1
Prohibit abraçar-se
En Dennis era diferent.
Quan es mirava al mirall veia un noi de dotze anys normal i corrent. Però se sentia diferent: tenia idees plenes de color i poesia, tot i que la seva vida podia ser molt avorrida.
La història que us explicaré comença aquí, a la casa normal d’en Dennis en un carrer normal d’una ciutat normal. La seva casa era gairebé igual que totes les que hi havia al carrer. Una casa tenia vidre doble; l’altra, no. Una altra tenia un caminet d’entrada de graveta; l’altra, un paviment desigual. Una casa tenia un Vauxhall Cavalier a l’entrada, una altra tenia un Vauxhall Astra. Petites diferències que només aconseguien reforçar la uniformitat de tot.
Tot era tan ordinari, que per força havia de passar alguna cosa extraordinària.
En Dennis vivia amb el seu pare —que, tot i que tenia un nom, en Dennis anomenava «pare», així que jo també ho faré— i el seu germà gran, en John, que tenia catorze anys. En Dennis se sentia frustrat perquè el seu germà sempre seria dos anys més gran, i més alt, i més fort.
La mare d’en Dennis se n’havia anat de casa feia un parell d’anys. Abans d’allò, en Dennis solia sortir de quatre grapes de la seva habitació i s’asseia al capdamunt de les escales per escoltar com els seus pares s’escridassaven, fins que un dia els crits van desaparèixer.
La mare se n’havia anat.
El pare havia prohibit a en John i en Dennis tornar a esmentar el nom de la mare. I, poc després que marxés, va recórrer tota la casa, va agafar totes les fotografies on ella sortia i les va cremar fent una foguera.
Però en Dennis en va aconseguir salvar una.
Una única fotografia va escapar de les flames, i es va allunyar de la calor que desprenia el foc, volant a través del fum per caure sobre una bardissa.
Quan va arribar l’albada, en Dennis es va esmunyir cap a fora i va recollir la fotografia. Estava socarrimada i amb les puntes ennegrides, i la seva primera reacció va ser entristir-se, però quan la va posar sota la llum, va veure que la imatge era tan clara i nítida com sempre.
Mostrava una escena alegre: en John i en Dennis, més petits, amb la mare a la platja, amb la mare duent un vestit groc preciós amb flors estampades. A en Dennis aquell vestit li encantava; estava ple de color i de vida, i tenia un tacte suau. Quan la mare se’l posava volia dir que havia arribat l’estiu.
Des que havia marxat, havia fet calor, però en aquella casa mai no havia tornat a ser estiu.
A la fotografia en Dennis i el seu germà sortien amb banyadors curts mentre menjaven dos gelats de cucurutxo, amb la vainilla caient-los per les boques somrients. En Dennis es va guardar la fotografia a la butxaca i cada dia se la mirava d’amagat. A la seva mare la veia dolorosament bonica, tot i que tenia un somriure insegur. En Dennis es passava hores contemplant-la, intentant imaginar què devia estar pensant quan l’hi havien fet.
Des que la mare havia marxat, el pare no parlava gaire, però, quan ho feia, sovint cridava. Així, doncs, en Dennis va acabar mirant molta estona la tele, sobretot el seu programa preferit, Trisha. En Dennis n’havia vist un episodi, sobre gent deprimida, i pensava que potser el seu pare ho estava. A en Dennis li encantava Trisha. Era un programa d’entrevistes en el qual gent normal i corrent tenia la possibilitat de parlar dels seus problemes, o cridar i insultar els seus parents, i tot era presidit per una dona molt crítica que, molt convenientment, es deia... Trisha.
Durant un temps, en Dennis va pensar que la vida sense la mare seria una mena d’aventura. Es llevaria tard, s’alimentaria de menjar per emportar i veuria comèdies barroeres. No obstant això, a mesura que els dies es convertien en setmanes, i les setmanes es convertien en mesos, i els mesos, en anys, va comprendre que no seria cap aventura.
Simplement, seria trista.
En Dennis i en John s’estimaven de la manera que s’havien d’estimar perquè eren germans. Però en John sovint posava a prova aquest amor fent coses que ell es pensava que eren divertides, com asseure’s sobre la cara d’en Dennis i tirar-se un pet. Si tirar-se pets fos un esport olímpic (mentre escric això, em diuen que no ho és, cosa que és una pena), hauria guanyat unes quantes medalles d’or i segurament hauria estat nomenat cavaller per la reina.
Ara, lector, potser pensaràs que, com que la seva mare havia marxat, els dos germans es devien sentir més units.
Malauradament, s’havien allunyat més.
A diferència d’en Dennis, en John estava ple de ràbia silenciosa contra la seva mare per haver marxat, i pensava, com el pare, que era millor no tornar a mencionar-la. Era una de les normes de la casa.
No es podia parlar de la mare.
No es podia plorar.
I, el pitjor de tot, no es podien fer abraçades.
En Dennis, per la seva banda, estava ple de tristesa. De vegades, trobava tant a faltar la mare que, a la nit, plorava al llit. Intentava plorar tan silenciosament com podia, perquè ell i el seu germà compartien habitació i no volia que en John el sentís.
Però una nit els sanglots d’en Dennis van despertar en John.
—Dennis? Dennis? I ara, per què plores? —va preguntar en John des del llit.
—No ho sé... Només és que... bé... simplement voldria que la mare fos aquí, això és tot —va respondre en Dennis.
—Bé, no ploris. Ha marxat i no tornarà.
—Això, no ho saps...
—Mai no tornarà, Dennis. I ara para de plorar. Només ploren les noies.
Però en Dennis no podia parar de plorar. El dolor pujava i surava dins seu com el mar, enfonsant-lo, i fent que es desfés en llàgrimes. Però no volia molestar el seu germà, així que plorava tan silenciosament com podia.
Així, doncs, us deveu preguntar: per què en Dennis era tan diferent? Fet i fet, aquest noi vivia en una casa normal i corrent, en un carrer normal i corrent, en una ciutat normal i corrent.
Bé, doncs, encara no us diré el perquè, però la clau podria ser en el títol d’aquest llibre...
2
Un pare gras
El pare d’en Dennis no parava de saltar i fer crits d’alegria. I, llavors, va fer una abraçada ben forta a en Dennis.
—Dos a zero —va cridar—. Els hem donat una bona lliçó, oi, fill?
Sí, ja sé que havia dit que estava prohibit fer abraçades a casa d’en Dennis, però allò era diferent.
Era futbol.
A casa d’en Dennis parlar de futbol era més fàcil que parlar de sentiments. A ell, a en John i al pare el futbol els encantava, i junts compartien les alegries i (més sovint) les tristeses que comporta ser seguidor de l’equip local de tercera divisió.
Però, tan bon punt el partit acabava i l’àrbitre feia sonar el xiulet, era com si aquell soroll marqués el retorn a la seva estricta política de prohibit abraçar-se.
En Dennis trobava a faltar les abraçades. La mare l’abraçava contínuament. Era tan afectuosa i tendra, li encantava que li fes manyagues. La majoria de nens es moren de ganes de créixer i fer-se grans, però en Dennis trobava a faltar ser petit perquè la mare l’abracés. Era als seus braços on se sentia més segur.
Era una pena que el pare d’en Dennis no l’abracés gairebé mai. La gent grassa és molt bona fent abraçades; són afectuosos i tendres, com un sofà gran i còmode.
Ah, sí, no us ho havia dit? El pare era gras.
Molt gras.
El pare treballava com a camioner de llarga distància. I tot el temps que passava assegut conduint havia deixat la seva empremta, perquè únicament estirava les cames per anar a la cafeteria de l’àrea de servei i menjar diversos plats combinats amb ous, salsitxes, cansalada, mongetes i patates fregides.
De vegades, després d’esmorzar, el pare menjava dues bosses de patates. Després que la mare se n’anés, el pare no havia parat d’engreixar-se. En Dennis havia vist un episodi de Trisha en què sortia un home que es deia Barry que estava tan gras que no es podia eixugar el cul. El públic de l’estudi va escoltar quina era la seva dieta diària amb crits de «oh», «ah», en una mescla estranya de sorpresa i horror. Aleshores, la Trisha li va preguntar per què menjava tant:
—Trisha, m’encanta menjar —va respondre en Barry amb un somriure de satisfacció.
La Trisha va dir a en Barry que «menjava per consolar-se». La Trisha era bona amb frases com aquella. Fet i fet, ella també havia tingut una vida difícil. Al final, en Barry va plorar una mica i, quan van sortir els crèdits, la Trisha va esbossar un somriure trist i li va fer una abraçada, tot i que li costava rodejar amb els braços en Barry perquè era gran com un petit bungalou.
En Dennis es preguntava si el seu pare també menjava per consolar-se, quan prenia una altra salsitxa o una altra llesca de pa fregit més a l’hora d’esmorzar —per dir-ho amb paraules de la Trisha— «per omplir la buidor que tenia». Però no es va atrevir a comentar-ho al pare. Ben mirat, al pare no li feia gens de gràcia que en Dennis mirés el programa. Segons deia, era un programa per a nenes.
En Dennis somiava que un dia tindria el seu propi programa de Trisha, amb el títol d’«Els pets del meu pare fan molta pudor» o «El meu pare té un problema amb la xocolata». (El pare cada dia es cruspia tot un paquet de les galetes més calòriques del mercat quan tornava de la feina.)
Així que, quan en Dennis, el pare i en John jugaven a futbol, el pare sempre feia de porter perquè estava massa gras. Li agradava perquè allò volia dir que no havia de córrer gaire. Els pals de la porteria eren una galleda capgirada i una gerra buida de cervesa, les restes d’una barbacoa que havien fet feia temps, quan la mare encara corria per casa.
Ara ja no feien barbacoes. En aquells dies menjaven salsitxes fregides de la xurreria de la cantonada, o bols de cereals, fins i tot quan no era l’hora d’esmorzar.
A en Dennis el que més li agradava de jugar a futbol amb la família era que era el millor. Tot i que el seu germà tenia dos anys més, en Dennis feia el que volia al jardí: li treia la pilota, el driblava i marcava amb una gran habilitat. I tampoc no era precisament senzill batre el pare, no pas perquè fos un bon porter, sinó perquè senzillament era tan gros...
El diumenge al matí, en Dennis solia jugar a futbol amb el club local. Somiava convertir-se en futbolista professional, però, després que la mare i el pare se separessin, va deixar d’anar-hi. Sempre s’havia refiat de la mare perquè el dugués als partits, perquè el pare no l’hi podia dur ja que sempre estava recorrent el país amb el camió per poder arribar a final de mes.
Així, doncs, el somni d’en Dennis s’havia esvaït.
Però sí que jugava a futbol a l’escola, i era el millor... llançador de l’equip?
Ho sento, lector, ho he de consultar.
Ah, el millor davanter.
Sí, en Dennis era el millor davanter de l’equip, perquè marcava més d’un milió de gols l’any.
M’hauràs de tornar a perdonar, lector. No hi entenc gaire, de futbol, potser un milió és massa. Un miler? Un centenar? Dos?
Sigui com sigui, marcava una pila de gols.
De resultes d’això, en Dennis era increïblement popular entre els seus companys d’equip, tret del capità, en Gareth, que esbroncava en Dennis per cada petit error que cometia al camp. En Dennis sospitava que en Gareth n’estava gelós perquè ell era més bon futbolista. En Gareth era un d’aquells nois que són extraordinàriament grans per la seva edat. De fet, ningú no se sorprendria si es descobrís que tenia cinc anys més que la resta de la classe i que havia hagut de repetir cinc cursos perquè era una mica curt de gambals.
Un dia que tenia partit en Dennis no havia anat a escola perquè tenia un refredat molt fort. Tot just acabava de veure Trisha aquell dia, un episodi apassionant sobre una dona que havia descobert que tenia una aventura amb el seu propi marit. Després, ja pensava prendre una sopa de tomàquet Heinz i veure el seu segon programa preferit, Dones alliberades, en el qual un grup de senyores d’aspecte empipat debatia qüestions importants del dia, com ara dietes i mitges.
Però quan la sintonia d’inici del programa ja sonava, va sentir que picaven a la porta. En Dennis es va posar dret de mal humor. Era en Darvesh, el millor amic d’en Dennis a l’escola.
—Dennis, necessitem desesperadament que juguis avui —li va suplicar en Darvesh.
—Ho sento, Darvesh. Simplement, no em trobo bé. No puc parar d’esternudar i tossir. Atxim! Ho veus? —va contestar en Dennis.
—Però... si avui juguem els quarts de final! Sempre ens han eliminat als quarts de final. Sisplau...
En Dennis va tornar a esternudar.
— A a a a a a a a a a a a a a a a a a t t t t t t t t t t x x x x x x x x x x x x x x x x x x i i i i i i i i i i i i i m m m m m m m m m m m m m !
Va fer un esternut tan fort que va pensar que es trencaria..
—Sisplaaaaau —va demanar en Darvesh esperançat mentre discretament treia un moc de la corbata d’en Dennis.
—D’acord, ho intentaré —va cont