Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Il·lustracions d’Erica SalcedoTraduccio de David Nel·loGreg James • Chris SmithNO CAL TENIR SUPERPODERS PER SER UN HEROI¯
Títol original anglès: KidNormalPublicat per acord amb Bloomsbury Publishing Plc.© del text: Greg Milward i ChrisSmith, 2017.© de les il.lustracions:EricaSalcedo,2017.© de la traducció: DavidNel.lo,2017.© d’aquesta edició: RBA Libros, S.A., 2017.Av. Diagonal, 189 - Barcelona 08018.rballibres.comPàgina 116: referència a El rei lleó. EL REI LLEÓ® és una marca registradade Disney Enterprises, Inc. © delspersonatges d’El rei lleó, Walt Disney Company, 1994.Pàgina 118: referència a Frozen. FROZEN® és una marca registrada de DisneyEnterprises, Inc. © de la princesa Elsa i la resta de personatges de Frozen de Disney, Walt Disney Company, 2013.Primeraedició: setembrede2017.RBAMOLINOREF.:MONL387ISBN: 978-84-272-1266-4Conversió a llibre electrònic: Newcomlab S.L.L.Queda rigorosament prohibida sense autorització escritade l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució,comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesaa les sancions establertesper la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro(Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org)si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).Tots els drets reservats.
ALJ–ChrisPera tots els supernormals d’arreudelmón.Sempredigueuquesía una aventura. –Greg
FRÀGIL
7
1
LanovacasaE
l Murph odiava la nova casa més que tot el que haviaodiat mai. Una brisa lleugera, d’aquelles que solenaparèixer al principi d’una història, li despentinava els cabellscastanys i desarreglats mentre contemplava la casa. Intentavaesbrinar, amb tot el poder del seu cervell-d’un-noi-d’onze-anys, per què el feia sentir tan increïblement desgraciat.El problema de la nova casa era... era justament que eranova. Quan el Murph era petit vivia en una casa més vella,que tenia unes escales de fusta interessants que conduïen agolfes mal endreçades i intrigants, plenes de capses, i hihavia un jardí amb arbres interessants per enfilar-s’hi i amaga-talls misteriosos que es podien construir. Era la mena decasa on passen aventures –tot i que, si hem de ser justos,mai no en va passar cap–. Però la possibilitat existia.Ara no hi havia cap ocasió en què aquestesaventuresespoguessinferrealitat.Feia quatre anys que el Murph, laseva mare i el seu germà havien deixat la casa quan, per culpade la feina de la mare, es van veure forçats a canviar de ciutat.8Allò ja havia sigut prou penós. Peròamb prou feines un anydesprés havien hagut de tornar a traslladar-se. I després altravegada. I una vegada més. I vet aquí que ara, ambuna tercerapart de la seva vida viscuda lluny de les antigues habitacionsdesendreçades que tant estimava, estrobava contemplant unaaltra casa nova i desitjava que algú la fes explotar o la incen-diés. Que, per cert, ésel que passaria. Però això ell encara nohosabia.Fins i tot si elMurph hagués sabut que la nova casa noseria res mésque una ruïna fumejant alcap de pocs mesos,això tampoc no l’hauria pas acontentat. Sota un cel marronósde vespre que amenaçava pluja i que coincidia perfectamentamb el seu estat d’ànim, ell arrossegava capses de cartróper dur-lesa una casa que també semblava una capsa i lesdeixava caure al rebedor, que ressonava, pintat d’un colorverdpàl.lid que coincidia gairebé amb el color d’un gatmalalt.El nou dormitori del Murph estava pintat d’un verd dife-rent però també horrible, mésaviat com un alvocat que jaagreja. Era el candidat idealper al Premi a l’Habitació MésDepriment de la Caca de Nova Casa, i això entre una bonacolla de competidors. No hi havia res, només un matalàs aterra i una calaixera blanca. Si hagués sigut de dia, la fines-tra sense cortineshauria ofert una vista sobre un canal
9oliósa la banda de darrere de la casa, i una paret de maons,a l’altre costat. El Murph es va alegrar que ja fos de nit.Amb un sospir, va obrir la cremallera de la seva bossai va començar a desfer l’equipatge, embotint els calaixos,sense ordre ni concert, amb texans i samarretes. Al cap d’unaestonavaarribar ales últimes quatres coses queconteniala bossa, però, en comptesd’endreçar-les, elMurph lesvadeixar damunt del matalàs nu, va seure a terra amb les camesencreuades i se les va mirar.Eren quatre samarretes grises–lesque havia portat l’úl-tim diaales seves últimes quatre escoles–. Laprimeraestavaplena de firmes fetes amb retolador: era com una tradició,quan algú marxava, tothom escrivia un missatge de comiat.Et trobarem a faltar, xaval, del MaxNo ens oblidis, superstar! SamNo ens deixis, poderós Murph! LucasTambé hi havia mésmissatgesi més firmes, que cobrientota la roba grisa amb lletres alegres i coloraines.No ens deixis!Peròell haviademarxar,itotperculpadelafeinadela seva mare. I ésclar que li hauria agradat mantenir elcontacte, però l’any següent havia estat massa enfeinat fentnousamics per substituir els que havia abandonat.Vaagafar lasegonasamarretaivallegir els noms
10d’aquells nous amics.Enaquestanohi haviagaires noms,però encara hi havia paraules amables.No em puc creure que te’n vagis!Només ha passat un any! Petons, PiaMurph! Et trobarem a faltar. Torna aviat,xaval.TomLa samarreta número tres només tenia un parellde nomsescrits amb bolígraf com unpensamentd’últimahora; ellnomés volia una mica de memòria a la qual poder-se aferrar.La quarta samarreta no duia res escrit al damunt.El Murph va plegar lessamarretes i les va apilar alcalaixde baix de tot de la calaixera blanca.L’últim anynohaviafetcap amic. Estavaconvençut, itenia tota la raó, que qualsevol dia sa mare li diria a l’horade sopar que havia arribat el moment de tornar-se a traslladar.L’altra gent semblava un programa de televisió, per al Murph.No valia la pena aficionar-s’hi gaire perquè no se sabia maiquan vindria algú i canviaria de canal.Tots deveu saber, si heu canviat mai de casa, que l’Àpat perEmportar de la Primera Nit és un ritualmolt important. I comqualsevol família que es canvia de casa, el Murph, el seugermài lasevamarevanseureamenjar el quehavienencarregat al restaurant xinès per emportar, aquella nit, i es
11van sentir estranyament com si fossin a casa d’algú altre, isemblava que algú hagués d’apujar una mica la calefaccióperquè hi feia fred.Van haver de menjar amb les safatetes d'alumini perquèla mare no va trobar la caixa amb els plats. El Murph sabiaperfectament a quina caixa eren, però estava massa enfeinatdefensant les sevesgaletesde pa de gambes contra elsatacsdel seu germà, que les hi volia prendre.–Ei, que aquestes són meves, tros d’ase! –va cridar mentrel’Andy estirava elbraç comsi fosun popi en pispava ungrapatoliós.–Tu noennecessites tantes, carademorsa! –varespondreel gros tros d’ase de setze anys.–És clar que sí! –va balbucejar elMurph escopint trossosde galeta, com si fos el finald’una cascada de focsartificialsamb gust de gamba.–I a mi no emdiguis Cara de Morsa perquè ja saps quenom’agrada,entesos?–Ho sento, Cara de Murpha –va dir l’Andy, tot orgullós,amb el posat d’algú que acaba de dir una cosa increïblementenginyosa.–Feu el favor, totsdos –va sospirar la mare–. Tu, Andy,no li diguis Cara de Murpha al teu germà. I tu, Cara deMurpha, feselfavor de compartir lestevesgaletesde gamba.
12–Peròmare! –vacridar el CaradeMurpha, ai, perdó,vulldir el Murph.Els altresdoses van petar de riure i ell va protestar:–Us associeu contra mi. Prou pena tinc d’haver vingut alCul del Món i viure envoltat de capses de sabates. No socpasuna sabata, jo!La mare li va acaronar la galta:–Ja ho sé, que no ets una sabata. I també sé que no voliesqueenstraslladéssimunaaltravegada.
13El Murph va veure com ella tirava el cap enrere, pro-bablement per amagar un parellde llàgrimes de mare. «Ellatampoc no volia venir a viure aquí», va pensar el Murph.–Necessitarem unamicadetemps fins queens hiacostumem –els vadir lamare–. Peròtingueu paciència,nois. Us prometoqueal final us hopassareu moltbé. Aquíens ho muntarem la mar de bé. Serà molt...Va fer una pausa, com si busqués la paraula més encertada,i tot i que el Murph aleshores no se’n va adonar, ella va acabartrobant la paraula perfecta.–Serà...súper.
14
2
UnmalentèsH
i havia un munt de cosesque elMurph i la seva famíliano coneixien de la nova ciutat. Però el mésimportant queno sabien era a quina escolaaniriael Murph. La marehaviaintentat solucionar-ho abans d’arribar, però totes les escolesestaven plenesi, mentre els dies calorosos d’agost avançaven,ella cada copestava mésneguitosa per trobar-li un lloc.Es passava les vetllades amb el seu ordinador portàtil,xatejant amb altres pares i intentant aconseguir bonsconsells.Fins itotvacomençaraparlaramb els pares delanovaciutat i els preguntava a quina escola duien els seus fills i siconeixien algú que tingués intenció de marxar i alliberaruna plaça. El Murph estava desesperat. L’Andy, que teniacinc anys més, ja havia trobat lloc a un col.legi universitari itot plegat li semblava la mar de divertit.–Potser podries aprendre tu solet a casa –li deia perburxar-lo–. Comprarem una pila de llibresi et pots posar eldespertador a una hora concreta que t’indicarà quan pots feruna pauseta.15Al Murph allònoli vafer cap gràcia, i encarahovatrobarmenysdivertit quan l’agost ja era a lesescorriallesi, alsetem-bre, l’Andy va marxar al seu col.legi.–Encara no t’hem trobat cap escola, germanet, ho sento–li va dir mentre li despentinava els cabells, abansde sortirdecasa.Aquella va ser la pitjor setmana de les que havia tingut,fins aleshores. El Murph seguia sa mare a totes lesentrevis-tes a tots elscentresde secundària de la ciutat. Un munt decares encuriosides se’l miraven mentre ell anava darrered’ella i els veien passar per davant de lesaules, camí de lesoficines o cap al despatx del director. Ell seia sense dir res,com un bon jan –això era el que li havia manat sa mare– iintentavafercaradesermoltllest.Peròlarespostacadavegada era la mateixa: haurien d’esperar-se.Aleshores, quan ja feia diesque anaven amunt i avall,com ànimesen pena, el Murph i la mare tornaven cap a casa,després d’haver anatacomprar. Els carrers erenbuits;gairebé tothom era a casa berenant. Una dona i un noiet unamica més gran que el Murph van sortir d’un carreró trist,una mica mésenllà, i van sentir que la dona deia:–I què, com ha anat a l’escola?La mare del Murph, que havia desenvolupat una habili-
16tat com de ratpenat per sentir qualsevol cosa que tinguésalguna connexió amb l’ensenyament, va afanyar-se, tot arros-segant el Murph amb una mà que semblava una tenalla.–Ai, mare, deixa’mestar! –va suplicar ell.Però quan va mirar la cara que feia ella, va veure queno hi havia res a fer. Sa mare en duia una de cap.Quanvanhaver travessatel carrer,l’altrenoiilamareja havien pujat a un cotxe. Per un moment el Murph va tenirporquelasevamares’abraonés damuntel capó,com unaàguila, per impedir-los que arranquessin. Però en comptesd’això, vatombar pel carreród’onhaviensortit els altres,mentre seguia arrossegant el Murph com si ell fos un estelvell i gastat.Si el carrerófeiamal aspectedes delluny, demés alavora es veia clarament que era un lloc de mala mort. Unsquants cotxes estavenaparcats damuntd’untros d’herbasocarrimada i els jardinets que hi havia davant de la renglerade cases tristes eren tan poca cosa que semblava comsi elscubells de la brossa fossin allí per adornar-ho tot una mica.Peròamig carrerhihaviaunaescolagran.Vansaberque era una escola perquè, a part del reixat de la porta idels familiars edificisd’aules a l’altre costat del pati, tambéhi havia una placa metàl.lica damunt del reixat que deiasimplement:
17L’ESCOLADavant d’ellshi havia un home que els donava l’esquenai que mirava lesreixes de l’entrada.El Murph va sentir comun carrisqueig provinent de lesdents de la mare, que va creuar el carrer amb determinació.–Fes el favor d'arreglar-te una mica! –li vaxiuxiuejar ambtanta fúria que ell va intentar planxar la samarreta que duiaamb lesmans.Després ella va canviar de to i va dir «perdoni’m» ambun to tan ensucrat que hauria deixat en ridículla duquessamésrefistolada.L’home esva girar lentament.La mare delMurph havia començat a dir «perdoni’m»una altra vegada, però allò va sonar més com si s’haguésennuegat en empassar-se la saliva.Ell no semblava un professor gaire normal. Els cabellserenmoltnegres,brillants iclenxinats,illuïaunrínxolenganxat al mig del front. Portava una americana de xeviotgastada, peròmés amuntdeles colzeres es notavenunsbíceps prominents. Darrere de les ulleres de vidresgruixutsels seus ulls eren d’un blau intens. La barbeta era forta isemblava que haguésestat esculpida d’un trosde fusta.
18–Senyora, en què la puc servir? –va preguntar aquellprofessor tan estrany.Finalment, la mare del Murph va recuperar la veu i vapreguntar:–Això és una escola, oi?D’entradavasemblar queaell li hauriaagradatmés dirque no, però aleshoresesva mirar el cartellque hi havia penjat.–Psssí! –varespondremoltapocapoci sensegensd’entusiasme.
19–Ah, que bé! Veurà, fa poc que hem arribat aquí i no hiha manera de trobar una escola per al meu fill –va començara explicar ella, tot passant un braç per damunt les espatllesdelMurph–: i...Aleshoresl’homelavatallar:–Hosentomolt, senyora; em pensoquenolapodrempas ajudar. De fet... de fet ja hemtancat eltermini de lesinscripcions per a... –semblava que busqués la paraulajusta–... per als nous alumnes. Em sap molt de greu.A continuació, es va produir un moment de silenci, i elMurph estava segur que la mare ho deixaria córrer. Però en secellavaagafar unbraçdel’home. El vasubjectar ambtotesduesmans.–Sisplau –va dir amb un to de súplica–. Sisplau, miri dedonar-nos un cop de mà. El Murph és molt bon xiquet.... inecessita una escola amb cara i ulls que l’accepti.–Ho sento –va repetir l’home tot desfent-se de lesmansde la mare que li immobilitzaven el braç musculós–. Passi-hobé.I es va començar a allunyar.–És un noi amb molt de potencial –va cridar la mare delMurph–. Ambla seva ajuda podria... vull dir que el podrienajudar a volar!L’home esva aturar en sec i es va girar.
20–Volar? –va preguntar en veu baixa.–Sí, volar. Elque vull dir és que en una escola adequadaell... ell podria... –va intentar-ho aclarir sense acabar-se’n desortir.–Així que han arribat a aquesta zona fa poc. I el seu fill...té potencial?–va continuar l’home, en veu baixa.La mare del Murph va assentir, amb un posat entusiasta.–I el Murph, ja... ja vola? –va preguntar ell, abaixant encaramésel to de veu i mirant a dreta i esquerra.–Sí, xuta prou bé –va respondre ell, també en veu baixapercoincidiramb ladel’home–.Esticseguraquenoeldecebrà.–Però vola o xuta? –va xiuxiuejar l’home.Aquelles preguntes cada vegada eren més estranyes, iambtant de xiuxiueigeren difícilsde sentir. ElMurph esconcentrava en els seus desitjos de desaparèixer, engolit perla terra. A més a més, era conscient que les notes que treiaals exàmens no eren precisament les d’un alumne que «vola».Però la mare cada cop estava més engrescada.–Oh, i tant, i tant! –deia.–Senyor Suor, podria venir un moment, sisplau? –va dirl’home, enveu baixa, i unaaltrafiguramés petita, queel Murphno havia vist fins aleshores, va afanyar-se a travessar el carrer.Aquest professor era mésbaixet i més primque l’altre,
21però tenia uns ullets molt vius, darrere de les ulleresarrodonides.–Javola, eh? –vapreguntar amb veu nasal mentres’apropava, i el Murph va pensar comdimonis s’ho havia fetper sentir el que havien dit.–Aquest és el meu col... vull dir el meu assistent, el senyorSuor –vaexplicar el primer home–. Els explicarà tots els detalls.Aleshores es va girar capal Murph i li va allargar la mà.Quan el Murph va sentir l’encaixada, va tenir la sensació quelesrodesd’un tractor li havien aixafat la mà.–Murph, ens veurem dilluns. Tinc moltes ganes de veurecomvoles.Va fer un moviment ràpid, com si portés una capa, idesprés va girar-se altra vegada cap al Murph:–Ah, i evidentment, no diguis a ningú això del’escola,entesos?–Per què no ho podem dir a ningú? Que potser ésunaescola secreta?–va dir la mare del Murph, entre rialles, comsi acabés de fer un acudit.Tots dos homes van quedar desorientats un moment, ialeshoreselmésmusculósva deixar anar una rialleta nerviosaivaafegir:–Ha, ha, ha! Aquestasí queés bona! Peròvostèi jojaensentenem,oi?
22L’home més baixet va mirar-se l’un i l’altre, mentre reien,confós. El Murph també va somriure, atabalat, i va desitjarserinvisible.La mare i l’estrany professor van riure més delcompte.Després esva produir un altre silenci incòmode.–Així que ésun secret, eh? –va dir ella amb un somriurenerviós.–Oh, i tant! –va respondre l’home tot girant-se com unremolí,i vaafegirperdamuntl’espatlla–: Ens veurem dilluns!Desprésvaallunyar-se.El Murphisamarees vanmirarbendesconcertats.Aleshores ella va encongir-se d’espatllesi va mirar el senyorSuor, que s’havia tret una sèrie de formularis de les butxaques.
23
3
VergonyamaternaE
l Murph sentia una mena de pessigolleig a l’estómac quehavia començat a migmatí de dissabte i havia anataugmentant fins a la nit de diumenge. Quan esva despertarel dematí de diumenge va tenir la sensació que una colla depetites anguiles se li havien instal.lat a dinsde lesentranyes.I quan va arribar la nit de diumenge no podia seure tranquiliaquell mareig d’estómac el mossegava, per això anava amunti avall pel minúscul jardí de la nova casa.El seu germà no l’havia ajudat gensni mica. Quan li vanexplicar allò de «l’escola secreta» i estranya, ell ho va trobarper pixar-se de riure.–Ah, que bo, has d’anar amb tren de vapor i pujar enuna andana amagada? –va cridar mentre pujava els graonsde les escales de dos en dos, seguint el Murph, que voliaescapar-se a la seva habitació.–Hauràs d’anar a una botiga especial per escollir la varetamàgica?–Que callis! –va etzibar-li el Murph, ambles dents ben24serrades i tancant la porta que l’Andy intentava mantenirobertaamb el peumentreel Murphl’empenyiaamb elcolze. Un crit ofegat d’«espero que no tinguis cap mussol amagataquí dins!» és el que el Murph va sentir a través de la portaque per fi havia aconseguit tancar, i aleshoreses va deixarcaure damunt el llit.L’Andyes vapassartotel cap desetmanadonantlatabarra amb la brometa. Però ara ja era elmatí de dillunsila mare va despertar el Murph tan d’hora que ell va tenir laimpressió, mentre baixava a esmorzar, que era una alosamatinera. L’Andy ja era prou gran per agafar l’autobús tot sol per anar al col.legi universitari, per això s’havia quedatmandrejant al llit i escoltant la ràdio.L’estómac adormit del Murph no estava per torrades, elsseus cabells adormits no estaven per raspalls, però a l’horaque la majoria de nosaltres hauríem estat pensant d’anar afer una bona pixada, el Murph ja s’afanyava cap al cotxe.Sabeu què passava? Que el Murph era un d’aquests xavalsque els acompanyen massa d’hora. A les nou del matí, samare començava el torn a l’hospital, que quedava a l’altrapuntadelaciutat. Sempreeralamateixahistòria. Durantanys, els dies entre setmana del Murph començaven davantde l’escola, com si fos un espantaocells amb ganes d’aprendre.
25En realitat, però, al Murph ja li estava bé això de poderobservar com funcionava la cosa, abans que els altres xavalsarribessin amb tot el seu xivarri. Li agradava veure elrepartidor de la llet; li agradava parlar ambelsde la neteja;li agradava veure els professors quan arribaven a l’escola,els uns més ben preparats que elsaltres. Era una mica comsi fos entre les bambolines d’un teatre abans que pugés elteló, ambl’única diferència que, quan començava l’obra, nohi havia ningú que vengués gelats durant la mitja part, odurant «l’esbarjo», com els agrada anomenar l’hora del pati.AlMurph li hauria encantat un gelat a les onze del matí.Però empenso que ens estemdespistant.–Au, maco! –va dir-li sa mare mentre s’aturava davant del’edifici de l’escola–. Sigues valent!El Murph va adoptar un posat resignat, va penjar-se lamotxilla a l’espatlla i va baixar del cotxe.La mare va allunyar-se, dalt del cotxe, i quan era a lacantonada va tocar la botzina. L’escena era una d’aquellesque el Murph havia batejat de «vergonya de mare», o dit méstècnicament, «vergonya materna».Altres escenes de vergonya de mare incloïen:
26- Petons de comiat davant delsteusamics.- Que et cridin pel teudiminutiuinfantildavant delsteus amics.(El Murph era el reietóde la mare».Quan la mare hova fer servir enuna de lesantiguesescoles,la penultima,ell esva alegrar de saber que estaven a punt detraslladar-se de casa altre cop.)- Que et diguin que nofacis el fatxenda»davant delsteus amics.- Que et preguntin si tensun noviet/novietadavant delsteus amics.- Que et preguntin si tensun noviet/novietadavant del noi/noia que tuvols que siguiel teunoviet/novieta.- Que cantin en veualta en public.- Que et netegin la cara amb un dit mullat desaliva.- Que et preguntin si tensun mocador, com sifossisun nen pobre de l’epocavictoriana.
27Després delque va semblar el toc de botzina mésllargde la història, el Murph va enviar mitja rialleta a sa mare,mitja rialleta de «deixa de tocar la botzina», va fer-li adeu,tímidament amb la mà, es va col.locar bé la motxilla i vadisposar-se a començar el que esdevindria el dia més estranyde la seva vida, fins aleshores.El reixat de l’entrada ja era obert, però no es veia ni unaànima. El Murph es va passejar pel pati i va entrar dins del’edifici.–Que no hi ha ningú? –va dir amb una veu de primerdiad’escola.Però no hi va haver cap resposta.Un cop a dins, el Murph va veure un pupitre de fusta totratllat i un ordinador vellot aldamunt. Va decidir ques’esperaria assegut en una cadira molt incòmoda de plàsticque hi havia darrere del pupitre, a veure què passava.Al’últimaescolaonhaviaanatel Murph hi haviamoltaactivitat quan s’acostava l’hora del timbre d’entrada. Els paresxerraven, els xavals corrien amunt i avall, els cotxes aparcavenen doble fila i els conductors intentaven evitar les persecucionsdels temibles posamultes municipals. Peròaquí totes veiamolt ensopit. Va veure un parell de xavals que entraven perla porta de ferro, caminant xino-xano, i va fixar-se en un pareque deixava la seva filla, que havia acompanyatamb un cotxe
28negre que feia goig. Un parell de noismés grans van passarpel seu costat, tranquil.lament, i el Murph va pensar quehavien dut d’amagatotis unes piulesperquè es va sentir unbang sorollós, mentre tombaven la cantonada.–Bona capa, Howard! –va sentir que deia un d’ells, i totsdosvanriure.No duien pas una capa posada, però malgrat això elMurph no va entendre la broma.L’única cosa que semblava diferent, ara per ara, era quetothom s’afanyava cap a l’entrada, en ordre i amb silenci. Totestava la mar de ben organitzat, finsi tot sense l’ajuda ol’amenaçadelsposamultes.Peròquanjaerapràcticamenthorad’entraraclasse,l’acumulació de coses estranyesva començar a passar de laratlla. Superpassar de la ratlla, podríem dir, i va entrar alterritori de: «Què rediantre significa tot això?».Mentres’esperavaper veuresi algú li deiaquèeraelquehaviadefer, el Murph vamirar per lafinestra. Eraundia gris i plujós, però de sobte una figura groga i lluent sotad’unparaiguavaaparèixerd’uns núvols baixos ivalliscarràpidament fins que va enfonsar-se per darrere dels edificisde l’escola i va desaparèixer.ElMurph esva quedar de pasta de moniato. Estava massacansat? Estava al.lucinant? S’havia tornat boig?
29«Potser era un canari gegant», va pensar.Ràpidament va desestimar aquesta idea, perquè (encaraque li hauria agradat que existissin) sabia que elscanarisgegants no eren una cosa d’aquest món. Aleshores va intentarentendre què havia passat, havia de descobrir què era aquellacosa de color llimona.Va aixecar-se del pupitre i va sortir de pressa, seguintla trajectòria del canari gegant –o el que fos aquella cosaque no podia ser un canari gegant, sobretot perquè duia unparaigua–. Va tombar a l’esquerra, va marcar la direcció dela figura en el cel i va córrer capalcamp d’esports.Una mica més enllà, al costat d’una porta que tenia uncartell de guarda-roba, va veure una figura groga ques’espolsava les gotes de la pluja dels braços i obria itancava elparaigua, amb aquell gest que fas quan el volseixugar.De fet, val més que creem una parauleta per a aquellgest.Vetaquí unallistadeles millors opcions:foraaiguajar, plujagitari paraiguassejar–a nosaltresensha agradat mésparaiguassejariesperemque a tu t'agradi.La figura estava paraiguassejantelparaiguaambmolta força.
30El Murph s’hi va acostar mentre la figura entrava al guarda-roba. Quan ja s’estava tancant la porta, ell va fer una cabriolaperintentarficar-s’hiadins sensequees notés.Peròvapatinar amb el terra moll, va lliscar com si fos un rinocerontfent patinatge artístic i va anar a petar contra una paret grogaihumida.Es vaalçar com vapoder i vasentir-sealleugerit, mésomenys, enveurequelafiguraquehaviaestatparaiguassejantel paraigua groc no era un canari gegant sinó una nenad’aspecte ben normal, amb ulleres.
