1
Introducció
Tens a les mans unes pàgines escrites amb molta il·lusió, i per això et vull donar les gràcies que siguis aquí. Jo soc l’Elena i, a més de ser psicòloga i sexòloga, treballo en el món de les maternitats i tinc molt presents les diversitats que hi trobem. L’aprenentatge del feminisme m’acompanya en la meva aventura professional i personal.
També soc mare de dues criatures que no paren quietes. Han vingut a la meva vida per ensenyar-me moltes coses. És fascinant veure com aprenen i com es van convertint en persones autònomes a poc a poc. Viure l’experiència de maternar ha capgirat molts elements del meu dia a dia i m’ha fet obrir més els ulls davant les desigualtats que hi ha a la nostra societat. Cada dia aprenc a ser-ne una mica més conscient.
Amb aquest llibre et vull proposar que t’endinsis en un món on puguis veure una mica de la teva història. Segurament no encaixaràs en tot el que he escrit, però és possible que algunes coses et siguin familiars.
Des d’on es construeix aquest llibre? Des de la inclusió. I per què? Perquè pretenc abraçar les diverses maneres de criar i també fer palesa la diversitat de persones que passem per aquesta experiència.
Que el llibre aspiri a ser al màxim d’inclusiu no vol dir que potser en algun moment no en sigui prou. Cada dia n’aprenc una mica, per tant espero que em comprenguis i que tinguis una mica de paciència si trobes que hi ha alguna cosa que hauria pogut exposar d’una manera més inclusiva i representativa.
En aquest llibre trobaràs referències i al·lusions a diverses professionals que m’acompanyen en l’exercici de la professió i a qui admiro. La majoria les conec personalment, i a algunes m’hi he acostat per mitjà dels seus llibres i de diverses expressions comunicatives. Amb això vull dir que no puc responsabilitzar-me de totes les opinions que difonen. Pel que fa a la meva direcció ideològica, sempre intento rodejar-me de feministes, antiracistes, anticapacitistes, de persones que no siguin ni classistes ni LGBTIQA-fòbiques, etcètera. Ara bé, no puc assegurar que totes les persones que he citat estiguin en totes aquestes lluites.
Et vull donar la benvinguda a aquesta aventura. Escriure aquestes pàgines ha estat això, una aventura. He tingut moments de revelació, moments d’eufòria i també de gran inseguretat per la responsabilitat que representava. Però, per damunt de tot, m’ho he passat molt bé. Espero que tu també en gaudeixis i que aprenguis llegint.
2
Què vol dir maternar?
La paraula maternar no surt al diccionari. En un primer moment, m’escandalitzo i penso que tot el que té a veure amb la maternitat, amb les dones, amb les persones que tenim la capacitat de gestar, no és prou important perquè hi hagi una paraula que reculli la grandesa de l’experiència. Això i, segurament també, que els diccionaris i les paraules que hi podem trobar els han inventat els homes —i, quan dic homes, em refereixo a l’estereotip d’home cisgènere, blanc, de classe mitjana-alta, amb estudis, d’edat adulta i totes les seves capacitats mentals intactes, en principi.
Llavors penso: «Crespi, busca la paraula paternar, a veure què passa!». I tampoc la trobo al diccionari. I crec que, segurament, no existeix per motius diferents. Perquè maternar i paternar, des de la perspectiva de l’educació patriarcal que hem rebut, no són el mateix.
Continuo buscant definicions no oficials per internet i confirmo el que sospitava. La maternitat es relaciona amb el vincle, amb els llaços afectius, amb les cures; és l’empatia i la comprensió de la canalla, és la protecció, l’aliment, la seguretat emocional. I paternar es vincula amb la corresponsabilitat, amb tenir més presència a la vida de la mainada. I prou. I prou? Doncs no hauria de ser així, encara que ja sospitava que tot plegat aniria per aquí, perquè donem per fet que maternar és una cosa que ja ve implícita en el fet de ser dona. A una dona li pressuposem totes aquestes qualitats: ser més empàtica, comprensiva, amorosa, saber donar suport i protecció a la canalla. En canvi, dels homes no s’espera tot això: si hi són més presents o es «corresponsabilitzen» en la criança, es considera que amb això ja n’hi ha prou. Certament, la societat no és gaire exigent en la corresponsabilitat que es demana als pares de les criatures.
Per tant, ens trobem que maternar i paternar viuen en desequilibri, sobretot si tenim en compte que ens han educat en un model masclista on es dona per fet que tothom és cisheterosexual (cis significa cisgènere: és a dir, que estàs d’acord amb el gènere que t’han assignat en néixer, i heterosexual significa que sents atracció sexoafectiva per persones que no són del teu gènere).
En alguns espais d’aquest llibre utilitzaré la paraula mapaternar. I no la utilitzaré en el sentit que totes les famílies han de tenir mare i pare, sinó pensant que les persones responsables de la criança poden ser tant mares com pares. No he trobat, encara, cap concepte que sigui més inclusiu i que també incorpori les persones no binàries i d’altres realitats familiars. De totes maneres, al llarg del llibre faré servir diferents fórmules per buscar un vocabulari més inclusiu. La meva idea és que totes les persones que llegeixin aquest llibre, en algun moment o altre, s’hi sentin representades.
EL QUE T’HAVIEN DIT QUE VOLIA DIR MATERNAR
En aquest llibre no pretenc només explicar-te coses. Quan jo escric alguna cosa se’m fa impossible no tenir en compte, d’alguna manera o altra, la teva opinió. La vostra opinió. És per això que he fet dues coses que, per a mi, són importants. D’una banda, recopilar experiències diverses a través d’estudis, d’altres llibres i de les vivències de les persones que tinc al meu voltant, de manera més o menys directa.
I de l’altra, animar-te a fer un treball d’introspecció que et permeti recordar i reflexionar per veure què has après de l’experiència, en cas que l’hagis viscut, i com voldries que fos si mai arribes a tenir criatures a prop.
Abans que t’endinsis en la lectura d’aquestes pàgines, m’agradaria que pensessis quins aprenentatges has tingut sobre la maternitat i quina idea t’havies creat de l’experiència de gestar, parir i criar. Que recordessis quins missatges vas rebre quan eres una criatura petita i també els que reps a dia d’avui. I no em refereixo només als missatges directes, també vull que tinguis presents els que t’arriben més camuflats. Els pots identificar?
Creus que totes les persones rebem els mateixos missatges sobre el tema de la maternitat? Hi ha diferència en funció del gènere que t’assignen, segons si t’eduquen per ser una noia o per ser un noi? Abans de tirar endavant, faig un incís per recordar que hi ha altres identitats de gènere, tot i que el sistema ens educa de manera binària. Espero que aquesta perspectiva canviï i que la possibilitat d’identificar-nos amb el gènere que vulguem sigui una realitat pròxima.
Tota la vida, quan ens han volgut explicar què era la maternitat, les paraules més sentides han estat sacrifici, renúncia, dormir poc o malament i patiment. En contraposició, però, també s’ha repetit moltíssim la paraula estimar o amor.
Sembla prou clar que rebem missatges molt polaritzats, que van de la negativitat a la positivitat, per bé que també en rebem alguns que volen ser un senyal d’alerta sobre el que vindrà i d’altres de més realistes i útils. Explorem ara els tipus de missatges.
• Els que es donen amb un to negatiu o que, per si sols, són negatius. I, com hem dit anteriorment, que vinculen la maternitat amb el patiment, la renúncia, el sacrifici, l’esgotament, la soledat, amb la idea que seràs una ovella més del ramat. Aquests missatges que intenten alertar del que vindrà i que solen anar lligats a l’experiència personal de qui te’n parla. Per exemple: et distanciaràs de la parella, la teta és un sacrifici, deixaràs de ser qui ets, dormiràs poc o malament, necessitaràs molta paciència, et canviarà la vida.
• Els que es donen amb un to positiu o que, per si sols, són positius. Abans he comentat que el missatge positiu que més es repeteix és «estimar» o «amor». Aquest el considero un missatge positiu i realista, tot i que no serveix per a tothom. També m’han descrit la maternitat com «el millor que et pot passar a la vida», «felicitat i plenitud», «únic», «meravellós», «amor incondicional», «amor pur», «connexió».
• I els missatges que encara es reben massa poc sovint però que són més realistes i útils serien: és una experiència que implica prendre decisions pròpies, respecte, cuidar i cuidar-se, dedicació, responsabilitat, acompanyar, educar, amor...
T’hi fixes? Ens n’anem d’un extrem a l’altre: missatges positius versus missatges negatius. És evident la trampa que amaguen tots dos tipus de missatges. Els missatges positius sovint són tan brutals, tan positius, que si algú no ho sent exactament així, la culpa l’envaeix. I els missatges negatius et porten a l’abnegació. Per tant, el sacrifici, la soledat i l’esgotament és el preu que hem de pagar per viure una experiència única i absoluta. Per això ens movem per aquests extrems: el sacrifici amb una gran recompensa.
Pel que fa als missatges que intenten alertar sobre tot plegat per fer-ho més lleuger i menys sacrificat, que parteixen del «ja t’ho vaig advertir», responen a una intencionalitat boníssima, però com que provenen de l’experiència personal i cada mapaternitat és un món, no són eficaços per a tothom. El que per a una persona és útil, per a una altra pot no ser-ho. I, de vegades, aquesta allau d’avisos no fa més que angoixar les famílies que acaben de tenir una criatura.
Finalment, els missatges que a mi m’agraden més i que són els que s’haurien de transmetre —malauradament tan sols representen un petit percentatge dels que la societat envia de manera directa o indirecta— són els que intenten explicar la realitat de l’experiència amb els seus matisos, els que intenten empoderar la persona sense fer-la sentir culpable. Són comentaris que fomenten l’autoestima, la seguretat personal, que expliquen que és una experiència de responsabilitat a la qual s’ha de dedicar temps i espai, i que intenten fomentar l’aprenentatge de les persones que estan al càrrec de la criatura i de la criatura mateixa. Són missatges que ens diuen que aquesta aventura és complexa, que pr