Pròleg

L’ofici de viure i les dificultats per viure

RECUPERAR ALGUNS PETONS PERDUTS

Començo a escriure aquest llibre al final de 2021, quan la pandèmia de la covid-19 ja ens deixa fer vides majoritàriament molt semblants a les d’abans, però amb existències que, de maneres molt diverses, s’han vist afectades. Escric, doncs, en temps de postpandèmia, interrogat per uns i altres (com a suposat expert en el món dels joves) sobre els efectes del que hem viscut en el nostre present i sobre les previsibles conseqüències de futur.

També ho faig preocupat per la humana tendència a pensar que tot allò que ara ens passa ve derivat d’aquest sotrac vital (cada època té el seu), i que oblida que la majoria de les crisis que hem anat sentint ja existien. Els anys de pandèmia el que han fet és posar-les de nou davant nostre, agreujar-les en algun cas, urgir-nos a donar-hi respostes. Això és el que ens passa ara amb la salut mental, aparcada sovint per una societat centrada en l’èxit (com si viure no fos complex, desigual, entre felicitats i infelicitats), mancada de respostes coherents i de recursos humanitzats.

Poso la primera ratlla d’aquest text després de participar en un diàleg en què la meva intervenció tenia el títol següent: «Recuperar alguns dels petons perduts». Parlava de les recuperacions necessàries, perquè sembla que una part significativa d’allò que ha quedat trastocat a les nostres vides ha estat la salut mental. Si més no, tu que ara em llegeixes, de la mateixa manera que jo que escric, segur que trobes a faltar alguna calma, no acabes de recuperar la serenor. Ara, a tu i a mi, ens remouen diferents malestars, pensem a reconstruir benestars. Potser alguna persona lectora també sentirà que ha emmalaltit, que no se’n pot sortir sola sense alguna «cura». A vegades, algú també està sentint que el seu dolor vital no sembla tenir solució.

Per a què ens servien abans els petons? Per què augmenta l’angoixa quan la vida no va bé? Com perdem la salut mental i com la podem recuperar? Tenim més persones afectades per trastorns mentals o estan esclatant vells i nous malestars? Tancats, hem descobert que teníem un món interior, però ara no sabem què fer-ne? Estem embogint o tan sols es tracta d’haver pres, obligadament, consciència que cal ocupar-nos de la nostra salut mental? El llibre que ara tens a les mans mira de convidar-te a trobar junts algunes respostes a aquests i a molts altres interrogants.

VIDES CONDICIONADES

Malgrat l’oblit, la pandèmia va suposar una experiència humana, personal i social intensa. Podria haver-se quedat en un succés històric significatiu, una mena de malson que no volem ni recordar. Però, si ara estic escrivint sobre salut mental, és perquè, per múltiples raons, va alterar els nostres mons i, especialment, va deixar al descobert unes realitats vitals que ja tenien molt poc de saludables. No volíem tenir present el món de malestars en què vivíem, i una crisi intensa ens l’ha tornat a posar davant els ulls.

No. Aquest llibre no va sobre la pandèmia ni sobre la realitat mental de la postpandèmia, tot i que hi faré contínues referències. Tanmateix, com que les experiències d’aquests mesos han estat un conjunt de reactius que han fet surar malestars, han detonat reaccions i crisis, han agreujat dificultats vitals i han esgotat els nostres dipòsits de benestar emocional, convindrà fer un petit repàs d’allò que ens ha passat. No ho resumiré per establir cap tipus d’alarma ni per fer el mapa de les patologies de la covid. Ho faig perquè ha estat una síntesi de la majoria de variables que, en ser alterades, alteren la construcció de la nostra salut mental, variables de les quals sí que parla el llibre. Fem-ne un repàs d’algunes.

Ens van tancar. I això va suposar, entre moltes altres incidències, que la nostra vida va passar a ser regulada només per un espai, un context, quan habitualment les nostres existències són la suma de vides en diferents entorns, regulats només en part per la lògica de la llar (treballar, relacionar-se, fruir, divertir-se, formar-se, etc., es donen en realitats diferents). La llar va esdevenir una «institució total».

A tothom li va passar allò que descrivim que passa quan es tanca, per exemple, un adolescent en un centre: la seva vida depèn només d’una institució i de les seves regles. No hi ha possibilitats de diversificar ni de compensar i, als problemes que ja té, s’hi sumen els que provoca la vida institucionalitzada. Recordem que les primeres setmanes de tancament els adolescents (si tenien habitació i wifi potent) no es queixaven. La principal explicació és que podien viure altres vides en la seva dimensió virtual, digital. Podien fugir de la vida domèstica.

La vida en relació es va acotar. Els que ja tenien poca vida social ho van agrair (després va ser més difícil convèncer-los per construir relacions). La majoria va sentir que necessitava bona part de les relacions que aleshores no tenia i sense les quals no acabava de sentir-se bé. Malgrat el discurs egoista dominant, conscientment o inconscientment, tothom va comprovar que necessitava altres persones per trobar-se bé. A més, com que bona part de les relacions van passar a ser imposades (els membres de la família no es trien, el grup bombolla no va per amistats, etc.), hem hagut d’aprendre a gestionar o a suportar les relacions difícils (havíem de conservar la calma i sentir-nos bé convivint amb qui no volíem viure; si més no, havíem de viure sense poder tenir parèntesis de relació). Hem descobert que benestar i malestar depenen dels climes afectius que es creen allà on has de viure.

Potser el que es va alterar de manera més universal va ser la nostra relació amb la malaltia i amb la salut. De cop, estàvem endinsats en una amenaça desconeguda, i sentíem que podia matar-nos. Per estar bé ja no teníem a mà cap de les explicacions (sempre molt precàries, perquè educar per a la salut ni és ni era un tema d’atenció) amb les quals ens bellugàvem fins al moment. Era viure entre infinitud d’informacions, però sense poder consolidar la pròpia explicació. En algun moment, tothom va haver de pensar què considerava que era la salut i què conformava la situació de sentir-se bé.

Per acabar-ho de completar, han estat mesos en els quals les explicacions més esotèriques han acabat d’envair una part significativa de la comprensió de la salut que tenen moltes persones. I, en territori oposat, la inundació d’evidències científiques suposades o reals ha acabat creant lectures de la vida reduïdes a variables que deixen de banda la complexitat. De cop, ens vam trobar tractant de construir les explicacions de la vida a les quals —immersos en altres urgències— sempre posàvem sordina per no ratllar-nos.

Seria un espiritualista sense remei si no deixés clares les grans alteracions (aquestes sí que perduren i perduraran) en el treball i les economies familiars. Les més suaus han tingut a veure amb allò del treball presencial i a distància. Aquests canvis han modificat les nostres relacions amb la feina, les nostres competències, el sentit que tenia anar a treballar, etc. Si més no, hem hagut de reubicar-nos com a persona que treballa (que se sent bé o malament treballant, que treballa per viure o viu per treballar, etc.).

Però no podem oblidar el que ha significat per a moltes persones perdre la feina (no saber a què dedicar la vida, no tenir recursos per viure) o per a molts joves confirmar que el treball i el futur tenen algunes negrituds més. Com passa en cada crisi econòmica, havíem de tornar a pensar com es pot sobreviure equilibradament sense feina. Llegia, per exemple, algun col·lega de l’atenció a la salut mental que deia: «Nosaltres el que volem és poder receptar treball».

Potser, el gran canvi (el gran descobriment) ha estat trobar-nos tots cercant ser escoltats. Tothom ha acabat sentint, d’una manera o altra, la necessitat de buscar si tenia algú al seu costat, descobrir a qui podia recórrer. Sovint hem hagut de comprovar que els recursos d’atenció ja no existien perquè els havien suprimit o no estaven pensats per escoltar.

LA FELICITAT PERDUDA I LA FRAGILITAT DEL VIURE

En clau emocional i afectiva, majoritàriament, d’una manera o altra, convindràs que hem viscut de manera més intensa que abans tres grans tipus de vivències (si més no, ens hem vist obligats a descobrir-les). En primer lloc, sovint estem desconcertats. La pandèmia ens inoculava el dubte, per exemple, de no saber on era la felicitat. Si no podíem fer la vida d’abans semblava que ja no podíem ser feliços. Fitxa’t que el gran descobriment dels darrers mesos ha estat creure que la felicitat té nom de cervesa.

Com escriuré en més d’una pàgina, la nostra salut mental requereix una dosi vital mínima de felicitats, però, en no poder tenir les d’abans, hem entrat en crisi i hem hagut de preguntar-nos sobre tot allò que ens fa feliços (o que era mentida que ens aportés felicitat). Alhora, hem sentit o hem hagut de pensar en algunes de les experiències humanes més significatives, en la seva presència i en la seva absència.

La pandèmia ens ha fet recordar els infants que, en un pis de cinquanta metres quadrats i una desena d’habitants, poques nits tindran una mare disposada a llegir-los un conte. Ens ha fet descobrir el dol de no poder fer un petó de quinze anys a la persona de la qual t’acabes d’enamorar. Hem hagut de valorar com cercar felicitats químiques entre l’alcohol o els psicofàrmacs. Hem mirat de compensar la manca de satisfaccions amb felicitats de mercat.

Un altre grup de vivències les podríem relacionar amb la fragilitat. Ens hem tornat a descobrir com a éssers fràgils que, a més, no poden fer gaires plans de futur, i que veuen que tot està immers en una gran incertesa, dins de la complexitat. Les persones que havien fet de la seguretat vital la seva forma bàsica d’equilibri sentien que tota la vida es posava potes enlaire. En graus diversos, hem viscut l’amenaça de la malaltia i de la mort com a realitat que sempre tendíem a oblidar. I no tothom té eines per gestiona-la i acumula, per exemple, angoixes que generen desequilibri. «La incertesa em mata», deia una jove a la qual escoltava no fa gaire i que patia per no poder planificar el que podia fer amb la seva joventut (a pensar en el seu futur més llunyà ja hi havia renunciat).

El resultat han estat emocions i sentiments de gestió difícil. Potser la por ha acabat ocupant més espai del que és saludable o ha acabat multiplicant-se en pors diverses i indefinides. Recordo un jove al qual ajudava que no podia sortir de casa sense una mascareta doble i uns guants duplicats. El món exterior era per a ell, fonamentalment, una font de contagis i no un espai de relació. Encara hi ha pares i mares que aterreixen els seus infants parlant-los de l’escola com a lloc de malalties.

La gestió col·lectiva de la pandèmia també ens ha deixat un conjunt d’estranyes vivències, que van des de viure l’altre com a enemic (no només com a estrany i diferent de com el vivíem abans, sinó com a font de malalties) fins a angoixar-nos per la solitud. Molts joves expressen la seva vivència de «no trobar l’amor» o de «quedar-me sola».

Igualment, apareixia la preocupació per acabar tenint una vida fracassada. Moltes persones adultes expressen una por aguditzada al fracàs, al fet que la seva vida ja no pugui tenir èxit. Com es pot recuperar l’entusiasme si la teva vida està presidida per la impotència? Algunes persones troben entorns que les ajuden a gestionar tot aquest magma d’emocions i d’altres ho han de gestionar soles. Els costos en salut mental seran diferents.

Una conseqüència d’aquestes vivències ha estat l’agudització de les demandes de seguretat. Hem demanat imatges clares del que ens passava i respostes simples i eficients. Tornem a reclamar amb més insistència que abans una fotografia de la realitat en dos colors, una causa definida del perquè passen les coses, un remei (un fàrmac social o químic) ajustat i capaç de resoldre el problema. I, moltes vegades, patim com a grup deliris de solució màgica molt més greus que les desconnexions de la realitat que formen el trastorn d’una persona que pateix un brot psicòtic.

Finalment, part del que hem viscut, del que vivim, té a veure amb pèrdues i ruptures. A les vivències de fragilitat s’han sumat pèrdues de persones estimades, en una proporció més gran i amb una intensitat aguditzada dels sentiments. Però també han estat, com acabo de resumir, pèrdues materials generadores de pèrdues d’entusiasmes. Pèrdues dels entorns estables que evitaven patiments. Potser, entre inseguretats i pèrdues, hem hagut de descobrir les formes de viure amb un nivell raonable de caos habitual.

