El dia abans del crim

Divendres, 2 d’abril de 1999

L’última persona que la va veure amb vida va ser en Lewis Jacob, el propietari d’una gasolinera que hi ha a la carretera 21. A les 19.30 h plegava de la botiga que hi ha al costat dels sortidors de benzina. Treia a sopar la seva dona per celebrar que feia anys.

—Segur que no et sap greu tancar? —va preguntar a la treballadora que hi havia a la caixa.

—Cap problema, senyor Jacob.

—Gràcies, Alaska.

En Lewis va observar un moment aquella jove: quina preciositat. Era com un raig de sol. I que bona noia! Des que ella treballava allà, li havia canviat la vida.

—I tu què? —li va preguntar—. No tens plans, per a aquest vespre?

La noia va fer un somriure.

—Tinc una cita...

—Per la cara que fas, sembla alguna cosa més que una cita.

—És un sopar romàntic —li va confessar.

—Quina sort que té en Walter. Així, ja ho porteu millor?

L’Alaska es va limitar a arronsar les espatlles. En Lewis es va arreglar la corbata mirant-se al reflex del vidre.

—Com em veus? —va preguntar.

—Perfecte. Va, no s’entretingui, que encara farà tard.

—Bon cap de setmana, Alaska. Fins dilluns.

—Bon cap de setmana, senyor Jacob.

L’Alaska li va somriure un altre cop. Ell no l’oblidaria mai, aquell somriure.

L’endemà al matí, a les set, en Lewis Jacob arribava a la gasolinera per obrir. Un cop a dins de la botiga va tornar a tancar amb clau i va començar a preparar-ho tot per rebre els primers clients. De cop i volta va sentir uns cops frenètics contra la porta de vidre. Es va girar i va veure una noia vestida amb roba d’esport que tenia l’horror pintat a la cara i no parava de cridar. Es va afanyar a obrir i la noia se li va llançar a sobre cridant «Truqui a la policia! Truqui a la policia!».

Aquell matí el destí d’un poblet de Nou Hampshire va fer un gir.

PRÒLEG

A propòsit del que va passar el 2010

Els anys que van del 2006 al 2010, malgrat tots els triomfs i tota la glòria, m’han quedat gravats a la memòria com uns anys difícils. El que és clar és que van ser les muntanyes russes de la meva vida.

Per això, abans d’abordar la història de l’Alaska Sanders, la noia trobada morta el 3 d’abril de 1999 a Mount Pleasant, Nou Hampshire, i d’explicar-vos com va ser que l’estiu del 2010 em vaig veure implicat en la investigació d’un crim de feia onze anys, he de remuntar-me un moment a la meva situació personal en aquella època, i sobretot a la de la meva incipient carrera literària.

Havia tingut una arrencada fulminant el 2006, amb una primera novel·la de la qual s’havien venut milions d’exemplars. Amb vint-i-set anys acabats de fer havia entrat al selecte club d’autors rics i famosos i m’havia vist catapultat a l’Olimp de les lletres ame­ricanes.

Però de seguida vaig descobrir que la glòria tenia conseqüències: els que em segueixen des del principi saben fins a quin punt em va desestabilitzar l’immens èxit de la primera novel·la. Aclaparat per la fama, era incapaç d’escriure. Bloqueig creatiu, crisi d’inspiració, crisi de la pàgina en blanc. La caiguda.

Després va venir el cas Harry Quebert, del qual segurament heu sentit a parlar. El 12 de juny de 2008 van desenterrar el cos de la Nola Kellergan del jardí d’en Harry Quebert, una llegenda de les lletres nord-americanes. La Nola havia desaparegut el 1975, quan tenia quinze anys. Aquell cas em va afectar profundament: en Harry Quebert no només havia estat el meu professor a la universitat, sinó també el millor amic que tenia en aquell moment. No m’ho podia creure, que ell en fos el culpable. Sol contra tothom, vaig recórrer Nou Hampshire sencer investigant pel meu compte. I malgrat que finalment vaig aconseguir demostrar la innocència d’en Harry, els secrets que descobriria sobre ell havien trencat la nostra amistat.

D’aquella investigació en va sortir un llibre: La veritat sobre el cas Harry Quebert, que va aparèixer a mitjans de tardor del 2009 i que va tenir un èxit tan gran que em va convertir en un dels escriptors més importants del país. Era el llibre que estaven esperant tant els meus lectors com la crítica des que havia tret la primera novel·la per consagrar-me definitivament. Jo ja no era un prodigi efímer, una estrella fugaç que es perdia en la nit, un ròssec de pols que s’havia anant difuminant: ara era un escriptor reconegut pel públic i legitimat davant dels seus iguals. Ara sí que podia respirar alleujat. Era com si m’hagués trobat a mi mateix després de tres anys de vagar sense rumb pel desert de l’èxit.

Per això les últimes setmanes d’aquell 2009 m’envaïa una sensació de serenitat. La nit del 31 de desembre vaig anar a celebrar l’arribada del nou any a Times Square, enmig d’una multitud festiva. No em sotmetia a aquella tradició des del 2006. Des que havia sortit el meu primer llibre. Aquella nit, però, un anònim més entre tota aquella gent anònima, em sentia bé. Els meus ulls van topar els d’una dona que em va agradar des del primer moment. Estava bevent xampany. Em va allargar l’ampolla amb un somriure.

Quan passo revista de tot el que va passar durant els mesos següents, de seguida em ve al cap aquella escena i la il·lusió que per fi havia trobat la serenitat.

Però els fets del 2010 van demostrar que estava equivocat.

El dia del crim

3 d’abril de 1999

Eren les set del matí. Corria tota sola per la carretera 21 enmig de la verdor del paisatge. Amb la música a les orelles, avançava a molt bon ritme. Camada ràpida, respiració controlada: faltaven dues setmanes per al tret de sortida de la marató de Boston. Estava preparada.

Tenia la sensació que seria un dia perfecte: el sol naixent irradiava els camps de flors silvestres i al seu darrere s’alçava el bosc de White Mountain en tota la seva immensitat.

De seguida va arribar a la gasolinera d’en Lewis Jacob, a set quilòmetres exactes de casa seva. En principi no tenia previst passar d’allà, però va decidir fer un últim esforç. Va deixar la gasolinera enrere i va continuar fins a la cruïlla de Grey Beach. Llavors va trencar per la pista de terra que solien envair els estiuejants els dies de molta calor. Portava fins a un aparcament d’on sortia un caminet que s’endinsava al bosc de White Mountain i acabava en una platja de còdols molt gran a la vora del llac Skotam. Quan travessava l’aparcament de Grey Beach va veure un descapotable blau amb matrícula de Massachusetts, però no s’hi va fixar gaire més i va agafar el caminet que portava a la platja.

Quan va arribar al llindar del bosc va veure una silueta prop de l’aigua i es va aturar en sec. Fins al cap d’uns quants segons no va ser conscient del que estava passant. La por la va deixar paralitzada. Ell encara no l’havia detectat. Havia de ser molt silenciosa per no delatar la seva presència: si la veia, la següent seria ella. Es va amagar darrere un tronc.

Gràcies a l’adrenalina va trobar forces per marxar discretament reptant pel camí, i, quan li va semblar que ja no hi havia perill, va arrencar a córrer com una esperitada. No havia corregut mai tant. Ara s’estirava els cabells d’haver deixat el mòbil a casa.

Va arribar a la carretera amb l’esperança que hi passaria algun cotxe, però res. Va tenir la sensació que estava sola al món. Llavors va decidir fer un esprint fins a la gasolinera d’en Lewis Jacob. Allà hi trobaria ajuda. Quan hi va arribar, panteixant, es va trobar la porta tancada, però va veure que a dins hi havia l’amo i va picar contra el vidre fins que ell va obrir. Se li va llançar al damunt cridant «Truqui a la policia! Truqui a la policia!».

FRAGMENT DE L’INFORME POLICIAL

DECLARACIÓ DE PETER PHILIPPS

[En Peter Philipps és agent de la Policia de Mount Pleasant des de fa quinze anys. Va ser el primer agent a arribar al lloc dels fets. Se li va prendre declaració a Mont Pleasant el 3 d’abril de 1999].

Quan he sentit la crida de la central avisant del que estava passant a Grey Beach, el primer que he pensat ha sigut que no ho havia entès bé. He hagut de demanar a l’operador que m’ho repetís. En aquell moment em trobava al sector de Stove Farm, que no és gaire lluny de Grey Beach.

