1

Una relació oberta

—Una relació... oberta?

—Sí, exacte.

El meu xicot em mirava amb un somriure d’orella a orella. Jo, en canvi, no somreia. En absolut.

—I això què és?

—Em sembla que el nom ho defineix prou bé, Jenny.

Devia estar de broma.

O, més ben dit, li valia estar de broma.

M’acabava de deixar davant de la residència! Literalment! No havia tingut ni temps de treure la maleta del cotxe i ja volia canviar la nostra relació de dalt a baix!

—N’hem de parlar ara, d’això, Monty? —vaig murmurar, malhumorada—. No has trobat cap altre moment per fer-ho?

—Eh..., no.

—De debò? Hem estat dos dies sencers junts.

—Sí, sí, ja ho sé. Però... Daixò... No sabia com treure el tema. No em semblava que fos el moment.

—I ara és el moment ideal, no?

—No siguis així, Jenny. És l’última oportunitat que tinc abans de marxar. I no en deus pas voler parlar per telèfon, oi?

—Doncs no.

Vaig sospirar i vaig decidir relaxar-me una mica. Fet i fet, estava més alterada que de costum pels nervis que em generava la universitat. No ho volia fer pagar al Monty. I encara menys tot just abans que se n’anés. La idea d’acomia­dar-nos enfadats em feia posar una mica tensa.

Però què se suposava que li havia de dir? Em vaig limitar a mirar-lo durant uns instants en què el seu somriure es va fer encara més innocent del que ja era.

Aleshores em vaig adonar que no havia pensat en què passaria entre nosaltres quan jo em quedés aquí i ell se’n tornés a casa. Ell no continuaria estudiant. O almenys no era una possibilitat que entrés en els seus plans. En comptes d’això, continuaria jugant amb l’equip de bàsquet del poble. Era l’única cosa que li agradava fer. Jugar a bàsquet. Tot el dia.

I jo, per la meva banda, havia estat tan pendent de la residència, les classes i tota la resta... que ni tan sols havia pensat en el fet que no ens veuríem fins al cap de molt de temps. Massa. Entre els seus entrenaments i les meves classes seria complicat seguir en contacte cada dia. Tampoc no tenia diners per anar-lo a veure gaire sovint, i, francament, dubtava que ell tingués ganes de venir fins aquí només per veure’m. Segur que s’excusava dient que estava cansat pel bàsquet.

Com a mínim, al desembre, per Nadal, tornaríem a coincidir. Però fins aleshores quedaven molts mesos... Era una eternitat.

Quan m’intentava centrar de nou en la conversa, em vaig adonar que ell continuava esperant una resposta.

—No sé què dir-te —vaig admetre finalment—. Ni tan sols sé ben bé si entenc què implica, això de tenir una relació… oberta. No sé què és.

—És molt fàcil. Mira..., tu i jo som parella, no?

—Diria que sí, sí —vaig fer broma, una mica tensa.

—Doncs això. Ens estimem, ens apreciem, ens respectem, però... tenim les nostres necessitats.

—Les nostres necessitats?

—Sí.

—Quines necessitats? Menjar?

—No, Jenny.

—Beure?

—Mmm... no...

—Dorm...?

—Sexe.

—Com? —Em van pujar els colors a la cara de cop i em vaig assegurar que no ens sentia ningú—. Se-sexe...? Què...?

—Pots parar de mirar al voltant com si estiguéssim parlant de matar algú? Només he parlat de sexe.

—No m’agrada parlar d’això.

—Prou que ho sé. —Va girar els ulls en blanc—. Però, així i tot, tenim necessitats sexuals, no? És a dir, sé que tu ets una mica més asexual, però jo...

—Saps què vol dir, ser asexual?

—... sí que tinc necessitats sexuals —va seguir sense fer-me cas.

—Espera —la meva veu va augmentar tres decibels—, m’estàs dient que te n’aniràs al llit amb altres persones?

—Eh? No, t’estic...!

—Espero que sigui una broma.

—Escolta —em va agafar la cara amb les mans—, el que et proposo és que, si en algun moment..., no ho sé..., tenim la necessitat de fer-ho..., doncs que ho fem.

—I es pot saber per què tindràs la necessitat d’anar-te’n al llit amb algú que no sigui jo? —Em vaig apartar d’ell arrufant les celles.

—No és que ho vulgui fer —em va dir, gairebé ofès.

—Ah, segur que no? —El meu to era irònic—. Vols que recapitulem una mica?

Ell va entendre de seguida a què em referia. Va fer el gest de voler-me tornar a agafar la cara, però es va aturar en sec i va abaixar les mans, ara una mica tens. Vaig abaixar el cap.

—Ho sento —vaig murmurar—. És que estic nerviosa.

—Ja ho sé. —Es va relaxar i va deixar anar un sospir—. Mira, ja sé que d’entrada es fa estrany, però ara està de moda, això de tenir relacions obertes. I està demostrat científicament que, així, les parelles duren més.

—Demostrat per qui?

—A més, no és pas que ho vulgui fer ara mateix, però... Quant temps estarem sense veure’ns? Tres mesos?

—Gairebé quatre. I no esquivis la preg...

—No crec que sigui bo per al cos estar tant de temps sense fer-ho, Jenny.

Automàticament vaig tornar a arrufar les celles.

—Jo m’hi vaig estar disset anys de la meva vida, sense fer-ho amb ningú, i estava la mar de bé.

—Però si ets verge no és el mateix. Si no saps el que et perds, no pateixes per no tenir-ho. —Em va agafar la mà i em va estirar suaument—. Au va, amor, saps que t’estimo, oi?

—Sí, Monty, però...

—I saps que això no canviarà. És igual, el que passi. O qui passi, més ben dit. —Es va posar a riure del seu propi acudit—. Va, sé que m’entens. Per això estic amb tu i t’estimo, perquè sempre m’has entès en tot. I saps que tinc necessitats, Jenny. Així doncs..., què passa si dono una mica d’amor a altres noies mentre no hi siguis?

—Fas que posar-me les banyes soni fantàstic. —Em vaig apartar d’ell.

—No són banyes, si és consentit.

—O sigui, m’estàs demanant carta blanca per anar-te’n al llit amb qui et doni la gana.

—Home, no només jo. Tu també ho pots fer.

Això no era cap gran consol, francament.

—I si no ho vull fer amb ningú més, jo? Ho has pensat?

—Doncs... no ho facis. Però almenys tens la possibilitat de fer-ho si algun dia canvies d’opinió. M’entens?

—O sigui, que si ara entro a la residència, conec un noi, m’agrada i me’n vull anar al llit amb ell, a tu no et farà res que ho faci? No t’ho creus ni tu!

—Tampoc no és això.

—I què és, doncs?

—Jenny, no estic dient que sigui imprescindible que ens n’anem al llit amb algú. Mentre hàgim de mantenir una relació a distància, tenim dret a... No ho sé, si ens trobem en la situació que algú ens atrau molt, poder fer el que vulguem. Sense ressentiments, ni gelosia, ni retrets...

Em va tornar a agafar la mà i no me’n vaig apartar, encara que tampoc no estava gaire d’acord amb el que sentia.

—No ho sé, Monty..., se’m fa una mica estrany.

—Au va... —Em va fer un petó als llavis, somrient—. Serà divertit. I podem posar-hi normes.

—Normes?

—Sí, és clar. Així et sentiràs més còmoda. Per exemple..., doncs... cada vegada que un dels dos faci alguna cosa amb algú, ho ha de dir a l’altre. Així serà millor.

—És que no vull saber els detalls del que facis amb altres.

—D’acord, doncs ens estalviarem els detalls. Només ens explicarem què ha passat.

—Monty...

—Va, ara tu, posa una altra regla.

—Jo no he dit pas que ho vulgui tirar endavant, això.

—Doncs imagina’t que ho acceptes. Quina regla t’encaixaria?

M’ho vaig rumiar un moment mentre ell em mirava, expectant.

—A veure... —vaig sospirar—. Res d’amics. No vull que t’enrotllis amb cap amiga meva. Jo tampoc no ho faré amb cap amic teu.

—Em sembla just.

—De debò que m’estàs dient que no t’importa que me’n vagi al llit amb altres persones?

—Si només és sexe, tant me fa. —Em va tornar a posar les mans a la cara. Ho feia molt quan m’intentava convèncer d’alguna cosa—. Les relacions obertes són això. Encara que te’n vagis al llit amb algú altre, saps que estimes la teva parella. Imagina’t si n’és, de forta, la relació que tenim. No és fantàstic?

No estava gaire segura que «fantàstic» fos la paraula que jo hauria fet servir per definir la situació, però no em deixaria tranquil·la fins que ho acceptés, de manera que vaig acabar arronsant les espatlles.

—Si és el que vols...

Va somriure i em va agafar pel clatell per fer-me un petó. El vaig deixar fer sense gaires ganes. Després va treure la maleta del cotxe i la va deixar a terra, al meu costat.

—D’acord, doncs anem a...

—No cal, ja me’n sortiré jo sola —li vaig assegurar—. Val més que te’n vagis o arribaràs a casa molt tard.

Es va aturar, sorprès.

—Hi aniràs tu sola?

—Sí. Ho vull fer.

—N’estàs segura, Jenny? Et puc donar un cop de mà.

—Seguríssima. —Li vaig fer un últim petó i em va somriure—. Truca’m quan arribis, eh?

—I tu envia’m missatges per anar-me posant al dia.

La veritat és que m’esperava un comiat una mica més emotiu, però es va limitar a fer-me una carícia a la galta amb el dors dels dits i tot seguit es va ficar al cotxe i em va somriure. Li vaig fer adeu amb la mà mentre ell accelerava i s’allunyava.

Durant un instant em vaig penedir d’haver-li dit que se n’anés. Però era el millor. M’havia de començar a conscienciar que el més probable era que a partir d’aquell moment m’estigués molt de temps sola. M’hi havia d’acostumar. I havia de començar com més aviat millor.

Em vaig girar cap a l’edifici i vaig començar a arrossegar la maleta amb un nus a l’estómac. Si he de dir la veritat, em sentia com un soldat a punt de participar en la seva primera batalla.

La residència on m’estava era la que quedava més a prop de la facultat, la de Filosofia i Lletres. En veure la façana de maons vermells força gastats vaig pensar que segurament feia molt de temps que no la reformaven. El que em va cridar més l’atenció va ser un cartell enorme sobre la llibertat de les dones que hi havia penjat en una de les parets. Vaig esbossar un mig somriure mentre enfilava les escales de l’entrada, esbufegant pel pes de la maleta.

A dins estava ple a vessar i també semblava tot força vell, però hi havia tanta gent jove que de seguida m’hi vaig deixar de fixar. Vaig buscar entre tota aquella gentada i vaig localitzar el taulell de recepció. Hi havia un noi ros amb unes ulleres enormes, no gaire més gran que jo, que semblava atabalat mentre cridava alguna cosa a un altre que estava repenjat al taulell amb aire despreocupat. Em va estranyar una mica que hi hagués un noi, tenint en compte que era una residència femenina. Potser era parent d’algú.

En qualsevol cas, no era el meu problema. M’hi vaig acostar i em vaig aturar al seu costat educadament, a certa distància per deixar-los acabar.

—No et puc deixar pujar, Ross —va dir el del taulell. Semblava cansat, com si ho hagués dit unes quantes vegades—. El primer dia no està permès que entri ningú tret dels familiars. Especialment nois. Ja ho saps.

—Ja ho saps —va repetir l’altre, per imitar-lo, amb un somriure.

El noi ros es va posar vermell.

—Em pots escoltar seriosament, per un cop a la vida?

—I tu, pots no discriminar-me, per un cop a la vida?

—Ross, és una residència de noies...

—Gràcies, no me n’havia adonat.

—... i tu no sembla que siguis cap noia.

—Tu tampoc, i bé veig que hi treballes.

El noi, molt ofès, va murmurar alguna cosa que no vaig entendre.

—Jo soc un treballador competent i professional que...!

—D’acord, sí, molt bé. L’hi diràs tu, a la Naya, que s’ha de pujar la maleta ella mateixa?

Ell es va aturar en sec.

—Com? No, no. Digue-li tu.

—Jo? Ah, no. Ni parlar-ne. Jo la hi volia pujar i ser un cavaller, però tu no m’ho permets. —Va sospirar mentre feia que no amb el cap amb un gran dramatisme—. Em sembla que t’hauré de culpar a tu de tot, Chrissy, em sap greu. Em queies bé. No t’amoïnis, ja vindré al teu funeral a acomiadar-me de tu, d’acord?

El ros —es deia Chrissy?— se’l va mirar un moment mentre considerava les possibilitats que tenia.

—Que ho faci en Will. És el seu xicot. A ell sí que el podria apuntar com a familiar.

—De debò et penses que jo seria aquí si en Will hagués pogut venir?

—La veritat és que no.

—Que hàbil que ets.

—I per què no ha pogut venir?

—Perquè el nostre estimat Will està molt atrafegat i es pensa que faig cara de noi dels encàrrecs.

—I és més important el que està fent, sigui el que sigui, que la seva xicota?

—I a mi què m’importa? Mira, fa vint minuts que m’he despertat. He dormit dues hores, o potser menys i tot. El cas és que em moro de son. I aquesta maleta pesa més que la meva vida. I tinc molta gana, Chrissy. L’únic que vull és marxar d’aquí per poder-me menjar la pizza freda que em va sobrar del sopar d’ahir i dormir fins d’aquí a deu anys.

Va fer una pausa i es va reclinar damunt del taulell amb una cella arquejada.

—Em deixaràs pujar la maleta de la Naya i així tant tu com jo podrem seguir amb les nostres vides o continuaràs insistint que no ho faci?

En Chrissy va semblar que es posava nerviós, com si hagués patit un curt­circuit. Tan greu era que entrés algú que no fos un familiar? Amb la quantitat de gent que hi havia per allà, costaria que algú se n’adonés.

—D’acord —va murmurar finalment, abatut—. Però ves-te’n de seguida, que si et veuen...!

—Jo soc molt discret, ja em coneixes —li va dir en Ross amb un somriure d’orella a orella.

El ros del taulell va semblar que finalment s’adonava de la meva existència, perquè va tornar a adoptar l’expressió seriosa que li havia vist en arribar.

—Tinc molta feina, Ross, així que si em disculpes... —Em va assenyalar amb el cap.

En Ross va recollir la maleta i no em va ni mirar.

—L’home ocupat —va ironitzar en veu baixa.

—Com et puc ajudar? —em va preguntar en Chrissy mentre em mirava i ignorava en Ross, que va girar els ulls en blanc i es va barrejar amb la multitud en direcció a les escales. Em vaig centrar en el recepcionista i vaig dibuixar un petit somriure.

—Perdó, no volia interrompre.

—Tant de bo ho haguessis fet, no hi ha qui l’aguanti —va murmurar—. En fi, deixem-ho córrer. T’allotges aquí?

—Sí. —Vaig fer una passa endavant i li vaig ensenyar el carnet—. Jennifer Michelle Brown.

Ell se’l va mirar fixament.

—Jennifer Michelle? —va repetir mentre mirava la llista que tenia—. No l’havia sentida mai, aquesta combinació.

—És que els meus pares tenen molta imaginació —vaig murmurar.

Sempre havia detestat aquest segon nom. Quan era petita, els meus germans em solien dir Michelle per fer-me empipar, però ho van deixar de fer quan vaig créixer una mica i vaig aprendre a tornar-los les bromes pesades.

Però, és clar, el segon nom el continuava tenint. I el continuava detestant.

—A veure, a veure... —va murmurar en Chrissy—. Mmm... Sí, ja et veig. Mira, quina casualitat.

—El què? —vaig preguntar.

—Acaben de pujar la maleta a la teva companya d’habitació —va explicar mentre assenyalava el lloc per on s’havia esfumat en Ross—. Bona sort. La necessitaràs.

Me’l vaig quedar mirant una mica espantada.

—Sort? Per què?

—Era una broma —es va afanyar a dir-me amb una rialla nerviosa, i això em va fer pensar que no es tractava de cap broma—. És que t’ha tocat compartir habitació amb la Naya Hayes.

—La coneixes?

—Sí... És la meva germana petita.

El to que va fer servir em va deixar una mica confosa. Continuava nerviós.

—I això és... dolent? —vaig preguntar.

—Què? —va dir amb un refilet de veu—. No, no... Vaja... Daixò...

Va intentar dissimular i em va posar una clau al davant, somrient.

—Habitació trenta-tres. Primer pis. No té pèrdua.

Just en aquell moment va tornar a aparèixer el noi d’abans, però ara no duia res a les mans.

—Deixa’m la clau —va demanar al Chrissy—. La teva germana no hi és.

—I on és? —li va preguntar ell.

—Ai, mira, és germana teva, no pas meva. Ho hauries de saber més bé tu que jo.

—No tinc cap més còpia de la clau, Ross.

—Molt bé, doncs les seves coses es quedaran al passadís, a mercè de lladres de calces i tafaners de maletes.

Ell va sospirar i jo vaig contenir un somriure.

—Espera’t un moment que acabi de fer la presentació oficial a la Jennifer i llavors ella t’obrirà la porta. —En Chrissy em va mirar—. Si no et fa res, evidentment.

En Ross es va fixar en mi per primera vegada i em vaig posar una mica nerviosa pel fet de ser el centre de les mirades.

—Eh..., per mi cap problema.

—Mira, una mica de simpatia, per variar. —Va dedicar un ampli somriure al recepcionista.

—He de fer la presentació, Ross.

—I qui t’ho impedeix?

En Chrissy el va ignorar i es va concentrar en mi.

—Benvinguda a la residència, Jennifer. Si necessites res, em dic Chris i soc...

—El que s’encarrega que no entrin nois sense permís —va afegir en Ross—. O com a mínim ho intenta.

—... l’encarregat de mantenir la pau a la residència —va seguir en Chris—. M’estic a l’habitació u. La primera porta del primer pis. Si necessites alguna cosa després de les dotze de la nit, em trobaràs allà.

—I si no, el trobaràs aquí jugant al Candy Crush —va concloure en Ross.

—Jo no jugo a res en horari laboral! —En Chris va respirar fondo per recuperar la calma—. En qualsevol cas, Jennifer, vine’m a buscar a l’habitació només si es tracta d’una emergència real. I amb això vull dir que hi hagi un incendi a l’edifici, no que t’hagi caigut el mòbil al vàter i et faci fàstic treure’l.

—T’hi truquen gaire, a la porta? —vaig preguntar, divertida.

—Més del que voldria —em va assegurar.

Va sospirar cansat i es va tornar a centrar.

—Si perds la clau, en pots demanar una còpia, però hauràs de pagar una petita multa de deu dòlars. I les visites són lliures durant el dia, però de nit estan prohibides llevat que m’hagis avisat amb un dia d’antelació, com a mínim. I sempre que la teva companya hi estigui d’acord, evidentment. Els serveis comunitaris són al final del passadís de cada pis, però em sembla que tu tens una habitació amb lavabo, oi? En qualsevol cas, hi pots anar quan vulguis. Em deixo res? Ah, sí..., això.

Es va girar i va buscar alguna cosa a dins d’un calaix. Després em va ensenyar un cistell ple de bossetes quadrades de plàstic.

—La seguretat per damunt de tot —em va dir mentre assenyalava els preservatius—. Regal de la facultat. Només un.

Me’ls vaig quedar mirant, vermella com un tomàquet.

—Jo et recomano els de maduixa —em va dir en veu baixa—. És el gust més sol·licitat.

—A veure? —va murmurar en Ross, que va treure el cap per començar a triar i remenar.

—Només un! —va exclamar en Chris en veure que n’agafava un grapat.

En Ross va fer mala cara i els va deixar anar tots menys un.

El meu era de mora. Me’l vaig ficar a la butxaca amb un somriure incòmode.

—Oh... Gràcies.

—Que tinguis molt bon dia —em va dir en Chris, alegre—. No dubtis a demanar-me ajuda si la necessites en algun moment. Estic aquí per a això. I ara ja podeu marxar. Següent!

Vaig fer un bot pel crit. A l’instant, una noia ja m’havia avançat per parlar amb en Chris.

—Així què... —va dir en Ross en veure que em quedava parada—, tens la clau?

Em vaig aclarir la gola i la hi vaig mostrar.

—Si no m’ha dit cap mentida, la tinc.

Ell la va mirar i em va fer un mig somriure.

—Fantàstic, som-hi, ja t’ajudo.

Va agafar la meva maleta com aquell qui res i jo el vaig seguir escales amunt amb la motxilleta a les mans. En creuar el passadís del primer pis em vaig quedar mirant els familiars plorosos que s’acomiadaven amb petons i abraçades de les noies que es quedaven. Vaig pensar en la meva mare i en l’escena que hauria muntat si hagués vingut. Sort que m’hi havia dut en Monty. I que ja se n’havia anat.

En Ross es va aturar al costat de la maleta lila que havia vist abans i es va apartar perquè jo pogués ficar la clau al pany. Obrir la porta va ser una mica més complicat del que m’esperava. De fet, li vaig haver de clavar una empenta, fins i tot amb la clau. Que depriment.

—Home —vaig murmurar en entrar a l’habitació—. No està gens malament.

—Com a mínim no és un abocador —va fer broma en Ross mentre empenyia les dues maletes cap a dins.

Vaig mirar al voltant. Era una habitació molt senzilla. Massa i tot potser. Tenia les parets verdes i blanques i dos llits, cada un amb una finestra a sobre, coberts amb uns llençols de rodonetes grogues. També hi havia una taula amb una cadira i un llum i, a la paret del fons, dos armaris petits. El que em va quedar clar va ser que jo no havia estat la primera d’arribar, perquè al llit de l’esquerra ja hi havia coses de la meva companya.

—Coneixes la noia que dormirà aquí? —vaig preguntar al Ross mentre assenyalava el llit.

Es va aturar un instant i em va mirar.

—Jo? No. És que m’agrada transportar maletes de gent que no conec. És la passió de la meva vida.

Em vaig posar vermella. És clar que la coneixia. Per què deia tantes ximpleries, quan estava nerviosa?

Potser perquè l’havia trobat guapo. No estava pas malament que un noi que no era el meu xicot em semblés guapo, oi? Esperava que no. Però sí, m’havia cridat una mica l’atenció. No sé ben bé si van ser aquells cabells castanys escabellats —era clar que aquell noi no es pentinava—, els ulls clars o el somriure ampli. O potser havia estat la dessuadora vella. No ho sé. No sabia ni que m’agradaven, aquesta mena de nois tan alegres. En general, els trobava molt pesats.

I... potser tampoc no hi hauria de donar tantes voltes.

—És la xicota d’un amic meu —va aclarir en Ross en veure’m la cara de circumstàncies—. Es diu Naya.

—I és...? —vaig procurar no sonar gaire espantada—. És simpàtica?

—A veure, sí, quan li interessa ser-ho. —Durant un moment es va quedar pensatiu, mirant l’habitació—. També pot arribar a ser molt persuasiva.

—Què vols dir?

—Ja ho entendràs quan et trobis fent coses que no et venia de gust fer perquè ella t’ha convençut que les facis. —Va arronsar les espatlles.

Em va mirar un moment, va sospirar i va assenyalar la porta amb una mà.

—En fi..., si em disculpes, la meva feina com a transportista s’ha acabat.

—Sí, i tant, gràcies per ajudar-me amb la maleta.

—Un plaer —va dir amb un somriure abans de fer mitja volta i anar-se’n tan content.

Així que em vaig quedar sola, vaig intentar seure al llit, però em vaig tornar a aixecar d’un bot en sentir un grinyol horrorós. Era evident que no era una residència gaire cara.

Quan es va tornar a obrir la porta jo ja feia una hora que endreçava les coses a l’armari. Aquesta vegada no era en Ross, sinó una noia rossa amb els ulls clars i el nas punxegut. Tenia un aspecte força desarreglat, però amb gràcia. Em va clavar la mirada i em va analitzar de dalt a baix.

—Hola —la vaig saludar.

—Ets la Jennifer? —Em va sorprendre que semblés entusiasmada—. No sembles cap friqui. Quina sort! Ai, no ho ets, oi?

Vaig parpellejar, sorpresa.

—La veritat és que jo em considero força normal.

Fins i tot avorrida.

—Ai que bé! És que els meus pares em van espantar, amb això de les companyes d’habitació —em va explicar—. No volia haver de conviure amb una friqui desconeguda durant els propers mesos. Encara que..., jo sí que ho soc, una mica friqui. Però m’és igual. Em dic Naya, per cert. Encantada de coneixe’t.

Parlava tan de pressa que em costava d’entendre-la. La vaig seguir amb la mirada quan va sospirar i es va deixar caure al llit, que també va grinyolar, però no va semblar que l’amoïnés gaire.

—Espero que no et faci res que hagi triat aquesta banda —va afegir—. Si vols ens podem canviar.

—No pateixis. No és pas que el teu llit sembli gaire més còmode que el meu.

—La veritat és que he provat de fer un cop de cap i no he pogut. —Va fer mala cara—. Ens hi haurem d’acostumar. No tenim cap més remei.

Llavors va veure la seva maleta lila i se li va dibuixar un somriure ampli que li va il·luminar la cara.

—Que ha vingut el meu xicot?

—Ha vingut un noi, però em sembla que no era el teu xicot. Ha dit que era en Ross.

—Ross? Ha enviat en Ross? —em va semblar tan perplexa com indignada—. Espero que no t’hagi molestat gaire.

Molestar-me? A mi? Home, tampoc no havíem estat gaire estona junts, però no m’havia pas semblat mal noi. De fet, havia estat força simpàtic, amb mi. I sense coneixe’m de res, fins i tot m’havia ajudat a pujar les coses.

—No..., de fet m’ha ajudat amb la maleta.

—En Ross t’ha ajudat? —va repetir, desconcertada—. Sí que li ha tocat el sol, aquest estiu. Li ha afectat el cervell.

Es va aixecar, va obrir la maleta i es va posar a regirar les coses. De seguida va començar a col·locar-les a l’armari, com feia jo.

—I què estudies? —li vaig preguntar mentre ficava les meves botes preferides a l’armari.

—Treball social. —Va somriure mentre plegava un jersei—. M’agradaria poder ajudar famílies disfuncionals, quan sigui gran. Entre altres coses, evidentment.

—Uau. —Vaig arquejar les celles—. Això és... molt solidari.

—Home, tampoc tant. Penso cobrar per la feina. I tu?

—Filologia.

—Oh, lletres! T’agrada la poesia?

—Mmm... no.

—El teatre?

—Eh..., tampoc.

—La... novel·la?

—No especialment.

—Llegir alguna cosa? Qualsevol?

—No...

Em va mirar, desconcertada.

—Tu saps què es fa, oi, en aquesta carrera?

—És que... no sabia què triar.

—Ah. —Va semblar que no sabia què dir—. En fi, potser t’acaba agradant.

—Això espero —vaig somriure—. O els propers quatre anys se’m faran molt llargs.

En realitat no ho serien, quatre anys. Havia aconseguit convèncer els pares per anar a una universitat que estigués lluny de casa, però només un semestre, de manera que al desembre hauria de valorar si m’hi quedava, o si em traslladava més a prop d’ells. Ara com ara tenia clar que em volia quedar allà.

Vaig estar xerrant amb la Naya una estona, cosa que em va tranquil·litzar moltíssim. Era encantadora. No vaig acabar d’entendre per què el seu germà m’havia desitjat sort. De fet, em va caure tan bé que ens vam posar a parlar de les nostres famílies, de com havien plorat quan havíem marxat i que ja les trobàvem a faltar. No ens vam ni adonar que es feia tard fins que ella va mirar l’hora al mòbil.

—Merda! —va deixar anar de sobte, i em va sobresaltar—. Arribaré tard.

No sabia si era massa aviat per demanar-li on. Fet i fet, ens acabàvem de conèixer.

Però no em vaig poder aguantar.

—On?

—El meu xicot viu a prop d’aquí amb dos companys de pis —em va explicar—. Em volia ensenyar el pis i em vindrà a buscar d’aquí... Oh, no! Cinc minuts!

Ho va dir tan alt que, per un instant, vaig pensar que vindria alguna veïna a queixar-se. Es va posar a remenar l’armari com una histèrica i a canviar-se de roba tan de pressa com podia.

—Merda, mira que si no tinc temps de canviar-me...!

—La roba que portes està bé —li vaig dir, una mica confosa.

Portava una brusa rosa i uns pantalons blaus. I li quedaven com un guant.

—És broma, no? Però si semblo un coi d’Umpa Lumpa.

Em vaig aguantar un somriure.

—No saps pas quant he esperat per tornar-lo a veure —va murmurar mentre feia saltirons per ficar-se uns pantalons inhumanament estrets—. I ell a mi, és clar.

—Així doncs, és una gran nit —vaig dir amb els ulls clavats al mòbil per comprovar que, efectivament, en Monty no m’havia dit res.

El primer dia i ja havia trencat la promesa de trucar-me. Que romàntic que era sempre.

La Naya va agafar un jersei blau i se’l va posar tan de pressa que una mica més i l’esparraca. Després es va acostar al mirall que hi havia a la porta del meu armari i es va retocar la màscara de pestanyes amb un dit.

—No seria millor que fessis servir rímel? —vaig suggerir.

—El tinc al fons de la maleta i ara no tinc temps de treure’l!

—Doncs fes servir el meu.

Em va mirar, sorpresa.

—De debò? Puc?

—Només és rímel. —Vaig arronsar les espatlles i l’hi vaig llançar.

Ella el va caçar al vol i em va observar un moment. Vaig fer una ganyota per la confusió.

—Què?

—Res. Escolta, vols venir amb nosaltres?

D’acord, aquí em va agafar desprevinguda.

—Qui, jo?

—Que hi ha algú més, a l’habitació?

—No, però... N’estàs segura? Vull dir que jo ni el conec, el teu xicot.

—És clar que n’estic segura, nena! M’has caigut superbé. I els encantaràs.

—Però...

—A més, al Ross ja el coneixes i t’ha caigut bé, no? Tot això que t’estalvies.

No sabia què dir-li. No era de les que fan amics el dia d’arribar a un lloc nou, però... No coneixia ningú i potser podia mirar d’integrar-me.

A més, el meu germà Spencer m’havia fet un sermó llarg i avorrit sobre ser més sociable. L’única norma que m’havia donat era que digués menys que no a la gent.

I ja m’estava plantejant fer-ho.

—Au va, són molt trempats —va insistir la Naya—. I tenen menjar xinès. Gratis.

No podem dir que no al menjar xinès, Jenny.

Sí, gràcies, consciència.

—Tenen rotlles de primavera —va afegir la Naya—. I arròs tres delícies, i...

—D’acord, d’acord —vaig acceptar en veure que no pararia—. M’hi apunto.

—Perfecte!

Vaig agafar la jaqueta verda i me la vaig ficar mentre observava com ella es retocava el pentinat. Tenia curiositat per conèixer el seu xicot. Si era com ella, em cauria bé. La Naya va agafar una clau de l’habitació i em va fer un gest entusiasta.

—Anem, ja ens deu estar esperant.

Vam baixar juntes les escales de la residència i la Naya va saludar en Chris amb el cap, però ell estava tan concentrat donant condons a una altra noia nova que no ens va veure.

—Pobre Chris —va comentar la Naya—. Viu estressat.

—No té cap company?

—Diria que no. Però ja se’n surt... de vegades. —Va somriure.

—Oh.

—No ens assemblem gens. En soc molt conscient.

—No, la veritat és que no.

—Al començament sembla una mica pesat, però li acabes agafant afecte.

Va mirar a fora i va fer una pausa.

—Mira, en Will!

En Will era un noi alt, de pell fosca i amb pintes de tenir molta pau interior, que s’esperava a fora amb les mans a les butxaques. La Naya va sortir de l’edifici xisclant com una beneita i vaig sentir en Chris que la renyava, enfadat, però no li va fer ni cas. Vaig intentar entretenir-me una mica mentre ells es petonejaven per donar-los intimitat.

La Naya es va apartar d’en Will així que va sentir que s’obria la porta.

—Mira, amor, aquesta és la meva companya d’habitació. —La Naya li va dedicar un somriure—. Eh que no se la veu friqui?

No vaig saber què dir. En Will es va disculpar amb un somriure.

—Will —es va presentar—. És un plaer.

—Jenna. Igualment.

—Et fa res que vingui amb nosaltres? —La Naya va eixamplar el somriure.

—I tant que no. —En Will va assenyalar el seu cotxe—. Som-hi, pugeu abans que aquell parell s’ho mengin tot.

Vaig seure a la part posterior del cotxe i em vaig posar el cinturó mentre em fregava la punta del nas, que tenia glaçada per culpa del fred. La Naya explicava al Will que aquell matí el seu germà s’havia enfadat amb ella perquè havia perdut la clau de l’habitació cinc minuts després d’entrar-hi i n’hi havia hagut de demanar una còpia. Era per això, doncs, que no en tenia una altra per al Ross... En Will somreia lleument i feia que no amb el cap, per la qual cosa vaig suposar que devia estar acostumat a sentir històries com aquella.

Aleshores la Naya es va girar i em va enxampar mirant el mòbil amb impaciència.

—Esperes que et truqui la teva mare? —em va preguntar somrient.

—Eh? No. Hem quedat que només em pot trucar un cop a la setmana. Encara que totes dues sabem que no em farà ni cas.

—La meva mare ja ni es molesta a trucar-me —em va dir en Will—. Quan portis un any aquí ja s’hi acostumarà.

—Així doncs —la Naya em va dedicar un somriure entremaliat—, de qui és la trucada que esperes?

—Del meu xicot —li vaig explicar—. M’ha dit que em trucaria.

—Oh, tens xicot?

—Sí. Un de més aviat despistat.

—Es deu haver distret. —Li va treure importància—. Ara tu també et distrauràs i ni te’n recordaràs, d’ell.

La vaig mirar de reüll.

—Els del pis tenen la nostra edat? —vaig preguntar. No volia parlar d’en Monty.

—No. Tots tres fan segon. —La Naya va sospirar—. Serem les petites de la festa.

—En realitat, la Sue fa tercer —li va recordar en Will.

—Ah, sí. La Sue. És veritat, existeix. Costa tant veure-la que de vegades ja ni me’n recordo.

—No siguis cruel. —En Will la va mirar.

—Tinc raó i ho saps.

—Amor, la Sue no surt gaire de la seva habitació quan tu hi ets perquè la vostra relació no és precisament la millor del món.

—Perquè és insuportable.

—Això és exactament el que ella diu de tu.

—Ho veus? La insuportable és ella! —La Naya va encreuar els braços.

Però l’empipada li va passar de seguida. Es va tornar a girar cap a mi i va canviar de tema radicalment.

—Aquest bombó i jo hem mantingut una relació a distància durant gairebé un any —em va explicar—. Fins avui. Per fi ens tornarem a veure cada dia!

Van aprofitar que estàvem parats en un semàfor per petonejar-se.

—Diuen que les relacions a distància són difícils —vaig comentar enmig de l’orquestra de petons embafadors.

—Per a nosaltres no. Fa set anys que estem junts. Ens tenim moltíssima confiança.

Mare meva. Set anys. Jo només feia quatre mesos que estava amb en Monty i ja em semblava una eternitat.

—Set anys —vaig repetir, sorpresa—. Això és... mitja vida, gairebé!

—Sí. És molt.

—Moltíssim. —En Will va assentir amb el cap.

—Però al meu costat passa de presa. —La Naya se’l va mirar de cop.

—I tant, i tant.

—Quan vam començar a sortir érem unes criatures. Ni tan sols ens vam fer cap petó fins al cap d’uns quants mesos.

—I una mica més i em claves una plantofada —li va recordar en Will.

—Perquè no sabia que per fer petons es feia servir la llengua, em vas agafar desprevinguda!

Vaig esclafir a riure mentre ells continuaven discutint enjogassadament.

Llavors en Will va trencar cap a un carrer poc concorregut de pisos i supermercats tancats. Quan va ser a mig carrer, es va ficar en un dels garatges i va aparcar el cotxe a l’única plaça lliure que hi havia. En baixar del cotxe, em vaig quedar mirant el del costat, un totterreny ple d’adhesius a la part del darrere amb referències de música i pel·lícules. Vaig passar el polze per damunt d’un, encuriosida.

—Som-hi? —em va preguntar la Naya en veure que em distreia.

—Com? Sí, perdona.

Els vaig seguir per la rampa del garatge i vam arribar a l’interior d’un edifici força bonic. En Will ens va guiar fins a l’ascensor i va pitjar el botó del tercer pis.

—No els farà res, als teus amics, que hagi vingut? —li vaig preguntar mentre joguinejava amb les mans.

Podries dissimular una mica més la teva inseguretat.

—És clar que no —em va assegurar—. Segur que en Ross s’alegra de tornar-te a veure. Li has caigut bé.

No vaig poder amagar la cara de sorpresa.

—T’ha parlat de mi? Però... si només hem coincidit cinc minuts.

—M’ha dit que semblaves simpàtica. I que la Naya et faria passar les ganes de viure molt aviat.

Jo vaig somriure i ella va girar els ulls en blanc.

—Quin noi més encantador, en Ross —va fer amb ironia.

Vam pujar fins al tercer, on només hi havia dues portes i una finestra tancada. En Will es va treure les claus de la butxaca i va obrir la porta de la dreta.

A l’instant, l’olor de menjar xinès em va activar la panxa. Vam entrar en un rebedor petit que donava a un menjador. Després, en Will va assenyalar un penjador.

—Podeu penjar les jaquetes aquí.

Em va semblar que la Naya, que tampoc no havia estat mai en aquell pis, estava gairebé tan nerviosa com jo.

Els vaig seguir a través del marc de fusta cap a un menjador senzill amb dos sofàs, dues butaques, una tauleta plena de bosses de menjar, un televisor gran amb diverses consoles, una prestatgeria feta un desastre al costat d’un finestral, un passadís llarg que vaig pensar que duia a les habitacions i una barra americana que el separava d’una cuina força petita.

Ah, i també hi havia dues persones assegudes al sofà. Detall important.

—Per fi! —va exclamar en Ross, a qui vaig identificar de seguida—. M’estava morint de gana.

—Jo també m’alegro de tornar-te a veure —va fer la Naya.

Tots dos es van girar cap a nosaltres. La noia que no coneixia, i que vaig suposar que era la Sue, va fer una ganyota i va tornar a fer la seva. En Ross, en canvi, va somriure malèvolament a la Naya.

—Fantàstic, hem passat de la tranquil·litat absoluta a haver de sentir crits en estèreo tot el dia.

—Però si jo no m’enfado mai —va protestar ella.

—I qui ha dit que s’enfadi ningú?

En Will li va llançar la jaqueta a la cara. En Ross va deixar anar una riallada i la va llançar a una de les dues butaques. La Sue, que estava allà asseguda, se’ls va mirar a tots dos amb mala cara i va obrir la seva bossa de menjar.

Era la que s’assemblava més a mi. Totes dues teníem la pell una mica bronzejada, els cabells castanys, els ulls del mateix color..., però ella estava força més prima que jo i els ulls els tenia una mica més allargats. Era preciosa. Tot i que la cara de fàstic li camuflava una mica la bellesa.

—Ja veig que encara no has fugit corrents —em va dir en Ross tan bon punt m’hi vaig acostar.

—No l’espantis. —La Naya el va assenyalar—. És la meva companya d’habitació i vull que ho continuï sent.

—Què insinues? —va fer amb el front arrugat.

—Que ets molt pesat —va dir ella, i em va agafar de la mà—. Vine, seu amb nosaltres.

En Will m’havia fet lloc al seu costat, al sofà. La Naya se li va asseure a l’altre costat.

—Acaba d’arribar i ja m’insulta —va dir en Ross al Will.

—No l’espantis —li va repetir la Naya.

—Però si jo no espanto ningú! A més, si vol viure amb tu, ha de saber que tu i en Will sou com una sola cosa. Aguantar-ne un implica haver d’aguantar l’altre.

—Com? —vaig preguntar, desconcertada.

En Ross em va mirar.

—Quan no puguis dormir ni una nit de tot el coi de setmana per culpa del soroll que fan, ja en tornarem a parlar.

—Deixa’l estar, Jenna. Tots hem après a no fer-li cas —em va assegurar en Will amb un somriure.

Es va fer un moment de silenci incòmode que només va interrompre el soroll que feia la noia callada desembolicant els bastonets. Quan va veure que la mirava, va arrugar el front i jo vaig apartar la mirada i em vaig posar ben vermella.

—Aquests són en Ross i la Sue —va informar la Naya amb un somriure, tot i que al primer ja el coneixia.

—No havia sentit mai aquest nom —vaig murmurar mentre el mirava—. Ross és un diminutiu?

—És el cognom —em va dir mentre desembolicava uns bastonets—. Em dic Jack Ross, però tothom em diu Ross.

—El seu pare també es diu Jack —va afegir en Will, i va deixar dues safates grans de menjar xinès a la tauleta.

—I jo vaig dir que, si em deien Jack Ross Júnior, em tallaria les venes —va concloure en Ross.

Vaig somriure i em vaig inclinar endavant per agafar uns bastonets i un rotlle de primavera.

—I ets de per aquí, Jenna? —em va preguntar en Will amb amabilitat.

Em vaig afanyar a empassar-me el que tenia a la boca per poder contestar.

—No. —Gairebé m’ennuego per fer l’idiota—. La meva família viu una mica lluny d’aquí. A unes... cinc hores, més o menys.

—I has vingut en cotxe? —La Naya se’m va quedar mirant.

—Sí. —Vaig somriure—. Però m’he passat gairebé tot el trajecte dormint.

—I per què has vingut aquí? —em va preguntar en Ross, que em mirava—. T’han fascinat els nostres índexs de contaminació increïblement elevats? O t’han convençut totes les fàbriques grises i depriments de la gran ciutat?

—Teniu unes universitats més bones —vaig dir—. Però la veritat és que volia estar una temporada lluny de casa.

—El pollet ha volgut abandonar el niu —va murmurar en Ross sense donar-hi importància.

—No s’hi devia pas estar tan malament, allà —va fer en Will.

—No és que hi estigués malament, a casa, hi estava bé. Però el meu poble és petit; sempre la mateixa gent, els mateixos llocs... Tot és molt repetitiu. Volia provar coses noves.

Em van fer una pila de preguntes sobre coses de casa meva i sobre el que estava estudiant. Tot anava de meravella fins que la Naya em va preguntar pel meu xicot i els vaig explicar el que havia passat quan m’havia deixat allà, aquella mateixa tarda.

Sí, de vegades em costava controlar què explicava a la gent que coneixia des de feia poques hores.

—Una relació oberta? —em va preguntar la Naya, confosa—. I això què és?

—No sé si s’ho ha inventat ell, però diu que és quan dues persones s’estimen però es poden embolicar amb altres.

—Jo no l’entendré mai, la vida en parella —va murmurar en Ross amb els ulls clavats al meu plat—. T’ho menjaràs, tot això?

M’havien fet moure al seu costat per deixar els comandaments de la consola al costat d’en Will. Li vaig oferir el plat.

—Tot teu.

—M’agrada, aquesta noia —va fer amb un somriure.

En Will va mirar la Naya.

—Potser ho hauríem de provar, nosaltres, amor. Ja m’entens, això d’embolicar-nos amb altres persones.

—Com ho facis, et mataré mentre dorms —el va advertir ella—. Jo no podria viure tan tranquil·la si sabés que en Will es podria estar ficant al llit amb algú altre.

—Però seria sense amor —va puntualitzar en Ross, i llavors em va mirar amb el front arrugat—. Oi?

—Sí, suposo. —Vaig arronsar les espatlles.

—És igual. I si un dia t’agrada més l’altra persona? És una possibilitat. —La Naya va fer que no amb el cap—. Jo no podria.

La veritat era que no m’havia parat a pensar-ho gaire detingudament, però la Naya tenia raó. I si li agradava més una altra noia que jo? Què faria, llavors?

Era millor no capficar-s’hi. Com a mínim, no pas en aquell moment. No em volia atabalar per una cosa que encara no havia passat.

Mentre hi pensava, vaig fer el gest de repenjar-me en un dels coixins sense vigilar gaire, però em vaig aturar en sec quan vaig sentir el que semblava un bufec de gat furiós al meu costat. Just després vaig veure que no era un gat, sinó la Sue, que em crucificava amb la mirada.

—És meu —em va dir secament.

Em vaig apartar, espantada. Era el primer que em deia des que havia arribat.

—Ah..., perdó..., no ho sabia —vaig murmurar mentre li tornava el coixí.

Ella el va abraçar i em va mirar amb els ulls entretancats, com si acabés de clavar una puntada de peu a un cadell.

—Demanar perdó no soluciona res —va gemegar.

No vaig saber què dir-li. En Ross, que seia al meu costat, es va aguantar el riure.

—No t’ho agafis com res personal —em va dir—. És així de boja amb tothom.

—No estic boja, idiota.

—D’acord, d’acord. Doncs no estàs boja. Només estàs malament del terrat.

La Sue va estirar el dit del mig i es va quedar abraçada al coixí. Mentrestant, en Will i la Naya estaven ocupats fent-se petons i passant de nosaltres.

Així que eren una parella d’aquelles.

Tot i que el pitjor no era que es fessin petons, sinó que ho feien de manera molt sorollosa. De fet, cada vegada que se’n sentia algun, es feia un silenci força incòmode. Vaig mirar en Ross de reüll, que els observava fent una ganyota gairebé de fàstic, i ell va somriure en veure que el mirava.

—I si anem a dalt i passem d’aquest parell?

—Eh, que jo també existeixo —li va recordar la Sue, molesta.

—I vols venir amb nosaltres a dalt?

—Ni morta.

—Doncs això. —En Ross es va tornar a girar cap a mi—. Anem?

Em vaig quedar mirant la Naya, que s’estava morrejant descaradament amb el seu xicot al sofà.

—Sí, anem.

Era una alternativa més bona que quedar-me allà mirant-los.

—Sort que hi ha algú que no és avorrit —va dir mentre es posava dempeus.

El vaig seguir fins a l’entrada i quan vaig veure que obria la finestra del passadís vaig arrufar les celles.

—Què fas? Fa fred.

—Hem de passar per aquí. Vine, ja t’ajudo.

—Ajudar-me? A fer què?

—A saltar per aquí. Mira.

Em va fer un gest perquè tragués el cap i vaig veure que, a l’altre costat, hi havia una escala d’incendis que duia al terrat.

—Pujarem per aquí? —Vaig mirar enlaire amb el nas arrufat.

—És segur. —I va dibuixar un somriure generós—. O almenys no s’hi ha matat ningú des que vivim aquí.

—Amb la sort que tinc jo, segur que soc la primera.

Vaig quedar-me un instant mirant la distància que hi havia fins a terra i després vaig acceptar la seva mà per saltar el marc de la finestra i agafar-me a la barana de l’escala. Mentre començava a pujar, el vaig sentir darrere meu mentre empenyia la finestra perquè no es tanqués.

Dos pisos més amunt, l’escala acabava en un terrat d’una mida considerable i cobert de grava, on hi havia dos tubs que vaig donar per fet que havien de ser de la ventilació de l’edifici. Des d’allà dalt es veia la universitat i el parc que hi havia just al costat. Vaja, i una bona part de la ciutat. M’hauria agradat més si no hagués fet tant fred. Em vaig fregar les mans i me les vaig ficar a les butxaques.

—No està malament, oi? —em va dir en Ross quan passava pel meu costat.

Anava cap a unes cadires de càmping situades al fons del terrat. N’hi havia quatre, amb unes mantes gruixudes i una nevera portàtil al costat. Vaig fer un mig somriure. No estava pas mal pensat.

—I què feu quan plou? —vaig preguntar mentre m’asseia al seu costat.

—Córrer a amagar-ho tot. —Va obrir la nevera.

—I si no hi arribeu a temps?

—Llavors ens esperem fins que s’eixuga tot. Tens set?

Vaig fer que sí amb el cap i em va llançar una cervesa. Feia molt que no la tastava. En Monty detestava el gust de cervesa i deia que si en bevia no em faria petons. Després del primer glop vaig recordar com m’arribava a agradar. Em vaig llepar els llavis i em vaig tapar amb la manta gruixuda que em va donar en Ross.

—Als vostres veïns no els fa res, que tingueu això aquí? —vaig preguntar mentre el mirava de reüll.

—No hi puja mai ningú.

—O sigui que no ho saben.

—O sigui que no els fa res —em va corregir amb un somriure.

—I quin pla teniu, per si un dia pugen?

—El pla A és convidar-los a una cervesa i que s’hi afegeixin.

—I el pla B?

—Tirar-los daltabaix. —Va alçar la cervesa—. No hi pot haver testimonis del crim.

—Doncs és un lloc preciós —vaig dir amb una riallada—. Si traiem les fàbriques abandonades del fons.

—Si t’imagines que són boscos, sembla més maco.

Vaig veure que buscava alguna cosa a la butxaca. Un paquet de tabac. Per algun motiu, me’l vaig quedar mirant com una beneita mentre aguantava el cigarret als llavis per encendre’l, i em vaig imaginar la cara de fàstic que posaria en Monty si...

Merda, no podia deixar de pensar en ell? No m’havia ni trucat.

—Fa gaire que la coneixes, la Naya? —li vaig preguntar amb mitja cara amagada darrere la manta.

—La conec de l’institut; va començar a sortir amb en Will fa... —S’ho va rumiar un moment—. No sé ni quant fa, ja. Porten com... tota la vida junts. Són molt pesats.

—Set anys, pel que m’ha dit ella.

—Set anys, ja? —Va alçar les celles—. Com passa el temps. Tot d’una em sento vell.

Va fer una pausa per beure cervesa.

—Quan l’has conegut, la Naya? —em va preguntar.

—Fa com... dues o tres hores.

—I ja ets aquí? Te’n surts molt bé, en això d’integrar-te.

—Ja m’agradaria. A l’institut no tenia gaires amics.

Enhorabona, acabes de perdre l’oportunitat que tenies de semblar una mica guai.

—No? —Se’l veia sorprès de debò.

—No... —Ja no sabia com arreglar-ho per semblar genial. Tocava ser sincera—. Era un lloc molt... peculiar. No hi havia gaire gent per poder triar.

Em va mirar, aquesta vegada enriolat.

—Per què?

—Doncs mira, perquè hi havia els populars, els marginats, els invisibles...

—No, espera, deixa-m’ho endevinar. Soc molt bo, en aquestes coses. —Hi va rumiar un moment—. Hi havia una noia molt dolenta, però molt guapa que es ficava amb les noies que considerava que eren inferiors a ella.

—Bingo. —Vaig somriure—. Però a mi no em va dirigir mai la paraula. No existia ni tan sols per a ella.

—I un noi dolent que sempre feia campana i parlava malament als professors, però que, inexplicablement, sempre agradava a les noies.

—A mi no em va agradar mai —vaig aclarir.

—I hi havia un grup de teatre, una banda de música... i tots els que en formaven part eren els marginats.

—De fet, jo vaig formar part de la banda de música una temporada.

—No pot ser... —Va esclafir a riure—. I què hi feies? Tocaves la flauta?

—Mmm..., no exactament.

—La guitarra?

No ho diguis.

—El piano...?

—Ha, ha..., no...

Sisplau, no ho diguis.

—Doncs què?

—Tocava el... daixò... el... mmm... triangle.

Ell es va estar un moment sense dir res mirant-me fixament, i em va semblar que s’aguantava el riure.

—El triangle —va repetir.

—És més complicat del que sembla! Guiava tota la banda!

—Sí, i tant. El triangle és un instrument molt complex.

—Au, va, calla.

—I m’imagino que no vas durar gaire, tocant aquell complex instrument que és el triangle.

—No. Ho vaig deixar al cap de dues setmanes. I vaig passar a una altra cosa.

—Com ara... cantar?

—Si em sentissis cantar t’aplicaries el pla B a tu mateix.

Va somriure i se’m va quedar mirant un moment més abans d’afegir:

—Ballar?

—Sí. —Vaig fer un glop de cervesa.

—No et veig ballant hip-hop.

—Jo tampoc, si t’he de dir la veritat.

—Sisplau..., digue’m que no feies ballet.

Me’l vaig mirar amb el front arrugat.

—I quin problema té, el ballet?

—Això és un sí?

—Una temporada, sí. —Vaig encreuar els braços—. I era molt bona, a més. Però ho vaig haver de deixar.

—Per què?

—La meva professora em va dir que si volia seguir m’havia d’aprimar cinc quilos. —Em vaig posar de mal humor només de recordar-ho.

—I què té a veure, una cosa amb l’altra? —va preguntar arrufant les celles.

—No ho sé. M’imagino que tenia a veure amb l’estètica de la classe, no me’n recordo gaire.

—Espero que no t’aprimessis per ella.

—M’ho vaig plantejar, però al final no ho vaig fer. La història, però, no acaba aquí.

—T’escolto —em va assegurar.

—La meva mare se’n va assabentar i es va enfadar tant que es va presentar a l’acadèmia, es va discutir amb la professora i li va acabar llançant el cafè a la cara.

Ell va esclafir a riure. Una mica més i li cau la cervesa a terra. Jo també somreia, divertida.

—Em cau bé, la teva mare —va fer mentre assentia amb el cap—. Si haguessis estat filla meva, hauria fet el mateix.

Ara que pensava en ella em va venir al cap que l’endemà li havia de trucar o li agafaria un atac de nervis.

—També l’hauries atacat amb cafè?

—No, jo potser l’hauria convidat a una cervesa i li hauria aplicat el pla B.

—Uau, ets molt malvat.

—Ja ho sé. No ho expliquis a ningú. He de mantenir la reputació.

Vaig somriure i vaig fer que no amb el cap.

—Has acabat d’endevinar?

—Ui, no. —Va fer un glop de cervesa mentre rumiava—. A veure, a veure... Formaves part del grup dels invisibles?

—Es podria dir que sí.

—El teu xicot anava al teu institut?

—Sí.

—I ell no era invisible —va concloure, i em va mirar.

—No ho era, no.

—Segur que era el típic noi popular que no hauries dit mai que es fixaria en tu, m’equivoco?

—Ets bo —vaig reconèixer.

—I quan ho va fer, tothom a l’institut es va passar una setmana parlant de la vostra relació.

—Gairebé. Dues setmanes.

—M’hi he acostat.

—Però no ho has endevinat.

—Quanta negativitat.

El vaig mirar de reüll.

—Ho endevines perquè el teu institut també era així, o què?

—No. El meu era un avorriment. No hi passava mai res interessant. Però he vist moltes pel·lícules amb aquest argument.

—Els clixés estan bé, de vegades —vaig dir, i em vaig posar bé a la cadira.

—No dic pas que no. —Va tirar la cendra a terra—. La teva vida sembla una versió moderna d’una novel·la de la Jane Austen.

—Qui és, aquesta?

Se’m va quedar mirant.

—Estudies literatura i no saps qui és la Jane Austen?

—És que no m’agrada llegir —vaig murmurar.

—Un moment, estàs estudiant literatura i no t’agrada llegir?

—Ai, mira, és que no sabia què estudiar! —vaig dir a la defensiva.

—I no has llegit cap llibre seu? —Semblava horroritzat—. Ni n’has vist cap adaptació? De veritat? Si n’hi ha mil!

—Quines són?

—Orgull i prejudici, Sentit i sensibilitat, L’abadia de Northanger, Mansfield Park...

—A tu t’agrada? En saps molts títols.

—A la meva mare li encanta —em va explicar—. En té tots els llibres i s’ha comprat totes les pel·lícules que n’han fet. Ja me les sé de memòria. Però... m’estàs dient que no et sona cap d’aquestes novel·les? I que ni tan sols n’has vist cap pel·lícula? De veritat?

Vaig fer que no amb el cap.

—No m’agrada gaire el cine.

Per la cara que va fer vaig deduir que allò havia estat com clavar-li una plantofada. Es va quedar literalment bocabadat.

—I què fas per viure? —S’havia inclinat endavant, intrigat—. Escoltar música? Jugar al dòmino? Mirar parets?

—No m’agrada el dòmino, les parets no són el meu punt fort i la música no em desagrada però soc molt selectiva i no n’escolto gaire.

Amb tot allò va acabar per quedar completament desconcertat.

—I es pot saber què t’agrada?

—Moltes coses! —Em vaig posar una mica vermella.

—Per exemple...?

—Doncs... m’agradava fer ballet. Fins que la meva mare va empastifar de cafè la professora.

—I ara?

Vaig pensar en l’atletisme. Abans de començar a sortir amb en Monty en practicava, però ell pensava que no estava bé que una noia sortís sola de casa, i encara menys amb roba tan ajustada, de manera que al cap d’un temps me n’havia anat oblidant i ara només em quedaven les alternatives que podia fer a casa.

—M’agrada veure els realities de la tele —vaig dir finalment—. Sobretot si es barallen molt.

Va semblar com si em volgués matar, però no va dir res. La situació em va fer somriure.

—D’acord, tornem al tema de les pel·lícules —va dir mirant de recuperar la calma—. No n’has vist cap? Això és impossible.

—És clar que n’he vist alguna.

—Ah, caram! Ja et donava per perduda. Quantes?

—He vist Buscant en Nemo.

Va arquejar una cella.

—Cine de cultura de màxima qualitat.

—És que al meu xicot no li agrada el cine.

—No t’estic preguntant què li agrada al teu xicot, t’estic preguntant què t’agrada a tu.

Vaig fer una ganyota.

—És que les trobo avorrides, les pel·lícules! Són tan llargues, amb uns diàlegs eterns i uns plans que no s’acaben mai...

—Això és que no te les mires bé.

—Es poden mirar malament?

—I tant. A veure, no has vist res de Disney?

—Sí.

—Quina?

—Buscant en Nemo.

Em va mirar amb mala cara.

—Fins i tot dubto que aquesta sigui de Disney.

—Així, no.

—Mare meva.

—Què?

—Mare meva, Petita Llagosta...

Ho vaig trobar divertit i vaig somriure.

—Deixa de dir «mare meva» i contesta’m! Quin mal hi ha?

—No has tingut infantesa.

—I tant que n’he tingut. Només que... a casa posàvem els esports per als meus germans, no miràvem gaires pel·lícules.

—No en miràveu cap!

—Vaig veure la d’en Nemo!

—És que no entenc com has pogut passar per la vida sense veure pel·lícules com... què et diré jo... El rei lleó?

—No em sona.

—No et...? I què me’n dius, dels clàssics? La vida és bella? Forrest Gump? El gladiador? El pianista? Retorn al futur?

—No, no, no, no i no.

—I jo que em pensava que la meva vida era desgraciada...

—Soc ben feliç, així —li vaig assegurar.

—No, no ho ets. Ho seràs d’aquí a una hora i mitja, quan acabem de veure El rei lleó.

Es va començar a posar dret. Vaig deixar la manta a la cadira i el vaig seguir saltironejant amb presses cap a les escales.

—Per què és tan important veure una pel·lícula estúpida?

—D’entrada, no li diguis estúpida.

—Ai, perdona, no volia ofendre la pel·lícula.

—I a més..., perquè és un clàssic, per l’amor de Déu! —Va fer que no amb el cap amb dramatisme mentre tornàvem a entrar per la finestra—. No em puc creure que no sàpigues ni quina pel·lícula és. És com si haguessis arribat d’un altre planeta.

Va obrir la porta de casa i per poc que no topo amb la seva esquena quan es va aturar de cop al mig del menjador.

—Teniu una habitació per fer porqueries —va dir a la Naya i en Will, que es continuaven petonejant al sofà—. O el carreró de baix. Això ja depèn dels vostres gustos.

—On aneu? —va preguntar la Naya, que treia el cap per damunt del respatller del sofà.

—No ha vist El rei lleó —li va dir en Ross amb el mateix to que hauria fet servir si hagués volgut insinuar que l’havia intentat llançar al carrer des del terrat.

—No has vist El rei lleó?! —va exclamar en Will.

Vaig fer un sospir i en Ross em va somriure.

—Ho veus? Ets una mica friqui.

—I tu una mica pesat.

No va semblar que l’afectés gaire. De fet, semblava divertir-se. Es va acostar a l’última porta a l’esquerra i em va deixar entrar a la que era la seva habitació.

El primer que hi vaig veure va ser un pòster enorme del que vaig suposar que havia de ser una pel·lícula famosa, al costat de molts més d’altres pel·lícules que tampoc no coneixia. Tenia un escriptori tan ordenat que em va sorprendre, amb un portàtil ple d’adhesius i un llit força gran damunt del qual hi havia una llibreta on havia estat escrivint alguna cosa. Li va fúmer un cop que la va enviar a l’altra banda de l’habitació, molt delicat ell, i va agafar el portàtil.

—Prepara’t per canviar de vida —em va dir mentre s’asseia al llit.

Vaig mirar al voltant. Vaig veure un finestral que donava a un balcó que estava tancat pel fred. Quina sort. Jo només tenia una finestreta. I estava encallada i no la podia ni obrir.

—Et pots treure les botes —em va dir com qui no vol la cosa.

Vaig fer el que em demanava i em vaig passejar per l’habitació per tafanejar una mica. Em vaig quedar mirant el primer pòster que havia vist, on s’hi veia una noia rossa amb una d’aquelles espases llargues a la mà. Ell va continuar buscant la pel·lícula, concentrat en la tasca de culturitzar-me.

—Quina és aquesta de l’espaseta xinesa? —li vaig preguntar.

En Ross va aixecar el cap i em va mirar malament.

—No és cap espaseta xinesa, guapa. És una catana. I les catanes són japoneses.

—Ah, vostè perdoni. —Li vaig fer una ganyota—. I quina pel·lícula és?

—Kill Bill. D’en Tarantino. Un clàssic. I una de les meves preferides.

—Tampoc l’he vist.

—Ja m’ho pensava.

—I si mirem aquesta? Ara m’ha picat la curiositat.

—Et recomano començar la immersió cinèfila per Disney, que és més suau —em va assegurar—. No crec que estiguis psicològicament preparada per en Tarantino.

Vaig continuar tafanejant per l’habitació i vaig arribar a la calaixera, on tenia un munt de fotografies de la seva família. La seva mare es veia molt jove, i el seu pare era com ell, però amb els cabells més curts i ulleres. En una de les fotografies, es veia una versió més jove d’en Ross, amb un somriure d’orella a orella, que aguantava un trofeu de bàsquet. De fet, a la prestatgeria n’hi havia més, de trofeus. Vaig tocar-ne un, encuriosida.

—T’agrada el bàsquet? —li vaig preguntar.

El que donaria en Monty, per aconseguir un trofeu d’aquells...

—M’agradava. Ara el trobo avorrit.

—Sembla que eres bo.

—I encara ho soc —va recalcar amb un somriure.

—I humil, també.

—Això no ho he estat mai. Vine. Ja tinc la pel·lícula.

Al cap d’una hora i mitja estava asseguda al seu llit mirant com en Simba s’enfilava a la roca del rei amb música emotiva de fons. En Ross em va mirar quan es va acabar la pel·lícula, esperant una reacció. Gairebé com un nen petit esperant una llaminadura.

—Veredicte? —va fer, impacient.

—Mmm..., no està malament.

—Que no està malament?!

Vaig fer un bot de l’ensurt i, en veure’l tan indignat, vaig intentar mantenir la cara seriosa.

—Acabes de veure la meva infantesa en una hora i mitja i la teva conclusió és que no està malament?!

—A veure... Sí, ho he de reconèixer, m’ha agradat. La música està bé. Els personatges són divertits... Sí, m’ha agradat.

Aquesta resposta li va semblar millor.

—Sabia que no et podries resistir als encants d’en Simba.

—Doncs el que m’ha agradat més ha estat en Pumba.

—En Pumba? Per què?

—No ho sé. M’ha semblat molt tendre.

—Tendre en el sentit que te’l menjaries o en el sentit de tendresa?

—Déu meu, en el sentit de tendresa —vaig fer, alarmada—. Menjar-se en Pumba seria com... trepitjar una flor en perill d’extinció.

—Molt profunda. Potser sí, que tindràs ànima de poeta, al final.

—Ho dubto molt.

—En fi. —Em va mirar—. Ara mateix tens dues opcions magnífiques per triar: pots anar a veure si la Naya i en Will han acabat de muntar-s’ho al sofà o et pots quedar a veure una altra pel·lícula. Tu tries.

—Quina hora és? —vaig preguntar.

—Sigui l’hora que sigui, segur que tens temps de veure una altra pel·lícula.

M’ho vaig rumiar un moment i després vaig moure el cap, ho trobava divertit.

—D’acord, va —vaig dir—. Posa’n una altra del Disney aquest.

—Saps que Disney és una companyia i no una persona, oi?

—Eh? Sí, sí..., i tant que ho sabia...

A les tres de la matinada, repenjada al capçal del llit, estava mirant el final de La bella i la bèstia. També havíem intentat veure La Ventafocs, però l’havíem parat perquè no m’agradava.

Quan es va acabar la pel·lícula, en Ross em va mirar com ho havia fet una estona abans.

—Veredicte? —va repetir—. Puntuació? Pensaments? Reflexions?

—Vuit sobre deu —vaig opinar.

—Més que La Ventafocs?

—La Ventafocs desmunta tots els meus principis morals de feminisme, em sap greu.

—Quan la van fer, amb prou feines existia, el feminisme —em va dir ell, content—. Les coses s’han de mirar des del seu punt de vista cultural.

—Hauries de ser tu qui estudiés literatura, i no pas jo —vaig deixar anar—. Parles com un filòleg de cap a peus.

—Potser en una altra vida. M’agrada massa el que estic estudiant.

—I què és?

Em va dedicar un somriure misteriós.

—No ho endevines?

—T’he conegut a l’hora de sopar —li vaig recordar.

—Entesos. T’ho concedeixo. Direcció audiovisual.

—Ah, és clar, és clar.

Va esclafir a riure.

—No tens ni la més remota idea de què és, oi?

—I tant que no, què coi és, això?

—Vull ser director de cine —em va explicar.

—Ah. —Vaig arquejar les celles—. Ara entenc que t’hagi indignat tant que no hagués vist cap pel·lícula. I això de les parets. I suposo que el cotxe dels adhesius és teu.

—T’has fixat en el meu bebè?

—Costa no fer-ho.

—No t’agrada?

—És original. Les coses originals sempre m’agraden —vaig explicar—. A la meva habitació no n’hi ha ni un, de pòster d’aquests. Encara que tampoc no és que m’agradin gaires coses.

—Ara n’hi pots penjar un d’en Pumba.

—Segur que la Naya ho trobaria d’allò més normal, entrar i trobar-se la foto d’un porc vermell a la meva paret.

Just en aquell instant, com si l’hagués invocat, la Naya va trucar a la porta i va treure el cap abans que tinguéssim temps de contestar.

—Esteu fent alguna cosa que no es pugui presenciar? —va preguntar amb una mà davant dels ulls, encara que va espiar i va somriure—. Molt bé, Ross, veig que t’estàs comportant.

—Gràcies pel to de sorpresa —va murmurar ell.

—Et fa res que marxem, ja, Jenna?

—Ja heu acabat? —li va preguntar en Ross amb un somriure entremaliat.

—Calla. —La Naya se’l va mirar malament—. Anem, Jenna, he demanat un taxi i ja ens deu estar esperant a baix.

Em vaig afanyar a posar-me les botes ràpidament mentre en Ross badallava sense contenir-se.

—Bona nit, Ross —li vaig dir mentre em dirigia cap a la porta.

—Bona nit, Petita Llagosta.

—Gràcies per la immersió al món cinèfil.

—El pròxim dia començarem amb les pel·lícules de sang i fetge —va fer amb to de broma.

Vaig moure el cap i em vaig afanyar a seguir la Naya cap a la porta d’entrada.

2

La noia sense hobbies

—He arribat tard a la primera classe —em va dir la Naya de mal humor mentre deixava la motxilla a terra per asseure’s davant meu.

Jo estava tastant les hamburgueses de la cafeteria. No estaven gens malament, si les comparaves amb el gust de la resta de coses que hi preparaven.

—Per què? —li vaig preguntar amb la boca plena.

—Quin fàstic! No parlis amb la boca plena de menjar.

—Mmm... —Vaig empassar—. Perdona.

—No passa res. He arribat tard perquè ahir vam ser a casa d’en Will fins a les tantes de la nit i m’he adormit. —Va deixar anar un sospir i em va robar una patata—. En fi, va valer la pena. Feia molt que no el veia i això. Però el professor m’ha mirat amb una cara...

—Segur que no n’hi ha hagut per a tant —vaig dir—. A la meva classe som tants que pots marxar i no se n’assabentaria ningú.

—I a la meva, però m’empipa, no ser puntual. —Va sospirar i va agafar el bol de sopa que havia comprat—. Fa una olor estranya.

—Fa una olor rara i té gust de gat mort.

—Com ho saps, quin gust tenen els gats morts? N’has tastat algun?

—Tasta-la i ja m’ho diràs.

Amb tota la calma del món, en va fer un xarrup.

—Sí. Té gust de gat mort i podrit.

—Ho veus?

Va deixar estar la sopa amb mala cara i va agafar un entrepà de gall dindi. Semblava una opció millor.

—Ja has parlat amb el teu xicot? —va preguntar, encuriosida.

—Aquest matí m’ha enviat un missatge per preguntar-me com va tot, però poca cosa més.

—Podríeu fer alguna cosa per Skype —va proposar—. En Will i jo ho fèiem quan no ens podíem veure gaire sovint.

—Fer alguna cosa? —vaig preguntar sense acabar d’entendre a què es referia.

—Alguna cosa sexual, dona. —Va riure—. No facis aquesta cara, no n’hi ha per a tant.

—Per què sempre acabem parlant d’això?

—Perquè és interessant. O si no, et podries comprar un vibrador a Amazon.

—Serà el meu pla B.

Allò em va recordar una persona el pla B de la qual era llançar veïns xafarders i professores de ballet des del terrat del seu edifici. En imaginar-me’l vaig dibuixar mig somriure i vaig continuar menjant mentre la Naya m’explicava coses de les seves classes.

En tornar a la residència vaig veure en Chris darrere el taulell. Estava jugant al Candy Crush, però en sentir la porta va aixecar el cap.

—Ah, hola, Jennifer. Com ha anat el primer dia? —em va preguntar, molt més calmat que l’última vegada que ens havíem vist.

—Una mica avorrit, francament. Els professors s’han presentat, i això ha estat tot.

—Demà ja començareu el temari i no t’avorriràs tant —va dir somrient.

—O potser encara m’avorriré més.

—Aquesta no és l’actitud adequada, Jennifer. —Em va mirar, tot seriós.

—Em pots dir Jenna, eh? O Jenny. Com t’estimis més. Jennifer no m’ho diu ni ma mare. Excepte si està enfadada.

—Jenna, doncs.

Va deixar estar el mòbil per concentrar-se en mi.

—La Naya m’ha dit que us aveniu. Que guai. Canviar la gent d’habitació sempre és un merder de paperassa.

—En demana molta gent, de canvis?

—Més de la que t’imagines. Ahir en va venir una que deia que la seva companya tenia un llevataps amagat a sota el coixí i que estava convençuda que el volia per apunyalar-la. Ha demanat el trasllat immediat. Però aquestes coses triguen molt a gestionar-se.

—Un... llevataps?

—Sí. —Va dubtar un instant—. Ara que ho penso, no l’he tornat a veure.

—Potser ja l’hi ha clavat a l’ull.

—Pot ser. —Va arronsar les espatlles—. Mentre no hagin trencat res...

—M’encanten les teves prioritats, Chris.

No em va fer cas, i quan va tornar a agafar el mòbil, va fer un crit.

—Merda! M’he quedat sense vides.

Estava tan capficat maleint els ossos del creador del joc que quan em vaig acomiadar ni em va contestar.

Al passadís hi havia dues noies que s’estaven esbroncant per algun problema amb una samarreta, de manera que vaig passar molt de pressa pel seu costat per no rebre un cop de coixí al cap. Havia tingut més sort de la que m’imaginava, amb la Naya.

Quan vaig arribar a l’habitació, després d’haver tingut la sensació de travessar una zona de guerra, vaig sospirar alleujada. Al matí havia acabat d’endreçar totes les coses, de manera que l’habitació començava a semblar un lloc més habitable que el dia anterior. Vaig mirar la paret llisa que tenia al costat del llit i em vaig preguntar com hi quedaria, un pòster d’un porquet vermell.

Just després de deixar la motxilla al llit vaig sentir el mòbil. A la pantalla hi va aparèixer la imatge de la meva mare, amb un somriure d’orella a orella.

De seguida vaig saber que la versió real no el tindria, aquell somriure. En absolut.

—Jennifer Michelle Brown! —va cridar només despenjar.

Vaig apartar l’orella de l’aparell un moment abans de tornar-la-hi a acostar.

Per saber si estava enfadada amb mi només calia escoltar com em deia. Si estava de bon humor, em deia Jenny. Jennifer ho reservava per als moments en què ja la començava a fer posar nerviosa. I quan em deia pel meu nom complet... era millor fugir corrents.

—Hola, mama. Jo també et trobo a faltar.

—Es pot saber per què no m’has trucat? Fa una setmana que ets fora de casa!

—Però... però si vaig arribar ahir a la tarda.

—Doncs a mi m’ha semblat tota una vida —em va assegurar amb dramatisme—. Com estàs? Com és la teva companya d’habitació? I els companys de classe? I els professors? Que fa bo?

—Estic bé. La meva companya d’habitació es diu Naya i és mo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X