Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo

Albert Espinosa

Fragmento

Capítol 1

M'agrada dormir, potser és el que m'agrada més d'aquesta vida. I potser m'agrada tant perquè em costa molt agafar el son.

No sóc d'aquells que s'adormen tot just ficar-se al llit. Ni tan sols aconsegueixo adormir-me en un cotxe, ni en una cadira d'un aeroport ni estirat a la platja mig borratxo.

Però després de la notícia que havia rebut feia pocs dies, necessitava dormir. Des de petit he pensat que dormir t'aparta del món, et fa immune als seus atacs. La gent només pot atacar els qui estan desperts, els qui tenen els ulls oberts. Els qui desapareixem enmig del son som inofensius.

Però em costa arribar al son. Us he de confessar que sempre he necessitat un llit per dormir. Per això sempre m'han admirat les persones que al cap de dos segons d'haver posat el cap damunt de qualsevol superfície es queden completament adormides. Les admiro i les envejo... Que potser pots admirar una cosa que no enveges? Que potser pots envejar una cosa que no admires?

Jo sempre necessito el meu llit, crec que és una bona definició de mi, bé, si més no del meu son. A més, crec que el llit d'una persona, perdó, ho corregeixo, el coixí d'una persona, és l'element més important de la vida d'un individu.

De vegades m'han fet aquella pregunta tan inútil: «Què t'enduries en una illa deserta?». I sempre penso: el meu coixí. I no sé per què però sempre dic: «Un bon llibre i un vi excel·lent», i faig servir aquests dos adjectius tan poc encertats.

I la veritat és que trigues molts anys a fer teu un coixí; centenars de sons per donar-li aquella forma tan especial que el defineix i que tant t'atrau i et porta al son.

A la fi, saps com plegar el coixí per aconseguir el son perfecte, com girar-lo perquè no s'escalfi massa. Fins i tot saps l'olor que fa després d'un bon son. Tant de bo poguéssim saber tantes coses de les persones que estimem i que dormen al costat nostre.

Encara que us he de dir que ja no crec en l'amor, ja ho deixo ben clar perquè no hi hagi cap dubte. No crec a estimar-se, no crec a morir d'amor, no crec a sospirar per una altra persona, a deixar de menjar per una persona especial.

Però el que sempre he cregut, això sí, és que els coixins porten a dins una part dels teus malsons, dels teus problemes i dels teus somnis. I aquesta és la raó per la qual els posem aquelles fundes: per no veure-hi els rastres de la nostra vida. A ningú no agrada veure's reflectit en un objecte. Diuen tant de nosaltres el cotxe que tenim, el mòbil que fem servir, la roba que ens posem...

Crec que feia quatre hores que dormia quan van trucar a la porta aquell dia. Gairebé mai deixo cap «so obert» mentre dormo.

Hi ha molts sons oberts a la nostra vida quan desapareixem en el son: el telèfon fix, el telèfon mòbil, el despertador, les aixetes que degoten, els ordinadors... Són sons que no descansen, sempre estan alerta. I, o bé els apagues, o t'envaeixen el descans.

No sé per què aquell diumenge vaig deixar connectat l'intèrfon, bé, sí que ho sé, sabia que justament aquell dia arribaria el paquet que m'havia de canviar la vida. I mai no he tingut paciència.

Des de petit, si sabia que l'endemà m'havia de passar una cosa genial, em passava la nit sense poder aclucar l'ull. Deixava la persiana totalment apujada perquè l'alba em colpegés el rostre i el nou dia arribés tan i tan de pressa que el son no durés més que uns anuncis. Sí, sempre he pensat que el son són anuncis; alguns, llargs com un publireportatge, altres, curts com els tràilers, i uns altres, com minúsculs teasers. I tots parlen dels nostres desigs. Amb tot, no els entenem perquè és com si els rodés David Lynch.

Però tornem al tema; sóc un impacient, ho sé i m'agrada. Crec que un dia la impaciència va esdevenir un defecte horrible, encara que tots sabem que és una virtut. Un dia, el món serà dels impacients. O, si més no, això espero.

L'intèrfon va tornar a sonar i es va introduir en el meu son profund. Recordo que aquell dia somiava cérvols que tenien el cap d'àguila. Sí, m'encanta barrejar els conceptes, sentir-me una mica Déu en els meus somnis.

Crear noves criatures barrejant-hi parts d'altres o sentir que amics que ni tan sols es coneixen són íntims, i fins i tot m'entusiasma somiar amb persones de les quals mai he estat ni remotament a prop però que en el somni formen part de la meva vida d'una manera molt íntima. I és que de vegades penso que la gent viola amb els seus somnis: viola la intimitat, viola el llenguatge amb què s'expressa, viola aquella imatge com li ve més de gust.

Quantes vegades he tingut sexe amb persones en somnis i l'endemà no he gosat ni saludar-les, pensant que en el «Bon dia» es notaria la «bona nit que hem passat».

Potser el món aniria millor si expliquéssim els nostres somnis eròtics als qui els han protagonitzat.

Encara que, a l'època que em va tocar viure, això era impossible. Ni jo m'imaginava que aquell dia canviaria el meu món i el de tots els altres. Potser aquells dies caldria marcar-los de color fúcsia al calendari. Hauríem de tenir constància que és un d'aquells moments a partir del qual res més tornarà a ser igual, que perforarà tothom d'una mateixa manera i que crearà records col·lectius. Així, podríem decidir si val la pena que ens aixequem en un dia fúcsia.

El meu oncle va viure l'11 de setembre de 2001; tenia vint-i-dos anys quan va tenir lloc. Diu que el que va ser realment fort va ser veure en directe la col·lisió del segon avió. Sempre es preguntava: «El segon avió va trigar a xocar el temps necessari perquè totes les televisions poguessin informar de la col·lisió del primer avió? O ho havia de fer al mateix moment que el primer avió però es va endarrerir?». Això l'amoïnava enormement. Volia saber si realment els artífexs d'aquell atemptat volien que tothom connectés els televisors i veiéssim el segon impacte o si havia estat una casualitat macabra. I, de vegades, ell mateix es responia: «Si és el primer cas, la maldat humana no té límits». I us juro que els seus ulls s'innundaven d'una tristesa extrema.

Tornant a aquell dia, el dia en què va arribar el paquet, jo somiava cérvols amb cap d'àguila. Em vaig despertar perquè l'animal m'observava amb la seva mirada d'àguila i amb les seves banyes de cérvol, com si m'estudiés i estigués a un trot de venir cap a mi i arrencar-me els ulls amb les peülles de cérvol àguila...

Però, de sobte, va irrompre en el somni un llum vermell que parpellejava als seus ulls i que sonava com el meu intèrfon. Vaig tardar quinze segons a adonar-me de l'error i a despertar-me. Potser va ser menys i tot, no puc assegurar l'estona que vaig trigar. El temps en somnis és un misteri, és tan relatiu...

Però crec que s'agraeixen aquests errors de continuïtat en els somnis. Encara que de vegades en notes un i continues dormint perquè no et vols despertar. Aquest fet demostra que molta gent prefereix dormir més que viure, encara que sàpiga que la realitat que gaudeix és

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos