Pròleg

La creu

Afores de Montblanc, maig del 1335

La sang que vessava de la ferida oberta va sobresaltar el petit Martí. Només tenia nou anys, però per a ell la mort ja era una cosa familiar.

En els temps que li havia tocat viure, la mort i la vida estaven tan agermanades com la carn i l’ungla. Així i tot, veient aquell home d’armes ajagut a terra a punt de creuar la fina línia que separava la vida de la mort, el nen va espantar-se.

—Ves a buscar l’odre, Martí, ràpid! —El seu pare va aturar-se al costat del ferit i va plantar un genoll a terra. S’hi havien acostat tots dos en sentir els gemecs del moribund.

El vailet va trigar uns instants a reaccionar, però va fer una petita cursa fins a arribar al carro i agafar l’odre de vi. En un tres i no res tornava a ser prop del seu pare i d’aquell home tan malferit.

—Beveu-ne, a poc a poc…

Unes gotes van escapar-se-li de la boca i van desaparèixer dins l’espessa barba. Els ulls van reaccionar a la beguda amb un parpelleig.

En Martí va deixar de mirar com el pare ajudava el ferit i va clavar la vista en la sang que s’escapava del cos d’aquell cavaller desconegut. Als braços i al coll se li veia una cota de malla que a la resta del cos quedava coberta per una sobrevesta amarada de sang, i del talabard li penjava una espasa que ara descansava a terra. S’havia tret la còfia de malla i la suor li xopava els cabells, el front i la cara. Duia a l’esquena una capa de color cru de llana bastant fina que li havia quedat gairebé del tot sepultada sota el cos.

—La creu… la Llança…

Semblava ja més a l’altre món que no pas en aquest. Parlava amb gran dificultat i amb prou feines se li entenia res. Els ulls miraven desesperats ara el pare ara el fill.

En Guillem Marçal i el seu fill Martí tornaven de l’Espluga de Francolí cap a Montblanc, la vila on eren nats. Tot i no ser nobles d’origen, els Marçal eren una de les famílies més importants i poderoses de Montblanc. Si un segle abans eren escrivans, ara havien fet fortuna com a drapers. El negoci el dirigia en Jaume, el germà gran d’en Guillem. I en Guillem, deu anys més jove, aspirava a agafar-ne les regnes quan faltés l’hereu; mentrestant, treballava de valent en l’empresa familiar.

Aquell dia venien del mercat de l’Espluga i havien esgotat totes les teles que duien al carro. Ara tornaven a casa amb la caixa de la mercaderia buida però amb el sarró ben ple de monedes.

Els gemecs del moribund els havien obligat a aturar-se.

El cavaller jeia unes quantes passes enllà, una mica allunyat de la via que comunicava Lleida amb Tarragona. Estava mig amagat sota un bosc de pins poc frondós i pare i fill havien trigat només uns instants a localitzar d’on venien aquells gemecs funestos.

—La creu… la Llança… —repetia aquell home.

—Heu perdut molta sang —el pare parlava amb un to assossegat per no agreujar-li l’angoixa—. Mirarem de dur-vos fins a Montblanc i allà podran fer alguna cosa per curar-vos la ferida.

El nen només tenia ulls per a aquell cavaller malferit i per a la sang, que començava a fer un bassal a terra. La veu d’aquell home semblava venir d’un lloc molt proper a la mort, cada cop més feble.

—La creu… la Llança.

El cavaller no escoltava raons, continuava amb la mateixa fixació malaltissa per aquelles paraules, que no deixava de repetir.

En Guillem va intentar moure’l per dur-lo fins al carro, que havien deixat al mig del camí. Però els gemecs del moribund van fer-lo desistir.

—Martí, queda’t un moment amb ell, que vaig a buscar el carro —va fer buscant la mirada del seu fill per assegurar-se que l’havia sentit.

En quedar-se sol amb el nen, el rostre del cavaller va can­viar. La mirada emboirada de feia un moment es va clavar en el vailet mentre una mà li aferrava el braç.

—Ets un bon devot de Crist, tu? —li va preguntar amb to fervent.

El nen, espantat, va fer que sí uns quants cops.

—No ets jueu ni sarraí?

En Martí va brandar el cap amb fermesa.

El cavaller va incorporar-se una mica amb una ganyota de dolor i es va treure una creu de fusta que duia penjada al coll, sota la cota de malla.

—La creu… de Sant Jordi —va fer intentant sobreposar-se al dolor—. No en parlis… mai amb ningú… Ni tan sols amb el teu… pare.

En Martí va agafar la creu. Era gairebé tan grossa com la seva mà, i els dos braços que la configuraven, més gruixuts que dos dels seus dits d’infant. Era més aviat lletja i sense cap adornament metàl·lic que li conferís una mica de llustre. A l’extrem superior d’un dels dos braços hi havien fet un forat per on passava el cordó de cuir.

—Penja-te-la… al coll! —li va manar amb vehemència aquell home mentre li premia amb més força el bracet.

El nen va obeir per no contrariar-lo i se la va amagar sota la túnica.

—És el camí fins… a una cosa més important… que el… tresor… més… valuós…

Un instant després que el nen notés com la pressió de la mà s’afluixava, el clatell del cavaller va picar a terra.

Era mort.

En aquell moment el seu pare arribava amb el carro.

—Massa tard! La ferida era molt greu —va dir mentre l’examinava.

Va aixecar-lo una mica per poder estirar-li la capa.

—Mira això, Martí.

El seu pare li assenyalava una petita creu de color vermell situada a l’altura de les espatlles de la capa.

—És un templer?

Els templers s’havien convertit en una fantasia gairebé mítica per a la mainada d’aquell segle, i el joc favorit era l’anomenat «templers i sarraïns».

—No, els templers van desaparèixer ja fa vora vint anys —li va contestar el pare mig somrient—. La creu del Temple és diferent. Aquesta s’assembla més a la de Sant Jordi; els dos braços són igual de llargs. No ho sé pas! —va concloure mentre negava amb el cap.

Van carregar el cos del difunt al carro i van reprendre el camí fins a Montblanc. A cada sotrac en Martí es notava aquella creu al pit. No en diria res al seu pare i acompliria la darrera voluntat d’aquell misteriós cavaller mort.

LLIBRE I

La Llança

1

El fugitiu

Valaiguiera, prop d’Avinyó, agost del 1365

La rendició sempre era l’opció més recomanable.

Però els habitants de Valaiguiera no van voler rendir-se, i la culpa del que va passar després només podia atribuir-se a aquella miserable gent.

És clar que no tothom vol rendir-se a la primera, quan les te­mudes Companyies Blanques amenacen d’assaltar la seva vila i a canvi de no atacar demanen or, plata, menjar i dones; sobretot això últim.

Per tant, la culpa era dels habitants de Valaiguiera; així era com ho veien els mercenaris de les Companyies Blanques. Una manera de justificar el que era injustificable.

Els vuit-cents homes van caure sobre el petit poble com si es desfermés l’Apocalipsi. Eren tropes d’infanteria, però el resultat no hauria estat pitjor si haguessin estat cavallers: la devastació total.

Les Companyies Blanques ja hi tenien traça, a l’hora d’assaltar poblacions; de fet, des que s’havia signat el Tractat de Brétigny, cinc anys abans, i la guerra entre els reis de França i d’Anglaterra s’havia aturat, aquells mercenaris assaltaven una bona quantitat de pobles, viles i ciutats cada any. Un cop va haver finalitzat la guerra, cap rei els oferia feina ni or i calia bus­car una alternativa. Així, havien ideat una manera perfecta per assaltar aquelles viles: el grup es dividia en quatre seccions i cadascuna atacava des d’un dels quatre fronts. Ningú en sortia viu, ningú podia demanar ajut.

La brutalitat d’aquells assalts propiciava que alguna vila es rendís sense lluitar i que paguessin el rescat exigit. La gent es que­dava sense res, però, amb sort, alguns sobrevivien a la gana de l’hivern següent.

En Robert formava part de les Companyies Blanques. Malgrat que era d’origen escocès i els seus companys d’armes eren francesos, el consideraven un més.

El capitost d’aquell grup de mercenaris francesos era l’Hug de Calveley, un anglès. Un malparit, en paraules d’en Robert. Aquell home era un bon estrateg, sabia bé el que es duia entre mans, però no coneixia la pietat, ni la caritat, ni cap de les virtuts que tot bon cristià hauria de tenir. Tanmateix, era eficient i assegurava sempre una bona recaptació a canvi de molt poques baixes.

Tot i amb això, continuava sent un malparit, i en Robert i ell no eren gaire amics.

Una fletxa incendiària que creuava el cel era el senyal.

Des del nord, el sud, l’est i l’oest els quatre grups es van abatre sobre aquella miserable vila.

Els crits de guerra eren tan esfereïdors que només els homes del poble que havien combatut algun cop mantenien la sang freda. La resta d’habitants queien derrotats abans de tastar l’acer de les espases o la punta de les llances d’aquells homes.

Allà no hi havia cap indicació militar a donar ni cap estratègia a seguir. Cadascú matava, violava, saquejava i incendiava —en aquest ordre, o potser invertit en les dues primeres ac­cions— a criteri propi i fins que en tenia prou.

Aparentment, en Robert feia igual que els altres.

Va veure una casa una mica allunyada del centre del poble i va decidir-se a entrar-hi; tres companys seus havien tingut la mateixa idea i, com veritables diables, van fer caure la porta i van creuar-ne el llindar gairebé al mateix temps.

La casa era de condició modesta, feta de tàpies i amb el sostre de fenc. Disposava d’una única estança a la planta baixa i un petit altell que servia de dormitori per a tota la família.

Un home amb una espasa els esperava just al centre de l’estança, protegint els seus: dona i dues criatures petites, un nen i una nena. Encara no devia haver fet els trenta anys, però tenia la pell cremada de treballar de sol a sol per guanyar-se les garrofes.

—La dona és per a mi! —va cridar un dels mercenaris, en Jacob, un home corpulent i amb un nas molt gros que anava armat amb una destral enorme de doble fulla.

—Serà del qui hi arribi primer! —li va contestar en Gautier, un tipus alt i prim, totalment calb.

En Robert era llancer, la línia defensiva de les Companyies Blanques contra la cavalleria rival. Malgrat que aquell home brandés una espasa, allò no seria un veritable combat; ells eren professionals de les armes, homes ensinistrats per matar. El tipus no va saber què fer, veient que els altres tres el rodejaven buscant la dona i les criatures, i aprofitant aquell moment de dubte, en Robert li va clavar la punta de la llança al coll i va apartar-se a temps per evitar el broll de sang. Havia après a preveure la reacció del cos humà quan és agredit, i això li estalviava una bona estona de neteja.

El tipus va caure a terra com un sac, sense vida i amb els ulls oberts per la sorpresa.

Els companys d’en Robert van atacar la dona i la mainada amb una crueltat monstruosa. El llancer ja havia vist aquella escena en altres ocasions, però malgrat la veterania no podia evitar esgarrifar-se: una cosa era matar a qui tenia una arma, i l’altra a qui no podia defensar-se. Van violar la dona i la nena i en acabat van posar fi al seu patiment amb un tall al coll. A en Robert se li va regirar l’estómac amb els crits. El nen era rebel i van matar-lo sense contemplacions: la destral d’en Jacob va separar-li el cap del cos amb un cop sec.

En Robert no volia ser testimoni d’aquell horror i, per no semblar dèbil davant dels seus companys, va apartar la vista mentre escorcollava l’estança. Va trobar un petit cofre on aquella gent havia guardat els seus estalvis. Una mica d’or i una mica de plata: dues miques, dues misèries, però prou perquè el mercenari pogués menjar les properes setmanes.

L’escocès va sortir ràpid de la casa buscant-ne una altra. Ara els seus companys es barallarien per un parell de cassoles d’aram o per l’espasa que duia el propietari de la casa, i aquelles baralles no solien acabar bé.

El poble era tan petit i hi havia tants mercenaris que aviat va quedar la feina enllestida. Els crits cada cop eren més isolats, lluny de la cadència continuada dels primers minuts. Els incendis, per contra, guanyaven terreny i virulència.

En Robert, com la resta dels integrants de les Companyies Blanques, sabia molt bé com es desenvolupava una acció d’aquella mena: n’havien fet moltes i, de ben segur, encara en veurien unes quantes més.

En aquestes operacions de saqueig cadascú arrambava amb el que podia. Només en el cas que la troballa fos molt important, s’entregava al capità de la host —en aquest cas, l’Hug de Calveley—, i ell s’encarregava de repartir-ho entre tots; després, és clar, de pagar les despeses que sempre comportava comandar un grup d’homes d’armes com aquell.

Si la feina era un encàrrec d’un rei o un noble, el capità repartia els guanys entre tots. Ell, però, com a cap del grup, se’n quedava sis parts. Era un repartiment imposat per la força del costum i que ningú contravenia, ni tan sols de pensament.

En Robert va anar cap al centre del poble. Les escenes de saqueig i violència eren ben visibles arreu; a través de les portes obertes de les cases, o de les finestres, o senzillament perquè les violacions i assassinats es produïen al mig del carrer, quan alguna víctima intentava fugir i aconseguia uns instants més de vida.

Però una de les cases més grans de la vila va cridar-li l’atenció: de l’ampit d’una finestra penjava el cos sense vida d’un vailet de menys de cinc anys. I més que el cos del nen, els cabells, del mateix to que els seus: un pèl-roig tan intens que gairebé era taronja. Fins i tot els rínxols s’assemblaven als seus.

Va aixecar-li el cap estirant-lo pels cabells i va mirar-li la cara.

Li va venir al cap el record del seu germà petit. Feia uns quants anys, quan encara vivia a Escòcia, la seva família també havia mort assassinada en una ràtzia com les de les Com­panyies Blanques. Encara que aleshores tot va ser diferent, molt diferent.

Va deixar anar el cap del vailet assassinat i va escopir a terra un bon gargallot com volent expulsar aquell mal record.

A prop de la casa s’hi veien els cossos sense vida de dos homes de les Companyies Blanques. Això volia dir que algú amb traça amb les armes els havia plantat cara.

Va ser aleshores que un soroll suau de metall el va fer mirar a l’interior d’aquell casalot. Potser el defensor encara era viu.

No.

A dins només hi havia l’Hug de Calveley, ajupit, amb un cofre obert al davant que contenia tres creus enormes platejades i daurades amb pedres incrustades; des de la distància aquell luxe ornamental semblava més propi de la sumptuositat d’una catedral important.

Però el que més va sorprendre en Robert va ser veure que l’Hug s’amagava les tres creus en una butxaca interior de la seva gruixuda capa.

— —

A migdia ja tornaven tots al campament que havien desplegat unes milles enllà.

En Robert no deixava de mirar de cua d’ull l’Hug de Calveley. Sempre es guardava alguna cosa del saqueig sense dir-ho a la tropa. Tots ho sabien i ho acceptaven; sempre que no fos res de gaire vàlua.

Com passava ara.

El seguia a distància. En Robert caminava al costat dels seus companys d’armes mentre escoltava els comentaris sobre qui havia matat més o qui era el rei de les violacions. Res que no hagués sentit altres vegades.

Només una hora després de l’atac, estaven gairebé tots borratxos. En Calveley era un home previsor i deixava sempre una guàrdia al voltant del campament; una quinzena d’homes, distribuïts en tres grups.

Però aquell dia en Robert no havia begut gens.

La tenda on dormien l’escocès i els seus vuit companys era bastant lluny del centre del campament, on s’alçava la tenda de l’Hug, que, com a senyor i noble que era, havia de destacar per damunt dels seus homes per la seva sumptuositat.

El capitost de les Companyies Blanques havia situat una taula ben robusta a l’entrada de la tenda, gairebé a l’exterior —coberta per una lona del mateix color verdós per no haver de patir la calor de l’estiu que ja s’albirava—. Igual com la resta de soldats, l’Hug menjava, però ho feia a peu dret, mentre examinava uns documents damunt la taula, segurament algun mapa.

Amb la majoria dels seus companys beguts fins a la incons­ciència, en Robert ho va tenir molt més fàcil. Va anar fins a la part del darrere de la tenda i, després de fer un bon tall a la lona, s’hi va esmunyir.

Des de la seva posició podia veure l’Hug a l’entrada, d’esquena a ell. Si es girava el veuria a l’instant.

Tot i ser un tipus espigat, en Robert era àgil i de moviments harmònics i silenciosos.

Només li va caldre un cop d’ull —tot i que la tenda era prou gran— per localitzar el cofre on sabia que l’Hug guardava tota la seva fortuna. Era de bona mida, i per transportar-lo calien un parell d’homes ben corpulents.

El pany era obert. En Robert va aixecar la tapa i la brillantor gairebé va ferir-li els ulls. Hi havia sobretot monedes, però també altres objectes d’or i plata, d’entre els quals sobresortien les creus que havia vist dins el casalot de Valaiguiera.

Les tres creus eren idèntiques. No devien fer més d’un pam de llarg i d’ample —els dos braços que les formaven tenien la mateix llargària—, eren de plata i estaven decorades amb unes filigranes d’or finíssimes, sens dubte obra d’un gran l’artesà. Cadascuna de les creus tenia sis maragdes incrustades.

Un soroll provinent de l’entrada li va glaçar la sang. Es va girar i va veure que l’Hug havia agafat un odre de vi i en bevia amb ganes.

«He de sortir d’aquí o m’enxamparà». Es va quedar mirant les tres creus. «Una, dues o tres?».

Els ulls li anaven d’una creu a l’altra.

«Totes tres!».

Les va agafar una per una amb molta cura i se les va guardar al sarró de pell.

Va tornar a fer una llambregada a la porta. L’Hug seguia menjant i mirant aquells mapes.

A poc a poc, va tancar la tapa del petit bagul i va posar-se dempeus.

Quan va començar a caminar les tres creus van dringar dins del sarró. «Hauria d’haver-les embolicat d’una en una amb un drap».

Però la idea inicial era agafar-ne només una.

Per més a poc a poc que es mogués, no hi havia manera de no fer soroll. Va posar la mà dreta dins del sarró per esmorteir una mica la dringadissa.

—Què hi fas tu aquí, escocès? —va preguntar una veu forta i decidida a la seva esquena. No li va caldre girar el cap per entendre que l’Hug l’havia enxampat.

Es va tombar i se’l va mirar un moment. Venia molt decidit cap a ell.

Sense pensar-s’ho gens, va agafar una cadira plegable i l’hi va tirar a les cames. L’Hug no va poder esquivar-la i va caure cridant de dolor.

En un tres i no res en Robert ja era fora de la tenda i, després de recollir la seva llança, fugia cames ajudeu-me en direcció sud.

— —

En una fugida les primeres hores sempre eren les més importants. Ell ho sabia molt bé, perquè ja s’hi havia trobat altres cops i hi tenia certa experiència.

Córrer i no aturar-se per res.

Unes consignes simples i molt òbvies, però que no sempre eren fàcils de seguir.

Per sort, no estava ferit, se sentia bé de forces i encara no estava gaire afamat. A més, havia agafat una mica de menjar per a l’endemà. Si aconseguia sobreviure les primeres vint-i-quatre hores, ja s’aturaria a menjar, beure i descansar.

Va evitar els camins més transitats i es va internar en boscos, conreus i prats sense domesticar. El sol de dia i els estels de nit serien la seva guia.

Aniria cap al sud, però fent un rodeig cap a l’est. Deixaria pistes clares en totes dues direccions per confondre l’Hug de Calveley.

Però el capitost dels mercenaris no pararia de buscar-lo. Ara, si en Robert era capaç d’escapar-se de les seves urpes, potser no es posaria a perseguir-lo. Les Companyes Blanques eren a prop d’Avinyó, on residia el Papa de Roma, i l’objectiu d’en Calveley era aconseguir que la màxima autoritat de l’Església catòlica li oferís alguna mena de recompensa per deixar d’assolar aquella rica regió. I mentre no assolissin aquest objectiu, les Companyies Blanques seguirien amb la seva política de saqueig indiscriminat.

Per desgràcia, en Robert desconeixia el següent destí dels seus excompanys. En això en Calveley era molt discret i només explicava allò que li interessava i prou. Però amb la guerra entre el rei de França i el d’Anglaterra encara latent, segur que aquelles terres serien una font d’or i plata per als homes d’armes professionals. Per això li havia semblat més segur anar cap al sud, més enllà dels Pirineus.

Però estava molt lluny encara d’albirar el perfil d’aquell gegant muntanyós.

Les primeres hores gairebé no va veure ningú. Algun llenyataire i poca cosa més, llevat de cérvols, guineus, gossos salvatges i fins i tot un porc senglar amb el qual havia estat a punt d’ensopegar.

La tarda va anar caient fins que va fer-se de nit.

La foscor no era total, i els seus ulls acostumats a les pe­­nom­bres en tenien prou amb els estels i la lluna per distingir entre bosc i pastura.

Amb tot, va triar un pi enorme per dormir una mica. Necessitava recuperar forces per a l’endemà. S’hi va enfilar fins que va trobar una branca prou gruixuda i alta s’hi va lligar bé amb el cinturó, i es va adormir.

La llum del nou dia el va despertar.

A l’horitzó, el perfil negre de les muntanyes es retallava contra un cel gris que no era claror ni foscor.

A en Robert li feia mal tot. Era el preu que havia de pagar per unes hores de descans i una mica de seguretat. Sabia que a mig matí ja s’hauria recuperat del tot, i segur que aleshores el cos li agrairia aquelles hores de son.

Va baixar de l’arbre. Tot semblava molt tranquil.

El dia era tan calmat com l’anterior. Els sorolls de la bellugadissa de petits animals i el cant dels ocells semblaven confirmar aquella sensació.

Va sortir de la zona boscosa per orientar-se. Encara volia desviar-se més cap al sud-est, i després ja es dirigiria com una fletxa cap a l’altra banda dels Pirineus.

Va menjar per primer cop una mica de la carn seca que duia al sarró i la va regar amb un bon glop de vi aigualit.

Caminava per la zona externa del bosc, encara entre els arbres però lluny dels camins o senders. Tot i així, va sentir com s’acostaven.

Es va aturar a l’instant i es va amagar darrere un pi ben gruixut.

Sí, eren ells. Dos tipus de les Companyies Blanques. No els coneixia personalment, però els tenia vistos. Amb un contingent de més de vuit-cents homes era difícil conèixer tothom, però la majoria de cares li resultaven familiars.

De ben segur que en Calveley havia escampat homes en totes direccions —potser un centenar, fins i tot— amb la idea d’agafar-lo i matar-lo. No caldria cap judici sumari ni res semblant: havia robat i havia fugit, i aquesta traïció era gairebé el crim més greu que podia cometre un mercenari.

Després d’observar el sol per situar-se, va decidir anar cap a l’oest, en direcció contrària. Va creuar el bosc a pas viu, gairebé al trot, fins que els arbres van començar a fer-se més escassos i van donar pas a un prat.

Una mica més enllà es veia un camí que circulava de nord a sud i més homes que el buscaven. També eren dos, i aquests sí que sabia com es deien: l’Émile i en Damien, homes durs i decidits que no vacil·larien gens a matar-lo primer i agafar-lo després. Segurament li robarien totes les pertinences i no en donarien part a en Calveley.

En Robert es va tornar a amagar dins la frondositat del bosc.

Era evident que només li quedava una opció: el sud.

Va aturar-se.

Si alguna cosa havia après en aquells darrers mesos a les Companyies Blanques era que l’Hug de Calveley sempre semblava tenir-ho tot molt ben planificat. No era un home a qui li agradés improvisar.

Potser el que volia era empenye’l cap al sud, precisament. En aquest cas, l’alternativa també estava prou clara: tornar enrere, cap allà d’on fugia.

Contrariat, en Robert va fer petar la llengua. Mirava en totes dues direccions sense decidir-se per cap. Arribaria un moment que la cobertura que li oferia aquella massa arbrada s’acabaria i seria ben visible per a les dues parelles que el tenien acorralat.

Perquè en Robert tenia clar que en Calveley l’havia localitzat. Allò no deixava de ser una prolongació de la tàctica habitual quan assaltaven una població: taponar-ne la sortida; o, en aquest cas, oferir només una alternativa, cosa que gairebé era el mateix.

Per un moment va preguntar-se com el devien haver localitzat. Havien batut la zona durant tota la nit mentre ell descansava? Aquells homes, antics companys seus, no havien dormit en tota la nit? I tampoc en Calveley?

N’eren ben capaços.

I al bosc no podia quedar-s’hi. Quedar-se gaire més estona allà aturat era com entregar-se. I entregar-se era la mort. En Calveley havia de mantenir a ratlla una host de mercenaris, i no es podia permetre ni el més mínim gest d’indulgència.

Nord o sud?

Va agafar la llança amb força, conscient que no trigaria a haver-la de fer servir.

Sud.

Era la ruta que el duia a la llibertat; el nord era d’on fugia.

Va començar a caminar a pas viu en aquella direcció fins que va arribar al llindar del bosc.

A partir d’aquell punt tot eren vinyes, i més enllà s’albirava una altra formació boscosa. Potser no era tan gran ni frondosa com la que encara l’emparava, però li serviria per amagar-se.

Va començar a córrer amb la vista clavada en aquella arbreda.

—No escaparàs viu, traïdor!

La veu d’en Calveley el va fer aturar en sec.

L’havia enxampat. Com un ocellet innocent, en Robert havia caigut en el parany.

L’Hug de Calveley muntava el seu cavall; les Companyies Blanques eren una unitat d’infanteria i tots anaven a peu, però en Calveley tenia una muntura que utilitzava només en determinades ocasions.

Com ara.

El capitost dels mercenaris estava sol, però no trigaria a tenir reforços. Aviat arribarien els homes que havia vist pels laterals del bosc. Si volia tenir alguna possibilitat de sortir viu d’allà, havia d’actuar amb rapidesa.

En Robert, amb sang freda, va deixar caure el sarró de cuir on duia el menjar i les creus. Com a llancer coneixia bé l’avantatge que tenia una arma llarga sobre la cavalleria i, ara per ara, aquella era la seva única esperança.

Esperança que va evaporar-se quan en Calveley va baixar del cavall i va desembeinar l’espasa sense deixar el seu escut triangular amb l’emblema del drac daurat del comtat de Wessex sobre un fons vermell, el mateix que duia brodat a la sobrevesta.

En Robert no tenia res a fer. El capitost de les Companyies Blanques era un guerrer formidable, molt millor que no pas ell. I, en igualtat de condicions tècniques i físiques, un llancer sempre hi tenia les de perdre, contra un home amb escut i espasa.

Amb ànim de provocar-lo, en Calveley va començar a picar l’escut amb l’espasa plana mentre l’anava rodejant fent passes laterals. Tenia el somriure de seguretat i la mirada ferma de qui sap que la victòria serà fàcil.

Quan en Robert estava a punt d’atacar van aparèixer per la seva dreta l’Émile i en Damien, que ràpidament van situar-se en formació d’atac al voltant del seu capitost.

— —

Era mitja tarda quan, més mort que viu, en Robert va aturar-se vora un rierol. Havia perdut molta sang i començava a rodar-li el cap, però era viu.

Si més no, aquell dolor semblava més propi dels vius que dels morts.

Va mullar-se la cara ensangonada i va beure una mica d’aigua. La sang va córrer rierol avall.

Tenia dues ferides greus. Una al costat dret del tors i l’altra a la galta; si no fos que probablement no veuria llevar-se el dia mai més, li quedaria una bona cicatriu. Pel que fa a la ferida del costat, ja feia força estona que la mateixa roba havia estroncat l’hemorràgia. Segur que quan se la tragués li tornaria a sagnar de valent, però de moment no se la pensava treure. De la ferida de la galta, en canvi, encara en rajava força sang.

No en sortiria viu.

Era una evidència. Sol i en aquells paratges deserts, acabaria caient d’esgotament i moriria. Les bèsties salvatges devorarien les seves restes.

Va ajeure’s panxa enlaire a la vora del rierol, gairebé donant-se per vençut. Era tan fàcil tancar els ulls i dormir. Descansar per sempre i deixar de patir aquell dolor.

El sol li acariciava el rostre, i la sensació era agradable. Va aclucar els ulls.

De cop i volta va notar una ombra a la cara, com si el sol s’apagués de sobte. Quan va obrir els ulls se li va glaçar la sang: damunt seu hi havia un tipus mirant-lo.

—No, no t’espantis, soc home de pau. —Tot i que el tenia a contrallum i no li veia les faccions de la cara, la veu semblava d’un home gran. Era una veu gastada però ferma, i amb una cadència molt particular que deixava entreveure l’origen d’aquell home. Devia ser italià, o potser venecià.

—Qui sou?

—No sabia ben bé si eres viu —se’l mirava de dalt a baix—. Són ferides molt greus, necessites ajuda urgent o moriràs. No pateixis per mi. Ja t’he dit que soc home de pau.

Aquest cop va acompanyar aquesta afirmació deixant a terra el llarg bastó que duia i alçant els braços per mostrar el palmell de les mans.

Gairebé de manera inconscient, en Robert va buscar el sarró, que encara duia penjat, per saber si hi havia les creus a dins.

—No, no vull robar-te res. Soc home de pau.

Aquell tipus no parava de repetir el mateix. A qui volia convèncer? Potser a ell mateix?

En Robert estava massa cansat per fer res. Ja no li quedaven forces. I de cop i volta tot va tornar-se fosc i es va fer el silenci.

— —

—Déu Nostre Senyor és amb tu, noi!

Quan va sentir aquella veu es va adonar que no era mort, almenys de moment. Va obrir els ulls. Estava estirat i tenia molt de dolor al costat i a la cara.

—Tot i que encara és aviat per dir-ho, sembla que te’n sortiràs.

—Quants dies han passat? Quin dia és avui? On som?

En Robert li va veure per primer cop les faccions. Era un home gran, però no pas vell. Tenia la cara més aviat prima i llarga i tot d’arrugues li solcaven la pell resseca. Els ulls eren petits però molt vius. El nas, gros i prominent. La rialla deixava veure una dentadura engroguida però sencera, i els cabells, totalment blancs i escassos, li arribaven fins a les espatlles.

—Em dic Llàtzer i vaig camí del santuari de Santiago de Compostel·la.

—Un pelegrí?

L’home va apartar la mirada un moment, però de seguida li va tornar a clavar els ulls.

—Sí, un pelegrí. Has perdut molta sang i encara estàs massa dèbil per caminar. —En Robert va adonar-se que havia canviat de tema expressament, com si l’incomodés parlar de la seva peregrinació. Potser amagava alguna cosa?

—On és el meu sarró?

—No pateixis, que no he tocat res —va replicar mentre l’hi atansava—. Aquí el tens, amb les tres creus encara a dins.

Al sentir esmentar les creus en Robert va intentar incorporar-se, però no va passar de l’intent.

—Podria agafar el teu estimat sarró i marxar. Estàs massa dèbil per seguir-me. Si ni tan sols pots posar-te dret! Encara no et refies de mi?

—Les confiances no són mai bones, en aquest món nostre.

Per la llum, semblava mitja tarda. El sol jeia de manera relaxada i ho feia molt lluny d’on estaven ells. La vegetació espessa convertia aquell racó en un lloc molt tranquil. El rierol era gairebé a tocar.

—Per què m’has ajudat? Podries haver seguit el teu camí. Encara ets lluny del teu destí.

En Llàtzer va fer un somriure amable tot arrufant molt els ulls.

—Déu encara no t’ha cridat a la seva vora. I tots som instruments del Senyor. —A en Robert li va semblar entreveure un deix de malenconia en aquelles paraules.

—Sou monjo, potser?

—Soc l’home que t’ha salvat la vida, fill. Amb això n’hauries de tenir prou. —Hi havia certa duresa, en aquelles paraules, com si ja s’hagués cansat de fer d’home bo i afable—. Has de descansar i curar-te al més aviat possible. Si els que t’han deixat així de malferit et troben, voldran rematar la feina.

En Robert no va contestar. Estava massa cansat, i a més en Llàtzer tenia raó: havia de recuperar forces.

S’havia escapat de les urpes d’en Calveley per miracle. I en això el pelegrí també l’havia clavat: no en sortiria viu un altre cop, d’un enfrontament amb el capitost de les Companyies Blanques.

L’aparició de l’Émile i en Damien quan estava a punt d’enfrontar-se amb en Calveley havia estat providencial. Si no fos per ells, no n’hauria sortit viu!

Havien pres posicions tots dos al costat del seu capità esperant l’ordre per atacar el lladre traïdor que havia fugit.

Tres homes amb espases —i un d’ells, a més, amb tanta destresa amb les armes com l’Hug de Calveley— era un combat perdut, per a un llancer que ni tan sols disposava d’escut.

—Quan els diguis la veritat marxaran tots, Calveley! —Era un intent a la desesperada, però la situació n’era, de desesperada.

En Robert no va mirar l’Émile i en Damien, els havia de fer creure que allò era un assumpte entre el capitost i el fugitiu.

—Jo he estat el primer, però n’hi haurà d’altres. —Aquest era el seu atac, l’únic que tenia alguna opció de victòria.

—Parla més clar, Robert —va dir l’Emile—. Si és alguna cosa que ens afecta a tots, l’hem de saber!

—Us penseu que fugiria per res? Que us ho expliqui ell!

Els ulls d’en Calveley havien perdut l’arrogància de feia uns instants. Fins i tot va retrocedir unes passes per situar-se una mica més enrere respecte als seus dos homes.

En Robert estava tens i a punt, només tindria una oportunitat i l’havia d’aprofitar.

Ràpid com el llamp, en Calveley va tallar el coll de l’Émile d’un cop d’espasa fulminant.

En Robert va escometre amb la llança el capitost de les Companyies Blanques, però en Calveley la va poder esquivar amb l’escut. La punta de la llança tot just va fer saltar una mica de pintura del drac de Wessex.

Al mateix temps, en Damien, encara atordit pel caire que havien pres els esdeveniments, havia decidit prendre partit pel seu company i també va encarar-se a en Calveley.

En Robert va situar-se a una distància prudent —el seu únic avantatge com a llancer era que la seva arma era més llarga— intentant aprofitar els espais que en Calveley deixava sense protegir amb el seu escut mentre lluitava contra en Damien.

Mentre el repic del metall i els brams dels lluitadors ressonaven per tota la vinya, van arribar els dos homes que l’havien seguit per l’est.

—Aquest malparit s’ha carregat l’Émile! —va cridar en Damien—. Ens amaga alguna cosa important!

Sense pensar-s’ho gaire, els nouvinguts van afegir-se a l’escaramussa, l’un ajudant en Damien i l’altre plantant cara a en Robert.

—Jo no t’he fet res, a tu! —va defensar-se el llancer—. És ell qui…

—Calla, escocès! I ensenya’m el sarró. —El seu antic company d’armes s’amagava darrere l’escut mentre l’apuntava amb l’espasa—. En Calveley no hauria organitzat una cacera com aquesta si no hi hagués alguna cosa valuosa al darrere.

En Robert no pensava ensenyar el sarró per res del món i el va atacar sense contemplacions.

—Malparit! —va cridar el seu adversari palpant-se el trep que li havia deixat a la galta—. Em dic Johannes i soc l’home que posarà fi a la teva desgraciada vida.

En Johannes va avançar cap a ell fet una fúria i, cobrint-se amb l’escut, va escometre’l amb uns quants cops d’espasa. Tot i la seva estatura, al principi en Robert va esquivar l’atac amb un moviment àgil de peus i malucs, però finalment l’espasa el va impactar al costat i li va fer una ferida profunda.

En Robert no duia cota de malla ni cap mena de protecció. Només la túnica de color verd sobre la camisa, lligada amb un cinturó, i la caputxa botonada pel davant i tirada sobre les espatlles que el protegia de la fresca del matí. Lluitar vestit d’aquella manera i amb el cap desprotegit era com anar a la guerra nu: l’espasa va esquinçar la carn sense trobar cap impediment i la sang va començar a amarar-li la camisa i la túnica.

—Ets mort!

Quan en Johannes estava a punt de donar-li el cop de gràcia se li va acostar en Calveley, que ja havia liquidat els seus rivals.

—Aquest és per a mi, aparta’t, tros d’ase!

Però en lloc d’apartar-se en Johannes va atacar en Calveley sense contemplacions.

En Robert va aprofitar la lluita a mort d’aquells dos homes per fugir, però el capità de les Companyies Blanques el va aturar barrant-li el pas amb l’espasa i li va fer un tall profund a la galta.

Mentrestant en Johannes havia aprofitat la distracció d’en Calveley per escometre’l un altre cop, de manera que per un moment l’escocès va tenir via lliure per fugir.

I ja no n’havia sabut res més.

— —

Al cap de tres dies ja es trobava molt millor.

Aparentment les ferides no s’havien infectat i només era qüestió de temps, i de no fer esforços, perquè tot plegat quedés només en unes bones cicatrius.

En Robert havia après a confiar en en Llàtzer, un home misteriós amb el seu passat però que semblava prou afable en aquest present, i això era l’únic que li importava a l’escocès.

Com que tots dos anaven cap al sud, van compartir durant unes quantes jornades el camí.

—I què busqueu fent aquesta peregrinació?

Ja es tenien prou confiança per fer-se aquest tipus de preguntes.

En Llàtzer se’l va mirar i va somriure tímidament aclucant els ulls d’aquella manera tan seva. Anaven caminant i ja s’albiraven els Pirineus, tan alts que semblaven infranquejables.

—Fer les paus amb mi mateix.

El silenci posterior no va satisfer en Robert.

—Potser buscar també el perdó de Déu per algun pecat?

—Per ser un home de poca fe, Robert, tens el Senyor ben present.

—Que no hi creu tothom, en Déu? I en alguna cosa s’ha de creure, no?

En Robert va ficar la mà dins el sarró i va agafar una de les creus.

—M’agradaria molt que acceptéssiu això. Us farà més fàcil el viatge i, si sou prou estalviador, passareu una bona temporada ben alimentat.

En Llàtzer es va mirar la creu, però no la va agafar. Va tornar a somriure i va mirar endavant.

—Necessitaràs aquestes tres creus, per encarar tot el que t’espera.

—Soc un bon llancer, no crec que em costi gaire trobar un senyor que necessiti els meus serveis.

—Per al que t’espera —va fer una llarga pausa—, t’anirà bé ser un bon llancer, però les tres creus et seran imprescindibles, fill; creu-me.

—Que potser sou un bruixot que endevina el futur?

—Déu t’ha assenyalat, Robert, recorda això.

2

Les relíquies de Poblet

Monestir de Poblet, finals de setembre del 1365

Aquella crida a la sala capitular era un fet extraordinari. Les hores no eren les habituals, ni tampoc el motiu de la convocatòria.

En un tres i no res, la sala capitular del monestir de Poblet va omplir-se de gom a gom.

El pare Martí va entrar en silenci, com tota la resta de monjos, al veritable cor del monestir. Per ells aquella sala era part de la seva rutina, perquè cada dia s’hi celebrava el capítol, però arquitectònicament era d’una bellesa més que notable.

Els nou panys que conformaven la sala capitular, reconstruï­da i acabada al segle anterior, eren suportats per quatre elegants columnes de fusts prismàtics i estaven coberts amb volta de creueria. El conjunt de portal i finestrals era de mig punt —amb aquells arcs semicirculars tan emprats fins feia només un parell de segles— i oferia unes arquivoltes en degradació amb una temàtica vegetal senzilla però elegant. Envoltava la part interior de la sala, excepte el mur on hi havia l’entrada, una doble filera de bancs, on seien els monjos.

Era mig matí i el sol entrava amb molta força pels vidres dels finestrals, uns vidres simples, sense cap ornamentació.

El pare abat, en Guillem d’Agulló, ja els esperava assegut al seient reservat per al màxim dirigent del cenobi. Els observava seriós, amb mirada severa, però sense mostrar nervis o impa­ciència. Tothom era conscient que la crida era extraordinària, però ningú es movia més ràpid del que era habitual.

El pare Guillem d’Agulló havia estat escollit màxima autoritat del cenobi només quatre anys abans. Era un home inquiet, intel·ligent i amb ganes de fer grans obres per al monestir. A part d’aquestes virtuts, havia sabut integrar en una sola idea les diverses voluntats que sempre integren qualsevol col·lectiu humà, com aquell monestir del Cister.

L’abat i el pare Martí van mirar-se durant uns instants, però encara que algú s’hagués adonat d’aquella mirada, no hauria pogut intuir-ne el significat.

—Bé, silenci tothom —tot i el to de veu pausat, l’ordre va sonar rigorosa i plena d’autoritat. Els monjos ja estaven molt callats, més enllà d’una tímida remor que els murs gruixuts multiplicaven—. Aquesta és una convocatòria on tenim un assumpte molt greu a tractar.

Un esglai sord va recórrer la sala capitular. Alguns monjos es van quedar quiets com estàtues de marbre.

Malgrat haver aconseguit un silenci sepulcral, el rostre del pare abat no va abandonar el posat sever.

—Fa una estona el prior, el pare Albert, m’ha avisat d’una gran desgràcia que ens colpeja a tots plegats. Han saquejat les zones més sagrades del monestir i…

Una onada de murmuris i exclamacions ofegades va interrompre l’abat. Alguns se senyaven, altres xiuxiuejaven amb el company del costat, i altres resaven per implorar la gràcia del Senyor.

El pare Martí s’ho mirava tot amb distància, com si ell no formés part d’aquella comunitat. «Hem fet tots vot de silenci, però aquí no calla ningú». Amb trenta-nou anys era ja un dels veterans del monestir. L’edat i l’experiència li atorgaven un punt de vista més distant. En un gest gairebé inconscient, es va tocar la creu de fusta que duia sota l’hàbit i va encomanar-se a Déu. Era un costum que tenia des de ben jove quan es trobava davant d’una situació que li causava inquietud. Havia rebut aquella creu d’un cavaller moribund quan tot just era un vailet a qui encara li faltaven uns quants anys per entrar a l’adolescència. En part, era gràcies a aquella creu que s’havia convertit en monjo del Cister.

El silenci va tornar a regnar dins la sala capitular quan el pare abat va posar-se dempeus i es va situar just al bell mig de l’estança.

—Han saquejat les zones més sagrades del monestir —va repetir ara més a poc a poc, com si parlés a una colla de nens esgarriats—. Quatre tombes i l’altar major han estat profanats. Ho he anat a veure jo mateix i la situació és d’una gravetat extrema.

Va fer una pausa i va mirar als ulls dels monjos, com si amb aquell escrutini ràpid pogués esbrinar alguna cosa del que havia passat. Quan es va donar per satisfet va continuar parlant.

—Les despulles dels nostres companys han quedat escampades de mala manera, com si els assaltants busquessin alguna cosa de valor. —Tots sabien que aquelles tombes no contenien res més que les restes dels monjos. Res de cap valor per a un lladregot foraster: ni or, ni plata—. I han fet malbé una part de l’altar major.

Novament un silenci anguniós va acompanyar els ulls inquisitius de l’abat, que abans de continuar parlant va abaixar uns instants la vista a terra, com si hi busqués la resposta a un enigma inextricable.

—Les relíquies han desaparegut.

Ara sí que es va alçar una cridòria, com en un galliner on de cop i volta entra una guineu.

El pare Martí els va contemplar amb una mirada que fins i tot tenia un punt d’insolència.

Les relíquies s’havien convertit en un dels principals tresors de la cristiandat. El seu culte atreia pelegrins d’arreu, en un flux més o menys intens en funció de la importància de la relíquia en qüestió. Sent com eren una font d’atracció de nous feligresos, i per tant d’importants ingressos, ja feia uns quants segles que s’havien convertit en l’objecte del desig de moltes comunitats religioses. Els més puristes menyspreaven la qüestió econòmica i asseguraven que aquelles restes dels veritables protagonistes de la cristiandat eren una mena de salconduit per obtenir el favor diví, i per tant d’un valor que no es podia mesurar amb diners.

