1

Cuba, 1856

Platja de Jibacoa

A la sorra s’apinyava una multitud formada per centenars de miserables. Els sanglots, els planys i els gemecs s’estavellaven contra les ordres dels capatassos i els esclafits dels fuets. S’hi havien aplegat set-centes noies i nenes d’origen africà, de pell negra i de color xocolata, la majoria nues, altres esparracades, totes desnodrides, febles, moltes malaltes. Ploraven des del principi d’aquell infortuni, a l’Àfrica, d’ençà que les havien capturat en alguna de les freqüents guerres tribals. Havien plorat al llarg de la peregrinació cap a la costa de Benín, en llargues files, subjectades per cadenes amb argolles als colls i a les mans. Després vingué una espera incerta, empresonades en factories a ran de mar, i, al cap d’un temps, després d’agrupar-les en un contingent de femelles joves entre les quals es van esmunyir unes quantes desenes de nens, van haver de fer front a la terrible travessa amuntegades a la bodega d’un vaixell ràpid, un clíper, que, al cap d’encara no tres mesos, les va deixar en aquella illa del Carib.

Més d’un centenar de les consignades van perdre la vida en el trajecte, i gairebé totes les supervivents van passar el tràngol d’haver de presenciar la seva agonia, sense mitjans per ajudar-les i sense paraules per donar-los esperança, totes estirades sobre els seus propis excrements. Els va semblar que exhaurien les llàgrimes, quan dormien al costat dels seus cossos freds, tot esperant que el metge o algun mariner s’adonés que eren mortes, en recollís el cadàver i el llencés al mar com a aliment per als taurons.

En canvi, la Kaweka, d’onze anys, feia tots els possibles per tapar el cos de la Daye, la seva germana petita, quan s’obria l’escotilla, la llum esquinçava l’ambient pútrid de la bodega i hi baixava algun tripulant. Havia promès que se n’ocuparia. N’hi havia donat paraula quan les van capturar, i la va consolar dia rere dia, alhora que reprimia les seves pròpies llàgrimes, la punyent angoixa que sentia cada vegada que la germana demanava la mare i s’enfonsava en el dolor. La petita se li va desfer durant la travessia, entre els seus braços; la Kaweka li parlava, la bressolava, li cantava a cau d’orella, dolçament, oblidant les cadenes que les subjectaven, l’animava amb paradisos que sabia impossibles, però la nena es va apagar en qüestió de dies i va deixar de contestar, de sanglotar i de respirar… O potser no? Potser no era morta, potser tan sols s’estava quieta i respirava fluixet, com solia fer sempre. La Kaweka no ho sabia. I si tan sols dormia? Els déus eren capriciosos, segons asseguraven la mare i l’avi. La Daye es podia despertar en qualsevol moment. De vegades passava, li havien explicat també la mare i l’avi, però cap dels dos no eren allà i no la podien guarir com feien amb els altres infants del poblat. Així que la va tapar amb el seu cos i va procurar amagar-la fins que unes noies més grans, que eren més enllà de la línia on estaven engrillonades ella i la seva germana, la van delatar al cap de dos dies d’esperar en va un miracle.

—És morta! —van cridar els mariners mentre forcejaven amb la Kaweka per alliberar el cadàver.

La nena no entenia el seu idioma, però va saber què deien i, tot i que estava molt feble, s’hi va barallar per impedir que se l’emportessin. Què se’n faria, de l’esperit de la seva germana, si acabava devorada per un d’aquells monstres marins dels quals es parlava?

Més tard, sense la presència de la menuda, el seu cos profanat, el vaixell envestint les onades amb ferotgia, tot cruel, violent, com si proclamés la desventura d’aquells centenars de nenes i noies, quan la Kaweka no havia de fingir que tenia esperança ni coratge davant de la germana petita, es va lliurar a un plor desesperat que la va acompanyar la resta de la travessa.

—Estigueu-vos quietes i callades! Silenci!

Les boçals, com anomenaven els esclaus acabats d’arribar de l’Àfrica, no entenien les ordres que s’anaven repetint a crits al llarg de la platja tan bon punt les primeres hi van posar un peu després que les hi traslladessin amb barcasses des del clíper; però, igual que la Kaweka quan els mariners van baixar a emportar-se el cadàver de la seva germana, van copsar el que volien dir els tractants, una vintena d’homes suats, barbuts la majoria, toscos, armats amb matxets o pistoles, i es van anar amuntegant al mig del cercle que ells delimitaven a cops de fuet, acuitant-les amb els gossos que alguns homes retenien amb fermesa. Moltes de les nenes esperaven poder deixar enrere la pudor i els efluvis infectes de les bodegues del clíper, i gaudir respirant l’aire net i fresc d’una nit plàcida i estelada de finals d’hivern coronada per una lluna que il·luminava la ignomínia d’una manera tan esplendorosa com lacerant. Tanmateix, la nova cadena amb què els van lligar el coll no els va permetre recrear-se en aquells escassos instants de calma.

—Aixeca’t! —va ordenar un negrer a una noia de l’edat de la Daye, esquifida, que s’havia desplomat a la sorra abans que la tornessin a encadenar.

La criatura no es va posar dreta. L’home la va burxar amb la punta de la bota. La nena es va quedar ajaguda, amb el blanc dels ulls que li havia quedat gros en una cara demacrada, suplicant. L’home la va engrapar pels cabells, la va alçar com si fos un ninot, la va castigar sacsejant-la enlaire, la va lligar i, quan estava a punt de deixar-la caure un altre cop a la sorra, la Kaweka la va sostenir.

No era la seva germana.

«Silenci!», exigien els negrers quan sentien els plors, els gemecs i un recital d’estossecs incontenibles. Els gossos coneixien el seu ofici, grunyien sense bordar, en una penombra en què no s’entreveia res, tret de les ombres amb les quals jugava la lluna. Els negrers miraven de procedir amb sigil. Des de feia gairebé quaranta anys el tràfic d’esclaus estava prohibit, i l’armada britànica, que s’havia alçat com a garant d’aquesta interdicció en un tractat subscrit amb Espanya, navegava i vigilava mars i costes per detenir els tractants que continuaven mercadejant amb vides humanes. Però així com la Gran Bretanya havia abolit l’esclavitud, Espanya encara no ho havia fet a les províncies d’ultramar. El comerç d’homes i dones estava prohibit, però no el fet de tenir persones en propietat, i els esclaus continuaven arribant de manera clandestina a l’illa de Cuba, una de les últimes possessions colonials del que havia estat l’immens Imperi espanyol, a l’empara d’unes autoritats corruptes i de l’ambició desmesurada dels productors de sucre.

Aquelles nenes a les quals ara tornaven a encadenar potser no entenien la llengua que parlaven els captors, però sí que eren ben conscients del seu destí. Eren iorubes, naturals de Guinea, i l’esclavitud no era desconeguda en la seva forma de vida a l’Àfrica. Una gran part de la població treballadora dels diversos regnes del continent era serva. Els esclaus constituïen la font de riquesa principal dels privilegiats, els caps tribals en posseïen a milers i, per bé que el comerç amb els països occidentals havia minvat sensiblement a causa de la proscripció del tràfic, continuava sent molt fructífer amb l’Orient —Egipte i la resta del món àrab—, igual com ho havia estat fins llavors al territori atlàntic. Totes sabien que es feien sacrificis humans; totes coneixien el significat de les argolles al voltant del coll.

Va esclafir un fuet.

La primera fila de nenes va emprendre la marxa. Un dels capatassos es va permetre de fer un crit: «Camineu, negres!». Era una nit tranquil·la, no hi havia rastre dels britànics, i la comitiva s’internava a l’illa, on estaria fora de perill. Les noies van començar a arrossegar els peus, amb el cap cot; la Kaweka anava darrere d’aquella nena petita que no era la seva germana i va rumiar si la Daye també s’hauria desplomat. La recordava tan feble com aquesta nena; la imatge fosca d’una criatura malaltissa i trista aferrada al seu record. Semblava com si les cadenes li haguessin oprimit també la memòria, li havien fet oblidar l’alegria i les rialles, les aventures, els jocs i les feines del camp que havien compartit, uns moments que ella mateixa s’havia foragitat de la ment perquè li feia mal recordar-los. Cap d’elles no sabia on les portaven, per bé que moltes es torturaven amb tota mena de cavil·lacions aterridores. Referien que els vells, els homes, explicaven als poblats que als negres que capturaven se’ls emportaven a l’altra banda d’un mar que la majoria d’elles ni tan sols havien vist mai fins que van arribar a la factoria de la costa. El vaixell, l’amuntegament, la pudor i la mort, primer; i ara, els fuets, els gossos, les argolles al coll i aquells homes malcarats, els impedien evocar un simple somriure.

Darrere d’elles van quedar la platja i el clíper fondejat, un tipus de nau emprat profusament en el tràfic de xinesos, els culis, i que més endavant es va fer servir per al contraban d’africans per l’Atlàntic. Aquell vaixell, el que a la platja de Jibacoa s’havia deslliurat de la càrrega infame que duia, navegava sota bandera dels Estats Units, igual que més del noranta per cent de les naus destinades al tràfic humà arreu del món. Els nord-americans no havien subscrit cap convenció amb els britànics, de manera que aquests no podien detenir-los la flota ni inspeccionar-la. Així les coses, van monopolitzar un contraban el destí principal del qual era Cuba o els Estats Units, a més de dos països com el Brasil o Puerto Rico, que, tot i que havien condemnat el tràfic de persones, continuaven acceptant l’esclavitud. Viatjaven a bord d’aquests vaixells de velocitat ex­traordinària, àgils, maniobrables, capaços d’esquivar i es­capar-se de qualsevol altra embarcació. Els clípers eren estrets i llargs, amb una proa afilada, i podien disposar de fins a setanta veles diferents. Ara bé, aquella rapidesa tenia un cost, la seva capacitat de càrrega era menor que la que tenien els vaixells negrers clàssics, una reducció que alguns tractants van compensar atapeint més les bodegues de nenes i dones joves.

De seguida que van perdre de vista la platja, quan les files d’esclaves desfilaven nues i descalces per caminois que les conduïen a l’interior de la jurisdicció de Matanzas, els negrers van afluixar la tensió. Els gossos van bordar. Els homes es van permetre xerrar a crits: de dones, de jocs, de beguda… Van començar a riure, a insultar-se, a desafiar-se i a fer apostes. I tot això sense parar esment en la desgràcia d’aquells éssers que caminaven entre ells, com si no existissin, tret de quan alguna s’endarreria o queia.

La nena petita ni tan sols va ensopegar: els genolls se li van afluixar i va caure al davant de la Kaweka, igual que li hauria passat a la seva germana. La filera de noies es va aturar i un dels negrers se’ls va adreçar remugant improperis i empunyant un matxet. La Kaweka va veure com se’ls acostava amenaçador, va fer un crit i es va interposar entre la nena i l’home.

El negrer es va sorprendre, va deixar anar un esbufec com si se li hagués acabat la paciència i va brandar el matxet davant de la Kaweka instant-la a apartar-se. Ella no es va bellugar. La seva germana Daye s’havia encarnat en aquella nena inerme que respirava a alenades angoixants: elles també havien respirat d’una manera frenètica quan, durant l’èxode cap a la costa de Benín, un negrer semblant a aquell, que també empunyava un matxet, va tallar el cap a un captiu, que va caure davant seu. La Kaweka es va ajupir per protegir el cos de la menuda. Ara temia que aquell home no fes el mateix. Ho havien presenciat tot sovint, a l’Àfrica. Era el mètode que utilitzaven els negrers per separar expediti­vament d’aquella fila macabra els qui es morien o deixaven de respondre al càstig; no es prenien ni la molèstia d’obrir-los l’argolla.

—Continua. Continua —va xiuxiuejar a la nena, a cau d’orella, i la va sacsejar amb delicadesa.

Havia dit el mateix a la seva germana quan la tremolor amenaçava d’aturar les seves passes. «No el miris», li va ordenar en veure que la Daye s’havia quedat esmaperduda contemplant aquell cap separat del tronc, mentre els altres captius les esquivaven.

El negrer va intentar apartar-la amb la fulla del matxet.

—Surt d’aquí.

La Kaweka es va mantenir ferma. L’altre es va ajupir i li va engegar una bufetada tremenda amb la mà que tenia lliure. La Ka­weka va sortir llançada cap a l’altra banda. La cadena va impedir que rodolés més enllà.

—Puta negra!

L’home estava a punt de clavar-li una puntada de peu, però un crit el va fer aturar.

—Ni de broma! —Un altre negrer se’ls va atansar autori­tari—. Que la vols fer malbé? Estàs disposat a pagar el que deu valdre?

El del matxet va remugar i va escopir a la Kaweka.

—Aixeca’t —li va ordenar el que havia arribat ara, i va acompanyar l’ordre amb un moviment de la mà.

Ja dretes, l’home els va ordenar mitjançant senyals, a ella i a la noia que les precedia, que carreguessin amb el cos de la menuda.

No li van tallar el coll. Tampoc no les van assotar perquè caminessin. Les noies valien molts diners, potser no tants com un esclau fort i sa, però valien prou per no malmetre una mercaderia que els sacaròcrates[1] i els rics hisendats agrícoles demanaven cada vegada més. Perquè els criteris de tots aquells que sustentaven la seva fortuna en l’explotació despietada d’homes i dones havien variat: fins no feia gaire temps, els ingenis disposaven d’una mà d’obra integrada gairebé exclusivament per homes sotmesos a un règim carcerari i un ritme de treball frenètic; a ningú no li interessaven les dones ni els fills que poguessin donar a llum, i encara menys els conflictes que el desig i la lascívia originaven entre els esclaus. Fins llavors havia resultat molt més car produir un petit crioll que no comprar al mercat un esclau útil, però la prohibició del tràfic, juntament amb l’abolició de l’esclavitud a la major part dels països occidentals, sumada a la persecució britànica, van comportar una pujada substancial dels preus dels boçals robats a l’Àfrica. Així doncs, els propietaris dels més de mil ingenis sucrers i centenars de cafetars existents a l’illa van anar adquirint dones que destinaven al treball en les mateixes condicions de duresa que els homes, i a les quals exigien, a més, que parissin més esclaus, com si allò fos una explotació ramadera.

Noietes com la Kaweka, o fins i tot aquella nena més petita que no era germana seva, malgrat que fos feble, valien molts diners.

L’albada va despertar les noies aglomerades al pati de terra d’un ingeni perdut a l’interior dels camps de Matanzas, on els negrers les havien amagat. Aquell espai i els barracons construïts amb fusta que l’envoltaven fins a tancar-lo eren massa grans, desproporcionats en una explotació les instal·lacions i la maquinària de la qual eren de dimensions reduïdes i obsoletes; tanmateix, malgrat l’amplitud de l’espai, les esclaves s’havien amuntegat en un racó: algunes estaven assegudes a terra, d’altres estirades i, quan va despuntar el dia, ja en quedaven poques de dretes; ara bé, totes mantenien el contacte físic amb les companyes per oferir-se consol mútuament.

La veritat és que aquell ingeni de trapig de tracció animal no era altra cosa que la tapadora d’una factoria dedicada al contraban d’esclaus. SAN NICOLÁS, deia a l’arc de fusta que donava accés a aquesta presó.

—Porteu-les a beure aigua!

El crit provenia de l’home que havia impedit la puntada a la Kaweka la nit anterior, repenjat amb indolència a la paret d’un dels edificis. A l’instant, uns quants nens de set o vuit anys com a molt, criolls, també esclaus, van córrer cap a on s’apinyaven les noies.

—Veniu —les van acuitar alhora que les agafaven de les mans i les estiraven.

Les que formaven les primeres files d’aquell apilament humà dubtaven, i s’hi van resistir, fins que un dels criolls en va assenyalar un altre, que, al costat del brocal d’un pou, les va cridar somrient mentre abocava a terra el contingut de la galleda que n’acabava de treure. Amb el soroll de l’aigua en vessar-se n’hi va haver prou per despertar-los la set que no havien apagat des de l’última ració que els havien proporcionat a la bodega del clíper.

—En fila! —va cridar el negrer quan va veure que les nenes es començaven a bellugar—. Amb ordre!

«En fila», els van assenyalar els criolls, que les empenyien per posar-les l’una rere l’altra.

Ho van entendre. I van obeir. Igual que van fer al cap d’un moment, quan, després de beure dels cassons que els van donar, les van fer posar al pati ordenades en files d’unes cinquanta nenes i noies a cada una; catorze files de criatures esprimatxades, brutes i esparracades, moltes totalment nues.

La Kaweka va obligar la nena petita a beure. No sabia com es deia ni havia aconseguit arrencar-li un sol mot. L’estirava d’aquí cap allà, i la menuda es deixava portar, en silenci, sense plorar ni queixar-se, com si no hi fos tota.

—Què et semblen, Florencio? —va preguntar un altre dels negrers que just llavors s’havia acostat al que estava repenjat a la paret.

—No estan malament —va contestar ell, i va fer espetegar la llengua—. He vist boçals en pitjors condicions, i se n’han sortit. D’aquí a un parell de setmanes, tres pel cap alt, cuidades i ben alimentades, tindrem una mercaderia de primera. A aquestes edats la naturalesa respon de seguida. Que els donin roba i que les portin al rierol, de fila en fila, perquè es rentin. No vull ni pensar en la merda i els paràsits que deuen portar a sobre.

—Quina esquifació[2] els donem, senyor? —va inquirir un dels homes a en Florencio.

—Amb aquest temps n’hi haurà prou amb un vestit… i potser una flassada —va afegir després de rumiar-ho uns instants—, no fos cas que amb el rellent de la nit se’ns refredin i se’ns espatllin. Ja sabeu que als negres els perjudiquen el fred i la humitat. La resta de la roba ja els la donaran els nous amos. Vinga! —va ordenar.

Els dos homes es van encaminar cap a les files d’esclaves que s’estaven quietes al pati, però encara no havien fet un parell de passos que la veu del capatàs els va fer girar.

—Si algú toca una d’aquestes negres, el capo!

Els nens criolls i alguns negrers les van acompanyar a un rierol que corria a la vora de les instal·lacions de l’ingeni. La Kaweka va empènyer la petita, que anava davant seu a la fila de cinquanta, quan els va arribar el torn. Es van encreuar amb les que tornaven, totes nues i molles. A la vora del riu, les que encara duien algun parrac se’l van treure. La Kaweka va advertir la lascívia als ulls dels negrers que les vigilaven mentre els infants criolls reien com ximplets i, imitant altres nenes, va agafar sorra de la vora del riu per fregar-se i desempallegar-se de les crostes de brutícia. Després va fregar bé la nena i es van submergir en el corrent d’aigua. Per un instant fugaç, va tancar els ulls i la frescor de l’aigua la va transportar a la seva terra.

Els cossos negres de cinquanta noies encara esprimatxades, moltes ja a la pubertat, els pits apuntant, altres amb els pits ja des­envolupats, al final van brillar sota el sol del Carib mentre l’aigua els centellejava sobre la pell. Els homes es fixaven en una o altra tota l’estona; les assenyalaven com si se les volguessin adjudicar. No les van tocar, encara que un es va abaixar els pantalons i es va masturbar mentre un altre l’ovacionava i l’aplaudia. Elles conei­xien la naturalesa masculina i acceptaven sense fer escarafalls les relacions sexuals que mantenien homes o animals, de manera que de l’únic que es van sorprendre va ser de veure que el vigilant tenia el cos de color blanc.

Les ordres dels negrers van transportar de nou les joves a la realitat, i a mesura que tornaven a l’ingeni, netes, els lliuraven una túnica basta i aspra de canemàs i les dirigien cap a un dels extrems del pati, on s’alçava el barracó que allotjava la cuina. Entre uns quants homes van treure una olla gran plena de funche, una pasta espessa elaborada amb farina de blat de moro i plàtan, així com safates amb bacallà salat que, amb molt d’estrèpit, van dipositar sobre una taula que estava instal·lada a fora, al pati.

Els criolls van donar uns bols abonyegats de llauna a les esclaves i les van animar a acostar-se a la taula. Quan desfilaven de nou cap al centre del pati després que els omplissin els recipients amb menjar, en Florencio Ribas, el cap dels negrers, les aturava perquè un altre home, vell, amb una barba esclarissada, vestit de blanc, amb llànties a la camisa i un barret del mateix color al cap, tot ell d’aspecte atrotinat, les examinés.

«Aquesta sí». «Aquesta està sana». «Aquesta altra també», deia l’home entre la cridòria dels criolls que ordenaven les files i la dels negrers que repartien el menjar. «Aquesta no, té ulcerada aquesta ferida de la cama». I aquella nena, la de l’úlcera, era apartada de la fila i la duien a un barracó, on la rebia una esclava vella mentre la resta de les companyes s’escampaven al llarg del pati il·luminat per un sol insultant cercant un racó on refugiar-se i amagar-se amb el ranxo.

—La següent —avisava el doctor Vásquez, que revelava un cert avorriment amb els gestos pesats de la mà amb què cridava les esclaves, sense girar-se a mirar cap a la llarga fila de nenes que esperaven, la majoria de les quals ficaven els dits amb avidesa dins dels bols per atansar-se a la boca la pasta amb bacallà.

La Kaweka va empènyer la nena, que tenia el seu bol intacte, mig tombat entre les mans, a punt de caure-li a terra. El metge i també en Florencio van arrufar les celles quan la petita es va parar davant d’ells.

—Nostàlgia? —va inquirir el negrer.

En Vásquez no va contestar fins que va haver acabat d’examinar el cos escanyolit de la petita, que a més tenia la llengua tacada, el blanc dels ulls perlat i algunes parts del cos inflades.

—Totes pateixen de malenconia —va respondre finalment—. Com no n’han de patir? —va afegir pensatiu, sospesant si aquella menuda que tenia al davant, decandida i pansida, havia de rebre un tractament especial.

Va dubtar. Entre els boçals era habitual el mal de la nostàlgia, el vici de menjar terra, com es deia a Cuba, però no les podien en­viar pas totes a la infermeria; no disposaven d’instal·lacions prou grans, i encara menys de personal suficient, que es limitava a la infermera vella i un parell de negrers a qui havien d’obligar-los a ajudar. A més, això augmentava les despeses a causa de les aten­cions espe­cials que requerien els malalts de nostàlgia: carn, vi, licors, sucre… En Vásquez va sentir la pressió a què el sotmetia el cap dels negrers. Va passar la mirada pel pati. Desordre. Centenars d’esclaves, i entre elles anaven i venien els negrers, els caps dels quals sobresortien per damunt dels de les noies. Encara en tenia moltes per examinar. Necessitaria espai a la infermeria. Va estudiar de nou les parts inflamades del cos de l’esclava i va decidir.

—Sana.

En Florencio va respirar sorollosament just en el moment que l’esclafit dels fuets va irrompre en aquell espai. Moltes de les esclaves van parar de menjar i van alçar la mirada mostrant el primer senyal d’interès d’ençà que havien arribat.

D’un dels barracons, precedits per rancheadores —exploradors i caçadors d’esclaus—, van començar a sortir homes encadenats de mans i peus, que es van dirigir amb dificultat cap a la taula del menjar, d’on van espargir a correcuita les nenes que hi feien cua.

En Florencio Ribas va acostar la mà a la pistola que duia penjada al cinturó alhora que alçava la vista cap a la teulada dels barracons: quatre dels seus esbirros s’hi havien apostat amb els rifles preparats.

Més de cinquanta homes, alguns amb el tors nu marcat per cicatrius que els travessaven l’esquena de dalt a baix, van avançar per l’espai que s’obria entre els edificis i la taula amb la mirada fixa en les set-centes nenes repartides al llarg del pati.

—No les mireu! No us vull sentir dir ni piu! —va cridar un dels negrers que vigilaven els homes en advertir la luxúria que els brollava per cadascun dels porus de la pell.

A diferència del que havia estat la norma fins ara amb les noies, la fuetada amb què va acompanyar l’ordre va picar al tou de la cama d’un d’ells, i de seguida en va rajar un fil de sang. Els homes van obeir, però els carcellers van continuar assotant-los i l’espetec dels fuets va ressonar al pati, cosa que va fer que els homes encadenats s’arronsessin per evitar el càstig.

—Comença a tenir vostè massa cimarrons —va comentar el doctor Vásquez adreçant-se al cap dels negrers.

—Sí —va reconèixer ell—. Havia pensat lliurar-los a les autoritats abans, però com que han arribat les noves, no he pogut. No em podia arriscar a quedar-me sense homes, si els enviava a custodiar aquests fugitius.

El metge ni tan sols va esguardar en Ribas. «Lliurar-los a les autoritats?», va somriure amb sarcasme. L’import de la recompensa per tornar aquells esclaus fugitius als amos legítims era una mi­núcia en comparació amb els beneficis que en Ribas en podia obtenir si no els entregava. El doctor sabia que els cimarrons eren venuts al propietari de qualsevol ingeni sucrer a qui se li hagués mort un esclau, i se’n morien molts. De seguida que un passava a l’altre barri, l’amo l’enterrava sense anotar-ho als llibres amb la connivència del capellà de torn; els papers de l’esclau mort servien per al cimarró que tot seguit compraria a en Ribas o a qualsevol altre dels molts grups d’homes que es dedicaven a la caça d’esclaus fugitius al llarg de l’illa. Això quan realment eren cimarrons, és a dir, negres fugits, i no simples esclaus robats directament de les seves plantacions.

Fins que no els havia venut, en Ribas els llogava; els seus caps, els que invertien en el contraban, exigien beneficis. Aquest tipus d’explotació era més freqüent a les ciutats, però també es donava al camp, de manera que hi havia un bon nombre d’ingenis que llogaven esclaus per a tot el període de la safra. En Vásquez havia tractat en aquestes explotacions molts dels esclaus que havia conegut abans a San Nicolás. Passaria el mateix, si fa no fa, amb les noies arribades ara, a qui, una vegada recuperades físicament, ningú no comprés. Calia alimentar-les perquè guanyessin pes i ufanor, curar-les de malalties i ferides, i vacunar-les totes contra la verola, un requisit sense el qual no se solia vendre un esclau, i que el comprador podia verificar fàcilment, per molt inexpert que fos, gràcies a la marca indeleble que quedava en l’esclava. Una vegada vacunades, entrarien al mercat amb «l’ànima a la boca i els ossos a la saca», cosa que implicava que el negrer no responia dels altres vicis o defectes de la mercaderia acabada d’arribar de l’Àfrica.

La gran majoria dels homes lliures no es vacunaven, però els esclaus sí. «Quan mor un esclau s’extingeix un capital», va recordar en Vásquez que afirmaven els terratinents. I allà hi tenien amassada una fortuna, va concloure passejant amb la vista els centenars de nenes aplegades al pati de l’ingeni San Nicolás, mentre ordenava amb desídia a la Kaweka i la menuda que circulessin cap al pati.

Havia passat quasi una setmana d’ençà que havien arribat les esclaves, i la Kaweka ja sabia com es deia la nena: Awala. L’havia bressolat quan al cap de tres dies va sortir de l’estat de xoc i va vessar totes les llàgrimes que la commoció patida, la feblesa i un dolor immens havien retingut fins llavors. Pertanyia a la tribu dels aixanti, la qual, com la de la Kaweka, era de la família kwa. Totes dues tenien una història semblant. Una incursió sobtada. Crits. Trets. Corredisses. I, després, la captivitat. L’Awala no sabia res de la seva família, igual que la Kaweka. L’última imatge que tenia de la mare era mentre protegia el germà petit, arraulida a terra, envoltant-lo amb el cos i els braços, formant una crisàlide al seu voltant. Després, el caos, el desconcert i els morts. En acabat, la ignorància i el dolor de l’absència.

Quan les joves captives esperaven el menjar, van irrompre al pati de l’ingeni tres homes a cavall, dos d’ells armats amb escopetes, i un esclau a peu.

No era la primera visita que els feien. Diversos homes blancs les havien anat a veure i s’havien passejat entre elles tot fent comentaris. De tant en tant demanaven que els ensenyessin una noia o una altra, i les inspeccionaven amb deteniment. No se’n van emportar cap; encara no. Entre les joves va córrer la veu que els captors les volien alimentar bé per obtenir-ne més bon preu, i que fins en aquell moment no les vendrien, perquè totes coneixien el seu destí: treballar al camp o servir a les cases dels rics, igual que passava a l’Àfrica. Algunes ho acceptaven amb resignació; d’altres parlaven d’escapar-se. «On aniries?». La Kaweka parava atenció a aquestes converses. Tan sols eren nenes i estaven molt lluny dels seus pobles, eren en terra de blancs, a l’altra banda del mar, tancades i vigilades per homes violents i barroers, però somiaven d’escapar-se, tornar a casa seva, encara que cap d’elles no es va atrevir a intentar-ho. La Kaweka tampoc.

En tot cas, resignades o rebels, més conscients del seu futur, el plor s’apoderava del grup de noies. Cap no era capaç de consolar la que tenia al costat i a les nits, quan el silenci queia a l’ingeni i perdien la imatge de la companya, de l’amiga que havien fet enmig de la desgràcia, els somnis eren terrorífics, i els gemecs, les tremolors i els crits de desesperació eren el pa de cada dia.

La Kaweka també sentia aquesta por i l’angoixa. Havia estat una nena feliç. El seu avi era el xaman del poblat i la gent el respectava, igual que a la seva mare. Ella i els seus germans treballaven i ajudaven, jugaven i reien com la major part dels infants del poble. No feia gaire se sentia estimada; encara ara, si tancava els ulls i gratava la memòria dels seus sentits, podia notar les carícies de la mare i els petons dels germans petits. Tot això havia desaparegut de sobte, i de manera anònima i impersonal s’havia integrat en un contingent de centenars de nenes i noies desesperades que s’encomanaven el pànic i magnificaven la desgràcia que patien entre plors i planys.

Aquell dia, quan els genets van entrar al pati, la Kaweka es va adonar que no eren més visitants que volien examinar-les. Ho va de­duir perquè alguns dels negrers que voltaven per l’ingeni es van treure el barret amb respecte, d’altres es van atansar sol·lícits als nouvinguts i n’hi va haver un que va córrer a avisar en Florencio Ribas, que en aquell moment gaudia d’una migdiada a la fresca, i comptava i recomptava mig endormiscat els diners que guanyaria.

—Patró… —L’home, gran, fort i brusc, treia el nas per la porta sense gosar entrar al barracó on dormia en Ribas—. Patró! —va cridar veient-se obligat a apujar el to de veu.

—Què passa? Per què em destorbes? Us tinc dit…

—El que té és una visita, patró —va interrompre el negrer les seves queixes.

—Que s’esperi! —El qui es va esperar va ser l’home, amb el cap traspassant el llindar—. Qui és? —va inquirir llavors en Ribas en notar la presència silenciosa de l’esbirro.

—Val més que vingui.

En Ribas va sortir remugant per a si mateix, però quan va ser a l’altura de la porta va callar en sec: en Juan José de Santadoma, marquès de Santadoma, l’esperava muntat en un superb cavall de pelatge rogenc vistós, que brillava al sol. L’aristòcrata no venia de visita; no els havia anat a visitar mai. Duia botes de cuir vist amb uns esperons grossos, pantalons de muntar i una simple camisola blanca sense adorns. Un barret d’ala ampla el protegia del sol. Just al darrere hi tenia els seus homes.

Des d’una certa distància, la Kaweka va copsar el temor que destil·lava en Florencio Ribas mentre s’acostava a l’home que havia arribat, davant del qual va gargamellejar.

—Bon dia, senyor marquès. Què el porta a casa nostra? —li va preguntar, ja amb la veu clara.

—Res de bo, Ribas —va contestar el senyor Juan José amb veu eixuta i potent.

La Kaweka no entenia el significat de la conversa, cap de les set-centes nenes no ho podia comprendre, però van observar com en Florencio Ribas abaixava la mirada.

El marquès, una de les primeres fortunes de l’illa, no li treia els ulls del damunt. Els Santadoma eren propietaris de diversos ingenis sucrers i mines de coure, i tenien múltiples interessos en altres negocis. El noble imposava. La seva presència irradiava poder i exsudava noblesa, elegància.

—Si vostra senyoria em vol acompanyar a dins —el va convidar el negrer alçant la mirada—, estic segur que podrem solucionar qualsevol problema que…

—No —el va tallar el marquès, que va continuar mirant fixament i en silenci en Ribas, dret a unes quantes passes del seu cavall.

El negrer va arrufar els llavis i va sacsejar repetidament les mans, com si li demanés una explicació que no s’atrevia a reclamar. Va esperar que el noble parlés.

—Els teus homes m’han robat un esclau. —En Ribas volia replicar, però el marquès no l’hi va permetre—. Estic fart de les vostres incursions.

En Ribas havia donat instruccions molt concretes als seus homes: no volia problemes amb els Santadoma ni amb ningú altre de semblant. Sabia que els seus esbirros no deixaven passar cap oportunitat de robar un esclau que s’hagués allunyat del seu ingeni, el negrer els pagava per això i n’obtenia bons guanys, però el marquès el podia arruïnar amb una simple ordre —en Ribas s’ensumava que fins i tot formava part del grup que finançava les seves compres—, i el fet que hi hagués anat en persona en lloc d’enviar-­hi l’administrador o el majoral no presagiava res de bo.

—No… No pot ser —va intentar excusar-se.

—Doncs sí! —va afirmar el marquès atiant la muntura contra el negrer.

En Ribas va recular precipitadament.

—No —va insistir just quan va ensopegar i per poc no cau sota les potes de l’animal—. Comprovi-ho, vostra senyoria.

—Per a això he vingut. I si trobo l’esclau…

—En cas que sí —va afegir en Ribas, que havia aconseguit situar-se en un costat del cavall—, no dubti, senyor marquès, que es tractaria d’un error.

Tanmateix, en Juan José de Santadoma ja havia girat cua i s’encaminava als barracons dels esclaus. En Florencio Ribas es va veure obligat a córrer darrere seu, però anava fent llambregades als seus homes, que li responien amb falsos gestos d’ignorància.

—Si s’hagués produït aquest error —va repetir a crits el negrer—, estaria disposat a compensar-lo. Tinc una partida d’esclaves noves, en podria triar alguna… Miri-les —li va oferir amb veu entretallada quan ja era al mig del pati.

El marquès va observar durant uns instants les esclaves que estaven escampades pel pati i que s’obrien en cercle al seu voltant, espantades.

—On són els cimarrons? —va preguntar en Santadoma.

En Florencio Ribas va fer un senyal a un dels seus homes, i aquest va fer sonar la campana. Al cap d’uns instants es van obrir les portes d’un dels barracons i en van començar a sortir els esclaus.

—En fila. Davant meu —va ordenar el marquès a en Ribas.

Mentre els negrers col·locaven els esclaus com havia ordenat el marquès, en Ribas no parava de balbucejar excuses alhora que la suor li rajava per les temples:

—Només hauria pogut ser per error… Com vol que jo robi un esclau als Santadoma? Mataré l’home que ho hagi fet. Si fos veritat…, en aquest cas…, l’hi compensaria.

El marquès ni tan sols va mirar el negrer, i quan els cimarrons van estar arrenglerats, es va dirigir a l’esclau que l’acompanyava.

—Comprova-ho, Domingo —li va ordenar.

L’esclau no va dubtar ni un instant. Es va acostar a la segona fila i va assenyalar un home mulat. L’amo li va indicar que el separés del grup i aleshores sí que va girar els ulls cap a en Ribas, que s’havia quedat a mitja excusa, amb la boca oberta.

—Jo… —va barbotejar—. Aquí hi ha les meves esclaves! Triï la que millor li sembli.

Sense respondre-li, el marquès es va passejar a cavall entre les nenes mentre elles s’apartaven i s’empenyien les unes a les altres. Centenars de criatures de color xocolata, espantades, se n’escapaven. L’Awala no va recular; es va quedar quieta, embadalida amb els moviments de l’animal, encegada per la lluïssor rogenca que irra­diava en passar. Mentre el marquès s’atansava, diverses esclaves van empentar l’Awala, que va caure a terra. La Kaweka va córrer a ajudar-la i s’hi va interposar talment com un mur perquè no la trepitgessin, fins que es va quedar sola amb ella als peus del cavall.

La Kaweka es va mantenir ferma protegint l’Awala, i el marquès es va veure obligat a aturar-se per no passar-li per sobre. Les seves mirades es van encreuar. La Kaweka no la va desviar.

—Aquesta —va indicar a l’esclau que el seguia—. Ensenya-li bones maneres.

La Kaweka no va entendre les paraules, per bé que va copsar el rancor que traspuaven. No va tenir temps d’apartar-se. En Domingo va passar al davant de l’amo, la va engrapar pel braç i li va engegar dues bufetades.

—No es mira els blancs! —li va cridar alhora que la sacsejava.

Ella va continuar sense entendre’l. L’esclau la va alçar per les aixelles i ella es va posar a espernegar.

—Ribas —va cridar el marquès per fer-se sentir a tot el pati—, la propera vegada seràs tu el que m’acompanyarà lligat al cavall d’un dels meus homes.

Dit això, va fer mig tomb sense esperar la resposta del negrer, com si no el veiés, alhora que l’obligava a apartar-se cap a un costat. Tan bon punt el va haver deixat enrere, va esperonar el cavall, retingut per un fre de cama llarga, i l’animal, neguitós, fogós, tot ell nervi pur, va respondre amb un cop de gropa i una coça a l’aire, que per poc no li arrenca el cap a en Ribas.

El marquès, d’esquena, va esbossar un somriure gairebé inapreciable mentre els dos homes armats que l’acompanyaven deixaven anar una riallada i el seguien. Portaven l’esclau rescatat entrebancant-se darrere seu, lligat amb una corda llarga a la muntura d’un dels cavalls, i en Domingo estirava la Kaweka pel braç, que maldava per desfer-se’n, grunyia com un animal i avançava amb el cap girat enrere, mirant l’Awala, que, agenollada, clamava al cel.

La Kaweka va intuir que estaven arribant al seu destí en el moment en què el to de veu del marquès es va temperar.

—Mordaz, bonic, què hi fas aquí?

Així es va adreçar a un gos que havia sortit al camí a rebre’ls i que es va posar a fer tombs al voltant de les potes del cavall.

—Grapo, guapo —va dir a un altre gos que arribava darrere el primer—. Vigila que no et trepitgi.

Aquells afalacs van sonar grotescos als llavis d’algú que amb els homes únicament havia emprat un to de veu eixut i autoritari.

—Correu a vigilar els negres —els va aquissar en el mateix to afectuós.

A més dels gossos, els cants dels esclaus que la Kaweka sentia quan passava a la vora dels canyissars i que aleshores recol·lectaven, van anar guanyant nitidesa fins que uns metres més enllà ja en va poder distingir les veus. Després, a aquella cantarella monòtona s’hi va afegir l’esclafit de fuets, les ordres a plens pulmons i el clac repetitiu dels matxets quan tallaven la canya de sucre. El camí havia estat llarg. L’esclau recuperat a l’ingeni d’en Ribas havia caigut a terra unes quantes vegades, incapaç de seguir el pas del cavall que l’estirava. Llavors, mentre el desventurat s’aixecava amb penes i treballs, cada cop amb més rascades al tors nu, els genets esperaven que la Kaweka i en Domingo arribessin a la seva altura, com si allò fos un joc macabre. La primera vegada que havia passat, la nena va interrogar el marquès amb la mirada. El guardià li va etzibar uns quants cops.

—Abaixa els ulls! —li va ordenar l’esclau mentre li pegava. Després la va obligar a obeir i li va acotar el cap per força—. No se’ls mira, els blancs!

La noia seguia sense entendre ni una paraula del que li deia, però la segona vegada que l’esclau va ensopegar, a ella se li va escapar una altra vegada la mirada cap al noble i es va adonar que en Domingo alçava la mà. Llavors va abaixar de seguida els ulls cap a la terra seca del caminoi abans de rebre el càstig.

Aquella submissió a l’home blanc, als amos, als éssers superiors, es va magnificar tan bon punt van arribar a la línia de tall del canyissar. Era el mateix espai regular que la Kaweka recordava de quan es dirigien a l’ingeni del marquès: extensions de terra envoltades per uns caminets amples i nets que feien de partió, perfectament delineats per fileres de plàtans que s’alçaven cap al cel, a la vora dels límits que les separaven. Així que el marquès va comparèixer a la finca de la qual era l’amo, els cants van cessar. També es van emmudir els crits i els fuets. La Kaweka va intentar assimilar aquella escena. Centenars d’homes i dones, negres o mulats —alguns a tocar de les canyes i proveïts de matxets, d’altres que anaven i venien entre els que tallaven i les carretes de dues rodes, tirades per cobles de bous, on dipositaven les plantes ja tallades—, homes blancs armats, gossos, canalla, persones grans… La gent va suspendre la feina i el silenci es va instal·lar pesadament a l’ambient. La Kaweka i en Domingo es van sumar a aquesta quietud, que tot seguit i de mica en mica es va trencar a mesura que els esclaus s’anaven agenollant allà mateix on eren, amb els ulls clavats a terra.

—La teva benedicció, amo! —va exclamar un.

«Sí». «Beneeix-nos». «Si us plau, amo». Els precs es van mul­tiplicar en boca dels esclaus. En Domingo va posar un genoll a terra i va estirar la Kaweka avall, fins que ella el va imitar. De cua d’ull, la nena va poder distingir com el marquès estenia el braç dret, amb la mà oberta, i el passava per sobre dels caps dels esclaus.

—Jo us beneeixo. —Va recuperar aquell to potent, autoritari—. Que Déu Nostre Senyor us acompanyi i us doni la pau.

«Gràcies». «Beneïda sigui la vostra excel·lència!». «Llarga vida al marquès!». La gratitud va brollar de desenes de goles, encara que la Kaweka va notar que molts d’ells estaven dominats per una tensió que no podien dissimular: tenien la boca tancada i les dents serrades.

—Benaventurat! —va cridar en Domingo, i la noia va tenir un ensurt.

Mentre encara s’alçaven les mostres de reverència, el marquès les va estroncar.

—A treballar!

—Tothom! —va afegir el majoral.

—S’ha acabat el descans! —va cridar un altre dels homes blancs.

Els esclaus es van aixecar.

—Que cantin, senyor Narváez —va afegir el marquès adreçant-se al majoral—. Mentre canten no pensen, senyor Narváez… —li va recordar, tal com solia fer l’amo quan els visitava. «Acabi el discurs, senyor marquès», va pensar l’home just abans que ell continués—: I si pensen, no treballen, senyor Narváez. Si pensen, no treballen!

«Canteu, negres!». L’ordre es va repetir en boca de capatassos i guàrdies, alguns dels quals la van acompanyar amb l’esclafit del fuet. L’enrenou, els cops de matxet i el traginar de canyes i cabdells es van reprendre al canyissar alhora que algú entonava un cant lúgubre. Era una única veu. La Kaweka, dreta, es va posar a tremolar en sentir-la, tot i que no n’entenia la lletra. El solista es planyia de l’escassedat del menjar que els donaven i de com n’era de feixuga la feina. El marquès, que ja havia emprès el galop cap a l’ingeni, va posar mala cara en sentir la queixa. Les veus de centenars d’esclaus que van respondre al solista, i s’unien a les seves penes, es van apagar al darrere del genet.

Abans que els cants clamessin una altra reivindicació, en Domingo va arrossegar la Kaweka cap a un dels carros.

—Antonia —va cridar a una esclava que traginava un feix de canyes cap al carretó—, aquesta no sap espanyol. És lucumí com tu… o, si més no, això diu en Ribas. Indica-li què ha de fer.

La dona va descarregar el feix de canyes al carretó i es va dirigir a la Kaweka.

—Ets ioruba? —El so de la seva llengua natal en la veu d’una dona gran va transportar la Kaweka a la seva terra. Amb una fiblada dolorosa, la va assaltar el record de la Daye, el cadàver de la qual devia haver estat pastura dels taurons, i el de la seva mare, que protegia el germà petit, el de la família, dels jocs i les rialles… L’Antonia la va sacsejar agafant-la pel braç—. Aquí no podem perdre el temps —la va reprendre seriosa—. Ets ioruba?

—Sí —va aconseguir contestar ella amb un fil de veu, esgotada després de la caminada.

—Una altra —es va doldre—. En aquesta illa, als iorubes els diuen lucumís, recorda-te’n.

La Kaweka va assentir.

—Has d’anar allà, on tallen la canya, posa’t en una d’aquelles files fins que et toqui collir. Llavors portes les canyes cap aquí. També s’ha d’arreplegar els cabdells i carregar-los als carros de cabdells. —L’Antonia es va girar per tornar-se’n al front de tall, a poques passes d’on es trobaven—. Si t’encantes o t’endarrereixes, et castigaran. Al final de la jornada, tots, tret de les embarassades, hem de portar un bon manat d’herba a l’ingeni.

Dit això, la dona va afegir la seva veu als cants que inundaven el canyissar.

—Canta —li va ordenar quan es van posar en una de les files.

—No en sé… —va mirar d’excusar-se la Kaweka.

—Canta! —va insistir l’Antonia.

La nena va dubtar, i llavors es va posar a taral·larejar aquella tonada monòtona: l’un cantava i els altres responien. Va parar esment que els talladors eren homes i dones indistintament, proveïts de matxets amb els quals seccionaven les canyes de biaix, ran de terra. Ho feien amb un sol cop de matxet. Sec i precís. La Kaweka es va quedar enrere en la fila mentre els observava. Tot era rutinari, maquinal. Treballaven de tres en tres.

—Canta! —li va recordar l’esclava.

Se n’havia descuidat.

El tallador, un home negre fort, amb el tors nu i lluent de suor, aixecava la canya i després la tombava per posar-la plana i, tot seguit, els companys situats als costats separaven el cabdell de dalt de tot i netejaven el tronc de fulles. La Kaweka es va fixar que partien les canyes llargues en dos o, fins i tot, tres trossos, i llançaven aquests trossos a un costat i el cabdell a l’altre, per no barrejar-los. El procés es repetia en tots els equips de talladors que avançaven al llarg del front del canyissar, que retrocedia a cops de matxet. Els carros se n’anaven quan eren plens, i els rellevaven uns altres de buits. A fi de no deixar roderes i malmetre el terreny de conreu, cada un seguia un camí diferent fins que entraven al camí termenal, on enfilaven cap a l’ingeni. Ancians impedits i canalla d’entre cinc i vuit anys voltaven entre el canyissar i els carros, i recollien tot el que queia dels carros i quedava escampat per terra.

—Mou-te —la va acuitar en espanyol l’home que anava darrere seu a la fila.

L’Antonia ja no era davant seu.

La Kaweka va reaccionar en sentir l’empenta amb què l’esclau havia acompanyat l’ordre, es va acostar al munt de canyes i en va agafar unes quantes, tal com havia vist que ho feien, se les va carre­gar a l’espatlla i es va girar cap a la carreta buida que s’havia atansat a la línia de tall. Ni ella s’hi havia fixat, ni l’Antonia l’havia avisat d’allò. Es va apartar una mica de la fila d’esclaus portadors que caminaven davant seu i va trepitjar la punta d’una canya acabada de tallar que sobresortia de la terra. Va fer un crit de mal en notar que la canya li travessava la planta del peu talment com si fos un ganivet esmolat. Va caure i el manat de canyes se li va escampar. Un dels guàrdies s’hi va atansar i va fer espetegar el fuet molt a prop del seu cos estès a terra mentre la Kaweka s’agafava el peu dret.

—Aixeca’t!

Però no podia. Sagnava profusament. El dolor se li reflectia a les faccions contretes, i va serrar les dents per no posar-se a plorar.

Els cants no s’aturaven. Els altres esclaus desfilaven pel seu costat amb les canyes a l’espatlla procurant no mirar-la.

Un altre cop de fuet.

—Què passa? —va inquirir el majoral.

—Aquesta… —va contestar el guàrdia despectivament, tot assenyalant la Kaweka amb el fuet.

—És la nova —la va reconèixer en Narváez, i va moure el cap veient la sang que rajava entre els dits de la nena—. El marquès l’ha triat personalment. Punyeta! A veure si es fot el peu enlaire el primer dia i el patró se’ns emprenya. Que la portin a la infermeria.

L’Antonia la va acompanyar fins a l’ingeni. Sostinguda per l’esclava i adolorida per una forta fiblada al peu a cada pas que feia, van recórrer el camí de tornada mentre els carros les anaven avançant. En Narváez no va permetre que la Kaweka pugés en un carro perquè s’hauria hagut de reduir els pocs quilos que pesava ella de la tona de canya que hi carregaven.

La noia no es va poder adonar de la magnificència de l’ingeni La Merced, propietat del marquès de Santadoma, a la vall de la Magdalena, a Matanzas, una àrea geogràfica tan extensa com fèrtil de l’illa de Cuba que arribava fins al mar i que aplegava tota una multitud d’explotacions sucreres. L’esclava continuava sagnant i estava adolorida, feble i confusa. La van portar directament a la infermeria, situada al fons d’un dels barracons, un local amb sales separades per a homes i dones, totes dues plenes de malalts i impedits, una altra sala per a les operacions i una més per aïllar els infecciosos. Allà la va rebre un cirurgià «romancista», homes que acreditaven haver treballat durant cinc anys com a ajudants d’un metge de veritat. Aquell es deia Cirilo, i era blanc, de mitjana edat, no tenia estudis i ni tan sols sabia llegir ni escriure, però això no tenia gaire importància quan es tractava de curar els esclaus. La van dur a la sala d’operacions, on, amb l’Antonia fent d’intèrpret, en Cirilo li va netejar la ferida amb àrnica dissolta en aigua i a continuació li va aplicar un emplastre de San Andrés de la Cruz, fet a base de resines, trementina i oli de llorer i que servia per guarir la carn seccionada pel tall.

La Kaweka va suportar en silenci el mal que l’home li feia mentre la curava, amb la mirada fixa a les bigues de fusta del sostre i envoltada pel so dels gemecs i els plors que se sentien a la infermeria. «És forta», va reconèixer el metge mentre manipulava la ferida. D’ençà que el marquès l’havia assenyalada a la factoria d’en Ribas, la nena no havia tingut ni l’ocasió de pensar: tot era indesxifrable, nou, aclaparador, urgent, violent… Una successió d’esdeveniments vertiginosa. Allà, malgrat el dolor punyent provocat per les mans maldestres i poc curoses d’aquell home, la seva ment va trobar prou serenitat per cercar el refugi que el seu ànim infantil exigia. «Potser no serà sempre així», va procurar animar-se. Durant la travessia, igual que els havia passat a les companyes, va notar com s’esquinçava el vincle amb els seus orígens, el qual es va trencar definitivament amb la mort de la Daye. Cada un dels successius capcinejos del clíper la separava més de la seva gent. Ara, després de l’estada a l’ingeni d’en Ribas, semblava que havia arribat a la seva destinació. Instintivament, la Kaweka va desviar la mirada cap a l’Antonia, l’esclava que estava dreta al seu costat. Va buscar apreci en aquella dona gran que, segons afirmava, era de la seva mateixa nació. No desitjava altra cosa que un somriure, que la dona li agafés la mà amb afecte o que l’acaronés amb tendresa; es conformava amb l’alè càlid d’unes paraules d’ànim murmurades a cau d’orella, però l’Antonia estava distreta, toquejava flascons i remeis. La Ka­weka li volia cridar l’atenció quan el cirurgià, potser molest per la fortalesa d’una nena acabada d’arribar de l’Àfrica, va pressionar fort sobre la ferida, cosa que va fer que la nena cridés de tant de mal.

—No tinc llits lliures a la sala de dones —va sentenciar en Cirilo quan va haver acabat d’embenar el peu—. Tots estan ocupats per dues o fins i tot tres malaltes. La safra és molt feixuga enguany —va creure necessari explicar.

L’Antonia va arronsar les espatlles.

—Aquesta nena és jove i per aquesta lesió tampoc no li cal estar-se en un llit —va continuar el metge—. Que es quedi al crioller uns quants dies, així ajudarà la mare Ambrosia.

Amb parquedat, l’Antonia va explicar a la Kaweka la decisió del cirurgià mentre travessaven la infermeria i entraven en un local annex on hi havia amuntegats una vintena d’infants, si fa no fa: uns quants nadons descansaven sobre un jaç de palla en una tarima de fusta que s’estenia al llarg de tota la superfície coberta pel sostre, i els altres nens d’edats diverses, però tots de menys de cinc anys —que era quan els feien anar a treballar—, voltaven de quatre grapes o caminaven nus d’un costat a l’altre en un pati exterior clos. Amb ells hi havia un parell de mares que encara no havien superat la quarantena després del part.

—Ajudar-me? —es va queixar la mare Ambrosia tot examinant de cap a peus la Kaweka—. Aquestes boçals acabades d’arribar no saben fer res, i a sobre està ferida. Més feina!

L’Antonia es va tornar a arronsar d’espatlles.

—Em dones una mica d’arròs? —va preguntar, tanmateix, asse­nyalant amb el mentó cap als armaris on es guardava el menjar especial per a mares i infants.

La criollera, una dona ja gran que en el passat de ben segur havia tingut un cos exuberant, com s’intuïa per les carns que ara li penjaven, va sospesar durant uns moments la petició de l’Antonia.

—Un bol si em mires que la canalla no tinguin nigües. —L’altra va assentir—. D’on és, la boçal? —va preguntar quan l’Antonia ja se n’anava cap al pati.

—És lucumí —li va contestar sense girar-se.

—Ja m’ho imaginava —va murmurar la mare Ambrosia ensenyant per primera vegada un somriure un xic esdentegat—. A mi també em van portar d’allà —va apuntar, ara en llengua ioruba i dirigint-se a la Kaweka—, igual que a ella —va afegir assenyalant l’Antonia, que ja havia agafat una nena i li inspeccionava la planta dels peus cercant-hi aquells insectes insuportables i irritants que es ficaven a sota de la pell, on ponien els ous i es desenvolupaven.

La Kaweka va parar esment que, en presència seva, la dona es va remuntar en el temps. Tan sols van ser uns instants en què els ulls li van espurnejar; després va fer que no amb el cap per foragitar uns records feliços que, aparentment, no tenien cabuda a l’ingeni del marquès, i va tornar a la realitat.

—Cruel —es va limitar a comentar per a si mateixa—. Vine, nena —la va instar, i tot seguit la va agafar per l’espatlla amb suavitat—. Seu amb els nens i descansa. Després m’ocuparé que mengis bé.

La Kaweka va agrair aquell contacte càlid, més fins i tot que la galeta que li va oferir la dona i que va mossegar quan l’Ambrosia la va animar a fer-ho. En va assaborir la dolçor mentre mirava els nens i sentia una simfonia de plors que formava part de l’entorn; ningú no se’n preocupava.

—Tots aquests criollets —li va explicar l’Ambrosia després, assenyalant els més menuts— esperen que les seves mares tornin del camp per poder mamar. No trigaran. Els grans, aquells a qui l’Antonia neteja els peus…

La criollera va callar; la Kaweka tenia la mirada fixa en un nadó que estava apartat dels altres, de moviments lànguids i que ploriquejava sense gaire esma sobre la palla. La mare Ambrosia va fer espetegar la llengua i es va ajupir al seu costat.

—Aquest és en Jacinto —va apuntar—, és fill de la María de la Luz. Té tètanus. El mal dels set dies, en diuen els espanyols. Es morirà. Tan sols esperem… N’hi ha molts que es moren de la mateixa malaltia. Si passen aquests primers set dies de vida podran tirar endavant, però si no…

La Kaweka es va desentendre del discurs de la mare Ambrosia. No sabia si es tractava d’aquest mal dels set dies que deia la criollera, però havia vist uns quants nadons com aquell. Els portaven a la cabana on vivien quan es posaven malalts, i la mare la deixava bressolar-los després d’haver utilitzat plantes i herbes i de recórrer als déus per demanar-los que es curessin. «L’Olodumare decideix sobre la vida i la mort», li va explicar l’avi. «I què els passarà

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X