Alliberat («Cinquanta ombres» segons en Christian Grey 3)

E.L. James

Fragmento

cap-1

Diumenge, 19 de juny del 2011

Jaiem tots dos en un estat d’èxtasi postcoital sota fanalets de paper rosat, flors silvestres i llumetes de colors que pengen de l’embigat i fan pampallugues. A mesura que vaig recuperant l’alè, abraço l’Anastasia amb força. Està estirada damunt meu, amb la galta contra el meu pit i la mà contra el meu cor, que batega accelerat. La foscor no hi és, l’ha espantat la meva atrapa-somnis…, la meva promesa. El meu amor. La meva llum.

Podria ser més feliç del que ho soc ara?

Faig memòria per reviure l’escena: el cobert de les barques, la sonsònia tranquil·litzadora del clapoteig de l’aigua, les flors, les llumetes. Tanco els ulls i memoritzo el tacte de la dona que tinc als braços, el seu pes damunt meu, el puja-i-baixa lent de la seva esquena a cada alenada, les cames entortolligades amb les meves. El perfum dels seus cabells m’omple els narius i suavitza totes les meves asprors. Aquest és el meu refugi de felicitat. El doctor Flynn n’estaria orgullós. Aquesta bellesa de dona ha acceptat ser meva. En tots els sentits. Una altra vegada.

—Ens casem demà? —li murmuro a cau d’orella.

—Mmm…

La remor ronca de la seva gola em desarma.

—Això és un sí?

—Mmm…

—Un no?

—Mmm…

Faig un somriure. Ella està extenuada.

—Incoherències, senyoreta Steele? —Noto que em respon amb un somriure i la meva alegria esclata en una gran rialla; l’estrenyo amb força i li faig un petó als cabells—. Doncs demà a Las Vegas.

Ella aixeca el cap, els ulls mig clucs a la llum tènue dels fanalets; sembla adormida però satisfeta.

—No crec que fes gaire feliços els meus pares.

Abaixa el cap i jo, amb les puntes dels dits, li frego l’esquena nua, gaudint de la calidesa de la pell fina.

—Què vols, Anastasia? Las Vegas? Una gran boda amb tots els ets i uts? Vejam.

—Gran, no… Només amics i familiars.

—Molt bé. On?

Ella arronsa les espatlles, i m’imagino que encara no hi ha pensat.

—Que podria ser aquí? —pregunto jo.

—A casa de la teva família? No els farà res?

Jo ric. La Grace no deixaria escapar una oportunitat com aquesta.

—La meva mare estaria més contenta que unes pasqües.

—Doncs, va, aquí. Segur que seria el lloc que triarien els meus pares.

I jo també.

Per una vegada coincidim. No hi ha discussions.

És un primer pas?

Li acaricio els cabells suaument, els té una mica embullats per la passió desbocada de fa una estona.

—Ja sabem on; ara quan.

—Ho hauries de preguntar a la teva mare.

—Mmm… Pot trigar un mes, vet aquí. Et desitjo massa per esperar tant.

—Ja em tens, Christian. Fa molt que em tens. Però és veritat… És un mes.

Ella em fa un petó tendre al pit i jo agraeixo que la foscor que em viu a dins continuï callada. La presència de l’Anastasia la manté a ratlla.

—Hauríem d’anar tirant. No vull que la Mia ens torni a enxampar, com l’última vegada.

L’Ana riu.

—Ah, sí. Va anar de poc. El meu primer clau de càstig.

Ella m’acaricia les barres de la mandíbula i jo rodolo, me l’emporto amb mi, i l’encasto contra la catifa de pèl tofut del terra.

—No m’ho recordis. No és un dels millors moments de la meva vida.

Els llavis se li alcen amb un somriure murri, els ulls li espurnegen amb sornegueria.

—Comparat amb els altres claus de càstig, va estar bé. I vaig recuperar les calces.

—Sí, és ben cert. I sense trampes. —El record em fa riure per sota el nas, li faig un petó furtiu i l’aixeco de terra—. Vinga, posa’t les calces i tornem al que queda de la festa.

Li apujo la cremallera del vestit verd maragda i li cobreixo les espatlles amb la meva jaqueta.

—Estàs a punt?

Ella entrellaça els seus dits amb els meus i pugem les escales del cobert de les barques. S’atura i mira enrere, al nostre paradís de flors, com si es volgués gravar l’escenari a la memòria.

—Què se’n farà, dels llums i de les flors?

—Tranquil·la. El florista demà tornarà aquí i desmuntarà tota l’enramada. Han fet una bona feina. I les flors aniran a una residència d’avis d’aquí a la vora.

M’estreny la mà.

—Ets un bon home, Christian Grey.

Espero que sigui prou bo per a tu.

La meva família és a la saleta d’estar, maltractant l’aparell de karaoke. La Kate i la Mia estan dretes ballant i cantant «We Are Family» amb els meus pares fent de públic. Crec que tots plegats van una mica entonats. L’Elliot seu amb el cap cot, fent xarrups a la cervesa i movent els llavis, articulant la lletra de la cançó.

La Kate veu l’Ana i li fa senyals perquè s’acosti al micròfon.

—No pot ser! —crida amb un raig de veu la Mia, sobreposant-se a la cançó—. Mireu quin pedrot! —Engrapa la mà de l’Ana i xiula—. Christian Grey, t’has compromès.

L’Ana li somriu amb timidesa mentre la Kate i la meva mare s’apinyen al seu voltant per examinar de prop l’anell, fent les exclamacions d’admiració de rigor. Per dins, em sento créixer de cop.

Sí. Li agrada. Els agrada.

L’has encertat, Grey.

—Christian, puc parlar amb tu? —em pregunta amb un posat greu en Carrick alhora que s’aixeca.

Ara?

Em mira fixament mentre em porta fora de la sala.

—Mmm… Sí, i tant.

Miro la Grace, però ella evita premeditadament la meva mirada. Li deu haver comentat alguna cosa de l’Elena, a en Carrick?

Ostres. Espero que no.

El segueixo al seu despatx, on em fa passar, i després tanca la porta.

—La teva mare m’ho ha explicat —em diu sense embuts.

Miro el rellotge, que marca les 00.28. És massa tard per parlar d’aquest assumpte… en tots els sentits.

—Pare, que estic cansat…

—No. No defugis aquesta conversa.

Ho diu amb un to sever i entretanca tant els ulls que es redueixen a dues agulles de cap que em miren per damunt de les ulleres. Està enfadat. I molt.

—Pare…

—Calla, fill. Calla i escolta.

Seu a la punta del seu escriptori, es treu les ulleres i comença a netejar-les amb la camussa que ha recuperat de la butxaca. Jo em quedo dret davant d’ell, com sempre, i em sento com quan tenia catorze anys i m’havien expulsat de classe… una altra vegada. Resignat, respiro fondo i, sospirant tan sorollosament com puc, em poso les mans als malucs i espero l’esbroncada.

—Si dic que m’has decebut em quedaria curt. El que ha fet l’Elena no té nom…

—Pare…

—No, Christian. Ara mateix no tens dret a paraula. —Em mira fixament—. Es mereix que l’engarjolin.

Pare!

Fa una pausa i amb l’ajuda d’un dit es posa bé les ulleres.

—Però crec que el que em fa més mal és que m’has decebut. Cada vegada que sorties d’aquesta casa empescant-te alguna mentida, que estaves estudiant amb els teus amics, uns amics que, per cert, no vam arribar a conèixer mai, t’estaves follant aquella dona.

Collons!

—Com vols que em cregui res del que ens has dit fins ara? —continua.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos