La Conquesta d’Aegon

Els mestres de la Ciutadella que tenen cura de les històries de Westeros han emprat la Conquesta d’Aegon com a punt de referència durant els darrers tres-cents anys. Els naixements, les morts, les batalles i altres esdeveniments es daten com a dC (després de la Conquesta) o aC (abans de la Conquesta).

Els veritables erudits saben que aquesta datació no és gens precisa. La conquesta dels set regnes per part d’Aegon Targaryen no va tenir lloc en un sol dia. Van passar més de dos anys entre el desembarcament de l’Aegon i la seva coronació a Antiga... i fins i tot llavors la Conquesta va quedar incompleta, atès que Dorne restava sense sotmetre. Els intents esporàdics per incorporar els dornesos al reialme van continuar durant tot el regnat del rei Aegon i durant bona part dels regnats dels seus fills, cosa que fa impossible establir una data concreta per al final de les Guerres de Conquesta.

Fins i tot la data del seu inici ha estat objecte d’algunes interpretacions errònies. Molts donen per fet, equivocadament, que el regnat del rei Aegon I Targaryen va començar el dia que va desembarcar a la boca de l’Aigüesnegres, al peu dels tres turons on amb el temps s’alçaria la ciutat de Port Reial. No és així. El rei i els seus descendents commemoraven el dia del Desembarcament de l’Aegon, però en realitat el Conqueridor fixava l’inici del seu regnat en el dia que va ser coronat i ungit al septe Estrellat d’Antiga pel Septó Suprem de la Fe. Aquesta coronació va tenir lloc dos anys després del Desembarcament de l’Aegon, quan ja feia temps que les tres grans batalles de les Guerres de Conquesta s’havien lliurat i vençut. Així, doncs, es pot observar que, en realitat, la majoria de les conquestes de l’Aegon van tenir lloc els anys 2 i 1 aC, abans de la Conquesta.

Els Targaryen eren de pura sang valyriana, senyors drac d’un antic llinatge. Dotze anys abans de la Maledicció de Valyria (114 aC), Aenar Targaryen va vendre les seves possessions al Feu Franc i les Terres del Llarg Estiu i es va traslladar amb totes les seves esposes, riqueses, esclaus, dracs, germanes i germans, parents i mainada a Rocadrac, una fortalesa als peus d’una muntanya fumejant en una illa desolada del mar Estret.

En el seu moment d’apogeu, Valyria era la ciutat més gran del món conegut, el centre de la civilització. Dins de les seves muralles resplendents, dues vintenes de cases nobles rivals competien pel poder i la glòria a la cort i al consell, amb ascensos i caigudes en una lluita constant pel predomini, subtil i sovint ferotge. Els Targaryen no eren ni de bon tros els més poderosos entre els senyors drac, i els seus rivals van veure la fugida a Rocadrac com un acte de rendició, una covardia. Però la filla donzella de Lord Aenar, la Daenys, que passaria a la posteritat com Daenys la Somiadora, havia anticipat la destrucció de Valyria enmig del foc. I quan la Maledicció es va esdevenir al cap de dotze anys, els Targaryen van ser els únics senyors drac que van sobreviure.

Durant dos segles, Rocadrac havia estat el post avançat més occidental del poder de Valyria. La seva situació, entravessada a la Gargamella, donava als senyors de l’illa el control de la badia d’Aigüesnegres i permetia tant als Targaryen com als seus fidels aliats, els Velaryon de Marcaderiva (una casa menor d’ascendència valyriana), omplir els cofres gràcies al comerç que passava per aquelles aigües. Els vaixells dels Velaryon, juntament amb els d’una altra casa aliada valyriana, els Celtigar de l’illa de l’Urpa, dominaven la part central del mar Estret, alhora que els Targaryen governaven els cels amb els seus dracs.

I, tanmateix, durant la major part dels cent anys que van seguir la Maledicció de Valyria (l’encertadament anomenat Segle de la Sang), la Casa Targaryen va mirar cap a l’est, i no cap a l’oest, i es va interessar molt poc pels afers de Westeros. Gaemon Targaryen, germà i marit de Daenys la Somiadora, va succeir Aenar l’Exiliat com a senyor de Rocadrac, i va ser conegut com Gaemon el Gloriós. Aegon, fill de Gaemon, i la seva filla Elaena van governar junts quan ell va ser mort. Després d’ells, la senyoria va passar al seu fill Maegon, al germà d’aquest, Aerys, i als fills d’Aerys, Aelyx, Baelon i Daemion. L’últim dels tres germans va ser Daemion, a qui el seu fill Aerion va succeir en el govern de Rocadrac.

L’Aegon, que passaria a la història com Aegon el Conqueridor i Aegon el Drac, va néixer a Rocadrac el 27 aC. Era el segon fill, l’únic noi, d’Aerion, senyor de Rocadrac, i Lady Valaena de la Casa Velaryon, que era mig Targaryen per part de mare. L’Aegon tenia dues germanes legítimes: una de més gran, la Visenya, i una de més petita, la Rhaenys. Des de temps molt remots era costum entre els senyors drac de Valyria casar un germà amb una germana, per mantenir la puresa del llinatge, però l’Aegon va prendre per esposes les seves dues germanes. Per tradició, s’hauria esperat que es casés tan sols amb la seva germana gran, la Visenya; la inclusió de la Rhaenys com a segona esposa no era habitual, si bé n’hi havia hagut algun precedent. Corria la brama que l’Aegon s’havia casat amb la Visenya perquè era el seu deure i amb la Rhaenys perquè la desitjava.

Tots tres germans havien demostrat que eren senyors drac abans de casar-se. Dels cinc dracs que havien volat des de Valyria amb Aenar l’Exiliat, només un va sobreviure fins a l’època de l’Aegon: la gran bèstia anomenada Balerion el Terror Negre. Els dracs Vhagar i Meraxes eren més joves, i ja havien sortit de l’ou a Rocadrac.

Un mite molt estès, que se sent explicar sovint entre els ignorants, afirma que Aegon Targaryen no havia posat mai els peus a Westeros fins al dia que va salpar per conquerir-lo, però això no pot ser cert. Anys abans d’emprendre aquella campanya, Lord Aegon havia fet tallar i decorar la Taula Pintada: un enorme tauló de fusta, d’uns cinquanta peus de llargada, tallat amb la forma de Westeros i pintat amb un mapa de tots els boscos, rius, ciutats i castells dels Set Regnes. Era evident que l’interès de l’Aegon per Westeros era molt anterior als esdeveniments que el van portar a la guerra. Així mateix, tenim informacions fiables que ens diuen que l’Aegon i la seva germana Visenya van visitar la Ciutadella d’Antiga quan eren joves, i van caçar amb falcons al Verger convidats per Lord Redwyne. És possible que l’Aegon també hagués visitat Lannisport; en això no hi ha acord entre les fonts.

Quan l’Aegon era jove, Westeros estava dividit en set regnes sempre en conflicte, i rarament hi havia moments en què dos o tres d’aquests regnes no estiguessin en guerra entre ells. El vast nord, fred i pedregós, estava governat pels Stark d’Hivèrnia. Els deserts de Dorne estaven sota el domini dels prínceps de la Casa Martell. A les terres occidentals, riques en or, governaven els Lannister de Roca Casterly, i al fèrtil Domini, els Gardener d’Altjardí. La Vall, els Dits i les Muntanyes de la Lluna pertanyien a la Casa Arryn... però els reis més bel·licosos en temps de l’Aegon eren els dos dels regnes més pròxims a Rocadrac, Harren el Negre i Argilac l’Arrogant.

Des de la seva gran fortalesa a Rompent de Tempestes, els reis de les Tempestes de la Casa Durrandon antigament havien dominat tota la meitat oriental de Westeros, des del cap de la Ira fins a la badia dels Crancs, però feia segles que el seu poder minvava. Els reis del Domini havien anat prenent-los de mica en mica terres de l’oest, els dornesos els havien fet fora del sud, i la pressió de Harren el Negre i els seus homes de ferro els havia expulsat del Trident i les terres al nord de l’Aigüesnegres. El rei Argilac, últim dels Durrandon, havia aturat durant un temps aquest declivi rebutjant una invasió dornesa quan encara era un noi, travessant el mar Estret per unir-se a la gran aliança contra els «tigres» imperialistes de Volantis i matant Garse VII Gardener, rei del Domini, a la batalla de Campdestiu vint anys després. Però l’Argilac s’havia fet gran: la seva famosa cabellera negra s’havia tornat grisa, i la seva força i habilitat amb les armes havien minvat.

Al nord de l’Aigüesnegres, les terres dels rius estaven governades per la mà sanguinària de Harren el Negre de la Casa Hoare, rei de les Illes i els Rius. Harwyn Mà de Ferro, l’avi d’en Harren, era un fill del ferro que havia arrabassat el Trident a l’avi de l’Argilac, l’Arrec, els avantpassats del qual havien derrocat el darrer rei del Riu segles enrere. El pare d’en Harren havia expandit els seus dominis cap a l’est, fins a Vallfosca i Rosby. Quant a en Harren, havia dedicat gran part del seu llarg regnat, de gairebé quaranta anys, a construir un castell gegantí al costat de l’Ull dels Déus, però ara que per fi s’acostava la culminació de Harrenhal, els fills del ferro quedarien lliures per buscar noves conquestes.

No hi havia a Westeros cap rei més temut que Harren el Negre, la crueltat del qual havia esdevingut llegendària arreu dels Set Regnes. I no hi havia a Westeros cap rei que se sentís més amenaçat que Argilac, el rei de les Tempestes, el darrer dels Durrandon, un guerrer que es feia gran i que tenia com a única hereva una filla donzella. I així va ser com el rei Argilac va allargar la mà als Targaryen de Rocadrac: va oferir a Lord Aegon la seva filla en matrimoni, amb totes les terres a l’est de l’Ull dels Déus des del Trident fins a l’Aigüesnegres com a dot.

Aegon Targaryen va rebutjar amb menyspreu la proposta del rei de les Tempestes. Tenia dues esposes, li va fer notar; no en necessitava una tercera. I les terres que li oferien com a dot feia més d’una generació que pertanyien a Harrenhal. No eren de l’Argilac, i per tant no les podia donar. Era evident que el rei de les Tempestes volia instal·lar els Targaryen al llarg de l’Aigüesnegres perquè fessin de protecció entre les terres que li pertanyien i les de Harren el Negre.

El senyor de Rocadrac va respondre amb una altra oferta. Acceptaria les terres que se li oferien com a dot, si l’Argilac li cedia també el Ganxo de Massey i els boscos i les planes al sud de l’Aigüesnegres fins al riu Aiguavolt i la capçalera del Mander. El pacte se segellaria amb el matrimoni de la filla de l’Argilac i Orys Baratheon, amic d’infantesa i campió de Lord Aegon.

Argilac l’Arrogant va rebutjar enrabiat aquests termes. Orys Baratheon era un germanastre bord de Lord Aegon, deien els rumors, i el rei de les Tempestes no pensava deshonrar la seva filla concedint-ne la mà a un bastard. El sol fet de sentir el suggeriment el va enfurismar. L’Argilac va manar que tallessin les mans del missatger de l’Aegon i les hi tornessin dins d’una capsa. «Aquestes són les úniques mans que penso donar al vostre bastard», va escriure.

L’Aegon no li va enviar cap resposta. En canvi, va convocar a Rocadrac els seus amics, banderers i principals aliats. No eren nombrosos. Els Velaryon de Marcaderiva eren vassalls de la Casa Targaryen, com també els Celtigar de l’illa de l’Urpa. Des del Ganxo de Massey van acudir Lord Bar Emmon, de Punta Aguda, i Lord Massey, de Ballaroca, tots dos vassalls de Rompent de Tempestes, però amb lligams més estrets amb Rocadrac. Lord Aegon i les seves germanes es van reunir amb ells, i també van visitar el septe del castell per resar als Set de Westeros, si bé fins aleshores mai no se l’havia tingut per un home religiós.

El setè dia, un núvol de corbs es va envolar de les torres de Rocadrac per portar les paraules de Lord Aegon als Set Regnes de Westeros. Van volar dirigint-se als set reis, a la Ciutadella d’Antiga, a tots els senyors petits i grans. Tots portaven el mateix missatge: des d’aquell dia, a Westeros només hi hauria un rei. Els qui es prostressin davant d’Aegon de la Casa Targaryen conservarien els títols i les terres. Els que empunyessin les armes per enfrontar-s’hi serien derrocats, humiliats i destruïts.

Els relats no es posen d’acord sobre quantes espases van salpar de Rocadrac amb l’Aegon i les seves germanes. Alguns diuen que tres mil; d’altres calculen que tan sols uns centenars. Aquest modest exèrcit dels Targaryen va tocar terra a la desembocadura de l’Aigüesnegres, a la riba nord, on tres turons coberts d’arbres s’alçaven damunt d’un poblet de pescadors.

Durant l’època dels Cent Regnes, molts reis menors havien reclamat el control de la desembocadura del riu, entre ells els reis Darklyn de Vallfosca, els Massey de Ballaroca i els antics reis dels rius, tant si eren del llinatge dels Mudd com dels Fisher, els Bracken, els Blackwood o els Hood. Els tres turons havien estat coronats amb torres o forts en diferents moments, només per acabar enderrocats en una guerra o altra. Ara només en quedaven pedres trencades o ruïnes cobertes de vegetació per donar la benvinguda als Targaryen. Malgrat que la reclamaven tant Rompent de Tempestes com Harrenhal, en aquell moment la boca del riu no tenia defenses, i els castells més pròxims pertanyien a senyors menors sense gaire poder ni capacitat militar, uns senyors que a més tenien pocs motius per estimar el seu senyor feudal, Harren el Negre.

Aegon Targaryen va aixecar ràpidament una palissada de terra i troncs al voltant del turó més alt i va enviar les seves germanes a aconseguir la submissió dels castells més propers. Rosby es va rendir sense lluitar a la Rhaenys i la Meraxes dels ulls daurats. A Stokeworth, uns quants ballesters van llançar dards contra la Visenya, fins que les flames de la Vhagar van calar foc a les teulades de la fortalesa. Aleshores ells també es van rendir.

Els primers que realment van posar a prova el Conqueridor van ser Lord Darklyn de Vallfosca i Lord Mooton d’Estany Donzella, que van unir les seves forces i van marxar cap al sud amb tres mil homes per tal de fer tornar els invasors al mar. L’Aegon va enviar Orys Baratheon a atacar-los durant la marxa, mentre ell se’ls llançava al damunt muntat en el Terror Negre. Tots dos senyors van morir en la batalla desigual que va seguir; posteriorment, el fill de Lord Darklyn i el germà de Lord Mooton van rendir els seus castells i van jurar fidelitat a la Casa Targaryen. En aquell temps,Vallfosca era el principal port de Westeros al mar Estret, i havia esdevingut gran i rica gràcies al tràfic de mercaderies dels seus molls. Visenya Targaryen no va permetre el saqueig de la ciutat, però no va dubtar a reclamar-ne les riqueses, cosa que va incrementar en gran manera el tresor dels conqueridors.

Aquest potser seria el moment adequat per tractar dels caràcters ben diferents d’Aegon Targaryen i les seves germanes i reines.

La Visenya, la més gran de tots tres, tenia més de guerrer que l’Aegon mateix i se sentia tan còmoda amb cotes de malla com amb vestits de seda. Portava l’espasa llarga valyriana Germana Fosca i n’era hàbil en l’ús, atès que s’havia entrenat al costat del seu germà des de la infantesa. Si bé posseïa els cabells com l’or blanc i els ulls porpra de Valyria, la seva era una bellesa dura i austera. Fins i tot els que més l’estimaven trobaven que la Visenya era severa, seriosa i implacable; alguns deien que jugava amb verins i s’interessava per la bruixeria més fosca.

La Rhaenys, la més jove dels tres Targaryen, era tot el contrari de la seva germana: alegre, curiosa, impulsiva, amb tendència a fer volar la imaginació. La Rhaenys no era una guerrera autèntica, sinó una amant de la música, la poesia i la dansa, que va patrocinar molts cantants, titellaires i comediants. Però també es deia que la Rhaenys passava més temps a cavall d’un drac que el seu germà i la seva germana junts, perquè el que més li agradava del món era volar. Una vegada li van sentir dir que abans de morir-se volia travessar volant amb la Meraxes el mar del Sol Ponent per veure què hi havia a les ribes occidentals. Mentre que ningú no va posar mai en dubte la fidelitat de la Visenya al seu germà espòs, la Rhaenys s’envoltava d’homes joves i agraciats i, segons es murmurava, fins i tot en rebia algun al seu dormitori les nits que l’Aegon passava amb la seva germana gran. Però malgrat els rumors, els observadors de la cort no podien deixar d’adonar-se que el rei passava deu nits amb la Rhaenys per cada nit amb la Visenya.

Quant a Aegon Targaryen, curiosament, va ser un personatge tan enigmàtic per als seus contemporanis com per a nosaltres. Armat amb l’espasa d’acer valyrià Focnegre, se’l considerava un dels guerrers més grans del seu temps, però no gaudia gens dels fets d’armes, i mai no va participar en cap justa ni combat cos a cos en un torneig. Muntava Balerion el Terror Negre, però només volava per entrar en combat, o per viatjar ràpidament sobre la terra i el mar. La seva presència imponent atreia els homes a lluitar sota els seus estendards, i tanmateix no tenia amics íntims, tret d’Orys Baratheon, el seu company de joventut. Les dones se sentien atretes per ell, però l’Aegon va ser sempre fidel a les seves germanes. Com a rei, confiava molt en el seu consell privat i en les seves germanes, a les mans dels quals deixava gran part del govern rutinari del regne... però no dubtava a agafar el comandament quan ho considerava necessari. Si bé tractava amb duresa rebels i traïdors, era generós amb els antics enemics que es prostraven davant seu.

Ho va demostrar per primera vegada al Fort d’Aegon, el tosc castell de terra i fusta que havia aixecat al cim del que des d’aleshores seria conegut per sempre com el Turó Alt d’Aegon. Després de prendre una dotzena de castells i garantir el control de la boca de l’Aigüesnegres als dos costats del riu, va ordenar als senyors que havia vençut que acudissin davant seu. Quan van haver dipositat les espases als seus peus, l’Aegon els va fer aixecar i els va confirmar els títols i les terres que posseïen. Als seus seguidors més antics els va donar nous honors. Daemon Velaryon, Senyor de les Marees, va ser nomenat mestre de naus, comandaria la flota reial. Triston Massey, senyor de Ballaroca, va ser nomenat mestre de lleis, i Crispian Celtigar, mestre de la moneda. Després va proclamar: «Orys Baratheon és el meu escut, fidel i valent, la meva mà dreta forta». Per això els mestres consideraven en Baratheon la primera Mà del Rei.

Les banderes heràldiques eren una tradició molt antiga entre els senyors de Westeros, però mai no s’havien emprat d’aquella manera entre els senyors drac de l’antiga Valyria. Quan els cavallers de l’Aegon van desplegar la seda del seu gran estendard de guerra, amb un drac de tres caps vermell escopint foc sobre un camp negre, els senyors s’ho van prendre com un senyal que era realment un d’ells, un rei sobirà digne de Westeros. Quan la reina Visenya va posar un cercle d’acer valyrià amb robins incrustats al cap del seu germà i la reina Rhaenys el va aclamar com a «Aegon, Primer d’Aquest Nom, rei de tot Westeros i escut del seu poble», els dracs van rugir i els senyors i els cavallers el van aclamar... però la gent corrent, els pescadors i els jornalers i les mestresses van ser els que van cridar més fort.

Els set reis als quals Aegon el Drac volia destronar no l’aclamaven, però. A Harrenhal i Rompent de Tempestes, Harren el Negre i Argilac l’Arrogant ja havien convocat els seus banderers. A l’oest, el rei Mern del Domini viatjava cap al nord pel camí de l’oceà en direcció a Roca Casterly per reunir-se amb el rei Loren de la Casa Lannister. La princesa de Dorne va enviar un corb a Rocadrac; s’oferia a unir-se a l’Aegon contra l’Argilac, el rei de les Tempestes..., però com una aliada i una igual, no com a súbdita. Una altra oferta d’aliança va arribar de part del rei nen del Niu d’Àligues, Ronnel Arryn, la mare del qual demanava totes les terres a l’est del Forca Verda del Trident a canvi del suport de la Vall contra Harren el Negre. Fins i tot al nord, el rei Torrhen Stark d’Hivèrnia es va reunir amb els seus senyors banderers i consellers fins a la matinada per debatre què s’havia de fer amb aquell aspirant a conqueridor. Tot el reialme esperava amb ànsia veure on aniria l’Aegon a continuació.

Pocs dies després de la coronació, els exèrcits de l’Aegon tornaven a estar en marxa. La majoria dels homes van passar l’Aigüesnegres i es van dirigir cap al sud, a Rompent de Tempestes, comandats per Orys Baratheon. La reina Rhaenys els va acompanyar, muntada en la Meraxes dels ulls daurats i les escates de plata. La flota Targaryen, a les ordres de Daemon Velaryon, va sortir de la badia d’Aigüesnegres i va virar cap al nord, en direcció a Port Gavina i la Vall. Amb ells anaven la reina Visenya i la Vhagar. El rei en persona va marxar cap al nord-oest, a l’Ull dels Déus i Harrenhal, la fortalesa descomunal que era l’orgull i l’obsessió del rei Harren el Negre.

Les tres ofensives dels Targaryen van trobar una oposició ferotge. Els senyors de les cases Errol, Fell i Buckler, banderers de Rompent de Tempestes, van sorprendre l’avançada de l’exèrcit d’Orys Baratheon quan passava l’Aiguavolt i van matar sense dificultats més d’un miler d’homes, abans de desaparèixer de nou entre els arbres. Una flota que els Arryn havien reunit amb presses, incrementada amb una dotzena de vaixells de guerra braavosians, es va enfrontar a la flota Targaryen a les aigües de Port Gavina i la va derrotar. Un dels morts va ser l’almirall de l’Aegon, Daemon Velaryon. El mateix Aegon va ser atacat a la riba sud de l’Ull dels Déus, no una vegada sinó dues. La batalla dels Canyars va ser una victòria dels Targaryen, però aquests van patir pèrdues importants a la dels Desmais del Dolor, quan dos fills del rei Harren van travessar el llac en grans barques amb els rems embolicats per no fer soroll i els van atacar la rereguarda.

Al capdavall, però, els enemics de l’Aegon no tenien res per contrarestar els seus dracs. Els homes de la Vall van enfonsar una tercera part dels vaixells dels Targaryen i en van capturar un altre terç, però quan la reina Visenya va davallar del cel damunt d’ells, els seus vaixells es van cremar. Lord Errol, Lord Fell i Lord Buckler es van amagar als boscos que tan bé coneixien, fins que la reina Rhaenys va desfermar les flames de la Meraxes i una muralla de foc va convertir tots els arbres en torxes. Els vencedors dels Desmais del Dolor, quan travessaven el llac de tornada a Harrenhal, no estaven preparats perquè el Balerion els caigués al damunt des del cel del matí. Les barques d’en Harren van cremar completament. I els fills d’en Harren, també.

Els enemics de l’Aegon van ser simultàniament víctimes dels atacs d’altres enemics. Quan Argilac l’Arrogant va aplegar les seves espases a Rompent de Tempestes, alguns pirates dels Graons de Pedra es van llançar sobre les costes del cap de la Ira aprofitant que no hi era, alhora que grups de saquejadors dornesos sortien com una erupció de les Muntanyes Roges i s’escampaven per les marques. A la Vall, el jove rei Ronnel es va haver d’enfrontar a una revolta a les Tres Germanes, quan els habitants de les illes van trencar la seva fidelitat al Niu d’Àligues i van proclamar Maria Sunderland la seva reina.

Tanmateix, aquestes van ser vexacions menors comparades amb el que li va passar a Harren el Negre. Si bé feia tres generacions que la Casa Hoare governava les terres dels rius, els homes del Trident no estimaven els fills del ferro que tenien com a senyors. Harren el Negre n’havia causat la mort de milers durant la construcció del gran castell de Harrenhal, havia saquejat les terres dels rius per aconseguir materials, i arruïnat nobles i plebeus amb la seva fam insaciable d’or. Així, doncs, les terres dels rius es van alçar contra ell, amb Lord Edmyn Tully d’Aigüesvives al capdavant. Quan va ser cridat a defensar Harrenhal, Tully es va declarar partidari dels Targaryen, va hissar l’estendard del drac al capdamunt del seu castell i en va sortir amb els seus cavallers i arquers per unir les seves forces amb les de l’Aegon. Aquest desafiament va encoratjar els altres senyors dels rius. D’un en un, els senyors del Trident van renegar d’en Harren i es van declarar a favor d’Aegon el Drac. Els Blackwood, Mallister, Vance, Bracken, Piper, Frey, Strong... van cridar a lleves i van atacar Harrenhal.

Quan de sobte es va veure superat en nombre, el rei Harren el Negre es va refugiar a la seva fortalesa, suposadament inexpugnable. Harrenhal era el castell més gran que s’havia construït mai a Westeros i presumia de tenir cinc torres gegantines, una font inesgotable d’aigua potable, cambres subterrànies ben proveïdes d’aliments i materials, i enormes muralles més altes que totes les escales, massa gruixudes perquè les foradés un ariet o les ensorrés un trabuquet. En Harren va barrar els portals i es va preparar per resistir un setge amb els fills i els seguidors que li quedaven.

Aegon de Rocadrac tenia pensada una altra cosa. Quan va haver unit les seves forces amb les d’Edmyn Tully i els altres senyors dels rius per encerclar el castell, va enviar un mestre al portal amb una bandera de treva, per parlamentar. En Harren va sortir per reunir-s’hi; era un home vell i gris, però encara d’aspecte ferotge vestit amb armadura negra. A cada rei l’acompanyaven el seu portaestendard i el seu mestre, de manera que les paraules que van intercanviar encara es recorden.

—Rendiu-vos ara —va començar dient l’Aegon— i podeu continuar sent Senyor de les illes de Ferro. Rendiu-vos ara i els vostres fills viuran per governar després de vós. Tinc vuit mil homes a l’altra banda de les muralles.

—El que hi ha a l’altra banda de les muralles no em preocupa gens —va dir en Harren—. Aquests murs són forts i gruixuts.

—Però no prou alts perquè no hi arribin els dracs. Els dracs volen.

—L’he construït amb pedra —va dir en Harren—. I la pedra no es crema.

A això, l’Aegon va respondre:

—Quan el sol es pongui, s’extingirà el vostre llinatge.

Diuen que en sentir això en Harren va escopir i va tornar al castell. Quan va ser a dins, va enviar tots els homes als parapets, armats amb llances, arcs i ballestes, i va prometre terres i riqueses a qui fes caure el drac.

—Si tingués una filla, qui matés el drac podria reclamar-ne també la mà —va proclamar Harren el Negre—. Com que no en tinc cap, li donaré una de les filles d’en Tully, o totes tres, si vol. O es pot quedar alguna noieta dels Blackwood, o dels Strong, o amb qualsevol mossa d’un d’aquests traïdors del Trident, aquests senyors del fang groc.

Aleshores, Harren el Negre es va retirar a la seva torre, acompanyat de la guàrdia personal, per sopar amb els fills que li quedaven.

Amb l’última llum del sol ponent, els homes de Harren el Negre, aferrant llances i ballestes, contemplaven la foscor que s’acostava. No veien cap drac i potser alguns van pensar que les amenaces de l’Aegon no tenien substància. Però Aegon Targaryen havia fet pujar el Balerion molt amunt, travessant els núvols, més i més amunt, fins que el drac semblava petit com una mosca davant de la lluna. Llavors va davallar a l’interior de les muralles del castell. Amb les ales negres com el sutge, el Balerion es va llançar en picat enmig de la nit i, quan les grans torres de Harrenhal van aparèixer a sota seu, el drac va rugir de fúria i les va banyar amb foc negre esquitxat de remolins vermells.

La pedra no es crema, havia presumit en Harren, però el seu castell no estava fet només de pedra. La fusta i la llana, el cànem i la palla, el pa i la carn de bou salada i els cereals, tot es va encendre. I els homes de ferro d’en Harren tampoc no estaven fets de pedra. Fumejant, cridant, envoltats de flames, corrien pels patis i saltaven a les muralles per caure morts daltabaix. I fins i tot la pedra s’esquerda i es fon, si el foc crema amb prou intensitat. Els senyors dels rius que hi havia fora muralles van dir després que les torres de Harrenhal brillaven en la nit amb una lluïssor vermella, com cinc grans espelmes..., i com les espelmes, van començar a estovar-se i fondre’s, mentre rius de pedra fosa els queien pels costats.

En Harren i els seus fills encara vius van morir en els incendis que van engolir la seva fortalesa monstruosa aquella nit. La Casa Hoare va morir amb ell, i també el domini de les illes de Ferro a les terres dels rius. L’endemà, davant les ruïnes fumejants de Harrenhal, el rei Aegon va acceptar el jurament de fidelitat d’Edmyn Tully, senyor d’Aigüesvives, i el va nomenar Lord Sobirà del Trident. Els altres senyors dels rius també van retre homenatge a l’Aegon com a rei, i a Edmyn Tully com a senyor propi. Quan les cendres es van haver refredat prou perquè els homes poguessin entrar al castell amb seguretat, van recollir les espases dels caiguts, moltes trencades, foses o convertides en cintes d’acer retorçat pel foc del drac, i les van enviar en carros al Fort d’Aegon.

Al sud i a l’est, els banderers del rei de les Tempestes van demostrar ser considerablement més fidels que els del rei Harren. Argilac l’Arrogant va aplegar una gran host a Rompent de Tempestes. El casal dels Durrandon era una fortalesa imponent, amb una gran muralla exterior encara més gruixuda que els murs de Harrenhal. També es considerava impenetrable als assalts. Les noves de la fi del rei Harren, tanmateix, aviat van arribar a orelles del rei Argilac, el seu antic enemic. Lord Fell i Lord Buckler, que retrocedien davant de l’exèrcit que s’acostava (Lord Errol havia estat mort), l’havien informat de la reina Rhaenys i el seu drac. El vell rei guerrer va bramar que no pensava morir com en Harren, rostit dins del seu propi castell com un garrí amb una poma a la boca. Estava acostumat a la batalla i decidiria el seu propi destí amb l’espasa a la mà. I així Argilac l’Arrogant va sortir per darrera vegada de Rompent de Tempestes i va cavalcar cap al nord per enfrontar-se als seus enemics en camp obert.

L’aproximació del rei de les Tempestes no va ser cap sorpresa per a Orys Baratheon i els seus homes; la reina Rhaenys, volant amb la Meraxes, havia vist l’Argilac sortint de Rompent de Tempestes i va donar a la Mà un informe complet del nombre i la disposició dels enemics. L’Orys va ocupar una posició forta als turons al sud de Portabronze, i es va atrinxerar en aquell terreny elevat per esperar l’arribada dels homes de les tempestes.

Quan els exèrcits es van enfrontar, les terres de tempestes van fer honor al seu nom. Aquell matí va començar a caure una pluja constant que abans del migdia s’havia convertit en una gran borrasca. Els senyors banderers del rei Argilac el van instar a endarrerir l’atac fins a l’endemà, amb l’esperança que passés la pluja, però els homes del rei de les Tempestes gairebé doblaven en nombre els dels conqueridors, i tenia gairebé quatre vegades més cavallers i cavalleria pesant. La visió dels estendards dels Targaryen onejant molls sobre els seus propis turons el va enfurismar, i el vell guerrer bregat en molts combats no va deixar d’observar que la pluja bufava del sud, els homes dels Targaryen dalt dels turons tenien el vent i la pluja de cara. Així, doncs, Argilac l’Arrogant va donar l’ordre d’atacar i va començar la batalla que passaria a la història com l’Última Tempesta.

El combat va durar fins ben entrada la nit; va ser acarnissat, i molt menys desigual que la conquesta de Harrenhal per part de l’Aegon. Tres cops va atacar Argilac l’Arrogant, al capdavant dels seus cavallers, les posicions d’en Baratheon, però els pendents eren molt inclinats i el terreny estava tou i enfangat a causa de la pluja, per això els destrers avançaven amb dificultat, s’enfonsaven en el fangar, i les càrregues perdien tot l’impuls i la cohesió. Els homes de les tempestes van tenir més èxit quan van enviar muntanya amunt els llancers a peu. Encegats per la pluja, els invasors no els van veure pujar fins que ja era massa tard, i les cordes mullades impedien disparar als arquers. Un turó va caure, i després un altre, i la quarta i darrera càrrega del rei de les Tempestes i els seus cavallers va dividir l’exèrcit d’en Baratheon pel mig... i va topar la reina Rhaenys i la Meraxes. Fins i tot a terra, el drac va resultar un enemic formidable. Dickon Morrigen i el Bastard de Recernegre, que comandaven l’avantguarda, van ser engolits pel foc del drac, juntament amb els cavallers de la guàrdia personal del rei Argilac. Els destrers es van espantar i van fugir aterrits, xocant amb els genets que els venien al darrere i convertint la càrrega en un caos. El rei de les Tempestes mateix va caure de la sella.

Tanmateix, l’Argilac no va parar de combatre. Quan Orys Baratheon va baixar pel turó enfangat amb els seus homes, va trobar el vell rei resistint amb mitja dotzena d’homes i la mateixa quantitat de cadàvers als peus. «Aparteu-vos —va ordenar en Baratheon.» Va desmuntar, per tal d’enfrontar-se al seu enemic en peu d’igualtat, i va oferir al rei de les Tempestes una última oportunitat de rendir-se. L’Argilac, en lloc de considerar el seu oferiment, el va maleir. Així, doncs, van lluitar, el vell rei guerrer amb la cabellera blanca al vent i la coratjosa Mà d’Aegon amb la seva barba negra. Cadascun va rebre una ferida de l’altre, diuen, però al capdavall el darrer dels Durrandon va veure complert el seu desig, i va morir amb una espasa a la mà i una maledicció als llavis. La mort del seu rei va fer perdre tot el valor als homes de les tempestes, i a mesura que s’escampava la notícia de la derrota de l’Argilac, els seus senyors i cavallers llençaven les espases i fugien.

Durant uns quants dies es va témer que Rompent de Tempestes tindria el mateix destí que Harrenhal, perquè la filla de l’Argilac, l’Argella, va barrar les portes quan Orys Baratheon i l’exèrcit dels Targaryen s’acostaven i es va proclamar reina de les Tempestes. En lloc de prostrar-se, els defensors de Rompent de Tempestes moririen fins que no quedés cap home viu, va prometre quan la reina Rhaenys va entrar al castell volant amb la Meraxes per parlamentar. «Potser prendreu el meu castell, però només conquerireu ossos, sang i cendra», va anunciar, però va resultar que els soldats de la seva guarnició no estaven disposats a morir. Aquella nit van hissar una bandera de pau, van obrir de bat a bat el portal del castell i van lliurar Lady Argella, emmordassada, encadenada i nua, al campament d’Orys Baratheon.

Es diu que en Baratheon li va treure les cadenes amb les seves pròpies mans, la va cobrir amb la seva capa, li va servir vi i li va parlar amb delicadesa del valor del seu pare i com havia estat la seva mort. Després, en honor al rei caigut, va adoptar com a propis l’escut i el lema de la Casa Durrandon. El cérvol coronat va esdevenir el seu blasó; Rompent de Tempestes, la seva seu, i Lady Argella, la seva esposa.

Com que tant les terres dels rius com les de les tempestes estaven sota el control d’Aegon el Drac i els seus aliats, els altres reis de Westeros van veure molt clar que aviat els tocaria el torn. A Hivèrnia, el rei Torrhen va convocar els seus banderers; ateses les grans distàncies que hi havia al nord, sabia que li calia temps per reunir un exèrcit. La reina Sharra de la Vall, regent del seu fill Ronnel, es va refugiar al Niu d’Àligues, en va reforçar les defenses i va enviar un exèrcit a la Porta de la Sang, la via d’entrada a la vall d’Arryn. De jove, la reina Sharra havia estat lloada com «la Flor de la Muntanya», la donzella més bella de tots els Set Regnes. Potser amb l’esperança d’influir en l’Aegon amb la seva bellesa, li va enviar un retrat seu i es va oferir en matrimoni, amb la condició que designés el seu fill Ronnel com a hereu. Si bé el retrat finalment li va arribar, no se sap si Aegon Targaryen va respondre mai a la seva proposta; ja tenia dues reines, i Sharra Arryn era aleshores més aviat una flor marcida, deu anys més gran que ell.

Mentrestant, els dos grans reis d’occident havien fet causa comuna i havien reunit els seus exèrcits, amb la intenció de posar fi a l’Aegon una vegada per totes. Des d’Altjardí va marxar Mern IX de la Casa Gardener, rei del Domini, amb una gran host. A sota les muralles del castell de l’Arbreda d’Or, seu de la Casa Rowan, es va trobar amb Loren I Lannister, rei de la Roca, al capdavant de la host de les terres de l’oest. Plegats, els dos reis comandaven l’exèrcit més poderós que mai s’havia vist a Westeros: cinquanta-cinc mil homes, que incloïen uns sis-cents senyors petits i grans, i més de cinc mil cavallers armats. «El nostre puny de ferro», presumia el rei Mern. Els seus quatre fills cavalcaven al seu costat i els dos nets joves que tenia li feien d’escuders.

Els dos reis no es van entretenir gaire a l’Arbreda d’Or; un exèrcit d’aquestes dimensions s’ha de mantenir sempre en marxa perquè no devori tot el que creix a les terres del voltant. Els aliats van sortir immediatament i es van dirigir al nord nord-est entre herbes altes i camps de blat daurat.

En rebre l’alerta que s’acostaven al seu campament a la vora de l’Ull dels Déus, l’Aegon també va reunir les seves forces i va avançar per enfrontar-se als nous enemics. Només comandava una cinquena part dels homes dels dos reis, i gran part de la seva força estava formada per homes que havien jurat fidelitat als senyors dels rius, la lleialtat dels quals a la Casa Targaryen era molt recent i no havia estat posada a prova. No obstant això, amb un exèrcit més petit l’Aegon es podia moure molt més de pressa que els seus enemics. A la vila de Septe de Pedra, se li van unir les dues reines amb els respectius dracs. La Rhaenys venia de Rompent de Tempestes i la Visenya de la Punta de l’Urpa Trencada, on havia acceptat molts juraments fervents de vassallatge dels senyors locals. Els tres Targaryen observaven junts des del cel mentre l’exèrcit de l’Aegon travessava la capçalera de l’Aigüesnegres i es dirigia a tota velocitat cap al sud.

Els dos exèrcits es van trobar a les extenses planes obertes que hi ha al sud de l’Aigüesnegres, prop de per on temps a venir passaria el camí Daurat. Els dos reis es van alegrar quan els exploradors van tornar amb informació sobre el nombre i la disposició dels Targaryen. Tenien cinc homes per cadascun dels de l’Aegon, o això els va semblar, i la desigualtat pel que feia a nobles i cavallers encara era més gran. El terreny era ampli i obert, només es veia herba i blat fins a on abastava la vista, ideal per a la cavalleria pesant. Aegon Targaryen no podia ocupar cap punt elevat, com havia fet Orys Baratheon a l’Última Tempesta, i el terra era ferm, gens fangós. Tampoc no els molestaria la pluja. Aquell dia no hi havia núvols al cel, si bé bufava el vent. Feia més de quinze dies que no plovia.

El rei Mern havia aportat la meitat més d’homes que el rei Loren, i per això va reclamar l’honor de comandar el centre. Al seu fill i hereu Edmund se li va encomanar l’avantguarda. El rei Loren i els seus cavallers van formar el flanc dret, i Lord Oakheart, l’esquerre. Sense cap barrera natural per reforçar la línia dels Targaryen, els dos reis tenien intenció d’envoltar l’Aegon pels dos flancs i després atacar-lo per darrere, alhora que el seu «puny de ferro», una gran falca de cavallers amb armadura i grans senyors, es llançava a destrossar el centre de l’Aegon.

Aegon Targaryen va disposar els seus homes en un tosc semicercle eriçat de llances i piques, els arquers i ballesters just al darrere i la cavalleria lleugera als dos flancs. Va cedir el comandament de la host a Jon Mooton, senyor d’Estany Donzella, un dels primers enemics que s’havien passat a la seva causa. El rei mateix tenia intenció de lluitar des del cel, al costat de les seves reines. L’Aegon també s’havia fixat en l’absència de pluja; l’herba i el blat que envoltaven els exèrcits havien crescut i estaven a punt per a la sega... i també molt secs.

Els Targaryen van esperar fins que els dos reis van fer sonar les trompetes i van començar a avançar sota un mar de banderes. El rei Mern en persona anava al capdavant de la càrrega central dalt del seu semental daurat, el seu fill Gawen era al costat portant l’estendard, una gran mà verda en un camp blanc. Rugint i cridant, esperonats pels corns i els tambors, els Gardener i els Lannister van carregar contra els seus enemics amb una pluja de fletxes que va fer apartar els llancers dels Targaryen i trencar-ne les files. Però l’Aegon i les seves germanes ja eren a l’aire.

L’Aegon va volar muntat en el Balerion per damunt de les files dels enemics, a través d’una tempesta de llances, pedres i fletxes, i va davallar en picat repetides vegades per cobrir els enemics de flames. La Rhaenys i la Visenya van provocar incendis allà on el vent bufava cap als enemics, i darrere d’ells. L’herba seca i les tiges de blat es van encendre de seguida. El vent va atiar les flames i va empènyer el fum cap a les cares de les tropes dels dos reis, que anaven avançant. L’olor de foc va sembrar el pànic entre les muntures i, quan el fum es va tornar més espès, cavalls i genets van quedar cecs. Les files van començar a trencar-se, alhora que unes muralles de foc els envoltaven pertot arreu. Els homes de Lord Mooton, a recer del vent i de la conflagració, esperaven amb els arcs i les llances i posaven fi ràpidament al sofriment dels homes cremats o coberts de flames que sortien trontollant d’aquell infern.

El Camp de Foc va ser el nom que va rebre després la batalla.

Més de quatre mil homes van morir a causa del foc. Un altre miler van traspassar per les ferides d’espases, llances i fletxes. Desenes de milers van patir cremades, algunes tan greus que els van deixar cicatrius per tota la vida. El rei Mern IX va ser un dels morts, i també els seus fills, nets, germans, cosins i altres parents. Un nebot seu va sobreviure tres dies, però quan finalment va morir a causa de les cremades, la Casa Gardener va morir amb ell. El rei Loren de la Roca va salvar la vida cavalcant a través d’un mur de foc i fum per arribar a un lloc segur, quan va veure que la batalla estava perduda.

Els Targaryen van perdre menys de cent homes. Una fletxa va ferir la reina Visenya a l’espatlla, però se’n va recuperar aviat, de la ferida. Mentre els dracs s’atipaven de cadàvers, l’Aegon va ordenar que recollissin les espases dels caiguts i les enviessin riu avall.

Loren Lannister va ser capturat l’endemà. El rei de la Roca va dipositar l’espasa i la corona als peus de l’Aegon, es va prostrar davant seu i li va retre homenatge. I l’Aegon, fidel a les seves promeses, va fer posar dret l’enemic derrotat i en va confirmar la senyoria i les terres, nomenant-lo senyor de Roca Casterly i Guardià de l’Occident. Els banderers de Lord Loren van seguir el seu exemple, i el mateix van fer molts senyors del Domini, els que havien sobreviscut al foc dels dracs.

Tanmateix, la conquesta d’occident restava incompleta, de manera que el rei Aegon es va separar de les seves germanes i va marxar de seguida en direcció a Altjardí, amb l’esperança d’aconseguir-ne la rendició abans no se n’apoderés un altre pretendent. Va trobar el castell en mans del majordom, Harlan Tyrell, els avantpassats del qual havien servit els Gardener durant segles. En Tyrell va retre les claus del castell sense lluitar i va prometre fer costat al rei conqueridor. Com a recompensa l’Aegon li va concedir Altjardí i tots els seus dominis, el va nomenar Guardià del Sud i Lord Sobirà del Mander, i li va atorgar senyoria sobre tots els antics vassalls de la Casa Gardener.

La intenció del rei Aegon era continuar marxant cap al sud i forçar la submissió d’Antiga, el Verger i Dorne, però mentre era a Altjardí li van arribar notícies d’un nou repte. Torrhen Stark, el rei del nord, havia passat el Coll i havia entrat a les terres dels rius, al capdavant d’un exèrcit de trenta mil homes ferotges del nord. L’Aegon va partir immediatament cap al nord per enfrontar-s’hi, volant per davant del seu exèrcit dalt del Balerion el Terror Negre. També va enviar missatges a les dues reines, i a tots els senyors i cavallers que s’havien prostrat davant seu després del que havia passat a Harrenhal i el Camp de Foc.

Quan Torrhen Stark va arribar a la vora del Trident va trobar un exèrcit amb la meitat d’homes dels que tenia el seu esperant-lo a la vora sud del riu. Senyors dels rius, homes d’occident, de les terres de tempestes, del Domini... tots hi havien acudit. I per damunt del seu campament, el Balerion, la Meraxes i la Vhagar recorrien el cel en cercles cada cop més grans.

Els exploradors d’en Torrhen havien vist les ruïnes de Harrenhal, on encara cremaven lentament focs vermells a sota la runa. El rei del nord també havia sentit molts relats del Camp de Foc. Sabia que si intentava passar el riu per la força l’esperava el mateix destí. Alguns dels seus senyors banderers el van instar a atacar igualment, insistint que el valor del nord els faria triomfar. D’altres l’instaven a retrocedir fins a Fossat Cailin i esperar-los allà, a les terres del nord. El germà bastard del rei Brandon Neu es va oferir a passar sol el Trident protegit per la foscor i matar els dracs mentre dormien.

El rei Torrhen va enviar Brandon Neu a l’altra banda del Trident. Però va travessar el riu acompanyat de tres mestres, no per matar ningú sinó per negociar. Els missatges van anar passant d’un costat a l’altre tota la nit. L’endemà al matí Torrhen Stark en persona va passar el Trident. Allà, a la riba sud del Trident, es va agenollar, va dipositar l’antiquíssima corona dels reis de l’Hivern als peus de l’Aegon i va jurar que seria vassall seu. Quan es va alçar era Senyor d’Hivèrnia i guardià del nord, però ja no era rei. Des d’aquell dia fins avui, a Torrhen Stark se’l recorda com el rei que es prostrà..., però cap home del nord no va deixar els ossos a la vora del Trident, i les espases que l’Aegon va recollir de Lord Stark i els seus vassalls no estaven retorçades, ni foses ni doblegades.

Aegon Targaryen i les seves reines es van tornar a separar. L’Aegon va girar de nou cap al sud, marxant en direcció a Antiga, mentre que les dues germanes van muntar els respectius dracs: la Visenya es va dirigir cap a la vall d’Arryn, i la Rhaenys, a Llança del Sol i els deserts de Dorne.

Sharra Arryn havia reforçat les defenses de Port Gavina, havia enviat un exèrcit poderós a la Porta de la Sang i havia triplicat les guarnicions de Pedra, Neu i Cel, les torres de guaita que protegien l’accés al Niu d’Àligues. Totes aquestes defenses van resultar inútils contra Visenya Targaryen, que les va sobrevolar impulsada per les ales coriàcies de la Vhagar i va aterrar al pati interior del Niu d’Àligues. Quan la regent de la Vall va córrer a enfrontar-s’hi amb mitja dotzena de guàrdies al darrere, va trobar la Visenya amb Ronnel Arryn assegut a la falda contemplant el drac amb expressió meravellada. «Mare, puc sortir a volar amb aquesta dama?», va preguntar el rei nen. No hi va haver cap amenaça, ni es van pronunciar paraules irades. Les dues reines es van somriure i van intercanviar compliments. Aleshores, Lady Sharra va fer portar les tres corones (la seva pròpia corona de regent, la corona petita del seu fill i la corona del Falcó de la Muntanya i la Vall que els reis Arryn havien portat durant mil anys) i les va lliurar a la reina Visenya, juntament amb les espases de la seva guarnició. Es va dir que després el petit rei va volar tres vegades per damunt del cim de la Llança del Gegant, i que quan va aterrar es va trobar que era un petit senyor. Així va ser com Visenya Targaryen va incorporar la vall d’Arryn al regne del seu germà.

Rhaenys Targaryen no va tenir una conquesta tan fàcil. Una host de llancers dornesos protegia el pas del Príncep, la via d’accés a través de les Muntanyes Roges, però la Rhaenys no s’hi va enfrontar. Va sobrevolar el pas, va sobrevolar les arenes vermelles i les blanques, i va aterrar a Vaith per exigir-ne la rendició, però va trobar el castell buit i abandonat. A la vila de sota les muralles, només hi quedaven dones, infants i vells. Quan els va preguntar on havien anat els seus senyors, només van respondre: «Són fora». La Rhaenys va seguir riu avall fins a Bondatdivina, la seu de la Casa Allyrion, que també estava abandonada. Va continuar volant. Allà on el Sangverda desemboca al mar, la Rhaenys va trobar la Ciutat dels Taulons, on centenars de gavarres, esquifs de pescadors, barcasses, cases barca i carraques es rostien al sol, lligades entre si amb cordes, cadenes i taulons per formar una ciutat flotant, però només unes quantes ancianes i nens petits van treure el cap per observar-la mentre la Meraxes volava en cercles per sobre dels seus caps.

Finalment, el vol de la reina la va portar a Llança del Sol, l’antic setial de la Casa Martell, on va trobar la princesa de Dorne, que l’esperava al seu castell abandonat. Meria Martell tenia vuitanta anys, diuen els mestres, i durant seixanta havia governat els dornesos. Estava molt grassa, cega i gairebé calba, i tenia la pell groguenca i caiguda. Argilac l’Arrogant li havia posat de malnom «el Gripau Groc de Dorne», però ni l’edat ni la ceguesa li impedien tenir el cap molt clar.

—No lluitaré amb vós —va dir la princesa Meria a la Rhaenys—, ni m’agenollaré davant vostre. Dorne no té rei. Digueu-ho al vostre germà.

—Ho faré —va respondre la Rhaenys—, però tornarem, princesa, i el pròxim cop vindrem amb foc i sang.

—És el vostre lema —va dir la princesa Meria—. El nostre és «indòmits, inflexibles, íntegres». Ens podeu cremar, senyora, però mai no ens doblegareu, ni ens trencareu, ni aconseguireu domar-nos. Això és Dorne. Aquí no us hi volem. Si hi torneu, ja en sabeu el risc.

Així va ser com la reina i la princesa es van separar, i Dorne va restar sense conquerir.

A l’oest, Aegon Targaryen va ser més ben rebut. Antiga era la ciutat més gran de Westeros, estava envoltada d’unes muralles enormes i la governaven els Hightower del Far de Hightower, la casa més antiga, rica i poderosa de la noblesa del Domini. Antiga també era el centre de la Fe. Allà residia el Septó Suprem, Pare dels Fidels, la veu dels nous déus a la terra, al qual obeïen milers de devots arreu dels regnes (excepte al nord, on els déus antics encara conservaven el predomini) i les armes de la Fe Militant, els ordes combatents que la gent corrent anomenava les Espases i Estrelles.

Tanmateix, quan Aegon Targaryen i el seu exèrcit es van acostar a Antiga, van trobar les portes de la ciutat obertes de bat a bat i Lord Hightower esperant-los per sotmetre-s’hi. El que havia succeït era que, quan la notícia del desembarcament de l’Aegon va arribar a Antiga, el Septó Suprem s’havia tancat al septe Estrellat durant set dies i set nits per cercar la guia divina. S’alimentava només amb pa i aigua i dedicava totes les hores que no dormia a la pregària, passant d’un altar al següent. I el setè dia, l’Anciana havia alçat la llàntia daurada per mostrar-li el camí que tenia al davant. Si Antiga s’alçava en armes contra Aegon el Drac, en la visió de Sa Suprema Santedat, la ciutat cremaria amb tota certesa, i el Far, la Ciutadella i el septe Estrellat serien enderrocats i destruïts.

Manfred Hightower, senyor d’Antiga, era un senyor prudent i seguidor dels déus. Un dels seus fills petits pertanyia als Fills del Guerrer, i feia poc que un altre havia fet els vots de septó. Quan el Septó Suprem li va relatar la visió que li havia concedit l’Anciana, Lord Hightower va decidir que no s’oposaria al Conqueridor amb la força de les armes. Per això no hi va haver cap home d’Antiga cremat al Camp de Foc, encara que els Hightower fossin banderers dels Gardener d’Altjardí. I per això Lord Manfred es va avançar per donar la benvinguda a Aegon el Drac quan s’acostava, i per oferir-li la seva espasa, la seva ciutat i el seu jurament. (Alguns diuen que Lord Hightower també li va oferir la mà de la seva filla petita, que l’Aegon va declinar educadament, per no ofendre les seves dues reines.)

Al cap de tres dies, al septe Estrellat, Sa Suprema Santedat en persona va ungir l’Aegon amb els set olis, li va posar la corona al cap i el va proclamar Aegon de la Casa Targaryen, Primer d’Aquest Nom, rei dels Àndals, els Rhoynar i els Primers Homes, Senyor dels Set Regnes i protector del reialme. («Set Regnes» va ser la fórmula que va utilitzar, tot i que Dorne no s’havia rendit. Ni ho faria, durant més d’un segle.)

Només hi havia hagut uns quants senyors presents a la primera coronació de l’Aegon a la desembocadura de l’Aigüesnegres, però centenars van ser testimonis de la segona i tot seguit milers de persones el van aclamar als carrers d’Antiga mentre recorria la ciutat muntat en el Balerion. Entre els assistents a la segona coronació de l’Aegon hi havia els mestres i arximestres de la Ciutadella. Potser per aquest motiu va ser aquesta coronació solemne, i no la del Fort d’Aegon el dia del desembarcament, que es va fixar com a moment d’inici del regnat de l’Aegon.

Així fou com a partir dels Set Regnes de Westeros es va forjar un gran reialme, per la voluntat d’Aegon el Conqueridor i les seves germanes.

Molts pensaven que el rei Aegon establiria la seu reial a Antiga després de les guerres, mentre que altres pensaven que governaria des de Rocadrac, l’antiga fortalesa insular de la Casa Targaryen. El rei, però, els va sorprendre a tots proclamant la seva intenció d’establir la cort a la nova ciutat que ja s’alçava als tres turons de la desembocadura de l’Aigüesnegres, allà on ell i les seves germanes havien trepitjat la terra de Westeros per primer cop. Port Reial, aquest seria el nom de la seva ciutat. Des d’allà, Aegon el Drac governaria el seu regne, presidiria la cort assegut en un gran setial de metall fet amb les espases foses, retorçades, colpejades i trencades de tots els enemics derrotats, un setial perillós que aviat seria conegut arreu del món com el Tron de Ferro de Westeros.

El regnat del Drac

Les guerres del rei Aegon I

El llarg regnat d’Aegon I Targaryen (1-37 dC) va ser en general pacífic..., especialment, els darrers anys. Però abans de la Pau del Drac, com els mestres de la Ciutadella van anomenar més endavant les dues darreres dècades del seu regnat, hi va haver les guerres del Drac, la darrera de les quals va ser un dels conflictes més cruels i sagnants que hi va haver a Westeros.

Si bé es diu que les Guerres de Conquesta es van acabar quan Aegon va ser coronat i ungit pel Septó Suprem al septe Estrellat d’Antiga, no tot Westeros havia estat sotmès al seu domini en aquells temps.

A la Mossegada, els senyors de les Tres Germanes havien aprofitat el caos provocat per la Conquesta d’Aegon per declarar-se una nació lliure i coronar com a reina Lady Maria de la Casa Sunderland. Com que la major part de la flota dels Arryn havia estat destruïda durant la Conquesta, el rei va encomanar al seu guardià del nord, Torrhen Stark d’Hivèrnia, que posés fi a la revolta de les Tres Germanes, i un exèrcit del nord va salpar de Port Blanc en una flota de galeres braavosianes llogades, a les ordres de Ser Warrick Manderly. La visió d’aquelles veles, acompanyades per l’aparició inesperada de la reina Visenya i la Vhagar al cel de Vilagermana, va desanimar els habitants de les Tres Germanes, que de seguida van deposar la reina Maria per coronar el seu germà petit. Steffon Sunderland va renovar el jurament de vassallatge al Niu d’Àligues, es va prostrar davant de la reina Visenya i va cedir els seus fills com a ostatges per garantir la bona conducta en el futur; un d’ells seria pupil dels Manderly i l’altre dels Arryn. La seva germana, la reina deposada, es va exiliar i la van empresonar. Al cap de cinc anys, li van arrencar la llengua i va passar la resta de la seva vida amb les Germanes Silencioses, tenint cura dels nobles difunts.

A l’altre extrem de Westeros, les illes de Ferro estaven sumides en el caos. La Casa Hoare, que havia governat els homes de ferro durant molts segles, havia quedat arrasada en una sola nit quan l’Aegon va desfermar el foc del Balerion damunt de Harrenhal. Si bé Harren el Negre i els seus fills havien mort en aquell incendi, Qhorin Volmark de Harlaw, que era net d’una germana petita de l’avi d’en Harren, es va proclamar hereu legítim «del llinatge negre» i va ocupar el lloc del rei.

Però no tots els fills del ferro van acceptar aquesta proclamació. Al Vell Wyk, a sota els ossos de Nagga el Drac Marí, els sacerdots del Déu Ofegat van posar la corona de fusta marina al cap d’un dels seus, el santó descalç Lodos, que es va nomenar fill vivent del Déu Ofegat i del qual es deia que podia fer miracles. Van sorgir més pretendents al Gran Wyk, Pyke i Orkmont, i durant més d’un any els seguidors dels uns i dels altres van combatre entre si per terra i per mar. Es deia que les aigües que separaven les illes estaven tan plenes de cadàvers que els kràkens hi van aparèixer a centenars, atrets per la sang.

Aegon Targaryen va posar fi als combats. Va arribar a les illes el 2 dC, muntat en el Balerion. L’acompanyaven les armades de guerra del Verger, Altjardí i Lannisport, i fins i tot uns quants drakars de l’illa de l’Os que havia enviat Torrhen Stark. Els homes de ferro, amb els nombres minvats després d’un any de guerra fratricida, van oposar poca resistència; de fet, molts d’ells van rebre de bon grat l’arribada dels dracs. El rei Aegon va matar Qhorin Volmark amb la Focnegre, però va permetre que el seu fill, un nadó, heretés les terres i el castell del pare. Al Vell Wyk, el rei sacerdot Lodos, pretesament fill del Déu Ofegat, va convocar els kràkens de les profunditats perquè s’alcessin i arrosseguessin els vaixells invasors al fons del mar. Com que això no va succeir, Lodos es va omplir la túnica de pedres i va endinsar-se caminant al mar, «per cercar el consell del meu pare», va dir. Milers de persones el van seguir. Durant anys el mar n’arrossegaria a les costes del Vell Wyk els cossos inflats i rosegats pels crancs.

Després que tot això passés, es va plantejar la qüestió de qui hauria de governar les illes de Ferro en nom del rei. Es va proposar que els homes de ferro esdevinguessin vassalls dels Tully d’Aigüesvives, o dels Lannister de Roca Casterly. Alguns fins i tot van defensar que els lliuressin a Hivèrnia. L’Aegon va escoltar totes les peticions, però finalment va decidir que permetria als fills del ferro elegir el seu propi senyor sobirà. Ningú no es va sorprendre quan van triar-ne un d’ells: Vickon Greyjoy, Lord Segador de Pyke. Lord Vickon va retre homenatge al rei Aegon, i el Drac va partir amb les seves flotes.

El mandat de Greyjoy, tanmateix, només abastava les illes de Ferro; va renunciar a tenir cap dret sobre les terres que la Casa Hoare havia arrabassat al continent. L’Aegon va concedir el castell en ruïnes de Harrenhal i els seus dominis a Ser Quenton Qoherys, el seu mestre d’armes a Rocadrac, però li va manar que acceptés Lord Edmyn Tully d’Aigüesvives com a senyor feudal seu. El tot just nomenat Lord Quenton tenia dos fills robustos i un petit net rodanxó que garantien la successió, però com que la seva primera esposa havia finat feia tres anys a causa d’una febre maculosa, també va estar d’acord a prendre en matrimoni una de les filles de Lord Tully.

Amb la submissió de les Tres Germanes i les illes de Ferro, Aegon Targaryen governava tots els territoris de Westeros al sud del Mur, llevat només de Dorne. A continuació, per tant, el Drac es va fixar en Dorne. Inicialment, l’Aegon va intentar guanyar-se els dornesos amb paraules, enviant una delegació de grans senyors, mestres i septons a Llança del Sol per negociar amb la princesa Meria Martell, coneguda com el Gripau Groc de Dorne, i persuadir-la dels avantatges d’unir el seu reialme al d’ell. Les negociacions es van allargar gairebé un any, però no van arribar a cap acord.

L’inici de la Primera Guerra Dornesa se sol establir l’any 4 dC, quan Rhaenys Targaryen va tornar a Dorne. Aquest cop hi va portar foc i sang, tal com havia amenaçat de fer. Muntant la Meraxes, la reina va davallar del cel blau i transparent i va calar foc a la Ciutat dels Taulons: els incendis van saltar d’una embarcació a una altra fins que tota la desembocadura del Sangverda va quedar bloquejada per deixalles en flames i la columna de fum es podia veure fins i tot des de Llança del Sol. Els habitants de la ciutat flotant es van llançar al riu per refugiar-se de les flames, de manera que en aquell atac els morts no van arribar a un centenar de persones, la majoria, però, ofegades, no a causa del foc del drac. Tanmateix, la primera sang ja s’havia vessat.

Mentrestant, mil cavallers escollits comandats per Orys Baratheon pujaven pel sender de l’Os, alhora que l’Aegon en persona marxava pel pas del Príncep al capdavant d’un exèrcit de trenta mil homes, encapçalat per gairebé dos mil cavallers armats i tres-cents senyors i banderers. Hi ha qui va sentir que Lord Harlan Tyrell, Guardià del Sud, deia que amb aquelles forces n’hi havia de sobres per esclafar qualsevol exèrcit dornès que se’ls posés al davant, fins i tot sense comptar l’Aegon i el Balerion.

Sens dubte en això tenia raó, però no es va arribar a demostrar, perquè els dornesos mai no van acceptar una batalla, sinó que davant l’avenç de l’exèrcit del rei Aegon, es van retirar cremant les collites dels camps per on passaven i enverinant tots els pous. Els invasors van trobar les torres de guaita dorneses de les Muntanyes Roges abandonades i en mal estat. Als passos més alts, l’avantguarda de l’Aegon va descobrir que els barrava el pas una muralla d’ovelles mortes, amb tota la llana esquilada i massa podrides per menjar-se-les. L’exèrcit reial ja començava a anar curt de provisions per als homes i els animals quan van deixar enrere el pas del Príncep i van encarar les sorres de Dorne. Allà l’Aegon va dividir les forces: va enviar Lord Tyrell al sud per enfrontar-se a Uthor Uller, senyor del Clot de l’Infern, mentre que ell va girar cap a l’est, per assetjar Lord Fowler a Cimadal, la fortalesa que posseïa a les muntanyes.

Era el segon any de tardor i es creia que faltava poc perquè arribés l’hivern. En aquella estació, els invasors tenien l’esperança que als deserts la calor no seria tan forta i l’aigua seria més abundant. Però el sol de Dorne queia implacable mentre Lord Tyrell marxava en direcció al Clot de l’Infern. Amb tanta calor, els homes bevien més aigua, i totes les basses i els oasis del camí que havia de seguir l’exèrcit havien estat enverinats. Els cavalls van començar a morir; cada dia en morien més, seguits pels genets. Els cavallers orgullosos van abandonar els estendards, els escuts, fins i tot les armadures. Lord Tyrell va perdre una quarta part dels homes i gairebé tots els cavalls a les sorres de Dorne. Quan finalment va arribar al Clot de l’Infern, el va trobar abandonat.

L’atac d’Orys Baratheon no va anar gaire més bé. Els seus cavalls avançaven amb dificultat pels pendents pedregosos dels passos estrets i plens de revolts, però molts es van plantar quan van arribar als trossos més escarpats del camí, on els dornesos havien tallat graons a les roques de la muntanya. Una pluja de pedres va caure damunt dels cavallers de la Mà, obra d’uns defensors que els homes de les tempestes mai no van arribar a veure. A l’indret on el sender de l’Os travessava el riu Wyl, quan la columna passava per un pont, van aparèixer de sobte arquers dornesos i una pluja de milers de fletxes els va caure al damunt. Lord Orys va ordenar llavors als seus homes que retrocedissin, però una enorme esllavissada de roques els va tallar la retirada. Sense possibilitat d’avançar ni de retrocedir, els homes de les tempestes van ser massacrats com porcs en un escorxador. A Orys Baratheon li van permetre conservar la vida, juntament amb una dotzena d’altres senyors pels quals es va considerar que es podria obtenir un bon rescat, i així va ser com van quedar presoners de Wyl de Wyl, el senyor salvatge de les muntanyes anomenat l’Amant de Vídues.

El rei Aegon se’n va sortir millor. Va marxar cap a l’est pels contraforts de les muntanyes, on es podia proveir de l’aigua que baixava dels cims i a les valls la caça era abundant; va prendre per assalt el castell de Cimadal i també Yronwood després d’un breu setge. El senyor del Tor havia mort feia poc, i el seu majordom es va rendir sense lluitar. Més a l’est, Lord Toland de Turó Fantasma va enviar el seu campió a desafiar el rei a un combat singular. L’Aegon va acceptar i va donar mort a l’home, i tot seguit va descobrir que no era el campió de Toland, sinó el seu bufó. Pel que feia a Lord Toland, havia desaparegut.

També Meria Martell, la princesa de Dorne, havia desaparegut quan el rei Aegon va davallar a Llança del Sol muntat en el Balerion i s’hi va trobar la seva germana Rhaenys, que hi havia arribat abans que ell. Després de cremar la Ciutat dels Taulons, havia pres Llimonerar, Boscpigallat i Aiguapudenta, on va acceptar els homenatges de dones velles i criatures, però enlloc no va topar cap enemic de debò. Fins i tot la ciutat a l’ombra a l’exterior de les muralles de Llança del Sol estava mig abandonada, i ningú dels que hi havien restat admetia saber res d’on podien ser els senyors i els prínceps dornesos. «El Gripau Groc ha desaparegut entre la sorra», va dir la reina Rhaenys al rei Aegon.

La resposta de l’Aegon va ser proclamar la victòria. A la sala gran de Llança del Sol, va reunir tots els dignataris que hi restaven i els va dir que ara Dorne formava part del reialme, que des d’aquell moment serien els seus súbdits fidels i que els seus antics senyors eren rebels i proscrits. Es van oferir recompenses pels seus caps, especialment pel del Gripau Groc, la princesa Meria Martell. Lord Jon Rosby va ser nomenat castlà de Llança del Sol i Guardià de les Arenes, per governar Dorne en nom del rei. També es van nomenar majordoms i castlans per a totes les altres terres i castells que havia pres el Conqueridor. Després, el rei Aegon i el seu exèrcit van marxar per on havien vingut, dirigint-se a l’oest pels contraforts de les muntanyes i travessant el pas del Príncep.

Gairebé ni havien arribat a Port Reial quan Dorne va explotar darrere seu. Els llancers dornesos van aparèixer del no-res, com flors al desert després de la pluja. Cimadal, Yronwood, el Tor i Turó Fantasma van ser recuperats en menys de quinze dies, i els rebels van passar per l’espasa totes les guarnicions reials. Als castlans i majordoms de l’Aegon només se’ls va permetre morir després d’un llarg turment. Deien que els senyors dornesos havien fet apostes sobre qui podia mantenir més temps viu el seu captiu mentre l’anava desmembrant. Lord Rosby, castlà de Llança del Sol i Guardià de les Arenes, va tenir un final més compassiu que els altres. Quan els dornesos van sortir com un eixam de la ciutat a l’ombra per recuperar el castell, el van lligar de mans i peus, el van arrossegar fins al capdamunt de la Torre de la Llança i el van tirar des d’una finestra, empès ni més ni menys que per l’anciana princesa Meria en persona.

Ja només quedaven Lord Tyrell i el seu exèrcit. Quan se n’havia anat, el rei Aegon havia deixat en Tyrell darrere seu. Van pensar que el Clot de l’Infern, un castell fort a la vora del riu Sofre, estava ben situat per enfrontar-se a qualsevol revolta. Però les aigües del riu eren sulfuroses, i els peixos que s’hi pescaven feien emmalaltir els homes d’Altjardí. La Casa Qorgyle de Marès no s’havia rendit mai, i els llancers dels Qorgyle massacraven les patrulles i expedicions d’aprovisionament dels Tyrell sempre que s’allunyaven massa a l’oest. Els Vaith de Vaith feien el mateix a l’est. Quan la notícia de la defenestració de Llança del Sol va arribar al Clot de l’Infern, Lord Tyrell va reunir les forces que li quedaven i va emprendre la marxa a través del desert. Havia anunciat que la seva intenció era prendre Vaith, marxar cap a l’est seguint el riu, recuperar Llança del Sol i la ciutat a l’ombra, i castigar els assassins de Lord Rosby. Però en algun indret a l’est del Clot de l’Infern, entre la sorra roja, Lord Tyrell va desaparèixer amb tot el seu exèrcit. Ningú no va tornar a veure cap d’aquells homes.

Aegon Targaryen no era de la mena d’homes que accepten la derrota. La guerra s’allargaria set anys més, si bé a partir del 6 dC els combats van degenerar en un seguit inacabable d’atrocitats, ràtzies i revenges sanguinàries, interrompudes per llargs períodes d’inactivitat, una dotzena de treves curtes i nombrosos assassinats.

El 7 dC, Orys Baratheon i els altres senyors que havien estat fets presoners al sender de l’Os van ser rescatats a canvi del seu pes en or i van tornar a Port Reial, però quan hi van arribar es va descobrir que l’Amant de Vídues havia tallat a tots els homes la mà que empunyava l’espasa, perquè no la poguessin tornar a alçar contra Dorne. Com a venjança, el rei Aegon en persona va atacar des del cel, muntat en el Balerion, les fortaleses que els Wyl tenien a les muntanyes i va reduir mitja dotzena de forts i torres de guaita a piles de roca fosa. Els Wyl, però, es van refugiar en coves i túnels a sota de les seves muntanyes, i l’Amant de Vídues encara va viure vint anys més.

El 8 dC, un any molt sec, una incursió dornesa va travessar el mar de Dorne en vaixells proporcionats per un rei pirata dels Graons de Pedra, va atacar mitja dotzena de viles i pobles de la costa sud del cap de la Ira i va provocar incendis que es van estendre per mig bosc de la Pluja. «Foc per foc», expliquen que va dir la princesa Meria.

No era la mena de cosa que els Targaryen poguessin deixar sense resposta. Més avançat aquell mateix any, Visenya Targaryen va aparèixer als cels de Dorne i va desfermar els focs de la Vhagar a Llança del Sol, Llimonerar, Turó Fantasma i el Tor.

El 9 dC, la Visenya va tornar un altre cop, ara amb l’Aegon volant al seu costat, i van cremar Marès, Vaith i el Clot de l’Infern.

La resposta dels dornesos va arribar l’any següent, quan Lord Fowler va fer passar un exèrcit pel pas del Príncep i es va endinsar al Domini; es va moure tan de pressa que va cremar una dotzena de pobles i va prendre el gran castell fronterer de Cant Nocturn abans que els senyors de les marques s’adonessin que l’enemic era entre ells. Quan les notícies de l’atac van arribar a Antiga, Lord Hightower va enviar el seu fill Addam amb una gran força per recuperar Cant Nocturn, però això era just el que els dornesos havien previst. Un segon exèrcit dornès a les ordres de Ser Joffrey Dayne va baixar de Fort Estel i va atacar la ciutat. Les muralles d’Antiga van demostrar ser massa fortes perquè els dornesos les travessessin, però Dayne va cremar camps, granges i pobles en un radi de vint llegües al voltant de la ciutat, i va matar el fill petit de Lord Hightower, Garmon, quan el noi comandava un assalt per combatre’l. Quan Ser Addam Hightower va arribar a Cant Nocturn, va descobrir que Lord Fowler havia cremat el castell i mort tota la guarnició. Lord Caron, la seva esposa i els seus fills van ser fets presoners i portats a Dorne. En lloc de perseguir-los, Ser Addam va tornar immediatament a Antiga per alliberar la ciutat del setge, però Ser Joffrey i el seu exèrcit també havien desaparegut a les muntanyes.

El vell Lord Manfred Hightower va morir poc després. Ser Addam va succeir el seu pare com a senyor de Hightower, mentre Antiga clamava venjança. El rei Aegon va anar amb el Balerion a Altjardí per deliberar amb el seu Guardià del Sud, però el jove Lord Theo Tyrell estava molt poc disposat a contemplar una nova invasió de Dorne després de la fi que havia tingut el seu pare.

El rei va desfermar de nou els seus dracs contra Dorne. L’Aegon en persona es va llançar sobre Cimadal, jurant que convertiria el casal dels Fowler en «un segon Harrenhal». La Visenya i la Vhagar van portar foc i sang a Fort Estel. I la Rhaenys i la Meraxes van tornar un cop més al Cau de l’Infern... on les esperava la tragèdia. Els dracs dels Targaryen, criats i entrenats per lluitar, havien volat entre tempestes de llances i sagetes en moltes ocasions, i havien patit pocs danys. Les escates d’un drac adult eren més dures que l’acer i fins i tot les fletxes que encertaven l’objectiu poques vegades penetraven prou per fer res més que enfurismar les grans bèsties. Però mentre la Meraxes s’inclinava damunt del Clot de l’Infern, un defensor va disparar un escorpí des de la torre més alta del castell i un dard de ferro de cinc pams de llargada va encertar l’ull dret del drac de la reina. La Meraxes no va morir immediatament, sinó que es va estavellar contra el terra presa d’un dolor mortal, i va destrossar una torre i un bon tros de les muralles en la seva agonia.

Si Rhaenys Targaryen va sobreviure o no al seu drac és encara avui motiu de disputes. Alguns diuen que va relliscar de la sella i va patir una caiguda mortal, d’altres que va quedar esclafada sota la Meraxes al pati del castell. Uns quants relats afirmen que va sobreviure a la caiguda del drac, però va tenir una mort lenta sota tortura a les masmorres dels Uller. El més probable és que les veritables circumst

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X