Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Us presento els personatges d’aquesta historia…
TRAPELLA
L’heroïna de la nostra història s’ha guanyat aquest sobrenom perquè és una trapella i sempre està fent broma. No se’n pot estar! A la Trapella li encanten els acudits i no hi ha res que li agradi més que fer riure la gent.
PATATA
És el nen més ganàpia de L’ESCOLA CRUEL. Li falten unes quantes dents, té el nas trencat i una orella que sembla una coliflor. Fa una fila esgarrifosa, però és possible que simplement sigui un gegant amable.
BESTIOLA
És el nen més menut de l’escola, però segurament també el més dolentot.
ARTELL
A més de tenir els punys més forts de l’escola, l’Artell també té l’actitud més agressiva.
ABSURDA
Sembla que visqui en un altre planeta, perquè sempre diu coses d’allò més absurdes.
FÈTID
A en Fètid li encanta ser el nen més pudent de tota l’escola, i potser del món sencer. Sempre l’acompanya un núvol marró i pestilent.
BUM
La Bum és la típica nena que sempre vol dir la seva, i quan parla ho fa EN VEU MOLT ALTA!
DOCTORA DOKTUR
La misteriosa professora de ciències de L’ESCOLA CRUEL té aparença d’ocell, amb els ulls petits i maliciosos, el nas ganxut i una capa que oneja darrere seu com si es tractés d’unes ales. La doctora Doktur causa terror entre els infants. Quan castiguen els alumnes amb ella, ja no tornen a ser mai més com abans.
GRUNY
L’ajudant del laboratori de la doctora Doktur només parla a base de grunys. «HURRR!». Un gruny vol dir que sí. Dos, que no. Si en fa més de dos, ningú no sap què vol dir. Ni tan sols ell mateix. En Gruny és completament calb, però duu una perruca extraordinària: és un gat coix que es diu Dimoni i que s’arrauleix damunt del seu cap.
MANEFLA
El sinistre conserge de l’escola és alt i corpulent, amb una barba que li arriba al melic. En Manefla sempre porta un feix de claus gegant penjat del cinturó.
DIRECTORA DOKTUR
La directora Doktur és la mare de la doctora Doktur. És la directora de l’ESCOLA CRUEL des de temps immemorials, però, estranyament, fa anys que no la veu ningú. Alguns pensen que la directora va desaparèixer misteriosament de l’escola molts anys enrere.
RÀNCIA
La Rància és l’encarregada del menjador dels vostres pitjors malsons. S’enorgulleix de servir a les criatures uns àpats vomitius.
SENYORA REMULL
La bibliotecària de l’ESCOLA CRUEL està infinitament més interessada a menjar galetes que no pas en els llibres.
PROFESSORA PLOF
La Plof és la professora horrible de l’anterior escola de la Trapella. Odia la Trapella amb tota la seva ànima.
EL BARQUER
El barquer és la figura misteriosa encaputxada que transporta els infants del continent a l’illa volcànica on està situada l’ESCOLA CRUEL.
DÍGITS
El professor de matemàtiques té una mà metàl·lica de sis dits. En Dígits té onze dígits en total, però es pensa que només en té deu. Per això, quan compta amb els dits per comprovar el resultat d’un problema de matemàtiques, sempre s’equivoca. És una llàstima per als seus pobres alumnes, que no tenen cap possibilitat d’encertar la resposta.
PROFESSOR NEGRE
El professor d’art té els cabells negres, una barba negra i vesteix totalment de negre. Obliga els alumnes a pintar fent servir només el color negre.
PROFESSORA BOLA
Els exercicis de la professora d’educació física són tan durs que, en acabar, els alumnes han d’anar directament a la infermeria.
PROFESSOR BOSC
El barbut professor de geografia gaudeix portant els perills del món exterior a l’interior de l’aula.
PROFESSORA EMBULL
Fa classe en una llengua inventada per ella mateixa, l’embullià. El problema és que l’embullià és del tot incomprensible. Qualsevol estudiant que faci un examen en embullià està destinat al fracàs.
I per últim, però no menys important...
CUCS
Al llardós jardiner de l’escola li diuen «Cucs» perquè sempre en duu uns quants a la butxaca. Gairebé sempre és al seu cobert potinejant i parlant amb els cucs. S’ha passat la vida sencera a l’ESCOLA CRUEL, perquè ja n’era alumne abans de convertir-se en el jardiner.
DIMONI
En Dimoni, que només té una pota i un ull, és el gat més malvat de la història. A l’extrem de la pota té les urpes més llargues, afilades i mortíferes del món, i sempre està a punt per utilitzar-les. En Dimoni viu damunt de la calba d’en Gruny.
GRALL
En Grall és un pelicà que viu encadenat a la torre més alta del castell de l’ESCOLA CRUEL. Substitueix la campana de l’escola, que es va trencar molts anys enrere, i gralla per marcar el començament i el final de la jornada escolar.
CUQUET
En Cuquet és el cuc de companyia d’en Cucs, un nom molt imaginatiu.
I per acabar...
… ¡el
MONSTRE
SUPERCAPGRÒS!*
*De moment, deixarem que aquesta criatura continuï sent un misteri...
Fa molt i molt de temps, en una terra molt allunyada de la nostra, una llarga dàrsena de fusta s’estenia per sobre del mar. La nostra aventura comença una nit inquietant i silenciosa. La lluna projectava un fil de llum, i l’únic so que se sentia era el que feien les onades que picaven contra la dàrsena.
Dretes sobre la plataforma de fusta, amb les siluetes perfilades per la lluna, hi havia dues figures que esguardaven el mar. Una d’elles baixeta; l’altra, alta.
La baixeta era una nena.
La nena era baixeta per l’edat que tenia, però cridava l’atenció pel seu somriure descarat. Duia un abric vell de llana gruixuda per damunt de l’uniforme espellifat de l’escola. Tenia les botes plenes de forats. De fet, n’hi havia tants que hauria estat més precís dir que tenia botes als forats. Era òrfena.
Es deia Trapella. No era el seu nom de veritat, però tothom li deia així, i per tant jo també ho faré. I li deien així perquè era molt de la broma.
—Sap per què es posen vermells els pops? —va preguntar, amb un somriure d’orella a orella.
—Un altre acudit dolent dels teus no, Trapella. Sembla mentida que encara no hagis après la lliçó! —va bramar l’adulta. Era la professora Plof, que s’aguantava un monocle a l’ull i duia un pentinat tan estrambòtic que semblava que se l’hagués fet amb un plat de postres i unes tisores.
—Es posen vermells perquè li veuen el cul a l’oceà!
—No és gens divertit! —va remugar la professora.
—Doncs jo trobo que tots els acudits són divertits si inclouen la paraula «cul»!
—ET PROHIBEIXO QUE DIGUIS «CUL»!
—«Cul»? —va dir la Trapella, amb un altre somriure descarat.
—SÍ! «CUL»!
—Però, professora, acaba de dir «cul»!
—Ja ho sé, que he dit «cul», però només per dir-te que no diguis «cul»!
—I ara acaba de dir «cul» dues vegades!
—PROU DE DIR «CUL»! —va ordenar la Plof, tot picant de peus, presa de la frustració.
PLOF!
Els taulons de fusta de la dàrsena, que estaven podrits, van grinyolar a causa del cop.
CREC!
Per provar de redreçar-se, la professora va posar la mà sobre l’espatlla de la nena.
PLAF!
—Professora?
—Què passa, ara?
—Quina diferència hi ha entre els professors i els caramels?
—Ni ho sé ni m’importa!
—Que als nens els agraden els caramels!
—CALLA!
—El pare i la mare em van ensenyar que riure és molt important, fins i tot en els pitjors moments.
—Però no són aquí, oi que no? Doncs no vull sentir ni una paraula més!
La Trapella va acotar el cap, amb tristesa. Pensava cada dia en els seus pares, i li feia mal el cor de saber que no tornarien mai més. Per això li agradava tant explicar acudits. Sabia el que era estar trista i no volia que els altres també se sentissin així. Era feliç fent feliços els altres.
Just en aquell moment, una llarga embarcació de fusta va emergir de la boira que embolcallava l’aigua com una cortina fantasmal.
—Ja arriba! Ben puntual, com sempre —va dir la Plof, consultant el rellotge—. Cada nit, a mitjanit, la barca de l’ESCOLA CRUEL passa a recollir un altre infant entremaliat.
El remer de la barca era una silueta encaputxada misteriosa.
La Trapella va bufar.
—Fa por, oi? —va roncar la Plof.
—No, i ara! —va mentir la Trapella—. És que tinc ganes de fer un rot. —Aleshores es va obligar a fer-ne un—. BURP! Ah, ja està! —va afegir, tot picant-se el pit—. No, la veritat és que en tinc moltes ganes. Estic impacient! l’ESCOLA CRUEL! Sona molt divertida! Només una coseta, però.
—Sí?
—Daixò... M’hi quedaré gaire temps?
La Plof va fer un somriure macabre.
—Només la resta de la teva vida!
—Disculpi, professora Plof! —va barbotejar la Trapella—. Diu que m’hi estaré la resta de la vida, però jo espero viure molts i molts anys!
—Abans, les criatures entremaliades se n’anaven de l’ESCOLA CRUEL quan ja no es portaven malament —va respondre la mestra malvada—. Però ara ja fa molt de temps que no en surt ningú.
—Me n’hauré d’escapar, aleshores!
—Això és impossible.
—Res no és impossible! —va exclamar la Trapella.
En aquell instant precís, la barca de l’ESCOLA CRUEL va arribar a l’extrem de la dàrsena. La figura encaputxada que hi viatjava a bord va llançar una corda a la professora Plof, que la va agafar per una punta i la va lligar al moll. Aleshores, la silueta misteriosa va estendre els dits llargs i ossuts i va engrapar la Trapella pel canell. Els dits del barquer eren estranyament freds al tacte.
La nena va sentir l’impuls d’arrencar a córrer o fins i tot de llançar-se al mar i fugir nedant, però la Plof l’aferrava amb totes dues mans i l’empenyia cap a la barca. No hi havia escapatòria.
La Trapella no havia pujat mai a un vaixell, i de seguida que la barca es va començar a gronxar endavant i endarrere es va notar marejada. La sensació de malestar profund s’intensificava pel fet que el barquer tenia el rostre amagat sota la caputxa. Amb el dit llarg i ossut, va fer un gest a la nena perquè anés a seure a proa.
—Adeu, Trapella! —se’n va burlar la Plof des de la dàrsena—. Això és el que passa a les nenes entremaliades que posen un coixí de pets a la cadira de la directora!
—Ho repeteixo: no vaig ser jo!
—Ja ho sé! —va respondre amb un somriure satisfet.
—Com ho sap?
—Perquè el coixí de pets era meu! —va riure la Plof, ensenyant-li un petit globus de color vermell.
—PLOF! —va cridar la nena—. PER QUÈ HO HA FET?
—Perquè no volia tornar a sentir mai més els teus acudits!
—PERÒ...
—Aquesta vegada, l’última a riure seré jo.
Dit això, la Plof va prémer el coixí de pets, que va fer el sorollet de sempre.
PFFFT!
—HA! HA! —va riure la dona—. I te n’has endut tu la culpa!
Amb un gest, el barquer li va ordenar que deslligués la corda.
—Ja me n’ocupo jo! —va intervenir la Trapella, amb els ulls plens de malícia. Va manipular la corda i va cridar—: Fet! I, sap una cosa, professora Plof?
—Digues.
—Que l’última a riure sempre soc jo.
El barquer va començar a remar, però la corda encara estava lligada i va fer una forta estrebada a la dàrsena.
NYAC!
La plataforma es va trencar.
CATACRAC!
Va caure al mar...
PATATXAP!
... i hi va arrossegar la professora, que va caure de cap a l’aigua glaçada.
—AAAH! —va cridar la dona, mentre tornava nedant amb penes i treballs a la dàrsena enfonsada.
—HA! HA! Ja l’havia avisat —va victorejar la Trapella.
El barquer, impertèrrit, va continuar remant i endinsant-se en el mar fosc.
Ben aviat, la terra ferma va desaparèixer enmig de la boira intensa.
Un calfred va recórrer l’espinada de la Trapella. De veritat que s’hi hauria de quedar per sempre, a l’ESCOLA CRUEL? Havia de fugir.
Tot i que no sabia nedar, estava disposada a arriscar-s’hi. Era ara o mai!
Si ho ajornava, encara hauria de nedar més per arribar a la costa.
El cor li bategava a mil per hora.
BUM! BUM! BUM!
Es va posar dempeus i va saltar de la barca.
ESPLAIX!
—AAAH! —va cridar quan va entrar en contacte amb l’aigua congelada.
Va començar a xipollejar frenèticament com un gos, intentant allunyar-se de la barca per anar cap on pensava que era el moll.
Però quan amb prou feines havia avançat una mica, mirant de no ofegar-se, es va fixar en una cosa que esquin