La nit que l’Etern Emperador d’Akidàvia va néixer per dissetena vegada, el cel era clar i dues llunes brillaven amb força, tot i que no lluïen plenes. Era una d’aquelles nits estranyes en què la constel·lació de les Filadores era del tot visible en tots els confins de l’imperi, circumstància que no tenia cap significat especial.

L’Emperador podia renéixer en qualsevol indret d’Akidàvia, sempre trenta-tres dies després de la seva última mort. Durant el període intermedi entre una encarnació i la següent, conegut com la Llarga Nit, tot l’imperi estava de dol. Els súbdits dejunaven, es cobrien el cap i tenien prohibit riure i cantar. El temps de les celebracions no començava fins que el Consell proclamava de manera oficial el renaixement d’aquell que els governaria durant centenars d’anys abans de morir de nou i reiniciar el cicle.

Durant la Llarga Nit, l’imperi akidau era especialment vulnerable, de manera que els zaldrim, els guerrers emmascarats de l’exèrcit, patrullaven les fronteres sense descans per protegir-les de qualsevol amenaça exterior. No obstant això, Akidàvia era cada vegada més extensa. Durant el regnat del setzè Emperador havia sumat dues províncies més, i l’expansió dels seus límits dilatava el temps que es tardava a abastar-los des de la Ciutat Imperial d’Harmonia, el cor de la nació.

D’altra banda, atès que Sa Divinitat podia renéixer en qualsevol racó de l’imperi i que el territori es continuava ampliant, es podia donar el cas que aquells que l’havien de rebre no arribessin a temps d’assistir al seu retorn. Segons relataven les cròniques, això havia succeït dues vegades des que es tenien registres: la primera, quan l’Àugur va cometre l’error d’assenyalar el lloc al mapa i, com a conseqüència, la novena Emperadriu va néixer sense protocol fins que el Consell va aconseguir localitzar-la dues setmanes més tard. La segona, quan una tempesta va fer naufragar el vaixell en què viatjava la comitiva, inclòs l’Àugur, que era l’únic que sabia amb certesa on anaven; per això, el catorzè Emperador va néixer i créixer ignorat pel món en una província remota, mentre al cor de l’imperi esclatava una revolta que l’exèrcit va trigar mesos a sufocar. Aquell Emperador no va arribar a regnar, perquè no el van trobar mai; la notícia de la seva mort prematura va arribar catorze anys després del seu naixement, quan l’Àugur següent va anunciar l’adveniment d’una nova encarnació.

En aquesta ocasió, el nou Àugur va assenyalar al mapa un punt de la província de Gratitud, al continent meridional de l’imperi. No era la més allunyada de la Ciutat Imperial, però, així i tot, requeria una travessia en vaixell, i les aigües eren traïdores en aquella època de l’any.

Per tot això, i tal com havien previst, el viatge va resultar llarg i complicat, fins al punt que, quan finalment la comitiva va entrar a la seva destinació, els integrants no estaven segurs d’haver-hi arribat a temps. Segons els seus càlculs, aquell era el dia que havia de renéixer Sa Divinitat, però ja feia estona que s’havia post el sol.

Es van aturar dalt d’un turó per contemplar el poblet que s’estenia als seus peus. Malgrat l’hora tardana, de lluny es podia veure una casa que tenia la llar de foc encesa.

—Potser sí que hem arribat a temps —va murmurar el Conseller Kunavamastedal, esperançat.

—O potser ens hem perdut —va rondinar la Consellera Kalinamanteni, llançant una mirada d’irritació a l’Àugur.

Ell va abaixar la vista, avergonyit. El Sunodavindu era molt jove per ser Àugur, però el seu predecessor havia mort feia un parell d’anys, i ell s’havia mostrat el deixeble més avantatjat. La majoria dels Àugurs es preparaven durant tota la vida per a un repte que no els caldria afrontar mai, ja que naixia un nou Emperador cada mil anys, aproximadament. El setzè Emperador n’havia arribat a complir vuit-cents quaranta-set. El pobre Sunodavindu havia donat per fet que tindria unes quantes dècades per preparar-se abans d’haver de predir el seu renaixement, i que, a més, hi havia la gens remota possibilitat que ni tan sols li toqués a ell, sinó a un dels seus deixebles, que ja ensinistraria quan arribés el moment.

—Els... els senyals semblaven clars, Excel·lència —va balbucejar.

—Però aquest lloc és tan... petit i provincià... —va rondinar la Consellera.

—L’Etern Emperador no fa distincions —li va recordar Kunavamastedal amb severitat—. Per a ell, qualsevol llar de l’imperi és digna d’acollir-lo.

Ella va arrufar el nas i es va embolicar més amb la capa. La túnica lleugera que duia a sota no la protegia prou del fred i de la humitat, tan habituals en aquella regió.

—Doncs acabem —va murmurar—. Si Sa Divinitat ha renascut en una d’aquestes..., d’aquestes... barraques tan brutes, com abans el retornem al palau, millor.

El Conseller va optar per no respondre. Es va girar cap al zaldrim, que s’alçava seriós i circumspecte sobre el cavall, i li va fer un senyal d’assentiment amb el cap.

Tots quatre van baixar pel camí que anava fins al poblet. Van guiar les muntures al llarg del carrer principal, però no hi van trobar ningú. Tots els finestrons estaven tancats i barrats, com corresponia al dol de la Llarga Nit, que s’observava fins i tot en racons tan remots com aquell.

De sobte, la Consellera va fer aturar el cavall tan bon punt va localitzar un nen d’uns set anys que els espiava darrere una cantonada amb els ulls molt oberts.

—Què hi fas, aquí, noi?

Ell va fer un bot i va començar a tremolar.

—No res... No estic fent res, senyora... Ja me n’anava... Només havia sortit a..., a...

Es va posar vermell. Havia sortit a alleugerir la bufeta i ho havia fet a aquelles hores perquè la fam causada pel dejuni no el deixava dormir, però no sabia com dir-ho amb paraules que no resultessin massa grolleres.

—Com et dius, noi? —va preguntar aleshores el Conseller, per mirar de tranquil·litzar-lo.

—Reku, senyor.

—Saps si alguna dona del poble ha donat a llum avui?

—Com?

—Que si ha tingut una criatura.

—Jo..., no ho sé, em penso que..., em penso que la Noli estava a punt, però...

Els Consellers van encreuar una mirada radiant.

—Excel·lent —va aprovar el Kunavamastedal, satisfet—. Ens podries indicar on viu, la Noli?

El Reku va respirar fondo, encara estava impressionat. No entenia què passava, ni havia vist mai personatges tan elegants i distingits com aquells visitants amb vestits de colors i pentinats singulars. Segur que tot era un somni. Això, o els forasters anaven molt perduts i havien arribat al seu poble per error.

Els va assenyalar el camí fins a la casa de la Noli, que vivia als afores. Abans de girar cua, l’home que semblava el líder li va ordenar:

—Avisa l’alcalde que som aquí.

El Reku va parpellejar.

—L’a... l’alcalde? És que ara... deu estar dormint..., senyor —va replicar.

Però els visitants no es van aturar a escoltar les seves objeccions. Devien estar molt segurs que el nen acompliria les seves ordres per inadequades que fossin, perquè ja s’allunyaven pel camí que els havia indicat.

El Reku es va quedar dubtant. Encara no estava del tot segur que tot allò no fos un somni estrany. I si anava a despertar l’alcalde, l’acompanyava a casa de la Noli i resultava que els forasters no hi eren? O pitjor encara, i si l’alcalde el renyava per estar llevat a aquelles hores i l’enviava a casa sense que li pogués explicar què estava passant?

El Reku no hi va pensar gaire estona més. Per avisar l’alcalde sempre hi havia temps, es va dir. Mentrestant, potser era bona idea esbrinar qui eren aquelles persones i per què buscaven la Noli.

A més, sentia una curiositat especial pel gegant encaputxat que no havia parlat en cap moment. Hi havia alguna cosa estranya en ell i, si era real i no un somni, el Reku no pensava tornar al llit sense observar-lo bé.

L’Àugur, el zaldrim i els dos Consellers es van aturar davant la porta de la Noli, indecisos. A l’interior de la casa se sentia enrenou, crits i plors, i una veu femenina, suau però autoritària, que donava instruccions en l’idioma local.

El cas era que tots havien estudiat a consciència els tractats, les cròniques i els protocols, però no s’havien vist mai en una situació com aquella i se sentien fora de lloc. La Kalinamanteni va mirar de nou l’Àugur.

—Si t’has equivocat...

—Excel·lència —va protestar el Sunodavindu—, vaig repassar els càlculs i els mapes una dotzena de vegades abans d’emprendre aquest viatge...

Un plor infantil va interrompre les seves disquisicions. La Kalinamanteni es va tapar la boca amb les mans, emocionada.

—És... Sa Divinitat? —va xiuxiuejar.

Va fer un pas al davant, disposada a entrar a la casa. Llavors la porta es va obrir de cop i ella es va sobresaltar.

Una dona gran va sortir amb gest malhumorat i els va dirigir una mirada llarga abans de preguntar en llengua comuna, amb un accent fortíssim:

—Qui sou, vosaltres? Què busqueu, aquí?

La Kalinamanteni es va encarcarar, ofesa.

—Som... —va començar, però el Kunavamastedal la va interrompre amb un gest.

—Deixa’m parlar a mi—va demanar, i ella va assentir, reticent.

El Conseller es va aclarir la veu mentre elaborava mentalment el que volia dir. Hi havia un discurs protocol·lari que, per descomptat, s’havia après de memòria. Però els dubtes de la seva companya li havien sembrat la incertesa dins el cor. I si, al capdavall, l’Àugur s’havia equivocat? No seria millor fer les proves pertinents per assegurar-se que el nadó era, en efecte, Sa Divinitat, abans de revelar les raons de la seva presència en aquell poble?

—Venim a veure el nadó que acaba de néixer —va dir a la dona, que segurament devia ser la llevadora—. Hem de parlar amb la mare. Podem passar?

Ella els va tornar a mirar amb suspicàcia.

—Tots, no —va ordenar—. Només n’hi pot entrar un.

El Kunavamastedal va obrir la boca per fer alguna mena d’objecció, però es va rendir davant l’evidència que la casa semblava massa petita per acollir la comitiva sencera. Es va girar cap als seus companys.

—Espereu aquí —va dir, i va fer un gest d’assentiment a la llevadora.

La dona li va donar bruscament l’esquena i va entrar a la casa ranquejant. El Conseller va dubtar un moment, però finalment la va seguir.

La porta es va tancar.

El Reku els observava de lluny, prudentment amagat. Va veure entrar a casa de la Noli el visitant més gran amb la Laya, la llevadora, i al cap d’una estona l’en va veure sortir. Es va acostar a ells en silenci, entre les ombres, i es va amagar rere un mur, molt a la vora, per escoltar el que deien. Parlaven en la llengua de l’imperi, que el Reku entenia bé, perquè era l’idioma en què s’impartien les classes a l’escola. Amb tot, els forasters tenien un accent estrany, gairebé una cantarella, i feien servir un vocabulari molt superior al nivell del nen.

—Ens n’anem —va anunciar l’home—. Farem... —va emprar una paraula que el Reku no coneixia— en un altre lloc. Com abans sortim d’aquí, millor.

La dona no hi estava d’acord.

—Però els..., i la... —Parlava tan de pressa que el nen gairebé no va entendre el que deia—. I què li direm, a l’alcalde?

—No res —va decretar l’home—. No ha de saber que hem vingut.

De sobte, se’l veia nerviós, amb ganes d’anar-se’n de seguida. El Reku va arrufar les celles, convençut que no l’havia sentit bé. Al capdavall, el foraster no li havia demanat que avisés l’alcalde?

—I la llevadora? —va preguntar el jove, inquiet.

—Ella no ho dirà a ningú. I la mare, tampoc.

La dona va contestar alguna cosa, però el Reku ja no la va sentir. Alarmat en veure que, en efecte, se n’anirien sense que ell arribés a entendre el que passava, es va arriscar a treure el cap des de darrere el mur.

Els estrangers estaven d’esquena, ocupats deslligant les regnes dels cavalls. El quart membre de la comitiva va ser l’únic que es va adonar de la seva presència i es va girar bruscament cap a ell, fent ondejar la capa que li envoltava la figura robusta. Els ulls li resplendien en la foscor amb una lluentor vermellosa i, quan els va clavar en el Reku, el nen es va horroritzar tant que no li va sortir la veu per cridar.

Havia sentit a parlar dels zaldrim, el temible batalló d’elit de l’exèrcit imperial, però no n’havia vist mai un de prop. Sabia que eren lluitadors magnífics, amb poders inexplicables, i que les màscares que els amagaven els rostres els convertien en una cosa gairebé sobrehumana. Amb tot, no estava preparat per entreveure la ferocitat diabòlica que retratava aquell antifaç de colors estridents i d’iridescències inquietants que brillaven com focs fatus en la negror.

El zaldrim va mig aclucar els ulls —i el Reku va poder apreciar perfectament que ho feia encara que portés la cara tapada— i va fer un pas endavant.

El nen, en retrocedir per instint, va ensopegar amb els propis peus. Aterrit, es va incorporar com va poder, va fer mitja volta i va arrencar a córrer sense mirar enrere.

No es va aturar fins que no va ser de nou al seu llit, amagat sota la manta. Quan per fi va deixar de tremolar, va recordar de sobte l’encàrrec del foraster més gran.

Després va pensar que el mateix visitant semblava haver canviat d’opinió sobre el tema, així que probablement no valia la pena destorbar l’alcalde.

Una mica més alleujat, va tancar els ulls amb el ferm propòsit d’oblidar tot el que havia vist aquella nit. I si, els anys següents, la memòria li feia una mala jugada, ell estaria disposat a jurar per l’Etern Emperador que tot allò només havia estat un somni estrany.

Dia 147, any 16 de l’era de Vintanelalandali

Els aroiman, antics habitants de la província de Prudència, dividien les vides humanes en tres etapes. Durant la primera, que anomenaven l’etapa del pollet, la seguretat i el benestar de l’ésser humà depenen d’altres, perquè no es pot valdre per si mateix. En la segona, l’etapa del tigre, ja és lliure i autònom. No depèn de ningú, estableix relacions amb els altres en un pla d’igualtat i no té ningú a càrrec seu. En canvi, la tercera etapa, la de la formiga, es caracteritza per la responsabilitat. L’ésser humà és adult i madur, però no és lliure, perquè ha de cuidar i protegir altres persones que travessen la fase del pollet. Això succeeix als que tenen fills, però també als que es fan càrrec de vells o malalts.

Les tres etapes no són consecutives i no es desenvolupen igual per a cada persona. N’hi ha que passen de l’etapa del pollet a la de la formiga, perquè tenen fills de seguida; seran tigres quan els seus fills s’independitzin, o continuaran sent formigues la resta de les seves vides i cuidaran els nets o els parents més grans. Molts passen per les tres etapes, i finalment retornen a la del pollet quan envelleixen i ja no es poden valdre per si mateixos. D’altres són tigres la major part de la vida i no assumeixen mai grans responsabilitats. Cada vida humana és diferent.

No obstant això, els aroiman sempre triaven els seus líders entre les persones que havien travessat l’etapa de la formiga en algun moment de la vida. Consideraven que tan sols aquells que sabien què implicava tenir persones que depenien d’ells estaven preparats per assumir la responsabilitat de governar la comunitat.

Jo faré setze anys a la primavera i encara soc el que els aroiman anomenarien «un pollet». I ho seré durant la resta de la meva vida, que sempre estarà guiada pel que dictin les normes, les lleis i els protocols. No podré decidir mai res per mi mateixa. No em permetran mai sortir del recinte d’aquest palau.

I, tanmateix, les vides dels vint milions d’habitants de l’imperi d’Akidàvia depenen de mi. Persones a qui ni tan sols tindré l’oportunitat de conèixer. Persones que només em coneixeran pels retrats oficials que es repartiran els pròxims anys per tot l’imperi.

Em dic Vintanelalandali, soc l’Emperadriu d’Akidàvia i estic destinada a viure mil anys.

El Kelan esperava el seu torn a la cua, intentant fingir una calma que no sentia en absolut. La caravana del repartiment del gra visitava el seu poble cada any a finals d’estiu, i ell havia acompanyat el seu pare a la cita des que tenia memòria. Aquella era la primera vegada que hi anava tot sol. Al seu voltant, els veïns xerraven animadament, però el Kelan s’estimava més mantenir-se en segon pla.

—Ja ve! Ja ve! —va exclamar un nen, i tothom hi va parar atenció.

El Kelan va allargar el coll i va comprovar que, en efecte, els cavalls que tiraven el carro que transportava els sacs de cereal acabaven d’entrar a la plaça. Hi va haver un murmuri d’excitació a la cua, però tothom es va mantenir al seu lloc.

L’alcalde Yibazun es va avançar per rebre el funcionari imperial, que va baixar del carro amb un gest cansat, però se les va compondre per somriure amb cordialitat.

El Kelan va observar els dos homes mentre examinaven la documentació que portava el funcionari per comprovar que tot era correcte. Va inspirar fondo. L’any anterior, el seu pare havia presentat una sol·licitud perquè li apugessin l’assignació, així és que en teoria havien de rebre dos sacs en lloc d’un de sol, però, com que no havien obtingut resposta de l’administració, no sabien si havien acceptat o no la petició.

—Kelan.

El noi va fer un bot i es va girar cap a la persona que li acabava de parlar, un home amb la barba castanya i una expressió tranquil·la i amable.

—Hola, Darak.

—Què hi fas, aquí, tot sol? I el teu pare?

—Es va trencar la cama fa uns quants dies —va contestar ell—. Pot caminar amb crosses, però li costa molt i, a més, no podria carregar els sacs.

—Vaja. —El Darak va arrufar les celles, pensatiu—. Llavors no deu poder anar al bosc.

—Ara hi vaig jo. No conec totes les seves rutes, però puc portar llenya i caça, i també herbes medicinals i fruits. És temporada d’avellanes.

—Sí. Precisament volia parlar amb el teu pare, perquè necessito fustes per a la fusteria. Ell sap on trobar les millors nogueres.

—L’hi preguntaré.

Per fi la cua es va moure. El Kelan va empènyer el seu carretó amb poca destresa i, sense voler, va colpejar les cames de la persona que tenia al davant.

—Perdó.

—Mira per on vas, marrec.

—Ja he dit que em sap greu —va replicar ell, molest.

L’altre es va girar a mirar-lo. Era el Reku, un noi uns quants anys més gran que ell. Normalment s’ignoraven l’un a l’altre, tot i que, per alguna raó que el Kelan desconeixia, des de feia poc el Reku havia començat a burlar-se d’ell i a posar-lo en ridícul sempre que en tenia ocasió.

—On vas amb això? —li va preguntar amb un somriure de suficiència—. Et penses que podràs carregar el sac tot sol, nen del bosc?

«Ja comencem», es va dir el Kelan. Sabia que el més efectiu a l’hora de tractar el Reku era la indiferència, però no es va poder estar de respondre:

—Dos sacs. Ens corresponen dos sacs, no un.

—Això serà quan entris al cens com a home adult, Kelan, però de moment encara ets una criatura.

Ell va desviar la mirada i va serrar les dents. El Reku el superava en edat, en força i en alçada. El Kelan era llest i ràpid, se sabia moure al bosc tan silenciós com una guineu i pujava als arbres com un esquirol, però amb tot allò no n’hi havia prou per guanyar una baralla contra el Reku.

Sort que no va haver de pensar més en com havia de reaccionar al greuge, perquè l’altre ja no li feia cas. Havia arribat el seu torn i els seus germans i ell avançaven cap al carro del cereal. El Kelan va observar que no semblava gaire interessat en el procés. Mentre el seu germà gran contestava a les preguntes del funcionari, el Reku mirava de donar conversa a la Muna, la filla de l’alcalde Yibazun, però ella estava concentrada en la tasca d’ajudar el seu pare i amb prou feines li prestava atenció.

Frustrat, el Reku va murmurar unes paraules de comiat i es va reunir de nou amb els seus germans, que ja carregaven els sacs de cereal. El Kelan els va comptar: sis costals, ni més ni menys, repartits damunt les espatlles dels quatre joves. El Reku formava part d’una família nombrosa.

Finalment l’alcalde el va cridar i el Kelan va empènyer el seu carretó mentre el cor li bategava amb força. El Reku es va acomiadar d’ell amb un gest burleta que el noi va decidir ignorar. Es va aturar davant del funcionari i el va mirar amb esperança. L’home tenia la vista fixa en els documents.

—Nom? —li va preguntar.

—Kelan, senyor.

—Hummm..., no hi surts, a la llista. Ets major d’edat?

—Vinc en nom del meu pare, Dugan. S’ha... s’ha trencat una cama i no ha pogut venir.

—Aaah, ja el veig. Dugan, sí. —El funcionari va fer una marca al paper—. Un sac! —va demanar als carregadors, i al Kelan li va caure l’ànima als peus.

—Però..., però en vam sol·licitar... —L’home va alçar la mirada per observar-lo per sobre de les lents i el noi es va empassar la saliva—. Senyor —es va corregir—, vam sol·licitar una altra vegada rebre dos sacs, però no ens han contestat...

—Una altra vegada? —El funcionari va revisar les seves notes—. Veig que la teva família fa cinc anys que rep un sol sac, noi.

—Sí, des que va morir la meva mare, però ja no soc un nen i l’hivern passat vam anar molt justos de gra. Per això...

—Vau passar gana? —va interrompre amb brusquedat el funcionari—. Cap ciutadà no passa gana a l’imperi d’Akidàvia.

El Kelan va reflexionar un moment. No, no havien arribat a aquell extrem, perquè el seu pare era capaç de trobar caça al bosc fins i tot a l’hivern, però s’havien hagut d’estrènyer els cordons. A més, des de llavors el Kelan havia crescut un pam i la gana que tenia havia augmentat en conseqüència.

—No hem passat gana, però...

—Quants anys tens?

El Kelan es va empassar la saliva.

—Estic..., estic a punt de fer-ne setze, senyor.

—Llavors us corresponen dos sacs a partir de l’any que ve.

—Sí, però..., l’hivern és molt llarg i ens preguntàvem...

El funcionari va aixecar la mà per fer-lo callar i va mirar al seu voltant.

—Algú em pot facilitar el padró d’aquest noi? —va demanar.

L’alcalde estava parlant amb uns veïns que també feien cua, així és que va ser la Muna qui va buscar el document dins la carpeta que havia deixat damunt del tamboret.

—Aquí el teniu, senyor.

Li va lliurar el paper mentre dirigia un somriure encoratjador al Kelan, però ell no se’n va adonar, perquè mirava a terra.

El funcionari es va ajustar les lents per examinar la informació.

—A veure... «Kelan, fill de Dugan i Noli» —va llegir—. Oh. Vas néixer durant la Llarga Nit —va comentar, mirant-lo amb una certa llàstima.

El Kelan es va posar vermell.

—Així és, senyor.

Oficialment, l’imperi honrava les persones nascudes en l’interval entre un Emperador i el següent, perquè qualsevol d’elles podia haver estat la seva encarnació. La realitat, però, era que, especialment en les zones rurals, els nens de la Llarga Nit eren símbol de mala sort, perquè podrien haver estat l’encarnació de l’Etern Emperador, però no ho eren. I perquè, a sobre, havien nascut quan tot l’imperi estava de dol, quan era més vulnerable, quan no el guiava la llum de Sa Divinitat. Hi havia una història que fins i tot parlava d’un monstre que naixeria durant la Llarga Nit i enderrocaria l’Etern Emperador, però pocs la sabien relatar. Els volums oficials de Faules, Contes i Llegendes que es llegien a les escoles no la recollien i, a més, no agradava a ningú.

—Segons diu aquí —va continuar el funcionari—, encara et falten uns quants mesos per ser major d’edat.

—Ja ho sé, però seré adult abans de la propera collita i ens preguntàvem si aquest hivern podríem rebre...

—L’any que ve rebràs dos sacs, noi.

—Però...

—És la llei.

El Kelan va acotar el cap amb les orelles cremant. La Muna li va dirigir una mirada afligida.

—Em sap greu —va murmurar, però ell només va fer que no amb el cap.

Va mirar el sac que el carregador va deixar caure al seu carretó. Potser se l’hauria pogut carregar a l’espatlla, com feien tots els homes del poble, però havia de reconèixer que no estava segur de poder arribar a casa amb aquell pes al damunt. L’últim any havia crescut, sí, però encara no s’havia desenvolupat del tot.

Va sospirar. Era clar que encara no era un adult, així és que potser, al capdavall, el funcionari tenia raó.

Va empènyer amb dificultat el carretó. Tenia una roda torta i li resultava difícil maniobrar amb el pes del sac. El va girar amb esforç cap a la dreta per endinsar-se en un carrer lateral.

Va passar per davant del Reku i els seus germans, que s’havien aturat vora l’abeurador a xerrar amb un grup de noies. Va seguir el seu camí sense dirigir-los una sola mirada, però, de sobte, un peu va sortir del grup, va colpejar la roda de davant del carretó i li va fer perdre el control.

El Kelan el va intentar redreçar desesperadament , però el carretó va bolcar, vençut pel pes del sac, que va caure al terra polsegós.

—Mira per on vas, marrec —va dir el Reku darrere seu, i les noies van riure.

El Kelan va inspirar fondo i va serrar els punys. Els germans del Reku fingien que no havien vist res, però, si els dos nois acabaven esbatussant-se, de seguida hi intervindrien, i el Kelan sabia perfectament a qui donarien suport.

D’altra banda, tenia coses més importants a fer: el sac s’havia obert i una part de la preada càrrega s’havia escampat per terra.

El Kelan va remugar una maledicció mentre s’inclinava a recollir-lo. Va redreçar el sac per començar a tirar-hi grapats de cereal.

Algú es va inclinar a ajudar-lo. El Kelan va mirar amunt i va veure que era la Muna.

—Ho ha fet expressament —va dir la noia—. L’he vist.

El Kelan va arronsar les espatlles.

—Ja ho sé —es va limitar a respondre.

—Què fas, Muna? —va intervenir el Reku, clarament molest—. Si és maldestre, que ho assumeixi. Així aprendrà a anar amb compte.

La Muna es va aixecar per encarar-se amb ell.

—No et fa vergonya? —li va etzibar—. Ell no et fa mai la guitza, però tu sempre el molestes. Es pot saber què et passa?

El Reku es va posar vermell i va fer un pas enrere, contrariat. Els seus germans observaven l’escena amb curiositat, sense intervenir. Les noies començaven a murmurar.

—I tu per què el defenses? —va protestar—. O és que el noi del bosc no és capaç de parlar per si mateix?

La Muna no va saber què contestar. Tots dos es van girar cap al Kelan, que havia carregat el sac al carretó i mirava de redreçar-lo, sense fer cas de la conversa. Quan es va adonar que tots el miraven, els va dirigir una mirada d’enuig.

—Deixeu-me en pau —va replicar—. Tots dos.

La Muna es va posar lleugerament vermella, però no va dir res. El Reku va somriure amb suficiència.

El Kelan els va donar l’esquena i va empènyer el carretó per la calçada. Darrere seu va sentir que el noi deia:

—Ho veus, Muna? No val la pena.

Va negar amb el cap. El Kelan i la Muna tenien la mateixa edat i havien anat junts a l’escola, tot i que en realitat no tenien gaire relació. Ell era «el noi del bosc», el nen de la Llarga Nit, mentre que ella era la filla de l’alcalde. No havien jugat mai plegats quan eren petits ni tampoc eren amics. De fet, si havia de ser sincer, fins i tot el sorprenia que la Muna sabés el seu nom.

«Bé, al capdavall, és un poble petit», va pensar.

Dia 152, any 16 de l’era de Vintanelalandali

Em dic Vintanelalandali.

Vintanelalandali.

Vintanelalandali.

Em va costar molt aprendre a pronunciar-ho quan era petita. Malgrat els esforços de la mestra Mindaleva perquè n’articulés totes les síl·labes, m’entrebancava constantment i em quedava sense aire a la meitat del nom, o me n’oblidava una part. Quan vaig gosar suggerir a la mestra que em digués simplement «Vinta», es va escandalitzar.

Aleshores jo no ho sabia, però el nom de cada akidau n’indica la posició social. Com més llarg és, més important ets.

Em dic Vintanelalandali i no hi ha ningú en tot l’imperi amb un nom tan llarg com el meu. Per això la mestra Mindaleva no em permetia escurçar-lo.

Tanmateix, ella normalment tampoc no el pronuncia sencer. Fa igual que tothom al palau i es dirigeix a mi com a «Divinitat».

Vaig néixer a la província d’Integritat fa gairebé setze anys. En realitat, aquesta és la meva vida número disset; la meva ànima existeix al món des de fa tretze mil·lennis, probablement més, perquè les meves primeres encarnacions van trepitjar la Terra en els Temps Incivilitzats, anteriors a l’imperi. Seria extremament útil que recordés tot el que vaig aprendre en les vides anteriors, que conservés la memòria de totes les experiències, de tota la saviesa que dec haver acumulat al llarg de milers d’anys d’existència. Però no és així. Quan reneixo, per a mi sempre és la primera vegada.

Per això adopto un nom diferent en cada encarnació i he de dedicar els primers anys de cada vida a estudiar el que van fer, dir o pensar les meves encarnacions passades; a recuperar els meus coneixements sobre l’imperi que he de regir, a tornar a aprendre tots els protocols, normes i lleis que regulen l’ús del meu poder, pel bé d’Akidàvia.

Així és que em passo la major part del temps a la gran biblioteca imperial, que té cinc pisos i atresora tot el saber de la nostra nació. Hi ha una secció dedicada a les memòries dels meus predecessors, i la visito sovint. Quan vaig comprendre el sentit de la meva existència i la tasca que tenia entre mans, vaig començar a sentir curiositat per aquells que havien regit l’imperi abans que jo. I he après molt estudiant els seus diaris, però em produeixen una sensació estranya, perquè, com que no conservo records de vides passades, cada encarnació és una experiència nova i modela el caràcter de l’Etern Emperador d’una manera diferent. Jo també tinc la meva pròpia personalitat, tot i que vaig ser cadascun d’ells en algun moment de la meva existència. És una contradicció que encara intento assimilar.

Per exemple, m’agradaria saber per què Karanuvidalastan, el cinquè Emperador, es va transformar en un tirà sanguinari que va aterrir el món durant gairebé dos mil anys. Però ell no va deixar memòries escrites, i encara no he decidit si això és una decepció o un alleujament per a mi.

El que sí que sé és que, per culpa dels abusos de Karanuvidalastan, les successives encarnacions van elaborar lleis cada vegada més severes i restrictives per limitar el poder de l’Emperador, fins al punt que avui dia bona part del govern és en mans del Consell Imperial. Ells han dirigit Akidàvia des que vaig renéixer, perquè durant els primers anys cap Emperador no està capacitat per fer-ho.

Quan arribi l’hora, hauré d’assumir una sèrie de responsabilitats. I aquest moment deu ser a prop, perquè d’aquí a uns quants mesos faré setze anys.

Amb tot, em miro al mirall cada dia i encara no hi reconec la imatge d’una Emperadriu d’Akidàvia.

El Kelan va empènyer el carretó fins al pati de la casa. El seu pare estava assegut a la porta, amb la cama encanyada ben recta, i tallava alguna cosa en un tros de fusta. Va aixecar el cap somrient en sentir-lo arribar, però se li va apagar la mirada quan va veure un sac solitari al carretó.

—Que no van rebre la nostra petició? —va preguntar.

El Kelan es va deixar caure al banc, al seu costat.

—No ho sé, però diuen que encara no soc major d’edat i que només ens correspon un sac. L’any que ve ens en donaran dos.

—Oh —va murmurar el Dugan—. Si és així, per què no ens van contestar?

—Qui ho sap. Probablement devien tenir coses més importants a fer. —El Kelan es va estirar i va tancar els ulls per sentir el sol crepuscular a la cara—. Com s’ho feia, la família del Reku, quan els fills eren petits? —va preguntar de sobte—. Només tenim dret a un sac per adult, però els nens també mengen.

—Tenen porcs —li va recordar el seu pare—. Això ajuda molt. Si cries animals, no has de patir per si no trobes caça al bosc durant l’hivern.

El Kelan va obrir els ulls.

—Nosaltres també ho podríem fer.

El Dugan va desviar la mirada, incòmode.

—Necessitaríem un permís de l’alcalde.

—El podem sol·licitar. Podem construir un corral darrere de casa. No dic que comprem garrins al pare del Reku, però la Yavi té gallines i potser podríem...

—Els animals s’han de cuidar, Kelan. Cal estar a casa per atendre’ls, i nosaltres passem molt de temps fora.

El noi va guardar silenci. Aquell tema havia estat l’origen de discussions freqüents quan la seva mare vivia. El Dugan sovint era fora durant dies per explorar el bosc o per visitar els pobles veïns. No tornava mai amb les mans buides; omplia el rebost amb tot el que havia caçat i collit al bosc, i també portava aliments i estris que havia intercanviat en altres pobles. No havien passat mai necessitats, però el Kelan començava a sospitar que viurien amb més comoditats si el seu pare hagués triat un ofici més convencional.

—El Darak necessita fusta de noguera —va recordar tot d’una.

El Dugan va assentir.

—Ah, sí. Conec un bon lloc, però temo que no podrà ser aviat —va dir amb un sospir, mentre es mirava afligit la cama encanyada.

—Jo puc anar a talar, si em dius on —es va oferir el Kelan.

El seu pare el va mirar dubtós.

—Talar una noguera robusta no és qualsevol cosa, fill.

El Kelan va esbufegar. Era un bon llenyataire, però encara no tenia prou força. Es va mirar els braços, frustrat.

—Em creixeran els músculs de cop quan sigui major d’edat?

Tan bon punt va fer la pregunta, es va adonar que havia sonat molt infantil. El seu pare va riure.

—Series el primer a qui passa —va comentar—. Ningú no es converteix en adult de la nit al dia.

—Llavors, per què la diferència entre un sac o dos sacs de cereal depèn d’una data en concret?

—Perquè havien de posar el límit en algun punt, suposo.

El Kelan va arrufar les celles, pensatiu.

—A l’Emperadriu també li falta poc per ser major d’edat, oi?

El Dugan va alçar el cap per mirar-lo.

—Per què em preguntes això, ara?

—Perquè vam néixer la mateixa data. Només em preguntava... com deu ser per a ella.

El Dugan va negar amb el cap.

—Segur que no s’ha de preocupar de rebre un sac més de gra —va dir—. No té sentit que et comparis amb ella.

—No ho faig —va replicar de seguida el Kelan.

Però en el fons no ho podia evitar. En realitat, no era culpa seva. Quan la seva mare vivia, sovint esmentava aquella coincidència. «Vas néixer durant la Llarga Nit, igual que l’Emperadriu. No hi ha gaires nens que ho puguin dir, això», li recordava.

Per això, el Kelan havia crescut pensant que la seva data de naixement el convertia d’alguna manera en algú especial. Fins que va començar l’escola i el mestre i els companys el van posar ràpidament al seu lloc. Havia estat tan humiliant per a ell que mai més no havia parlat en públic de les circumstàncies del seu naixement.

De tant en tant, el Reku li ho recordava, però tan sols ho feia per subratllar que era un no ningú.

—Ves a desar el gra al cobert —va ordenar el seu pare—. Aconseguirem que duri tot l’hivern.

El noi es va aixecar per seguir les instruccions. El Dugan no havia dit res sobre el fet que el sac estigués obert i el Kelan li ho va agrair interiorment.

Perquè sabia que se n’havia adonat. Al seu pare no se li escapaven, aquella mena de detalls.

Dia 183, any 16 de l’era de Vintanelalandali

Miro d’escriure sovint en aquest diari, però els estudis em mantenen molt ocupada. No obstant això, la ment no deixa de pensar. I estic descobrint que em va molt bé posar per escrit els pensaments. M’ajuda a organitzar-me les idees i a comprendre el que és important de debò.

Cada dia creuo la gran galeria per anar a la biblioteca. Els retrats de les meves vides passades em contemplen des de les parets. De vegades, m’aturo i els retorno la mirada. Em crida especialment l’atenció Ayanimadelanti, la desena Emperadriu, que a tretze anys ja tenia els cabells blancs com la neu. Els comparo amb els meus, d’un color castany vermellós, i em pregunto per què triguen tant a canviar.

—No patiu, Divinitat —em diu la Zaralane, mentre em pentina; com de costum, sembla que em llegeixi el rostre com si fos un llibre obert—. La meva àvia sempre deia que a la vostra encarnació anterior no se li van tornar els cabells blancs fins que va tenir disset anys.

La Zaralane no és una més entre les serventes que m’atenen cada dia. És la meva donzella de companyia, la meva amiga, pràcticament com una germana, perquè hem crescut plegades. En realitat, raspallar-me els cabells no entra dins les seves obligacions, però ella ho fa de gust, o almenys això és el que diu. I, tot i que parlem molt sovint, en aquests moments és quan em sento més inclinada a compartir confidències amb ella.

No obstant això, els últims temps soc conscient que la Zaralane també m’examina els cabells amb atenció quan em pentina, buscant-hi el senyal més evident que els meus dos poders finalment s’estan despertant.

Potser no m’hauria d’impacientar. No hauria de comparar tant els meus cabells de color coure amb les esplèndides cabelleres blanques dels retrats de la galeria, però no ho puc evitar.

Tot està relacionat. El canvi de color dels cabells, el primer retrat oficial, els primers actes públics, els primers Judicis. Una cadena d’esdeveniments que em canviarà la rutina per sempre. Podré contemplar per primera vegada rostres diferents dels que veig diàriament al palau, i això em produeix emoció i alegria.

Seré l’encarregada d’executar la llei de l’imperi, i això em causa una profunda inquietud.

I tot comença amb un ble de cabells blancs.

Si ho podia evitar, el Kelan no creuava mai el poble. Per anar al bosc no calia i, quan volia visitar el mercat que se celebrava al poble veí, feia una volta pels afores, encara que trigués una mica més. Així s’estalviava trobades indesitjades.

No era que la gent del poble el tractés malament. Tothom era amable amb ell, però el Kelan detectava una certa commiseració en les seves paraules. Havia estat així des que en tenia record, però s’havia accentuat des de la mort de la seva mare.

No li agradava que el miressin amb llàstima. El feia sentir incòmode, com si fos pitjor que els altres, i no havia arribat a descobrir exactament per què. Potser era per l’ofici del pare, per la mort de la mare, pel fet d’haver nascut durant la Llarga Nit o per totes tres coses alhora. En el fons, tant se valia, perquè cap d’aquelles circumstàncies no era culpa seva, ni podia fer res per canviar-les.

El cas era que aquell matí no havia pogut evitar endinsar-se en el poble. Per fi brillava el sol després d’una setmana de pluges intenses que li havien complicat molt les expedicions pel bosc. Esperava que el bon temps es mantingués uns quants dies per recuperar les hores perdudes, però mentrestant necessitava omplir el rebost d’alguna manera.

Es va aturar a la portalada de ca la Yavi, que vivia a la plaça central del poble. Li feia una mica de vergonya presentar-s’hi. Sempre recorria a ella quan les coses anaven mal dades; ho feia perquè havia estat molt bona amiga de la seva mare, la recordava amb afecte i normalment no li fallava.

Va trucar a la porta amb els artells, una mica nerviós. Les gallines van cloquejar amb més intensitat i des del pati va sonar la veu de la Yavi:

—Un moment, ara vinc!

La porta es va obrir grinyolant. La cara rodona i vermella de la Yavi es va il·luminar amb un somriure quan va veure el noi.

—Kelan, quina sorpresa tan agradable. Has vingut a buscar ous?

Ell va assentir sense dir res.

—Molt bé, a veure què portes.

El Kelan va dubtar un moment abans d’ensenyar-li l’interior del sarró. Un grapat de bolets i unes quantes nous florides eren tot el que s’hi endevinava.

La Yavi va alçar el cap per mirar-lo, perplexa.

—Ha estat..., ha estat una mala setmana —va balbucejar el Kelan—. Ha plogut molt, els camins són plens de fang, els torrents s’han desbordat i...

—El teu pare encara no pot caminar, oi? —va preguntar la Yavi, en comprendre què passava.

El Kelan va desviar la mirada amb el rostre cremant de vergonya. Al Dugan no l’havien aturat mai coses com la pluja, la neu o la calamarsa. El primer dia de tempesta, quan el Kelan va tornar a casa ben xop i amb les mans buides, el seu pare no va fer cap comentari. L’endemà al matí, però, mentre el Kelan encara dormia, es va calar el barret i va sortir de casa amb el sarró penjat a l’espatlla, recolzat en les crosses i desafiant la pluja.

El Kelan el va trobar més tard llançat al camí. Havia relliscat amb el terra moll i no s’havia pogut aixecar tot sol. El noi l’havia dut a casa i, després d’una conversa tensa, el Dugan havia acceptat a contracor que s’havia de quedar a casa fins que no es recuperés del tot.

—Les coses milloraran amb el bon temps —va murmurar el Kelan—. Segur.

Però no ho deia gaire convençut. La Yavi se’l va quedar mirant un moment abans de somriure.

—Espera’t aquí —va dir.

Va tancar la porta. El Kelan esperava al carrer, inquiet. Va distingir una figura que sortia de casa de l’alcalde i va reconèixer de cua d’ull la Muna. Va fer veure que no l’havia vist i li va donar l’esquena discretament.

La Yavi va obrir de nou un instant després. Duia una cistella amb almenys una dotzena d’ous, i el Kelan la va mirar, dubtós. La Yavi va donar una ullada ràpida per damunt de la seva espatlla i va dir en veu baixa:

—Emporta-te’ls tots. No cal que em donis res, ara. Ja em portaràs alguna cosa a canvi més endavant: bolets, o caça, o baies quan comenci la temporada.

—Però...

Es va sentir una veu masculina que cridava la Yavi des de l’interior de la casa. Ella va tornar a mirar enrere amb nerviosisme.

—Au, emporta-te’ls —el va apressar.

Llavors el Kelan va comprendre que probablement el seu marit no aprovaria aquell regal. El va estar a punt de rebutjar, però els ous tenien molt bon aspecte i havia estat una setmana realment molt complicada.

Va prendre una decisió. En lloc d’agafar la cistella, en va agafar quatre ous i se’ls va ficar al sarró.

—Amb això ja en tinc prou. Moltes gràcies, Yavi.

Ella el va mirar dubtosa.

—N’estàs segur?

El Kelan va assentir.

—Ho pagaré, t’ho prometo.

—No cal que... —va començar ella, i aleshores es va tornar a sentir la veu del seu marit.

—Yavi? Amb qui parles?

—Au, ves-te’n —va insistir ella.

El Kelan va assentir, li va donar les gràcies una altra vegada i va fer mitja volta per anar-se’n.

Havia avançat molt poques passes quan va topar la Muna.

—Hola, Kelan —va dir ella.

El noi havia oblidat que era allà. Es va girar cap a la casa de la Yavi, però la porta ja era tancada. Va mirar de nou la Muna amb un somriure incòmode.

—Hola —va respondre.

—Feia temps que no et veia —va prosseguir la noia—. Des del dia del repartiment del gra. —El Kelan no va contestar, per això la Muna va afegir—: Va tot bé?

—Sí..., sí, tot bé.

—Com està el teu pare?

—Encara ha de fer repòs, però no trigarà gaire a caminar, espero.

La Muna va somriure.

—Això està molt bé. Desitja-li de part meva que es recuperi ben aviat, si us plau.

—És clar.

Al Kelan no li agradava que la Muna fos amable amb ell, tot i que no sabia explicar per què. Estava força segur que era sincera, però alhora tenia la sensació que la noia intentava construir uns ponts que en realitat cap dels dos no podria creuar mai.

Havia estat així des que ja no es veien cada dia a l’escola, com si la noia de sobte hagués desenvolupat un interès especial a mantenir el contacte amb ell. El Kelan no comprenia per què i no se sentia gaire còmode amb aquells intents d’apropament, per això no hi responia. De fet, era conscient que ella li podia haver retirat la paraula temps enrere, decebuda per la seva actitud. En canvi, i malgrat tots els seus desaires, la Muna sempre s’acostava a saludar-lo i fins i tot el defensava quan algú li feia la guitza.

La mirada del Kelan es va desviar cap al lloc on, feia dues setmanes, el Reku li havia fet bolcar el carretó després del repartiment del gra.

La Muna se’n va adonar.

—Encara estàs enfadat per allò del carretó? El Reku és idiota; no sé per què te la porta votada, però no té raó en res del que diu sobre tu.

El Kelan no tenia gens d’interès a saber què deia el Reku sobre ell. D’altra banda, acabava de veure una cosa que li havia cridat l’atenció.

Necessitava estudiar-la de prop, així és que es va allunyar de la Muna sense donar explicacions i es va ajupir vora la paret del carreró.

Allà, al peu del mur, havien germinat tres brots verds.

El Kelan va arrufar les celles i els va acariciar amb el palpís del dit. Hi havia altres plantes que creixien als dos costats del carrer, fins i tot entre els maons de la paret, però aquestes eren diferents. Va passar els dits per la terra on havien nascut els brots, pensatiu.

—Què mires? —La veu de la Muna darrere seu el va espantar—. Què hi ha a terra?

—Aquí és on va bolcar el meu carretó —va explicar ell, concentrat en les plantes—. Vam recollir tot el cereal que vam poder, però... em sembla que en van quedar uns quants grans.

—I...? Què vols dir?

El Kelan es va apartar una mica per ensenyar-li el que havia descobert.

—Em penso que algunes llavors han germinat, Muna.

Ella va contemplar els brots amb una certa incredulitat abans de girar-se a mirar-lo.

—Això és impossible —va assegurar—. Tothom sap que el cereal no pot créixer a Gratitud. Ho vam aprendre a l’escola, no te’n recordes?

—Sí, ja ho sé. El nostre clima és massa dur per al cereal, fa molt de fred a l’hivern i plou massa a la tardor i a la primavera —va recordar ell—. I tenim massa muntanyes, i el cereal creix millor en planes ben assolellades.

—Per això és propi de les províncies interiors, que tenen un clima més sec —va continuar ella—: Respecte, Lleialtat, Integritat i, evidentment, Harmonia. Allà en cultiven i en cullen per a tot l’imperi.

El Kelan no va contestar. Va fregar de nou amb els dits les petites tiges verdes.

—Això no pot ser cereal, Kelan —va insistir la Muna—. Ha de ser una altra mena de planta.

Finalment, el noi es va aixecar.

—Potser sí —va murmurar, amb els pensaments ben lluny—. Potser sí —va repetir—. A reveure, Muna.

Va fer mitja volta i es va allunyar carreró avall.

La Muna no es va molestar a intentar aturar-lo; se’l va quedar mirant un moment i va exhalar un sospir llastimós.

Dia 190, any 16 de l’era de Vintanelalandali

Avui he concedit audiència al Consell. És una manera curiosa d’expressar-ho, perquè en realitat és el Consell qui em concedeix audiència a mi. La mestra Mindaleva m’ha acompanyat fins a la Sala de les Deliberacions, on avui hi havia quatre dels sis Consellers. El Conseller Viyatenisgani m’ha posat al dia de l’estat de les finances de l’imperi; he demanat a la Mindaleva que prengués nota de tot per estudiar-ho amb calma. El Conseller Kunavamastedal ha somrigut i ha dit que no calia, però em penso que el Viyatenisgani no hi estava d’acord.

En realitat, no té cap sentit que mostri tant d’interès pels assumptes de l’imperi, perquè encara no he pujat al tron i, quan això passi, tampoc no podré decidir gran cosa. Però el Viyatenisgani es comporta com si els cabells m’haguessin de canviar de color demà mateix. La mestra Mindaleva diu que ho fa perquè està impacient per servir-me, ja que va entrar al Consell quan jo acabava de néixer. En canvi, gairebé tots els altres ja eren aquí amb el setzè Emperador. És a dir, em coneixen de la meva encarnació anterior, encara que jo no els recordés quan vaig renéixer. Suposo que per això entenen que encara tinc molt de temps per posar-me al dia.

Sé que el Kunavamastedal m’observa amb indulgència. És conscient dels meus esforços per aprendre i millorar, i sembla convençut que estaré a l’altura de la meva responsabilitat com a Emperadriu. Em reconforta tenir la seva confiança.

Tanmateix, em fa la sensació que la Consellera Kalinamanteni no m’aprecia de la mateixa manera. Durant un temps, em vaig preguntar sovint si era culpa meva, si havia fet alguna cosa que mereixés la seva desaprovació i, si era així, com ho podia arreglar. Era important per a mi, perquè la Kalinamanteni, com a responsable dels assumptes del palau, és la Consellera amb qui tinc més tracte.

Més tard, vaig comprendre que ella ja formava part del Consell quan regia la meva encarnació anterior. Aleshores, vaig buscar a la biblioteca els diaris d’Ulayanamivandu, el setzè Emperador, per mirar de descobrir com era la seva relació amb els Consellers. Però, tot i que esmenta sovint la Kalinamanteni, no vaig poder esbrinar si hi havia hagut desavinences entre ells.

La Zaralane diu que la Consellera és estricta amb tothom i que només vol el millor per a mi. Potser té raó i jo veig animadversió on tan sols hi ha severitat.

D’altra banda, és la primera vegada que els Consellers assisteixen a un període de transició entre un Emperador i un altre. Les meves encarnacions viuen mil anys, però les vides corrents són molt més curtes. Els membres del Consell van passar de servir un Emperador de vuit-cents anys, que ja regia Akidàvia quan ells van néixer, a inclinar-se davant d’una criatura acabada de néixer. I és possible que tots no ho assimilessin igual. Els diaris dels meus predecessors són plens d’anècdotes similars, de persones que els coneixien de la seva encarnació anterior i es mostraven decebudes perquè el nou Emperador no es comportava com el vell.

És difícil assumir les expectatives que la gent diposita en nosaltres. Potser l’Etern Emperador fa molts mil·lennis que trepitja el món, però per a nosaltres cada renaixement és com si fos el primer.

El Kelan no va tornar a parlar amb ningú de l’assumpte dels brots de la plaça, ni tan sols ho va comentar al seu pare, però els dies següents no va parar de donar-hi voltes. Una idea li germinava a la ment i hi creixia a poc a poc, alimentada per les llargues hores de solitud al bosc.

Una idea que havia de lluitar amb altres de més velles que li havien inculcat i que la contradeien, que miraven de menysprear-la i de minimitzar-la.

Amb tot, per alguna raó, la idea sempre triomfava i s’enfortia després de cada lluita.

«Tothom sap que el cereal no creix tant, al sud.»

«Però el gra va brotar.»

«Em penso que no creixerà més. I, evidentment, no arribarà a espigar, aquest clima no l’afavoreix.»

«Però va brotar. Al peu d’un mur, després d’una setmana de pluja intensa. I sense que ningú el cuidés. Potser aquest cereal és més resistent del que pensem.»

«Si fos així, cultivaríem cereal a la província de Gratitud, i també a Franquesa i a Compassió, fins i tot a les illes Fortalesa. I no ho fem pas.»

«Potser fins ara no se li havia acudit a ningú.»

«I a tu se t’ha acudit perquè, és clar, ets més llest i més savi que tots els altres.»

Aquest va ser un cop dur per a la idea innovadora, que va guardar silenci unes quantes hores, però després va tornar a la càrrega.

«Podria intentar plantar unes quantes llavors —va suggerir—. No gaires, només per veure si creixen o no. En un tros de terra ben assolellat, un recer apartat del camí, perquè ningú no el trepitgi.»

«Tan sols tenim un sac de cereal per a tot l’hivern. No l’hauries de malgastar.»

«Només seria un grapadet, no ho notaria ningú. I si les plantes creixen i espiguen, en podríem sembrar més l’any que ve. Tothom al poble ho podria fer. Si cultivem el nostre propi cereal, no ens hauran de portar sacs des d’altres terres de l’imperi.»

«I no se li ha acudit a ningú abans perquè...»

«No ho sé. No nego que serà difícil o que comportarà problemes, però si no sabem quins problemes són exactament, no trobarem mai la manera de resoldre’ls.»

«El cereal es cultiva a les províncies interiors, que tenen dies llargs i assolellats, planes extenses i un sòl fèrtil. Així i tot, amb tantes coses a favor, també hi ha anys que la collita no és bona, o que es fa tota malbé.»

«I hi continua havent gra per a tot l’imperi perquè conserven l’excedent de les bones collites en sitges per a quan hi ha escassetat. Nosaltres podríem fer una cosa semblant. No cal que produïm cereal per a tot un imperi, només per al poble.»

La nova idea s’havia tornat tan poderosa que, aquesta vegada, els vells prejudicis van trigar una mica a respondre.

«Al pare no li agradarà —van dir, a la fi—. No vol tenir animals, perquè això ens obligaria a quedar-nos a casa per cuidar-los. I una plantació no és gaire diferent.»

La idea innovadora va dubtar un instant.

«En realitat, no seria una plantació, només un hortet. Molta gent en té al poble. A més, el pare no cal que ho sàpiga.»

«No ho pots fer d’amagat d’ell.»

«És la millor opció, perquè sé que no li semblarà bona idea. A més, si resulta que finalment les plantes no creixen, de tota manera no hi haurà res a discutir. En canvi, si aconsegueixo que creixin i produeixin gra, tot podria ser molt diferent.»

«No ho explicaràs a ningú?»

«No, almenys fins que pugui demostrar que tinc raó.»

«No en tens. Si continues endavant, faràs el ridícul i tothom es burlarà de tu per haver-te considerat més llest que els altres.»

«Deixa-m’ho provar. No ho sabrà ningú.»

I, a l’últim, els vells prejudicis es van rendir.

«D’acord. De tota manera, és una idea estúpida i no funcionarà.»

Dia 199, any 16 de l’era de Vintanelalandali

Porto guants des que tinc memòria. Les meves encarnacions anteriors també en duien. És un costum que es remunta fins a temps molt llunyans, tot i que, originàriament, l’Etern Emperador només els incorporava a la seva indumentària habitual el dia de l’entronització. Segons diuen, va ser Ayanimadelanti qui va imposar la norma de portar guants des del mateix dia del renaixement i fins al moment de la mort, perquè els poders d’Ayanimadelanti es van despertar abans del que ningú esperava, van causar un incident greu al palau i ella se’n sentia tan culpable que va decidir que aquell error no es tornaria a repetir.

Així és que sempre duc les mans cobertes. Estreno guants cada dia, i cada parell és més bonic i més exquisit que l’anterior, però no em permeten conservar-los. En el seu moment vaig preguntar a la Consellera Kalinamanteni per quina raó havíem de malgastar tant. I em va explicar que a la província de Generositat hi ha una indústria especialitzada en el teixit de guants per a l’Emperador. Es veu que totes les famílies tenen una o diverses dones que es dediquen exclusivament a aquesta tasca, i que per a ells és un gran honor que jo porti els seus guants un dia, perquè així em senten més a prop. Llavors vaig dir a la Consellera que volia viatjar a Generositat i visitar els tallers després de l’entronització. Ella em va mirar amb severitat i em va recordar que l’Emperadriu no surt mai del palau.

Per això no coneixeré les teixidores de guants de Generositat, ni els habitants de Confiança, Obediència, Compassió, Alegria i la resta de províncies exteriors. Ni tampoc em permetran visitar les províncies més properes, com Dignitat, Lleialtat o Valentia. Ni tan sols podré recórrer Harmonia, que és al cor de l’imperi akidau, on s’alça la Ciutat Imperial.

Ja ho sabia, per descomptat. Ho sé des que, de petita, vaig començar a explorar les dependències del palau i a preguntar què hi havia més enllà dels murs. Quan vaig descobrir que no em permetrien traspassar-los mai, em vaig tancar a l’habitació i m’hi vaig passar uns quants dies plorant; em negava a menjar i no volia parlar amb ningú. Els servents no sabien què fer i la pobra Zaralane va tenir un bon disgust, perquè, per alguna raó que ja no recordo, es pensava que ella havia estat la causant de la meva enrabiada.

Els Consellers també estaven desconcertats. Acostumats a tractar amb un Emperador que atresorava la saviesa i l’experiència de vuit-cents anys, ara no sabien com bregar amb una nena obstinada i capritxosa.

Finalment, el Conseller Kunavamastedal em va fer sortir de l’emmurr

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X