La galleda

Era ben petit i, mentre els meus amics del barri carregaven la galleda, la pala i el rasclet per anar al parc o a la platja, a mi em tocava agafar la galleda i les flors per anar al cementiri amb el meu pare. I això, cada cap de setmana.

Recordo molt bé el camí de nínxols que ens portava fins al 301, el nostre. Amb el temps em vaig anar familiaritzant amb gairebé totes les persones que hi havia allà enterrades. Mirant les fotografies que sovint acompanyaven els noms, jugava a imaginar-me la seva vida.

El camí fins al 301 era un passadís silenciós i llarg, molt llarg, amb nínxols a banda i banda. Per mi, que tot just aixecava tres pams de terra, era com passar per un congost altíssim. Les parets eren un mosaic de quadrats hermètics que amagaven a dins tot un misteri. Jo només em fixava, és clar, en els que quedaven ran de terra, a l’altura dels meus ulls. La meva menudesa no abastava tota aquella mort concentrada en una mena de rusc imponent i funest.

Per la banda dreta del passadís ens rebia la família Pons Vendrell. Una fotografia de color sèpia amb les vores cargolades. Eren set; crec que era una família sencera. Sempre em preguntava com s’ho havien fet per encabir tantes persones dins un nínxol tan petit. Una família ben avinguda, a la força.

Tot seguit tocava a l’Amparo Ramos, una senyora molt trempada i riallera. Darrere el vidre hi havia un marc amb una imatge d’ella asseguda majestuosament en una cadira, com si fos una reina. Era, clarament, una imatge d’estudi fotogràfic. Tenia les cames ben juntes i una mà damunt de l’altra. El cos estava lleugerament girat cap a l’objectiu per afavorir el retrat. Era tota ella corpulenta i tenia una cara ben rodona. Somreia. Una dona amable; em queia molt bé. M’hauria agradat conèixer-la ben viva, l’Amparo.

Després passàvem per davant dels Pujol Gallifa. Allò era una altra cosa. Segur que eren rics, molt rics. Aquella tomba era una preciositat. Sempre amb flors fresques, un marbre ben polit i dues fotografies curosament col·locades al centre. Eren una parella molt ben vestida i ella anava carregada de joies: collarets, unes arracades grosses i rodones i una polsera a cada braç.

S’acostava el nostre nínxol. Només ens faltava superar-ne dos dels que em cridaven l’atenció especialment. El d’en Pere Famadas Rodés tenia un marbre fosc i la foto torta, com si l’hi haguessin enganxat de mala gana. Era molt petita, com de carnet d’identitat. En Pere em feia por, feia cara de geniüt. Sempre procurava caminar ràpid, quan passava per davant seu. I, quan ja era un tros lluny, encara em girava per comprovar que tot estava a lloc; en Pere, també.

L’últim del recorregut era en Josep, i aquest em queia bé. El nínxol estava arran de terra. Sempre brut. Costava llegir-li les lletres del nom, perquè quan plovia amb ganes les gotes picaven fort a terra i el nínxol quedava esquitxat de fang. Jo tenia el costum de fregar-lo amb la mà mentre fèiem el passadís i el pare em renyava. Es veu que, els morts, cadascú es neteja els seus. Però és que era l’única manera de veure-li el nom: Josep Puig i Cadafalch. Sí, sí, per mi un mort més, en aquell moment. Quina ironia: les seves obres són de les més admirades i fotografiades del país. A Mataró en fem bandera. És un dels nostres mataronins il·lustres, un dels grans del modernisme. En canvi, aquí, al cementiri, el podríem posar a la llista dels més oblidats. Al seu nínxol no hi ha ni color ni ferro forjat per cap banda, només esquitxos de fang.

I ja hi som: el nostre. A la part superior hi té una rajoleta blanca i el número 301 gravat i pintat de color negre. Enganxat al marbre hi ha un colom blanc, preciós, de porcellana, que amb els anys ha perdut lluentor. Just a sota hi ha una inscripció amb lletra de pal, «Sempre estaràs al nostre cor», i els clavells que hi vam deixar l’última vegada. Eliseu Peran Masafrets. Nou anys. Jo començo a jugar. Faig pastetes i pilons de sorra i amb la pala omplo la galleda. El pare, mentrestant, comença a fer net el nínxol.

Propòsits

Per si no n’hi havia prou amb el meu germà, els meus pares van morir-se de cop i volta quan ells i jo érem massa joves. Al pare li va fallar el cor. Quatre mesos després va morir la mare, estic convençut que de pena. Això em va sacsejar l’ànima, que ja havia nascut condicionada per la mort, i per tot plegat sempre m’ha acompanyat el desig de parlar de la mort sense més pretensió que la de compartir-la. Els meus morts no són més importants que els vostres. Ho tinc clar.

He trigat anys a poder posar sobre el paper el que m’ha tocat viure i sentir. Vull pensar que, si ara ho puc fer, és perquè el dolor ja ha tirat més o menys avall.

Quan algú explica una mort, l’interlocutor, el que en teoria escolta, ràpidament salta i explica els seus morts, que sempre en són més i més tràgics. Costa que surti la mort, en un dinar o en un sopar, però quan passa sol ser l’inici de la pugna del «i jo més». Si algú explica que se li van morir els pares de càncer, l’altre salta per dir que els seus van morir en un accident de cotxe. Hi ha morts més importants que altres? Sí, és clar. Per a cadascú, les seves.

La mort dels germans o dels pares. Com pesen les morts dels de casa! Potser estaríem més preparats per al sotrac si abans n’haguéssim parlat sense por. Ens hem d’esforçar a parlar de la mort amb més naturalitat, perquè, encara que no ens ho sembli, la mort és inevitable i, per tant, natural. Si ja sabem que arribarà, doncs va, afrontem-la.

Permeteu-me que us parli de la mort, doncs. La mort del meu germà no va ser un cop dolorós per a mi. Ja he dit que quan ell va morir d’un accident ben absurd, jo no havia nascut. La seva mort ha estat una ombra, una presència constant a casa, un dolor somort dels pares que es materialitzava sobretot en aquell ritual d’anar al cementiri. Així vaig créixer jo. Amb la mort com a companya.

A vegades penso, però, que totes aquestes morts, a més d’un drama, han estat també una bona manera de fer-me estimar la vida. En realitat, totes dues coses són compatibles.

A casa, el fill que van perdre els pares ocupava més espai que els que seguíem respirant. He viscut tota la vida vora l’absència. Això em va permetre crear-me tot un univers mentre, literalment, jugava al costat del nínxol del meu germà Eliseu. Ara que ja soc una mica gran, em pregunto si tot allò m’ha servit d’alguna cosa. I la veritat és que l’única certesa que tinc és que forma part de mi, i que la mort, de tant en tant, cal mirar-la de cara, no fos cas que quan aparegui per primera vegada ens enxampi a traï­ció. Hi he donat moltes voltes: una criatura ha de néixer amb la mort a casa? Encara ara no en sé la resposta. Quan vaig arribar al món ella ja feia anys que s’havia apropiat de la nostra.

A casa, les coses van anar així

Els meus pares, la Walkiria i en Diego, van comprar-se amb molt esforç una caseta al barri de Peramàs, als afores de Mataró. Feia anys que estaven junts. Fins aleshores havien viscut amb els pares de la meva mare, en Llorenç i la Maria, i la casa pròpia era la gran il·lusió seva i dels seus dos fills, l’Eliseu i en Daniel.

A la llibreta d’estalvis conjunta ja hi havia prou diners per a l’entrada. No havia estat fàcil arribar fins aquí. La mare havia començat a treballar als dotze anys al mercat més gran de Mataró, a la plaça de Cuba, inaugurada l’abril del 1936. Els pares de la meva mare portaven el Cafè de Mar de la Unió de Cooperadors i coneixien molta gent del mercat. En pocs dies li van trobar una feina a la filla, que es va guanyar el primer sou fent de camàlic en una cansaladeria important de la plaça. Havia de traginar cistells plens de vianda del magatzem a la botiga. Com que era forta i emprenedora, de seguida li van venir ganes d’obrir el seu propi negoci. Al mercat faltaven peixateries i en pocs anys va canviar la carn pel peix. Hi havia un problema gros: una part del peix venia de la platja de Mataró, però la resta calia anar-lo a comprar al mercat del Born de Barcelona, i encara no hi havia prou duros per tenir vehicle propi. S’havia d’agafar el tren. Sort que, els capgrossos —el sobrenom que tenim els mataronins— això del tren ho tenim per la mà des del 1848, perquè vam ser els primers de tota la península Ibèrica a tenir ferrocarril. La línia Barcelona-Mataró. La mare havia de fer aquest recorregut per anar a comprar peix tres cops per setmana, i cada viatge era un maldecap.

Hi pujava sempre amb un cistell de vímet. A l’anar, de matinada, era ben sec, però al tornar, carregada amb tot el peix, allò era un mullader. S’asseia al seient del vagó, es posava el cistell a la falda i ajuntava molt bé les cames, com si així pogués evitar el desastre. Però, per molt que premés les cuixes, el gel que mantenia el peix fresc s’anava desfent, l’aigua es filtrava a través de les escletxes del cistell i li regalimava cames avall. Al cap d’una estona se li havia fet un petit bassal al voltant del peus. Sempre va recordar aquells viatges com una tortura, sobretot quan era ple hivern i el fred es feia insuportable. Per sort, com que el negoci a mercat anava prou bé, al cap de poc va arribar una furgoneta groga i potent, la Sava Pegaso, retolada amb unes lletres ben grans amb el cognom de la família: Peixateria Masafrets. Un nom que ni fet expressament.

A la mare tothom la coneixia com la Walki. Quan tornava de comprar el peix, els primers anys al Born i després a Mercabarna, es passava estona escrivint amb passió i amb una lletra lligada perfecta els cartellets amb el nom i el preu de cada peix. Després triava les millors fulles de col de la pagesa del costat i les col·locava al davant de la parada, la part del tronxo sota el gel i la part més ondulada i bonica de la fulla verda mirant cap a la clientela. Llavors anava traient el peix de les caixes de fusta i l’anava posant allà on tocava; cada un tenia el seu lloc assignat. Era un espectacle veure amb quin art remenaven el peix, les mans de la mare. Amb quin gust i quina il·lusió preparava cada dia la parada. Tenia peix per a totes les butxaques. N’hi compraven els rics i els pobres. Com que era una gran cuinera, tots marxaven amb el seu peix i, si convenia, amb una recepta boníssima fotocopiada. De vegades també treia el caràcter, sobretot quan sentia que una clienta deia al seu fill que no toqués el peix, que feia pudor. «El peix, estimada, no fa pudor. El peix fa olor!».

Els dies de més fred, quan ho tenia tot a punt, posava a terra, a tocar del tallador, una llauna grossa d’olives plena de carbó roent, i així almenys li pujava una mica d’escalfor per les cames.

La feina al mercat era dura. Començava de matinada i no s’acabava fins a mitja tarda. Aleshores els clients ja ho havien comprat gairebé tot i el peix que sobrava s’encaixava altre cop i cap a la nevera. Ja se sap: si la ganya aguanta, el peix sempre es pot vendre com a fresc l’endemà. A casa en vam fer ben poques, de vacances. La mare sempre tenia feina darrere el taulell.

Just al damunt del punt on ella despatxava, ben bé a sobre del cap, hi tenia penjat un peix gros, preciós, de vidre bufat. Era un regal del meu pare. En Diego treballava al Forn del Vidre, una cooperativa de referència a l’estat espanyol.

A finals del segle XIX i principis del XX l’electricitat havia entrat amb força, i la cooperativa produïa el vuitanta per cent de les bombetes de l’estat. En aquell moment Mataró era una potent ciutat industrial, i també el bressol del cooperativisme. En uns anys en què la competència era despietada, aquells cooperativistes creien que un altre model de treball era possible. Van lluitar i van tocar el cel. L’objectiu era produir, però mentre ho feien també posaven les bases d’una societat més justa i més igualitària. Amb l’empresa iniciada, gràcies a la força de vidriers com Josep Ros, va entrar a treballar-hi el destacat anarcosindicalista Joan Peiró, que va ser secretari general de la CNT i ministre d’Indústria durant la Segona República, al govern de Largo Caballero.

En Peiró i molts altres cooperativistes van aconseguir fer una empresa on, a més de tenir bons professionals, també es vetllava pels valors cívics i socials, per culturitzar els treballadors i, així mateix, per crear una escola moderna i progressista inspirada en la ideologia de Ferrer i Guàrdia pensada per als fills dels empleats.

Va ser en aquesta empresa d’arrels cooperativistes on, passats els anys, va trobar feina el meu pare. En Diego era molt respectat. Els companys sabien com defensava els drets dels treballadors quan algun superior perdia de vista els ideals cooperativistes. Era un home honest, sensible i el primer de sortir a la pista quan es feien actes culturals. Tenia fama de bon ballador i era seductor de mena. I així es van conèixer amb ma mare, al mig de la pista de l’envelat. Poc després, ja eren una

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X