La vídua negra

La policia va donar la notícia assegurant que havien detingut l’assassina en sèrie per enverinament més important de la història criminal espanyola. La van batejar com la Vídua Negra. Aquesta és una història fosca d’una sèrie de suposats crims comesos per una persona que va passar desapercebuda a la policia durant gairebé quatre anys. ¿El secret? La senzillesa.

Hi ha una aranya que algun científic espavilat va batejar amb el nom de vídua negra perquè, de vegades, després de copular amb el mascle, el mata enverinant-lo. Reconeixereu aquest aràcnid perquè té una forma arrodonida —de color negre, evidentment— i unes taques vermelloses a l’esquena que podrien semblar un rellotge de sorra. L’aranya té un verí quinze vegades més potent que les serps de picarol, tot i que, com que és molt petita, la dosi d’una picada no pot matar un humà. Tret que l’humà en qüestió, és clar, hi sigui al·lèrgic.

El cas és que l’expressió «vídua negra» s’utilitza, també, per designar una dona que s’ha dedicat a enverinar gent, sobretot si la víctima és el marit. I és la que van triar la Policia Nacional i el periodisme per referir-se a la protagonista de la història que ara comença. Alguns hi afegien «de l’Hospitalet», ja que la zona on «picava» era l’Hospitalet del Llobregat, preferentment Collblanc i els barris propers al Camp Nou.

Som a finals del 1991, l’URSS està en plena dissolució i l’antiga Iugoslàvia també. Al cinema triomfen Thelma & Louise i Terminator 2. És l’any que mor Freddie Mercury i que neix el Club Super3. A Catalunya hi ha una família, entre moltes, que pateix una situació econòmica molt complicada. El marit i pare de família, Luis Navarro, no aconsegueix arribar a final de mes, i la dona, Margarita Sánchez, no té cap feina coneguda. Els dos fills, una nena d’onze anys que es diu Sonia i un nen de set, el Javier, juguen amb el que poden i des de petits aprenen a sobreviure. Hi ha un problema afegit que ho enterboleix tot: el marit és alcohòlic.

Com que no poden pagar el pis del carrer Riera Blanca de l’Hospitalet, decideixen anar a viure a casa de la mare d’ell, al carrer Caballero de Barcelona. El Luis i la Margarita s’empesquen una petita mentida i expliquen que tornen a casa dels pares d’ell perquè l’avi s’està recuperant d’una operació a les cervicals i l’àvia no pot cuidar-lo tota sola. La realitat, però, és una altra: els han desnonat.

Al cap de poc, al pis del carrer Caballero del barri de les Corts, la convivència comença a complicar-se. Les dificultats econòmiques de la família Navarro Sánchez continuen. El Luis, tot i que té una feina segura al metro de Barcelona, està carregat de deutes. I la seva dona, la Margarita, no s’entén gens amb la sogra, la Carmen Nuez. Per acabar-ho d’adobar, la Carmen els demana que paguin una contribució econòmica mensual per poder viure allà, perquè, segons diu, a ella tampoc no li sobren els diners. Ja se sap que la convivència sovint és difícil; i si a més no hi ha calés, tot costa més d’aguantar. Els nervis estan sempre a flor de pell.

De sobte, un dia, havent dinat, la Carmen Nuez ingressa d’urgència a l’Hospital Clínic de Barcelona a causa d’una pèrdua de consciència i dificultats respiratòries. Malgrat l’ensurt inicial, la senyora Nuez es recupera i torna a casa. Sembla que no ha passat res. L’episodi, però, es repeteix: la mare del Luis encara ingressarà fins a cinc vegades més a l’hospital amb els mateixos símptomes. Sempre després d’un àpat. Els metges que l’atenen, però, no saben dir-li per què es desmaia ni la causa d’aquell ofec tan angoixant.

En el primer ingrés via Urgències no li van fer cap anàlisi de tòxics. La segona vegada sí. Quan comproven a l’historial que és la segona vegada en pocs dies que la senyora Nuez ingressa amb els mateixos símptomes, el Francesc Valldoriola, neuròleg de l’Hospital Clínic, es fa càrrec del cas. Apliquen el protocol i els resultats són negatius. I com que a més la pacient s’està recuperant bé, no hi donen més voltes.

Però quan torna a ingressar per tercera vegada ja els puja la mosca al nas. Veient que les analítiques de sang i altres fluids no mostren res estrany, decideixen desplaçar-se a casa de la pacient i mirar més coses. Ella, molt espantada, els dona permís per anar-hi mentre continua hospitalitzada, però no hi veuen res: cap fuita de gas, ni cap producte tòxic a la cuina, ni aliments en mal estat. Res, res de res.

La Carmen torna a casa. Van passant els dies i la convivència no millora. La sogra i la jove estan sempre com el gat i el gos; i el Luis, a més dels problemes amb l’alcohol, maltracta la Margarita, la seva dona.

Una veïna va explicar això als policies i periodistes: «La mare i la filla, la Sonia, sí que s’havien arribat a pegar en alguna ocasió. Però la mare de seguida li donava a la filla el que volia. Perquè si no, la nena d’onze anys li deia: “Que l’hi dic al papa, ¿eh?”. La mare corria a donar-l’hi tot i, durant unes hores, la nena anava com una seda. La sogra, a vegades, pensava per dins: “¿I què li deu voler xerrar aquesta mocosa al seu pare?”».

Mentre la Carmen Nuez continua anant i venint de l’hospital sense entendre què li passa, el seu fill, el Luis, perd pes per moments, fins al punt que els coneguts comenten entre ells que aquest noi ha de tenir alguna malaltia dolenta.

A mitjans del 1992, el Luis ingressa a l’Hospital Clínic amb problemes respiratoris, com la seva mare. En un marge de pocs dies ingressen primer un i després l’altra. Al Clínic, lògicament, els crida l’atenció que mare i fill ingressin amb els mateixos trastorns inexplicables.

Els metges pensen que pot tractar-se d’una emanació tòxica a casa dels Navarro Nuez, i aquesta vegada hi instal·len un detector de gasos tòxics de manera permanent, no com l’altra vegada, que hi van fer una visita puntual i prou. Hi deixen el detector durant unes setmanes, però els resultats tornen a ser negatius. Mentrestant, els problemes de salut de la sogra i del marit de la Margarita Sánchez persisteixen, i encara no se’n sap la causa ni s’hi ha trobat cap solució. Però la sogra, la Carmen, fa temps que calla una sospita. Un dia, mentre està ingressada al Clínic, comparteix el secret amb una infermera.

«A mi em va dir que la seva jove estava intentant enverinar-la. El que passa és que, és clar, són manifestacions que, en aquell moment, no hi dones cap importància. Sí que ho va dir, sí», explicaria la infermera Sònia Gascon quan ja era massa tard.

La sogra parlava d’enverinament, però els serveis mèdics li havien fet tot tipus d’analítiques i no li havien trobat mai res. Proves i més proves de tota mena en un dels millors hospitals de Barcelona, i no sortia mai res, cap verí ni cap substància que pogués fer sospitar els metges que en aquella casa s’estava cometent un crim. ¿Podia ser que algú estigués sent enverinat? ¿La sogra? ¿El marit? ¿O tots dos alhora? ¿I si només eren imaginacions d’aquella dona?

I si tot plegat ja tenia els metges prou desconcertats, hi havia un altre element que els feia ballar encara més el cap. Quan li donaven l’alta, la Carmen no volia tornar a casa i els suplicava, morta de por, que la portessin a algun altre lloc. On fos. No volia ni sentir a parlar de tornar a casa seva.

La situació era tragicòmica. El cas és que la Carmen, de bon principi, s’havia avingut només a acollir el seu fill a casa, però al cap de pocs dies havia passat de viure-hi ella sola a compartir pis amb quatre persones més. I una d’aquestes quatre persones era una jove que no era només que fos lletja, segons la gent, sinó que a més feia cara de dolenta, perquè la natura li havia regalat un ull borni (li deien la Tuer­ta) que li donava un aire de dolenta de pel·lícula. Però les analítiques no hi entenen, d’estètica; i els resultats, tant de la sogra com del marit, no mostraven cap indici d’enverinament.

Davant les crisis d’ansietat de la Carmen, els metges la sotmeten a una exploració psiquiàtrica per tal d’esbrinar d’on prové l’angoixa i conclouen que, des de fa sis mesos, la Carmen pateix un problema familiar greu. Justament el temps que fa que el seu fill, la jove i els nets s’han instal·lat a casa seva. Els serveis socials decideixen atendre les peticions de la Carmen i l’envien a una residència per a malalts crònics.

Mentrestant, la Margarita, mestressa de casa, es dedica a cuidar els fills i, de tant en tant, fa alguna feineta pel barri, ja sigui tenint cura d’alguna persona gran o netejant cases, com per exemple la d’una veïna anomenada Rosalía Marcos. Encara que siguin pocs diners, almenys contribueix a pal·liar la complicada situació econòmica que travessa la família.

Aquesta veïna en particular, la Rosalía, és una dona ben peculiar, d’aquelles que no són ni de bon tros el que semblen. Al barri de les Corts la coneix tothom perquè sembla ben bé una sensesostre. Fins i tot l’han vist remenant entre les escombraries. Amb el pas dels dies, la Margarita i la Rosalía es van fent amigues. Si més no, això és el que es pensava tothom al barri, incloent-hi un veí que es queixava que «sempre parlaven xiuxiuejant i no hi havia manera de sentir què es deien, encara que volguessis».

Arran d’aquesta amistat, la Margarita descobreix una faceta de la Rosalía que molts desconeixen. Un aspecte que acabarà esdevenint crucial. Aparentment, la Rosalía no s’ha preocupat mai per la seguretat de casa seva, al carrer Comtes de Bell-lloc. Fins que arriba el 23 de juliol de 1992, tan sols dos dies abans de la inauguració oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest 23 de juliol, quan ja fa uns mesos que coneix la Margarita, la Rosalía demana a un veí que li prengui mides de la porta per posar-hi una cadena de seguretat. L’home, sabent que la Rosalía i la Margarita passen moltes hores juntes, s’estranya que l’hi demani a ell i no a la seva amiga, però a les dues del migdia passa per casa de la Rosalía a comprovar l’estat de la porta i a prendre’n mides. Quan s’acomiada li assegura que a la tarda hi tornarà amb la cadena i l’hi instal·larà. Però la cadena no s’arriba a instal·lar mai.

A les cinc de la tarda, el veí es troba la porta del pis de la Rosalía mig oberta. Quan hi entra, veu la veïna estirada al sofà. Inconscient. Ràpidament truca demanant una ambulància, que se l’endú cap a l’Hospital Clínic. El diagnòstic, una insuficiència respiratòria. Exactament el mateix que li van diagnosticar a la Carmen, la sogra de la Margarita. És clar que dir que algú ha patit una insuficiència respiratòria és com dir que li costa respirar, només.

Deu dies després, la Rosalía mor a causa d’una embòlia pulmonar. Ningú no en demana l’autòpsia perquè no hi ha cap tipus de sospita. Era una dona gran, havia ingressat amb un problema típic de les persones grans i ha mort d’una embòlia, com moltes persones grans. ¿Per què ha de sospitar res ningú? Ja tenim el primer mort.

Però, ¿per què una dona de gairebé setanta anys i que no ha desconfiat mai de cap veí decideix, de sobte, instal·lar una cadena de seguretat a la porta de casa seva? ¿I per què, abans que hagi tingut temps d’instal·lar-la, la troben inconscient? ¿Què havia descobert la Margarita de la vida de la Rosalía que no sabia pràcticament ningú?

La Rosalía, que a ulls de tothom semblava una pidolaire, tenia vint milions de pessetes (uns 120.000 euros actuals) repartits en diverses llibretes bancàries.

«La disminució del nivell de consciència d’un malalt d’edat avançada és una cosa relativament freqüent. En la majoria dels casos, s’acostuma a trobar l’origen del problema, però sí que és cert que, en d’altres, amb un diagnòstic més dubtós, la mort es certifica per una causa genèrica», va dir, temps després, el metge que va firmar la defunció de la Rosalía.

No van esbrinar mai l’origen de l’embòlia.

Pocs dies després de la defunció, una amiga de la senyora Rosalía decideix avisar les sucursals bancàries del decés de la seva clienta. És curiós les coses que fa la gent pels veïns, sobretot quan són morts. Però aquesta veïna, que s’ha presentat com a amiga de la Rosalía perquè ho deu ser, es queda de pedra quan, en una sucursal de La Caixa, li diuen que una senyora rossa ha tret diners dels comptes de la Rosalía.

I és clar, ho explica a la policia.

Des de dues sucursals bancàries diferents de La Caixa al barri de Sants, s’havien fet dos reintegraments —que sumaven 600.000 pessetes— des dels comptes de la Rosalía. Alguns dels empleats van poder identificar aquella dona rossa. Era la Margarita, que ja feia un any que vivia al barri de Sants, que des de feia uns mesos era amiga de la Rosalía, i que l’acompanyava a treure diners. Per això, quan hi va tornar sola dient que la velleta estava malalta i no hi podia anar, els diligents empleats de banca s’ho van creure i li van donar els calerons.

No va caldre revisar les càmeres de seguretat. Tots recordaven perfectament la mirada d’aquella dona. «És una senyora guenya, però té un guenyo molt pronunciat. Llavors això et queda», dirà un farmacèutic que d’aquí a unes quantes pàgines tindrà un paper en aquesta història. «Era una persona molt estranya... molt estranya. Semblava una bruixa», assegurava l’Antonio, un veí.

I és que, certament, la natura no havia estat gaire amable, amb la Margarita. A més, els que la coneixien explicaven que era analfabeta: no sabia llegir ni escriure. Per tant, per a qualsevol cosa que impliqués alguna d’aquestes dues habilitats, necessitava la filla de només onze anys, la Sonia, que quasi sempre l’acompanyava a tot arreu. A més, la Margarita també era coneguda per la seva reputació d’estafadora; de seguida en parlarem.

Paral·lelament, el marit de la Margarita, el Luis Navarro, i la sogra, la Carmen Nuez, van seguir camins diferents. El marit continuava vivint amb ella. A part dels problemes derivats de l’alcoholisme, cada vegada tenia més dificultats respiratòries. De sobte li agafava un ofec terrible i unes ganes fortíssimes de vomitar. La Carmen, en canvi, anava tirant a la residència. Qui dia passa, any empeny.

El 18 d’agost de 1992, mentre passejava per la Travessera de les Corts, el Luis Navarro, marit de la Margarita, va caure fulminat de cop i volta. Un infart. La Margarita va acusar els serveis sanitaris d’haver arribat tard i haver-lo atès malament. Fins i tot va presentar una demanda reclamant una indemnització milionària. El que hauria fet qualsevol, ¿no? El teu home cau rodó al mig de Barcelona, una ciutat moderna i plena d’hospitals i ambulàncies, i quan hi arriben ja és mort. Algú n’havia de tenir la culpa.

Però la demanda no va prosperar i la Margarita no va veure ni un duro. Tret de la pensió de viudetat, és de suposar. Oficialment, la causa de la defunció va ser «un infart». Ja tenim un segon mort.

Aleshores encara ningú no sospitava res, ni la policia ni els serveis mèdics. No hi havia cap denúncia perquè tampoc no hi havia cap prova d’enverinament. La senyora Rosalía, de setanta anys, havia mort a causa d’una embòlia. El Luis, més jove però amb problemes de salut i alcohòlic, havia mort a causa d’un infart. ¿Què s’havia de sospitar? Res. Només cal mirar l’índex d’infarts a Barcelona per veure que la xifra és altíssima. És potser una de les morts més habituals, ¿no? No és una circumstància que converteixi la Margarita en sospitosa de res.

Un hospital com el Clínic de Barcelona té establerts uns protocols molt clars sobre com s’ha d’actuar i quines proves cal realitzar en cada cas. Quan algú pateix un infart, el més habitual és que sigui per causes naturals, i no pas per enverinament. D’acord amb l’historial clínic de la víctima, el protocol estableix quines anàlisis se li han de realitzar. Aquest protocol, però, no contempla ni verins ni símptomes estranys, i per tant a ningú se li va acudir aturar-se a explorar aquesta possibilitat. Per demanar una prova d’aquest tipus calen sospites fonamentades, i no n’hi havia cap.

«Evidentment, la conducta de qualsevol neuròleg davant d’un quadre de disminució de consciència és força similar en tots els casos. Jo crec que es va fer tot el que calia fer, però no en vam trobar l’origen. Això pot passar», s’excusava, amb raó, el neuròleg del Clínic que es va fer càrrec del cas.

La tardor del 1992, poc després dels Jocs Olímpics, la Margarita continua netejant cases i cuidant gent gran per contribuir a l’economia familiar, però també es posa a vendre a preu de saldo electrodomèstics d’una fàbrica on, suposadament, treballa un conegut seu. Segons com, també explica que els obté d’una empresa que ha caigut en fallida. La versió varia segons el potencial comprador.

Entre les persones que intenta estafar hi ha dos companys de feina del seu marit, l’Antonio Ferrer i el José Ortiz.

«A mi va intentar estafar-me en una ocasió. Amb la compra d’un televisor i d’un vídeo. La filla, que aleshores ja tenia dotze anys, en sabia més que la mare», deia l’Antonio Ferrer quan ja havia passat tot. «La filla es va asseure a la taula i va anar apuntant tots els electrodomèstics que jo em comprometia a comprar, mentre la mare comptava els diners que jo li acabava de donar. Va dir-me que sobre les vuit o les nou tornaria amb el camió amb tot el material que havíem comprat. Vam estar esperant tot el dia, però no van aparèixer mai, ni ella ni els electrodomèstics.»

El José Ortiz i cinc companys més que treballaven al metro de Barcelona van denunciar la Margarita, que va ser condemnada a trenta dies d’arrest menor per sis faltes d’estafa i a retornar 89.000 pessetes.

«Dos anys després ens va tornar els diners. A més, amb interessos. Però ella mai no es va presentar al jutjat», recordava el José Ortiz anys després, molt sorprès per l’interès que despertava de sobte aquella dona guenya.

Ara expliquem la història quan ja se sap tot, però no va ser gens fàcil arribar a posar el focus en la Margarita. Tres persones d’un mateix barri, amb els mateixos símptomes, i resulta que totes tres tenen relació amb la Margarita. Dit així de seguida fa pudor de socarrim, ¿però com podien saber els metges que el Luis Navarro i la Rosalía Marcos tenien la Margarita en comú? A més, oficialment tots dos havien mort per causes naturals.

Un cop mort el fill, la sogra —que, recordem-ho, viu a la residència perquè té por de la seva jove— considera que la Margarita no té cap dret a viure a casa seva i la fa fora: tant a ella com als dos fills, la Sonia i el Javier, tot i que són els seus nets. La Carmen ja fa temps que va dient que la Margarita és una emmetzinadora i que ha assassinat el seu fill, però ningú no li fa cas.

Així doncs, la Margarita i els dos fills fan les maletes i enfilen cap al seu barri d’origen, a l’Hospitalet. Ara, però, la Margarita compta amb la pensió de viduïtat, tot i que no és gran cosa.

El cas és que s’instal·len a casa de la Josefa, la germana de la Margarita, que viu amb el seu marit, el José Aracil, al 1r 2a del número 96 del carrer Riera Blanca. Només dues portes més enllà del pis d’on els van desnonar.

Quan fa només set mesos que la Margarita ha tornat a viure a Collblanc, l’11 de maig de 1993, mor Manuel Díaz, el veí del setè pis del bloc on viu ara. La causa, una intoxicació sanguínia que els metges certifiquen com a mort natural.

«El meu cunyat bevia una mica», explicava la cunyada del Manuel Díaz. «I un dia la meva germana em va explicar que a l’escala hi havia una senyora que li havia dit que posant uns polvos a la beguda deixaria de beure. Però ella —la germana— tenia por que li passés alguna cosa al marit i no li volia donar mai aquells polvos.»

¿Aquesta senyora de les pólvores contra l’alcoholisme podria ser la Margarita?

En aquesta història ja tenim tres persones mortes, però la policia encara no en sap res perquè totes les morts són per causes naturals: la Rosalía, el Luis i el Manuel. Tots tres, coneguts de la Margarita.

Just per aquestes mateixes dates, mitjans del 93, alguns diaris de Barcelona porten entre les seves pàgines notícies de viatgers del metro que han estat estafats per una dona i dos nens. La descripció que fan de la persona encaixa a la perfecció amb el perfil de la Margarita. Pel que sembla, va explicant que s’acaba de quedar vídua. Porta el DNI del Luis Navarro i el va ensenyant a tothom oferint-los que, si volen, truquin a la policia per comprovar que és mort. Torna a intentar vendre electrodomèstics, concretament neveres, a canvi d’una paga i senyal de la qual no signa mai cap rebut.

L’ambient a la casa on viuen ara sembla que tampoc no és gaire acollidor. Pel que sembla, el José Aracil, el cunyat, va perdre la feina fa uns mesos i, a més, té una amant. I de sobte, el José, que no ha tingut mai problemes de salut —exceptuant algunes afeccions derivades de la quantitat d’alcohol que ingereix des que va perdre la feina—, el 9 de juliol ingressa a l’Hospital de Bellvitge per un quadre confusional. En unes altres paraules: que l’home no sabia on era. Durant el mes següent, ingressarà fins a cinc vegades a l’hospital. Després de la cinquena ja no tornarà a casa.

El José va morir el 14 d’agost de 1993. Ja en portem quatre. En aquest cas, la mort va ser produïda per la malaltia de Wernicke, un trastorn cerebral provocat per un dèficit de tiamina, o el que és el mateix, vitamina B1. Una malaltia que s’associa amb l’alcoholisme.

El José havia perdut la feina al gener. Entre la liquidació i un parell de mensualitats, li havien pagat 576.813 pessetes (uns 3.500 euros actuals). Curiosament, cada vegada que el José ingressava a l’hospital, algú treia diners dels seus comptes bancaris. En cinc viatges a l’hospital van desaparèixer 450.000 pessetes.

I va anar passant el temps.

Durant dos anys, no passa res. Som a l’agost del 1995, fa molta calor i la Margarita decideix organitzar un dinar amb la família d’un amic del seu fill Javier, els Cerqueira. L’Antonio, el cap de família, d’origen portuguès, no parla ni català ni castellà, però es fa entendre com pot. El pla és anar tots junts a veure un partit de futbol, però no arriben a veure cap partit.

Aquell dia l’Antonio tenia tanta gana que va engolir la paella. No va mamar res fins que no va estar ben tip. «Comí, comí, comí», explicaria després fent amb la mà el gest de ficar-se menjar a la boca gairebé sense respirar. Fins que va tenir set. Llavors, la Margarita es va oferir a portar-li la beguda. Va anar a la cuina i va tornar-ne amb un got de Coca-­cola amb vi, allò que a la mili en deien un calimotxo. I aquell portuguès baixet i grassonet, entranyable i compulsiu, sobretot menjant i bevent, encara no havia acabat de beure’s el calimotxo que ja li començava a rodar el cap. «Eu perdi o mundo da vista!»

Li costava respirar i estava cada vegada més marejat. Va sortir a la terrassa perquè li toqués l’aire, però es trobava c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X