Wonder (edició il·lustrada amb capítols extra)

R.J. Palacio

Fragmento

Pròleg

Recordo que el dia que vaig fer vuit anys, quan vaig bufar les espelmes, vaig desitjar tenir el mateix aspecte que els altres nens. Però aquest desig no se’m va concedir mai.

Jo no em sentia com els altres. Em pensava que era diferent. Havia nascut amb el paladar fes, tenia una pèrdua auditiva i no m’hi de l’ull esquerre. Des dels tres anys que portava un audiòfon. Em van haver d’operar sis vegades i durant anys vaig portar ortodòncia i vaig anar al logopeda. Quan era petita la gent se’m quedava mirant. Moltes vegades, al menjador o al bus de l’escola, seia sola. A classe d’educació física sempre era l’última que triaven a l’hora de fer els equips. Es burlaven de mi constantment. Els nens em deien coses lletges, com ara que tenia polls. Tot allò em va anar quedant a dins, i encara ara ho porto ficat aquí.

A còpia de superar reptes, sempre vaig aconseguir fer les coses que volia fer a la vida. Quan era un bebè el neurocirurgià va dir als meus pares que no podria anar mai amb bici. Però amb el suport incondicional de la meva família, i també amb la meva perseverança, vaig demostrar-los que s’equivocaven. Puc anar amb bici, conduir, esquiar, i més coses.

Quan en tenia vint-i-pocs em vaig fer dels Inner Faces (‘Cares Interiors’), un grup de joves amb diversitat craniofacial. Em va canviar la vida. Jo sempre havia volgut encaixar –ser com els altres nens–, i resulta que hi havia un grup de gent amb diversitat facial, com jo. Això em va obligar a abordar algunes qüestions que sempre havia esquivat. I que feien por. No volia reconèixer que tenia un aspecte diferent i que per a mi la vida era molt difícil. Jo sempre deia que tot anava «bé».

Els Inner Faces vam escriure un musical original que es titulava «Let’s Face the Music». En col·laboració amb la visionària directora i compositora Elizabeth Swados i amb la nostra mentora, la Jodie Berlin Morrow, vam explicar la història de la nostra vida i com era això de créixer amb diversitat facial. En una obra plena de força, ens miràvem en un mirall i parlàvem del que hi vèiem. Vam representar l’espectacle al One Dream Theater de Nova York. Era el primer cop que pujava a un escenari i explicava les meves experiències. I, així i tot, encara no tenia la sensació que m’estigués fent a mi mateixa o que hagués trobat la meva veu en aquest món.

Ara fa vuit anys, vaig aconseguir la feina dels meus somnis. Em van contractar com a directora de Programes Familiars a myFace, una organització sense ànim de lucre que dona suport a nens amb diversitat craniofacial. Fa setanta anys que myFace treballa amb pacients i famílies per oferir una atenció de grup crítica i integral. Treballem cada dia per donar suport i formació i per conscienciar la gent.

Tenia molt clar que volia fer tot el que estigués al meu abast perquè els nens amb diversitat facial tinguessin una vida més fàcil que la que havia tingut jo. Cap nen hauria de passar pel que jo vaig haver de viure.

Poc després de començar a treballar a myFace, va aparèixer Wonder i me’l vaig llegir d’una tirada. Per fi hi havia un llibre on em podia veure reflectida, i des de la primera pàgina. No oblidaré mai aquestes paraules de l’Auggie Pullman:

Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista.

L’Auggie em va transportar al desig del dia que vaig fer vuit anys.

Wonder em va canviar la vida en molts sentits. Em va permetre compartir la meva història. El llibre reflectia com em sentia jo des de feia molt de temps.

Wonder va ser tan inspirador que vaig fer una guia curricular del llibre, i després a myFace vam dissenyar un programa per presentar-la a les escoles. Vaig començar a anar als centres a parlar davant de milers d’alumnes. Vaig visitar més de cent cinquanta escoles i vaig parlar davant de més de quaranta mil estudiants.

Finalment vaig trobar la meva veu. Igual com l’Auggie, vaig parlar de la decisió de ser amable, i no només amb les paraules, sinó també amb els fets. Els vaig explicar que tant de bo hagués tingut algú que hagués sortit en defensa meva, algú que hagués alçat la veu per mi, que no s’hagués limitat a fer d’espectador. M’encanta aquesta expressió, «alçar la veu». Per mi vol dir que quan veus una injustícia o un acte de bullying, t’hi rebel·les per aturar-lo. Que quan veus algú que seu sol al menjador, tries seure al seu costat. Que quan, entre classe i classe, veus que s’estan ficant amb un nen, agafes aquest nen, te l’emportes d’allà i li preguntes si vol anar amb tu fins a la següent classe. Si veus algú que està sol, només amb un simple somriure pots fer meravelles.

Un dia vaig ensenyar l’audiòfon en una d’aquestes xerrades escolars i un nen va aixecar la mà. Li feia moltíssima il·lusió poder explicar-me que ell també en portava. Era la primera vegada que veia algú que duia un audiòfon com ell.

Un altre dia, mentre els deia que tant de bo hagués trobat algú que hagués alçat la veu per mi, un nen va aixecar la mà. Amb llàgrimes als ulls i veu plorosa, va confessar que feia una setmana havia sigut testimoni de com es ficaven amb un nano. Va explicar que es penedia molt de no haver sortit a defensar-lo. Fos com fos, des d’aquell dia, estava decidit a alçar la veu davant les injustícies i a sortir en defensa de qui calgués.

Al llarg dels anys hem regalat moltíssims exemplars de Wonder a les nostres famílies de myFace. El llibre no només m’ha canviat la vida a mi, sinó també a molts membres de la nostra comunitat. Aquí teniu alguns fragments de les cartes que hem rebut.

De la Dahlia Varghese, que va néixer amb la síndrome de Crouzon i que, igual com l’Auggie, té una germana meravellosa que es diu Olivia:

«Llegir la història de l’Auggie m’ha ajudat a no sentir-me tan sola. Wonder dona veu a la gent com jo, que normalment fugim dels focus, i ens dona visibilitat. Wonder obre la porta a parlar sobre com tracta la gent les persones amb diversitat craniofacial –o amb qualsevol diversitat física–, o com sovint les maltracta, a l’escola i arreu. Se’ns endú en un viatge cap a l’autoconeixement i el coneixement dels altres en un món meravellós!».

De la Taina Contreras:

«Igual com l’Auggie, a mi també em costava molt encaixar amb els altres nens, sobretot després d’haver canviat d’escola. Em feia por que no volguessin parlar amb mi per culpa del meu aspecte. Però estava molt equivocada, perquè vaig trobar la meva Charlotte i el meu Jack Will. Gràcies per haver publicat un llibre tan extraordinari i per compartir-lo amb el món sencer. Ara els

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist