Les nou vides de la Rose Napolitano

Donna Freitas

Fragmento

cap-1

2 de març de 2008

Rose vida 3

És preciosa.

Estic esbalaïda per la seva perfecció. Per l’aroma embriagadora de la seva pell.

—Addie —faig amb un sospir—. Adelaide. —Ho torno a provar, un lleu xiuxiueig en l’aire estèril—. Adelaide Luz.

M’acosto el seu caparró al nas i inspiro; una inspiració llarga i necessitada, sense fer cas del dolor agut que tinc a l’abdomen. Somric mentre admiro el borrissol suau dels seus cabells.

Com m’he resistit a tenir aquest petit ésser als braços! Abans de l’embaràs i el part, predicava amb ràbia contra la pressió de tenir una criatura; a en Luke, a la mare, a qualsevol que em volgués escoltar. A la desconeguda que tenia al costat al metro, a l’home que passava per la vorera. Estava tan, però tan enrabiada.

Però ara?

La neu cau en borrallons humits contra els vidres de la finestra de l’hospital, i tot el que m’envolta són tons de gris en una llum tènue. Em desplaço una mica a l’esquerra per adoptar una posició més còmoda. La temperatura baixa i la neu es torna com de paper, una pasta seca i espessa. Ella dorm.

Els meus ulls són d’ella.

—Com pot ser que no et volgués? —li murmuro a l’orella diminuta, que es corba com una caragolina perlada—. Com podria haver-hi una vida en què tu i jo no ens coneguéssim? Si hi ha una vida així, no la voldria viure.

Se li agiten les parpelles, pàl·lides, transparents, amb venetes, i arrufa el nas, la boca i el front.

—Has sentit el que he dit, coseta dolça? Només hauries de fer cas de la segona part, de com la teva mare no voldria una vida sense tu. Això és tot el que et cal saber.

cap-2

PRIMERA PART

Rose

Vida 1

cap-3

1

15 d’agost de 2006

Rose vida 1

En Luke està dret al meu costat del llit. No es posa mai al meu costat del llit. Té a la mà un pot de vitamines prenatals. L’aixeca.

El sacseja, com un sonall de plàstic.

Fa un so pesat i apagat perquè està ple.

Aquest és el problema.

—M’ho vas prometre —diu amb veu lenta i regular.

Ai. Tinc un problema.

—De vegades no em recordo de prendre-les —reconec.

Torna a sacsejar el pot, una maraca en clau menor.

—De vegades?

La llum que travessa les cortines forma un halo al voltant del tors d’en Luke, el sol perfila la mà que aixeca l’objecte ofensiu i el fa brillar.

Estic al llindar de la porta del dormitori, on anava a treure roba de la calaixera i l’armari. Coses quotidianes. Roba interior. Mitjons. Una samarreta i uns texans. Com qualsevol altre matí. M’hauria penjat la roba d’un braç i l’hauria portat al bany per dutxar-me i canviar-me allà. En canvi, m’aturo, plego els braços damunt del pit, amb el cor que hi ha a dins esmicolat de ràbia i dolor.

—Les has comptat, Luke? —La pregunta és un espetec fred en l’aire xafogós d’agost.

—I si ho he fet, què, Rose? I què, si les he comptat? Me’n pots culpar?

Em giro d’esquena a ell, obro el calaix llarg on hi ha la roba interior: calces, sostenidors, camisoles… Remeno les meves coses, alterant l’ordre de la roba, tot està cada vegada més i més fora de control. El cor se’m posa a bategar més fort.

—M’ho vas prometre —diu en Luke.

Agafo unes calces, de les més d’àvia que tinc. Em venen ganes de cridar.

—Com si en aquest matrimoni les promeses signifiquessin alguna cosa.

—Això no és just.

—És perfectament just.

—Rose…

—Doncs sí, no m’he pres les pastilles! Jo no vull tenir una criatura. No n’he volgut mai, de criatures. No en vull ara i no en voldré mai, i ho sabies des d’abans de prometre’ns! T’ho vaig dir mil vegades! T’ho he dit un milió de vegades des de llavors!

—Vas dir que et prendries les vitamines.

—Ho vaig dir perquè paressis de turmentar-me. —Les llàgrimes em couen als ulls fins i tot quan la sang em batega de ràbia—. Ho vaig dir perquè hi pogués haver una mica de tranquil·litat en aquesta casa.

—Per tant, vas dir una mentida.

Em giro. La roba interior em cau de la mà mentre vaig amb decisió a l’altre costat del llit per enfrontar-me al meu marit.

—Vas jurar que no volies una criatura.

—He canviat d’opinió.

—Ja. És clar. No n’hi ha per tant. —Estic rodolant pendent avall, caiem tots dos per un turó, i no sé com parar i evitar que ens estavellem—. Tu has «canviat d’opinió», però jo soc la mentidera.

—Vas dir que ho intentaries.

—Vaig dir que em prendria les vitamines. No vaig dir res més.

—I no te les has pres.

—Me n’he pres unes quantes.

—Quantes?

—No ho sé. A diferència de tu, no les he comptat.

En Luke abaixa el pot, l’agafa fort entre les dues mans, pressiona el tap amb el palmell de la mà, el gira, el treu. Mira atentament a l’interior.

—Aquest pot està ple, Rose.

Em torna a mirar, gira el cap a l’esquerra, a la dreta, vessant desaprovació damunt meu.

Qui és aquest home que tinc al davant, aquest home que estimo, aquest home amb qui em vaig casar?

Amb prou feines veig alguna semblança entre aquesta persona i la que abans em mirava com si jo fos l’única dona de l’univers, com si jo fos el significat de tota la seva existència. M’encantava ser això per a en Luke. M’encantava ser el seu tot. Ell sempre ha estat el meu tot, aquest home amb la mirada tendra i pensativa, amb el somriure més acollidor i sincer que hi ha, aquest home que estava segur que estimaria durant la resta dels dies que passés en aquest món.

Les paraules «però t’estimo, Luke» són arnes atrapades que volen i topen al meu interior, incapaces de trobar una sortida.

En lloc de desactivar la bomba que hi ha entre nosaltres, exploto en un moviment ràpid, faig caure el pot de la mà d’en Luke amb un gest ampli del braç, com si fos una maça, el faig saltar enlaire amb força, les pastilles ovalades es converteixen en un arc de caramelets de color verd lleig que cauen pel terra de fusta i s’escampen pels llençols blancs del llit.

Aquest gest ens congela a tots dos.

Els llavis d’en Luke estan una mica separats, deixen veure les vores netes i esmolades de les dents del davant. Els seus ulls segueixen el rastre de pastilles que s’ha convertit en la representació de l’èxit o el fracàs d’aquest matrimoni, boies diminutes que jo havia d’ingerir per fer que el matrimoni no s’enfonsés. Les he llençat; per tant, ara anem cap avall. L’únic que se sent al dorm

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos