Un llop a dins

Pedro Mañas

Fragmento

un_llop_a_dins-2

Era ja de matinada, però les llums blaves i groguenques acolorien els maons de les façanes. Les primeres pertanyien a un cotxe de la policia, travessat enmig del carrer. Segurament era el mateix del qual havíem fugit feia uns instants. Les segones, a una ambulància mig enfilada a la vorera.

Entre els dos vehicles, tapat amb una manta isotèrmica que semblava feta de paper daurat cruixent, hi havia el cos. Per la distància que el separava de la façana, vaig suposar que havia saltat des d’algun dels balcons. Per sota de la seva brillant cobertura sortia, en un angle forçat, una mà de dits pàl·lids.

Em vaig treure la careta quan vaig adonar-me de les mirades de desconfiança dels veïns que començaven a acumular-se davant del cordó policial. Era lògic que els resultés sospitosa. Va ser quan vaig ficar-me la mà a la butxaca que en vaig notar una altra, gelada, que se’m posava sobre l’espatlla.

Vaig girar en rodó. D’entre totes les persones del món, aquella era l’última que esperava veure.

El Jesús Aguirre. L’«Ulls d’Ou», com l’anomenaven tots a l’institut.

Feia una fila encara més estranya que de costum. Als cabells pèl-rojos i esclarissats i la mirada sortint del professor, s’hi sumava ara un pijama desgastat i un aire d’absoluta confusió. Vaig suposar que acabava de despertar-se, alertat pel cop o pel xivarri que creixia al nostre voltant. Ni tan sols va semblar que em reconeixia, quan es va dirigir a mi:

—Què… què ha passat, fill?

Vaig remoure’m per desempallegar-me de la seva mà blanca i malaltissa.

—No ho sé —vaig remugar—. Un que s’ha llançat, suposo.

—Sí. —L’Aguirre intentava cordar-se sense èxit el primer botó del pijama—. Però qui… qui era?

—Jo què sé —vaig respondre, sec.

—Ves-ho a veure, va.

—Però…

—Ves-hi, si us plau —va insistir, implorant-m’ho—. Diria que el coneixia. Segur; per això soc aquí, no?

Si li vaig fer cas no va ser només pel seu aire llunàtic ni per la llàstima que m’inspirava. Ni tan sols per allunyar-me’n. Va ser també pels remordiments que em tenallaven l’estómac.

Vaig avançar com vaig poder entre els veïns que s’aglomeraven ja a l’altra banda del cordó. Alguns assenyalaven amb espant el cos i es duien les mans a la boca. Tot i que la manta que el tapava amb prou feines deixava una escletxa al descobert, també en vaig tenir prou per reconèixer-lo.

Llavors, per segon cop aquella nit, vaig veure l’última persona que m’esperava trobar. Literalment.

No vaig ser jo, sinó el llop que duc a dins, qui va arrencar a córrer carrer avall, espantat, i es va perdre en la foscor.

imagen capítulo 1

El que gairebé ningú no sap és que aquell llop meu va néixer d’un escarabat.

Faltava només una setmana perquè acabés l’octubre, un dia per al meu aniversari i amb prou feines un minut per baixar al pati. Des del meu pupitre, rere les finestres pigallades de ditades i taques de nassos, s’albirava un angle de la pista. En aquella època encara em semblava immensa. La boira l’havia envaït durant la nit i les cistelles de bàsquet que s’alçaven entre la broma em recordaven les làpides d’una pel·lícula de terror barata. Novembre era un monstre panxut i gris que sobrevolava el barri.

—Un minut —va xiuxiuejar el Gus, el meu company de pupitre i millor amic, atent a un aparatós rellotge de plàstic tan ajustat que li tallava la circulació al canell.

La nostra escola era una mola de ciment pelada i lletja en un barri encara més lleig. Un d’aquests que creixen a la vora de la ciutat amb la rapidesa i el color d’una taca d’òxid.

—Mig minut —va dir el Gus, remenant ja el seu gros pandero al seient del costat.

L’escola potser no era bonica, però era l’únic regne que, d’alguna manera, ens pertanyia. Un país petit i segur que seria nostre fins que acabéssim la secundària. I al meu cap, això significava pràcticament tota l’eternitat. Ni tan sols havíem calculat els anys que ens quedaven fins llavors. Ens preocupaven molt més els segons que faltaven per baixar al pati. La professora es passejava per la classe deixant un rastre de perfum entre les taules.

—I, com que les dues fraccions tenen el mateix denominador, podem sumar els… —recitava.

—Tres, dos, u —va xiuxiuejar el Gus, just abans que el timbre interrompés la mestra.

El pati estava tan inundat de boira que, més que sortir-hi, ens hi vam capbussar. Jo vaig córrer amb els altres i em vaig omplir els pulmons d’aire fred i lletós. Entre la boira, els contorns dels meus companys es desdibuixaven, i amb prou feines era capaç de distingir qui era qui. Allò m’agradava. Potser perquè, en aquella època, jo també em sentia idèntic a la resta. Però això no duraria gaire.

De sobte, el Gus em va atrapar per sorpresa i se’m va llançar d’un salt a l’esquena.

—Escolta, a aquella què li passa? —va preguntar, assenyalant les escales del porxo.

Una nena de trenes rosses avançava molt a poc a poc entre la boira. Aquella aparició daurada es deia Martina i era nova al centre.

Crec que al Gus li agradava tant com a mi. Ho sé perquè ell també es repentinava el serrell quan la veia i canviava la seva veu estrident per una uns tons més greus, i li estirava la trena com si fos la corda d’una campana per cridar-li l’atenció. Era el tipus d’amor que ens feia comportar-nos amb ella com si fóssim uns ximples, però que deixàvem oblidat en sortir de l’escola, com les joguines que els infants de preescolar oblidaven entre la sorra. Érem massa petits, o massa amics, per barallar-nos per una noia.

El que el Gus no sabia era que, feia uns dies, m’havia saltat aquell pacte no escrit entre els dos.

A l’últim full d’un quadern hi havia dibuixat un retrat de la Martina. El nas arromangat, les trenes que li voleiaven rere la nuca, l’ullal que sobresortia d’aquell somriure trapella. Segur que no era gran cosa, però entre la resta dels gargots que embrutaven les pàgines a mi em va semblar una obra mestra. Tant, que, en un rampell de valentia, vaig decidir regalar-l’hi en secret. Vaig aprofitar la classe d’educació física per acostar-me al seu pupitre i amagar-l’hi al fons de la motxilla, com si fos una carta d’amor.

Bé, suposo que més o menys ho era. Dibuixar sempre havia estat la meva manera de dir totes les coses per a les quals encara no tenia paraules.

No sé què pretenia que fes, ella. Fos el que fos, la veritat és que no va fer res. Que jo sabés, mai no va mencionar el dibuix, o sigui que durant dies vaig pensar que ni tan sols s’hi havia fixat. I encara menys en mi, és clar.

Resulta que m’equivocava.

Si la Martina caminava tan a poc a poc aquell dia era perquè duia una cosa molt valuosa. O això em va semblar per la manera amb què l’abraçava. El seu tresor consistia en una caixa metàl·lica i rodona, d’aquelles on qualsevol espera trobar galetes, però que acaben plenes de fils i estris de costura. La nena la portava gairebé de puntetes. Tenia aquell aire elegant que ens atreia al Gus i a mi com un imant que fa venir les llimalles de ferro.

—Què hi duus, aquí dins? —li preguntava tothom, però ella alimentava l’enigma amb un mig somriure.

Una de les seves amigues, una nena amb dents de ratolí, ens va revelar el secret. Resulta que la caixa no amagava agulles ni galetes, sinó un petit escarabat. Després de trobar-lo al jardí, la Martina s’havia entestat a dur-lo a l’escola sobre un matalàs de fulles d’enciam. Es veu que no era un escarabat normal.

—És d’una espècie exòtica —va assegurar, orgullosa, la seva amiga, i la mateixa paraula també ens va resultar exòtica—. Quan li toca la llum, reflecteix tots els colors. Com una pedra preciosa o alguna cosa així. Sembla màgia!

—Us l’ensenyaré —va anunciar la Martina, emportant-se la seva amiga a un racó—. Però d’un en un.

Les dues es van deixar caure amb les cames creuades en aquell racó del pati. Tots ens hi vam amuntegar al voltant, ansiosos per donar un cop d’ull a aquell exemplar únic. Fins i tot vam organitzar una cosa semblant a una fila. El Gus i jo ens vam donar cops de broma per treure’ns el fred i calmar la impaciència. Les nostres vides eren tan petites encara que, de sobte, veure aquella bestiola ridícula s’havia convertit en el més important del món. Tan important com els minuts que faltaven per pujar a classe, l’últim cromo per acabar una col·lecció o decidir si un núvol tenia forma d’hamburguesa o de dinosaure.

El Gus va comptar tres minuts i mig al seu rellotge fins que, per fi, va arribar el nostre torn.

La Martina, que tapava i destapava el palau rodó del seu escarabat amb molta cerimònia, va prémer llavors la mà sobre la caixa fins que va fer clac. Per primer cop, em vaig fixar que es mossegava les ungles. Llavors, quan vaig aixecar la vista, també vaig descobrir que l’ullal del seu somriure sobresortia en un angle verinós.

—Tu el pots veure —va dir aleshores, mirant el Gus—. Però el Jacob no.

I el Jacob, per si no ho he dit, soc jo. El Jacob Luna.

imagen capítulo 2

És així com comença tot, i no com a les pel·lícules.

Si més no, no com a les pel·lícules que he vist jo.

Si més no, no va ser així com em va passar a mi.

No van caldre cops ni empentes, ni tan sols una broma cruel amb el meu cognom, tan inusual. Van ser suficients unes simples paraules, com una fórmula màgica que vaig sentir aquell dia per primer cop: «El Jacob no».

—Per què jo no? —vaig preguntar, desconcertat.

Encara hauria d’esperar molts anys perquè la Martina em respongués aquella pregunta. De moment, es va acontentar a mantenir el somriure, tan bonic com desafiant. Van ser els altres qui van començar a corejar la notícia al nostre voltant:

—Al Jacob no li deixa.

—Aquell d’allà no pot.

—El Jacob que no ho vegi.

—Els altres sí que podeu —va aclarir la Martina, mentre la seva amiga la secundava amb una rialleta.

L’Emperadriu dels Insectes va ser astuta. No en tenia prou amb assenyalar-me. També va oferir alguna cosa a la resta perquè aixequés el dit en la meva direcció. Una feina molt ben feta. Impacients, un parell de colzes còmplices em van empènyer mentre intentaven obrir-se pas.

—Doncs molt bé —vaig dir, per fi, encongint-me d’espatlles per fingir indiferència—. Per mi te’l pots confitar. Va, marxem.

El Gus no va reaccionar a la meva ordre. En comptes d’això, es va apartar unes passes alhora que murmurava alguna cosa. Vaig ser incapaç de sentir-ho, però coneixia prou el meu amic per entendre què volia dir. No l’en culpo, perquè potser jo hauria fet el mateix. El que em va molestar va ser la sospita que el Gus no m’estava abandonant per l’escarabat, sinó per la mateixa Martina.

—Molt bé, doncs queda’t aquí —vaig grunyir.

Vaig girar l’esquena al traïdor i em vaig allunyar amb tot l’orgull de què vaig ser capaç. Pretenia desaparèixer entre la boira, com feien els superherois de les pel·lícules que solia veure cada nit amb el meu pare. Això volia ser jo llavors: un superheroi. Endinsar-me sense por i a càmera lenta entre els trets enemics.

Això no obstant, ja he dit que les coses no passen com a les pel·lícules. I és que jo sí que vaig rebre un tret. El d’una pilota dura i grisa com un fòssil que va sorgir de sobte entre la broma i em va donar un cop a un costat del cap. Venia del camp de futbol dels grans.

El dolor de la pilotada i les riallades que el van seguir em van incendiar l’orella en un segon. Però l’escalfor no va frenar allà. Vaig sentir que aquell foc diminut se m’estenia per la resta del cos com una onada de ràbia. I l’acompanyaven unes paraules que el cop m’havia remogut al cap. Una cosa que el meu pare solia repetir-me:

«Ets un figaflor, Jacob. Deixes que fins i tot les nenes abusin de tu».

Avergonyit i alhora estabornit, vaig girar-me. Després vaig tornar amb grans gambades fins al racó, obrint-me pas entre les criatures que esperaven el seu torn. Algú va xisclar i un altre va intentar, sense èxit, aturar-me. La Martina i la seva amiga, desprevingudes, amb prou feines van adonar-se del que passava. Només van veure com arrencava d’una manotada la tapa de la seva fortalesa de llauna.

Allà hi havia l’escarabat, un espurneig d’acer entre l’en­ciam que començava a groguejar. L’únic que volia era tenir-lo un moment al palmell de la mà, demostrar-los que no podien amb mi. Malgrat tot, vaig tancar els dits per instint al voltant de l’insecte quan vaig sentir que la Martina feia un crit.

—No, que no el vegi! —Si de sobte el més important de la meva vida era contemplar aquella bestiola, el més important de la seva semblava que era impedir-m’ho.

Ningú no va qüestionar la seva ordre. Els meus companys se’m van acostar, disposats a fer-me obrir a la força el puny formiguejant. Algú encara reia quan em van agafar del canell. Era aquell moment arriscat i fràgil que decideix si un joc segueix sent un joc o es converteix en una altra cosa més perillosa.

Va ser llavors quan algú em va subjectar de la cintura i jo vaig tancar una mica més la mà dreta. Vaig sentir un lleu cruixit al palmell amarat de suor, com el d’una ametlla quan es desprèn de la pela. Sabent-me perdut, també el front em va començar a suar.

—Ei, deixeu-lo en pau! —vaig sentir que algú exclamava per darrere.

Era el Gus, que m’acabava de col·locar amistosament una mà sobre l’espatlla. O no tan amistosament, perquè amb l’altra buscava d’amagat el meu puny tancat. Vaig notar les seves ungles que furgaven entre els meus dits amb la intenció d’afluixar la pressió.

—Va, tio, deixa’l anar.

Per primer cop a la vida, vaig tenir ganes de pegar al meu amic. Allà mateix, amb aquell puny on a poc a poc s’apagaven les pessigolles. Suposo que el papa tenia raó quan deia que era un figaflor, perquè només la idea de picar el Gus em marejava. En canvi, vaig fer una cosa pitjor.

Desesperat, em vaig endur a la boca la mà on amagava l’insecte… i me’l vaig empassar.

No el vaig voler mastegar, però vaig sentir l’esgarrapada de les seves potes de filferro quan em queia per la gola com una pastilla. Una pastilla fosca i brillant que, com en els contes de fades, em va transformar per art de màgia. Tot d’una, ja no era la víctima, sinó el dolent.

Encara no sé quin dels dos papers em correspon en aquesta història. Només puc assegurar que no en seré l’heroi.

imagen capítulo 3

El matí següent, la boira havia deixat pas a una pluja fina que amb prou feines es deixava veure, però que anava tenyint les cases de maons de marró fosc. Jo caminava cap a l’escola al costat de l’Amanda, la meva germana petita. Ella anava fent saltirons i taral·lejava alguna cosa que havia après a classe. Jo, sorrut i silenciós.

—Què et passa?

—Res.

«Res» és una altra d’aquelles paraules màgiques, petita però poderosa. Com el mocador d’un mag, és capaç d’ocultar el que està passant a la vista de tothom. Per desgràcia, l’Amanda era d’aquelles que sempre insistia a ficar el nas sota el mocador.

—I per què no parles? —va dir, al cap d’un moment.

—Per res.

—Que no estàs content que sigui el teu aniversari?!

—Sí.

La mama i ella m’havien despertat cantussejant a la vora del llit. Però ni això ni el tros de pastís per esmorzar havien aconseguit mitigar del tot la meva empipada. Caminava arrencant a grapats els diminuts fruits vermells que brotaven als arbustos que vorejaven el carrer. Quan els premia, explotaven i em deixaven un residu taronja entre els dits.

—Ei! —ens va sorprendre una veu a mig camí.

El Gus, que vivia tres pisos per sota de nosaltres, se’ns acostava corrents per darrere. Era el primer dia en molt de temps que no l’esperàvem al portal, gairebé des que la casualitat ens havia col·locat als dos al mateix barri dels afores, al mateix edifici, al mateix pupitre coix de la segona fila.

—Ei, per molts anys! —va cridar des de la distància el meu amic, amb el xandall amarat de pluja i suor.

—Gràcies —vaig respondre, esperant-lo enmig de la vorera, però sense mirar-lo als ulls.

—És avui a les cinc, oi? —va dir ell.

—Sí —vaig murmurar, posant-me altre cop en marxa—. A les cinc.

—La meva mare ha comprat una pinyata de monstres! —va xisclar l’Amanda.

Els vaig seguir en silenci per l’ampla avinguda que descendia cap a l’escola. Era un d’aquells carrers esquitxats de botigues de mòbils, caques de gos i gent que passeja amunt i avall amb bosses d’algun supermercat barat. Durant una estona, el Gus va escoltar pacientment les explicacions de l’Amanda sobre la meva festa d’aniversari. Després, quan la meva germana va començar a llançar fruits contra els cotxes aparcats, ell va abaixar la veu per dir-me:

—No et fa mal la panxa ni res?

—No.

Ni el Gus ni ningú sabien que havia vomitat el dia anterior en tornar a casa. Malgrat això, no estava segur d’haver tret l’escarabat. Seguia notant al bell mig de l’estómac un pes petit i concret, com el d’una bala de plom; tot i que potser no era l’insecte, sinó la meva vergonya.

—La part bona és que la profe no se n’ha assabentat —va insistir el Gus—. No poden castigar-te.

—Ja.

—De què, no se n’ha assabentat, la profe? —va preguntar com qui no vol la cosa l’Amanda.

—De res —vaig respondre, i després jo també vaig abaixar el volum—. Escolta, t’ha dit res la Martina?

—No —va respondre ell—. Bé, que no vindrà a la teva festa.

—Doncs que no vingui —vaig respondre, dissimulant la meva contrarietat. En realitat, ja hi comptava. Si hagués pogut, jo mateix li hauria estripat la invitació.

â€

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos