Pròleg

Port de la Selva, agost del 1914

Era un estiu especialment sec i calorós, a l’Empordà.

Refugiats sota un dels para-sols del restaurant Gavina, la jove parella gaudia de l’agradable brisa marina. Havien tingut sort, aquella tarda la tramuntana els havia donat treva. El dia anterior, sense anar més lluny, la ventada havia fet caure més d’una copa sobre algun dels clients.

L’oratge els duia de tant en tant converses provinents d’una platja de la Ribera plena de gom a gom, comentaris pujats de to d’un grup d’ancians que gaudia del sol o crits esbojarrats dels nens que jugaven a la sorra.

Precisament cap a una d’aquelles criatures feia estona que miraven els ulls de la Laura.

—Crec que tindrà un germanet. M’hi jugo un dinar com el d’avui! —va dir ella mirant el seu fill.

En Ramon també es mirava el nen.

—Doncs ja pots començar a estalviar... —va respondre ell connectant amb els ulls de la Laura. Li posà la mà a la panxa—. Tens el ventre rodó, amor. Serà una nena.

—I això què hi té a veure? —va dir ella.

—M’ho va dir la Maria.

—I què en sap ella, d’això...?

Just en aquell moment, el cambrer deixava un segon cafè i un altre tall de pastís de xocolata. Tots dos repetien.

—Ho veus? També em va dir que és nena quan us agafa pels dolços —hi tornà.

—Maria «la Pitonissa», li direm a partir d’ara —rigué la Laura.

—L’àvia Maria! —va aclarir en Ramon alçant el dit. La Laura se’l mirà sorpresa.

—Li donarem el títol d’àvia, ara?

—I quin títol vols que tingui, si no?

—No ho sé. Heu estat tant de temps distanciats... I fa tan poc que us heu retrobat...

—Però això no treu que sigui el més semblant a una mare que hagi tingut.

Silenci.

—Ja em sembla bé —va dir la Laura finalment fent-li un petó a la galta—. I l’avi, per tant, serà en Lluís Dalmau, oi? —va mofar-se’n.

—D’avi no en tindrà pas —va respondre aixecant-se de la cadira.

—On vas ara?

—A pagar.

La Laura seguia el caminar ranc del seu marit. Se l’estimava tant...

Un home s’alçà a la terrassa. Havia esperat que es quedés sola.

—Senyora Laura... —va saludar-la cortès oferint-li la mà.

Era pocs anys més gran que ella. Duia barba d’un dit. Impecable.

—Ens coneixem? —va vacil·lar ella encaixant-li la seva.

—No sap fins a quin punt.

L’home es va treure un sobre de la butxaca i el deixà damunt la taula.

—Això és per al seu marit —va dir.

I sense esperar resposta li donà també un ocellet fet de paper.

—I això és per a la criatura.

L’home havia sortit del bosc de para-sols i ara s’allunyava passeig enllà. Una luxosa berlina negra l’esperava.

—Estàs bé, Laura? —preguntà en Ramon a la seva esposa, que tenia la mirada perduda—. No fas gaire bona cara.

—Un home... s’ha acostat i m’ha donat això. —L’hi va mostrar.

—Com?

—Ara mateix. M’ha deixat això per a tu.

—I què més t’ha dit? —va preguntar incrèdul.

—No res. No l’havia vist mai. Però sabia el meu nom. M’ha dit que em coneixia.

En Ramon va seure silenciós.

—El deu haver sentit dir mentre dinàvem.

Dins del sobre hi havia una nota i un penjoll.

—I bé? —va preguntar la Laura traient el cap per sobre el paper.

RAMON: ET MIRO I VEIG EL TEU PARE.

AIXÒ LI PERTANY. T’AGRADARÀ TENIR-HO.

Penjat d’un dit, la Laura observava el penjoll.

—Sembla una moneda antiga.

—Per on ha marxat? —va preguntar greu en Ramon.

—Ha pujat en aquella berlina.

A l’horitzó, un carruatge s’allunyava perfilant la badia. La parella el va seguir amb la mirada fins que es va perdre definitivament darrere el revolt.

—On és l’Andreu? —va clamar alarmat de sobte en Ramon.

I com si hagués percebut l’ensurt del seu pare, l’Andreu va alçar el somriure damunt dels altres nens.

1

Barcelona, 23 de juny de 1929 (diumenge)

Poc m’imaginava que la nit més curta de l’any seria també l’inici dels esdeveniments.

Vaig sortir de la botiga amb la Barceloneta al cap i el món sota les rodes de la bicicleta. Era diumenge, però, com diu el pare, «si hi ha feina, hi ha feina...». A més, un negoci com el nostre no es podia permetre la pèrdua d’un client com el senyor Àngel. Ell, sempre amb les seves urgències i impertinències, pagava bé i al moment.

Corre, Andreu, que la colla t’espera!, vaig dir-me.

Pedalava convençut que res aconseguiria ennuvolar-me el final de la setmana. No pas perquè fos la revetlla de Sant Joan, o perquè ens retrobaríem les Manoles i ves a saber si també... la noia de la trena. Res de tot això.

Casa meva.

Només de pensar-ho, se’m dibuixava un somriure als llavis.

Adeu a les becaines a la gandula envoltat de galledes de cola i rotllos de paper de paret de les últimes setmanes.

Casa meva..., vaig repetir-me amb flames a l’estómac. Que bé que sona!

La noia de la trena, pensava incapaç de recordar com es deia. Quina cara posaria si li digués que no visc amb el meu pare. Se’n deurà recordar, de mi? En el fons, van ser dos tristos petons i quatre carícies en un portal. Però quantes històries d’amor no comencen amb innocents moixaines furtives?

Però avui serà diferent..., em vaig voler convèncer.

Els últims mesos, parapetat en les novel·les del Cavaller Audaç i en les quartilles eròtiques que el quiosquer dibuixava clandestinament, m’havia armat cavaller. En teoria.

Ell en sabia molt, de dones. Els seus trenta anys i les tres parelles que duia descrites en el seu full de serveis el convertien en la persona més experta —i accessible— que els meus amics i jo coneixíem. Aquell Cirano de barri dosificava les lliçons amatòries alhora que les repartia secretament des del seu quiosc de la plaça.

Pensant-ho bé, aquella nit tant me feia convertir-me o no en el Cavaller Audaç; la gropa del meu nou llit m’estava esperant! Bé, nou... En realitat era reaprofitat. Com les il·lusions que tenia. Però el matalàs... Renoi, quin matalàs...! El pare m’havia ajudat a pujar-lo aquell mateix migdia. Havia estat el seu regal. Bé, i la dracena. I tots els mobles que em va deixar agafar de la botiga.

Al Paral·lel, als xamfrans, els veïns apilaven les últimes rampoines condemnades. Aviat es convertirien en muntanyes incandescents.

—Tan malament hi estàs, a casa, Andreu? Tan malament et tracto? —m’havia dit el pare.

Paral·lel avall, la pregunta irònica del pare em colpejava les parets del crani com ho feia l’aire contra el meu rostre. Ell coneixia les meves ganes de deixar el niu: un instint natural que no tenia res a veure amb la qualitat de la nostra relació paternofilial. No. No es tractava d’això.

En realitat, tot era una cabòria del meu coi de cap. Era ell qui ho havia decidit, qui s’havia endinsat sense consideració en aquell somni i qui no parava de fantasiejar sobre dinars i sobretaules eternes amb els meus amics Joan, Rai i Marc. Ell, que ja es veia duent l’esmorzar a la seva dolça promesa invisible, que em feia xantatge amb la imatge de mi mateix al balcó prenent-se un cafè acabat de fer un matí gèlid d’hivern.

La resta de mi, inerme, anava com un gos flairant fruits saborosos. Què hi podia fer?

—Faré dinou anys, pare. Sento que ha arribat el moment de créixer.

Quan l’Antonio, l’amo del bar que el pare i jo freqüentàvem, em va dir que el pis de la seva mare havia quedat lliure, m’assaltà l’eufòria.

—Tu no buscaves pis, Andreu? —em va preguntar un migdia mentre servia les taules.

—Sí —vaig resoldre carregat de valor.

El pare ni va alçar el cap del plat.

—No m’estranya que vulguis guillar de casa ton pare... —havia rigut en Pepe, vell amic del meu pare—. Fa pinta de ser més recte que la meva senyora!

—Endreçat... —va apuntar el pare, impassible, aixecant el got de vi.

—I vostè, Pepe? Que no té classe, avui? —vaig preguntar.

—M’he agafat el matí! —va dir picant-me l’ullet.

En Pepe exercia la docència de teoria i història de les belles arts a l’Escola de la Llotja. Allà, però, era el professor Josep Gi­ner: un autèntic enamorat de l’art i, segons el pare, «tota una vocació per l’ensenyament».

—Et continua interessant o no? —va tornar-hi l’Antonio—. Mira que, si no, hi fico en Trotski. El pobre encara busca asil polític —va riure.

—Exacte, Antonio... Tu fica’t en tots els focs —va assentir el pare.

—Voldria... veure’l, primer —vaig respondre.

Així va ser com aquella mateixa nit vaig franquejar l’entrada del pis, que feia olor de gallines adormides.

—Pare, a quina edat vau marxar de casa?

—Ja saps que el meu cas és diferent, Andreu. Coneixes la relació que he tingut sempre amb el meu padrastre. No és comparable.

—Ja, però després també vau deixar la casa d’en Mariano...

El pare va fixar la mirada a mig camí entre el desconcert i el fàstic.

—Cal que et respongui? —va concedir finalment.

No. No calia.

Els seus pares havien mort en un terrible accident quan tenia només quatre anys. I, per si no n’hi havia prou, ell n’havia sortit esguerrat. És per això que duia bastó. Després de mesos a l’hospital, havia anat a parar a casa d’uns coneguts, els quals es convertiren en la seva família adoptiva: els Dalmau.

El seu padrastre, en Lluís Dalmau, i la seva dissortada ventafocs formaven la malaurada família amb què el meu pare va passar la infància. La màrtir es diu Maria i, encara que no l’hagi anomenat mai així, és el més semblant a una àvia que he tingut. Sobretot des que la meva mare i la meva germana Blanca van morir a la sala de parts. El pare se l’ha estimada sempre, a la Maria, tot i la llàstima que sent per ella. No me n’ha dit mai res dolent.

Malgrat que la Maria quedà encinta en més d’una ocasió, els Dalmau no havien tingut fills. No aconseguia passar dels tres mesos d’embaràs. Potser per aquest motiu ella preferí aquell orfe a la desavinent solitud amb el seu marit. Una adopció que, pel que fa a en Lluís, mai va ser vista amb bons ulls.

Les experiències viscudes en aquell ambient abundant en ten­sions i pobre en afecte van fer que el meu pare, quan li va aparèixer una oportunitat de millora, s’hi llancés de cap sense pensar-s’ho. En aquell cas, el «val més boig conegut que savi per conèixer» no hi va tenir res a fer.

Malgrat la immensa fortuna dels Dalmau, quan va tenir l’edat, el pare s’havia vist forçat a treballar en una senzilla fusteria del barri de Sants, propietat d’un home que es deia Mariano Aleu. En Lluís sempre l’havia volgut fora de casa i no va deixar perdre l’oportunitat quan la va tenir al davant. Així, els deu anys de desdeny, maquillats només per l’amor furtiu de la Maria, van fer que quan va conèixer en Mariano veiés en aquell restaurador d’ofici i cor enorme la seva salvació. Tenia només ca­torze anys quan en Mariano el va acollir com alguna cosa més que el seu deixeble.

—De vegades penso que m’hauria valgut més caure en un orfenat que a casa d’en Lluís Dalmau —em va dir en una ocasió.

El pare no parlava gaire de la seva infància.

—I amb la mare? A quina edat vàreu anar a viure junts? —vaig preguntar-li.

Va forçar un somriure.

—Joves.

Tot i que s’hi esforça, el pare sempre ha sigut un pèssim actor. I no li ho retrec. La vida li ha portat tantes calamitats que ni el mateix George Arliss sabria interpretar el seu paper.

Potser per això, ara que estava a punt de deixar el niu, no podia evitar que se’m regirés l’estómac. D’alguna manera l’estava abandonant.

Però treballem plegats, vaig voler-me convèncer.

2

Guarnida de fanals i d’estrelles, la nit feia olor de fusta cremada i salnitre. L’orquestra feia ballar tota la plaça. Apostada als marges en cadires de fusta, la tercera edat examinava el jovent sense perdre’s cap detall de les seves segones intencions. Darrere seu, la canalla corria amunt i avall fent giragonses entre els prudents que no gosaven entrar a l’arena.

Enfilalls de bombetes de colors radiaven el sostre de la plaça confluint totes sota el braç alçat d’en Rai.

—Andreu! —cridava enmig del tumult.

—Déu del cel, quines mosses, Andreu! —va clamar en Marc agafant-se’m a la camisa.

Ja anaven entonats.

—Recordes les Manoles? —va preguntar excitat.

—Com han crescut, nen! —va assaltar-lo en Rai—. Quin bé de Déu! Deuen fer selecció, per entrar al grup!

El tuf d’alcohol tombava d’esquena.

Qui no aconseguia trobar era la noia de la trena.

Millor. No deu saber ni com et dius...

—Porta’l cap aquí! —vaig dir agafant el got de les mans d’en Marc.

Les Manoles, la raça autòctona de la Barceloneta, confirmaven la bona salut de les noies del barri. Saltava a la vista.

—I en Joan? —vaig preguntar, estranyat de no haver-lo vist encara.

—En Joan? Segueix malalt, el molt tanoca... En té per a una setmana més, com a mínim —va dir en Rai.

—Només podia passar-li a ell... —vaig lamentar-me’n.

Expert en ensopegades públiques i a perdre les claus, les ulleres i tot allò que no anés lligat amb un cinturó, el meu amic Joan o era en el lloc i el moment equivocats o es perdia els millors dies.

El xivarri impedia una conversa reposada.

—En Joan, no, però... ha vingut la seva germana! —digué, murri, en Marc. I en aquell instant vaig començar a suar. Allò sí que no m’ho esperava.

Localitzar el somriure de la Júlia, la germana d’en Joan, va ser un joc de nens. Centellejava. No vaig poder evitar d’acostar-m’hi per contemplar-la de més a prop. Feia perdre l’alè. Ballava alegre i desinhibida amb un vestit blau cel. Ja estava morena. Espiant-la d’amagat, la brisa còmplice em duia el seu perfum: per a molts, l’olor de casa en Joan; per a mi, la fragància d’un àngel.

—Andreu... Amor meu... —se’n mofaven en Marc i en Rai darrere meu.

—Treu-me a ballar, vols...?

—L’heu vista? —vaig dir aclaparat—. No és increïble? —Duia els cabells tallats a mitja alçada, a l’estil Louise Brooks.

—Desperta’t, Andreu. No és una noia convencional —va compadir-me en Marc. I tenia tota la raó—. No és que no hi estiguis a l’altura, eh? —va voler matisar—. Però per començar té tres anys més que nosaltres.

—I és universitària! —va rematar en Rai.

—Amb majúscules —va assentir en Marc furgant-la amb la mirada—. Mireu qui la ronda.

La Júlia i les seves amigues ballaven escortades per un grup de nois... diguem-ne fruita més madura i força més ben presentada que nosaltres.

—Res a fer —va sentenciar en Rai.

Després de la bona publicitat que n’hi havia fet el seu germà, la Júlia debutava aquell any a la Barceloneta.

—Deuen ser companys seus —vaig suggerir.

—Andreu, rei... —M’agafà en Rai pel cap—. Fes-te un favor, vols? No l’has vista. D’acord? Nosaltres, amb les Manoles.

De sobte, en Marc ens agafà a tots dos pel braç.

—Atenció, jugada de perill... —A en Marc li encantava utilitzar vocabulari futbolístic en la vida ordinària.

La Júlia s’acabava de disculpar amb un homenot engominat i s’acostava inequívocament cap a nosaltres. Ens saludava amb la mà.

—Collons, ve cap aquí! —va fer en Rai.

L’havia vista centenars de vegades. Fins i tot havíem compartit taula. Ens havíem vist créixer!

Amb les mans a la cintura i tot just amb unes calcetes blanques, la Júlia es contemplava davant d’un mirall.

Va ser breu. Com la majoria dels somnis dolços.

Coneixia aquell pis del Poble-sec com si fos casa meva. Aquella tarda, en endinsar-me en la negror del passadís, vaig veure un fil de llum sota la seva porta. Només estava ajustada. L’excusa d’una admissible confusió amb el bany va tenir-ne la culpa.

Nua, la Júlia jugava amb el seu reflex admirant la gràcia amb què la natura l’havia premiada. Girava el cos coqueta buscant-se tots els perfils, i alhora me’ls mostrava a mi.

Evidentment, se’n va adonar.

—Però què fas? —va xisclar.

No recordo haver baixat mai més unes escales de tres en tres.

—Bona nit, nois! —va saludar-nos alegre.

—Hola, Júlia! —van entonar a l’uníson en Rai i en Marc darrere meu.

—Quina raó, en Joan, amb la revetlla de la Barceloneta! —va dir riallera.

—N’ha fet bona propaganda, segur! —va afirmar en Marc.

—I tant! Per poc s’hi animen els pares i tot...!

Tenia el somriure blanquíssim.

De sobte, es girà cap a mi.

—I tu, Andreu, com va? Feia temps que no et veia. Estàs molt...

La Júlia buscava la paraula.

—Guapo? —va fer en Rai, enriolat.

La Júlia va esclatar en una rialla meravellosa. A mi l’estómac se’m tancà encara més.

—Això també! —va riure—. Estàs fet tot un home!

Embriagat per l’últim comentari, el meu cap només va poder fabricar un insubstancial i clement «què tal?».

Formidable, Cavaller Audaç!, vaig lamentar-me’n a l’instant.

—Gairebé puc dir que ja he acabat la universitat! —va dir ella.

—Què estudiaves, Júlia? —va interrompre novament en Rai.

—Filosofia i lletres —se’m va escapar.

—Exactament —va ratificar ella—. Tot i que també treballo, no us penseu...

Els gots anaven caient l’un rere l’altre.

Què podia aportar-li, jo, a una noia com ella? Em fascinava.

—Com? —va demanar en Marc, absolutament begut.

—Que marxo —vaig repetir.

—Però què dius, Andreu? —va bramar en Marc, trontollant.

—Demà a les nou del matí he de ser a la botiga per acabar una comanda.

—I no vindràs a la platja? —va suplicar en Rai—. Hi ha la foguera.

—Aquest any em sembla que no podrà ser.

La música va anar quedant enrere, fonent-se en l’oblit i la ma­lenconia del que ja no es tornarà a repetir.

Bé li podries haver dit que estrenaves pis, idiota!, em vaig retreure.

Pujant pel Paral·lel, fogueres, veïns i guitarres allunyaven els mals esperits. La ciutat traspuava alegria. Empesos per la brisa, núvols de fum escombraven l’avinguda.

Va ser la primera vegada que vaig sentir aquella sensació estranya. Un ronc incessant darrere meu em seguia des de feia es­tona. Era una motocicleta. A la plaça d’Espanya, un fort espetec d’un motor em va despertar del somieig. M’hauria pogut avançar en qualsevol moment, però es mantenia a distància. El seu far m’espiava des d’una trentena de metres. Era una moto potent. Vaig passar pel davant dels nous hotels i em vaig endinsar a la carretera de Sants. La motocicleta va fer el mateix. Era fosc.

Vaig baixar de la bicicleta. Eren quarts de quatre de la matinada.

Passa de llarg..., vaig demanar a l’univers.

Però la motocicleta també s’havia aturat al marge.

De què va, tot això?

Dominant els nervis, vaig enfilar-m’hi de nou, vaig tombar a la dreta ben a poc a poc i, allunyant-me de la carretera, vaig accelerar a tota brida.

—On vas, boig! —va clamar un home que caminava amb una dona agafada de bracet.

La foguera de la plaça d’Osca encara estava encesa. Vaig entrar-hi com un llamp i em vaig fondre entre la gent.

Molt bé, Andreu..., em vaig felicitar esbufegant. Tenia el cor a la gola.

De la il·lusió de la inauguració de casa meva només en quedaven les cendres. La lluna perfumava el carrer del Sant Crist d’un gris debilíssim.

Deuen ser imaginacions teves, em vaig voler convèncer amb els braços plegats a la barana del balcó.

De sobte la vaig tornar a sentir. S’apropava.

No pot ser...

Des de la meva llòbrega talaia, contemplava com s’encenia el paviment. Va aparèixer nítida al cap del carrer. El motorista buscava a banda i banda.

3

Barcelona, 24 de juny de 1929 (dilluns)

—On és el cordill? —vaig preguntar desconcertat mirant cap a tots dos costats—. Juraria que el tenia aquí fa un moment.

Tenia un mal de cap terrible.

—Déu del cel, Andreu! Com estem, avui... —va bufar el pare fent malabars amb els cartrons per no desmuntar el que teníem mig embalat—. El tens al darrere! Sí que has dormit poc, sí —va evidenciar sense voler indagar més.

El pare no era dels que furgava en la vida dels altres. Ni tan sols en la meva. Jo crec que tenia a veure amb un concepte seu de respecte, més que amb el desinterès. Això i que, les coses com siguin, tampoc hi estàvem acostumats, a tractar temes personals.

La seva prudència, en canvi, la suplia un o dos cops per setmana amb la pregunta estrella:

—Va tot bé, Andreu, en general?

I jo acostumava a respondre amb un:

—Tot en ordre. En general.

I aquí acabava l’interrogatori.

—Què tal, l’estrena del pis? —va preguntar a l’aire.

—No he descansat gens...

El moble havia quedat magnífic. L’acabat amb goma laca s’havia assecat completament i donava a la fusta una brillantor preciosa.

—Ha quedat polit, oi? —va dir-se contemplant l’obra.

—Palma de noguera, Ramon —vaig imitar-lo amb sorna—. La fusta noble no necessita adornaments!

—Quin malparit! —va somriure ell per sota el nas. Aquell matí el pare estava de bon humor. Era evident.

—Escolteu una cosa... —vaig començar, decidit a explicar-li l’afer de la motocicleta.

Però just en aquell moment la camioneta del senyor Mateu va parar davant de la botiga. La meva anècdota hauria d’esperar.

Aquell matí fèiem entrega a domicili. Bé, en realitat la feia el pare, com gairebé sempre que rebíem un encàrrec d’una casa amb minyona. «Si el client es pot permetre servei, la feina requereix litúrgia». Aquesta era la premissa. I això incloïa la dissertació sobre la feina feta i l’assessorament per a la conservació de la peça. Era un gest que, segons el pare, els clients agraïen. I, a casa del senyor Àngel, com hi ha Déu que de servei n’hi havia per muntar un regiment.

—Els ajudo amb el mort? —va dir escarxofat el senyor Mateu des de dins del vehicle.

El senyor Mateu era l’amo d’una casa de rajoles situada al peu del carrer. Al principi, quan tenia l’altra camioneta, l’antiga, ens la deixava sense problemes; però, des que s’havia comprat la Ford, la cosa havia canviat.

Ara ens feia de transportista a canvi de dues pessetes i d’una sucosa rebaixa del cinquanta per cent en la restauració de mobles. I la veritat és que pel preu de dues entrades de cinema sortia a compte tenir-lo a ell de traginer. A més, i això prou que ho sabia el pare, el senyor Mateu no hi estava gaire interessat, en la reparació i el maquillatge de mobiliari. Ni de mobiliari ni de la seva imatge personal, diguem-ho clar.

Estaven a punt de marxar quan de la cantonada va sortir en Pepe. S’apropava a tota pressa amb la mà alçada. El pare em va mirar amb un gest d’incomprensió. Feia el posat més greu que li havia vist mai.

No sé si hi ha gaires situacions més colpidores que veure plorar el teu pare. Des del dia que havíem enterrat la mare i la meva germana Blanca que no li havia vist vessar una sola llàgrima.

En Mariano no només li havia ensenyat l’ofici, sinó que a més l’havia acollit com un fill a casa seva. Però el més curiós és que va ser la vilesa del mateix Lluís el detonant d’aquell canvi de custòdia.

Tot va començar quan, en una de tantes, en Lluís va optar per enviar el meu pare a recollir un joc de quatre cadires a la petita fusteria d’en Mariano. Fins aquí, res estrany, si no fos que el roí d’en Lluís va desestimar l’opció d’enviar-hi qualsevol dels seus treballadors i va preferir que hi anés amb tramvia aquell vailet, amb el pretext que era un exercici de superació.

I ben bé que en Lluís no s’equivocava.

Tant es va superar que aquella rifada de mal gust va acabar amb el meu pare treballant a la Fusteria Mariano Aleu, al començament, i pocs mesos més tard, instal·lant-se a casa seva.

Segons em va reconèixer en una ocasió, va ser la mateixa Maria que, conscient de la realitat i incapaç de lluitar contra l’au­toritat del seu marit, va cedir i va promoure aquell canvi, que va consumar l’anhel d’en Lluís.

I pel que fa a en Mariano, només es pot dir que era un tros de pa beneït.

L’artrosi que patia li acabà guanyant la partida i un dia d’hivern es presentà al taller amb els papers per fer el canvi de nom de la fusteria.

No tenia dona ni fills ni família a Catalunya. Només uns parents a Terol de qui feia dècades que no sabia res. Nosaltres érem la seva família.

Recordo que el pare s’hi va oposar frontalment.

—No ho puc acceptar, senyor Mariano. En tot cas l’hi compraré —va respondre-li.

—Ni parlar-ne! És el meu negoci i puc fer-ne el que em plagui!

I així, a partir d’aquell moment, i a canvi del vint-i-cinc per cent dels beneficis mensuals i que li pugéssim la compra tres cops per setmana, els Molina vam passar a ser els propietaris de la fusteria.

Mentre en Pepe, compungit davant de la fusteria, li explicava que havia estat cosa del cor i que una veïna se l’havia trobat de bon matí al replà, el pare no apartava els ulls de terra. Em feia patir.

Quan vaig arribar a casa d’en Mariano, en Pepe ja havia marxat.

—Com ha anat l’entrega? —va disparar el pare.

—Li ha encantat.

Vaig treure les deu pessetes de propina que m’havia donat el senyor Àngel.

—Tingueu —vaig dir.

El pare es mirava el bitllet.

—Per a les flors... —va decidir.

Tenia els ulls molt vermells, però se’l veia més animat.

—Com esteu? —vaig preguntar vacil·lant.

—Bé. Hem resolt tota la paperassa i l’enterrament serà demà passat al cementiri de Montjuïc.

—No m’heu respost —vaig apuntar.

El pare s’alçà del sofà.

—Sabies que en Mariano ho tenia tot aparaulat?

No hi havia res a fer.

—Què voleu dir amb «aparaulat»? —vaig preguntar.

—Mira. —El pare em va atansar un sobre—. Era aquí mateix —va dir posant la mà damunt la taula—. Fa tres mesos que va pagar el seu propi enterrament. A l’interior del sobre hi havia un contracte de compravenda d’un nínxol a Montjuïc.

—És com si sabés que aviat aniria a deixar-hi els ossos —vaig dir.

—Ho tenia tot lligat. Fins a l’últim cèntim, es deu haver gastat.

—I la seva família de Terol? —vaig preguntar.

—Hem trobat una llibreta amb dues adreces. En Pepe ha manat d’enviar-hi un parell de telegrames. —El pare va fer una pausa—. També he pensat que hauríem d’avisar la Maria. Voldrà saber-ho.

—I venir a l’enterrament? —vaig afegir.

—Això ja no ho sé.

La qüestió de la motocicleta em martellejava el pensament.

—Puc fer-vos una pregunta que no ve a tomb? —El pare només em va mirar—. Us sona haver vist últimament una motocicleta marró circulant pel barri? —Va alçar les celles—. Una motocicleta grossa —vaig insistir—. Diria que és una Ariel. —Se li havia endurit la mirada.

—De debò creus que és el moment? —va inquirir—. No en tens mai prou, tu?

—Ep! Que no anava per aquí... —vaig excusar-me ensenyant els palmells en so de pau.

—La teva gana no té aturador, fill meu.

Aquell capvespre vaig sopar al balcó i per primera vegada vaig experimentar la llibertat de la soledat buscada.

El cel s’havia tornat verd cobalt.

Hauries d’anar a veure en Joan, em vaig dir.

Les primeres estrelles començaven a encendre’s i en veure-­les la tristor m’envaí de nou.

Pobre Mariano.

4

Barcelona, 25 de juny de 1929 (dimarts)

Quan vaig entrar al bar, la discussió entre en Pepe i l’Antonio ja havia començat.

—Li dic que el bolxevisme no arrelarà, al camp! —assegurava ferm l’Antonio clavant el dit damunt el diari.

—Ximpleries... —responia calmat en Pepe donant voltes al cafè.

L’experiència em deia que si no tallava la conversa se’m faria l’hora de dinar.

—Un de fuet per endur-me, Antonio. Pot ser? —vaig preguntar.

Ni em va mirar.

—Però que no veu que aquí les coses funcionen? Aquí ja hi ha sensibilitat pels problemes del món rural —continuava l’Antonio sense parar de picar amb el dit. Si continuava així, acabaria foradant el diari.

—Pels dels patrons no hi ha dubte... —va mofar-se’n en Pepe.

—I pels dels pagesos i els obrers, també... No fotem!

—Antonio. Dispensi —vaig tornar-hi.

—Sí, Andreu... Un de fuet —va remugar.

—Fa gaire estona, que estan així? —vaig preguntar a un mosso de les cotxeres que era a la barra.

—Tot just acaben de començar. Terç de vares.

L’Antonio va treure una barra del sac i va clavar-hi el ganivet transversalment.

—Poc en sap, vostè, de la vida del camp —va escopir l’Antonio seccionant el pa amb moviments profunds.

En Pepe, que acabava de capgirar el diari, em va agafar pel braç.

—Els disbarats de Lenin no hi arrelen, al camp —va proclamar llegint-me el titular. En Pepe va acostar-se encara més al taulell.

—Mira... —assenyalava.

—«Aquest número ha estat revisat per la censura governativa» —vaig llegir.

—Digui’m una cosa, Antonio: la saviesa infinita la deu treure de la premsa diària, oi? —va burlar-se’n ell.

—Vagi-se’n a fer punyetes! —va vomitar l’Antonio.

—Com està, el teu pare? —va preguntar-me en Pepe.

—No l’he vist des d’ahir.

Assegut a les escales del taller, gaudia amb delit de l’entrepà mentre examinava el bagul amb el qual havia de començar a treballar. Era un encàrrec d’un nou client i, com que de nous clients n’hi havia ben pocs, aquella comanda havia de sortir impe­cable.

Concentrat, el pare llaurava en un marc de fusta agafant les gúbies sense mirar.

No ha canviat res, em vaig dir.

—Ja hi vas fer el tractament contra els corcs, oi? —va preguntar sense aixecar el nas de la taula.

M’havia llegit el pensament?

—Ho dic perquè he pensat que potser hi podries afegir uns faldons per tapar-ne els forats.

—Ho he pensat —vaig mentir—, però potser els ho hauríem de preguntar, primer, no us sembla? Encara ens els fumeran pel cap...

—Tu manes... —va ironitzar.

I a mi que se m’escapava el riure.

D’ençà del dia que li havia reclamat més llibertat de criteri que sempre em deia el mateix: «Tu manes».

—I vós, com esteu? —vaig intentar de nou.

—Bé! —va declarar en un to massa enèrgic per resultar convincent.

Retirada i trinxera.

—Segur?

—Tot en ordre... En general! —va somriure ell.

En aquell moment va sonar la campaneta de l’entrada. Era la senyora Carmen, la vídua d’en Baltasar Arconada, un empresari acabalat que ocupava, segons deien, un càrrec important en un diari de Barcelona i que havia mort feia poc.

—Bon dia, senyora Carmen! —vaig dir en veu ben alta perquè el pare em sentís. De seguida va alçar el cap, sorprès.

—Senyora Carmen! Bon dia tingui. Com està? —digué sortint a correcuita—. L’acompanyem en el sentiment. Ens en vàrem assabentar fa just un parell de dies.

—Malament, fill... —va entonar dramàtica—. Molt malament. Una vida sencera junts... —El fil de veu se li escapçava—. És molt dur, sap? Em sento tan sola...

—I és clar, senyora Carmen. És natu...

—Setanta-sis anys, pobret —va tallar-lo la dona—. A la flor de la vida!

Vaig haver de girar-me per no esclatar a riure. La flor de la vida...

La família Arconada era coneguda al barri per la sospitosa ventura d’haver adquirit la parcel·la exacta dels terrenys de l’hort nou que curiosament, pocs mesos més tard, van despertar un interès inusitat per part de l’Ajuntament per emplaçar-hi el nou mercat de Sants. Així, quan van començar les obres, els Arconada ja tenien a mig acabar el seu ostentós casalot porta per porta amb el mercat.

«Baltasar Totes li Ponen», aquest era el nom complet amb el qual l’havia batejat en Pepe.

—Això és un procés, senyora Carmen. A poc a poc. Vostè deixi’s aconsellar pels seus fills —va continuar el pare.

Quan en Mariano encara treballava a la fusteria, els Arconada eren clients habituals, però d’ençà que ens traspassà el negoci les seves comandes es varen esfumar del llibre de comptes.

—Intueixo que deu venir per la mort d’en Mariano...

—En Mariano? —va fer estranyada—. Quin Mariano?

—Aquest Mariano! —vaig cridar des del carrer assenyalant amb el pal de l’escombra l’immens cartell de damunt l’entrada.

El pare em va fulminar amb la mirada.

—No en sabia res. Ha traspassat?

—La matinada de la revetlla, senyora Carmen. Un infart.

—Doncs quin greu que em sap! Ja era molt gran, oi? —va preguntar.

—Setanta-un —va contestar el pare.

—A la flor de la vida! —vaig rematar.

—I doncs? En què la podem ajudar?

—Sí... —va dir espolsant-se la tristor—. El cas és que ens mudem a Sitges. Hem venut la casa a un amic del meu marit, però el senyor vol que la deixi buida. Del tot —va especificar.

—Ja ho entenc... —va dir-li el pare.

—Vostè no sap què són tants anys en una casa. La quantitat d’andròmines que s’hi poden arribar a acumular!

—Me’n faig el càrrec, senyora Carmen.

—Miri, hi ha molt de mobiliari que no tenim intenció d’endur-nos cap a Sitges i he pensat que potser a vostès els interessaria.

Al meu pare li va canviar el gest.

—No pretenc fer-hi negoci, evidentment... És un obsequi —va pronunciar.

Van ser ben bé cinc segons els que el pare va trigar a reac­cionar.

—Doncs... és molt amable, senyora Carmen.

—No són rampoines, els ho asseguro —va dir assenyalant el nostre mobiliari—. Pensi que els meus són mobles molt valuosos. I es conserven en molt bon estat.

I els nostres són una porqueria, vaig pensar.

Si hagués pogut li hauria clavat un bon cop d’escombra.

Fèiem adeu des del llindar.

—Crec que ens ha tocat la loteria... —va murmurar entre dents.

—No ho sé pas. Dubto molt que hi deixin coses de valor...

—Ja m’ho sabràs dir... Només les cadires que pugui haver-hi a la cuina segur que valen més que la meitat de coses que tenim aquí.

—Rampoines! —vaig matisar.

—Per poc que deixin, segur que hi trobarem mercat —va dir, ignorant el meu comentari.

—Ja hi heu estat, a casa seva, oi? —vaig comentar.

—Fa molts anys. Amb en Lluís i la Maria. La senyora Carmen no ho deu ni recordar. Jo era un nen.

5

Les tres plantes de la Casa Arconada s’alçaven imponents davant nostre. La ceràmica de colors que recobria la façana la convertia en un palau rutilant. Sempre m’havia semblat una construcció treta de Les mil i una nits.

Un exèrcit de minyones i homes del servei traginaven amunt i avall carretons i caixes, fent-los lliscar pel mirall de marbre que recobria el terra.

Un clàxon va sonar al carrer. Una camioneta enorme acabava d’arribar.

—Mira, Andreu... —va fer el pare, embadalit.

De l’embigat de fusta policromada penjava un desco­munal llum d’aranya que expandia els tentacles per tota l’estança.

—Ja són aquí! —va aplaudir la senyora Carmen sortint d’una de les cambres laterals.

—Veig que els enxampem en plena mudança.

—Ja ho veu. En un parell de dies ja ho tindrem tot resolt. Que els puc oferir un cafè? Un refrigeri? Deuen venir assedegats, amb aquesta calor...

—I ara. No es molesti. Venim llestos per treballar —va contestar el pare, impacient per descobrir el producte.

Una llar de foc imponent presidia la immensa sala, ara ocupada per embalums coberts amb teles.

—He manat al servei que els tapés amb les cortines. Amb tant d’enrenou segur que s’haurien endut algun cop —va dir passejant entre els mobles coberts.

Un munt de caixes, aparells i quadres de diverses mides estaven apilats contra la paret.

—Tot això d’aquí és la col·lecció del meu marit —va assenyalar. I va matisar—: Ja està venut.

—No pateixi. No tocarem res.

—I de la resta, tot allò que es vulguin endur només m’ho han de dir. El servei ho carregarà al camió. Necessito enllestir la mudança tan aviat com sigui possible. Massa maldecaps, a la meva edat.

—És molt amable —va afirmar el pare dilatant l’escletxa d’una de les teles amb el dit.

Despullàvem el mobiliari i cada cop revelàvem un tresor millor que l’anterior.

—Déu del cel, pare! Mireu això!

Acabava de descobrir un sofà finíssim.

Hi havia mobles nouveau, Robert Adam..., però sobretot d’estil barroc, autèntiques joies en un estat impecable.

—Això és col·leccionisme, Andreu... —va dir encisat resseguint l’estructura de fusta tallada amb el tou dels dits—. I mira quin entapissat.

—Creieu que deu saber el que ens està regalant, aquesta senyora?

—No ho crec... —va sospirar abatut—. I per aquest motiu no podem acceptar aquest oferiment.

Vàrem comptar vint-i-tres peces en total: butaques, sofàs, taules, calaixeres, armaris i fins i tot un escriptori. Aquesta última peça i el sofà de fusta eren sens dubte els dos elements més singulars.

—Senyora Carmen, miri... —va començar el pare—. Efectivament són, totes, unes peces excepcionals, però concretament hi ha dos elements que li suggerim que no se’n desprengui —va dir alhora que els hi mostrava.

—Ni parlar-ne! —Negava repetidament amb el cap—. Des que va entrar per la porta que només he desitjat desempallegar-­me d’aquest sofà del dimoni. No en trobarà cap de més incòmode en tota la ciutat, li ho asseguro.

—Dispensi, senyora Carmen, però no es tracta que sigui còmode o no, sinó que són dues peces de col·leccionista, i hi ha un bon mercat per...

—Senyor Mariano —el va tallar amb el palmell.

—Ramon —va corregir-la.

—El que sigui. Jo no ho vull, tot això —va sentenciar—. Ho entén? I no penso endur-m’ho, i encara menys buscar-ne compradors. Només vull deixar aquesta casa i descansar el que em quedi de vida a la vora del mar. He sigut prou clara?

Tots dos anàvem fent que sí amb el cap.

A mi les venes se m’estaven eixamplant per moments mentre calculava el que en podríem treure, d’aquelles peces.

—Així que si no els vol els pot llençar a la foguera; però, per favor, endugui-se’ls d’aquí. Necessito la casa buida.

El pare, un dels jardiners i jo vàrem començar a carregar els mobles al camió. Dúiem el somriure gravat al rostre.

En una de les pauses vaig apropar-me a la col·lecció del senyor Baltasar.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X