QUAN LES BASTIDES DE L’EQUILIBRI ES TRENQUEN

Producte d’aquest estat de coses, com a resultat de la nova crisi o com a descobriment nou d’una vella realitat en crisi, el que és cert és que tots plegats estem una mica més preocupats per la salut mental, la pròpia, la dels fills, la de les persones a la quals ens dediquem professionalment. Voldríem aclarir-nos, quan, emocionalment desconcertats, no aconseguim explicar què ens passa o què els està passant als que tenim a prop.

No m’atreveixo a compartir la màxima repetida per alguns professionals segons la qual, «després de la pandèmia de la covid, vindrà la pandèmia de la salut mental». Però sí que, havent patit d’unes altres maneres, havent-se desmuntat les bastides fràgils que ordenen part dels nostres equilibris, necessitem pensar què ens passa i mirar de compartir criteris per recuperar equilibris i per ajudar els més joves a construir activament el seu benestar.

No et costarà gaire trobar estadístiques que, aparentment, demostren com han augmentat diverses patologies relacionades amb la salut mental. Veuràs repetit que s’han multiplicat les depressions, els trastorns d’ansietat, els trastorns de la alimentació, els suïcidis, etc. També trobaràs estadístiques sobre l’augment exponencial de les demandes de tractament en els recursos de salut mental. No et faltaran dades sobre el gran augment del consum de psicofàrmacs.

De tot això en parlarem en les pàgines d’aquest llibre, però no seguiré aquesta argumentació. En bona part perquè allò que definim com a malalties mentals, diferenciades amb un nom, no deixen de ser calaixos en els quals col·loquem malestars. De tal manera, que haurem de parlar de si ens és útil definir com a depressió una tristor permanent que se’ns menja la vida quotidiana. Et proposo pensar que, en una societat de malestar com la nostra, el que potser està passant és que el nombre d’incomoditats ha augmentat i els recursos personals i col·lectius per fer-hi front no són ni suficients ni adients. Podríem dir que els malestars vitals se’ns han tornat incomprensibles i ingestionables.

També et proposo acordar que bona part de la llista de trastorns constitueix una llista d’expressions. Són les formes que individualment o col·lectivament trobem per poder dir que patim o que no suportem el món en què hem d’estar, o que serveixen per abocar fora ràbies, confusions i patiments. Moltes noies pateixen un veritable trastorn alimentari que val la pena considerar com a trastorn en si mateix. Però moltes més simplement aboquen al cos els seus malestars adolescents. Algunes, el que fan és utilitzar el seu cos com l’única eina que tenen per expressar els desacords, per protestar per la vida que han de viure. Molts joves, als quals etiquetem amb trastorns socials diversos per la seva conducta plena de conflictes socials, no fan altra cosa que descarregar ràbies acumulades en infàncies d’abandó o, en altres casos, expressen desacords amb presents i futurs que tan sols es pinten de negre.

Pensar en la salut mental té, a més, una dificultat afegida: el caos permanent de les explicacions. La psicologia, la psiquiatria, la intervenció terapèutica és el territori de les tribus més diverses, convertides cadascuna d’aquestes en posseïdores de la veritat.

Com a éssers humans que patim, quan cerquem explicacions comprensibles i útils a allò que ens està passant, trobem multiplicitat d’arguments que o no expliquen res, o comporten alguna mena de fe o redueixen totes les dificultats a una variable. En temps de crisi, a més, proliferen les respostes màgiques, la venda de remeis sense rigor. La llista de «teràpies» que ens ofereixen és llarga i no val la pena que en posi cap exemple. A prop de casa teva segur que tens algun centre que t’ofereix de tot.

El panorama de la incoherència es completa quan la resposta ve revestida d’«evidència científica», quan la majoria de les vegades redueixen a algunes variables matemàticament correlacionades la complexitat de viure i de patir. Quan parlem del tema, veuràs que et proposo parlar d’evidència humana escoltada i recollida amb rigor i coherència.

EL RELAT D’UN OBSERVADOR PARTICIPANT AMB CURIOSITAT IMPLICADA

També voldria aclarir en aquestes primeres pàgines les meves pretensions i les meves rèmores a l’hora de posar-me a escriure endinsant-me d’alguna manera en les vides dels lectors amb qui conviuré en unes pàgines, en un temps. Soc un professional de la psicologia i l’educació que ha estat molts anys al costat de les persones, especialment d’adolescents, mirant de ser útil. Com a observador participant de moltes vides canviants en un món canviant, he fet meva una actitud de curiositat implicada (descobrir allò que en cada moment era important i les formes adaptades d’ajuda). Pots comprendre que, en el territori de la salut mental, els meus desconcerts han estat permanents i no he intentat mai emmotllar la realitat a una teoria explicativa universal. Estava sempre disposat a cercar noves respostes a noves realitats. Perquè em puguis situar, en faré un petit repàs.

Quan als anys setanta del segle passat estudiava psicologia, un dels meus treballs va tractar sobre l’antipsiquiatria. Era l’època en què la batalla principal era dignificar l’atenció, i demostrar que les persones «malaltes» no havien d’estar tancades i que part de l’origen de la dificultat i de la solució eren en la comunitat. Cinquanta anys després acabo de llegir un estudi rigorós sobre com una depressió greu ha estat modificada a partir de l’estimulació elèctrica d’una minúscula àrea cerebral. Entremig, vaig viure el temps en què el Valium omplia el gran mercat de l’angoixa i l’època de la «generació Prozac», en la qual homes i dones buscaven la felicitat de la vida en aquest nou antidepressiu. Més recentment, hem vist com la gestió del dolor ha quedat atrapada pels successius nous opioides (pots trobar molta informació, per exemple, sobre l’epidèmia dels derivats de l’opi als Estats Units). També podem recordar junts com cíclicament l’ús d’aquests fàrmacs, o de les drogues no legals similars, serveix per calmar els dolors de viure. He hagut de situar-me permanentment entre la paraula que acompanya i la substància que estalvia patiments

Podem retornar al present i descobrir noves demandes d’ajuda. No fa gaire, rebia el correu d’una noia de batxillerat demanant-me suport per al seu treball de recerca, i em deia:

Bona tarda, Jaume, em dic Maria i soc de... A casa tinc llibres escrits per tu que els pares han comprat per intentar ser els millors pares del món. Estic acabant de fer les reflexions del meu TDR al voltant de la medicalització de la vida. Cada vegada veig més que companys i companyes necessiten algun tipus de fàrmac per fer front a l’estrès acadèmic, a la falta de son..., i no sabem gestionar les adversitats..., un exemple ha estat la pandèmia, durant la qual els joves hem estat apartats de les persones que necessitàvem atenció i suport..., fet que s’ha demostrat amb l’increment de joves que han necessitat un suport farmacològic per poder afrontar les seves pors, les angoixes [...]. Em pregunto, si lluny de titllar-nos de ser els joves del botellón que feies servir en un article, per què no se’ns protegeix? Per què sabent les eines que necessitem per fer front al nostre futur incert, no se’ns donen? El sistema educatiu hi té alguna responsabilitat? I finalment, els nostres pares, intentant cuidar-nos, ens han privat de créixer sanament? Em podries dir què en penses? Moltes gràcies!

En molts moments del meu recorregut professional, quan algun jove destruïa altres vides, he rebut demandes per explicar el que havien fet en clau de bogeria. Cal estar boig per matar, per matar de determinada manera, em deien. I jo havia d’explicar que no. Però que sí que calien altres bogeries socials i ètiques per matar com a diversió, per liquidar qui ens sobra o és diferent. Havia d’explicar com les ideologies poden fer embogir, en considerar que l’altre no és persona o és un ésser que no mereix viure. Havia d’explicar que el món està boig en la mesura que ens dominen maneres d’entendre la vida que comporten la destrucció. Més enllà dels manuals de psiquiatria, havia de recordar que no es pot pensar ni sentir la bondat de la pròpia vida negant el dret a viure a uns altres.

De tant en tant, he estat colpejat per suïcidis joves i he hagut d’ajudar qui, d’una manera o altra, havia estat al seu costat. I sempre ens preguntàvem no tant si ho podíem haver evitat, sinó sobre els mecanismes que els havien portat a pensar que morir era la solució. En una trobada de salut mental, una professora de música explicava que un alumne adolescent li havia fet la pregunta següent: «Per a què serveix la vida?». Acabo de tornar a veure l’obra teatral sobre el suïcidi No m’oblideu mai i he escoltat de nou com uns dels seus personatges afirma al final: «Avui he decidit viure». No sempre he sabut trobar els arguments, emocionals i racionals, que justifiquen viure.

La llista de vivències, experiències i contradiccions de la meva vida professional seria molt llarga. Si n’he volgut fer una pinzellada ha estat perquè tu, lectora o lector, estiguis al cas dels meus condicionaments a l’hora d’escriure i sàpigues que no parteixo de cap teoria de referència, cap sistema conceptual explicatiu. Potser, tan sols, de la necessitat de mirar, d’escoltar, d’acollir i acompanyar l’altre, per mirar d’entendre allò que viu patint. He acceptat escriure aquest llibre per posar-me a sistematitzar sobre el paper els meus dubtes, les explicacions i les respostes que cal construir junts, acceptant que estic condicionat per l’experiència passada. Pretenc aclarir-me i ajudar a posar nom a allò que les persones sentim i pensem però no aconseguim expressar.

No trobaràs citacions ni referències a autors ni a documents. Això no vol dir que siguin idees meves. Tot allò que som (també les idees) neix de la relació. Tan sols he posat el meu ordre, la meva coherència, a allò que he llegit, compartit, après de les altres persones, reflexionat.

També et prego que disculpis la barreja de lectors que imagino. A estones t’explico la meva vida per aclarir-me jo mateix. En un altre moment, escric pensant en la persona que pateix i em llegirà. També escric tenint al cap els col·legues de professió i argumento per aconseguir que canviïn el seu estil d’atenció i tinguin la capacitat d’atendre el lector o la lectora que està entre els que pateixen i demanen ser escoltats. Espero aconseguir una comunitat lectora múltiple, perplexa, que mira de tenir una visió compartida sobre molts aspectes de la salut mental.

EL CONTINGUT DEL LLIBRE

A les properes pàgines tens un text escrit en cinc grans apartats, tot i que no són exactament seqüencials i el relat va i ve —retorna als temes per mirar d’aprofundir-hi amb diferents perspectives—. A la primera part, trobaràs apuntades totes les qüestions. Dono voltes al garbuix dels malestars i els trastorns i a com situar-los entre els malestars del món i les malalties. Estar malalt, ser malalt, viure en un món malalt. A la segona, assajo una explicació global i integradora per entendre amb alguna coherència què vol dir embogir. Una proposta que tracta de dotar de contingut allò que som, allò que ens passa, allò que vivim.

La salut mental està en desenvolupament permanent, igual que la vida mateixa, motiu pel qual dedico la tercera part a explicar com construïm o destruïm vides mentalment saludables al llarg dels diferents cicles vitals, des dels infant que necessiten sentir-se segurs fins als adolescents que volen arriscar-se. És un capítol sobre la salut mental en evolució. També miro de suggerir com educar, com ajudar a tenir consciència de la pròpia salut mental i com entendre la dels altres per no construir estigmes.

Els dos darrers apartats estan destinats a pensar con cuidar la salut mental i com ajudar a recuperar-la quan tot es complica. Parlarem de la font dels plaers, de les emocions i els sentiments, dels residus tòxics de l’existència, de les estratègies i les habilitats per gestionar les dificultats, de la compensació dels patiments, etc. Després, miro de resumir les ajudes que necessitem quan els malestars o els trastorns són presents. Com explicava una persona atesa adequadament en un servei de salut mental: «Construïm junts una explicació del que m’està passant». No m’oblido de parlar de les drogues que ajuden a viure i dels «medicaments» que compensen. I haurem d’acabar comentant les dificultats d’atenció i els serveis de salut mental.

Com he dit, he començat a escriure al final del 2021 i el llibre haurà d’arribar a l’editorial el maig del 2022. Així que jo aniré vivint i el llibre farà el seu procés. No tornaré enrere per canviar-hi res, tot i els esdeveniments que la vida vagi incorporant. Espero oferir-te un relat dinàmic, el qual la vida incerta també farà evolucionar fins a la darrera pàgina.

Espero que, en acabar la lectura, comparteixis una visió humanitzada, complexa i global del benestar, dels malestars, de les complexitats que alteren la salut mental i de les maneres d’estar al costat de les persones quan es desencaixa alguna part de l’existència.

Potser tot és qüestió d’anar aprenent l’ofici de viure gestionant les dificultats i els atractius d’estar vius.

I

Dels malestars als trastorns

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X