El pare Martí havia fet de l’estudi de les relíquies la seva veritable passió i vocació. Dins el nombrós grup de monjos que conformaven el cenobi de Poblet, ell era la màxima eminència en temes de relíquies. Paral·lelament també estudiava la vida dels sants, sobretot amb l’anomenada Llegenda Àuria, una extensa recopilació d’hagiografies aplegades en un gruixut volum que el monestir de Poblet havia adquirit feia només una quinzena d’anys.

I ara les vint-i-quatre relíquies que descansaven sota l’altar major de Santa Maria de Poblet havien desaparegut.

El pare Martí es mirava el pare abat, que al seu torn observava tots els presents. La sala capitular era ben plena. No hi faltava cap dels seixanta monjos que en aquell moment integraven el cenobi de Poblet. I gairebé tots es regiraven inquiets al seient.

—Pare Martí —la veu de l’abat va aconseguir imposar de nou el silenci—. Potser teniu alguna cosa a dir-hi, vós que esteu tan callat?

L’al·ludit es va aixecar del banc on seia i va parlar.

—Per què hauria de tenir alguna cosa a dir-hi? Soc l’únic monjo que guarda silenci a la sala capitular —va afegir alçant el to de veu perquè el sentissin bé—. L’únic que fa el que ha de fer! I per això he de tenir alguna cosa a dir-hi?

El pare abat va passar per alt el to d’aquella rèplica. Tothom coneixia el pare Martí, i sabien que les seves respostes no sempre eren un exemple del que es considerava bona educació.

—Vós sou el màxim erudit en relíquies del monestir, i em sembla que només això ja és una bona raó per fer-vos aquesta pregunta.

Dins la sala capitular, el pare Abat tractava sempre els altres monjos amb el màxim respecte; un cop fora, les formalitats es reduïen al mínim indispensable.

—Jo estudio les relíquies, no pas els lladregots que les roben. Hi ha una diferència notable.

Al pare abat li va quedar clar que no en trauria res, del pare Martí, amb la qüestió del robatori.

El murmuri de veus es va anar apagant a poc a poc. Després de la sorpresa inicial, era el moment de buscar solucions. L’abat va mirar el prior, el pare Albert.

—Aquests dies les obres de les tombes reials estan aturades —va dir el prior per explicar per què no hi havia ningú prop de l’altar major en el moment del robatori— i ningú ha vist res de res.

—És hora de tirar endavant amb la petició del rei Pere: cal emmurallar tot el monestir —va declarar el pare abat davant de tota la comunitat, mostrant la màxima fermesa possible.

Havien debatut aquella qüestió en sis ocasions i no havien arribat mai a un consens que satisfés tothom, i l’abat Guillem sempre intentava evitar tenir part dels monjos descontents, i més amb una qüestió com aquella.

Els que s’hi oposaven amb més fermesa adduïen que Poblet era un monestir, no pas una fortalesa militar. Malgrat que molts altres monestirs estaven alçant muralles o ja estaven fortificats, una part dels monjos recordava que la seva funció era d’obrir-se al món i ajudar-lo, i no pas tancar-se darrere un gruixut mur de pedra defensat per unes poderoses torres.

També hi havia qui opinava que la monarquia volia convertir el monestir de Poblet gairebé en una propietat reial més. Els seus donatius sempre havien estat abundants i generosos. A més, hi havia la qüestió de les tombes reials. S’havien de fer obres a la zona de l’altar de santa Maria de Poblet per encabir-hi els sarcòfags on descansarien les despulles reials, i la insistència del rei Pere a emmurallar el monestir començava a semblar fins i tot malaltissa.

Però la situació havia canviat.

—Ens arriben notícies inquietants de més enllà dels Pirineus —deia l’abat—. La guerra entre el rei francès i l’anglès, que semblava acabada amb el tractat de Brétigny, s’ha reprès. I aquest cop sembla que els regnes de Navarra i Castella també hi lluitaran. Però més que la guerra en si mateixa, la pitjor amenaça són els mercenaris que s’escapen del conflicte per buscar riqueses fàcils. I els monestirs tenim fama d’acumular grans tresors.

Ningú deia res. El pare Martí sabia, com tots, qui eren els monjos més contraris a l’emmurallament del cenobi. I de moment continuaven guardant silenci.

—Els temps han canviat —va continuar el pare abat—. Els nostres avantpassats van aixecar el monestir treballant de valent i sobretot de manera organitzada. Com deia, eren altres temps, potser més assenyats, potser més pacífics. Ara sembla que tots hàgim embogit. La pesta negra ha reduït la nostra força de treball i les rendes a la meitat. I així és arreu del territori. Són temps de desesperació en què la gent té gana i por. I contra la desesperació no hi ha cap bona paraula que valgui.

El pare abat es va passejar per la sala capitular amb les mans agafades al darrere. Més que parlar per als seus monjos, semblava que pensés en veu alta.

—Montblanc i l’Espluga ja gairebé tenen les muralles alçades. I també moltes ciutats, com Cervera, Tàrrega, Lleida, Girona, Tossa de Mar o la mateixa Barcelona. Potser les muralles no poden impedir que entrin lladres, però sí que els empenyen cap a altres indrets menys protegits. El monestir de Poblet és massa vulnerable. —L’abat va aturar-se al mig de la sala capitular—. Això d’avui només ha estat un avís. Ens han sostret les relíquies i han profanat les despulles dels nostres avantpassats. Avui, gràcies a Déu, ningú ha pres mal. Tant de bo que la propera vegada no hàgim de lamentar pèrdues humanes.

Va asseure’s a la seva cadira, situada just a l’extrem oposat al portal d’entrada.

El pare Arnau, un dels monjos més veterans i també el més contrari a emmurallar el monestir, va prendre la paraula.

—S’han de recuperar les relíquies. Ara mateix no hi ha res més important que això. —En aquest punt va mirar el pare Martí—. I si al nostre expert li cal ajuda, doncs se li busca ajuda i llestos. Personalment, crec que el monestir s’hi hauria d’implicar de manera més decidida.

L’al·ludit va saltar del seient com si un ratolí li hagués mossegat una natja i va interrompre sense miraments el discurs del pare Arnau.

—No necessito ajut de ningú! Soc perfectament capaç de sortir-me’n tot sol. Més us valdria començar a fer lloc entre les tombes saquejades, Arnau, que ja sou massa vell per anar donant sermons a la gent. I ja n'hi ha prou de posar pals a les rodes a l’emmurallament del monestir: l’únic que us impedeix donar la raó al pare abat és la vostra tossuderia!

Aquest cop no s’havia guardat res al pap.

Quan va tornar a seure molts monjos somreien. Tothom reconeixia que el pare Martí parlava massa clar, però també que les seves paraules, normalment, estaven carregades de raó.

El pare Arnau va fer un gest amb el cap, com si se sentís profundament ofès:

—No diré res més, pare abat. Si voleu tirar endavant la fortificació del monestir, no m’hi oposaré. —I després d’una pausa va puntualitzar—: Però s’han de recuperar les relíquies!

— —

Una bona estona després, l’abat, el prior i el pare Martí eren davant de l’altar major.

Una dotzena de potes en forma de petites columnes sostenien la taula de pedra. Just a la part central, sota el taulell, hi havia, a més, una estructura de quatre columnetes —fetes amb el mateix estil i pedra que la resta— que formaven un únic bloc.

Al centre d’aquestes quatre columnetes n’hi havia una cinquena diferent de la resta: no tenia ni base ni capitell. A la superfície circular superior s’hi havia obert una petita cavitat, d’uns quatre dits de profunditat. La boca també feia uns quatre dits d’ample. Era allà, dins un petit got de vidre, on tenien guardades les relíquies.

Ara el petit fust llis era a terra, sencer, però el valuós tresor que custodiava havia desaparegut.

Els tres monjos es van ajupir per examinar el fust caigut.

—Gràcies a Déu no s’ha trencat —va dir el prior.

—Es veu tot net com una patena, no han deixat cap mena de rastre. —Els ulls de l’abat miraven ara el terra ara el pare Martí—. No sé com us ho fareu, per esbrinar qui té les relí­quies.

—Vós sou l’abat, oi? Doncs feu d’abat i deixeu-me a mi les relíquies! Voldré una dispensa per viatjar lliurement durant els propers dies. I diners, també necessitaré diners.

—El que calgui, pare Martí —va assegurar el prior, sense esperar la confirmació del pare abat—. Però han de sortir, les relíquies han de sortir, sigui com sigui.

—Sí, me’n faig càrrec. Si surten, fareu callar aquell fòssil del pare Arnau i podreu construir les muralles sense cap impediment.

L’abat va esclatar en una sonora riallada que va ressonar per tota l’església de Santa Maria de Poblet.

—Si no tinguessis aquest caràcter, pare Martí, series un prior o un abat formidable.

—Déu Nostre Senyor m’ha creat així, no puc fer-hi més! I ja sabeu que no he volgut mai cap càrrec de res. A mi l’únic que m’interessa són les relíquies i prou.

Van posar-se drets tots tres.

—Heu de trobar les relíquies i tornar-les al seu lloc —va insistir el prior.

—Si ho aconseguiu rebreu una dispensa de feina i podreu dedicar-vos a estudiar moltes més hores al dia —va reblar l’abat.

—Si no les recupereu segurament el pare Arnau exigirà que se us castigui amb duresa; potser amb l’expulsió de l’orde —va advertir-lo el prior—. Nosaltres no podrem defensar-vos: les relíquies són responsabilitat vostra.

L’abat es va atansar al pare Martí i va posar una mà amable a l’espatlla d’aquell monjo tan particular.

—Jo confio plenament en vós —li va dir amb to fraternal—. Demaneu homes, diners, el que necessiteu.

Aquell gest va inquietar una mica el pare Martí. L’abat en sabia molt, de treure el millor de cadascun, però també sabia com manipular segons la seva conveniència, i aquell monjo estudiós n’era molt conscient.

—No, no necessito ningú. Ja us ho he dit: només dispensa per viatjar i diners.

— —

El pare Martí anava amunt i avall de la biblioteca observant de cua d’ull els dos monjos que estaven acabant la seva jornada de transcripció habitual, però encara no havien enllestit la feina, i l’encarregat de recuperar les relíquies s’estava començant a posar nerviós.

Un cop el van haver deixat sol, va tancar la porta de la biblioteca, la va travar amb un banc de fusta i va anar corrents a agafar un volum molt gruixut de la prestatgeria principal.

Va ficar la mà en l’espai que havia quedat buit i en va treure un gotet de vidre.

A dins hi havia una petita bossa de cuir amb les vint-i-quatre relíquies.

3

La falsa croada

Avinyó, últim dia de setembre del 1365

L’Hug de Calveley, el capitost dels mercenaris, esperava en Bertrand du Guesclin. Feia dies que li havia arribat la notícia de la seva visita, i ara ja no podia trigar gaire.

Mig Europa considerava en Du Guesclin un dels millors militars que havia donat la terra francesa. No només ho deia la francofonia, sinó també anglesos, castellans, aragonesos i fins i tot algun venecià.

Fill d’una família noble però pobra, havia estat educat en l’art de la guerra des que havia nascut, com era preceptiu en tots els de la seva classe. Després, però, s’havia hagut d’espavilar tot sol, ja que en herència només havia rebut el cognom i el senyoriu de Broons, que li atorgava unes rendes ben minses.

A força de combatre i d’obtenir victòries, als trenta-set anys havia estat armat cavaller i ascendit a capità de Pontorson i del Mont Saint-Michel. Li havien atorgat també el senyoriu de La Roche-Derrière, una mica més rendible que el de la seva família. Aleshores havia obert els ulls al rei Carles de França, que li havia encomanat les missions més complicades. Havia guanyat a Bretanya, a Normandia, a Maine i també a Navarra. Totes aquelles gestes l’havien envoltat d’una aura de vencedor i havien escampat la seva fama pertot arreu.

Però a la batalla d’Auray, tot just un any abans, havia patit una cavallerosa derrota. Amb el seu exèrcit vençut, en Du Guesclin s’havia enfrontat a un noble anglès, Sir John Chandos, en un combat singular. No va ser ell qui va perdre el combat, sinó les seves armes. Escut i espasa van caure fets bocins al camp de batalla i es va rendir amb tots els honors. Li va ser perdonada la vida i el van rescatar a canvi de cent mil lliures d’or que va pagar el mateix rei francès.

I ara aquesta eminència militar venia cap a Avinyó.

L’Hug de Calveley no estava de gaire bon humor.

Cada cop quedaven menys pobles per devastar, eren més petits i el botí, més migrat. La tropa no estava contenta, i això comportava problemes greus.

Per acabar-ho d’adobar, aquell escocès desgraciat havia fugit amb aquelles valuoses creus. No l’hi perdonaria mai. Més que la pèrdua d’aquelles peces tan sumptuoses, el que més li costava de pair era que se li hagués escapat. En Calveley no tolerava les errades entre els seus homes, i les pròpies les considerava un deshonor i una vergonya. No n’havia dit res a ningú. Morts els quatre testimonis, només ell sabia la veritat. Ell i l’escocès. Però això s’arreglaria quan li posés les mans al damunt.

Un petit grup de genets s’acostava al campament de les Companyies Blanques.

En Calveley va estirar el coll per veure millor el que anava al capdavant. Sí, era en Du Guesclin.

—Ha estat molt fàcil trobar-te, Calveley! —deia al cap d’una estona el nouvingut tot baixant del cavall—. Només cal seguir la cendra i els morts que vas deixant pel camí.

—Si has vingut fins aquí per dir-me això, ja pots fotre el camp un altre cop!

En Du Guesclin se’l va mirar seriós, però no va replicar.

—Teniu alguna cosa per beure, aquí? O també ho heu cremat?

En Calveley va dur-lo fins a la seva tenda. Els sis homes que acompanyaven en Du Guesclin van quedar-se fora.

L’Hug Calveley va fer una ganyota. Tot i que ja es coneixien, veure aquella cara sempre provocava angúnia.

Al marge de la seva fama de bon militar, Du Guesclin era llegendari per la seva lletjor. Cos gran, cames curtes, cap enorme, ulls petits… A canvi, la natura l’havia afavorit amb una força extraordinària i un talent especial per fer anar les armes, i el pas dels anys l’havia anat tornant un home dur i violent.

En Calveley va servir-li vi amb una cop de plata.

—Bon vi! I una bona copa, sí senyor! —va exclamar el visitant abans de deixar anar un rot sonor—. Soc aquí per reunir un altre cop totes les Companyies Blanques. Per decret del rei, des d’ara mateix prenc el comandament de la teva. Comptant els que són aquí i els que arribaran els propers dies, en total som uns deu mil homes. —De fet, en Du Guesclin havia estat el comandant de totes les Companyies Blanques pràcticament des de bon principi. Totes les victòries les havia aconseguit al capdavant d’aquells homes. L’única vegada que l’havien d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X