La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874)

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez

Fragmento

g

 

Pròleg

Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català.

Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.

La relectura del carlisme no és del tot nova, com assenyala el mateix autor tot esmentant historiadors com Jaume Torras, Josep Fontana, Borja de Riquer o Jesús Millán. Però la recerca de gran abast portada a terme per Toledano durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d’aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.

La tria de la conjuntura també hi contribueix. Els anys de la Tercera Guerra Carlina es caracteritzen pel fracàs de la Revolució Liberal a Espanya —en el marc de la branca central dels Borbó que representava la reina Isabel II, aleshores a l’exili—, però també per la inviabilitat d’una alternativa monàrquica liberal, com la que suposà Amadeu I de Savoia. En els mesos següents passava el mateix amb la Primera República, que en poc menys d’un any tingué quatre presidents i s’exhaurí en les polèmiques entre unitaris i federalistes.

En aquest context, una nova generació madurada pel temps i per les derrotes concebé un nou carlisme, entès com un moviment políticament conservador, però alhora moderat, i espiritualment marcat pels principis catòlics contraposats a les teories dels odis de classe. Des del punt de vista nacional —i aquesta és la seva intuïció més reeixida—, el nou corrent es proclamà defensor de les llibertats nacionals de Catalunya, que havien garantit les seves Constitucions històriques —que havien estat liquidades, el 1714, pel primer rei d’Espanya de la dinastia dels Borbó.

Des de la distància històrica, aquesta opció sembla particularment interessant. Allò que es proposaren els carlins catalans des del 1868, i que Toledano documenta amb una solvència incontestable, és la recuperació de l’entramat legal dissolt amb el Decret de Nova Planta. És a dir, allò que avui el nacionalisme escocès anomena «devolution». Aquest corrent, com també demostra l’autor, va ser exclusivament autòcton, i en tot cas va ser observat des d’una certa superioritat displicent pel foralisme basc, i fins i tot pel pretendent, Carles VII. Tanmateix, a Catalunya, la via històrica no va tenir tampoc suports ni continuadors fora del carlisme. En aquest sentit, resulta sorprenent, i fins a un cert punt desmoralitzadora, l’aversió que el catalanisme contemporani ha tingut contra tot allò que es pugui llegir com una vindicació dels «drets històrics» —tal vegada amb una única excepció: la definició dels Mossos d’Esquadra com a policia integral acordada en el Pacte del Majestic entre José María Aznar i Jordi Pujol (1996), que contravenia el minso Estatut d’Autonomia del 1979, al·legant la formació històrica del cos policial (a la Catalunya de Felip V, el 1719, contra la guerrilla austriacista!).

La vindicació de la Catalunya foral recollia la nostàlgia per les Constitucions perdudes el 1714, que continuava present un segle i mig després en amplis sectors de la societat catalana. Però pel camí s’havien perdut ja alguns elements centrals del lèxic i del relat. Només així s’entén que el carlisme català utilitzés el terme «furs», amb arrels i contingut castellà, aragonès o valencià, però no pas català, ja que al Principat de Catalunya i als comtats de Rosselló i Cerdanya les nostres lleis fonamentals, fins al 1714, s’havien anomenat sempre «constitucions».

El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.

Ja se sap que la història dels vençuts és molt més difícil de reconstruir. En aquest cas, caldria afegir-hi les actituds derivades del mateix moviment, que després del compromís amb Solidaritat Catalana (1907) i amb el catalanisme polític, va anar derivant cap a un discurs reaccionari i espanyolista, que va acabar abocant en la seva participació —potser no del tot volguda— en la formació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, en el decret d’unificació del 1937 a l’Espanya de Franco, en plena Guerra Civil.

Ara, Lluís Ferran Toledano reviu els fets sense apriorismes, des d’una voluntat d’objectivitat i amb les traces d’un innegable ofici d’historiador. Es tracta de tot un esforç que mereix una càlida felicitació.

AGUSTÍ ALCOBERRO

g-1

 

I

La Catalunya catòlica, monàrquica i foral

g-2

1

La modernitat de la Catalunya carlina

Què va portar un jove barceloní com jo a estudiar el carlisme? Vaig néixer el 1961 a Hostafrancs i vaig créixer a la Sagrera, fill de pare manxec represaliat i traumatitzat per la guerra i el franquisme, i de mare mestra, que no pogué exercir, nadiua del paradís perdut de la meva infantesa, de Guardamar. Quan sortia de Barcelona, ho feia amb la família els diumenges o en alguna excursió de l’agrupament escolta Pau Casals. Així era com alguns barcelonins de la Meridiana «descobríem» Catalunya, sense adonar-nos que idealitzàvem un espai, amb els seus conflictes i les seves misèries. Aquest

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos