Jugador dislèctic

Sandra Freijomil

Fragmento

cap-1

Pròleg

Era un vespre com qualsevol altre. Ell havia acabat de fer els deures i voltava amunt i avall pel menjador, ara encaixant peces de Lego, ara traient fulls blancs per fer figueretes de paper. Jo acabava de corregir un text que volia penjar al web l’endemà al matí. Es va asseure al meu costat i va dir que volia escriure un conte. Li vaig dir que em semblava una bona idea. Va escriure tres o quatre paraules, diria que no va arribar a una frase sencera, i de seguida va exclamar: «Fes-me’l tu!».

El vaig observar, somrient. Estava content i era un bon moment (que no ho són tots) per explicar-l’hi. Va insistir: «M’escrius un llibre?». Li vaig dir que d’acord, però que ell havia de posar-hi el títol. Aleshores me’n vaig anar a una conferència. A la nit, quan vaig tornar, hi havia un full blanc plegat per la meitat a la taula de la cuina. A la part del davant hi havia escrit El jugador dislèctic (de fet, hi deia «El jugador dislecsic»).

L’endemà al matí li vaig demanar si aquell era el títol que havia escollit per al conte que li havia d’escriure. Va fer que sí, i de seguida va preguntar: «Com es dirà el jugador?». «Que potser hauria de dur el teu nom?», vaig respondre. Ell va dir que no, «no cal, no». Vam decidir que es diria Joan. Vaig escriure el conte a correcuita, esgarrapant una estona a la feina. Parlava d’un nen com ell, també aficionat al bàsquet. Al vespre el vam llegir tots dos junts. Va dir que li estava bé, però jo vaig intuir que l’havia decebut. L’expectativa i els ulls, que li brillaven abans de començar, no eren els mateixos de quan el vam haver acabat de llegir. Ell n’esperava més, però jo no vaig saber deduir el què. Alguna cosa en la història inventada de pressa i corrents, amb un missatge potser massa evident, no li havia fet el pes. Potser eren aquelles valoracions morals fàcils que un no s’acaba de creure si venen de la mare. No en va tornar a parlar.

Passats uns dies vaig anar a la presentació d’1 fill inesperat i 1 sofà, de la Gemma Vilanova. Vaig escoltar la seva història, vaig comprar el llibre i el vaig devorar. La Gemma explicava les seves vivències com a mare d’un nen diagnosticat amb el trastorn de l’espectre autista (TEA). I aleshores vaig fer el clic.

Les peces que hi havia aquí i allà van encaixar. La demanda d’un conte per a ell i la necessitat de mostrar què és conviure amb la dislèxia en un món no construït per a dislèctics. Em vaig adonar que, tot i que la paraula és coneguda per tothom, la realitat sobre el que passa no és tan evident. Alhora, com que la dislèxia no implica una dificultat greu o que impedeixi fer una vida normal, tampoc no se li dona prou importància.

Aleshores vaig recordar que disposava dels relats que havia anat escrivint al bloc, mostrant detalls i mirades sobre la dislèxia i altres dificultats sovint silenciats, relats que havien tingut una bona acollida. De tot plegat neix aquest text, que, d’altra banda, no pretén donar lliçons a ningú, ni tan sols respostes úniques o fermament vertaderes, perquè sovint no n’hi ha. Tampoc no és un manual sobre la dislèxia, perquè d’aquests ja n’hi ha un munt i escrits per experts, amb tota la informació precisa que cal. Es tracta només d’una vivència, la meva, en un món que no és ben bé el meu, però que comparteixo i provo de comprendre. Crec que aquest sentiment és extrapolable a molts altres mons diferents i diversos que ens envolten i dels quals no som conscients, perquè impliquen, també, fer l’esforç de posar-se les ulleres correctes.

El jugador dislèctic només pretén mostrar. Mostrar una realitat, posar-hi llum per tal d’aclarir aspectes de vegades confusos o desconeguts. Alguns s’hi sentiran reflectits i d’altres se’n sentiran aliens, però el fet d’acompanyar una vida ens obre la porta a un corrent d’empatia que fa molta falta en un món cada vegada més individualista. Empatia per aquestes persones dislèctiques, però també per moltes altres maneres de ser en un món que giravolta tan i tan de pressa que sovint les acaba silenciant.

I faig servir la meva veu des de la barrera, molt pròxima, però alhora no viscuda a la pròpia pell, una veu que observa, analitza, escolta i mira de posar-se al seu lloc, al lloc de l’altre, en aquell sentir que és seu, però que també és meu. Provo de nou d’escriure una història, la que ell em demanava i que no vaig saber construir, la que de veritat hauria de sortir a la llum i normalitzar-se. Aprofito la meva paraula, l’habilitat que jo tinc i que ell no té, per explicar què li passa i què sent aquest jugador dislèctic.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos