El so de la seva rialla ressona dins del meu cap i sembla com si els arbres riguessin amb ell, com si les branques cruixissin cada cop que alguna cosa li fa gràcia. M’agrada veure’l somriure i apreciar el clotet que se li marca a la galta esquerra.

Si m’ho demaneu, aquesta és la meva imatge preferida.

Els seus dits s’entrellacen amb els meus i sembla com si totes dues mans es bressolessin. Al principi em costa caminar al seu costat. Les seves passes són més grans i ràpides que les meves, però ell se n’adona i prova de reduir la velocitat.

El cel s’il·lumina amb tons blavosos i la gespa verda del boulevard està més crescuda que de costum. Ja és l’època de les jacarandes, que floreixen per tot el carreró i el fan lluir encara més bonic.

Aquesta escena es grava a foc en la meva memòria.

Els seus dits llargs i prims llisquen per la meva galta i em fan tremolar i deixar anar un sospir. El seu tacte és suau, delicat i fred, com sempre. L’olor de nicotina es barreja amb el seu perfum; el percebo tan clarament que sembla real.

El blau elèctric dels seus ulls em manté captivada, gairebé hipnotitzada. Fa aquell somriure lànguid que desperta en mi tants sentiments, i l’anelleta negra que duu al llavi inferior es proclama com el seu millor accessori.

—No et vull perdre —murmuro—. Un altre cop no.

—Saps que me n’he d’anar.

Sentir-li la veu em provoca un buit a l’estómac, noto una pressió al pit i em consumeixen les ganes d’abraçar-lo perquè no marxi mai.

Això no és real.

—No ho facis —li demano, aferrant-me al seu tors.

—Tot anirà bé —diu ell.

—No te’n vagis. Et necessito.

M’agafa la barbeta i m’aixeca la cara una mica per mirar-me.

—M’has de deixar anar. —El seu somriure continua intacte, serè i càlid, per fer-me sentir segura—. Fes-ho, et prometo que tot anirà bé.

Tanco els ulls i em nego a fer el que em demana. L’he d’aturar.

—No, no. No puc…

—Weigel.

—Sisplau…

—Vull que siguis feliç.

De sobte, la visió se’m torna borrosa i la seva veu es comença a sentir distant. Parpellejo i el veig lluny de mi, així que m’hi intento acostar, però cada passa que jo avanço, ell la retrocedeix.

—Sisplau, no em deixis —suplico, amb la veu entretallada.

—Estic bé, ara tu també hi has d’estar.—

—Luke…

Per un moment me’n sento ben a prop i, tot seguit, ben lluny.

Obro els ulls. La primera cosa que veig és el sostre de la meva habitació fosca. El meu pit puja i baixa, i em noto el cor accelerat, fins al punt que sento els meus propis batecs.

Continuo mirant endavant i després, amb por, desvio els ulls cap al costat, buscant-lo. Que ximpleta…

No hi és. Només ha estat un altre somni…, un altre en el qual s’esvaeix completament.

MELBOURNE, AUSTRALIA

Suposo que quan algú mor, de cop i volta sembla que tothom l’estimava. Les visites que havia deixat de rebre en vida es multipliquen al funeral, li regalen més flors que paraules quan vivia, i fins i tot les males accions se li perdonen. És com si quan morim ens convertíssim en persones bones i importants, tant és el que hàgim estat en vida.

Però els rams de flors es marceixen, les espelmes s’apaguen, els condols desapareixen i el típic «era bona persona» dura fins que tothom deixa de sentir llàstima.

En els meus anys de vida no havia patit mai una pèrdua tan gran, que em marqués tant, fins que el vaig conèixer a ell i se’n va anar. No hi va haver cap senyal, tampoc cap diagnòstic fatal, ni molt menys un avís. Simplement va succeir.

Luke, així és com es deia.

El vaig conèixer a l’institut un dia que vaig fer tard a la classe de primera hora i no m’hi van deixar entrar. Jo era maldestra i immadura, també tossuda i una mica ingènua; ell era el prototipus de noi dolent, hostil, una mica antipàtic i massa directe.

Al començament, la nostra relació no va ser bona. Ell es va encarregar d’allunyar-me’n i em va fer saber que no tenia cap intenció de ser amic meu, i jo me n’hauria allunyat, però m’hi vaig encaparrar fins a aconseguir el que em pensava que volia.

Amb en Luke vaig compartir una relació que no vam arribar a definir mai. No era sana, però hi vaig apostar. No ens vam considerar mai un exemple a seguir, vam cometre errors, vam fer coses de les quals no m’enorgulleixo i ens vam centrar massa en nosaltres, sense mirar a cap altra banda.

Vam tenir diferències, des de gustos fins a opinions. Si ell deia negre, jo deia blanc; si ell corria, jo caminava; si li agradaven els menjars salats, a mi els dolços; si cridava, jo mormolava. La majoria del temps no estàvem d’acord, però coincidirem a estimar-nos.

En Luke no era perfecte, només una persona trencada que es començava a cosir les ferides.

Se n’havia anat i m’havia deixat amb l’amargura de la vida, amb aquella sensació que res no tornaria a ser igual. Un dia era amb mi i l’endemà… l’endemà veia com el baixaven dins d’un taüt.

Sempre m’havia espantat la foscor; anar a cegues i no saber què hi havia al meu voltant era una de les coses que em feien més por, i durant molts mesos saber que ell estaria tot sol a les fosques dins d’una caixa no em va deixar estar en pau. No hi hauria cap més abraçada ni cap somriure. Amb el temps, els dubtes em van enfonsar: estaria bé, ell? No li feia por la foscor? No l’espantava estar sol? Ni els espais reduïts i estrets? No passaria fred?

El dia que vaig tornar a casa em vaig qüestionar per què en Luke era allà. Ja sé que no li hauria agradat que em quedés al costat de la seva làpida sota la nit freda, però no podia evitar imaginar que, en aquell moment, potser tots dos podríem haver estat a la meva habitació. Ell havia de dormir en un matalàs còmode, no en una caixa de fusta rectangular.

Però havien anat passant els dies i les preguntes em continuaven inundant el cap, fins que vaig arribar on em trobava en aquell moment, asseguda mentre observava com la carcassa del meu mòbil perdia el seu color porpra.

—Què faràs durant les vacances? —va preguntar la Rose, la psicòloga de la universitat, i també la meva des de feia dos anys i mig.

M’interrogava amb la mirada. Darrere d’ella hi havia penjat el seu títol emmarcat, igual que el que tenia la mare al seu despatx. Les parets del de la Rose eren blanques i beix i hi havia pocs objectes; era un estil ben minimalista.

Al costat de la seva tassa de cafè hi havia una fotografia d’una nena i un bolígraf amb la frase: «La millor psicòloga és la mare».

Em vaig humitejar els llavis per la sequedat de l’aire condicionat i vaig parpellejar en un intent de fer que les teranyines de dins del meu cap s’esvaïssin i em permetessin respondre.

—Potser vaig a Sydney a celebrar la nit de Nadal i el Cap d’Any —vaig dir—. La meva idea és ajudar la mare amb el sopar. Em sembla que me les puc apanyar amb el pernil de Nadal sense cremar-lo.

—Ho faràs? —La Rose va somriure amb picardia.

—Sí, necessito demostrar-li que no és l’única que se’n surt, amb el pernil. —Vaig arronsar les espatlles i vaig dubtar un moment—. Encara que, per poder-la desafiar, hauria de mirar més vídeos.

—Espero que no es cremi, aquest pernil —va dir ella amb to vacil·lant. Vaig arrufar el front lleugerament: em sentia ofesa pel que semblaven ser els seus bons desitjos—. Va, continua. Què més faràs?

Em vaig quedar en silenci, incapaç d’explicar-li res més enllà del que havia estat planejant. No se m’ha donat mai bé dir mentides.

M’ho preguntava perquè volia sentir el que ja sabia: esperava que li confessés de nou el motiu pel qual ens vèiem setmanalment. No era cap rutina, sinó potser alguna cosa més complicada.

—Faré una visita al cementiri —vaig admetre.

De sobte, a la Rose li va canviar l’expressió. Va relaxar tots els músculs i es va recolzar damunt de l’escriptori, parant encara més atenció.

—I què hi faràs, exactament?

—És el seu aniversari —li vaig recordar—. Li duré roses. Vull portar-li totes les roses que mereix i que no va rebre.

—Com et sents, Hasley?

Vaig abaixar la vista cap a les mans i vaig joguinejar amb les ungles, nerviosa perquè no sabia la resposta concreta. D’ençà de la seva mort, no m’agradava que em fessin aquesta pregunta: significava mentir o dir la veritat, i cap de les dues coses no convencia ningú.

—He estat ocupada amb els projectes finals, així que no he tingut temps de pensar com m’aterra aquesta data —vaig confessar—. Els últims mesos m’he sentit bé, fins i tot vull celebrar Nadal. No faig mal fet, oi?

La Rose es va aixecar i va fer la volta a l’escriptori per seure al meu costat. Després em va agafar la mà i em va dedicar un somriure a mitges, però comprensiu.

—Ho fas la mar de bé, Hasley —va dir—. La ferida que abans et feia mal ja està sanant. Només cal que no la torni a obrir ningú.

Li vaig fer un somriure una mica pesat, perquè no era veritat.

—Em fa mal…

—El què?

—Haver-lo d’oblidar…

—Les persones que estimem no les oblidem mai, sempre estaran presents —va respondre.

Se’m va ennuvolar la vista i la imatge de la cara de la Rose es va distorsionar.

—Aleshores, com se suposa que he de tirar endavant?

—Has de superar el trauma, però sense oblidar els bons records —va indicar—. En Luke continuarà al teu cor per molt que avancis, però no has de retrocedir.

Sentir el seu nom em va obligar a abaixar la mirada. Havia passat molt de temps des que se n’havia anat, però encara m’afectava molt qualsevol cosa que estigués relacionada amb ell, per insignificant que fos. Estava avançant. Les sessions amb la Rose em feien entendre moltes coses i, encara que n’hi havia algunes que no aconseguia acceptar, m’hi esforçava, de debò que ho feia.

—Sé que aviat entendràs tot el que sent el teu cor, aviat afrontaràs aquestes emocions que fan mal i creixeràs amb elles, en sortiràs enfortida i el dol s’haurà acabat. No es tracta d’anar contrarellotge, sinó de comprendre per què va passar i per què has de continuar endavant.

—Rose —vaig dir mirant-la amb el cap cot—, ja he acceptat que se n’ha anat. Ja he acceptat que no tornarà. Ja he acceptat que no el tornaré a veure. —Vaig sospirar—. Ja he acceptat que en Luke és mort.

Fins i tot després de tant de temps, dir-ho en veu alta em raspava la gola. Pronunciar-ho ara feia tant de mal com el primer cop.

—I per això has d’avançar, Hasley. No te n’oblidaràs, només has d’aprendre a viure i superar-ho.

Vaig prémer els llavis, no tenia gaire ganes de respondre. Em va sonar el mòbil i la pantalla es va il·luminar amb una alarma que deia «Sessió finalitzada».

M’agradava la Rose, però preferia no quedar-me més del que estava estipulat al meu full acadèmic. Haver d’assistir a les cites psicològiques m’obligava a reviure els records. Els seus moments. Els nostres moments. Era l’última cosa que volia fer.

—Me n’he d’anar —vaig anunciar.

Em vaig humitejar els llavis i vaig agafar el mòbil per guardar-lo a la motxilla.

—Aquesta és la darrera sessió, Hasley —em va recordar la Rose—. Ens veurem després de vacances i m’agradaria que…

—Rose? —la vaig cridar, encara asseguda a la butaca, i ella va aixecar una cella per indicar-me que continués—. Podríem no fer sessions virtuals durant les vacances?

Va arrufar el front, confosa pel que li demanava. Cada període de vacances fèiem una sessió setmanal per continuar amb la conversa i saber si tot anava bé.

—Per què?

—Perquè… vull gaudir d’aquestes dates.

Va somriure.

—Però saps que ho hauré d’explicar a la teva mare, oi?

—Sí, ja ho sé.

—D’acord —va acceptar.

La mare i la Rose no eren amigues, però sí col·legues de professió. Al començament, la mare m’havia volgut dur a la consulta d’un amic seu, però jo m’hi havia negat perquè la situació em feia sentir molt incòmoda. Quan li vaig proposar anar al servei psicològic que oferia la universitat, hi va accedir.

Potser no li agradaria saber que havia cancel·lat les sessions virtuals, però malgrat tot em donaria suport.

Vaig agafar la motxilla i em vaig aixecar de la butaca per sortir del despatx. Igual com jo en sortia ara, potser aviat algú altre hi entraria. Abans de creuar la porta, vaig tornar a sentir la veu de la Rose.

—Recorda que després d’ell tens una vida per viure.

Vaig somriure de costat i vaig sortir. A aquella hora la recepció era gairebé buida a excepció d’un noi que s’esperava assegut. A les escales només hi havia una parella xerrant, i als passadissos el vent feia rodolar unes boles de paper.

Em vaig aturar davant dels taulers on s’anunciaven diversos avisos, esdeveniments i invitacions, i també hi havia un «es busca» d’un mòbil perdut. Volia informar-me sobre els horaris de les activitats de formació, que havies de fer per completar els crèdits de cada matèria.

Em vaig mossegar el llavi inferior mentre pensava a quina seria millor assistir. La meva darrera classe de l’endemà acabava a la una, i aquelles serien les últimes activitats que es farien fins que tornéssim de vacances.

—Com conciliar la vida laboral i la personal… Dues hores —vaig rellegir a mitges.

Bé, aniria a aquella.

Em vaig allunyar dels taulers i vaig començar a baixar les escales. Arribaria a casa, em prepararia alguna cosa per dinar i dormiria una mica. I quan em despertés continuaria fent un dels projectes finals.

Malgrat que no tota la meva vida estava en ordre, m’animava a millorar a poc a poc.

Vaig anar als banys de la planta baixa i vaig deixar la motxilla damunt dels lavabos. El mirall em va retornar la imatge que tenia des de feia setmanes, mesos: les ulleres pronunciades, les clavícules marcades i els cabells negres mal recollits; no me’ls havia tenyit mai i des de feia uns tres anys que no me’ls tallava, perquè em recordava la imatge d’en Luke burlant-se del meu tall estil Lord Farquaad.

Em vaig mullar una mica la cara i vaig respirar fondo. Vaig tancar els ulls gaudint de les gotes fredes damunt la pell i del silenci.

—Weigel —vaig sentir la seva veu. I vaig obrir els ulls de cop.

Al principi em vaig quedar ben quieta, amb els pèls de punta i la boca seca, perquè havia sonat ben bé al costat de la meva oïda. Vaig mirar per tot el mirall i després em vaig atrevir a girar-me, i vaig comprovar que no hi havia ningú més al bany.

Em vaig empassar saliva i vaig parpellejar. Tenia la sensació que m’estava tornant boja.

Sense buscar explicacions ni respostes, vaig agafar la motxilla i me’n vaig anar corrents. El so de la porta en tancar-se de cop va fer eco al passadís.

No volia seguir en la fase de negació. En Luke ja no hi era. Ho sabia, tothom ho sabia. Malgrat tot, una part de mi encara s’aferrava al que en quedava, perquè quan algú mor, esperem que el món s’aturi i tinguem temps per assimilar-ho, per entendre què ha passat; esperem una pausa del nostre voltant abans que tot plegat continuï el seu ritme; però això no passa. La vida dels altres continua, fins i tot la teva, encara que en aquell moment ni tan sols en siguis conscient.

Mig any després de la mort d’en Luke em vaig graduar a l’institut, amb molt d’esforç i el suport dels meus éssers estimats.

Va arribar el moment de decidir com volia continuar. Al principi semblava que estudiar Disseny Gràfic a Perth havia estat una bona elecció, fins que a meitat de primer curs em vaig decidir canviar a la Universitat de Melbourne, amb en Neisan. La mare no va protestar; al contrari, em va donar suport absolut i em va ajudar amb la convocatòria, i vaig poder convalidar algunes assignatures i continuar el grau.

D’altra banda, en Neisan sempre havia complert la seva paraula de ser amb mi a les verdes i a les madures. Cada pas que jo feia, ell el feia amb mi.

Recordava les baralles que havia tingut amb el seu pare ara feia tres anys per la decisió que havia pres, descabellada i de darrera hora, de deixar Enginyeria Civil per fer Arquitectura. Ara li quedava un any i mig per acabar; en canvi, a mi només me’n faltava mig.

—Recordeu que a les dues del migdia hi ha una conferència a l’auditori per als qui encara no teniu prou crèdits d’assistència i participació. Val per dos crèdits —va dir el professor—. I a les quatre n’hi ha una altra. Us recomano que aneu a totes dues, si podeu. S’ha acabat la classe.

—Podem saber el tema d’aquestes conferències?

Encara que les conferències i les xerrades que es feien estaven anunciades als taulers, gairebé ningú no s’aturava a mirar-ho.

Vaig acabar de guardar les meves coses i em vaig quedar asseguda per respecte al professor, que encara tenia la paraula. La mare sempre m’havia dit que això deia molt d’un mateix.

—Com conciliar la vida laboral i la personal. La fa el professor Harry Beckinsale, un dels millors professors de la Universitat de Sydney —va respondre—. L’altra és…

Vaig deixar de parar atenció en veure que la gent començava a murmurar per la presència d’aquell home, que, segons semblava, era ben conegut per a molts dels presents. Vaig provar de buscar una mica d’informació sobre ell dins del meu cap, però no en sabia res. No el coneixia, no n’havia sentit a parlar mai.

—Sereu benvinguts i en penso que us convé anar-hi, n’estic convençut —va assegurar el professor—. Bé, ja estem, podeu marxar.

Em vaig aixecar i vaig sortir de classe per anar cap al campus principal. Estava cansadíssima i l’única cosa que volia era arribar a casa i estirar-me al llit a dormir, i potser despertar-me passat un semestre amb el títol universitari a la butxaca.

En Neisan em va saludar amb la mà i es va fer notar entre la gent que hi havia al seu voltant. Li vaig dedicar un somriure amb els llavis premuts i m’hi vaig acostar. Tenia a la mà una figureta de paper que va aixecar a l’alçada del meu rostre per mostrar-me-la.

—Un ocell —vaig dir.

Va assentir.

—Un ocell d’origami. Aquest cop no he fet servir tisores.

Vaig arrufar el front i vaig agafar la figureta.

—Gràcies.

Cada dia, mentre m’esperava, es dedicava a fer alguna figura amb un full de paper. Així no s’avorria quan les seves classes acabaven abans que les meves. L’edifici de la seva carrera era al mateix campus que el meu, tan sols els separava un pont que travessava un petit llac.

Quan les nostres hores lliures coincidien, procuràvem posar-nos d’acord per esmorzar junts. En Neisan havia fet amics en aquell temps… I jo? Jo no.

—Anem cap a casa o prefereixes menjar alguna cosa? —va preguntar.

Vaig inflar les galtes i hi vaig rumiar.

Necessitava els crèdits. No em podia permetre el luxe de deixar passar la conferència. Si arribava a suspendre alguna assignatura, trigaria molt a aconseguir el títol de graduada universitària, i això em molestaria més que haver d’esperar ara fins a les dues de la tarda.

—Em quedo —vaig respondre—. D’aquí a una hora hi ha una conferència a l’auditori i és millor que hi vagi. Pots marxar sense mi. T’aviso quan surti.

—A nos

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X