1

Quan la Raquel havia començat a gatejar, es van disparar les alarmes. Descobrir que els calaixos es podien obrir i que a dins s’hi amagaven coses d’allò més excitants va fer la resta. Li encantava buidar-los. Ara que ja feia les primeres passes era pitjor. Queia una vegada, i s’aixecava. Queia dues vegades, i s’aixecava. Queia tres, quatre, cinc... vegades i s’aixecava. Sense plorar. Als seus ulls sempre hi havia una espurna de determinació a prova de tot, especialment dels possibles tocs d’atenció de la Patro o d’en Miquel. Se’ls quedava mirant com si pensés: «Sí, sí. Ja ho he entès. Però seguiré fent la meva». La part del darrere de la merceria s’havia convertit en el seu territori. Totes les capses del magatzem o la rebotiga havien hagut de ser traslladades a les altures i repartides pels prestatges. El millor de tot, a banda que dormia molt, era que no plorava ni cridava. Mirava. Amb aquells ulls enormes que havia heretat de la seva mare.

La Patro solia dir a en Miquel:

—S’assembla a tu quan se’t fica alguna cosa entre cella i cella.

I ell reia.

En Roger havia sortit més com la Quimeta.

Com si el destí hagués repartit el joc.

El matí era fred. Semblava com si les clientes no volguessin sortir de casa. Tres en una hora, amb una despesa irrisòria de dotze pessetes entre totes. El cel amenaçava pluja, però amb el termòmetre tan baix potser es convertiria en neu. La Patro, dreta al costat de la porta, mirava el carrer amb els braços plegats, mentre la Teresina s’ho prenia amb calma llegint l’exemplar del mes de la revista Lecturas. La seva empleada pagava de gust les set pessetes, ja que se la llegia de dalt a baix. Deia que així s’assabentava de la vida i miracles d’aquelles i aquells que després veia a les pel·lícules.

Bé, això d’empleada...

La Teresina ja era gairebé de la família. Podia portar la botiga ella sola i, a vegades, ho feia. Havia crescut. Fins i tot parlava de casar-se amb el nòvio abans del que les circumstàncies manaven, si bé els assegurava que no deixaria pas la feina.

—Em pregunto si aquesta gent també deuen tenir penellons —va sentir que sospirava mentre passava les pàgines de la revista amb fotografies d’aquell món irreal situat més enllà de la quotidianitat.

Es va girar cap a ella.

—T’imagines en Clark Gable o la Marilyn Monroe amb penellons?

La cara de la Teresina ho va dir tot.

—No, oi?

—Més que res perquè viuen en aquell lloc, Hollywood. Allà hi fa calor tot l’any. Fins i tot tenen palmeres.

—Em pensava que només hi havia palmeres a l’Àfrica.

—I a Elx —va fer broma la Patro.

Mentre s’allunyava de la porta per anar a fer un cop d’ull a la Raquel, aquesta es va obrir inesperadament, com si la clienta s’hagués materialitzat de sobte a l’altra banda. La Patro es va girar tant pel soroll com per la ràfega d’aire glaçat que es va esquitllar per l’obertura.

La va reconèixer a l’instant, i la nouvinguda a ella.

—Dalena!

En realitat es deia Magdalena, però ningú l’anomenava així. La Magdalena Costa, tan guapa com sempre, tan atractiva i espectacular com als anys en què havien compartit l’ofici més vell del món. Fins i tot en ple hivern i garratibada de fred, no podia amagar la seva bellesa i sensualitat. Perquè la Dalena era més que guapa. Al Parador del Hidalgo, els homes la desitjaven així que la veien. Sempre havia tingut un cert aire de dona fatal, ulls tèrbols, boca gran de llavis carnosos i un cos modelat per una mà celestial.

Al capdavall vivia d’això.

I, per aquesta raó, Dalena era el seu nom de guerra.

Va ser la nouvinguda qui va reaccionar primer. Se li va llançar al damunt i la va abraçar. La va abraçar molt fort, tremolant, i ja no de fred.

—Patro... —li va xiuxiuejar a cau d’orella amb emoció.

Van restar així, uns segons, enmig del silenci.

La Patro va fer memòria. L’última vegada que l’havia vist va ser al 47, quan, ja amb en Miquel, va deixar «la feina», la prostitució, el Parador del Hidalgo i el seu passat marcat per la guerra i la fam prolongades per aquella llarga i fosca postguerra. Ni tan sols recordava haver-se acomiadat d’ella. No s’havia acomiadat de ningú. Eren el que eren. Carn. Només carn. Mercaderia a la venda. Els sentiments quedaven sempre al marge. Les noies del Parador no eren amigues, només es coneixien.

Tot i que la Dalena sí que havia estat alguna cosa més.

—Com estàs, princesa?

—Bé, bé —va murmurar la Patro—. Com m’has trobat?

Es van separar tot just un pam. La nouvinguda continuava subjectant-la pels braços, però va acabar agafant-li les mans per no perdre el contacte físic. No duia guants, de manera que les tenia molt fredes. Estaven situades cara a cara i era com si hi hagués un mirall entre totes dues. Els matisos comptaven. La Patro va veure les lleus arrugues a les comissures dels llavis i els ulls, la sensació de cansament flotant a les pupil·les, la pell tan blanca que semblava no haver estat banyada mai pel sol en contrast amb la vermellor dels llavis. El mirall era tan transparent com reflector.

—He anat a casa teva —va dir la Dalena—. Recordava que vivies en aquella cantonada de Girona amb València. La portera m’ha dit que treballes aquí.

—En soc la propietària.

Es va penedir gairebé a l’instant d’haver-l’hi dit.

Més que una revelació, havia semblat una defensa.

Orgull.

—La propietària? —va dir la Dalena alçant les celles.

—Han passat moltes coses.

—Ja ho veig —va assentir encara sorpresa. I en prémer-li les mans, en un gest d’empatia, va notar el contacte de l’anell al dit anular de la mà esquerra. Ni tan sols va haver de comprovar-ho. El que va expressar llavors va ser esbalaïment—. Casada?

—Sí.

—Ai, Déu meu, Patro! —Va ser com si es fongués—. Em sembla que m’has d’explicar moltes coses!

—Vine.

Va fer-la passar a l’altra banda del taulell. La Teresina mirava la visitant atentament. De fet, era la primera amiga de la Patro que coneixia. La Dalena la va saludar amb una lleu inclinació de cap. Quan van arribar a la rebotiga, el primer que va veure va ser el bressol on dormia la Raquel.

L’esbalaïment ja no va tenir límits.

—És... teva?

—Sí.

—Però escolta...! —Va abaixar la veu per no despertar-la—. Quina coseta tan bufona!

Es va quedar prop del bressol, mirant aquell miracle. La Raquel dormia eixarrancada, amb els braços oberts. La seva pell rosada era un cop de color en la penombra del lloc. La Patro va observar la seva excompanya. Era com si la veiés fondre’s.

Cap prostituta parlava de ser mare, perquè si es quedava embarassada, era per un client.

—De manera que vas trobar algú que et retirés —va dir embolcallant cada paraula amb un sospir.

—No —va dir la Patro—. Em vaig retirar jo abans.

—Com és això? Un dia vas desaparèixer sense més ni més, i ningú va saber res més de tu.

—Au, seu —li va dir oferint-li una cadira, mentre ella n’ocupava una altra—. Què vols saber?

—Tot! Et sembla poc? Amb prou feines han passat quatre anys i mig i et trobo casada, mare i regentant un negoci!

La Patro va intentar semblar normal.

Al cap i a la fi, potser ho era.

—Al 39, just abans que les tropes de Franco entressin a Barcelona, un home em va salvar la vida. Va ser el primer que em va tractar bé aquells dies... anys. Jo era una criatura, tenia dues germanes petites. Em vaig veure obligada a vendre’m per poder alimentar-les... Bé —va prosseguir fent una ganyota de dolor—, això ja és igual. Va succeir i punt, no provo pas de justificar-me. —Va reprendre la història—. El 1947 aquest home va sortir del Valle de los Caídos, indultat després d’haver estat sentenciat a mort.

—Tenia delictes de sang?

—Era inspector de policia.

—Un poli? —va saltar com si la paraula la cremés.

—En Miquel era la millor persona del món, un home honrat, Dalena —va argumentar amb els ulls plens d’amor i pau—. Saps què és trobar un home honrat en aquests temps que corren? —Va continuar sense esperar resposta—. Ens vam retrobar casualment. Ell acabava de quedar lliure, no tenia ningú. El seu fill Roger havia mort a l’Ebre i la seva dona, la Quimeta, de càncer just en acabar-se la guerra, abans que el detinguessin. Va passar una cosa que ens va unir, això és tot. M’havia salvat la vida una vegada i ho va tornar a fer. Li vaig oferir viure amb mi, llogar-li una habitació, suposo que primer per llàstima, perquè m’hi sentia moralment obligada. Per un cop de sort va aconseguir uns quants diners i ell me’ls va donar tots amb la condició que deixés l’ofici. Després, amb el tracte...

—Us vau ficar al llit junts.

—No ho diguis així —li va retreure—. Ens vam enamorar, tots dos.

—L’estimes de debò?

—Molt, Dalena. No sabia què era l’amor fins que va aparèixer ell.

—Però deu ser més gran.

—Sí, té més del doble de la meva edat. I què? No ens ficàvem al llit fins i tot amb homes vells?

—I ell? Quina sort que ha tingut de trobar una dona jove i guapa com tu, no?

—És una llarga història. En part es va enamorar de mi la primera vegada que em va veure, al gener del 39. Jo estava nua en un balcó, disposada a tirar-me daltabaix. —Es va aturar perquè no volia parlar-ne—. Aquesta imatge meva el va acompanyar sempre i diu que fins i tot el va ajudar a sobreviure durant aquells vuit anys i mig que va estar empresonat, amb l’amenaça que es complís la seva sentència, perquè jo representava l’esperança, el futur. Un cop lliure, sense res i sense ningú, de tornada a una Barcelona que ja ni tan sols reconeixia... Sí, jo era jove i guapa, però també exercia la prostitució. I saps una cosa? Mai n’ha dit res, ni un retret. Fins i tot diria que m’estima d’una manera... —Va fer una pausa abans d’afegir—: Dalena, et juro que soc la dona més feliç del món. I a sobre, ara, amb la meva nena... Això ha estat un regal, saps? Em sento fins i tot en pau amb el meu passat perquè, malgrat que va ser dur i em va marcar, a vegades massa, en el fons no ha estat sinó un camí que m’ha portat fins aquí.

—Filla, això teu sembla una pel·lícula —va dir la Dalena somrient.

—Ens vam haver de casar perquè a l’escala hi havia rumors. Dona jove, home gran. I com que ell era un pres indultat... Era millor fer bé les coses. Però què vols que et digui? A mi em sembla l’home més guapo del món, tan interessant i pausat...

—Després d’haver estat amb tants...

—Precisament per això puc saber-ho, veure’n la diferència. L’edat espanta tant o més que el que va haver de suportar empresonat, però és tendre, dolç, el millor pare —va apuntar la Patro estenent els dits sobre el genoll i mirant-se l’anell de casada—. Et diré una cosa: jo no havia tingut mai un orgasme. Mai. No sabia el que era, suposo que perquè la primera vegada encara era una criatura. Fingia i res més. Amb ell vaig tenir el primer, i tota la resta cada vegada que ho fem.

—Em fas una enveja...

—No! —va exclamar ella allargant la mà i atrapant la de la Dalena—. Només et poso al dia. Tu has preguntat. Som dues persones amb ferides, però junts hem trobat la pau.

—On és ara?

—Té les seves cosetes. No és dels que s’està quiet ni serveix per estar-se assegut a casa o venent fils i agulles aquí.

La Dalena es va omplir els pulmons d’aire.

—Un policia i una...

—Puta. Digue-ho.

—No, dona.

—És la veritat. Tots vam pagar el preu d’aquella maleïda guerra. Cadascú a la seva manera.

—Com es diu? —va dir la visitant assenyalant la dorment.

—Raquel, per la meva germana morta. L’altra es va casar i viu fora de Barcelona. Ella també sap que vaig fer el que vaig fer per alimentar-les.

—Al Parador eres una de les preferides, de les més guapes, no perquè fossis exuberant, sinó pel teu encant. Segueixes semblant una nena. Apa que no es va notar pas poc la teva absència!

—Tu continues...?

—Treballant allà? —va reblar ella fent un gest evident—. És clar! Almenys fins fa poc. És el millor lloc si vols alguna cosa amb classe. Saps que no totes podem entrar en un lloc com aquest.

—Et veig bé, i molt guapa —va dir la Patro.

—Tu sí que ho estàs. Tens una brillantor especial. I sembles tan diferent...

—Ho soc.

—Jo espero estar com tu —va dir tirant-se cap enrere a la cadira i relaxant-se, ja més distesa—. També he trobat el meu home. Bé, si més no el que em retirarà, perquè a la meva edat... Saps que, un cop passats els trenta, cal competir amb la carn fresca que arriba, noies de vint anys, o menys, disposades a menjar-s’ho tot. Al Parador ara soc de les més veteranes, ja ho veus.

—I això que has trobat el teu home...?

—No solament l’he trobat, sinó que també m’hi casaré, Patro.

No va voler ser o semblar mal educada, però li va sortir de l’ànima.

—Què?

—Tan estrany et sembla? No és el que totes esperem?

La Patro anava a dir alguna cosa, però ja no va poder. Feia un parell de minuts que els arribava de la botiga la remor d’una conversa. La Teresina les va interrompre ficant el cap pel buit de la porta. Es va adreçar a la seva mestressa.

—Pots venir un moment?

La Patro es va aixecar i va sortir al petit passadís. La Teresina no va fer el gest de tornar a caminar. Va abaixar la veu per dir-li:

—És aquella senyora del monyo, la que ve cada dia. Pregunta per la Raquel.

—Sembla una atracció turística —va esbufegar la Patro—. No has notat que ve més gent des que la tenim aquí?

—És clar, totes la volen veure. I com que els somriu i és tan afalagadora, que seria capaç d’anar-se’n amb qualsevol que l’agafés... Hauria d’estar sempre a la cadireta damunt del taulell.

Van reprendre la marxa.

Quan la senyora del monyo les va veure aparèixer sense la Raquel, va mostrar l’aflicció que sentia amb un expressiu:

—Oh! Deu estar adormideta, oi? Bé, vejam si puc passar després i la veig, eh?

2

Va tornar a la rebotiga i hi va trobar la Dalena novament abocada al bressol on dormia la Raquel. Li acaronava la galta amb un dit, suaument. L’ungla pintada de vermell contrastava amb la pell sedosa i rosada del nadó. La Patro va seure a la mateixa cadira d’un moment abans i va esperar que l’amiga reapareguda fes el mateix.

Més que asseure’s, però, el que va fer ella va ser deixar-se caure feixugament sobre la fusta. Duia un vestit jaqueta de to fosc, no prou gruixut pel fred que feia. La Patro es va adonar, per primera vegada, que no duia abric. Alguna cosa, en la seva figura, en els gestos, el comportament i la manera de parlar, palesava certa urgència i neguit.

La Dalena no era allà per fer-li un compliment o una visita de cortesia.

Ho va entendre de sobte.

—M’estaves explicant que et casaràs —va dir ella iniciant la segona part de la conversa.

—Sí, i és per això que he vingut, Patro. Et juro que no sabia on anar ni a qui recórrer. Jo... necessito la teva ajuda, m’entens?

Havien passat quatre anys i mig.

I reapareixia per demanar-li ajuda.

La Patro va esperar.

—T’estranya? —va voler saber la Dalena.

—No —va dir tranquil·lament—. Explica’m de què es tracta.

—Tu coneixies en Dimas.

El nom la va sacsejar de dalt a baix.

Ara sí que va tornar al passat.

—No em diguis que segueixes amb ell!

—Sí —va assentir la Dalena—. Segueixo amb ell, i per això estic morta de por.

—Et casaràs... però segueixes amb en Dimas? —va voler deixar clar la Patro.

—Déu meu... —va replicar la Dalena posant-se una mà als ulls—. És complicat, oi?

—Insòlit, però m’imagino que deus tenir les teves raons.

—Tinc l’oportunitat de deixar aquesta vida, i fer-ho just a temps —va adduir amb un deix tràgic, plena d’esperança però sota el pes d’una por invisible que la tenallava—. Sé que fa temps que hauria d’haver deixat en Dimas, però...

—Si és el mateix Dimas que recordo, no era algú a qui es pogués deixar.

—És el mateix —li va confirmar la Dalena—. I jo l’estimo... l’estimava, no ho sé. És difícil d’explicar. No és el millor home del món i tanmateix... —Es va tornar a passar la mà pels ulls, no pas perquè anés a plorar, sinó perquè li pesaven—. Les coses del cor són així, no trobes? Ell em deixava treballar, no s’hi ficava...

—Era el teu macarró, Dalena.

—No diguis això —va exclamar dolguda.

—Vivia de tu, i em fa l’efecte que encara ho deu fer.

—També té les seves coses, els seus tripijocs. Continua igual que llavors, sobrevivint. —Va deixar d’esforçar-se per convèncer-la—. Mira, Patro, no dic pas que sigui la millor vida ni la millor relació, però tots aquests anys ens les hem apanyat. El que passa és que... bé, no soc ximple. Entenc que això nostre no anava enlloc. Això si no acabava a la presó, per més llest que sigui i ho hagi evitat sempre —va dir fent un sospir—. Ja et dic jo que amb trenta-tres anys, comparada amb les noves del Parador, em queden quatre claus abans d’acabar al Raval.

—I el teu pretendent?

—Aquí volia arribar —va contestar ella posant una cama sobre l’altra i les dues mans juntes damunt la cuixa—. Es diu Domingo, té quaranta-cinc anys, és solter, amb una bona posició...

—Quaranta-cinc i solter?

—Hi ha una explicació. Ha viscut amb la seva mare, una dona dominant. La clàssica matriarca gelosa de qualsevol que s’acostés al seu fill. El volia per a ella, el controlava, no podia sortir amb cap dona, almenys oficialment, sense que la seva mare patís un desmai o un atac. Cap era prou bona per a ell. El lligava curt. I, per acabar-ho d’adobar, en Domingo es desvivia per ella, la tenia sobre un pedestal. No em preguntis més, perquè cadascú sap els embolics que té de portes endins amb la família. Jo tampoc soc ningú per jutjar-lo. L’única manera que tenia en Domingo per desfogar-se era amb prostitutes —va voler deixar clar—. És un home, té les seves necessitats. Va freqüentar el Parador, era elegant, amable, simpàtic, extravertit, generós amb les propines... Això sí, de gustos exquisits. Les volia jovenetes, inexpertes, per instruir-les. Fins que fa sis mesos una tarda em vaig ficar al llit amb ell i va veure el cel. Les jovenetes n’aprenen, i n’aprenen de pressa, però jo soc una dona —va dir alçant la barbeta amb orgull—. I una professional. Tinc molta experiència. Ja no en va voler d’altres. Al començament em feia gràcia, fins i tot jugava amb ell. És dels ràpids, ja m’entens. S’escorre de seguida que esbufego, li dic alguna marranada o em moc. —Va tornar a sospirar—. Com t’he dit, per a ell ja no n’hi va haver cap altra més que jo. I ja llavors em deia que si no fos per la seva mare es casaria amb mi. La primera vegada no t’ho creus, però si ho repeteix i ho repeteix... Jo reia. Creure’l? Com podia creure’l? Quants ens han dit el mateix enmig d’una nit de passió o mentre criden i criden en ple orgasme? Això no obstant, ja ho veus: la seva mare va morir fa dos mesos. Per a mi va deixar de ser una broma. Parlava seriosament. Fins i tot li importava una merda el dol, tenia pressa. Ja no volia que altres em toquessin. «Ets meva», deia. «Ets meva i de ningú més». L’únic que no feia era portar-me a casa seva, pels veïns i el bon nom de la família, amb la mare difunta feia poc. Li vaig dir que m’hi casaria, que l’estimava i que seria molt dur esperar-lo mentre continués vivint a casa meva, en un lloc on tots em coneixen. Això el va alarmar. Volia tenir-me fora de perill. Així doncs, ahir, tot d’un plegat, en un dels seus habituals rampells de generositat, em va donar diners perquè me n’anés de casa, disposada a començar una nova vida on ningú em conegués, fins que ens poguéssim casar. Diners per assegurar-me pau i tranquil·litat. Em va suggerir això de la pensió per tal de poder-nos veure també tranquil·lament, ja que és un lloc on el coneixen i fan els ulls grossos.

—Parles de molts diners?

—Suficients. I no li mentia en allò d’anar-me’n de casa, no solament per en Dimas, per posar fi d’una vegada a aquesta història. Al carrer on visc em coneixen, és clar. Massa. Ahir em vaig instal·lar en una pensió, sí. El problema és que no vaig tenir temps d’endur-me res de casa. No podia fer la maleta i que, de cop i volta, entrés en Dimas i em sorprengués. De fet... estava molt espantada, Patro. Molt. Hauria tingut por fins i tot estant sola. Ni tan sols hi vaig pensar. Tenia els diners, em vaig encegar i ja no hi vaig tornar. Va ser una cosa inesperada, intuïtiva i visceral.

—Te’n vas anar sense agafar res?

—Sí.

—I les teves coses?

—Tinc por d’anar-les a buscar.

—Mare meva, Dalena!

—Ja ho sé! —es va remoure—. Digue’m irresponsable, boja, el que vulguis! En Domingo és la meva oportunitat, però en Dimas...!

—Creus que et podria fer mal?

—Sí —va afirmar ràpidament.

—En sap res, en Dimas, d’en Domingo?

—L’imprescindible.

—Què vols dir amb això?

—Quan vaig deixar d’anar al Parador i només ho feia amb en Domingo, l’hi vaig haver d’explicar.

—I...?

—Res —va respondre arronsant les espatlles—. Fins i tot va dir que «millor un que cent». Si pagava per cent... En Dimas sempre ha anat com un boig darrere de qualsevol pesseta que pogués arreplegar. El fet que tingués un client ric que em volia només per a ell li va semblar meravellós. La primera cosa que em va preguntar era quant creia que podríem arrencar-li.

—Podríem?

—Sí, en plural. Sempre m’ha tingut així, com a molt segura.

—I dius que no és el teu macarró?

—Patro, sisplau...

—Perdona —va dir ella fent un gest amb la mà—. Vas explicar a en Dimas que en Domingo es volia casar amb tu?

—Ho vaig fer, sí. I es va posar a riure. Em va dir que «ben fet», que allò era «treballar-se bé la mercaderia». Per a en Dimas, en Domingo era el típic passerell. Això no obstant, veient com anaven les coses, que em treia del Parador i tot plegat, va començar a creure-s’ho. Una nit, mig borratxo, em va arribar a dir que si em casava amb ell i després patia un accident, tot seria per a mi, és a dir, per a nosaltres.

—No crec pas que estigués mig borratxo —va apuntar la Patro.

La Dalena es va ensorrar una mica.

—Ja ho sé, ja ho sé! —va cridar ofegadament per no despertar la Raquel—. Per això tinc tanta por! Aquesta nit, sola, a la pensió, he donat moltes voltes a tot. Me n’he anat de casa, sense avisar! Boja, boja, sí! Però és que en Domingo és la meva oportunitat! L’única que tindré a la vida per ser una dona decent i respectable, com tu! —va dir assenyalant l’anell de casada amb una mà i la Raquel amb l’altra—. Jo encara puc ser mare també, Patro. Només m’ha faltat veure’t a tu.

—Hauries d’haver plantat cara a en Dimas.

—Com? —va preguntar mostrant-li els palmells nus.

—Et penses que et deixarà anar sense més ni més, que no et buscarà?

—Necessito temps, res més. En Domingo sabrà què fer quan arribi el moment, quan li expliqui el problema i li parli d’en Dimas.

—Espera, espera —va arrufar el nas—. En Domingo no sap res d’en Dimas?

—No!

—Mai ho heu fet a casa teva?

—En un cau de mala mort com el meu, amb algú com en Domingo? No! —va respondre ella inclinant-se cap endavant, per donar més vehemència a les seves paraules—. Patro, en Dimas m’ha dit més d’una vegada que si el deixava em clavaria una pallissa i em faria una cara nova. I ho deia de debò. No és gaire violent, però sé que parlava seriosament. Fa sis anys que estem junts. Això és molt de temps. La gent s’acaba acostumant l’un a l’altre. Per això ahir, amb els diners d’en Domingo a la mà, l’únic que vaig pensar va ser salvar la pell. No em vaig veure amb cor d’enfrontar-me a en Dimas, ni crec que em vegi capaç de fer-ho ara mateix! El problema ha estat despertar-me aquest matí, l’atac de pànic... —Es va posar les mans a la cara i es va vinclar encara més cap endavant—. Només tinc el que duc a sobre i res més, Patro.

—Deixa-ho tot. No hi tornis. Et pots comprar roba nova.

—La meva vida és allà, no ho entens? —va dir abaixant les mans i mirant-la amb els ulls extraviats—. No he tingut mai gran cosa, però els records, les fotos de la meva família... No ho vull perdre, saps? Seria com arrencar-me... No ho sé.

La Patro va buscar una mica de serenitat en la crispació del moment.

Encara no entenia què volia la Dalena d’ella.

—Estàs segura que en Domingo va de debò?

—Sí, ho estic —va respondre categòricament.

—I en Dimas?

—Quan em casi amb en Domingo sé que no s’atrevirà a tocar-nos, no és ximple. En Domingo té contactes d’alta volada i, malgrat el que t’he explicat de la seva mare, és home de món. Però mentrestant... en Dimas sí que és capaç de tot; pot tenir un rampell i reaccionar malament, el que sigui.

—I pegar-te?

La Dalena es va estremir.

—Sí —va admetre.

—Llavors què faràs? —va inquirir la Patro fent la pregunta essencial.

—Pensava que em podria quedar amb tu un parell de dies, per no estar sola. Guanyar temps, ja saps.

Va ser un cop.

La Patro va intentar entomar-lo sense que se li notés.

—Et vols amagar a casa meva?

—Sisplau. Tot i que abans...

—Abans què? —es va encarcarar.

—Podries anar a casa meva a buscar les meves coses?

La primera petició havia estat inesperada. La segona la va desarmar completament. Se la va quedar mirant, amb el seu vestit jaqueta, sense abric ni guants. D’una banda, era una dona espantada. De l’altra, una persona a qui la vida acabava d’obrir-li una porta i no estava disposada a deixar de travessar-la.

Podia entendre-la.

Gairebé.

—I què li dic, a en Dimas?

—No, als matins no hi és mai. El problema és que si hi vaig jo i algú em veu sortir amb una maleta...

—Quan arribi, ell veurà igualment que t’has emportat les teves coses.

—En Dimas és algú al carrer, i al barri. A mi també em coneixen de sobres. I si em segueixen? Però no és només això —va dir ajuntant les mans amb tanta força que se li van emblanquir els artells—. És... la por d’entrar a la casa. La por de bloquejar-me, de no poder tornar a sortir-ne. Ahir, quan vaig prendre la determinació, veia les coses molt clares. Aquest matí és diferent. —Va llançar-li una mirada suplicant—. A tu no et costarà gens, Patro. Et diré on són les coses essencials. Trigaràs cinc, deu minuts. Ningú es fixarà en tu.

—Em poses en un compromís —va insistir ella.

No ho esperava.

O potser sí.

Llavors la Dalena va dir, com si li disparés una canonada al pit:

—Un compromís? Cal que et recordi que vaig anar a la presó per tu?

3

En entrar al portal, en Miquel no va tenir altre remei que treure’s les mans de les butxaques de l’abric. Les tenia calentones. Tot i així, va obrir i tancar els dits, perquè no se li encartonessin amb el canvi de temperatura. Els dies freds com aquell, gairebé es planyia de no dur barret. Per sort, encara li quedaven cabells. No era calb com la majoria d’homes de la seva edat.

La seva edat.

Si no fos per la Patro, creuria que en tenia més de cent.

Va tocar el timbre de la porta del despatx d’en David Fortuny, i ja no va fer un segon intent perquè, en no sentir cap soroll a l’altra banda, va deduir que el detectiu no hi era. Va pujar fins al pis, a poc a poc, sense cansar-se gaire, tot i que hi va arribar esbufegant una mica. Encara tenia les mans calentones, però els peus, malgrat els mitjons gruixuts, estaven glaçats i els genolls acusaven també la gelor de l’ambient. Per alguna raó sempre havia odiat el febrer. Solia ser el mes amb les temperatures més baixes de l’any, i si bé era el més curt, se li feia etern, tot esperant el març i la promesa de la primavera.

Al Valle havia pensat que es moriria de fred més d’una vegada, especialment els primers dos o tres anys, abans d’esdevenir un autòmat i acostumar-se a tot. O gairebé.

Vuit anys i mig de febrers a la intempèrie i treballant en aquella monstruositat.

Sense oblidar els estius, capaços de fondre qualsevol.

Va tocar el timbre del pis del detectiu.

Llavors sí, a l’altra banda hi va sentir moviment.

—Ja vinc!

La veu de l’Amalia.

Allà, a aquella hora, un dimarts al matí?

Es va obrir la porta i la va veure a l’altra banda, en bata, els cabells un xic esbullats i sense maquillar. La claror esmorteïda de la bombeta del rebedor li conferia una aura de discreció que no entelava la imatge de dona oberta i de franca bellesa femenina. Els ulls li van dir que s’alegrava de veure’l. Els llavis, en somriure, més.

—Hola, soci —el va saludar—. Bon dia.

Una mica de bon humor no anava malament. Malgrat això, mentre entrava, en Miquel va fer espetegar la llengua.

—Poca broma —va dir.

—Ui! —va replicar ella tancant la porta—. Estem com el temps?

Ajudava en David a l’agència, «per fer alguna cosa i no avorrir-se», com deia la Patro. Però d’aquí a ser el seu «soci»...

Tampoc va tenir temps de rebatre-l’hi.

—Esperi, esperi, no es tregui l’abric —li va demanar l’Amalia abans d’arribar al menjador.

—Ah, no? Per què? —va dir mirant passadís amunt—. I en David?

L’Amalia va encreuar els braços.

—Té la grip.

—De debò?

—Li estranya? Amb aquest fred... Ahir va començar a tremolar, li feien mal els ossos, les articulacions, els músculs... A la nit va arribar a trenta-vuit i mig. Ara li ha baixat una mica la febre i acaba de prendre bafs, perquè d’obedient sí que ho és. Però valdrà més que no entri a l’habitació, perquè si l’arreplega vostè serà pitjor.

Només li va faltar dir «a la seva edat».

—I vostè què?

—Jo no he estat malalta en ma vida —va presumir ella.

En Miquel va exhalar una glopada d’aire.

—Doncs la grip és cosa d’una setmana o deu dies. El pitjor és que et deixa baldat dues setmanes més.

—Digui-l’hi a ell, que s’enfila per les parets.

—Em sap greu —va ser sincer.

—M’ha dit que s’ocupi vostè de l’agència.

No era cap acudit.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X