Tres desitjos abans de morir

Espartac Peran

Fragmento

g-3

La galleda

Era ben petit i, mentre els meus amics del barri carregaven la galleda, la pala i el rasclet per anar al parc o a la platja, a mi em tocava agafar la galleda i les flors per anar al cementiri amb el meu pare. I això, cada cap de setmana.

Recordo molt bé el camí de nínxols que ens portava fins al 301, el nostre. Amb el temps em vaig anar familiaritzant amb gairebé totes les persones que hi havia allà enterrades. Mirant les fotografies que sovint acompanyaven els noms, jugava a imaginar-me la seva vida.

El camí fins al 301 era un passadís silenciós i llarg, molt llarg, amb nínxols a banda i banda. Per mi, que tot just aixecava tres pams de terra, era com passar per un congost altíssim. Les parets eren un mosaic de quadrats hermètics que amagaven a dins tot un misteri. Jo només em fixava, és clar, en els que quedaven ran de terra, a l’altura dels meus ulls. La meva menudesa no abastava tota aquella mort concentrada en una mena de rusc imponent i funest.

Per la banda dreta del passadís ens rebia la família Pons Vendrell. Una fotografia de color sèpia amb les vores cargolades. Eren set; crec que era una família sencera. Sempre em preguntava com s’ho havien fet per encabir tantes persones dins un nínxol tan petit. Una família ben avinguda, a la força.

Tot seguit tocava a l’Amparo Ramos, una senyora molt trempada i riallera. Darrere el vidre hi havia un marc amb una imatge d’ella asseguda majestuosament en una cadira, com si fos una reina. Era, clarament, una imatge d’estudi fotogràfic. Tenia les cames ben juntes i una mà damunt de l’altra. El cos estava lleugerament girat cap a l’objectiu per afavorir el retrat. Era tota ella corpulenta i tenia una cara ben rodona. Somreia. Una dona amable; em queia molt bé. M’hauria agradat conèixer-la ben viva, l’Amparo.

Després passàvem per davant dels Pujol Gallifa. Allò era una altra cosa. Segur que eren rics, molt rics. Aquella tomba era una preciositat. Sempre amb flors fresques, un marbre ben polit i dues fotografies curosament col·locades al centre. Eren una parella molt ben vestida i ella anava carregada de joies: collarets, unes arracades grosses i rodones i una polsera a cada braç.

S’acostava el nostre nínxol. Només ens faltava superar-ne dos dels que em cridaven l’atenció especialment. El d’en Pere Famadas Rodés tenia un marbre fosc i la foto torta, com si l’hi haguessin enganxat de mala gana. Era molt petita, com de carnet d’identitat. En Pere em feia por, feia cara de geniüt. Sempre procurava caminar ràpid, quan passava per davant seu. I, quan ja era un tros lluny, encara em girava per comprovar que tot estava a lloc; en Pere, també.

L’últim del recorregut era en Josep, i aquest em queia bé. El nínxol estava arran de terra. Sempre brut. Costava llegir-li les lletres del nom, perquè quan plovia amb ganes les gotes picaven fort a terra i el nínxol quedava esquitxat de fang. Jo tenia el costum de fregar-lo amb la mà mentre fèiem el passadís i el pare em renyava. Es veu que, els morts, cadascú es neteja els seus. Però és que era l’única manera de veure-li el nom: Josep Puig i Cadafalch. Sí, sí, per mi un mort més, en aquell moment. Quina ironia: les seves obres són de les més admirades i fotografiades del país. A Mataró en fem bandera. És un dels nostres mataronins il·lustres, un dels grans del modernisme. En canvi, aquí, al cementiri, el podríem posar a la llista dels més oblidats. Al seu nínxol no hi ha ni color ni ferro forjat per cap banda, només esquitxos de fang.

I ja hi som: el nostre. A la part superior hi té una rajoleta blanca i el número 301 gravat i pintat de color negre. Enganxat al marbre hi ha un colom blanc, preciós, de porcellana, que amb els anys ha perdut lluentor. Just a sota hi ha una inscripció amb lletra de pal, «Sempre estaràs al nostre cor», i els clavells que hi vam deixar l’última vegada. Eliseu Peran Masafrets. Nou anys. Jo començo a jugar. Faig pastetes i pilons de sorra i amb la pala omplo la galleda. El pare, mentrestant, comença a fer net el nínxol.

g-4

Propòsits

Per si no n’hi havia prou amb el meu germà, els meus pares van morir-se de cop i volta quan ells i jo érem massa joves. Al pare li va fallar el cor. Quatre mesos després va morir la mare, estic convençut que de pena. Això em va sacsejar l’ànima, que ja havia nascut condicionada per la mort, i per tot plegat sempre m’ha acompanyat el desig de parlar de la mort sense més pretensió que la de compartir-la. Els meus morts no són més importants que els vostres. Ho tinc clar.

He trigat anys a poder posar sobre el paper el que m’ha tocat viure i sentir. Vull pensar que, si ara ho puc fer, és perquè el dolor ja ha tirat més o menys avall.

Quan algú explica una mort, l’interlocutor, el que en teoria escolta, ràpidament salta i explica els seus morts, que sempre en són més i més tràgics. Costa que surti la mort, en un dinar o en un sopar, però quan passa sol ser l’inici de la pugna del «i jo més». Si algú explica que se li van morir els pares de càncer, l’altre salta per dir que els seus van morir en un accident de cotxe. Hi ha morts més importants que altres? Sí, és clar. Per a cadascú, les seves.

La mort dels germans o dels pares. Com pesen les morts dels de casa! Potser estaríem més preparats per al sotrac si abans n’haguéssim parlat sense por. Ens hem d’esforçar a parlar de la mort amb més naturalitat, perquè, encara que no ens ho sembli, la mort és inevitable i, per tant, natural. Si ja sabem que arribarà, doncs va, afrontem-la.

Permeteu-me que us parli de la mort, doncs. La mort del meu germà no va ser un cop dolorós per a mi. Ja he dit que quan ell va morir d’un accident ben absurd, jo no havia nascut. La seva mort ha estat una ombra, una presència constant a casa, un dolor somort dels pares que es materialitzava sobretot en aquell ritual d’anar al cementiri. Així vaig créixer jo. Amb la mort com a companya.

A vegades penso, però, que totes aquestes morts, a més d’un drama, han estat també una bona manera de fer-me estimar la vida. En realitat, totes dues coses són compatibles.

A casa, el fill que van perdre els pares ocupava més espai que els que seguíem respirant. He viscut tota la vida vora l’absència. Això em va permetre crear-me tot un univers mentre, literalment, jugava al costat del nínxol del meu germà Eliseu. Ara que ja soc una mica gran, em pregunto si tot allò m’ha servit d’alguna cosa. I la veritat és que l’única certesa que tinc és que forma part de mi, i que la mort, de tant en tant, cal mirar-la de cara, no fos cas que quan aparegui per primera vegada ens enxampi a traï­ció. Hi he donat moltes voltes: una criatura ha de néixer amb la mort a casa? Encara ara no en sé la resposta. Quan vaig arribar al món ella ja feia anys que s’havia apropiat de la nostra.

g-5

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos