Tots hem sigut fills

Hi ha gent que no tenim les arrels gaire clares, i sovint els nostres ancestres tampoc han estat sempre al mateix lloc: han patit guerres, accidents o morts sobtades que han fet que tot trontollés i haguessin de canviar de terra. I, quan no tens un poble a on tornar de vacances i veure els teus, d’on ets? I, tot i així, et toca defensar un país, una família.

He viscut en quinze cases diferents de la meva ciutat i em considero afortunada. I mentrestant, passen coses, ets filla i després mare, i fas el que pots.

L’àvia va canviar de terra per la mort dels seus pares, l’avi va canviar de mare quan la seva es va morir.

La mare va canviar de casa en quedar-se sola.

Les nostres filles van canviar de país i de família. Van néixer al Nepal i ja fa més de vint anys que són amb nosaltres.

El pare va marxar de casa quan jo tenia set anys. Feia temps que ja no es veia amb cor de fer de pare, crec, i un bon dia va agafar la porta i ens va deixar allà palplantats, a mi, als quatre germans i a la mare. I el vaig trobar molt a faltar fins que ja no em calia. Si hi ets bé, i si no, també... la vida empeny, la vida continua.

Et mous tu o reps els qui ho fan, per parar i quedar-nos quiets, per calmar-nos i estimar-nos. Perquè ens vam quedar sols i no volem que als altres els passi el mateix.

Al cap i a la fi, no és tan dramàtic com sembla, simplement és el que t’ha tocat viure.

Hi ha pares sense fills, fills sense pares, pobresa, accidents, morts. I tot gira i gira, com els molins de vent. Hi ha ferides que ens deixen crostes, sediments, i uns gens que heretem i que reneixen com l’au fènix de les cendres, tossuts, per tornar a fer-nos passar pels mateixos indrets. És una condemna, fascinant i maleïda, fins que aprenem alguna cosa.

Fills sense pares

Després de la separació dels meus pares, ens vam quedar sense casa perquè la mare no la podia pagar ella tota sola. Vivíem repartits entre la casa dels avis i la dels tiets. A la meva germana petita i a mi ens tocava dormir a la dels avis, però moltes tardes ens hi quedàvem tots cinc fins que no arribés la mare de treballar.

Ostres, com cuinava la iaia Vicenta! Asseguda a la butaca del menjador, en angle recte amb la porta oberta, veia els fogons de la cuina i ho controlava tot de reüll mentre mirava la tele. No sé si li agradava gaire cuinar, sempre se’n queixava, però tot li quedava espectacular. La salsa de tomata la deixava coure durant hores, lentament, amb un rajolí d’oli i una mica de sucre.

—Cada cosa tiene su tiempo y, cuando cocines, no tengas prisa... —em deia—. Así te quedará bien, seguro. —Em passava la mà per la cara i feia veure que em prenia el nas amb unes mans petites però molsudes que feien olor d’all i de ceba. Realment hi dedicava temps, ella: comprar, cuinar i després a mirar la tele asseguda a la butaca. A més, ens renyava per tot.

—Tú a la cocina, tú al balcón, tú al pasillo y tú a la escalera...

Érem cinc, i no sabia com separar-nos perquè no féssim més merder.

—Nena, coge las bolsas y llama a tus hermanos. Nos vamos a la plaza a comprar antes de que llegue tu abuelo.

I anàvem al mercat de la travessera de Gràcia, a poc a poc, perquè tenia les cames curtes i es cansava de seguida.

—Nenes, ¡esperaos en el semáforo, que así descanso un poco! No corráis tanto, hooombre... ¡Estos niños! ¡Me tenéis frita!

Amb la mà de la més petita agafada ben fort perquè no s’escapés, la iaia cridava i ens renyava, mentre que la meva germana gran i jo ens repartíem les bosses de la compra. Fèiem una bona fila, carregades de bosses, entre crits i rialles, caminant per aquelles voreres tan estretes per on no es cabia.

—De uno en uno, y no bajéis, que a ver si os va a pillar un coche.

De casa al mercat, del mercat a la cuina i de la cuina a la butaca del menjador, on descansava i mirava la tele. Li agradava veure els toros tot i que es tapava els ulls:

—Nena, que no quiero ver cómo lo matan, avísame cuando se acabe —em deia.

Per tant, en realitat era jo qui mirava els toros mentre feia els deures i menjava pa amb llet condensada per be­renar.

—¿Han salido ya los caballos? —em preguntava—. Avísame, que no quiero verlos, pobres animales, ¡qué pena me dan! No pueden defenderse y no saben la que les espera, pobres. Les tapan los ojos para que no sufran.

—Iaia, ¿apago la tele?

—¡Nooo, que a mí me gusta ver a los toreros!

Que múrria! A la iaia el que li agradaven eren els toreros. Amb aquells vestits tan cenyits, saludant amb el barret a la mà les dones de la plaça. I també cantava els pasdobles quan sonava la musiqueta. Li agradava molt, cantar, a la iaia. Tot el dia entonava: «Ay deee mííí...». Això quan no rondinava, és clar.

L’avi Joan, en canvi, era tot el contrari. Alt, prim, seriós, amb unes ulleres de cul de got amb què no sé del cert si realment veia alguna cosa. Amb ell fèiem piles amb els diaris vells i els dúiem al drapaire, i amb els envasos de vidre el mateix, i després, amb les pessetes que en trèiem, compràvem còmics.

Des de jove, l’avi treballava a la impremta de la seva família, al barri de Gràcia, al costat de la parada de metro de Fontana. Quan es van casar els pares de l’avi, la família de la mare, que tenien molts diners, els van ajudar a muntar el negoci com a regal de noces. Quan els fills es van fer grans, també hi van començar a treballar, o sigui, que hi havia l’avi i tots els seus germans: el tiet Josep, la tieta Montserrat i la petita, la tieta Rosa, que era la filla de la monja. Quan el meu besavi es va quedar vidu, la monja va dir que es casaria amb ell per cuidar-li els fills, però la pobra es va morir en el seu primer part, quan va néixer la tieta Rosa. Va ser un part horrorós, li van haver de treure la nena amb fòrceps i des d’aleshores, a la tieta Rosa li va quedar una mà petita i torta, com si la tingués morta.

Anar a la impremta a buscar l’avi era com entrar en un somni. A peu de carrer, per una porteta sense rètol ni res que la identifiqués, entraves a la cova de les lletres. Estava plena d’armaris de fusta amb calaixeres de dalt a baix, i cada calaix contenia una lletra amb totes les mides i tipografies: aquí totes les «A», i el de sota totes les «B», i després les «C», fins a arribar a l’última. D’altres estaven plens de signes, com comes o interrogants, i també uns altres amb números. Hi havia taulells on escampar-les i endreçar-les per construir paraules.

La iaia sempre m’explicava històries, també la seva. Tenia tres germans més, en Román, la Lucía i l’Amparo. La iaia era la més petita de tots quatre. Vivien amb els pares en un poblet, Los Santos, d’una comarca estranya, el Recó, en diuen, que és com una illa enmig de rius que foraden la terra i la trenquen, entre l’Aragó i Castella, i lluny de València. Encara no sabem del cert si el pare de la iaia era mestre, però el que sí que podem dir és que un bon dia va sortir de casa seva per anar cap a l’antic convent de Sant Guillem de Castellfabib, on s’estaven recuperant les pedres de les runes per portar-les més avall per construir una central hidroelèctrica. El convent havia quedat abandonat des de la desamortització. Mentre feinejaven, va caure una paret amb tanta mala sort que va aixafar dos dels operaris. El pare de la iaia, que tenia quaranta-dos anys, va ser un d’ells, i l’altre, un noi de vint, tots dos del mateix poble. L’accident va ser tan dramàtic que durant molts anys encara s’hi veien les creus que marcaven el lloc dels fets.

La meva tieta Ampar ens havia explicat en l’última reunió familiar de Nadal:

—Tinc la partida de defunció del pare: «Muerte por caída de unos casquetes en el convento», hi diu. I no posa res que fos mestre.

I, és clar, no enteníem res de res. Tot van ser especulacions fins que un dia, voltant per la comarca, vam trobar les runes d’un antic convent i, pensant que era on havien anat a parar la iaia i les seves germanes, el que vam trobar va ser la tomba del seu pare. I resulta que ho explicava la Viquipèdia!

La iaia Vicenta només tenia quatre mesos quan el seu pare va morir, i quatre anys quan va morir la mare de la grip espanyola, que en deien abans.

Així que, en quedar-se orfes, en Román va agafar les seves germanes petites i les va portar a un convent de monges, on sabien que guardaven nens sense pares, fins que les pogués anar a buscar. I amb el cor trencat va marxar cap a Barcelona, on tenia parents i li havien dit que podria trobar feina.

Una coneguda de la família li va llogar una habitació a casa seva. Va començar a estalviar des de la primera pesseta que li pagaven a l’obra per poder tornar al Recó a buscar les germanes. Quan podia les anava a veure, i un d’aquells viatges va ser per enterrar la pobra Lucía. La iaia deia que es va morir de pena: «¡Pobre Lucía! ¡Tocaba el piano más bien! Las monjas le enseñaron y luego ella a las pequeñas».

Van estar anys amb les monges i les nenes van anar creixent.

—Las monjas no nos gustan, queremos ir contigo —deien al germà—. Nosotras te cuidaremos y te ayudaremos a buscar una buena moza que te quiera.

—Avui encara no, xiquetes. Aviat, aviat... —els deia ell.

I passaven els anys.

Fins que un dia en Román va conèixer la Filomena i es van casar, i ell es va mudar a casa de la Filomena, on vivia amb la seva mare, en una caseta al carrer de la Baixada de la Glòria, sota el Park Güell.

—Aquí hi cabrem tots, Filomena, aniré a buscar les meves germanes i junts t’ajudarem a cuidar el fill que esperes, ja veuràs que bé que estarem. El dia que els tres germans van pujar al tren per anar finalment cap a Barcelona, no portaven gaires maletes. La Vicenta i l’Ampar ja tenien quinze i setze anys. No van mirar enrere i no van parar de parlar durant tot el viatge intentant tapar entre tots tres la malenconia per la seva vida passada que ja fugia, que mai més tornaria. Les dues germanes, valentes, agafant-se les mans, avançaven cap a allò desconegut.

—Pobre Román —deia la iaia—, lo tuvimos escondido para que no se lo llevaran a la guerra... hasta que un día la policía vino a casa y lo encontró. Se lo llevaron y nunca más lo volvimos a ver.

La iaia encara s’emocionava quan m’ho explicava.

—¿Y al avi cómo lo conociste? —jo canviava de tema per animar-la.

—Ay, nena, qué zalamera eres...

I reia.

L’avi Joan només anava a la impremta a la tarda. Als matins, treballava a l’Hospital Militar, on portava els comptes de les compres. Allà és on es van conèixer l’avi i la iaia.

Ella netejava els passadissos i les habitacions, i a vegades també donava un cop de mà amb els malalts. Hi va començar a treballar algun temps després d’arribar de València. L’avi hi treballava des de la guerra, ja que com que no hi veia bé sense ulleres, el van fer quedar allà per atendre els ferits que venien del front: portava les lliteres, netejava les ferides i posava alguna injecció. Quan es va acabar la guerra, s’hi va quedar fent els llistats de les compres, però ja no podia parlar català com abans. És clar, havien vençut els nacionals.

—Un dia el meu pare em va trucar per telèfon a l’hospital —em va explicar—, i es feia creus que li parlés en castellà. «Però que t’has begut l’enteniment? Al teu pare no li parlis d’aquesta manera...». —I l’avi reia i sospirava.

L’avi esperava a la sortida aquella noia petiteta i amb mal geni i ella sortia per l’altra porta i reia perquè pensava que aquell noi tan alt i prim amb aquelles ulleres tan horroroses era més lleig que un pecat.

—Vols venir al ball amb mi, Vicenteta?

—¡Quita, desvergonzado, tú qué te has creído!

—Iaia, no digas eso del avi, que al final te casaste con él... —li deia jo, ja que em feia una certa angúnia que parlés així de l’avi.

—Que sí, que me casé con él, pero por pesado. ¡Ay, pero bailaba más bien, tu abuelo! Se las sabía todas. —I reia—. ¡Ji, ji, ji, ji! No me hagas hablar, zalamera... —I es posava a cantar—: «Soldadito español...».

Pares sense fills

El Carlus i jo hem viscut tota una vida junts. Ens vam conèixer quan érem molt joves, cap a l’any 1985. Jo vivia amb la iaia Vicenta un altre cop mentre no trobés un pis de lloguer per compartir. Tenia feina fixa, treballava de nit en un hospital, i li podia pagar els tes al Carlus quan quedàvem per veure’ns. Ell havia deixat de fer de paleta per dedicar-se en exclusiva al teatre, a La Fura dels Baus, la companyia que havia fundat amb els seus amics de Moià. En aquell moment tot just començaven. Ja no anaven amb el carro i la mula pels pobles fent cercaviles empaitant les criatures, però encara actuaven a la Rambla quan no els arribaven els duros, mentre planejaven maquiavèl·licament un bon cop d’estat a l’escena teatral del país.

El dia que els vaig conèixer, tots plegats es despenjaven amb cordes de l’edifici de Bellas Artes a Madrid, davant l’estupor dels periodistes convocats a la roda de premsa per presentar el seu nou espectacle. Allà encara no els coneixia ningú, però des d’aquell dia tothom en va parlar. «Estan bojos», vaig pensar esgarrifada. Als meus vint anyets sentia vertigen només de mirar-los. M’hi havia colat amb una amiga, ens van sentir parlar català i així va començar tot.

Jo ballava, perquè ballar era el que més m’agradava i, com que ja m’ho podia pagar, anava a totes les classes que podia. La iaia ja m’ho deia, que des de petita em posaven música i em bellugava. Vaig participar en diversos espectacles fins que, quan la cosa semblava que començava a rutllar força bé, em va agafar pànic escènic. Sí, literalment. Una cosa era ballar i una altra de ben diferent era pujar a l’escenari i que allò transcendís. Viatges a diverses ciutats, repetint sempre el mateix ball, a la mateixa hora. Estava preparada per a això?, em preguntava. Per a mi suposava massa tensió, potser era massa jove.

El Carlus i jo ens vam fer amics i cap dels dos pensava més enllà. Vivíem al dia, amb quatre pessetes, i quan anàvem en cotxe cap a casa seva, a les Planes, fèiem la baixada després del Tibidabo en

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X