Hi ha anat directament?

No, primer m’he aturat a la gasolinera de la 21, que era el lloc des d’on la testimoni havia trucat a la central d’emergències. Ateses les circumstàncies, m’ha semblat que era important parlar-hi abans d’intervenir. Per saber amb què em trobaria quan arribés a la platja. La testimoni en qüestió era una noia i estava molt espantada. M’ha explicat el que li acabava de passar. Fa quinze anys que soc policia i no m’havia trobat mai amb una situació així.

I després d’això?

He anat directe cap al lloc dels fets.

Hi ha anat tot sol?

Quin remei. No es podia perdre ni un segon. L’havia d’enxampar abans no fugís.

I què ha passat, llavors?

He anat conduint a tota pastilla de la gasolinera fins a l’aparcament de Grey Beach. Quan hi he arribat he vist un descapotable blau amb matrícula de Massachusetts. Llavors he agafat l’escopeta de trombó i he començat a caminar pel camí que baixa cap al llac.

I...?

Quan he arribat a la platja encara hi era, acarnissant-se amb aquella pobra noia. He fet un crit perquè parés, ha aixecat el cap, m’ha mirat fixament i ha començat a venir cap a mi a poc a poc. Aquí sí que ja he vist que érem o ell o jo. Quinze anys de servei, i no havia disparat mai ni un sol tret. Fins aquest matí.

PRIMERA PART

Conseqüències de l’èxit

Queia una nevada de primavera sobre les immenses naus dels estudis de cinema, a la vora del riu Sant Llorenç. Feia uns quants mesos que a dins s’hi rodava l’adaptació al cinema de la meva primera novel·la, G de Goldstein.

1

Després del cas Harry Quebert

Montreal, Quebec

5 d’abril de 2010

Per un caprici del calendari, l’inici del rodatge havia coincidit amb la sortida de La veritat sobre el cas Harry Quebert. Amb l’empenta del meu èxit a les llibreries, el film ja havia suscitat l’entu­siasme general i les primeres imatges havien tingut un gran ressò a Hollywood.

Mentre a fora un vent glaçat feia giravoltar els flocs de neu, a dins dels estudis semblava ben bé el pic de l’estiu: en un decorat d’un carrer transitat, d’un realisme impressionant, la llum potent dels focus fustigava els actors i els figurants com si hi fes un sol abrusador. Era una de les meves escenes preferides del llibre: a la terrassa d’un bar, enmig de la multitud que anava amunt i avall, els dos protagonistes, en Mark i l’Alicia, es retroben després d’haver-se perdut de vista durant anys. No els cal parlar, amb la mirada en tenen prou per recuperar el temps que han perdut l’un sense l’altra.

Jo seguia la filmació assegut davant les pantalles de control.

—Talleu! —La veu del director va trencar aquell instant de gràcia—. És bona.

Al seu costat, el primer ajudant va transmetre l’ordre per ràdio.

—És bona, pleguem per avui.

El plató es va convertir de cop en un formiguer: els tècnics van començar a embalar el material mentre els actors tornaven als camerinos davant la mirada de decepció dels figurants, que s’havien quedat amb les ganes d’una paraula, una foto o un autògraf.

Jo vaig començar a fer un tomb pel decorat. El carrer, les voreres, els fanals, els aparadors... Semblava tot tan real! Vaig entrar al bar admirat de com havien cuidat cada detall. Tenia la sensació que m’estava passejant per la meva novel·la. Em vaig esmunyir darrere el taulell, ple fins dalt d’entrepans i pastissos: tot el que es podia veure a la pantalla havia de semblar real.

Però la meva inspecció es va acabar de seguida. Una veu em va arrencar dels meus pensaments.

—Ara et dediques a fer de cambrer, Goldman?

Era en Roy Barnaski, l’extravagant director general de Schmid & Hanson, l’editorial que em publicava els llibres. Acabava d’arribar de Nova York aquell mateix matí sense avisar.

—Un cafè, Roy? —li vaig proposar agafant una tassa buida.

—Dona’m un entrepà, millor, que estic mort de gana.

No tenia ni idea de si tot allò era comestible, però tampoc m’importava gaire. N’hi vaig allargar un que representava que era de gall dindi i formatge.

—Saps què, Goldman? —em va dir després de clavar àvidament les dents en aquelles llesques atapeïdes—, aquesta pel·li arrasarà. Fins i tot traurem una edició especial de G de Goldstein, serà bestial!

Als que hagueu llegit La veritat sobre el cas Harry Quebert no cal que us expliqui res sobre la meva relació ambivalent amb en Roy Barnaski. Als altres, només us cal saber que la seva afinitat amb els seus autors varia en funció dels calés que en tregui. En el meu cas, si dos anys abans em deia de tot perquè no li havia entregat la novel·la a temps, ara les vendes rècord de La veritat sobre el cas Harry Quebert m’havien valgut un lloc preferent al seu panteó de gallines d’ous d’or.

—Deus estar com en un núvol, Goldman —va continuar com si no s’adonés que molestava—. Primer l’èxit del llibre i ara aquesta pel·lícula. Te’n recordes, que fa dos anys vaig remoure cel i terra perquè el paper d’Alicia el fes la Cassandra Pollock i tu m’ho vas clavar per la cara? Mira ara, si no valia la pena! Tothom diu que és sensacional!

—Com vols que me n’oblidi, Roy? Vas fer creure a tothom que estàvem enredats.

—I ja en veus el resultat! Jo sempre tinc bon olfacte, Goldman! Per això soc el capità del vaixell! Però he vingut a parlar-te d’una qüestió molt important.

Des que l’havia vist aparèixer al rodatge sense avisar, ja sabia que si havia vingut fins a Montreal devia ser per una bona raó.

—De què es tracta? —vaig preguntar.

—És una notícia que t’agradarà, Goldman. Te la volia donar personalment.

En Barnaski preparant el terreny: mal senyal.

—Ves al gra, Roy.

Va agafar embranzida.

—Estem a punt d’aconseguir un contracte per a l’adaptació de La veritat sobre el cas Harry Quebert amb la Metro! Serà una cosa molt gran! Tan gran que voldrien firmar un acord inicial ja.

—És que em sembla que no vull que se’n faci una pel·lícula —vaig respondre, molt sec.

—Espera’t a veure el contracte, Goldman. A la firma ja t’embutxaques dos milions de dòlars! Fas un gargot amb el teu nom al final d’un paper i, patapam!, dos milions de dòlars que et cauen al compte del banc. I després hi has de sumar la part que et toca dels beneficis de la pel·li i tota la resta!

No tenia ganes de discutir.

—Parla’n amb el meu agent o amb l’advocat —li vaig sugge­rir per acabar la conversa, cosa que el va fer sortir de polleguera.

—Si m’interessés l’opinió de l’inútil del teu agent, Goldman, no hauria vingut fins aquí!

—No podies esperar que tornés a Nova York?

—Que tornessis a Nova York? Però si voltes més que el vent, Goldman: no pares mai quiet!

—A en Harry no li faria gràcia que se’n fes una pel·lícula —vaig replicar arrufant les celles.

—A en Harry? —va exclamar en Barnaski amb veu escanyada—. A en Harry Quebert?

—Sí, a en Harry Quebert. Ja està decidit: no vull saber res de cap pel·lícula, no m’hi vull tornar a submergir, en tot allò. Vull oblidar-me’n. Vull girar full.

—Mi-te’l, el petit Goldman fent el ploricó! —es va irritar en Barnaski, que no suportava que li portessin la contrària—. Li ofereixen una cullerada de caviar, i el bebè capritxós no vol obrir la boca!

Aquí sí que ja en vaig tenir prou.

En Barnaski es va penedir d’haver-me parlat d’aquella manera i per arreglar-ho va afegir amb veu mel·líflua:

—Deixa’m que t’expliqui el projecte, Marcus. Ja veuràs com canvies d’opinió.

—De moment el que penso fer és canviar d’aires.

—Sopem plegats aquest vespre! He reservat taula en un restaurant de la part antiga de Montreal. A les vuit?

—Aquest vespre tinc un compromís, Roy. Ja parlarem a Nova York.

El vaig deixar allà plantat amb el seu succedani d’entrepà a la mà i vaig sortir del decorat per anar cap a l’entrada principal de l’estudi. Just abans de la doble portalada hi havia un estand de restauració. Cada dia després del rodatge m’hi aturava a fer un cafè. Sempre hi havia la mateixa cambrera. Em va allargar un gotet de cartró ple de cafè sense que em calgués obrir la boca. Li vaig donar les gràcies amb un somriure i em va tornar el gest. La gent em somriu molt. No sé si em somriuen a mi, el congènere de l’espècie humana que tenen davant, o a l’escriptor que han llegit. Aquesta noia, precisament, va treure de sota el taulell un exemplar de La veritat sobre el cas Harry Quebert.

—Me’l vaig acabar ahir al vespre —em va dir—. Quin llibre, no hi ha manera de deixar-lo! Li sabria greu signar-me’l?

—No, i ara! Com et dius?

—Deborah.

Deborah, és clar. M’ho havia dit mil vegades.

Vaig treure un bolígraf de la butxaca i vaig escriure a la pàgina de guarda la frase ritual que feia servir sempre a les dedicatòries:

Per a la Deborah,

que ara ja sap tota la veritat sobre el cas Harry Quebert.

Marcus Goldman

—Que acabis de passar un bon dia, Deborah —li vaig dir mentre l’hi tornava.

—Igualment, Marcus. Fins demà!

—Demà me’n torno a Nova York. Ara ja serà fins d’aquí a una setmana.

—Doncs fins aviat.

Quan ja marxava, em va aturar.

—L’ha tornat a veure? —em va preguntar.

—Qui?

—En Harry Quebert.

—No, no n’he tornat a saber res.

Vaig sortir per la porta dels estudis i em vaig ficar a dins del cotxe que m’estava esperant. «Ha tornat a veure en Harry Quebert?». Des que havia sortit el llibre que no paraven de preguntar-m’ho. I cada vegada m’havia d’esforçar a respondre com si aquella pregunta no em fes trontollar. Com si no hi pensés cada dia. On era en Harry? Què se n’havia fet?

Després de vorejar el riu Sant Llorenç, el vehicle va pujar cap al centre de Montreal i de seguida vaig veure els gratacels que es retallaven davant meu. M’encantava aquella ciutat. M’hi trobava a gust. Potser perquè m’hi esperava una persona. Des de feia uns mesos, hi havia per fi una dona a la meva vida.

A Montreal m’allotjava al Ritz-Carlton, sempre a la mateixa suite de l’última planta. Així que vaig travessar la porta, la recepcionista em va aturar per dir-me que m’esperaven al bar. Vaig somriure: ja havia arribat.

La vaig trobar asseguda en una taula discreta, al costat de la llar de foc, bevent un Moscow Mule amb l’uniforme de pilot encara posat. Quan em va veure se li va il·luminar la cara. Em va fer un petó i jo la vaig abraçar. Com més ens vèiem, més m’agradava.

La Raegan tenia trenta anys, com jo. Era pilot comercial d’Air Canada. Feia tres mesos que sortíem. Amb ella la meva vida semblava més plena, més realitzada. Si el sentiment era tan fort era precisament perquè m’havia costat moltíssim trobar algú que m’agradés de debò.

Havien passat cinc anys des de l’última relació seriosa que havia tingut —amb una noia que es deia Emma Matthews— i que només havia durat uns mesos. Per això, quan vaig acabar d’escriu­re La veritat sobre el cas Harry Quebert em vaig prometre que em dedicaria de ple a la meva vida amorosa. Havia tingut moltes aventures, però sense gaire èxit. Potser per la pressió que jo mateix m’imposava. Cada cop que coneixia algú, la cosa degenerava de seguida en una mena d’entrevista de feina: al cap de pocs minuts d’observar la meva interlocutora, ja em preguntava si seria una bona companya i una bona mare per als meus fills. I llavors, automàticament, em sortia la meva mare de dins i se’m plantava allà com una intrusa. Agafava una cadira buida, s’asseia al costat de la pobra noia i començava a buscar-li defectes. A partir d’aquell moment, la meva mare —o el seu espectre, més aviat— es convertia en l’àrbitre de la cita. «Markie, estàs segur que aquesta és la bona?». Quina dèria amb aquella pregunta. Com si ens haguéssim de comprometre per sempre, quan encara no sabíem si sobreviuríem fins al vespre. I com que m’augurava un futur grandiós, afegia: «A veure, Markie, tu et veus a la Casa Blanca, a la cerimònia d’entrega de la Medalla de la Llibertat, amb aquesta noia de bracet?». Aquesta última frase normalment la deia amb desdeny, perquè hi renunciés. I jo hi renunciava. I així és com la meva pobra mare, sense saber-ho, no feia sinó allargar el meu celibat. Fins que, també gràcies a ella, vaig conèixer la Raegan.

*

Tres mesos abans

31 de desembre de 2009

Com feia sempre l’últim dia de l’any, havia anat a Montclair, a Nova Jersey, a veure els pares. Mentre preníem cafè a la sala d’estar, la mare va dir una frase absurda que deia de vegades i que em treia de polleguera:

—Què se’t pot desitjar per a l’any que comença, fill, si ja ho tens tot?

—Que torni a veure un amic que he perdut —vaig respondre molt molest.

—Se t’ha mort un amic? —va fer amoïnada la meva mare, que no havia captat la indirecta.

—T’estic parlant d’en Harry Quebert —vaig aclarir-li—. M’agradaria tornar-lo a veure. Saber què se n’ha fet.

—Que se’n vagi a fregir espàrrecs, en Harry Quebert! Només t’ha portat problemes! Els amics de veritat no en porten, de problemes.

—Gràcies a ell soc escriptor. L’hi dec tot.

—Tu no deus res a ningú, excepte a la teva mare, que li deus la vida! Markie, no necessites amics, el que tu necessites és una nòvia! Com és que no en tens, de nòvia? Que no em vols donar nets?

—És difícil trobar algú, mama.

La mare va intentar suavitzar el to:

—Markie, rei, a mi em sembla que no t’hi esforces prou. No surts prou. No et pensis que no ho sé, que de vegades et passes hores mirant un àlbum de fotos teves i d’en Harry Quebert.

—Com ho saps? —vaig preguntar estranyat.

—M’ho ha dit la teva dona de fer feines.

—Des de quan parles amb la meva dona de fer feines?

—Des que tu no m’expliques res!

Just en aquell moment se me’n van anar els ulls cap a una foto que tenia emmarcada: hi sortien l’oncle Saul, la tieta Anita i els meus cosins Hillel i Woody, a Florida.

—Saps què? Que si l’oncle Saul... —va murmurar la mare.

—No parlem d’això, mama, sisplau!

—Jo només vull que siguis feliç, Markie. No tens cap motiu per no ser-ho.

Em van agafar ganes de tocar el dos. Em vaig aixecar i vaig agafar la jaqueta.

—Què fas aquesta nit, Markie? —em va preguntar.

—Surto amb uns amics —vaig mentir perquè no es preocupés.

Li vaig fer un petó a ella i un altre al meu pare, i me’n vaig anar.

La mare tenia raó: a casa hi guardava un àlbum i cada cop que em posava nostàlgic m’hi submergia de cap. És precisament el que vaig fer quan vaig tornar a Nova York. Em vaig servir un got de whisky i em vaig posar a fullejar l’àlbum. L’últim cop que havia vist en Harry havia estat precisament feia un any, una nit de desembre del 2008, després que es presentés a casa meva per veure’m cara a cara per última vegada. Des de llavors no havia tornat a donar senyals de vida. Per haver volgut demostrar que era innocent del crim del qual l’acusaven i per haver volgut rentar el seu honor, l’havia perdut. L’enyorava moltíssim.

Havia intentat trobar-ne el rastre, és clar, però no hi havia hagut manera. Havia tornat moltes vegades a Aurora, a Nou Hamp­shire, on ell havia viscut els últims trenta anys. M’havia passat hores i hores voltant per aquell poble. Hores i hores vagarejant per davant de la seva casa de Goose Cove. En moments diferents, en horaris diferents. Per retrobar-lo. Per poder arreglar les coses. Però en Harry no hi apareixia mai.

Mentre estava immers en l’àlbum, repassant els records del que havíem estat tots dos, va començar a sonar el telèfon fix. Per un moment em vaig pensar que era ell. Vaig despenjar corrents. Era la mare.

—Com és que l’agafes, Markie? —em va renyar.

—Doncs perquè m’has trucat, mama.

—Markie, és la nit de Cap d’Any! M’havies dit que anaves a casa d’uns amics! No em diguis que estàs sol a casa mirant aquelles fotos del dimoni! Li diré a la teva dona de fer feines que les cremi.

—La despatxaré, mama. Per culpa teva, una dona ben servicial s’acaba de quedar sense feina. Contenta?

—Surt de casa, Markie! Me’n recordo, de quan encara eres a l’institut i anaves a Times Square a celebrar l’entrada del nou any. Truca als amics i surt! És una ordre! Fes cas a la teva mare.

I així va ser com vaig arribar tot sol a Times Square, perquè en realitat no tenia cap amic a Nova York a qui pogués trucar. Quan vaig ser prop de la plaça, ocupada per centenars de milers de persones, em va envair una sensació de benestar. De serenitat. Em vaig deixar portar per la marea humana. Va ser llavors quan vaig ensopegar amb una noia que bevia d’una ampolla de xampany. Em va somriure. Em va agradar a la primera.

Mentre tocaven la mitjanit, li vaig fer un petó.

I així va ser com la Raegan va entrar a la meva vida.

*

Des que ens havíem conegut, la Raegan m’havia vingut a veure a Nova York unes quantes vegades, i també ens vèiem a Montreal quan jo anava al rodatge. En el fons, després de tres mesos de relació, amb prou feines ens coneixíem. Les trobades les havíem de programar entre un vol i un altre o entre un dia de rodatge i el següent. Però aquell vespre d’abril, al bar del Ritz de Montreal, vaig sentir alguna cosa molt intensa per ella. I mentre parlàvem de ja no recordo què, va superar amb nota l’examen matern. Me la vaig imaginar en diferents situacions de la vida i, en totes, la vaig veure perfectament al meu costat.

L’endemà a les set del matí la Raegan havia de fer-se càrrec del vol a Nova York-JFK, i quan li vaig proposar sortir a sopar em va suggerir que ens quedéssim a l’hotel.

—El restaurant de l’hotel està molt bé —vaig dir.

—La teva habitació encara està millor —va replicar amb un somriure.

Ja no vam sortir de la suite en tota la nit. Ens vam passar una bona estona arrepapats a dins de la banyera immensa, plena d’aigua ben calenta i d’escuma, contemplant a través del finestral la nevada que queia sobre la ciutat. Després vam trucar al servei d’habitacions. Tot semblava fàcil, hi havia harmonia entre tots dos. L’únic que em sabia greu era no poder passar més temps amb la Raegan. El problema era la distància geogràfica —jo vivia a Nova York i ella en un poble on jo ni tan sols havia posat els peus a una hora al sud de Montreal— i sobretot els horaris impossibles de la seva feina de pilot, que l’acaparaven. El retrobament d’aquell dia no es va escapar de la norma i, una vegada més, la nit va ser curta: a les cinc de la matinada, quan l’hotel encara dormia, la Raegan i jo ja estàvem acabant d’arreglar-nos. Me la vaig quedar mirant a través de la porta del bany. Anava només amb els pantalons de l’uniforme i els sostenidors i s’estava maquillant mentre es prenia un cafè. Marxàvem tots dos cap a Nova York, però per separat. Ella pels aires, i jo per carretera, perquè havia anat a Montreal amb cotxe. La vaig portar a l’aeroport Trudeau. Quan em vaig aturar davant de la terminal, em va preguntar:

—Com és que no has vingut amb avió, Marcus?

Vaig dubtar un moment: no quedava bé confessar-li el motiu.

—M’agrada la carretera que va de Nova York a Montreal —vaig mentir.

L’explicació només la va convèncer a mitges.

—Sisplau, digue’m que no et fan por els avions.

—És clar que no.

Em va fer un petó i em va obsequiar amb un «m’agrades igualment».

—Quan et tornaré a veure? —vaig preguntar.

—Quan tornes a Montreal?

—El 12 d’abril.

Va mirar l’agenda.

—A la nit seré a Chicago, i després començo una setmana de rotació des de Toronto.

Em va veure la cara de decepció.

—Després tinc una setmana de vacances. Et prometo que llavors tindrem temps per a nosaltres. Ens tancarem a la teva habitació de l’hotel i no ens mourem d’allà.

—I si marxéssim uns dies? —vaig suggerir—. Ni Nova York ni Montreal. Tu i jo sols en algun altre lloc.

Va fer que sí amb el cap entusiasmada oferint-me el seu millor somriure.

—M’encantaria —va murmurar com si fos una confidència gairebé inconfessable.

Em va fer un petó molt llarg i llavors va baixar del cotxe i em va deixar allà, alimentant les esperances del nostre futur plegats. Mentre mirava com desapareixia dins la terminal de l’aeroport vaig decidir prendre la iniciativa i organitzar una escapada romàntica a un hotel de les Bahames del qual m’havien dit meravelles: el Harbour Island. Vaig començar a teclejar al mòbil i vaig entrar al web de l’hotel. Estava enmig d’una illa privada i semblava un lloc paradisíac. Ja sabia on passaríem la seva setmana de vacances: en una platja de sorra fina banyada per un mar turquesa. Vaig fer la reserva allà mateix i em vaig posar en marxa cap a Nova York.

Vaig travessar els Cantons de l’Est fins a Magog —on em vaig aturar a buscar un cafè— i llavors vaig baixar cap a Stanstead, un poble que fa frontera amb els Estats Units i del qual potser heu sentit parlar perquè hi ha l’única biblioteca del món que està a cavall entre dos països.

En travessar la frontera, l’agent de duanes americà que em va mirar el passaport em va preguntar com un autòmat d’on venia i on anava. Quan li vaig dir que venia de Montreal i anava a Manhattan, em va respondre: «No és la carretera més directa, per anar a Nova York». I, pensant-se que m’havia perdut, em va donar instruccions perquè anés a agafar la 87. El vaig deixar parlar molt educadament, però sense cap intenció de seguir les seves indicacions.

Jo sabia perfectament on anava.

Anava a Aurora, a Nou Hampshire. Al lloc on el meu amic Harry Quebert havia passat la major part de la seva vida abans de desaparèixer sense deixar cap adreça.

El dia del crim

3 d’abril de 1999

Un Chevrolet Impala camuflat, amb la sirena i els llums giratoris encesos, circulava a tota velocitat per la carretera 21, que uneix la població de Mount Pleasant amb la resta de Nou Hampshire. La franja d’asfalt travessava un paisatge de camps de flors silvestres i d’estanys plens de nenúfars, i al rerefons es veia el bosc de White Mountain en tota la seva immensitat.

El conduïa el sergent Perry Gahalowood. Al seu costat, el seu company, el sergent Matt Vance, no apartava els ulls del mapa de la zona.

—D’aquí a poc, a la dreta —li va indicar en Vance després de deixar enrere una gasolinera—. Hauries de veure un caminet que trenca i es fica dins del bosc.

—La policia local hi deu haver deixat algú perquè ens orienti.

Poc s’imaginaven els dos policies el comitè de benvinguda que els esperava: després d’un últim revolt, es van trobar de cop amb un embús. En Perry el va esquivar avançant pel carril contrari amb molt de compte. I no perquè li vinguessin cotxes de cara, sinó perquè hi havia desenes de curiosos anant amunt i avall per la carretera.

—Què és aquest merder? —va remugar en Perry.

—La comèdia de sempre que passa una desgràcia en un poble: tothom vol ser a primera fila.

Al final van arribar al punt on la policia havia bloquejat el pas, al trencant que portava cap a l’aparcament de Grey Beach. En Perry va treure la placa per la finestra perquè la veiessin els sentinelles.

—Brigada criminal de la policia estatal de Nou Hampshire.

—Continuïn recte pel camí de terra —li va indicar un dels agents mentre aixecava la cinta policial que barrava l’accés.

Uns centenars de metres més avall, el Chevrolet Impala va arribar a un punt on s’acabava el bosc i s’obria una gran esplanada d’herba. Hi havia un agent de la policia local fent guàrdia.

—Brigada criminal de la policia estatal —va tornar a anunciar en Gahalowood per la finestra oberta.

L’agent feia cara d’estar absolutament superat pels esdeveniments.

—Aparquin aquí —els va suggerir—, em sembla que allà baix hi ha un merder de ca l’ample.

Els dos investigadors van baixar del cotxe per fer l’últim tram a peu.

—Com és que sempre passen les coses els caps de setmana que nosaltres estem de guàrdia? —va preguntar en Vance, fatalista, mentre caminaven per la pista de terra—. Te’n recordes del cas Greg Bonnet? També va ser un dissabte.

—Abans de fer parella amb tu, els caps de setmana sempre eren una bassa d’oli —va replicar fent broma en Gahalowood—. Em sembla que portes malastrugança, noi. La Helen estarà contenta, li havia promès que aquest vespre l’ajudaria a desfer caixes. Però amb un assassinat sobre la taula...

—De moment encara no ho sabem, si ha sigut un assassinat. No seria pas el primer cop que ens criden per un simple accident de senderisme.

No van trigar a arribar a l’aparcament de Grey Beach, que estava ple fins dalt de vehicles d’emergència. Semblava un formiguer. Els va venir a rebre en Francis Mitchell, el cap de la policia de Mount Pleasant, que els va voler avisar ja d’entrada:

—No és gaire agradable de veure, senyors.

—Què ha passat, exactament? —va preguntar en Gahalo­wood—. Ens han dit que hi havia una dona morta.

—M’estimo més que ho vegin vostès amb els seus propis ulls.

L’intendent Mitchell els va guiar pel caminet que portava al llac.

Tant en Perry Gahalowood com en Matt Vance estaven bastant acostumats a examinar cadàvers i escenaris de crims, però quan van arribar a la platja de còdols es van quedar glaçats: no havien vist mai res igual. Hi havia el cadàver d’una dona estirat i amb la cara enfonsada dins la terra tova. I al costat, un os mort.

—L’avís l’ha donat una noia que corria —va explicar l’intendent Mitchell—. S’ha trobat l’os devorant la dona.

—Com que devorant-la?

—Doncs això, cruspint-se-la!

Per la manera com estava estirada, gairebé semblava que dormís. El murmuri de l’aigua del llac i el cant primaveral dels ocells creaven una atmosfera plàcida. L’únic que recordava la tragèdia que s’hi acabava de representar era l’os, estès enmig d’un bassal de sang que feia que el pelatge negre es veiés lluent.

En Matt Vance va preguntar a l’intendent Mitchell:

—Em sap molt de greu per aquesta pobra dona, però ja m’explicarà per què han avisat la brigada criminal per un atac d’os.

—Miri, per aquí n’hi ha uns quants, d’ossos negres —va respondre l’intendent Mitchell—. Cregui’m que hi tenim una mica d’experiència. Ja hi hem tingut uns quants incidents, amb aquestes bèsties, i quan ataquen una persona és per defensar el seu territori, no per menjar-se-la.

—Què vol dir, amb això?

—Si aquest os s’ha menjat la carn d’aquesta dona és perquè estava fent de carronyaire. Ja era morta, quan l’ha trobat.

En Gahalowood i en Vance es van acostar amb compte al cadàver. Vista de més a prop, ja no semblava que dormís plàcidament. La roba esparracada deixava entreveure unes marques profundes de mossegades. Tenia els cabells empastifats de sang coagulada.

—Tu què creus, Perry? —va preguntar en Vance.

En Gahalowood va observar la víctima: portava uns pantalons de cuir i unes botines de vestir.

—Va arreglada com si sortís de festa. Jo crec que l’han matat de nit. Però les ferides que li ha fet l’os semblen recents.

—Això vol dir que quan l’os l’ha trobat, ja era morta —va concloure en Vance—. Suposo que deu haver sigut quan sortia el sol.

En Gahalowood va fer que sí amb el cap.

—Tot plegat fa molt mala espina. Haurem de cridar la cavalleria.

En Vance va treure el mòbil per demanar reforços i l’equip forense.

En Gahalowood, que encara continuava inclinat sobre el cadàver, es va fixar en un trosset de paper que li sortia de la butxaca del darrere dels pantalons. Es va posar uns guants de làtex i el va agafar. Era un full plegat en quatre. El va desplegar i va llegir aquest missatge lacònic escrit amb ordinador:

SÉ EL QUE VAS FER

Quan vaig arribar a Aurora ja era gairebé migdia. Com tot Nova Anglaterra, la ciutat estava coberta d’una fina capa de neu que havia començat a fondre’s sota un sol radiant. Qualsevol excusa era bona per anar fins allà i mantenir vius els records que m’unien a en Harry Quebert.

2

Records

Nou Hampshire

6 d’abril de 2010

Si he de ser honest del tot, al principi em pensava que l’escriptura, primer, i després la publicació de La Veritat sobre el cas Harry Quebert em permetrien girar full d’aquella amistat que s’havia trencat abruptament. Però l’entusiasme general que suscitava el llibre em recordava constantment fins a quin punt m’havia marcat aquell cas. No tant per la investigació en si, ara ja tancada, ni pel desenllaç, sinó per la pregunta que restava enlaire: on havia anat a parar en Harry Quebert? Què li havia passat? I per què havia decidit desaparèixer de la meva vida?

A La veritat sobre el cas Harry Quebert ja vaig explicar amb detall com va començar la meva relació amb en Harry. Ara no cal tornar-hi. L’únic que és important deixar clar és que ell va creure prou en el meu futur com a escriptor per convidar-me a casa seva per tal de treballar els meus textos. El primer cop que vaig posar els peus a Aurora va ser el gener del 2000. Vaig descobrir alhora la seva fantàstica casa de Goose Cove, una casa d’escriptor aïllada del món i abocada al mar, i la seva solitud, una solitud que no havia sospitat mai. El cèlebre Harry Quebert, un personatge carismàtic i idolatrat, era en realitat un home que estava increïblement sol, que no tenia ni dona ni fills ni ningú. Recordo molt bé aquell dia: tenia la nevera desesperadament buida. Quan l’hi vaig fer notar, em va dir que no acostumava a convidar gent a casa. Llavors em va portar a dinar al Clark’s, la cafeteria del carrer principal. Va ser així com vaig descobrir aquell indret inseparable de la llegenda d’en Harry. Hi vaig conèixer la Jenny Quinn, la mestressa, que feia vint anys que estava enamorada d’ell. En Harry hi tenia una taula assignada, la disset. La Jenny Quinn hi havia fet collar una placa amb aquesta inscripció:

Els orígens del mal, que havia sortit a la llum el 1976, era el llibre que havia portat la fama i la glòria a en Harry. Davant l’admiració que traspuaven les meves preguntes sobre aquella novel·la, en Harry va arrufar les celles.

—Només he escrit un èxit de vendes. Se’m coneix per una sola novel·la.

—Però quina novel·la! Una obra mestra!

La Jenny ja havia vingut a preguntar què volíem prendre. En Harry li va dir:

—Si aquest noi es posa a escriure igual com boxeja, Jenny, serà un gran escriptor.

Quan ella va marxar, vaig demanar a en Harry que s’expliqués millor. I llavors va respondre:

—Sempre volem que un gran escriptor s’assembli als que l’han precedit, i si és un gran escriptor és precisament per això, perquè no s’hi assembla.

Com que no em va veure convençut, va afegir:

—Saps què, Marcus? Ara fa un moment, a casa meva, he vist amb quina passió admiraves els clàssics de la meva biblioteca. Et fixaves en aquells llibres com si t’estiguessis preguntant si d’aquí a cinquanta anys la gent es mirarà els teus de la mateixa manera. Per començar, escriu un llibre, que ja és molt. I oblida’t de la murga aquesta de la posteritat.

—M’agradaria ser com tu, Harry.

—No saps el que dius. Jo donaria el que fos perquè no te m’assemblessis. Per això ets aquí, precisament.

No vaig entendre el sentit d’aquella frase. Només era un noi que estava descobrint el seu mentor. ¿Com m’havia d’imaginar en aquell moment, encegat per la meva pròpia innocència, la història que sortiria a la llum l’estiu del 2008 en aquella ciutat petita i tranquil·la? Una ciutat que veuria com Els orígens del mal, una novel·la considerada com una de les obres cabdals de la literatura americana, seria retirada d’un dia per l’altre dels prestatges de llibreries i biblioteques.

Aquell dia d’abril del 2010, deu anys després d’haver-hi posat els peus per primer cop, vaig aparcar davant del Clark’s. En Marcus, l’estudiant somiador d’aleshores, hi tornava ara amb una aurèola de glòria, però sense en Harry.

Després de tot el que havia passat l’estiu del 2008, el negoci havia estat traspassat. Quan hi vaig entrar no hi vaig conèixer ningú, però ja m’estava bé, perquè la majoria dels habitants d’aquell poble em miraven de reüll des que havia tret a la llum els secrets amagats d’Aurora investigant «el Cas». A part del canvi d’amos, res no havia variat. Ni la decoració ni la carta. Com que la taula d’en Harry estava lliure, em vaig asseure allà. Per als clients habituals ara era la taula dels empestats. Només s’hi asseia la gent que estava de pas. L’estiu del 2008 n’havien tret la placa. Només hi quedaven els forats que hi havien deixat els cargols, com si fossin impactes de bala, vestigis d’una execució. Vaig demanar una hamburguesa amb formatge i patates i me la vaig menjar mirant per la finestra.

Quan ja estava acabant se’m va afegir l’Ernie Pinkas, el bibliotecari municipal. L’Ernie era l’últim puntal que em quedava a Aurora. Era un home amb un gran cor, un enamorat dels llibres, l’única companyia que tenia des que s’havia quedat vidu. L’Ernie portava la Casa Harry Quebert per a Escriptors, un programa que havia creat jo en col·laboració amb la universitat de Burrows i que havia permès convertir la casa d’en Harry Quebert a Goose Cove en una residència per a escriptors joves i prometedors. L’escàndol del 2008 havia enterbolit la reputació d’en Harry, però la seva aura continua­va intacta. Els candidats trucaven a la porta buscant l’oportunitat de fer una estada en aquell lloc tan confortable i prestigiós. L’Ernie Pinkas era l’encarregat de fer-ne la selecció, juntament amb la facultat de lletres de Burrows, que n’assumia les despeses de manteniment. La casa podia acollir fins a sis escriptors, que hi vivien en comunitat durant tres mesos. Per poder fer-se’n càrrec, l’Ernie disposava d’un despatxet a Burrows, cosa que l’omplia d’orgull.

Es va asseure davant meu.

—Marcus, què hi fas, per aquí, un altre cop?

Ho trobava estrany perquè m’hi havia vist feia només una setmana, anant de camí cap a Montreal. Havíem fet un cafè a Goose Cove i havíem aprofitat per saludar els nous residents, que s’hi estarien fins a l’estiu.

—Passava per aquí i he fet una parada per dinar —vaig dir.

—Des de Montreal?

Pel to, era evident que a ell no l’enganyava. Era allà perseguint o bé en Harry o bé els meus propis fantasmes.

—Més que trajectes, el que tu fas són peregrinacions, Marcus —em va dir. L’Ernie havia posat el dit a la llaga—. Saps qui ho feia, això?

—El què?

—Passar-se les hores al Clark’s. En Harry. Jo sempre em preguntava què carai hi feia, tantes hores aquí assegut mirant al buit, com fas tu. Em pensava que estava esperant que li arribés la inspiració. Però en realitat esperava la Nola.

Vaig deixar anar un llarg sospir.

—Em conformaria amb un senyal, Ernie.

—En Harry no hi tornarà, a Aurora.

—Com pots estar-ne tan segur?

—Ell ha girat full. I tu hauries de fer el mateix.

—Què vols dir?

—Ell va girar full gràcies a tu, Marcus. Ara ja sap què li va passar a la Nola. Ja no li cal venir aquí a esperar-la. Per fi ha pogut marxar. Aurora era la seva presó i tu el vas alliberar.

—No, Ernie, Aurora era...

—Saps que tinc raó, Marcus —em va interrompre—. Saps que en Harry no hi tornarà mai, aquí. No pots esperar un amic com qui espera l’autobús. Per què t’entossudeixes a tornar? Viu la vida. Para de torturar-te l’ànima. Ets un paio collonut, Marcus. Ha arribat el moment de passar a una altra cosa.

L’Ernie tenia raó. Així i tot, després de dinar no vaig poder-me estar d’anar a Goose Cove en peregrinació. Vaig passejar una mica per la platja que hi ha just a sota de casa d’en Harry i finalment em vaig asseure en una roca gran per admirar l’entorn. Vaig observar aquella casa impressionant que tants records em portava. A la sorra saltironejaven unes gavines. De mica en mica el cel es va anar cobrint de núvols grisos i va començar a caure un plugim molt lleuger. I aleshores, d’entre la cortina de boira, vaig veure aparèixer un home amb qui m’unia una amistat que per mi era molt important: en Gahalowood, sergent de la brigada criminal de la policia estatal de Nou Hampshire. Va venir cap a mi amb un somriure burleta i un got de cafè a cada mà.

Els que em coneixeu i em llegiu esteu al cas dels vincles que m’uneixen a en Perry Gahalowood, però permeteu-me que els recordi breument per a aquells que no els saben: ens havíem conegut feia dos anys, durant el famós cas Harry Quebert, que havia portat ell. Havíem estat ell i jo els qui havíem abocat llum sobre la mort de la Nola Kellergan. Algú dirà que la resolució de l’assassinat de la Nola em va permetre escriure la meva segona novel·la. El que em va permetre, en realitat, va ser fer germinar la llavor de l’amistat que travaria amb un policia extraordinari que era com una fruita del desert: espinosa, protegida per una closca molt gruixuda, però amb una polpa dolcíssima i un cor tendre. Així era en Perry Gahalowood: rugós, sense polir, irascible, però lleial, recte i just. Diuen que la qualitat d’un home es pot mesurar per la família que té, i a la seva família —i jo la coneixia bé— es respirava felicitat.

—Sergent —des del dia que ens vam conèixer jo li deia «sergent» i ell em deia a mi «escriptor», i la tradició s’havia perpetuat—, què hi fas, per aquí?

Em va allargar un dels dos gots de cafè.

—Això pregunto jo, escriptor. Per si no ho sabies, cada cop que treus el nas per aquí, hi ha algú que truca a la policia. Perquè vegis quin bon record que has deixat en aquest poble.

—Ets pitjor que ma mare, sergent.

Va esclafir el riure.

—Quin mal vent t’ha portat a Aurora, escriptor?

—Tornava cap a casa des de Montreal i he fet una parada.

—Has hagut de fer dues hores de volta —em va fer notar.

Vaig assenyalar amb la barbeta la casa assotada pels elements.

—Vaig estimar aquesta casa i aquest poble. Quan estimes una cosa no hi pots fer res més, és per sempre —vaig dir.

—Si et penses que estimes aquest poble, estàs molt equivocat, escriptor. El que estimes són els records que et queden aquí, i això té un nom: se’n diu «nostàlgia». La nostàlgia és la capacitat que tenim de convence’ns que el passat va ser eminentment feliç i que, per tant, les decisions que vam prendre eren les correctes. Cada cop que evoquem un record i que ens diem que «va estar bé», en realitat és el nostre cervell malalt que destil·la nostàlgia per fer-nos creure que tot el que hem viscut ha valgut la pena, que no ha sigut una pèrdua de temps. Perquè perdre el temps és perdre la vida.

Mentre l’escoltava vaig pensar que en Gahalowood, sempre disposat a provocar, xerrava en general. No se’m va acudir que pogués estar parlant d’ell mateix. Com que em vaig sentir interpel·lat, li vaig rebatre:

—Però va estar bé, Goose Cove.

—Per a tu? Deixa’m que ho dubti. Ets l’escriptor de la dècada i et dediques a rondar com una ànima en pena per un poble de mala mort de Nou Hampshire. L’últim cop que et vaig veure per aquí va ser a l’octubre, te’n recordes?

—Sí.

—Em pensava que havies vingut a dir adeu a aquesta casa. Ens vam prendre una cervesa més o menys al mateix lloc i em vas sortir amb la comèdia que marxaves a la cerca de l’amor. Es veu que va ser un fracàs, no? Encara estàs amb la teva pilot?

En Perry Gahalowood era la persona més ben informada sobre l’evolució de la meva vida sentimental: li havia trucat cada cop que havia conegut algú. Quan havia començat amb la Raegan, ell havia estat la primera persona a qui ho havia explicat.

—Em sembla que això meu amb la Raegan comença a ser seriós.

—Home, per fi una bona notícia, escriptor. No se t’acudeixi portar-la aquí a passar les vacances, si vols que et duri.

—No, si me l’emporto a les Bahames.

—Puf! M’exasperes, escriptor.

—A una illa privada, un indret extraordinari. Vols veure les fotos?

—Per mi no caldria, però em temo que me les faràs mirar tant sí com no.

Asseguts a la nostra roca, indiferents al xim-xim que ens queia a sobre, vam tenir una conversa sense cap interès especial, un diàleg banal entre dos amics. Si l’esmento ara és perquè no li vaig preguntar per ell. Li vaig demanar per la dona —la Helen— i per les filles —la Malia i la Lisa—, però no per com estava ell. No li vaig donar l’oportunitat de sincerar-se, i la conversa es va acabar sense que jo sospités ni per un moment el que s’estava coent a la seva vida.

Quan ens vam haver acabat el cafè, en Gahalowood es va ai­xecar.

—Hora de tornar als teus assumptes criminals? —vaig preguntar.

—No, he quedat amb la Helen. Avui la Lisa fa anys i hem de comprar unes quantes coses. Onze anys, fa.

—Onze anys, ja?! Com et sents, sergent papa? No notes que t’estàs fent vell?

En Gahalowood va respondre amb un silenci apesarat que em va amoïnar.

—Tot bé, sergent? No se’t veu gaire content.

—Per desgràcia és una data que em porta un record dolorós. Ara fa onze anys exactes, el 6 d’abril de 1999, la vida em va trontollar.

—Què va passar?

En Gahalowood va fer el que millor sabia fer quan es tractava de parlar d’ell mateix. Va canviar de tema.

—Tant és, això, escriptor. Aquest vespre hi ha un sopar a casa amb tota la família en honor de la Lisa. Vine-hi tu també. És a les sis.

—I tant, encantat. Puc ser-hi abans i tot, si vols.

—No, per l’amor de Déu! Et prohibeixo terminantment que te’m plantis allà abans de les sis!

—A les seves ordres, sergent!

Quan ja havia començat a allunyar-se es va girar i em va dir amb el seu to provocador de sempre:

—Ara no et pensis que et considero un més de la família, escriptor. El que passa és que la Helen em mataria, si no et convidés.

—No em crec ni mitja paraula —vaig respondre amb un somriure.

I després d’això va marxar. Em vaig quedar una estona més a la platja preguntant-me què devia haver passat a la vida d’en Perry onze anys abans. Ni tan sols em va passar pel cap el drama que el torturava des de llavors, fins que van esdevenir-se els fets que em disposo a explicar-vos en aquestes pàgines.

El dia del crim

3 d’abril de 1999

A Mount Pleasant hi regnava una agitació mai vista. Tothom preguntava a tothom, delerosos d’aconseguir alguna informació. A les botigues no es parlava de res més. Tant si era al Season, la cafeteria coneguda pels seus esmorzars, com a la llibreria de la Cinzia Lockart o a la botiga de caça i pesca de la família Carrey, els clients s’interrogaven els uns als altres: «Saps alguna cosa?». «No. I tu?». «Has anat a veure què passava a Grey Beach?». «La meva dona hi ha anat, però la policia ho té tot barrat».

L’únic que sabien era que havien trobat una dona morta a Grey Beach. Havia estat la Lauren Donovan, la filla de la Janet i en Mark Donovan, els amos de la botiga de queviures, la que havia trobat el cos mentre s’entrenava pel bosc. A mesura que anava corrent la notícia, tothom corria cap a Queviures Donovan. Feien veure que hi anaven a comprar, però en realitat el que buscaven era informació. No hi havia manera que es buidés la botiga, gairebé hi havia cua. Els clients aturaven en Mark o la Janet Donovan per preguntar-los una vegada i una altra:

—No hi és, la Lauren?

—No.

—Sabeu res d’això que ha passat a Grey Beach?

—No en sé res, jo. La Lauren encara és amb la policia. Perdoni, però és que tinc molts clients per atendre.

—Si s’assabenta d’alguna cosa, digui’ns-ho!

Mentre a Mount Pleasant els curiosos s’havien de conformar a fer preguntes, a Grey Beach els investigadors havien començat a buscar respostes. Una cinquantena d’agents de diferents policies locals i de la policia estatal havien pentinat el bosc i la vora del llac. A la platja, l’equip forense treballava al voltant del cadàver que hi havia estirat, bocaterrosa encara. A l’aparcament, els experts de la policia científica examinaven el descapotable blau. Segons la matrícula, la propietària era una noia de vint-i-dos anys, l’Alaska Sanders. Al seient del copilot hi havia una bossa de mà amb el seu carnet de conduir a dins.

Quan van sentir aquell nom, els policies locals van quedar molt afectats: l’Alaska era una noia de Mount Pleasant.

—Li hauríem de veure la cara, per poder-vos dir segur que és ella —va explicar l’intendent Mitchell a en Gahalowood i en Vance mentre el metge forense manipulava el cos inert.

—Què ens en pot dir? —va preguntar en Vance.

—Una noia que no donava cap problema. Es va instal·lar al poble fa uns mesos amb el nòvio. Treballava en una gasolinera d’aquí a prop.

—De què la coneixia, vostè?

—A Mount Pleasant ens coneixem tots.

Quan va haver acabat de prendre nota de les primeres observacions, el metge forense va girar el cadàver i la cara de la víctima va quedar a la vista. L’intendent Mitchell va deixar anar un renec. Uns quants policies locals s’hi va acostar corrent i es va alçar un murmuri.

—És ella? —va preguntar en Gahalowood a en Mitchell.

—Sí.

En Gahalowood i en Vance es van acostar al cadàver.

—Què? Què me’n diu? —va preguntar en Vance al metge forense.

—Ja em coneix, sergent, no m’agrada pronunciar-me abans de l’autòpsia. De moment l’únic que puc afirmar és que ha mort aquesta nit passada. A la una o les dues de la matinada. Molt probablement per un cop a la part posterior del crani. La víctima presenta una ferida important a l’altura de l’occipital. L’os no ha sigut.

—O sigui, que és un homicidi.

—No en tinc cap dubte. Ha rebut un cop amb un objecte contundent. La resta l’hi explicaré quan li hagi fet l’autòpsia.

—I això quan serà?

—Tan aviat com pugui.

—Això no és una resposta —li va fer notar en Vance.

—Per mi sí —va respondre el forense, burleta.

En Gahalowood i en Vance es van quedar un moment en silenci contemplant el cadàver. De cop i volta els va interpel·lar una veu.

—No suporto els homicidis en poblacions petites. Sempre són històries sòrdides.

Era el capità Morris Lansdane, el responsable de la brigada criminal de la policia estatal.

—Què hi fa, per aquí, capità? —va preguntar en Vance—. Em pensava que estava de vacances.

—Quan es gira feina no hi ha vacances —va respondre en Lansdane—. El cap suprem —«cap suprem» era el títol que servia per designar el comissari de la policia estatal de Nou Hampshire, un càrrec que el mateix Lansdane acabaria ocupant al cap d’uns quants anys— vol saber què està passant i m’ha demanat que el posi al dia. Què teniu, fins ara?

En Gahalowood va començar el seu informe.

—La víctima és una jove de vint-i-dos anys que es deia Alaska Sanders. Era originària de Salem, Massachusetts. Ha mort aquesta nit passada d’un cop a la part posterior del crani.

En Vance va afegir:

—Hem trobat el seu cotxe a l’aparcament de la platja. No estava tancat amb clau. A dins, al maleter, hi ha una bossa de viatge amb unes quantes peces de roba; i al del copilot, la bossa de mà de la víctima.

—Pot ser que l’hagin matat per robar-li? —va preguntar en Lansdane.

—Ho dubto molt —va respondre en Gahalowood—. Hem trobat un missatge amenaçant la víctima. Una frase escrita amb ordinador: SÉ EL QUE VAS FER.

—Mmm... Una venjança?

—Podria ser. Sigui com sigui, la bossa de viatge fa pensar que marxava a algun lloc. O que fugia d’alguna cosa.

—Ara buscaré les dades dels pares —va indicar en Vance—. M’agradaria avisar-los de seguida. És una població petita, i segur que els policies locals xerraran més del compte. No m’agradaria que la família ho sabés pel telenotícies.

—Té raó —va reconèixer en Lansdane—. Els deixo treballar. Ah, esperin... Què és aquesta història d’un os? Fa estona que només sento parlar d’això.

—El cos l’ha descobert una noia que havia sortit a córrer i ha topat un os que estava escorxant el cadàver —va explicar en Gahalowood.

En Lansdane va fer una ganyota de fàstic.

—Han parlat, ja, amb aquesta noia?

—No encara. Ens està esperant a la gasolinera que hi ha aquí a prop. Ara hi anirem.

En aquell moment un policia els va cridar l’atenció.

—Els reclamen al bosc —els va fer saber—. Han trobat alguna cosa. Vinguin amb mi!

En Gahalowood, en Vance i en Lansdane van seguir l’agent per un camí forestal. El bosc estava banyat de llum. Van anar serpentejant entre falgueres i troncs centenaris fins que van arribar a una caravana abandonada que les bardisses i els esbarzers havien començat a devorar. Al costat els esperava una colla de policies.

—No hi hem entrat —va explicar un d’ells—, només hi hem fet un cop d’ull a través de la porta entreoberta.

—I? —va preguntar en Gahalowood.

—Miri-ho vostè mateix —li va suggerir el policia mentre li allargava una llanterna.

Les finestres de la rulot estaven tapades, i quan en Gahalowood va ficar el cap dins l’habitacle només hi va veure foscor, en un primer moment. I llavors el feix de llum de la llanterna va il·luminar el desgavell: un matalàs esventrat, escombraries, burilles de cigarrets... I, a terra, un jersei amb unes taques color porpra. En Gahalowood es va permetre fer un pas endins i acostar-s’hi una mica: les taques eren de sang.

—Que vingui immediatament la policia científica i ho escorcolli tot al mil·límetre —va decretar.

En Vance i ell van posar-se a explorar els voltants. A una desena de metres van descobrir un camí de terra prou ample perquè hi passés un vehicle. El feien servir els guardes forestals. En Vance va trobar a terra restes del vidre posterior d’un vehicle i es va fixar que hi havia un tronc on es veien senyals recents d’un impacte.

—Sembla pintura negra —va dir observant de prop la marca fosca que havia quedat a l’escorça.

*

Al migdia en Robbie i la Donna Sanders van rebre la trucada del sergent Matt Vance. Després de penjar, els pares de la noia es van quedar aferrats a l’aparell, en estat de xoc. Desfets. Els acabava de caure el món a sobre.

A dos-cents quilòmetres d’allà, al prat florit que separava Grey Beach de la carretera 21, en Vance va tancar la tapa del mòbil i va tornar amb en Gahalowood, que l’esperava repenjat al cotxe camuflat.

—No sé què hi pinten aquesta merda de flors en un dia així —va rondinar en Vance tot trepitjant a propòsit un grup de liliàcies grogues—. Els pares de l’Alaska ens vindran a veure al quarter general a última hora.

—Gràcies per ocupar-te’n tu —li va dir en Gahalowood donant-li un copet amistós a l’espatlla.

—És el que toca, Perry, tu tens una nena a punt d’arribar. Per començar, no hauries de ser aquí mirant aquest horror.

—La feina és la feina. Per cert, l’intendent Mitchell m’ha donat l’adreça de l’Alaska a Mount Pleasant. Un piset al carrer principal, on vivia amb el nòvio. Es veu que el noi treballa en una botiga de caça i pesca que hi ha just a sota. Ara mateix és allà.

—Comencem per la gasolinera i després ja anirem a Mount Pleasant —va proposar en Vance.

El Chevrolet Impala va refer el camí de terra fins a la carretera 21, i allà en Gahalowood va haver d’engegar la sirena per obrir-se camí entre policies, curiosos i periodistes. Va girar a l’esquerra, cap a Mount Pleasant. Recorregut un quilòmetre van arribar a la gasolinera on aquell mateix matí havia començat tot. Hi havia un cotxe patrulla de la policia local aparcat al davant.

A dins de la botiga es van trobar la Lauren Donovan, la noia que havia sortit a córrer, i en Lewis Jacob, l’amo de la gasolinera, plorant i consolant-se mútuament davant la mirada d’impotència de l’agent Peter Philipps. Quan va veure els dos policies, en Lewis Jacob va exclamar:

—És veritat? És l’Alaska? És l’Alaska, la dona morta?

En Gahalowood i en Vance es van mirar: ja corria la informació.

—Em temo que sí —va respondre en Gahalowood.

—Com ha mort? Se l’ha menjat un os? Això m’ha dit en Peter. Però els ossos no es mengen la gent. I els ossos negres que hi ha per aquí encara menys. La tardor passada en tenia dos rondant que venien cada dos per tres a ensumar les escombraries. I els asseguro que només els has de fotre un crit i surten disparats.

—No l’ha matat cap os —va dir en Vance.

—I com ha mort, doncs?

En Vance va fer com si no hagués sentit la pregunta.

—Quan va veure l’Alaska per última vegada?

—Ahir al vespre. Vaig marxar d’aquí a dos quarts de vuit i ella havia de tancar la botiga a les vuit.

—I la va tancar?

—Sí, aquest matí, quan he arribat, l’alarma estava connectada i tot semblava normal.

—Com la va trobar, ahir?

—Com sempre. Res especial. És que era una noia molt agradable, sempre tenia una paraula amable, sempre estava de bon humor... Era una joia, aquesta noia.

—Sap si tenia plans per al vespre? Li va comentar alguna cosa?

—Em va dir que tenia un «sopar romàntic». Va fer servir aquestes paraules.

—Amb el seu nòvio?

—L’hi vaig preguntar i no em va respondre. Sé que tenien alts i baixos, últimament. Han parlat amb en Walter?

—En Walter és el nòvio, oi?

—Sí, en Walter Carrey.

—Ara hi anem.

En Gahalowood va mirar al sostre i es va fixar que hi havia una càmera de seguretat.

—Podríem donar un cop d’ull al vídeo?

—Ara l’hi deia a ell: jo no sé com es tira enrere —va confessar en Lewis Jacob—. No ho havia necessitat mai. Però sé que es pot fer. Me la va instal·lar el meu nebot. Li he trucat perquè vingui, ha anat a passar el cap de setmana a Vermont.

—Ens endurem el disc dur, si no hi té cap inconvenient.

—Es poden endur el que vulguin, sergent.

*

Abans que assassinessin l’Alaska Sanders, Mount Pleasant era un lloc on es respirava pau i tranquil·litat. Era un poblet encantador a la frontera amb Maine i a dues hores de carretera del Canadà, envoltat pel bosc nacional de White Mountain.

El carrer principal estava flanquejat per uns aurons immensos que es cobrien de neu a l’hivern i oferien una ombra generosa a l’estiu. A banda i banda de les amples voreres, botigues famoses a tota la zona: Queviures Donovan, amb un producte selecte que no tenia res a veure amb el que hi havia als supermercats; la cèlebre Llibreria Lockart de la Cinzia Lockart, que portava molts escriptors de la costa est a firmar llibres; Carrey Caça i Pesca, de la família Carrey, molt valorada per la qualitat del producte i per l’assessorament expert que oferia, i fins i tot el bar esportiu National Anthem, que retransmetria els partits de les lligues nacionals de futbol, beisbol i hoquei, les passions de l’amo del local.

Aquell dia, el que corria entre els vianants d’aquell carrer eren les xafarderies: es rumorejava que la noia que havien trobat morta era l’Alaska Sanders. Algunes dones de policies ho sabien perquè els ho havien dit els marits. De cop i volta tothom va callar i tots els ulls es van clavar en el Chevrolet Impala camuflat —identificable pel llum giratori del sostre— que transitava carrer amunt. El vehicle es va aturar davant de la botiga de queviures Donovan. El sergent Gahalowood en va baixar per obrir la porta a la Lauren Donovan.

—Gràcies, sergent —va dir la noia.

—Ànims, Lauren. Si té algun dubte, aquí té la meva targeta.

La jove va assentir i es va ficar dins la botiga evitant els ulls dels curiosos que l’observaven. Un cop dins, va córrer darrere el taulell per llançar-se en braços de la seva mare.

—Reina...

—Mama, és horrible!

Els clients que hi havia en aquell moment de seguida van començar a cosir-la a preguntes: «És veritat que la noia morta és l’Alaska?», «Què has vist?», «Què està passant a Grey Beach?».

La Janet Donovan es va endur la seva filla a la rebotiga per allunyar-la de la multitud. En Mark Donovan, el pare, es va haver de posar ferm perquè els clients es quedessin allà on eren i per fer fora els que no tenien intenció de comprar res.

La Janet va servir un cafè a la seva filla i la va ajudar a asseure’s en una cadira. Se’ls va afegir l’Eric, el germà gran de la Lauren, que treballava a la botiga amb els pares.

—És veritat, la noia morta és l’Alaska —va dir llavors la Laur

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X