Qui és la Nadia Ghulam?

La Nadia Ghulam és una supervivent de la guerra de l’Afganistan. Quan la Nadia tenia vuit anys una bomba va caure a casa seva, a Kabul. Tota la família era dins i, a més, aquell vespre, tenien convidats —la vida a l’Afganistan, en essència, s’assembla més del que ens pensem a la nostra, i compartir un sopar amb invitats a casa és una d’aquestes petites coses que donen sentit a l’existència i que la guerra també atura—. De fet, aquella bomba va aturar de cop la vida de la Nadia, perquè va caure just a l’habitació on ella estava, prop de la cuina, mentre esperava els dolços que la mare tenia preparats per a les postres d’aquell sopar. Mai els va arribar a tastar.

Les ferides causades per l’explosió van ser greus, molt greus. La Nadia va estar sis mesos en coma. I quan va recuperar la consciència i va obrir els ulls, va descobrir el mal que la guerra havia fet al seu cos, un cos de nena de vuit anys que mai no tornaria a ser el mateix malgrat totes les intervencions i cures mèdiques que encara requereix. Tenia una bona part del cos cremada i un dolor intens, estava estirada i amb prou feines era conscient de què havia passat. Mentrestant, per dins, unes altres ferides havien començat a obrir-se camí: ferides invisibles, que collen l’ànima i la retorcen, que eixuguen les llàgrimes i endureixen la pell i la mirada, una ràbia que arrela i que ves a saber per on sortirà, i quan. Una combinació explosiva d’emocions i un afany de voler entendre que ja no té marxa enrere i que marcarà per sempre la vida de la Nadia i dels milions de nens i nenes que, com ella, han patit la guerra.

La mare de la Nadia no es va moure del seu costat durant tot el temps que la filla va passar a l’hospital, en total, dos anys. La rentava, la cuidava, l’acaronava, li cantava i li parlava. Quan van haver passat els sis mesos del coma va respirar una mica més tranquil·la, però aquella dona afganesa menuda i forta va sospitar que no seria fàcil. A més, el pare de la Nadia havia començat a no estar bé, i això ho va descobrir la Nadia en sortir de l’hospital. El pare, a més de perdre la feina, havia caigut malalt. També es va adonar de com havia canviat el seu país durant aquell temps: els talibans havien pres el poder, i la seva família, com moltes altres famílies afganeses, havia perdut la casa —i amb ella, el cau on reposar el dolor i arraulir-se per comprendre les penúries de la guerra— juntament amb tots aquells objectes que donen fe de qui som i de qui aspirem a ser. Per exemple, els llibres del pare que la Nadia tan desitjava poder llegir de gran. Fugint de la violència i de la pobresa, van viure uns quants mesos al camp de refugiats de Jalalabad. Un camp de refugiats on la vida de la Nadia va agafar un camí que no deixaria mai més: la consciència que les persones es mereixen dignitat per sobre de tot i, massa sovint, aquests espais amb tendes on s’allotgen dones i homes, avis i àvies, nenes i nens que escapen de la barbàrie, acaben sent una altra experiència fosca i bruta i infrahumana per a algú que només busca viure en pau. VIURE EN PAU. És per això que la Nadia Ghulam, sempre que en té ocasió, denuncia la situació dels migrants i els refugiats des de l’experiència que li ha donat haver-ho viscut de petita i d’anar a treballar als camps de refugiats de gran per ajudar. I no calla a l’hora d’assenyalar la hipocresia dels governants de tots els colors polítics i de les institucions internacionals perquè els drets humans més mínims dels refugiats no es respecten i els camps es converteixen en centres de detenció on la llibertat de moviment, per exemple, és una utopia. La Nadia deixa en evidència, amb el seu testimoni, que les estructures que han muntat els governs d’arreu del món i les entitats supranacionals han perdut de vista allò més bàsic: respectar la vida i la voluntat d’aquestes persones. I ens explica com, en una tenda de pocs metres quadrats, poden arribar a dormir-hi desenes de persones amuntegades, amb les més dèbils sempre a sota, fent de matalàs de les altres. Pura metàfora de la nostra història antiga, recent i actual.

La mort del seu germà Zelmai quan encara era una nena és, per a la vida de la Nadia, un fet transcendental. Sense aquest fet probablement ella no seria qui és avui. O potser sí, qui ho sap. En qualsevol cas, aquella nena marcada per la guerra que va prendre consciència que, sent una dona, no podria aspirar a gaire res al seu país, al seu Afganistan estimat, va materialitzar-se quan el seu germà va desaparèixer. No va dubtar a desafiar la por, les convencions i el què diran de la seva pròpia família per tirar endavant i, fent-se passar per un noi de nom Zelmai, viure com un home en ple règim talibà per poder gaudir del màxim de llibertat possible en un país on les dones no en tenen. Així doncs, va adoptar la identitat del seu germà i es va començar a vestir i a comportar-se com un noi —sempre amb l’ai al cor per si la descobrien i patint per les conseqüències que això podria comportar per a ella i per a la seva família—. L’objectiu era clar: volia treballar per guanyar afganis i comprar, així, menjar per a casa seva, perquè el pare, malalt, ja no podia fer res i a la família eren cinc boques per alimentar: pare, mare, dues germanes petites i ella. Íntimament, però, la Nadia també buscava ser lliure per poder aprendre i llegir, per fer més coses de les que els talibans permetien a les dones. Mai no va pensar, però, que l’engany per sobreviure duraria tant: la Nadia va ser en Zelmai durant deu anys, temps sufi­cient perquè fins i tot la seva pròpia mare li acabés dient «fill» en lloc de filla. Tanmateix, ser un home de cara enfora no va fer que la vida de la Nadia Ghulam fos directament fàcil, més aviat el contrari. Ella sempre diu que li passen coses, i en deixa testimoni a El secret del meu turbant, obra publicada, premiada i traduïda a més d’una desena de llengües, en la qual s’explica la història d’aquesta dona que va decidir canviar d’identitat en un país on, si hagués estat descoberta, l’hau­rien condemnat a mort. Un relat àgil, intens i també irònic per entendre el camí que ha portat la Nadia Ghulam a posar per escrit, en aquest Somiant la pau, les seves reflexions i els seus anhels.

És així, vestida d’home, com la Nadia marxa de l’Afganistan l’any 2006 amb destinació Barcelona. Ho fa gràcies a una ONG que li facilita la sortida del país per poder curar-se de les ferides de la guerra. Aquesta és l’excusa i el titular que escriuen tots els mitjans que cobreixen la seva arribada. La idea, però, era establir-se a Catalunya: llavors la Nadia tenia vint-i-un anys. Aquí, a banda de l’equip mèdic que la tracta i de l’ajuda psicològica que comença a rebre, troba una família que l’acull, un lloc on estudiar, una feina i la possibilitat de lluitar per dur a terme el seu objectiu vital: aconseguir la pau al seu país. Però el camí que la Nadia recorre a Europa no és, contràriament al que moltes persones creuen, un camí de roses. Ha deixat les bombes enrere, però els records, l’insomni, l’angoixa i la llunyania de la seva família li passen factura. Ja no li cauen bombes a sobre, ja no tem per la seva vida, però s’enfronta a una realitat que li exigeix coses per a les quals ella no està preparada. I descobreix que la distància entre Kabul i Barcelona és més gran del que es pensava. Un exemple que posa sovint és el descobriment que, tot i tenir el certificat de batxillerat cursat a l’Afganistan, aquí és una analfabeta. No sap com funciona el món occidental i ha d’entendre una cultura que està literalment als antípodes del que ha viscut fins llavors. La Nadia, però, no s’enfonsa davant l’adversitat. Amb ajuda i acompanyament, i sobretot amb el seu capteniment i les hores i hores que hi aboca, aconsegueix treure’s dos graus superiors, una carrera a la universitat i un màster. Comença a acumular llibres —i que feliç se sent de tenir la seva biblioteca!— i decideix dedicar-se en cos i ànima —i dia i nit, literalment— a ajudar la població del seu país. L’educació de nenes i dones afganeses és el seu camp de batalla i treballa incansablement sobre el terreny a l’Afganistan —des de la distància, amb la seva associació Ponts per la Pau— i aprofita qualsevol oportunitat per denunciar la situació amb xerrades, conferències i cursos. Allà on la conviden, la Nadia hi va. S’ha convertit en un referent per a les afganeses que volen llibertat, ha aconseguit amb la seva història que Occident sàpiga què passa al seu país, i ajuda a sortir-ne qui pot. Certament, menys persones de les que voldria. Però no perd l’esperança. Les vint-i-quatre hores del dia les dedica a un objectiu: la pau. I el seu temps lliure, als refugiats, sigui quin sigui el seu origen.

La nena d’ulls foscos i cabells rinxolats que es va fer passar per nen per ser lliure, estudiar i ajudar s’ha marcat ara un repte ambiciós: no té cap pudor a l’hora de dir que ella vol anar a les Nacions Unides per explicar la seva estratègia a diferents nivells. Encara creu que l’ONU pot ser un aliat per als seus objectius, malgrat el desencís que sovint li provoquen algunes decisions (o, més ben dit, algunes no-decisions). La Nadia sap que hi ha persones que se’n riuen, de les seves pretensions, que la prenen per boja per apuntar tan amunt: uns directament l’hi diuen mig en broma mig seriosament; d’altres, quan es giren, la prenen per una ingènua que no sap com funciona el món. Però a ella li és ben igual. Sap el que ha viscut, el que ha patit, què ha hagut de fer per sobreviure des que té ús de raó i no li fan por els obstacles ni aquells que li diuen que no ho aconseguirà.

Part del seu pla es dibuixa en aquest llibre, que beu del passat, però en el qual posa la mirada al futur de l’Afganistan, un país clau per a la geopolítica internacional, amb generacions senceres marcades per la guerra i denúncies continuades per la discriminació de les nenes i les dones. Un llibre on aboca les seves experiències passades i presents, vinculades al primer mig any dels talibans al poder, a partir del 15 d’agost de 2021. Un llibre que ineludiblement té una mirada femenina, la de la Nadia Ghulam i la de totes les dones a qui ha ajudat i ajuda: l’Afganistan no pot tancar rere els murs de les seves cases la meitat de la població, les dones, i tornar-les a obligar a viure en l’ostracisme.

«La meva mare, de petita, em demanava que resés a Déu per demanar-li la pau. Jo no sabia què era la pau, però sí que sabia que als grans els encantava que jo pronunciés aquella paraula i la invoqués. Sabia que queien bombes en alguns llocs del meu Afganistan estimat, però nosaltres vivíem a Kabul, en una casa bonica, teníem llibres, diners per comprar menjar, i la meva mare anava vestida amb minifaldilla. El meu pare tenia una feina prou digna. Els adults de casa, quan em sentien que resava demanant la pau a Déu, em deien: “Bravo, Nadia”, i jo sentia que feia una cosa bona. Fins que un dia vaig entendre per què tenia tant de valor la pau.

»Una nit que teníem convidats a casa, a les acaballes del sopar, vaig seguir la mare a la cuina: sabia que anava a fer un te per als grans i la volia ajudar per veure si podia endrapar algun dels dolços que pensava treure a la taula. Com que la mare em va veure venir i jo era molt llaminera, em va dir: “Nadia, espera’m aquí a l’habitació, que ara vinc, va!”. Poc podia intuir ella que on em va fer esperar hi cauria una bomba al cap d’uns instants. Vaig viure vint-i-un anys a l’Afganistan, i la guerra em va prendre la infància, l’adolescència, la joventut».

ARIADNA OLTRA

Estimat lector

Et vull donar les gràcies per triar aquest llibr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X