Va obrir la portella del petit bufet d’alumini on es guardaven les claus de les capelles privades. Els empleats que hi havia hagut abans havien dividit el cementiri en zones. Zona A, a la qual corresponia el manyoc amb el número 1. Zona B, el número 2, i així fins a la zona F, la més antiga, on calia esperar el número 6 però la clau duia el número 7. Per què no hi havia número 6, se li escapava, a l’Alfonso Cibruscola, guarda en plantilla des del 1994. Hi havia rumiat durant els llargs dies grisos i avorrits en companyia de sepultures i núvols baixos, i havia arribat a la conclusió que no era un simple oblit, sinó una forma de conjurar el número 6, que repetit tres vegades potser donaria a les claus un poder màgic i sinistre, el d’obrir no pas les portes de les capelles, sinó les de la substància malèfica del món.

El manyoc número 7 no hi era.

—Buf —va murmurar entre dents, i es va posar a buscar-lo pels calaixos de la taula i els estants de la petita prestatgeria del despatx.

D’altra banda, les claus de la zona F, un racó remot del cementiri on rares vegades parents i afins anaven a visitar els seus éssers estimats, no les sol·licitava mai ningú. La majoria de les famílies que hi reposaven s’havien extingit, i molts difunts ja no tenien ningú que anés a treure la pols a les làpides, canviar l’aigua dels gerros i dir un parell de pregàries el dia dels morts. Al cap de deu minuts l’Alfonso va trobar el manyoc oblidat al fons d’un calaixet, amagat darrere els rebuts d’un planter.

—Per fi! —va exclamar agafant l’anella de ferro amb les llargues claus brunyides pel temps.

A fora l’esperaven els dos paletes municipals que mastegaven xiclet en perfecta sintonia de soroll i moviment.

—Som-hi, gent! —els va dir, i es va posar en marxa.

Els dos obrers van abaixar el cap, van agafar les eines i van seguir l’Alfonso pel caminal vorejat de xiprers. El vent de finals de setembre s’havia calmat i semblava que el fred volgués donar una treva a la ciutat.

—Ens expliques què hem de fer? —va dir en Maurice, el més vell, amb el nas enorme i vermell com un rave bullit.

—Hem de traslladar les despulles de Veronica Guerlen Bresson de la capella familiar del seu marit, a la zona F, a la dels Brionati, a la zona B.

—I els papers i tota la mandanga què? Jo no vull que em caigui una denúncia —va dir el més jove.

L’Alfonso es va parar en sec al mig del caminal.

—Que ets burro, Damiano? És evident que hi és tot. Les firmes, les actes i tota la pesca. Ei, que al primer que li cauria una denúncia seria a mi! De totes maneres, el director de l’agència de salut pública ha trucat que no vindrà, l’alcalde no requereix la presència de ciutadans, a part de nosaltres. Per tant, som-hi.

Van reprendre la marxa. Per únics sorolls, els passos a la grava, els estris que sotragaven dins les capses d’eines, les mandíbules mastegant xiclet. Allà la ciutat ja no se sentia.

—Que també m’agradaria saber... —va reprendre en Damiano, a qui clarament era la primera vegada que li passava una cosa així— per què hem de moure el cos d’una capella a una altra? 

—Doncs la veritat... jo només sé que hem de traslladar la senyora Veronica Guerlen Bresson.

Van arribar a la zona F del cementiri. Molses i líquens s’havien imposat a les inscripcions de les làpides, fins al punt que mirant la primera tomba amb prou feines s’hi llegia «AQUÍ JE... GIOV... DUP... 182.-..74».

Van deixar enrere el primer grup de sepultures, van girar la cantonada i van arribar a un caminal sense sortida acabat en dues capelles. L’Alfonso es va acostar a la de la dreta, construïda a imitació del Temple de la Concòrdia. A terra, davant de l’entrada, hi havia una rosa blanca. L’Alfonso va brandar la testa, es va inclinar, va recollir la flor i la va llençar darrere d’una mata de boix.

—A mi m’agradaria saber qui deixa aquestes roses aquí al davant. Cada mes n’hi ha una! —I va ficar la clau al pany. Va forcejar una mica, va donar-li tres voltes rascant rovell i pols dels mecanismes poc greixats, i finalment el reixat de ferro negre es va obrir amb un grinyol.

A dins de la capella hi havia sis tombes. Tres a la dreta de més recents, una per difunt, i tres a l’esquerra que contenien cadascuna quatre membres de la família. Eren els avantpassats, i els seus ossos ja havien estat exhumats i closos en capses més petites. Al mig, sota una finestreta rodona, un altaret on recolzaven tres gerros de marbre buits. Haurien hagut de contenir flors, però feia anys que aquell lloc no rebia visites. Queia a trossos i a en Francesco Guerlen Bresson, l’únic supervivent de l’antic casal, se li’n fumien els seus difunts. A la dreta, al marbre de la sepultura central, una inscripció daurada resava: «Aquí jeu Veronica Guerlen Bresson. Esposa estimada, mare estimada. 1920-1983.» Damunt la tomba de l’estimada esposa i mare hi havia la del pare estimat, Carlo Guerlen Bresson, 1918-1993. A les altres hi havia els Guerlen Bresson dels segles passats. Anaven d’un Didier mort el 1840 a una Marianna que s’havia apagat el llunyà 1798. Tres segles de morts. En Damiano i en Maurice van deixar les galledes i la caixa d’eines a terra. L’Alfonso va tustar la làpida de la Veronica.

—Quant trigueu a obrir-la? 

En Maurice es va atansar a mirar.

—Deu minuts. —I va agafar martell i escarpra per donar els primers cops.

—Entesos, doncs jo vaig a veure la capella on hem de traslladar les despulles. Sobretot, quan estigui oberta no toqueu res! Jo hi he de ser.

—I no hauria d’haver-hi algun parent, també? —va fer en Damiano.

L’Alfonso va somriure: 

—Un altre cop? Ja t’he dit que el seu fill ha signat tots els papers.

—Se li’n fot que li canviem la mare de lloc? 

—Sembla que sí.

El guarda va deixar els dos paletes mans a l’obra. El primer cop d’en Maurice va ressonar entre les tombes, destorbant l’etern repòs.

• • • 

Els obrers van enrotllar una corda al voltant de la llosa de marbre que havien tret del seu llit i lentament van estirar-la fins a dipositar-la a terra entre les esberles de ciment i estuc. Ara calia extreure el taüt de la Veronica. En Damiano i en Maurice, eixugant-se la suor, van mirar el túmul que acabaven de destapar. Alguna cosa no rutllava. Ajaçat damunt del taüt de la Veronica Guerlen Bresson hi havia el cos d’un home. Duia americana i corbata, sabates de cordons i un anell a l’anular. Els dos obrers van intercanviar una mirada: 

—És... és normal? 

—Diria que no. Entre altres coses perquè aquest de sobre el taüt no pot ser la Veronica. Va amb pantalons —va observar astutament en Maurice.

Cap dels dos no podia apartar els ulls d’aquell espectacle.

—I encara que hagués sigut la senyora, que no l’és, hauria d’estar dins del taüt, i no a fora prenent la fresca, no? 

—Què, ja ho teniu? —va preguntar l’Alfonso entrant a la capella.

En Maurice, mig enriolat, va assenyalar el taüt negre i florit de la Veronica amb aquell cos desconegut estirat al damunt.

—Però què... —va dir el guarda. S’hi va apropar—. I això? —I es va posar les mans al cap—. I ara què? 

—I ara què? —va cridar en Rocco Schiavone mirant el telèfon que no parava de sonar—. Qui toca els ous de bon matí? 

Fins a aquell moment el viceqüestor s’ho havia pres amb calma, amb l’habitual operació despertador—dutxa—esmorzar al bar—porro matutí, i havia perdut la noció del temps. Feia estona que havien tocat les deu. Va aixecar l’auricular.

—Schiavone! 

—El molesto? Soc De Dominicis...

Era el propietari del pis del carrer Piave.

—Ah, digui’m...

—Escolti, em sap greu trucar-li a l’oficina, però l’inquilí del pis de sota es queixa d’una gotera al sostre, al lloc que correspon amb el seu bany. Per casualitat s’ha deixat l’aigua oberta? 

—No. No ho crec.

—Podria anar-hi en un salt? 

En Rocco va alçar els ulls al cel. No feia ni tres setmanes que havia arribat a Aosta, i si la relació amb el propietari començava així, urgia trobar una altra casa.

—Escolti, m’agafa enmig d’una situació molt complicada. Estic reunit amb el regidor de vialitat per la focalització del mecanoreceptor.

—Ja ho entenc —va contestar en De Dominicis.

—Vostè té les meves claus. Si vol fer el favor de pujar a donar-hi un cop d’ull.

—D’acord... Vostè coneix cap lampista? 

«Uf», va pensar en Rocco.

—A Roma en coneixia trenta-dos. Aquí no en sé de cap.

—Li sap greu que faci venir el meu? 

—Ja pot comptar. I ja la pot posar al meu nom, la minuta. Faci com si fos casa seva. De fet, entre nosaltres, és casa seva.

—Efectivament. Agraït.

—Soc jo que li estic agraït. —I va penjar.

No va tenir temps de treure la mà de l’aparell que trucaven a la porta. En Rocco va ensumar l’aire. Es notava massa l’olor de marihuana. Es va aixecar per anar a obrir la finestra. Una llengua de sol il·luminava la ciutat.

—No t’hi cansis, eh? —va dir adreçant-se a l’astre celeste, i amb passa llarga i regular va acostar-se a la porta. Era en D’Intino—. Què vols? 

—Hi ha un problema.

—De què es tracta? 

—Han trobat un mort damunt d’un altre.

En Rocco va fer una inspiració profunda.

—No, D’Intino, no puc. No diguis res, calla i envia’m de seguida en Pierron.

—No hi è. S’ha ‘gafat dia lliure.

—I la Caterina Rispoli? 

—També s’ha ‘gafat el dia lliure, l’inspe.

«Desgraciats», va pensar en Rocco. Els dos únics companys amb alguna cosa a la clepsa havien aprofitat els quatre raigs de sol somort per agafar-se un dia de festa. En aquelles poques setmanes havia après una cosa d’aquella ciutat: que els seus habitants aprofitaven qualsevol engruna de sol a fora de temporada, conscients que podria ser l’última en mesos.

—Doncs qui queda en aquesta oficina oblidada de Déu i dels homes? —va cridar.

—Estic jo, en Deruta, en Casella...

—Anem ben arreglats... A veure, repeteix-m’ho a poc a poc.

—Com l’hi dit, hi ha un mort damunt d’un altre.

—Què collons vol dir això, D’Intino? Què vol dir que hi ha un mort damunt d’un altre? 

—Això m’han dit. I per mi també és estrany. Però el fet és que hi ha aquests dos morts apilonats.

—Anem a pams. On són aquests dos morts amuntegats? 

—Al cementeri.

—I aquest mort damunt de l’altre on és exactament? 

—Al taüt. Un. L’altre, al damunt.

—Hi ha dos morts, un al taüt...

—I un a fora.

—Fem una cosa. Anem al cementiri a veure-ho. Acabarem abans.

—Jo en realitat encara estic convalescent...

En Rocco va assentir. Lentament va tancar la porta als nassos d’en D’Intino. Va anar al penja-robes, va agafar l’abric, va tornar a la porta i va obrir. L’agent abrucès encara hi era.

—Ves-te’n —va dir-li.

—On? 

—On vulguis. Però fot el camp! Hi vaig sol.

El va avançar i va fer el passadís amb passa ràpida. A la recepció hi havia en Casella, l’agent que per algun decimal superava el QI d’en Deruta i en D’Intino.

«Millor això que res», va pensar. Va decidir emportar-se’l.

—Casella, què fas a la consergeria? 

—Estic de guàrdia.

—Deixa-hi en D’Intino i vine amb mi. T’espero al cotxe.

—Gràcies, dottore! —I el policia es va aixecar de cop, content d’abandonar l’estret despatxet de la consergeria.

L’Alfonso Cibruscola va anar de seguida a trobar els dos policies. Pàl·lid de cara, ullerós, els cabells negres ja escassos dalt del crani, prim però amb una panxa prominent per l’excés d’hidrats de carboni i de cervesa.

—Casumdena —va dir en veu baixa en Casella al viceqüestor—, sembla de la família Addams! 

—I què vols? La gent acaben assemblant-se a la feina que fan. I aquest està cada dia amb els morts...

—Vostè i jo, dottò, a què ens assemblem? 

—Més val que no t’ho digui.

L’home de negre havia arribat on eren.

—Encantat, Alfonso Cibruscola, soc el tècnic municipal del cementiri.

—Schiavone. Puc veure de què es tracta? 

—Esclar, esclar, vingui. És a la zona F, la més antiga.

El guarda va obrir camí. Feia oloreta de xiprers i resina, i ja no se sentien els vehicles. Només el trepig dels passos per la grava.

—Ens ho hem trobat aquest matí. Havíem de fer una exhumació. Hem anat a obrir la tomba i ens ha aparegut aquesta sorpresa.

En Rocco es va encendre un cigarret.

—Per què havíeu de traslladar un cos? 

—Havíem de dur el cos de la Veronica de la capella dels Guerlen Bresson a la de la família Brionati.

—Per què? 

—Disposicions testamentàries. L’enginyer Gustavo Brionati, traspassat fa un mes, va deixar en testament la voluntat, acompanyada d’una carta hològrafa de la Veronica Guerlen Bresson, de reposar eternament al costat d’aquesta dona.

—Ves per on... —va sospirar en Rocco tot seguint el guarda del cementiri—. I la família de la difunta? 

—No s’hi ha oposat. I això de família és un dir. En realitat només hi ha el fill, en Francesco. I se li’n refot, on posem sa mare. Miri, ja hi hem arribat.

Asseguts en un banc a fora de la capella hi havia en Damiano i en Maurice. Fumaven, i van saludar els policies amb un gest.

—L’han trobat ells —va dir l’Alfonso assenyalant-los.

En Rocco va entrar a la capella Guerlen Bresson. A la tomba central, acabada d’obrir, hi havia un taüt negre, florit i esventrat. Damunt del taüt, el cos d’un home en estat avançat de descomposició, vestit de vint-i-un botons. Jaqueta verdosa, un color degut potser a la presència de fongs i paràsits, pantalons més clars, sabates de cordons i mitjons.

—Què hi fa un cadàver damunt d’un taüt? —es va preguntar en Rocco.

—No ho sé —va contestar el guarda.

—No l’hi preguntava a vostè.

—Ho ha dit en veu alta, he pensat que...

—Casella, truca a en Fumagalli. Que vingui, que el necessitem...

L’agent va agafar el mòbil i va sortir de la capella.

—Però què en diu el dret, d’això? —va preguntar el guarda.

—Doncs... Vostè sap millor que jo que les exhumacions es fan quan caduquen les concessions o quan un descendent fa una instància. Però estem parlant d’un cos enterrat amb un senyor nom i cognom. En aquest cas no sé pas qui pot ser, el senyor d’allà al damunt. I l’hi dic sincerament, és un problema que haurà d’entomar el jutge Baldi.

L’Alberto Fumagalli estava inclinat observant aquell cadàver en americana i corbata ajaçat sobre un taüt que no era el seu. Va decidir que ja havia passat prou temps davant la sepultura violada i va sortir de la capella. Va arribar fins a en Rocco, que fumava mirant el cel. Des de la primera vegada que s’havien vist havien decidit no saludar-se. Cap dels dos n’havia sentit la necessitat. Potser per similitud de caràcter, potser només perquè a tots dos els feia mandra.

—I bé, estimat viceqüestor Schiavone. No només faig falta jo. El cos està força descompost. Ja té un bon tros d’esquelet a l’aire. També cal un biòleg forense.

—En tens cap? 

—Trucaré a en Mascini. És el millor que conec. Però viu a Torí, no arribarà abans de demà.

—I això és tot? 

—No pas. És un home de més de metre setanta-cinc, li falten dos queixals. Per arribar a l’edat i a la resta hauré de fer una mica d’anàlisi.

—I de la causa de la mort? 

—Això són figues d’un altre paner. És difícil respondre a ulls clucs. M’ho he d’estudiar una mica. Però t’aviso: no tinc glàndules per examinar. Podré donar un cop d’ull a veure si hi ha ferides als ossos, si l’hioide és al seu lloc...

—Si no hi fos seria estrangulament? 

—Comences a donar-me satisfaccions, Schiavone. Veus com de mica en mica, estant amb els genis, es millora? Per saber si és un enverinament puc mirar el que queda dels teixits. Però ha passat temps. En fi, no és fàcil.

—Però tu ets el número u i te’n sortiràs, m’equivoco? 

—Ja et pots treure de la cara aquesta rialleta irònica, perquè casualment resulta que ara mateix parles amb el número u. Més ben dit, el número dos. El número u sempre serà el malaguanyat professor Baronchelli. En pau descansi! 

—Baronchelli no era un ciclista? 

—Ignorant, era el meu professor, a medicina legal, va ser ell qui em va fer enamorar d’aquest ofici.

—O sigui que ara sabem qui és el culpable. Cuida’t, jo me’n vaig.

—On? 

—A veure el jutge, a parlar amb la parentela, saps les típiques tocades de collons? Doncs he de passar per totes. Ens veiem. —Es va aixecar, va fer un senyal a l’agent Casella, que a l’instant el va seguir.

—Collons... —va cridar el metge pel darrere—. No vols saber quant fa que està enterrat allà dins? 

—Que ho saps, tu? 

—Un cos en una tomba triga uns deu anys a descompondre’s. Aquest en deu portar uns cinc. Després, amb els teixits, la jaqueta i els pantalons t’ho sabré dir millor.

—Fumagà, el número u ets tu, fes-me cas, i no aquest Bitossi.

—Baronchelli! 

La residència d’en Francesco Guerlen Bresson era a l’Hotel Norden Palace, a l’avinguda Battaglione Aosta, molt a prop de la prefectura. En Rocco hi havia passat mil vegades per davant. I hi havia viscut i tot, els tres primers dies de ser a l’amena capital de província. En Francesco vivia en una habitació a la segona planta amb en Dorian-Gray, un siamès de quatre anys.

—Què vol? Estic sol, no tinc fills ni família. Viure a l’hotel és molt més còmode —havia començat en Guerlen Bresson mentre estrenyia la mà d’en Rocco. Seixanta anys portats fatal, panxa i cames flonges i grosses, barba descurada i un pentinat que li tapava lleument la calba—. Puc oferir-li alguna cosa? 

—Gràcies, però encara he de dinar.

—Què l’ha dut fins aquí? 

—És la seva mare. Com ja deu saber, avui haurien hagut de fer l’exhumació del seu cos per portar-lo a una altra capella.

—Sí, sí que ho sé. Amb el Gustavo. I? 

—Doncs que damunt del taüt hem trobat el cos d’un home.

En Francesco va esclatar a riure.

—Digui’m que no és veritat! —De les convulsions, va haver d’asseure’s al sofà, la panxa li botava gelatinosa—. Morta i tot? És de bojos. Jo em pensava que es calmaria, amb el son etern, aquell putot! 

En Rocco va esbatanar els ulls. No havia sentit mai ningú parlar així de la seva mare. És més, al Trastevere un qualificatiu com aquest significava obrir una guerra que només es tancaria amb la mort de l’últim primogènit de la cinquena generació d’una de les dues faccions.

—Què vol dir? 

En Francesco va estossegar, i va semblar que es calmava. Va fer una inspiració i remenant el cap es va treure un cigarret de la butxaca i se’l va encendre.

—Que es pot? No hi ha alarma? 

—No, l’he fet desconnectar, en aquesta habitació. Veurà, senyor...

—Schiavone.

—Schiavone. Vaig perdre la mare quan jo tenia trenta anys, però, cregui’m, en tota la meva vida la dec haver vist sis vegades. I tres, arrapada a un home que no era el meu pare.

—Ja ho entenc.

—No. No ho pot entendre.

Es va aixecar del sofà amb certa dificultat i va anar a la llibreria on reposaven desenes de llibres. Juntament amb la taula farcida de papers i objectes decoratius era l’únic toc personal que en Francesco havia aportat a aquella habitació. L’home va agafar un volum enorme amb tapes de pell, el va fullejar i el va atansar al viceqüestor.

—Fixi’s, miri aquí.

Era una foto en blanc i negre d’una semideessa en vestit de bany. A sota, una inscripció: «Forte dei Marmi, estiu 58.» 

—Aquí la mama tenia trenta-vuit anys. Què me’n diu? 

—Era una dona molt guapa.

—Per posar-li un exemple: jo l’any cinquanta-vuit tenia cinc anys. I no em veurà ni aquí ni en altres fotos, amb ma mare. Sap, ella es movia molt. I jo vaig créixer amb una mainadera russa. Que almenys em va ensenyar una llengua. Vol sentir com canto la Internacional? 

—Deixi-ho córrer. —En Rocco va tornar el llibrot a en Francesco.

—La mama va tenir més amants que cabells, i ha mirat bé la foto? Tenia una bona cabellera. —Va fer una altra rialleta—. El meu pare n’estava molt enamorat. Però a partir d’un cert moment ja no va poder més, pobre home. Es van separar. Quan la mare va passar a millor vida, estava amb l’enginyer Gustavo Brionati. S’havia calmat, havia trobat un home discret que la suportava i l’omplia d’atencions. Volia casar-s’hi, sap? Però no ho van fer perquè, per motius que desconec, el divorci entre el papa i ma mare no es va arribar a produir mai.

—I això del testament? 

—Doncs, què vol que li digui? Una estupidesa. En Gustavo volia tenir-la al seu costat per la resta dels seus dies. Va morir fa un mes, i avui hauria acabat el seu viatge d’amor amb el putot de ma mare. Ves a saber què deu fer l’enginyer, ara que l’heu trobada amb un altre a la tomba! —I va tornar a riure. Era com si els ulls humits estiguessin a punt de sortir-li de les òrbites—. Digui’m una cosa, senyor...

—Schiavone.

—Senyor Schiavone, saben qui és l’home enroscat sobre el fèretre de ma mare? 

—No, no ho sabem. I sincerament ni tan sols sabem per què hi és. Ni qui l’hi ha posat.

—És de bojos. Sortirà al diari? 

—Em penso que sí.

—Molt bé! Així refresquem a la ciutadania la memòria de ma mare. Sap?, a Aosta a la seva època anava en boca de tothom... mentre ella tenia la seva ocupada. —I va esclatar a riure de nou.

En Rocco va començar a notar un formigueig a les cames, només tenia ganes d’abandonar aquell home i aquella habitació d’hotel.

—Escolti’m una cosa, senyor...

—Schiavone, a la tercera va la vençuda. La pròxima vegada que m’ho pregunti li trenco la cara.

La reacció d’en Rocco va dibuixar una ganyota de preocupació al rostre d’en Francesco Guerlen Bresson.

—Per... perdoni...

—Què volia saber? 

—He d’anar a algun lloc a fer de testimoni? És que jo tenia un viatge previst. Marxo demà passat, tres setmanes. Vaig a Tailàndia.

—Que jo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X