Els llums vermells i blaus il·luminaven l’escena, i les sirenes li ensordien les oïdes. El carrer, humit pel plugim que havia caigut sobre la ciutat, reflectia els fars dels cotxes. Algunes persones murmuraven per allà al voltant i d’altres preferien allunyar-se’n corrents.

Els crits d’ajuda s’havien aturat, el trànsit es col·lapsava i uns quants automòbils feien sonar el clàxon amb massa desesperació, cosa que atordia els presents. Mentre els sanitaris feien la seva feina, els agents de trànsit indicaven a la gent per on havia de creuar perquè la congestió de vehicles disminuís.

Una escena pèssima per ser-ne protagonista.

Sabies que el darrer batec del cor acaba al mateix punt en què se’n produeix el primer?

De vegades la vida sorprèn molt: mentre uns la veuen morir, d’altres en presencien el naixement d’una de nova. Diuen que per al primer plor de cada nounat hi ha el plor d’algú que ens ha deixat.

Igualment, es diu que mor més gent bona que dolenta.

Però sempre sols triar la flor més bonica del jardí per arrencar-la.

I també veus com engabien els ocells més acolorits.

La vida és efímera: curta, passatgera, no perdura i, fins i tot, pot acabar en un tancar i obrir d’ulls. Ningú no sap si es neix amb un propòsit o si s’hi ha de trobar un sentit. No es pot viure i prou? Sí, viure la vida, per redundant que soni. Simplement oblidar la idea absurda de per què i per a què vas néixer.

S’ha de somriure, somriure sense que faci mal.

S’ha de riure, riure sense plorar.

S’ha de plorar, plorar sense por.

I s’ha de témer, però témer sense callar.

Perquè està bé, perquè viure tracta de tot això, de sentir-se fort com Samsó un dia, i l’endemà, tan dèbil que fins i tot respirar és una tortura. N’hi haurà que creuran que tot això és patètic, però tant hi fa.

Una vegada, algú va dir amb una cigarreta a la mà: «Deixa’ls que riguin de com de patètica es pensen que ets; al cap i a la fi, tots acabem igual, en el boulevard dels somnis trencats».

No he estat mai una persona que pensi amb claredat. Ni de bon tros. Recordo que la mare em deia que meditar molt les coses podia fer que tot sortís malament, però també que era un error escollir la primera opció sense consultar-ho.

No era de gaire ajuda, com a mínim quan es tractava dels meus pensaments caòtics i desesperats… ni tampoc dels més simples, com ara quan anava al cinema i se’m presentaven dues superofertes. Segons la mare, pensar molt no estava bé, però triar a l’instant, hum…, tampoc. Així que al final acabava demanant un refresc gran i unes crispetes clàssiques mitjanes, a més d’una xocolatina. Això sempre que en Zev, el meu millor amic des de feia un parell d’anys, no fos allà per salvar-me d’aquella terrible decisió.

Vivia a Sydney, una ciutat del país on trobaràs els animals més exòtics i salvatges: cangurs colpejadors, uombats de potetes curtes, coales que mengen eucaliptus i cocodrils amb mandíbules molt fortes. La fauna enlluernadora d’Austràlia.

A casa meva, als afores de la ciutat, només vivíem la mare, Bonnie Weigel, una psicòloga excel·lent que adorava la seva feina, i jo.

El pare ens va abandonar quan vaig fer dos anys, justament el dia del meu aniversari. Una història tràgica per plorar a les nits, a la meva habitació. Tot i que sempre em vaig demanar com devia ser tenir una figura paterna, per a mi el fet de no tenir-ne no era prou trist, ja que comptava amb una dona que es va deixar la pell per tirar-nos endavant, a ella i a mi, que no es va allunyar mai i que sempre va ser al meu costat.

Sovint em preguntaven com es pronunciava el meu cognom. Provenia del meu avi, «l’alemany», sobrenom amb el qual el coneixien a la ciutat. Va néixer a Hamburg i va conèixer la meva àvia després de creuar l’oceà per la feina del seu pare, el meu besavi. El primer cop que van parlar tan sols tenien setze anys, i es van casar als dinou. La mare va néixer un any després en aquesta ciutat, on vivim actualment. Va ser filla única, igual que jo.

M’agradava més utilitzar el cognom matern. A l’institut, tots els professors se m’adreçaven per aquest cognom, i els ho agraïa molt… Bé, no tots, n’hi havia un en concret a qui li agradava veure’m amb el front arrufat cada cop que em deia Derricks. Fa un temps vaig arribar a la conclusió que potser m’odiava perquè sempre feia tard a les seves classes, però juro que no era res personal ni tampoc cap venjança! Mare meva, era una noia molt irresponsable!

Tenia un problema seriós per arribar a les classes de primera hora, que començaven a les set del matí, i hi arribava amb els cabells esbullats o la marca del coixí encara a la galta. No sentia l’alarma gairebé mai, i quan em despertava només se m’entreobria un dels ulls, mentre encoratjava l’altre perquè també ho fes.

Els dies que la mare entrava d’hora a la feina, podia dir que era la meva salvació, perquè aleshores era ella qui em duia fins a la porta del campus i m’estalviava els dos autobusos que havia d’agafar per arribar-hi. L’institut era als afores de la ciutat, prop de la carretera, on els tràilers i els camions desobeïen els senyals. Tot i que hi havia un rètol ben gran que anunciava la velocitat màxima permesa, la presència de vianants i que hi havia una comunitat estudiantil, els conductors semblaven ser lliures, aliens a cap mena de senyalització.

Mesos enrere havíem fet vaga perquè canviessin la ubicació del campus, però no n’havíem obtingut cap resposta.

També odiava el programa educatiu; sempre em vaig queixar de les classes dels dissabtes. Per què ens feien patir d’aquella manera? No n’hi havia prou amb les onze assignatures que fèiem cada curs? Que potser les queixes dels estudiants eren una part essencial de l’estil de vida de la direcció? Potser sí.

Era el meu darrer curs al campus i encara no havia decidit a quina universitat faria l’examen d’accés. Estava segura que volia estudiar Disseny Gràfic. Havia parlat amb la mare sobre els diferents graus, des dels que et permetien tenir professions molt ben remunerades fins als que probablement desapareixerien al cap d’un temps.

El meu pla de vida no era el millor, però tampoc el pitjor. Volia estudiar, graduar-me, tenir una caseta petita i viure amb tres gats i un gos. Els seus noms combinarien: tindrien tots quatre lletres i cabrien en una plaqueta d’identificació que penjaria d’un collar que en ressaltaria el color del pelatge. Era el millor pla de vida.

Així avançava la meva vida gemegaire, però, com que era l’últim curs, em vaig proposar no fer tard a les classes de primera hora, sobretot a la del professor Hoffman, i no arribar-hi amb els cabells esbullats ni amb la marca del coixí, i encara menys amb una taca de pasta de dents a la brusa. Però va ser aquell darrer curs quan em va canviar la perspectiva de vida en coneixe’l, a ell: en Luke Howland Murphy.

Un clixé clàssic no tan clixé.

Heu sentit a parlar mai de la llei de Murphy? Sens dubte, és certa.

Primer propòsit d’últim curs: ratllat. Arribar d’hora definitivament era un estil de vida, però no el meu. La bona sort no estaria mai de la meva banda; de fet, sempre havia pensat que jo era una mena d’imant que atreia la mala sort gairebé tota l’estona. Però els imants tenen un pol negatiu i un altre de positiu, oi?

No ho sé.

Al cap i a la fi, no era pas un imant, sinó un amulet… de sort pèssima.

Estava exhausta i amb les cames adolorides pel gran esforç que feia corrent a tota pastilla pels passadissos de l’institut. M’importava un rave que em sués el front i que em notés les gotes de suor baixant per la cara. Tenia els cabells fets un desastre i la marca del coixí a la galta, aquest cop a la dreta.

Feia més de vint minuts tard a la classe de literatura. La impartia el professor Hoffman, el mateix del curs anterior, que ja estava al cas de la meva manca de puntualitat.

Tornava a començar malament. Molt malament.

Quan vaig ser davant la porta de l’aula, vaig respirar fondo i em vaig preparar per trucar-hi i perdre la dignitat un cop més, mentre m’excusava amb el professor per la meva irresponsabilitat. En menys d’un minut va obrir la porta i el vaig poder veure. El professor Hoffman era un home calb, rodanxó i de pell blanca, i ara em mirava amb el front arrufat a través de les seves ulleres, amb una expressió notablement irritada per la meva presència.

M’odiava. L’hi notava a tots els porus de la pell.

Li vaig oferir un somriure tímid, intentant ocultar la vergonya que em començava a envair.

—Hasley —va pronunciar amb fermesa, provant d’intimidar-me mirant-me fixament—. Au, digui’m, quina excusa té, en aquesta ocasió?

—M’he adormit —vaig confessar.

Vaig tensar la mandíbula i em vaig bufetejar mentalment per l’estupidesa que acabava de dir i que, per desgràcia, ja no podia revertir. No ho hauria d’haver confessat; hauria d’haver mentit, en lloc de dir la veritat. Hasley, per favor!

—Bé. —Em va somriure sense ni una engruna de gràcia—. Espero que la propera vegada no s’adormi.

Per un segon vaig pensar que em deixaria entrar, però vaig ser massa ingènua. L’home es va tornar a ficar a l’aula i em va fer un gest de comiat amb la mà.

—Professor… —vaig començar a dir.

Però entre els seus plans no figurava escoltar-me, així que es va limitar a interrompre’m:

—Fins a la pròxima classe, Derricks. Doni gràcies que avui no vull alertar la directora sobre vostè.

I, com de costum, vaig arrufar el front per com m’havia anomenat.

Va tancar la porta i em vaig quedar allà palplantada, sense bellugar-me, sense parpellejar tan sols. Estava confosa, repassant el que acabava de passar. No m’ho podia fer, allò! De cap manera! Però què deia? Oh, i tant que ho havia fet.

Au, va!

Vaig girar els ulls en blanc, molesta, i vaig bufar. Em vaig girar i vaig començar a caminar passadís avall arrossegant la poca dignitat que em quedava.

Era el primer cop que no em deixava entrar a classe. Havia fet tard unes quantes vegades… Potser cinc o sis, o nou. Tot i que, pensant-hi bé, era cert que de tant en tant arribava tard, però sempre feia els deures i mirava de parar-hi atenció, per molt que la seva classe em fes venir son.

Literatura m’avorria, simplement. M’agradava llegir, però no les històries que ens posava de deures.

Havia de fer un canvi d’hàbits, deixar de dormir fins tan tard per haver estat mirant sèries la nit anterior i centrar-me en l’institut. Potser així aconseguiria la sort que tant necessitava.

Vaig parpellejar i vaig començar a caminar cap a les grades. La veritat era que no anava enlloc concret, tan sols vaig deixar que les cames em guiessin. L’herba em tocava la sola de les sabates, i l’aire m’esbullava els cabells i feia que alguns blens em caiguessin damunt la cara.

A certa distància, en un punt on l’ombra queia lleugerament sobre una de les grades, just allà, hi havia un cos encamellat sobre un seient, d’esquena al camp.

Em vaig aturar a observar-lo. Era estrany que algú fos allà quan tots els grups eren a classe. Havia tingut el mateix destí que jo? L’havien fet fora de classe?

Encuriosida, vaig inclinar el cap a un costat i vaig inflar les galtes. En veure que es treia alguna cosa de la butxaca dels pantalons i la començava a esquinçar, em vaig animar a caminar, vacil·lant, cap a ell. Abans de pujar les grades, m’hi vaig repensar i vaig fer una passa enrere. Em vaig mirar les sabates brutes i no vaig saber quina de les dues opcions de la mare hauria de triar en aquella ocasió.

—Què fas?

La seva veu em va sobresaltar i em vaig quedar glaçada uns segons. Vaig aixecar la mirada mentre els nervis se’m menjaven viva. El noi no em mirava, sinó que continuava d’esquena a mi, i per un instant això em va aterrir.

Havia estat ell?

—No res —vaig murmurar—. Només… pujava les grades.

Els meus moviments es van coordinar amb les meves paraules i vaig començar a pujar. Però aquell dia m’havia llevat amb el peu esquerre i, quan estava a punt d’arribar a la seva altura, vaig relliscar i vaig caure.

—Merda —vaig mussitar entre dents.

Vaig suplicar al Totpoderós que em fes desaparèixer en aquell mateix moment.

Em vaig recolzar a la barana amb totes dues mans i, remugant en veu baixa, vaig provar d’aixecar-me, però no vaig poder. Em feia mal el braç. Vaig notar una mirada damunt meu i vaig saber de qui era. Amb les galtes cremant-me per la humiliació, vaig alçar la vista i em vaig trobar els ulls del noi.

Era dret davant meu, amb el front arrufat.

—Eh… Em sap greu.

Va ser l’única cosa que vaig aconseguir balbucejar.

Em vaig quedar pensant en el que acabava de dir. Per què em sabia greu? No ho lamentava, ni de bon tros. Bé, potser sí: el cas és que havia interromput el noi.

Es va passar la llengua pels llavis i gràcies a aquest gest em vaig fixar que duia una anelleta negra que li adornava el costat dret del llavi inferior, rosat. Va girar els ulls en blanc, va deixar anar un sospir tediós i, amb una sola gambada, se’m va acostar i em va oferir la mà.

Avergonyida, la hi vaig agafar per aixecar-me. La primera cosa que vaig poder confirmar, quan vaig tornar a estar dreta, va ser la seva alçada; tot i ser un graó per sota meu, em continuava ultrapassant. Era molt alt.

—Gràcies —vaig xiuxiuejar, intentant que la vermellor de les galtes se m’esvaís completament.

—Ahà… —es va limitar a mussitar, sense desenganxar els llavis.

Per un instant em vaig sentir com una negada, però després em vaig adonar que realment ho havia estat.

El vaig mirar fixament, sense dissimular. Era molt guapo: els ulls de color blau elèctric carregaven amb unes ulleres fosques a sota; els cabells, rossos, es bellugaven amb la lleugera brisa, que feia que el serrell li cobrís el front, i els llavis, d’un to rosat suau, ressaltaven amb la seva pell clara, gairebé pàl·lida.

Va ser llavors, just en el moment en què va començar a tossir, que em vaig adonar que l’estava mirant sense cap mena de vergonya.

—Estàs bé? —vaig preguntar, i vaig baixar un graó.

Va fer un gest amb la mà que no vaig saber interpretar. No sabia si era una afirmació a la meva pregunta o si simplement em demanava que me n’anés. Potser totes dues coses. Vaig inflar la galta dreta, una mica incòmoda, i vaig agafar la motxilla.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar sense mirar-me, quan va recuperar l’alè.

A diferència d’abans, aquest cop li vaig poder sentir bé la veu: era suau i una mica ronca.

El vaig mirar i no li vaig veure cap mena d’expressió a la cara; era buida i neutra, i la seriositat que posseïa feia venir calfreds. Una cosa tenia clara, i era que no li pensava dir que el que m’havia dut fins allà era la curiositat de saber què s’havia tret de la butxaca, perquè, pensant-ho bé, em faria semblar una assetjadora.

Vaig formular una resposta que semblés creïble.

—Només volia passar l’estona —vaig dir amb indiferència, i vaig arronsar les espatlles.

Però, evidentment, no s’ho va creure; la cella alçada m’ho va fer saber.

—No se suposa que hauries de ser a classe? —va preguntar amb to burleta.

—No se suposa que tu també hi hauries de ser, a classe? —vaig contraatacar sostenint amb força la corretja de la motxilla, recalcant cada paraula amb una mica de superioritat.

El noi va inclinar el cap a un costat i va somriure, però va ser un mig somriure lànguid, que amagava molt i ho deia tot.

—Què, aquest cop no t’han deixat entrar a classe, Hasley? O és que comences el curs amb el peu esquerre?

Eh?

Com sabia el meu nom?

Això em va desconcertar i de seguida vaig arrufar el front.

—Com saps com em dic?

—Anem junts a una classe —va respondre girant els ulls en blanc—. A part, la majoria de gent et coneix: ser la millor amiga del gran Zev Nguyen t’apuja l’estatus.

Aquesta darrera frase la va dir amb to burleta i amb un ego fingit.

Anàvem junts a una classe? No l’hi havia vist mai, tot i que, de fet, no coneixia la majoria de companys. A l’inici de curs havien afegit altres grups i jo no em fixava gaire en la cara o en el nom de la resta de gent. En canvi, l’altra raó sí que era una mica coherent: en Zev era el meu millor amic i el capità de l’equip de rugbi, de manera que la majoria d’estudiants el coneixia. Jo anava als partits i als entrenaments, però sempre passava desapercebuda.

O com a mínim ho intentava.

—Quina classe? —vaig inquirir.

—Història, amb la professora Kearney.

Vaig prémer els llavis i vaig assentir. El noi va abaixar la vista als peus i es va quedar així uns segons. Després es va dur la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure un paper blanc enrotllat. Sense molestar-se per la meva presència, el va encendre i se’l va dur als llavis sense cap mena de vergonya. Això va fer que oblidés completament de què parlàvem.

Jo era ximple, però no tant. Allò no era una simple cigarreta.

—Què és? —em vaig atrevir a preguntar amb certa curiositat—. No crec que sigui tabac.

Va deixar anar una rialleta cínica i, abans de parlar, hi va fer una pipada.

—És un porro.

Tot plegat el divertia.

El fum li va sortir dels llavis i em va arribar a la cara.

L’olor era una mica forta i diferent de la del tabac. Jo no havia fumat mai cap porro. Vaig fer una ganyota de fàstic i me’n vaig allunyar una mica.

—Per què ho fas aquí, a l’institut?

Em preocupava. Si em veien amb ell, tots dos acabaríem detinguts o, pitjor encara, a la presó. Però em vaig tranquil·litzar quan em vaig adonar que tothom era a classe i que no venia gairebé ningú en la nostra direcció. Els camps eren un infern per a molta gent.

—Perquè vull i perquè puc —va respondre amb grolleria.

—És molt desagradable —vaig balbucejar arrufant el nas.

—I per què continues aquí?

Vaig entreobrir els llavis per contestar, però no tenia cap resposta en ment. Ara estava avergonyida.

Vaig sentir que sospirava i el vaig tornar a mirar.

—Què és això? —va preguntar arronsant els ulls i apuntant amb l’índex cap a la meva brusa.

La meva mirada va viatjar en aquella direcció i vaig notar que em cremaven les galtes.

«No pot ser».

—Pasta de dents.

Em va mirar amb una espurna de diversió durant uns segons i després va esclatar a riure. Era un riure contagiós; m’hi hauria afegit si no hagués estat jo qui el provocava. Per aquest mateix motiu vaig aixecar el cap i vaig serrar les dents.

—Et lleves amb els ulls tancats, oi? —va murmurar entre rialles.

—Despertar-me no és el meu fort! —vaig confessar, cridant, i vaig clavar una puntada de peu a la grada de metall.

—Ja me n’he adonat.

Va fer una ganyota de dolor i la seva expressió es va tornar seriosa. Va deixar el porro sobre una grada, el va apagar amb la sola de la sabata i després el va tornar a agafar. Es va posar la motxilla a l’espatlla i va baixar les grades a grans gambades, de dues en dues.

—Què fas? —vaig preguntar, mirant de seguir-lo.

Es va girar per encarar-se’m.

—Me’n vaig. Que no és obvi?

—Per què?

—Les classes continuen, Weigel.

Es va tombar i va engegar a caminar un altre cop.

M’havia dit pel meu cognom. Com era que el sabia? «Va amb tu a una classe», va cridar el meu subconscient. Em vaig adonar que no m’havia dit res d’ell, ni tan sols s’havia presentat, així que vaig tornar a parlar.

—No m’has dit com et dius! —vaig cridar, posant les mans al voltant de la boca com per fer de megàfon.

Es va girar i va continuar caminant d’esquena. Em pensava que diria alguna cosa més, però només va aixecar els polzes i es va tornar a tombar. La seva manera de caminar era diferent. Es movia com si no el preocupés res, deixant caure relaxadament els braços i amb les cames dins d’aquells pantalons negres una mica ajustats.

Vaig seure en una de les grades i se’m va perdre la mirada pel camp verdós mentre em tornava a repetir a mi mateixa com odiava el professor Hoffman.

Va arribar l’hora del descans. No m’agradava esmorzar ni dinar a la cafeteria; des de petita que no tolerava l’olor que hi feia i el xiu-xiu de diverses persones alhora. Només hi anava per en Zev, perquè m’agradava acompanyar-lo i estar junts aquella estona.

Vaig empènyer la porta de la cafeteria amb la punta de la vamba i vaig anar directa cap a la màquina de sucs. Vaig buscar unes quantes monedes, les hi vaig tirar i després vaig agafar el suc de raïm per l’obertura de sota. En notar que uns braços m’atrapaven per l’esquena, fent pressió, se’m va tensar el cos, però em vaig relaxar a l’instant quan vaig sentir el riure sorollós i familiar d’en Zev, que em feia pessigolles al lòbul de l’orella. Em vaig remoure entre els seus braços i, quan em va deixar anar, em vaig tombar cap a ell amb un gran somriure.

—Ei! —el vaig saludar, i li vaig esbullar els cabells.

—No ho facis, això —va grunyir, divertit, i va fer una ganyota tendra.

Jo vaig fer que no amb el cap, amb burla, i hi vaig tornar.

—De debò, Hasley —em va reprendre, rient. Després em va agafar pels canells i em va tornar a abraçar, però aquest cop fent una mica més de força.

—Deixa’m respirar —vaig demanar entre rialles.

Em va alliberar i em va passar un braç per damunt de les espatlles per atreure’m cap a ell, oferint-me protecció. Vam anar cap a una de les taules del mig, on hi havia alguns dels seus companys d’equip, i així que ens van veure ens van regalar un somriure a tots dos.

—Vindràs a l’entrenament, avui? —em va preguntar en Zev.

Una cosa que m’encantava del meu millor amic eren els seus ulls de color d’avellana, un color molt bonic. Eren un gran avantatge per a ell, perquè quan et demanava un favor et resultava impossible negar-t’hi.

—Oh, i tant! —vaig respondre, acompanyant-ho d’un gest afirmatiu. Ell va fer un somriure d’orella a orella—. Com hi podria faltar?

—No anant-hi —va dir de broma en Neisan, el sotscapità.

—Ui, que graciós —el vaig reprendre.

El noi no va dir res, sinó que es va limitar a fer-me una llengota com faria qualsevol persona madura. És clar que sí, home!

—Et passo a buscar? —En Zev va reprendre la conversa.

Jo sabia que, encara que m’hi negués, ell vindria igualment. Ja s’havia convertit en un petit costum entre nosaltres, però continuava tenint la decència i la subtilesa de demanar-m’ho.

Un cop vam ser a la taula, el noi dels cabells castanys va empènyer un dels seus amics per seure-hi ell. El noi de cabells negres a qui havia empès el va mirar amb recel mentre mastegava un tros de pizza.

—Tu què creus, Zev?

—Aleshores et passo a buscar —va confirmar, somrient, davant del meu sarcasme.

—Vindrà a l’entrenament? —va preguntar en Daniel, un altre noi de l’equip que jugava de pilar.

—Quan no ha vingut la Hasley a un entrenament d’en Zev? —En Dylan, que era bloquejador de suport, es va afegir a la xerrada.

—El dia que se li va morir la gosseta —va respondre el meu millor amic, mirant-lo de cua d’ull.

—De fet, va arribar al final de l’entrenament —va fer memòria en Dylan—. Me’n recordo perquè va ser el dia que vam anar a menjar pizza i ens vam ficar als jocs infantils perquè no estigués trista.

—I no oblideu tampoc que ens van fer fora del local —va completar en Neisan.

Tothom de la taula va riure.

No sortia amb ells sempre, però durant l’últim any ens havíem fet més propers. Com que anava als entrenaments, després els acompanyava a menjar alguna cosa quan acabaven, o, si no, en Zev em duia a casa i m’hi afegia més tard.

Sona trist, oi? Mare meva, quina tragèdia!

—Gairebé tot l’institut pensa que teniu una relació —ens va informar en Daniel mirant-nos a en Zev i a mi mentre menjava patates fregides—. Però aquí sabem que la Hasy baveja per en Matthew —va afegir de seguida, i li vaig llançar una mirada ferotge.

L’institut tenia diversos equips esportius, però només anava als campionats estatals de rugbi, bàsquet i voleibol. En Matthew era el capità de l’equip de bàsquet i el noi que m’agradava des de feia dos anys, més o menys. En Zev sempre es molestava amb ell. Només intercanviaven algunes paraules quan coincidien pel fet de ser els capitans dels equips més importants de l’institut.

En Matthew Jones era un noi alt, de cabells vermellosos, ulls verds i la pell molt blanca. En Zev deia que s’assemblava a en Casper, el fantasma.

En un obrir i tancar d’ulls, tota la taula em mirava amb una cella aixecada, cosa que em va fer enrojolar. Això passava molt sovint.

Vaig jugar amb els llavis un cop més abans de parlar.

—Vaig a comprar-me alguna cosa per menjar —vaig anunciar per eludir la situació.

Em vaig posar dreta i en Neisan de seguida em va imitar.

—T’acompanyo —va afegir.

Vaig assentir i ens vam allunyar del grup. En Neisan em va dir que se n’anava cap a l’altra banda de la cafeteria i el vaig perdre de vista. Vaig mirar el menjar que tenia davant buscant alguna cosa apetitosa, però no hi havia res que em vingués de gust. Després d’uns quants minuts intentant decidir-me, vaig demanar un tall de pizza i un suc de gingebre.

—Això és fastigós —vaig sentir que deia algú darrere meu.

Em vaig tombar i em vaig trobar el noi ros amb qui havia conversat a les grades.

—Què? —vaig preguntar, confosa per la seva afirmació.

—Això —va respondre fent un moviment de cap suau en direcció al got.

Com podia dir una cosa així? Era la meva beguda preferida i ell l’havia insultat.

—És gingebre i és ben bo —em vaig defensar amb el front arrufat.

Ell va inclinar el cap sense apartar la mirada del got i va fer que no amb el cap unes quantes vegades.

—Té gust de medecina —va dir, fent una ganyota.

—Què hi fas, aquí? —li vaig preguntar imitant el mateix gest, provant de desviar el tema.

—He vingut a comprar menjar —va explicar amb un somriure juganer, mig aclucant els ulls i fent-me sentir imbècil—. És el que fa la majoria de gent normal quan ve a la cafeteria.

Em volia defensar, però aleshores es van obrir les portes de la sala i va aparèixer el pèl-roig. L’acompanyaven alguns dels seus amics de l’equip de bàsquet. Estava guapíssim. El seu somriure brillava i feia que se li allarguessin els ulls.

—Vols una tovalloleta? —La veu del ros va fer que sortís de la meva bombolla i que apartés la vista d’en Matthew per dirigir-la cap a ell—. De poc no inundes la cafeteria amb les baves —va recalcar, graciós. Vaig notar que em cremaven les galtes de la vergonya i vaig desitjar poder-les amagar.

Va riure i em va empènyer l’espatlla amb suavitat mentre demanava un suc de taronja. Jo no entenia per què no se’m movien els peus i marxava d’allà. Malgrat tot, quan me’n vaig adonar, vaig tornar a sentir-li la veu:

—T’agrada el capità de bàsquet? —va preguntar, posant-se davant meu—. Millor que no responguis, és massa evident. —Va riure—. Per què no has provat d’acostar-t’hi?

—És inútil —vaig dir, sense gaire ganes de continuar la conversa.

—Ell? M’ho crec.

—No, intentar-ho —em vaig explicar.

Vaig beure una mica de suc amb la canyeta mentre mirava cap a totes bandes. Hi havia alguns ulls pendents de nosaltres. Que potser esperava algú altre, el noi?

—Si no ho fas, no ho sabràs mai —va dir, i va tancar els ulls alhora que sospirava.

Es va humitejar els llavis i es va gratar la barbeta.

—Gairebé no ens coneixem i ja em dones consells? —vaig inquirir.

Ho vaig dir en to divertit, no per sonar antipàtica i grollera davant la seva ajuda, o el que fos allò.

—Pren-t’ho com vulguis, Weigel —va balbucejar sense ganes. Després es va ficar la mà que tenia lliure a la butxaca dels pantalons i va fer una ganyota de disgust.

Vaig repetir mentalment el que acabava de dir i me’l vaig mirar amb cautela.

—No m’has dit com et dius.

—Si t’importa tant… —Va callar, deixant la frase a mitges, i se’m va acostar per xiuxiuejar-me a cau d’orella—: Investiga-ho.

Estava a punt de protestar per la seva crueltat per no dir-me d’una vegada com es deia. De debò, m’havia picat la curiositat per saber-ho, però la veu d’en Neisan pronunciant el meu nom a distància m’ho va impedir.

—Hasley!

El ros i jo vam dirigir la mirada cap al noi dels cabells negres, que tenia el front una mica arrufat per l’escena que estava presenciant.

—Fins després, Weigel. T’estan esperant —es va acomiadar el desconegut. I abans que li pogués contestar, ja era lluny.

—Què hi feies, amb aquest? —va preguntar en Neisan quan vaig ser al seu costat.

—Parlàvem —vaig respondre amb neutralitat, sense donar-hi gaire importància, però per a ell era ben al contrari… O això semblava.

—El coneixes? —va provar d’esbrinar, i em vaig girar per mirar-lo amb determinació.

Va clavar els ulls en els meus esperant una resposta clara i precisa.

—L’he conegut aquest matí —vaig confessar amb una mica de mandra—. Però, si et dic la veritat, no sé com es diu.

Això últim ho vaig dir quan vam arribar a la taula i vaig seure. En Zev va apartar la vista del mòbil amb un somriure simpàtic i em va mirar movent els dits damunt la taula.

—Qui, no saps com es diu? —va preguntar. Va dirigir la vista cap a en Daniel, li va prendre el refresc i en va fer un glop. L’amo de la beguda es va queixar amb un gruny.

—Un noi que he conegut aquest matí —vaig repetir.

—Ah, sí? —Va aixecar una cella amb un riure burleta i em va mirar amb picardia—. Qui és el galant que prendrà el lloc a en Matthew?

—Em sembla que preferiries que continués sent en Jones —va admetre en Neisan. Per la cara que va fer i com va obrir la boca de cop, em vaig adonar que es penedia d’haver-ho dit.

Davant d’aquell comentari, en Zev va arrufar el front i va mirar el seu amic.

—Per què? Qui és?

—El coneixes? —vaig preguntar a en Neisan amb interès.

El noi va girar els ulls.

—En Howland.

Es deia així?

A l’instant, en Zev em va mirar amb expressió dura i la mandíbula tensa. Semblava enfadat, com si el que acabava de dir el seu amic fos molt dolent.

—Des de quan t’hi parles? —em va preguntar asprament, amb veu dura i ferma.

—Ja t’ho he dit, l’he conegut aquest matí. —Em vaig mullar els llavis, encara defensant-me, vaig mirar el noi de cabells negres i li vaig preguntar—: Es diu Howland?

—Howland és el cognom. Es diu Luke. —Aquest cop va respondre en Dylan.

—Luke —vaig repetir.

—Importa una merda, com es digui! —va deixar anar el meu millor amic—. Allunya-te’n, Hasley.

—Per què? —vaig voler saber.

—Fes-ho i prou —va ordenar.

Vaig aixecar una cella.

—Tu a mi no em dius què he de fer —vaig dir, irritada pel seu comportament.

—No, però aquest paio es droga —em va informar amb desdeny.

Vaig obrir lleugerament la boca i vaig mirar de processar el que acabava de dir. Ara entenia què s’havia tret de la butxaca i s’havia fumat davant meu.

—En Luke té problemes psicològics —va continuar, i es va passar la mà pels cabells—. No et convé ser amiga seva.

—Si és així, només necessita ajuda —vaig mussitar.

—Sí —va assentir—, però no la hi donaràs tu.

—Ostres, Zev…

—No en saps res, d’ell, ni de com actua quan consumeix aquelles merdes.

—I tu sí?

Em vaig aixecar de la cadira.

En Zev va tancar els ulls uns segons, mirant de contenir-se. Els seus amics presenciaven l’escena en silenci. Quan va tornar a obrir els ulls, em va parlar amb severitat.

—En sé prou per dir-te que te n’allunyis. No facis veure que el pots ajudar: no ets un maleït hospital.

Aquelles paraules em van regirar l’estómac.

—T’estàs posant un pèl dramàtic, no trobes, Zev?

—Pareu, que ens estan mirant. —En Neisan, assegut a l’altre extrem de la taula, va ser l’únic que es va atrevir a ficar-se entre nosaltres i reprendre’ns.

—T’ho dic de debò, Hasley…

El vaig interrompre abans que pogués acabar de parlar.

—Saps què? No vull continuar amb aquesta conversa —vaig dir, i me’n vaig anar.

—Hasley! —vaig sentir que cridava, però no en vaig fer cas.

Vaig sortir de la cafeteria i vaig anar cap al meu armariet. En Zev sabia més del que em volia dir. Entenia que es preocupés per mi, era el meu millor amic i li agraïa que mirés de protegir-me, però ja em sabia cuidar tota sola.

Jo no era cap hospital, i tenia clar que no ho volia ser mai. Què li passava pel cap, a en Zev?

Vaig arribar a l’armariet i el vaig obrir per deixar-hi uns quants llibres. De cua d’ull vaig veure una silueta; per un instant em vaig pensar que potser era en Zev, però em vaig equivocar, no era ell.

En Matthew s’acostava caminant pel passadís amb uns pantalons de mescla blaus ajustats i una camisa blanca i negra. La seva mirada es va dirigir cap a la meva i vaig sentir que les cames em feien figa. Em va picar l’ullet amb un dels seus ulls verds i després va continuar caminant.

«Ai, mare meva. Ai, mare meva».

Em va pujar la sang a les galtes i em vaig mossegar els llavis per reprimir un crit d’alegria. Després vaig ficar el cap dins l’armariet i vaig riure.

Era molt i molt atractiu, de cap a peus. També era el meu crush des de feia un temps. El simple fet de veure’l de lluny feia que em notés papallones a l’estómac, que se’m ruboritzessin les galtes i que em cremés la cara pels meus pensaments.

Davant d’en Zev em mostrava orgullosa. La nostra petita discussió havia estat més forta del que em pensava i, tot i que no m’agradava barallar-m’hi, em molestava molt que tingués aquella actitud.

Potser tenia motius per actuar així, però no havia estat la millor manera d’advertir-me sobre en Luke.

Quan el professor de ciències socials va anunciar que donava per acabada la classe, vaig rebufar, esgotada, vaig deixar caure el llapis damunt la taula i ho vaig desar tot. Se’m va enredar l’anella de la llibreta amb la polsera i vaig girar els ulls en blanc abans d’intentar solucionar el petit accident. No me’n vaig sortir gaire bé, ja que em vaig esgarrapar quan en vaig apartar la mà.

Avui estava rondinant més que de costum.

Vaig sortir de l’aula. Em tocava literatura i després, la professora Kearney. Les classes tenien una cosa bona: que entremig hi havia un descans curtet de deu o quinze minuts. El meu cos anava ensopegant amb el d’altra gent i vaig sentir que unes quantes persones grunyien. Vaig mirar d’escapolir-me de tot l’enrenou i, quan per fi vaig sortir del passadís principal, em vaig adonar que algú m’havia tacat de quètxup.

Au, va!

Vaig provar de treure la taca, però com a resultat en vaig obtenir una de més gran. De veritat, era impossible que fos més pocatraça. Vaig maleir mil cops entre dents la meva mala sort i vaig començar a caminar per la part contrària del passadís principal, on el camp donava a les instal·lacions dels edificis de química.

La meva mirada va viatjar fins al costat dret de les grades per simple curiositat i vaig confirmar el que m’havia passat pel cap durant un instant. El noi del dia anterior, el culpable de la discussió amb el meu millor amic, era allà. Havia de frenar la meva curiositat; però, pel que semblava, era més forta que el meu seny, perquè, en lloc d’anar a classe de literatura i no donar-la per perduda, em vaig dirigir cap on era ell.

Vaig pensar un munt d’excuses per quan em demanés què hi feia, allà. Però, encara que no em funcionessin, no em penedia ni un sol instant d’estar-m’hi acostant.

—No se suposa que hauries de ser a classe? —va preguntar en Luke, amb el front arrufat, en veure’m pujar les grades.

—Suposes bé, però no tenia ganes d’anar-hi. —Vaig arronsar les espatlles.

En Luke em va mirar com si el que li acabava de dir fos la cosa més estranya del món. Es va treure de la butxaca un paquet de tabac, d’on va agafar una cigarreta, se la va dur als llavis i la va encendre. Es va posar còmode en una de les grades i va estirar les cames. El cel era blau i encara feia una temperatura agradable.

—Digues… Per què t’agrada fumar, Luke? —vaig preguntar mentre seia al seu costat, pronunciant el seu nom a poc a poc alhora que el mirava amb incertesa.

—Ves per on! Ja saps com em dic. —Va riure i va fer una pipada.

—No m’ha costat gaire —vaig admetre—. Ara respon-me.

Em va mirar, vacil·lant.

—Ja. No esperis que et respongui totes les preguntes, Weigel, però fumo perquè m’agrada, em treu l’estrès.

Sí, això era el que solia contestar la majoria de gent que consumia tabac. Res d’estrany. Res que no m’esperés.

—Hi ha altres opcions, saps? Ho has intentat?

—Sí, i no vull. —Va inclinar el cap a un costat per fer-me a entendre que allò seria la darrera cosa que sortiria de la seva boca.

—Ets ben irracional —vaig replicar.

Es va limitar a arronsar les espatlles. Vaig sospirar amb feixuguesa. No seria fàcil esbrinar-ne més coses, ni de bon tros. El vaig observar durant uns segons; m’agradava com vestia. Duia una camisa de quadres blaus i, a sota, una samarreta negra que em va cridar l’atenció: hi havia un triangle i d’un dels costats en sortia una mena d’arc de Sant Martí.

—Què vol dir? —vaig preguntar, assenyalant-la amb l’índex.

Va seguir la direcció del dit i va tornar a aixecar una cella abans de mirar-me de nou.

—No ho saps? —em va demanar amb incredulitat, i jo vaig prémer els llavis i vaig fer que no amb el cap—. Mare meva, què ets?

—Tan important és, això? —em vaig revoltar.

—«Això» té nom i és un dels millors grups que hi ha hagut mai. És Pink Floyd i la imatge que veus és d’un dels seus àlbums —va defensar.

—Recordo haver vist una cosa semblant a…

—A una botiga de discos?

—No.

—I doncs?

—A classe de física —vaig murmurar.

—La llei de Snell?

—Suposo. La dispersió de la llum?

—Ja —va assentir—. Però la meva samarreta representa un àlbum de Pink Floyd.

—Hmmm. Ja s’han separat?

—Però a tu què et passa? —Va parpellejar un parell de cops i se’m va quedar mirant una estona—. No ho pots dir de debò.

—Com a mínim digue’m quina música fan, potser me’ls podria escoltar i… —No vaig tenir ocasió d’acabar perquè em va interrompre.

—No és en Michael Bublé —va dir, torçant els llavis.

—En Michael Bublé és bo! —vaig exclamar, cridant, amb el front arrufat.

—Per a Nadal —va dir, vacil·lant.

Vaig obrir la boca, ofesa.

—Ara estic indignada —vaig dir, i vaig mirar endavant. El cap m’anava ràpid i el vaig tornar a mirar, confosa—. Com saps que m’agrada?

—Tot sovint taral·leges alguna cançó seva a classe d’història —va dir, abans de treure una mica de fum.

Vaig notar que les galtes em cremaven. No tenia la millor veu per cantar, i resultava que ell ja ho sabia.

—Quina vergonya —vaig dir en veu baixa—. Com el coneixes, si se suposa que no t’agrada?

—No em pot agradar una cosa si no l’he tastat abans, o escoltat, en aquest cas. Tot i que en realitat el conec perquè la mare posa cançons seves al desembre —va confessar amb un somriure lànguid.

—La meva també!

—Genial —va dir, i em va mostrar el polze.

Ho havia dit amb sarcasme?

Em vaig quedar en silenci sense saber què més dir. En Luke va fer petar la llengua i em va mirar, i jo vaig fer un gest, confosa pel seu semblant. Pensava. Va fer un petarrell amb els llavis, va inclinar el cap a un costat durant uns segons i després va mirar la seva motxilla i la va agafar.

En va treure una llibreta d’espiral amb un folre negre; a la portada s’hi veia un quadre blanc on havia escrit alguna cosa, però no la vaig aconseguir llegir perquè ell ja havia obert la llibreta, i hi buscava una pàgina. Vaig veure que tenia ratlles, dibuixos i paraules obscenes. En Luke es va aturar en una llista i va dubtar si mostrar-me-la o no, però al final hi va accedir.

La vaig agafar i vaig començar a llegir, encuriosida.

—Són molts grups, però només conec en John Mayer —vaig dir amb un somriure de superioritat.

—És el que em pensava. —Va deixar anar una riallada i va fer que no amb el cap.

—Què és el que et fa gràcia?

En Luke va dirigir els ulls cap als meus, va arrufar la cara i es va lamentar en veu baixa.

—Mira, en John Mayer és un gran cantant, perÃ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X