Esclava de la llibertat

Ildefonso Falcones

Fragmento

esclava-llibertat-epub-1

1

Cuba, 1856

Platja de Jibacoa

A la sorra s’apinyava una multitud formada per centenars de miserables. Els sanglots, els planys i els gemecs s’estavellaven contra les ordres dels capatassos i els esclafits dels fuets. S’hi havien aplegat set-centes noies i nenes d’origen africà, de pell negra i de color xocolata, la majoria nues, altres esparracades, totes desnodrides, febles, moltes malaltes. Ploraven des del principi d’aquell infortuni, a l’Àfrica, d’ençà que les havien capturat en alguna de les freqüents guerres tribals. Havien plorat al llarg de la peregrinació cap a la costa de Benín, en llargues files, subjectades per cadenes amb argolles als colls i a les mans. Després vingué una espera incerta, empresonades en factories a ran de mar, i, al cap d’un temps, després d’agrupar-les en un contingent de femelles joves entre les quals es van esmunyir unes quantes desenes de nens, van haver de fer front a la terrible travessa amuntegades a la bodega d’un vaixell ràpid, un clíper, que, al cap d’encara no tres mesos, les va deixar en aquella illa del Carib.

Més d’un centenar de les consignades van perdre la vida en el trajecte, i gairebé totes les supervivents van passar el tràngol d’haver de presenciar la seva agonia, sense mitjans per ajudar-les i sense paraules per donar-los esperança, totes estirades sobre els seus propis excrements. Els va semblar que exhaurien les llàgrimes, quan dormien al costat dels seus cossos freds, tot esperant que el metge o algun mariner s’adonés que eren mortes, en recollís el cadàver i el llencés al mar com a aliment per als taurons.

En canvi, la Kaweka, d’onze anys, feia tots els possibles per tapar el cos de la Daye, la seva germana petita, quan s’obria l’escotilla, la llum esquinçava l’ambient pútrid de la bodega i hi baixava algun tripulant. Havia promès que se n’ocuparia. N’hi havia donat paraula quan les van capturar, i la va consolar dia rere dia, alhora que reprimia les seves pròpies llàgrimes, la punyent angoixa que sentia cada vegada que la germana demanava la mare i s’enfonsava en el dolor. La petita se li va desfer durant la travessia, entre els seus braços; la Kaweka li parlava, la bressolava, li cantava a cau d’orella, dolçament, oblidant les cadenes que les subjectaven, l’animava amb paradisos que sabia impossibles, però la nena es va apagar en qüestió de dies i va deixar de contestar, de sanglotar i de respirar… O potser no? Potser no era morta, potser tan sols s’estava quieta i respirava fluixet, com solia fer sempre. La Kaweka no ho sabia. I si tan sols dormia? Els déus eren capriciosos, segons asseguraven la mare i l’avi. La Daye es podia despertar en qualsevol moment. De vegades passava, li havien explicat també la mare i l’avi, però cap dels dos no eren allà i no la podien guarir com feien amb els altres infants del poblat. Així que la va tapar amb el seu cos i va procurar amagar-la fins que unes noies més grans, que eren més enllà de la línia on estaven engrillonades ella i la seva germana, la van delatar al cap de dos dies d’esperar en va un miracle.

—És morta! —van cridar els mariners mentre forcejaven amb la Kaweka per alliberar el cadàver.

La nena no entenia el seu idioma, però va saber què deien i, tot i que estava molt feble, s’hi va barallar per impedir que se l’emportessin. Què se’n faria, de l’esperit de la seva germana, si acabava devorada per un d’aquells monstres marins dels quals es parlava?

Més tard, sense la presència de la menuda, el seu cos profanat, el vaixell envestint les onades amb ferotgia, tot cruel, violent, com si proclamés la desventura d’aquells centenars de nenes i noies, quan la Kaweka no havia de fingir que tenia esperança ni coratge davant de la germana petita, es va lliurar a un plor desesperat que la va acompanyar la resta de la travessa.

—Estigueu-vos quietes i callades! Silenci!

Les boçals, com anomenaven els esclaus acabats d’arribar de l’Àfrica, no entenien les ordres que s’anaven repetint a crits al llarg de la platja tan bon punt les primeres hi van posar un peu després que les hi traslladessin amb barcasses des del clíper; però, igual que la Kaweka quan els mariners van baixar a emportar-se el cadàver de la seva germana, van copsar el que volien dir els tractants, una vintena d’homes suats, barbuts la majoria, toscos, armats amb matxets o pistoles, i es van anar amuntegant al mig del cercle que ells delimitaven a cops de fuet, acuitant-les amb els gossos que alguns homes retenien amb fermesa. Moltes de les nenes esperaven poder deixar enrere la pudor i els efluvis infectes de les bodegues del clíper, i gaudir respirant l’aire net i fresc d’una nit plàcida i estelada de finals d’hivern coronada per una lluna que il·luminava la ignomínia d’una manera tan esplendorosa com lacerant. Tanmateix, la nova cadena amb què els van lligar el coll no els va permetre recrear-se en aquells escassos instants de calma.

—Aixeca’t! —va ordenar un negrer a una noia de l’edat de la Daye, esquifida, que s’havia desplomat a la sorra abans que la tornessin a encadenar.

La criatura no es va posar dreta. L’home la va burxar amb la punta de la bota. La nena es va quedar ajaguda, amb el blanc dels ulls que li havia quedat gros en una cara demacrada, suplicant. L’home la va engrapar pels cabells, la va alçar com si fos un ninot, la va castigar sacsejant-la enlaire, la va lligar i, quan estava a punt de deixar-la caure un altre cop a la sorra, la Kaweka la va sostenir.

No era la seva germana.

«Silenci!», exigien els negrers quan sentien els plors, els gemecs i un recital d’estossecs incontenibles. Els gossos coneixien el seu ofici, grunyien sense bordar, en una penombra en què no s’entreveia res, tret de les ombres amb les quals jugava la lluna. Els negrers miraven de procedir amb sigil. Des de feia gairebé quaranta anys el tràfic d’esclaus estava prohibit, i l’armada britànica, que s’havia alçat com a garant d’aquesta interdicció en un tractat subscrit amb Espanya, navegava i vigilava mars i costes per detenir els tractants que continuaven mercadejant amb vides humanes. Però així com la Gran Bretanya havia abolit l’esclavitud, Espanya encara no ho havia fet a les províncies d’ultramar. El comerç d’homes i dones estava prohibit, però no el fet de tenir persones en propietat, i els esclaus continuaven arribant de manera clandestina a l’illa de Cuba, una de les últimes possessions colonials del que havia estat l’immens Imperi espanyol, a l’empara d’unes autoritats corruptes i de l’ambició desmesurada dels productors de sucre.

Aquelles nenes a les quals ara tornaven a encadenar potser no entenien la llengua que parlaven els captors, però sí que eren ben conscients del seu destí. Eren iorubes, naturals de Guinea, i l’esclavitud no era desconeguda en la seva forma de vida a l’Àfrica. Una gran part de la població treballadora dels diversos regnes del continent era serva. Els esclaus constituïen la font de riquesa principal dels privilegiats, els caps tribals en posseïen a milers i, per bé que el comerç amb els països occidentals havia minvat sensiblement a causa de la proscripció del tràfic, continuava sent molt fructífer amb l’Orient —Egipte i la resta del món àrab—, igual com ho havia estat fins llavors al territori atlàntic. Totes sabien que es feien sacrificis

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos