Va ser una qüestió de sort i prou. El dia que les seves tres amigues van desaparèixer havien quedat per anar de rebaixes al centre comercial Las Misiones, però la Violeta els va enviar un missatge per excusar-se, tenia dècimes, no es veia amb forces per sortir de casa. Arraulida sota una manta al sofà, se les va imaginar eufòriques pels passadissos del centre comercial, cridant d’alegria com unes boges. No les va tornar a veure mai més. Va plorar la seva absència, però no amb sorpresa; estava massa acostumada a les desaparicions de dones a Ciudad Juárez. Pensava en la sort, en aquest factor capriciós que marca la vida de totes i cadascuna per sobre de qualsevol afany humà, quan, al cap d’unes setmanes, a la cadena de la maquiladora, una companya li va xiuxiuejar una cosa a cau d’orella.

—Les han trobat...

No es va plantejar preguntar si estaven vives.

—Al serrat del Cristo Negro. Mortes i buides per dins...

Las Lomas de Poleo, a Lote Bravo, el serrat del Cristo Negro, terres ermes convertides en cementiris.

Fa només tres anys, la Violeta es va traslladar a viure a un apartament de la colònia Pajares del Sur i, dins la maleta, va portar a Ciudad Juárez el somni de creuar la frontera. Deixava enrere un passat d’ensurts, i un nòvio delinqüent que l’havia introduïda en les astúcies del furt aprofitant descuits a les terrasses i els mercats, en la violació de domicili de les casetes atrotinades d’Ecatepec i en el robatori de cotxes amb qualsevol filferro que li servís de rossinyol. Allò no era vida per a ella. Amb vint-i-un anys, prima i rossa, una güerita, ulls de color de mel, que tantes vegades havia estat el blanc de les floretes que li tiraven els homes, se sentia cridada a un futur millor. Per l’aspecte encaixava a la perfecció amb les característiques habituals de les víctimes. N’hi haurà desenes com ella a la manifestació que organitza el grup Voces sin Eco per exigir que la policia federal posi fre als assassinats, tot i que ella confia més en l’atzar, que la va allunyar d’anar al centre comercial amb les amigues, que en els agents.

—No sé qui els ha pogut fer això —sent que diuen uns passos enrere—. Gent sense cor.

—El meu flaco ha llegit que a una d’elles li van obrir el cap i se’n van endur el cervell.

La Violeta s’estima més estalviar-se els detalls. No vol recordar les seves amigues com les descriuen en els comunicats de premsa. Després de la manifestació, es disculpa amb les companyes de la maquila que s’havien aplegat a prendre alguna cosa a l’avinguda Vicente Guerrero. Descansa en un banc del parc davant de la catedral de Nostra Senyora de Guadalupe i intenta encaminar el seus pensaments al curs de l’acadèmia d’informàtica, a la vida que li espera als Estats Units en algun moment adequat. Ell s’asseu al seu costat i fa un somriure.

—Quina mala cara.

L’home fa broma i li diu que una cara tan bonica no hauria d’estar trista i, sense que se n’adoni, la Violeta es troba a gust en la conversa. A ell sí que li parla de les amigues que han aparegut mortes al serrat del Cristo Negro, de la pena que la contrau, com si fos un virus, quan s’imagina tot el que devien patir.

—No puc evitar el que ja ha passat, però sí que puc aconseguir que, per unes hores, no hi pensis.

Es diu Néstor. Ronda els trenta anys, guapo, educat, amb un somriure càlid. Passegen per l’avinguda, entren a fer un mos en un restaurant, convida ell, després l’acompanya a casa i s’acomiada d’ella a la porta, però es tornaran a veure més dies, i aleshores la Violeta s’adonarà que en Néstor té calés. Se li nota en la manera de vestir, sempre de marca, en els diners que sembla que no li parin de rajar de la butxaca, una camioneta Ford Ranger Roush, que no és de les més grans, però que omple d’enveja totes les que veuen la Violeta quan la noia hi puja.

Algunes companyes de la maquila l’alerten que podria ser un padrote, que és com elles anomenen els homes que engalipen les dones joves i boniques —el seu cos i aquells ulls tornen a ser més una desgràcia que no pas un do— i després les lliuren als caps dels càrtels de la droga. No és el cas d’en Néstor, pensa ella, no és veritat que sigui un padrote; és només que una altra vegada ha tingut l’estrella que els va faltar a les seves amigues, i ha interessat a un home bo i ben plantat. Es porta bé, li ha parlat d’ajudar-la a deixar la maquiladora i dedicar-se només a estudiar informàtica per poder canviar de vida, fins i tot li ha proposat anar uns dies a Acapulco... Quan pensa que s’allotjaran en un hotel a la vora del mar, que menjaran en bons restaurants i que passejarà agafada de bracet d’ell, la Violeta menysprea totes les advertències de les terceres veus. La sort està de part seva.

—Que vaig guapa?

—Tu sempre vas guapa, flaca.

En Néstor condueix la Ford Ranger per la carretera Panamericana i la Violeta està nerviosa. Soparan i dormiran al ranxo de Santa Casilda, propietat de l’Albertito Céspedes, el «padrí» d’en Néstor, com ell l’anomena. El seu cap. Hi haurà gent important, potser algun actor, grups de música per acompanyar la festa. Una d’aquelles reunions que la Violeta només ha vist a les revistes.

—No m’has dit mai a què es dediquen.

—El padrí ajuda la gent a aconseguir el que els falta. Fins i tot els més poderosos d’aquest país necessiten que Don Albertito intervingui per aconseguir algunes coses, que en aquesta vida no tot t’ho donen a canvi de calés. Ell em té afecte, em va apadrinar, i et vol conèixer. Tu només somriu i confia en mi.

El ranxo de Santa Casilda és enorme. Alguns convidats han arribat en helicòpter i en avionetes privades. La Violeta ha sentit dir a unes dones al lavabo que a la festa potser hi anirà l’Ismael «el Mayo» Zambada, el líder del càrtel de Sinaloa després de la detenció del Chapo Guzmán, i també que hi haurà membres de la família Treviño, la dels Zetas... La Violeta no sap gran cosa del narco, li fa por que en Néstor estigui relacionat amb aquest món, però també li ha semblat reconèixer entre els cercles de gent el secretari de Seguretat Pública, o sigui que probablement les dones del lavabo només fantasiejaven.

Don Albertito es barreja amb els convidats, proper i somrient. Tot just arriba al metre seixanta, però l’alçada no és un impediment perquè la seva figura imposi un respecte estrany. Els grans homes semblen una colla d’alumnes tímids que encerclen amb admiració el mestre mentre creua la festa. Don Albertito és un cubà que viu a Mèxic des de fa uns deu anys, segons li va explicar en Néstor. Porta un vestit blanc que li accentua el contrast amb la pell morena, diversos collarets de boles vermelles i blanques li pengen del coll. La Violeta observa com els convidats s’embadaleixen amb aquells collarets com si fossin diamants.

Quan es retroba amb en Néstor, li vol preguntar pels collarets de Don Albertito, però retruny el grup musical que ha començat a tocar ranxeres i, quan es deixa portar pel seu enamorat fins al lienzo charro —un recinte tancat semblant a una plaça de braus—, la pregunta de la Violeta ja ha mort als seus llavis. Fan un tomb per la plaça; en Néstor és un bon genet i la porta al darrere, asseguda a la gropa d’una egua negra preciosa. Se sent admirada per totes, fins i tot envejada quan Don Albertito s’apropa a saludar el seu afillat.

—Quina güerita més bonica, Néstor... Ja tenia ganes de coneixe’t. Tinc un eleke per a tu, no et pensis que no et tinc en compte.

La mirada de Don Albertito sembla que s’enfonsi en la Violeta, com si veiés coses que ningú més pot veure. En Néstor i el seu padrí s’allunyen d’ella xerrant mentre cau la nit i la majoria dels convidats comencen a marxar de la festa. Només uns quants escollits poden dormir a Santa Casilda.

—Què és un eleke? —pregunta ella quan el més jove torna.

La multitud que abans bullia al ranxo ha quedat reduïda a una vintena de persones, els apadrinats, com li explica en Néstor. Encara hi són el secretari de Seguretat Pública i un grup entre els quals hi ha en Mayo Zambada.

—De seguida ho sabràs. Don Albertito ha dit que aquesta nit et «ratllarà».

Obre la mà dreta i mostra l’espai entre el polze i l’índex; unes tènues cicatrius dibuixen alguna cosa semblant a dues fletxes i una creu. La Violeta s’hi havia fixat altres vegades, però no s’havia atrevit mai a preguntar-li quin significat tenien.

—Tens la regla? —Una dona morena, de gairebé metre vuitanta, els ha anat a trobar i a la Violeta li estranya la pregunta—. No pots entrar a la caseta si la tens.

La Violeta fa que no amb el cap i camina de bracet d’en Néstor fins a una petita construcció allunyada de la casa principal on els altres convidats ja entren.

—Què passarà, aquí dins, Néstor?

—Don Albertito és un babalawo. Ja et vaig dir que ell pot aconseguir el que els diners no poden. Parla amb Orunmila i veu el passat, el present i el futur. No hi ha ningú que et pugui protegir més que ell, per això tothom el ve a buscar. Perquè els orixàs els protegeixin. I a tu també et protegiran quan et ratlli.

La Violeta creua el llindar de la caseta. Eleke, babalawo, ratllar, Orunmila, orixàs... són paraules desconegudes per a ella, no aconsegueix desxifrar-ne el significat, però totes sembla que formin part de la parafernàlia que envolta la santeria. Arribada de Cuba, d’Haití o del Brasil, sap que la religió ioruba s’ha acabat barrejant amb les creences cristianes o la devoció a la Santa Mort mexicana. Ha sentit a parlar del poder dels santers, dels ritus que posen de part teva les entitats d’aquell panteó d’origen africà, els orixàs. Ara entén la veneració que tothom ret a Don Albertito: el destí de cadascun dels que s’han tancat en aquesta caseta il·luminada només per espelmes és a les seves mans.

Uns tambors ressonen amb un ritme accelerat, tribal. Al centre hi ha una caldera de coure rovellat que borbolleja com un volcà en erupció. Deu contenir herbes aromàtiques que impregnen l’aire, tot i que la Violeta intueix alguna altra aroma per sota; dolça i putrefacta, li recorda els dies que a casa seva es feia la matança del porc i el seu pare en degollava un.

L’entrada de Don Albertito, difuminat entre el fum i el vapor de l’olla, sembla una mena d’aparició màgica. Ara només porta els pantalons blancs del vestit, sobre el pit nu destaquen els collarets; llepa amb fruïció un puro i n’exhala el fum. L’acompanya la dona que abans ha preguntat a la Violeta si tenia la regla. És una iubona, li explica en Néstor, la padrina dels escollits que rebran la protecció dels orixàs.

—Moiugba Olodumare Logué Ikú embelese...

L’oració que recita Don Albertito amb la veu ronca es barreja amb la síncope dels tambors. El fum de les espelmes i el vapor de l’olla densifiquen l’ambient i la Violeta se sent cada vegada més incòmoda, gairebé malalta. En Néstor deu haver notat la seva debilitat perquè l’agafa del braç amb força.

—Tanca els ulls i mira de respirar fondo. —El consell de la seva parella no té res d’afecte, ben al contrari; per primera vegada la Violeta endevina una veu trèmula i esporuguida en el to d’ell, que és gairebé una amenaça—. Dins l’olla hi ha els elekes. Són collarets de protecció, fa una setmana que bullen amb vint-i-una espècies d’herbes.

La iubona va enretirant-ne els collarets amb un pal i els disposa amb molta cura sobre una estora. Don Albertito continua resant en aquell idioma que la Violeta no pot entendre, però la seva sonoritat, unida al ritme infinit dels tambors, la fa pensar en alguna cosa primigènia, ancestral, alguna cosa que ha creuat el temps des de l’origen del món. Iami Oxorongá és el nom que ara invoca Don Albertito. Parla de la sang, de l’equilibri que la deïtat manté entre el dia i la nit, la vida i la mort.

Un home d’uns seixanta anys s’agenolla davant l’estora i allarga la mà dreta. Amb la punta d’un matxet, Don Albertito dibuixa alguna cosa entre els seus dits. La sang emana i regalima sobre un dels collarets que, tot seguit, el santer posa al voltant del coll de l’iniciat. És el ratllat; la Violeta sap que també l’hi farà a ella per convertir-la en una de les seves afillades, perquè, com Don Albertito diu mentre continua endavant amb el ritu, Iami Oxorongá li entregui el seu poder.

Els tambors no deixen de sonar i la Violeta té la sensació que flota a l’interior de la caseta. Que potser li han subministrat alguna mena d’al·lucinogen a la festa? Les ombres que la claror de les espelmes dibuixa a les parets es transformen en criatures monstruoses. Li ha semblat veure una dona enorme amb ales d’ocell a la paret que hi ha a l’altra banda de la caldera.

La iubona que ajuda a oficiar el ritu ha portat una segona olla. Amb un pal, n’ha tret alguna cosa. És una massa gelatinosa, tirant a blanc, que Don Albertito agafa entre les mans i apropa a l’home, que continua agenollat davant d’ell.

—Després et toca a tu —li murmura en Néstor.

L’home agafa l’ofrena i, sense pensar-s’ho dues vegades, la mossega. Li costa arrencar una queixalada d’aquella estranya massa que, ara, la Violeta pot veure millor. Els solcs enrevessats, les protuberàncies, l’aspecte de nou però més grossa, li fan adonar-se que és un cervell.

Fa un pas enrere, marejada. La iubona treu altres ofrenes de la segona olla: dos cors, un òrgan de color rosat que podria ser un fetge. L’home que ha queixalat el tros de cervell el mastega amb dificultat fins que aconsegueix empassar-se’l.

—No et moguis.

La veu d’en Néstor es perd entre els tambors i les oracions de Don Albertito.

—Ana ibá, ibá mi ibá eié, ibá mi caxexo...

Com si baixessin a tota velocitat per un pendent, li venen al cap les imatges de les seves amigues corrent pels passadissos del centre comercial Las Misiones. Els seus cossos buits al serrat del Cristo Negro. «Li van obrir el cap; se’n van endur el cervell». La iubona mira la Violeta. També ho fa Don Albertito. La ratllaran. Els òrgans de les seves amigues li donaran la benedicció de Iami Oxorongá. El poder de la mare. Però nota una arcada i, en reprimir-la, ensopega i cau a terra. Vol sortir de la caseta. Vol desaparèixer, però els tambors no paren.

La mà d’en Néstor se li clava al canell com una urpa i, d’una estrebada, la posa dreta. La Violeta està glaçada i sua.

—Són elles?

—Són una ofrena. No vols tenir Iami Oxorongá de part teva?

La Violeta esclata en plors. Tots els assistents s’han transformat en ombres que l’encerclen com uns animals famèlics. Els tambors repiquen sense treva. Abans d’esvanir-se, té la sensació de tornar a veure la dona amb ales d’ocell que s’alça per sobre de tots els assistents.

—Et buscaré —pensa que li diu l’ombra de Iami Oxorongá.

El Ford Ranger recorre a tota velocitat una carretera que ella no reconeix quan entreobre els ulls i mira per la finestra. Encara és de nit.

—Ja estàs desperta?

La Violeta s’incorpora; té el vestit brut, segurament es va tacar mentre vomitava. Vol saber què ha passat, com va sortir del ranxo de Santa Casilda, refugiar-se al pit d’en Néstor, però de seguida s’adona que el seu nòvio ja no és la persona que coneixia.

—Pendeja malparida. T’obro la casa de Don Albertito, t’ofereixo la chance de ser la seva afillada, i què se t’acut fer?

Les llàgrimes li cremen quan surten.

—Eren elles. Les que van trobar al serrat del Cristo Negro...

En Néstor no li dona l’oportunitat de completar la frase. Li venta un clatellot i li rebenta el llavi.

—Deixa’m anar. Para el cotxe! Vull baixar!

No tornarà a la colònia de Pajares del Sur, tampoc no creuarà la frontera amb els Estats Units, no acabarà el curs d’informàtica... En Néstor condueix rumb a l’aeroport.

—«A la flaca la vull morta. Ha presenciat l’ofrena a Iami Oxorongá i... xerrarà, Néstor. La güerita anirà als federals o als periodistes i no vull que això passi». Això és el que m’ha dit Don Albertito, però jo t’estimo, saps? I pensava que ens aniria bé, que tu estaries a l’altura, però... He aconseguit una manera perquè puguis desaparèixer, m’ho hauràs d’agrair mentre visquis, perquè un altre t’hauria portat al Cristo Negro...

Al cap de tres hores, sense equipatge, amb el vestit tacat de vòmit i els cent dòlars que en Néstor li ha donat a la butxaca, la Violeta és a dalt d’un avió rumb a Madrid. Allà, a l’aeroport Adolfo Suárez, l’esperaran uns socis d’en Néstor que li donaran feina de cambrera i un passaport fals perquè es pugui quedar a viure a Espanya. No s’ha de preocupar de res, ells mateixos la reconeixeran i l’abordaran al vestíbul.

—T’estic salvant la vida, flaca.

En Néstor li ha fet un petó abans d’anar-se’n, amb amor, com abans. No li explica que rebutjar un eleke és una condemna. Que l’ombra venjativa de Iami Oxorongá la perseguirà tota la vida. Que ara l’ha salvat d’una execució, però que, potser, si li donés l’oportunitat de triar, s’estimaria més un tret directe entre les celles.

«Què se n’ha fet, de la meva sort?», es pregunta la Violeta mentre l’avió sobrevola l’Atlàntic.

1

Mira la Nena. Ha agafat un llapis groc i subjecta el full de paper rebregant-ne una punta amb la mà esquerra. El solca amb línies molt bastes, diagonals nervioses que van i venen, una mica en trànsit, com la mèdium guiada per un fantasma. L’Elena Blanco sap que no l’ha d’interrompre. Des que va començar a visitar la nena al centre d’acollida, ja fa més de sis mesos, l’ha vist molt poques vegades engrescada en un passatemps. Gairebé sempre la troba adormida al llit, o estesa al terra de la sala comunitària, en posició fetal, o asseguda en una cadira amb la vista perduda en algun punt de la paret, incapaç de reaccionar a la presència dels altres.

Aquesta estampa és inusual i revela una millora que, per bé que lentament, es produeix. Els ocells es posen als arbres del jardí i ella no intenta atraure’ls per menjar-se’ls com el felí salvatge que era quan va ingressar al centre. Ha començat a digerir aliments cuinats i no es remou amb violència quan les cuidadores l’han de tocar; no les mossega, ni a elles ni als altres menors. A l’Elena li agradaria ensenyar-li a fer petons per mostrar afecte, però encara és reticent al contacte físic, no accepta ni les carícies; una excepció que només fa amb la Gata, sempre cargolada a la seva falda. Una mirada càlida, un somriure extraviat, és tot el que la inspectora ha aconseguit fins ara com a senyal d’empatia. Tot i així, la Nena, la Mihaela —s’estima més anomenar-la pel seu nom de veritat, no amb l’apel·latiu amb què la coneixien a la granja—, passa la major part del temps tancada al seu món, cosa que espanta l’Elena, perquè el món que coneixia ella era un infern.

La Casa dels Horrors de Santa Leonor, com va batejar-la la premsa. L’Antón, els inquilins malalts que la van tractar com un animal... La barbàrie que va ser el seu paisatge quotidià...

La llum d’un matí d’octubre li banya la cara i en revela les impureses: el pèl moixí a l’extrem de la mandíbula, algun granet, alguna ferida mal guarida dels cops que al començament es feia contra el llit. Però és una cara bonica. L’Elena l’observa amb tendresa. El full de paper està gargotejat amb ratlles grogues. Ben aviat en necessitarà un altre. Però no l’hi donarà fins que ella ho demani. Li fa l’efecte que agafa el llapis com l’agafava el seu fill, de la mateixa manera maldestra. Tot i que és a tocar dels nou anys, la Nena sembla més menuda, se li podrien calcular els cinc anys que tenia en Lucas quan va desaparèixer.

Cada vegada que el nom del seu fill li ronda el pensament és com si se li obrís un pou als peus, un buit negre enorme que amenaça d’engolir-la. Ha fet cinquanta-un anys; potser és això, l’edat, el cansament de lluitar per no enfonsar-se, però sent que les forces ja no són les d’abans, que li agradaria deixar d’oposar resistència i caure en aquest pou.

La Mihaela alça la mirada cap a l’Elena. És la seva manera de demanar un altre full de paper per continuar dibuixant? Li allarga un full amb suavitat, com li han dit que s’han de fer les coses amb ella perquè no s’espanti. I aleshores la nena reacciona d’una manera inesperada: recolza la galta sobre la mà que li atansa el full, i la deixa allà com si la volgués fer servir de coixí. La inspectora reprimeix les ganes d’acariciar-li els cabells. Que la nena salvatge dormi sobre la seva mà és una novetat. El buit i l’abúlia, que sovint tenallen l’Elena, es dispersen com un núvol esquinçat pel vent cada cop que percep un d’aquests petits avenços en la Mihaela.

Si visquessin juntes, la menuda podria progressar més ràpidament, ha dit a la psicòloga del centre. «T’adones de la responsabilitat que estàs adquirint?», la mateixa advertència cada vegada que emplena algun dels impresos necessaris per acollir la Mihaela i, si tot va bé, iniciar un procés d’adopció. Com li pot fer entendre que ella pot donar tant a la Nena com la Nena a ella? Són dues porcellanes trencades que es podrien complementar. Les seqüeles de la Mihaela són més evidents; tant, que la consideren un cas perdut. El malson que ha viscut aquest ésser humà li impedeix el desenvolupament social i afectiu normal. Un diagnòstic terrible, sense fissures, que hauria espantat qualsevol candidat a acollir la menuda. Però no l’Elena. Ella entén millor que ningú el patiment de la Mihaela. Potser va ser aquest convenciment, aquesta intuïció clavada a l’estómac, el que, amb el pas dels mesos, es va convertir primer en un projecte possible i, després, en una mena de mandat. Aquesta promesa d’un futur plegades és el que, com un pont de plata, les manté unides d’ençà del dia que va prendre la decisió, d’una manera misteriosa i dolça.

Tanmateix, el procés d’acollida és lent. A més de les advertències dels especialistes, ha de lluitar contra la burocràcia. Seria més fàcil si en Zárate l’acompanyés en aquesta aventura, però ell no vol saber res de la Mihaela. No ha anat mai a visitar-la. Una absència que al principi excusava amb poca traça, i després, ni això. Si l’Elena parla d’ella, en Zárate es refugia en un silenci dens, esquerp. Sap que la Nena li recorda tot el que no va poder fer per la Chesca i entén que és una cosa dolorosa. També ho és per a ella, però, quin dret tenen a culpar la Mihaela pel que va passar? No va ser una altra víctima? Hi ha alguna cosa més, l’Elena n’està convençuda. Una ferida més profunda dins d’en Zárate que ell es resisteix a mostrar i que no només l’allunya de la menuda, sinó també d’ella.

Tres o quatre nits a la setmana, en Zárate dorm al seu pis de la Plaza Mayor. Sopen, escolten música i dormen junts. I, cada dia, el silenci ocupa un espai més gran entre tots dos. Massa temes prohibits, massa terrenys relliscosos en què és millor no endinsar-se. No hi ha entre ells escenes teatrals amb objectes volant per la sala d’estar ni paraules fora de lloc. Les seves desavinences acostumen a agafar forma de fer com si res, d’evitar les mirades.

No li ha explicat res d’en Grigore Nicolescu, el pare biològic de la Mihaela. El van poder localitzar i va venir a Madrid unes setmanes després que internessin la nena al centre. La seva disposició inicial a fer-se càrrec de la filla es va esvair quan va passar unes hores amb aquella criatura que encara era més un animal que una persona. Els informes psicològics el van advertir que seria molt difícil viure amb ella i que, primer, calia que la menuda passés un temps al centre per seguir la seva evolució. En Grigore va aprofitar l’excusa que li oferien, va pujar dalt d’un autobús i va tornar a Romania, després de prometre que seguiria de prop la situació. L’Elena va imaginar que el pare no tornaria a aparèixer en la vida de la Mihaela, que no es produirien mai aquelles trucades promeses, però mesos més tard, l’Alicia, la treballadora social, li va explicar que l’home s’havia posat en contacte amb el centre per saber com es trobava la seva filla.

—De debò creus que la vindrà a recollir?

L’Alicia va compartir la incredulitat amb l’Elena; qui vol hipotecar-se la vida cuidant una criatura marcada?

Mira la Nena, ara es frega la galta amb el dors de la mà de l’Elena. Només ella la pot rescatar.

Quan surt del centre, fa fred. Octubre ha arribat amb un vent gèlid i s’ha d’acotxar amb l’abric abans de pujar al Lada. Encén la calefacció per entrar en calor i posa la ràdio. Les notícies li sonen sempre iguals i, com un ratolí en una roda, ella també sent que es mou fent cercles infinits, posposant el que sembla inevitable per acabar avançant. La feina a la Brigada d’Anàlisi de Casos, la BAC, la seva relació amb en Zárate, el pis de la Plaza Mayor infestat de fantasmes...

El mòbil sona amb insistència. A la pantalla, el nom d’en Buendía i la foto del forense de la BAC, somrient i amb la cara rosada, una fotografia que li va fer una nit que van celebrar la resolució d’un cas en un bar del carrer de Barquillo.

Mentre en Buendía desgrana les primeres dades, l’Elena nota que alguna cosa l’empeny, que alguna cosa la treu, per fi, de la roda.

2

Abans que el mercat de la droga es traslladés a la Cañada Real, el centre de venda al detall més important de Madrid era al poblat de Las Barranquillas, a la Villa de Vallecas, al costat de la base de la Grúa Municipal Mediodía II. Durant l’època de Las Barranquillas, l’accés al dipòsit de vehicles es coneixia com la carretera de la por, tres-cents metres que creuaven el poblat en els quals els conductors resaven perquè el cotxe no es calés i poder deixar enrere els més de cinc mil ionquis que rondaven per la zona. Ja no és així, l’antic poblat de cases barates es va desmantellar i han començat les obres per urbanitzar la zona i convertir-la en un nou barri que es dirà Valdecarros. S’hi aixecaran més de cinquanta mil habitatges amb garatges, pistes de pàdel i piscines per allotjar-hi els veïns que ja no caben a Madrid. Algun dia s’emportaran també d’allà la Base de Mediodía II, on s’amunteguen més de set mil vehicles, alguns des de fa més de dues dècades —diuen que a dins d’un dels cotxes hi ha crescut un arbre—, per continuar fent-hi cases, piscines i pistes de pàdel.

En Zárate veu com un mastí blanc enfonsa la llengua en un tàper ple d’aigua que en Romeo, el guàrdia de torn a Mediodía II, li ha posat a la porta de l’oficina del dipòsit. Esquitxa quan beu amb gran escàndol, com si vingués de travessar un desert.

—Va ser el primer que se’n va adonar. Se’n va anar a la part del darrere de la furgoneta a bordar com un boig. El Càsper no és dels que borda per no res, em va espantar.

—I l’amo? Què va dir quan va obrir la caixa de la Citroën?

Des d’on és, en Zárate pot veure l’ambulància on atenen en Silverio Tenazas, pàl·lid com la cendra. Els primers agents que van arribar al dipòsit li van dir que no parava de vomitar, fins que es va desmaiar; per això van trucar al SAMUR, el servei d’emergències mèdiques.

—Si va dir alguna cosa, jo no ho vaig sentir. —El guàrdia jurat mira una vegada i una altra l’enorme extensió del dipòsit pel qual ara circulen cotxes de la policia i furgonetes de la Brigada Científica, com si uns estranys haguessin envaït casa seva.

—Quant temps feia que la furgoneta era aquí?

—Dotze dies; he entregat el registre a un company seu. La van portar d’un descampat de la vora de la Cañada Real. No és la primera vegada que recollim una furgoneta abandonada per aquests racons de mala mort. Aquesta, com a mínim, no l’havien cremat. És el que acostumen a fer amb aquests vehicles robats. Però li ben prometo que, quan la van portar, no feia aquesta olor. Me n’hauria adonat. I, si no, el Càsper.

El Lada vermell de l’Elena passa el control que han aixecat a la porta del dipòsit.

—No baixis.

En Zárate s’asseu al seu costat i li indica el camí que ha de seguir. A banda i banda, van deixant fileres d’utilitaris, caravanes desballestades, camions i autobusos, que encara porten serigrafiat al lateral alguna frase publicitària: MADRID BUSVISIÓN, hi diu en un que té un segon pis al descobert i que es devia fer servir com a bus turístic.

—Silverio Tenazas, nascut a Sauquillo de Cabezas, Segovia. Va notificar que li havien robat la furgoneta fa disset dies, una C15 blanca que ja no es fabrica. A un altre li haurien fet un favor robant-l’hi. La grua la va recollir al cap de cinc dies en un descampat a prop de la Cañada Real i la van portar aquí. Aquest matí, en Silverio ha fet una quilometrada des del seu poble per recuperar-la, però..., és clar... En Buendía t’ha posat al dia, oi? No comptava amb el que hi ha a la caixa.

Una furgoneta dels Tédax es creua pel camí amb el Lada de l’Elena, que veu com s’allunyen pel retrovisor.

—Al començament, es pensaven que hi podia haver explosius, però, després d’una primera inspecció, ho han descartat. El cap del grup coneix en Buendía i... se li va ocórrer trucar-li.

L’Elena atura el cotxe al costat del vehicle de la Científica. La protecció del mur amb filat del dipòsit ha fet innecessari desplegar una carpa i tancar-hi la Citroën. La furgoneta té les portes del darrere obertes de bat a bat, com si fos una boca enorme, els tècnics i el fotògraf s’apinyen a l’entrada com un eixam d’abelles en un rusc. Una noia que no arriba als trenta anys camina apressada cap a l’Elena.

—Aquí no s’hi pot aparcar. D’on vens? Del jutjat? Vinga, va, t’ajudo a fer la maniobra i treus aquest cotxe d’aquí, que hem de deixar via lliure. Que em sents? Vinga, que és per avui.

Parla tan de pressa que l’Elena no ha tingut temps de dir ni piu. Només ha tret la seva identificació. El rubor tenyeix els pòmuls de la noia, que, després d’ajustar-se unes ulleres rodones de muntura metàl·lica al pont del nas, ha llegit el nom i el càrrec de l’Elena. Li fa un immens somriure. La cabellera rinxolada i castanya li dona un aspecte de nena entremaliada.

—Inspectora, encantada. Soc Manuela Conte. El doctor Buendía m’ha..., bé, treballo amb ell, crec que ja ho sap. Soc una mena de viceforense. I ara, li faria res pujar al cotxe i treure’l del mig? Fa nosa.

Un cop més, el somriure obert, d’orella a orella. En Zárate també ha baixat del cotxe i ja les deixa enrere camí de la furgoneta.

—De debò, Buendía, quina mena de prova ha passat aquesta noia per treballar amb tu?

—Manuela, que mogui el cotxe un altre. Necessito l’Elena aquí.

L’Elena deixa les claus a la noia, no sense abans murmurar-li a cau d’orella amb una tendresa que sembla una amenaça:

—Li tinc molt d’afecte, a aquest cotxe.

—Porta el reglament marcat al front. —En Buendía agafa l’Elena pel braç i la guia fins a la caixa mentre es disculpa per l’ajudant.

—Em cau bé, sembla espavilada. És la que em vas dir que et retirarà?

—Si no me’n vaig aviat a la platja, em tocarà ocupar-me dels meus nets, i et prometo que és l’última cosa que vull en aquest món. M’estimo més Benidorm i menjar cada dia fish and chips que aguantar aquells marrecs.

Una bafarada d’aire fètid atura l’Elena en sec. En Buendía li allarga una mascareta perquè es protegeixi de la fortor mentre l’equip de la Científica s’allunya i deixa pas a la inspectora, que s’apropa a la caixa de la furgoneta.

—La jutge deu estar a punt d’arribar per fer l’aixecament del cadàver, però he pensat que t’agradaria veure’l.

«Qui ets?», és la primera pregunta que li ve al cap. La cara de la víctima, malgrat la mort, està com congelada en un últim instant de vida i de dolor. La barba descurada, bruta de sang com si fos fang, la boca entreoberta amb un rictus que porta a la memòria de l’Elena el quadre de Bacon, com si la seva última exhalació hagués estat un crit. Els ulls tenen el tel grisós de la mort, però continuen oberts, mirant. Què miren? Potser qui li ha fet això. Deu rondar els trenta anys, potser algun més, està nu i l’han lligat a una cadira. Una de metàl·lica, com la de qualsevol terrassa de bar; rius de sang seca n’embruten les potes. El sexe li penja flàccid entre les cames obertes. Just damunt seu, comença la cicatriu que s’enfila fins a l’estèrnum. Mal cosida, la rigidesa del cadàver ha destensat els punts i, per sota de la carn inflamada, s’entreveu el seu interior. Aquest va ser el motiu pel qual es va avisar els experts en explosius. Què hi ha dins d’aquest cos? La mirada de l’Elena cap a en Buendía sembla que resumeixi la seva pregunta.

El forense li endevina la pregunta a la mirada.

—Pel que sembla, l’han esbudellat. Potser mentre encara era viu i...

En Buendía s’ajusta els guants. Puja a la caixa de la furgoneta per palpar la cicatriu que travessa de dalt a baix l’abdomen. Amb compte, l’obre una mica i n’il·lumina l’interior amb una llanterna. L’Elena amb prou feines distingeix una massa informe de carn. Potser són òrgans amuntegats. Però, aleshores, el feix de llum enfoca una forma que li resulta identificable. Com si al mig d’un quadre abstracte s’hi pogués trobar un element realista que ajuda a donar sentit a la resta del conjunt.

—Ho veus?

L’Elena no s’atreveix a respondre, però sí. Ho veu. A dins hi ha un ull petit, mig tancat. Pot reconèixer les parpelles inflades i, a sota, la blancor del globus ocular.

—Crec que el que té a dins és un fetus.

3

Es penedeix de la tria que ha fet aquest matí. Un vestit verd estampat amb petites calaveres, una jaqueta texana i les botes Dr. Martens. Tot el dia s’ha sentit incòmoda, com si estigués tancada en una disfressa, li hauria agradat anar a casa seva i canviar-se, però no hi ha hagut l’oportunitat. La Reyes va arribar amb l’Orduño al dipòsit de vehicles quan ja havien aixecat el cadàver. L’Elena els va demanar que acompanyessin en Silverio Tenazas, l’amo de la Citroën, fins al seu poble. Necessitava descartar qualsevol implicació d’ell en els fets.

—Si ho arribo a saber, no vinc a buscar-la. Jo vaig denunciar-ne el robatori, ho vaig fer com calia...

La Reyes va decidir seure al seient del darrere del cotxe, al costat d’en Silverio: a poc a poc havia anat recuperant un color natural a la pell, però continuava inquiet. L’home mort a la caixa de la seva furgoneta persistiria molt de temps en els seus somnis. Li va donar conversa durant gran part del trajecte, volia guanyar-se la seva complicitat, que se sentís segur.

—Sé que no és agradable, però ha de mirar la foto. Reconeix aquest home?

En Silverio va dedicar un cop d’ull fugisser a una instantània del mort; un retrat de la seva cara, els ulls oberts, la boca també oberta, la pell blanca i demacrada, il·luminada per un flaix que li enduria les faccions. Es va tornar a cenyir el cinturó i va intentar fixar la mirada a l’horitzó.

—Si ha de vomitar, avisi. Podem parar.

L’Orduño els vigilava a través del retrovisor.

—No havia vist aquest home en ma vida —va negar amb vehemència en Silverio.

—On li van robar la furgoneta? Necessitem saber el lloc exacte.

—Li diran res a la meva dona?

Al cap de vint minuts, l’Orduño aturava el cotxe a la porta d’un club de la carretera. Sobre la porta del local, que semblava un xalet ruïnós, penjava un vell neó vermell on s’hi llegia: PARADÍS. La nit en què va perdre la seva estimada furgoneta, en Silverio havia anat de putes.

—No hi ha cap càmera de seguretat. Hem preguntat a les prostitutes i al personal del club, però ja es veia a venir: cap d’ells no va veure ningú estrany, i menys rondant pels cotxes. He demanat que una unitat de la Científica vagi a processar el lloc.

L’Elena encaixa en silenci l’informe de l’Orduño. La paret de vidre de la sala de reunions està atapeïda de fotografies, tant de la furgoneta com de retrats parcials de l’home mort: la cicatriu que el travessa de dalt a baix, detalls dels seus dits crispats, aferrats a la cadira metàl·lica, i, al centre, la seva cara. L’Elena ha enganxat un pòstit en blanc al costat. Un pòstit que és la pregunta a la qual han de donar resposta: qui és aquest home?

—La Científica va agafar empremtes al volant i a les parets de la caixa. Les de la porta estaven contaminades. També han recollit mostres de sang, pèls i fibres. Ho estan processant tot, però, de moment, els primers contrastos han estat negatius. Ni la víctima ni el seu assassí estan fitxats.

En Zárate desgrana amb desídia l’informe preliminar de la Científica. Les mirades de l’equip, reunit a la sala, es posen totes en la Manuela, la nova ajudant d’en Buendía, que fa un petit bot en sentir-se observada i, en un gest que la Reyes li ha vist repetir diverses vegades al llarg d’aquesta tarda a la BAC, s’ajusta les ulleres al pont del nas.

—Em toca?

La Mariajo deixa anar un breu esbufec. Des que la Manuela ha estat deambulant pels passadissos de Barquillo, l’ha tractat amb un cert menyspreu. La Reyes creu que coneix la hacker i no és normal en ella aquesta tensió. Potser, més que tenir res en contra de la forense, el que li costa és acceptar la jubilació d’en Buendía. És la seva manera de mostrar com el trobarà a faltar.

—Et toca si tens alguna cosa a afegir, noia. Si no, podem anar cap a casa i clavar-nos una dutxa, que això va per a llarg.

—El doctor Buendía està acabant de fer l’autòpsia, però hem pogut avançar algunes anàlisis. —Com l’alumna que es prepara per exposar el tema davant la classe, la Manuela es posa dreta i ocupa l’espai davant de les fotografies—: Home. Trenta-cinc anys aproximadament. L’exploració inicial indica que estava viu quan li van fer la incisió i li van extreure els òrgans. Ja ho sabeu, el van buidar. En concret, li van treure el fetge, la vesícula i pràcticament tot l’intestí gros, també parts del prim. És curiós, perquè la nitidesa del tall fa pensar en un instrument quirúrgic; de fet, el fil amb què es va cosir la cicatriu era fil quirúrgic. No obstant això, és una escabetxada: el tall no té cap sentit, els òrgans segurament els hi van arrancar amb estrebades, i la sutura, bé, jo ho vau poder veure, un desastre. S’obria. Per descomptat, no va ser cosa d’un cirurgià.

La Manuela aixeca la mirada dels papers que agafava amb tensió i ensenya el seu somriure, orgullosa d’haver fet bé la seva feina.

—En Buendía ha confirmat que el que tenia a dins era un fetus?

La noia deixa caure els papers damunt la taula, neguitosa per la pregunta de l’Elena. Regirant els fulls, en un aparent desordre, troba per fi el que busca. Unes fotografies de la sala d’autòpsia després que en Buendía extragués el que hi havia dins la panxa. Les enganxa al vidre amb les altres fotografies.

—Un fetus de vint-i-vuit setmanes. Femení. Va estar un temps congelat abans que l’introduïssin a la víctima. No sabem quant, però segur que el doctor Buendía aconsegueix calcular una franja de temps. El cordó umbilical està esqueixat, el van arrencar del ventre de la seva mare, probablement, d’una estrebada.

El cansament dels membres de la BAC s’ha transformat en aflicció. S’obre un silenci espès; no cal que ningú digui en veu alta què signifiquen les últimes dades que ha donat la Manuela.

—Com és que en Buendía no és aquí?

La queixa de la Mariajo no és tant un atac a la nova com una petició d’auxili. La magnitud del que han descobert en aquella furgoneta es multiplica. Necessiten que en Buendía els ajudi a desembolicar aquesta troca.

—M’ha demanat que sigui jo qui us avanci aquestes dades; ell volia acabar unes últimes anàlisis.

—Sabem que segurament hi ha una segona víctima —la veu de l’Elena s’imposa a la sala, serena i segura—. La mare d’aquest fetus. Per com has descrit que li van fer l’avortament, el més segur és que morís. Mariajo, pots centrar-te en això? Truca a tots els hospitals per obtenir un registre d’interrupcions d’embarassos recents, tot i que no crec que l’hi practiquessin en cap centre mèdic.

—I tampoc no és tan recent. —En Zárate, dret davant de les fotografies del vidre, té els ulls clavats en el retrat d’aquell noi de mirada tèrbola—. La Manuela ha dit que el fetus havia estat congelat.

—Posem-hi un any. Parla també amb les comissaries de districte. I vull un registre de cadàvers no reclamats.

—A més de parlar amb els hospitals, puc fer una cerca de consultes ginecològiques estroncades als set mesos. És l’edat que tenia el fetus quan el van arrencar del ventre de la mare.

En Zárate desenganxa la foto del noi del vidre i la deixa caure damunt la taula.

—Què en sabem, d’ell? A part que és un home i té trenta-cinc anys, Manuela. Alguna cosa que ens ajudi a posar-li nom i cognoms. És el primer; potser, quan tinguem això, també podrem aconseguir el nom de la mare.

—L’anàlisi toxicològica de la víctima mostra, per una banda, traces d’escopolamina; segur que hi esteu familiaritzats. Provoca confusió i, el més segur, és que n’hi donessin per manipular-lo a plaer. D’altra banda, hi ha una quantitat apreciable d’hidrocarbur de metadona a la sang.

—Metadona? Era ionqui? —De manera instintiva, l’Orduño desvia la mirada a les fotos del noi; la barba descurada, esclarissada en algunes zones, els cabells morens rinxolats, li hauria anat bé un tall. No obstant això, aquesta deixadesa no li encaixa amb les característiques d’un ionqui.

—O un malalt. La metadona també es prescriu per al dolor crònic —apunta la Mariajo.

La Manuela s’escura la gola com la mestra que està a punt de començar la classe.

—És poc probable, Mariajo. Per al dolor crònic en pacients oncològics o que necessiten analgèsia s’utilitza més la morfina o el fentanil. Si apareixen restes de metadona en sang, el més normal és pensar en un drogoaddicte. Ara bé, no hi ha marques recents de punxades al cos ni dilatació de les fosses nasals, que seria el normal en el cas que l’esnifés. Tot això ens fa pensar, al doctor Buendía i a mi també, que era un drogoaddicte en procés de rehabilitació.

La Manuela és conscient que, potser, s’acaba de guanyar l’animadversió de la Mariajo per a tota la vida, però no ho ha pogut evitar: la temptació de deixar a qualsevol sense arguments gràcies a tot el que revela un cadàver és massa gran per aparcar-la per al bé d’un ambient harmònic a la feina.

—No has pensat que potser la fumava? T’has quedat a les pel·lícules dels noranta, reina. Avui dia, la majoria dels ionquis s’estimen més fumar la droga abans que ficar-se-la en vena. En van morir massa per culpa de les agulles. —La Mariajo no espera la resposta de la Manuela, treu el mòbil, busca un número a l’agenda—. Seria més útil si anessis a l’Anatòmic Forense i arrosseguessis el teu doctor Buendía dels quatre cabells que li queden i me’l portessis aquí. No és un cas per deixar en mans d’una principiant.

L’Elena troba la mirada indecisa de la Manuela: ha de fer cas de l’ordre que li ha donat la Mariajo? Potser sí que era una de les millors a la universitat, però la BAC és una altra història. Ja ho anirà aprenent. Amb un gest amable, la inspectora li indica que torni a la seva cadira. A l’altre extrem de la sala, la Mariajo es queixa perquè en Buendía té el mòbil apagat.

—De moment, l’única opció que ens queda és considerar la víctima un ionqui en rehabilitació. Tots sabem que la teoria té llacunes: a més del que apuntava la Mariajo, el contrast de les seves empremtes ha estat negatiu al sistema. L’habitual, en un addicte, és que la necroressenya sigui positiva. Que en algun moment cometés un delicte i el fitxessin. Ara bé, aquest noi no tenia antecedents penals. Orduño, Reyes: aneu als centres de metadona de la Conselleria de Sanitat i pregunteu als treballadors aviam si algú l’identifica.

L’Elena es fixa que en Zárate està mirant més enllà del vidre que separa la sala de l’altre personal de l’oficina de la BAC. Quan es gira, veu en Buendía que avança arrossegant les passes entre les taules. No respon a la salutació que li fa una de les funcionàries, i la inspectora té la certesa que no porta bones notícies. El seu posat ensorrat i cansat dissuadeix la Mariajo de fer cap comentari càustic sobre la seva nova ajudant. La mirada entelada del forense recorre els seus companys de la BAC fins que es fixa en l’Elena, a qui entrega un informe exigu.

—No he vingut fins ara perquè em semblava important fer una prova d’ADN urgent. —En Buendía s’asseu a la taula i esgarrapa el cafè a la Reyes; en fa un glop, tot i que està glaçat, mentre la inspectora fulleja l’informe.

—Quina fiabilitat té el test?

—Un noranta-nou per cent. Aquest noi... —En Buendía ha trobat damunt la taula la foto que abans hi havia deixat en Zárate—. Aquest noi és el pare biològic del fetus.

4

—Una venjança. La víctima podria tenir relació amb el narcotràfic, era un drogoaddicte. D’alguna manera, la posada en escena, l’home amb el seu fill a l’interior, és un missatge.

En Zárate aventura una respos

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X