Diumenge, 19 de juny del 2011

Jaiem tots dos en un estat d’èxtasi postcoital sota fanalets de paper rosat, flors silvestres i llumetes de colors que pengen de l’embigat i fan pampallugues. A mesura que vaig recuperant l’alè, abraço l’Anastasia amb força. Està estirada damunt meu, amb la galta contra el meu pit i la mà contra el meu cor, que batega accelerat. La foscor no hi és, l’ha espantat la meva atrapa-somnis…, la meva promesa. El meu amor. La meva llum.

Podria ser més feliç del que ho soc ara?

Faig memòria per reviure l’escena: el cobert de les barques, la sonsònia tranquil·litzadora del clapoteig de l’aigua, les flors, les llumetes. Tanco els ulls i memoritzo el tacte de la dona que tinc als braços, el seu pes damunt meu, el puja-i-baixa lent de la seva esquena a cada alenada, les cames entortolligades amb les meves. El perfum dels seus cabells m’omple els narius i suavitza totes les meves asprors. Aquest és el meu refugi de felicitat. El doctor Flynn n’estaria orgullós. Aquesta bellesa de dona ha acceptat ser meva. En tots els sentits. Una altra vegada.

—Ens casem demà? —li murmuro a cau d’orella.

—Mmm…

La remor ronca de la seva gola em desarma.

—Això és un sí?

—Mmm…

—Un no?

—Mmm…

Faig un somriure. Ella està extenuada.

—Incoherències, senyoreta Steele? —Noto que em respon amb un somriure i la meva alegria esclata en una gran rialla; l’estrenyo amb força i li faig un petó als cabells—. Doncs demà a Las Vegas.

Ella aixeca el cap, els ulls mig clucs a la llum tènue dels fanalets; sembla adormida però satisfeta.

—No crec que fes gaire feliços els meus pares.

Abaixa el cap i jo, amb les puntes dels dits, li frego l’esquena nua, gaudint de la calidesa de la pell fina.

—Què vols, Anastasia? Las Vegas? Una gran boda amb tots els ets i uts? Vejam.

—Gran, no… Només amics i familiars.

—Molt bé. On?

Ella arronsa les espatlles, i m’imagino que encara no hi ha pensat.

—Que podria ser aquí? —pregunto jo.

—A casa de la teva família? No els farà res?

Jo ric. La Grace no deixaria escapar una oportunitat com aquesta.

—La meva mare estaria més contenta que unes pasqües.

—Doncs, va, aquí. Segur que seria el lloc que triarien els meus pares.

I jo també.

Per una vegada coincidim. No hi ha discussions.

És un primer pas?

Li acaricio els cabells suaument, els té una mica embullats per la passió desbocada de fa una estona.

—Ja sabem on; ara quan.

—Ho hauries de preguntar a la teva mare.

—Mmm… Pot trigar un mes, vet aquí. Et desitjo massa per esperar tant.

—Ja em tens, Christian. Fa molt que em tens. Però és veritat… És un mes.

Ella em fa un petó tendre al pit i jo agraeixo que la foscor que em viu a dins continuï callada. La presència de l’Anastasia la manté a ratlla.

—Hauríem d’anar tirant. No vull que la Mia ens torni a enxampar, com l’última vegada.

L’Ana riu.

—Ah, sí. Va anar de poc. El meu primer clau de càstig.

Ella m’acaricia les barres de la mandíbula i jo rodolo, me l’emporto amb mi, i l’encasto contra la catifa de pèl tofut del terra.

—No m’ho recordis. No és un dels millors moments de la meva vida.

Els llavis se li alcen amb un somriure murri, els ulls li espurnegen amb sornegueria.

—Comparat amb els altres claus de càstig, va estar bé. I vaig recuperar les calces.

—Sí, és ben cert. I sense trampes. —El record em fa riure per sota el nas, li faig un petó furtiu i l’aixeco de terra—. Vinga, posa’t les calces i tornem al que queda de la festa.

Li apujo la cremallera del vestit verd maragda i li cobreixo les espatlles amb la meva jaqueta.

—Estàs a punt?

Ella entrellaça els seus dits amb els meus i pugem les escales del cobert de les barques. S’atura i mira enrere, al nostre paradís de flors, com si es volgués gravar l’escenari a la memòria.

—Què se’n farà, dels llums i de les flors?

—Tranquil·la. El florista demà tornarà aquí i desmuntarà tota l’enramada. Han fet una bona feina. I les flors aniran a una residència d’avis d’aquí a la vora.

M’estreny la mà.

—Ets un bon home, Christian Grey.

Espero que sigui prou bo per a tu.

La meva família és a la saleta d’estar, maltractant l’aparell de karaoke. La Kate i la Mia estan dretes ballant i cantant «We Are Family» amb els meus pares fent de públic. Crec que tots plegats van una mica entonats. L’Elliot seu amb el cap cot, fent xarrups a la cervesa i movent els llavis, articulant la lletra de la cançó.

La Kate veu l’Ana i li fa senyals perquè s’acosti al micròfon.

—No pot ser! —crida amb un raig de veu la Mia, sobreposant-se a la cançó—. Mireu quin pedrot! —Engrapa la mà de l’Ana i xiula—. Christian Grey, t’has compromès.

L’Ana li somriu amb timidesa mentre la Kate i la meva mare s’apinyen al seu voltant per examinar de prop l’anell, fent les exclamacions d’admiració de rigor. Per dins, em sento créixer de cop.

Sí. Li agrada. Els agrada.

L’has encertat, Grey.

—Christian, puc parlar amb tu? —em pregunta amb un posat greu en Carrick alhora que s’aixeca.

Ara?

Em mira fixament mentre em porta fora de la sala.

—Mmm… Sí, i tant.

Miro la Grace, però ella evita premeditadament la meva mirada. Li deu haver comentat alguna cosa de l’Elena, a en Carrick?

Ostres. Espero que no.

El segueixo al seu despatx, on em fa passar, i després tanca la porta.

—La teva mare m’ho ha explicat —em diu sense embuts.

Miro el rellotge, que marca les 00.28. És massa tard per parlar d’aquest assumpte… en tots els sentits.

—Pare, que estic cansat…

—No. No defugis aquesta conversa.

Ho diu amb un to sever i entretanca tant els ulls que es redueixen a dues agulles de cap que em miren per damunt de les ulleres. Està enfadat. I molt.

—Pare…

—Calla, fill. Calla i escolta.

Seu a la punta del seu escriptori, es treu les ulleres i comença a netejar-les amb la camussa que ha recuperat de la butxaca. Jo em quedo dret davant d’ell, com sempre, i em sento com quan tenia catorze anys i m’havien expulsat de classe… una altra vegada. Resignat, respiro fondo i, sospirant tan sorollosament com puc, em poso les mans als malucs i espero l’esbroncada.

—Si dic que m’has decebut em quedaria curt. El que ha fet l’Elena no té nom…

—Pare…

—No, Christian. Ara mateix no tens dret a paraula. —Em mira fixament—. Es mereix que l’engarjolin.

Pare!

Fa una pausa i amb l’ajuda d’un dit es posa bé les ulleres.

—Però crec que el que em fa més mal és que m’has decebut. Cada vegada que sorties d’aquesta casa empescant-te alguna mentida, que estaves estudiant amb els teus amics, uns amics que, per cert, no vam arribar a conèixer mai, t’estaves follant aquella dona.

Collons!

—Com vols que em cregui res del que ens has dit fins ara? —continua.

Ostres, no pot ser. N’està fent un gra massa.

—Puc parlar jo, ara?

—No. No pots. Evidentment, assumeixo la meva culpa. Em pensava que t’havia proporcionat un mínim de sentit moral. I ara em pregunto si t’he ensenyat realment alguna cosa.

—Això és una pregunta retòrica?

M’ignora.

—Era una dona casada i no vas respectar-ho en absolut, i d’aquí a poc seràs un home casat…

—Això no té res a veure amb l’Anastasia!

—A mi no em cridis, m’has entès? —em diu, amb un ira tan continguda que em fa callar a l’instant. Crec que mai no l’havia sentit ni vist tan enfadat. Em fa reaccionar—. Tot té a veure amb l’Anastasia. Estàs a punt d’agafar un compromís monumental amb una dona jove. —Suavitza el to—. És una gran sorpresa per a tots. I me n’alegro per tu. Però estem parlant de la santedat del matrimoni. I si no tens cap respecte per això, aleshores no tens dret a estar casat.

—Pare…

—I si et prens tan a la lleugera els vots sagrats que ben aviat acceptaràs, aleshores t’hauries de plantejar seriosament signar un acord prematrimonial.

Com diu? Alço les mans per frenar-lo. Ha arribat massa lluny. Per l’amor de Déu, que ja soc adult.

—A l’Ana no la fiquis en tot això. No és una caçafortunes aprofitada.

—El problema no és ella. —S’aixeca i se’m planta al davant—. Ets tu. Perquè compleixis les teves responsabilitats. Perquè siguis una persona decent, de fiar. Perquè siguis un marit com cal!

—Per l’amor de Déu, pare! Que tenia quinze anys! —crido jo, i estem frec a frec, amb el nas a tocar, tots dos amb el front arrufat de la tensió.

Per què reacciona tan malament? Ja ho sé que sempre he estat la seva gran decepció, però mai no ho havia expressat tan clarament.

Tanca els ulls, es pinça amb els dits l’os del nas, i m’adono que en moments d’estrès jo faig el mateix. Aquest costum em ve d’ell, però en el meu cas no puc dir que els testos s’assemblin a les olles.

—Tens raó. Eres un nano vulnerable. Però has estat incapaç de veure que el que va fer ella no està gens bé, i és evident que encara no ho pots entendre perquè has continuat relacionant-hi, i no com una amiga de la família, sinó per negocis. Tant tu com l’Elena ens heu estat mentint a tots plegats al llarg dels anys. I això és el que realment em dol més. —La veu se li apaga—. Era l’amiga de la teva mare. Ens pensàvem que era una bona amiga. I és el contrari. Tallaràs tots els vincles financers amb ella.

I una merda, Carrick.

Li vull dir que l’Elena era una influència positiva, i que no hauria continuat la relació amb ella si no ho hagués vist d’aquesta manera. Però tinc clar que si l’hi dic farà com qui sent ploure. No em va voler escoltar quan tenia catorze anys i l’escola era un malson, i ara sembla que tampoc no em vulgui fer gens de cas.

—Ja has acabat? —li dic amb les dents serrades; les paraules m’han sortit sibilants i carregades de retrets.

—Pensa en el que t’he dit.

Em giro per anar-me’n. Ja n’he tingut prou.

—Pensa en el contracte prematrimonial —insisteix—. T’estalviarà molts disgustos en un futur.

Passo d’ell i toco el dos del seu despatx fet una fera, amb un cop de porta.

Que el bombin!

La Grace és al passadís.

—Per què l’hi has hagut de dir? —li etzibo, però en Carrick ha sortit del despatx i el tinc al darrere, així que ella no em respon. La mirada fulminant de la Grace va per ell.

Jo me’n vaig a buscar l’Ana. Ens n’anem a casa.

Amb un mal humor de nassos, segueixo el so de l’orgue de gats fins a la saleta i trobo l’Elliot i l’Ana al micròfon escanyant-se mentre entonen «Ain’t No Mountain High Enough». Si no estigués tan emprenyat, riuria. No es pot dir que l’Elliot canti, sinó que més aviat brama, i tapa la dolça veu de l’Ana. Sort que la cançó ja pràcticament s’acaba i m’he estalviat el pitjor.

—No m’estranyaria que en Marvin Gaye i la Tammi Terrell s’estiguessin regirant a la tomba —observo abruptament quan acaben.

—I jo que em pensava que la nostra interpretació no estava gens malament.

L’Elliot fa una reverència teatral a la Mia i a la Kate, que riuen i aplaudeixen amb un entusiasme exagerat. Decididament, van tots ben entonats. L’Ana va fent rialletes, té les galtes enceses i està preciosa.

—Ens n’anem a casa —li dic.

Fa cara de decepció.

—Li he dit a la teva mare que ens quedaríem.

—Ah sí? Ara?

—Sí, rei. Ens ha baixat uns llençols nets. Em fa molta il·lusió dormir a la teva habitació.

—Sí. De debò que esperava que us quedéssiu a dormir. —És una súplica de la meva mare, que és a la porta, i en Carrick darrere d’ella—. La Kate i l’Elliot, també. M’agrada tenir tots els meus pollets al galliner. —Allarga el braç i m’agafa la mà—. Aquesta setmana, a més, ens pensàvem que t’havíem perdut per sempre.

Mantinc el meu mal geni sota control remugant per sota el nas. Els meus germans semblen totalment aliens a l’escena dramàtica que s’està produint davant d’ells. Que l’Elliot no s’adoni de res m’ho espero, però de la Mia, no.

—Queda’t, germanet. Sisplau.

Els ulls del pare són agullonadors, però se’l veu prou afable. Ningú diria que fa un moment m’ha dit que sempre el decebo.

Una altra vegada.

Jo l’ignoro i responc a la mare.

—Entesos.

Però només ho he fet per la mirada de súplica de l’Ana, i sé que si ara me’n vaig amb el mal humor que tinc a sobre, esguerraré un dia que ha estat meravellós.

L’Ana m’abraça.

—Gràcies —xiuxiueja.

Jo li responc amb un somriure i el nuvolot negre que em ronda comença a dissipar-se.

—Vinga, pare. —La Mia li posa el micròfon a la mà i l’arrossega davant de la pantalla—. L’última! —diu.

—Hora d’anar a dormir. —No dono a l’Ana l’opció de quedar-nos. Per aquesta nit ja n’he tingut prou, de la meva família. Ella assenteix amb el cap i enllaço els seus dits amb els meus—. Bona nit a tothom. Gràcies per la vetllada, mare.

La Grace em fa una abraçada.

—Ja saps que t’estimem. Només volem el millor per a tu. Les teves notícies m’han fet feliç. I també estic contenta que siguis aquí.

—Sí, mama. Gràcies. —Li faig un petonet a la galta—. Estem cansats. Anem a dormir. Bona nit.

—Bona nit, Ana. Gràcies —li diu, i l’abraça fugaçment.

Estiro la mà de l’Ana per retirar-nos mentre la Mia posa «Wild Thing» perquè en Carrick canti.

Això no tinc cap interès a veure-ho.

Encenc el llum, tanco la porta de l’habitació i d’una estrebada acosto l’Ana als meus braços, buscant la seva escalfor i intentant treure’m del cap la reprimenda ferotge que m’ha fumut en Carrick.

—Ei, estàs bé? —murmura ella—. Se’t veu capficat.

—És que el meu pare em fa sortir de polleguera. Però no és cap novetat. Encara em tracta com un adolescent.

L’Ana m’abraça més fort.

—El teu pare t’estima.

—Ui, aquesta nit estava molt decebut de mi. Per variar. Però no en vull parlar, ara.

Li beso el caparró i ella el tira enrere per mirar-me bé a la cara, els ulls li brillen de compassió i comprensió, i sé que cap dels dos no vol despertar el fantasma de l’Elena… La senyora Robinson.

Em ve al cap aquest vespre, quan ja fa unes hores que la Grace ha gaudit del seu afany de venjança i ha fet fora de casa l’Elena. Em pregunto què hauria dit la meva mare, temps enrere, si m’hagués enxampat amb una noia a l’habitació. Tot d’una m’activa la mateixa excitació adolescent de quan l’Ana i jo vam fugir cap aquí durant el ball de màscares, el cap de setmana passat.

—Tinc una noia a la meva habitació.

Faig un somriure d’orella a orella.

—I què faràs amb ella?

El somriure amb què em respon l’Ana és seductor.

—Mmm. Totes les coses que volia fer amb les noies quan era adolescent. —Però no podia. Perquè no suportava que em toquessin—. Si és que no estàs massa cansada.

Li recorro amb l’artell del dit la corba suau de la galta.

—Christian, estic morta de cansament. Però també excitada.

Llàstima, nena.

Li faig un petó ràpidament i m’apiado d’ella.

—Potser que anem a dormir. Ha estat un dia molt llarg. Vine, que t’acotxaré. Tomba’t.

Ella obeeix i allargo la mà fins a la cremallera del seu vestit.

Mentre la meva promesa dorm al meu costat, escric un missatge de text a en Taylor i li demano que al matí ens porti una muda nova de l’Escala. M’esmunyo al llit al costat de l’Ana i em centro en la seva silueta; quina meravella que ja dormi… i que ella hagi accedit a ser meva.

Seré mai prou bo per a ella?

Puc ser un marit com cal?

Sembla que el meu pare ho dubta.

Sospiro i m’estiro panxa enlaire, amb els ulls fixats en el sostre. Li demostraré que s’equivoca.

Sempre ha sigut estricte amb mi. Molt més que amb l’Elliot o la Mia.

Malparit. Sap que soc un mala peça. Mentre revisc en el record la filípica que m’acaba d’engegar, m’abandono als pensaments fins que la son em reclama.

—Els braços amunt, Christian. —El pare té un posat greu. M’ensenya a tirar-me de cap a la piscina—. Molt bé. Ara doblega els dits dels peus de manera que s’arrapin al marge de la piscina. Molt bé. Arqueja l’esquena. Exacte. I ara llança’t donant-te impuls amb els peus. —Vaig caure. Una vegada. I una altra. Xaf. A l’aigua freda i cristal·lina. Dins del blau. Dins de la calma. Dins del silenci. Però els flotadors de braç em van propulsar un altre cop cap a la superfície. I vaig buscar el pare.

—Mira, pare, mira. —Però l’Elliot salta damunt seu. I cauen a terra. El pare fa pessigolles a l’Elliot. L’Elliot riu. I riu. I riu. I el pare li fa petons a la panxeta. El pare, a mi, no me les fa, aquestes coses. No m’agrada. Soc a l’aigua. Vull ser allà. Amb ells. Amb el pare. I em quedo als arbres. Observant el pare i la Mia. S’esglaia d’alegria mentre ell li fa pessigolles. I riu. I fuig recargolant-se i salta damunt del pare. Ell la fa rodolar i l’atrapa. I jo em quedo sol als arbres. Mirant-m’ho. Volent-ho jo també. Fa bona olor. De pomes.

—Bon dia, senyor Grey —xiuxiueja l’Ana, i obro els ulls.

El sol tènue del matí entra per les finestres i jo estic cargolat al voltant d’ella com els sarments d’una vinya. El nus de la nostàlgia i l’aflicció, evocats per un somni, segurament, es desfà només de veure-la. Estic enamorat i excitat; el meu cos es deixondeix per saludar-la.

—Bon dia, senyoreta Steele.

Està increïblement bonica malgrat que porta la samarreta de la Mia d’I Paris. M’agafa la cara amb les dues mans, fent cassoleta, els ulls espurnejants i els cabells esvalotats i lluents amb la llum del matí. Em passa el dit gros per la galta i em fa pessigolles a la barba incipient.

—T’he observat mentre dormies.

—Ara?

—I em mirava aquest anell de compromís tan bonic. —Allarga la mà i bellugueja els dits. El diamant atrapa la llum i projecta arcs de Sant Martí en miniatura sobre els vells pòsters de cinema i de boxa que pengen a la paret.

—Ostres! —exclama—. Això és un senyal.

Un bon senyal, Grey. Tant de bo.

—No me’l penso treure mai.

—Ben fet! —Em bellugo per posar-me damunt d’ella—. I fa gaire estona que m’observaves?

Li ressegueixo el nas amb el meu i li beso els llavis.

—Oh, no. —M’empeny per les espatlles i la meva fiblada de decepció és real, però em fa rodolar perquè estigui de panxa enlaire i se’m posa al damunt, cama aquí, cama allà. S’asseu bé, es treu la samarreta d’una revolada i la llança a terra—. M’estava plantejant si t’espavilava de bon matí.

—Vaja.

El meu penis i jo ens n’alegrem.

Abans que pugui armar-me de valor i imposar-me al seu tacte, ella es vincla endavant i em deixa anar un petó tendre al pit, els cabells s’escampen al voltant de tots dos i creen un refugi de color castany. Uns ulls blau intens em miren furtivament.

—Començant per aquí.

Ella em torna a besar.

Jo respiro fondo.

—Baixant per aquí.

Em recorre amb la llengua una línia capritxosa fins que arriba a l’estèrnum.

Sí.

La foscor continua adormida, intimidada per la divinitat que tinc al damunt o bé per la meva libido, que està a punt de rebentar. No sé per quina de totes dues.

—Fas un gust boníssim, senyor Grey —em diu a tocar de la pell.

—Me n’alegro.

Les paraules se m’enrogallen a la gola.

Ella em llepa i em fa queixalades a la base del costellam mentre els seus pits em freguen per sota la panxa.

Ah!

Una vegada, dues, tres.

—Ana!

Li clavo les urpes als genolls mentre la respiració se m’accelera, i els hi tenallo. Però ella es recargola sobre el meu engonal, així que la deixo anar, i ella s’incorpora, i em manté esperant-la i desitjant-la. Em sembla que em follarà. Està preparada.

Estic preparat.

Hòstia, estic tan preparat…

Però ara baixa cos avall, em fa petons a la panxa, la llengua llisca fins al melic, i en acabat va parant, ara aquí, ara allà, en un recorregut de felicitat. Em fa una altra queixalada i noto la mossegada en tota la cigala.

—Ah!

—Aquí la tenim —xiuxiueja.

Mira amb voracitat la meva polla ardent i després m’observa amb murrieria. Sense deixar-me de mirar els ulls, lentament, em té a la seva boca.

Per Déu.

El seu cap puja i baixa, les dents enfundades darrere els llavis, i cada vegada la xuclada arriba més lluny. Els meus dits troben la seva cabellera i l’enretiro del mig per poder gaudir de la vista ininterrompuda de la meva futura dona amb els llavis embocant-me el penis. Contrac les natges elevant els malucs, buscant més profunditat, i ella ho entén i estreny l’obertura de la boca.

Més fort.

I encara més.

Ah. Ana. Ets una deessa.

Ella enganxa el ritme. I, tancant els ulls, engrapo els seus cabells amb la mà.

És tan bona en això.

—Sí —xiuxiuejo entre les dents i em perdo en la pujada i baixada de la seva boca exquisida. M’estic a punt d’escórrer.

I, tot d’una, para en sec.

Collons, no! Obro els ulls i veig que se’m posa al damunt, i després s’introdueix, oh sí, a poc a poc, la meva verga a punt d’esclatar. Gemego assaborint cada preuat mil·límetre. Els cabells li cauen sobre els pits nus i allargo els braços per acariciar-los tots dos, fent lliscar les puntes dels dits sobre els seus mugrons endurits, un cop i un altre.

Ella deixa anar un gemec prolongat, encastant els seus pits contra les meves mans.

Oh, nena.

Aleshores cau endavant, em besa, la seva llengua m’envaeix la boca, i tasto i assaboreixo la meva salinitat en la seva boca dolça.

Ana.

Desplaço les mans als seus malucs i la retinc perquè alenteixi el ritme i després l’atrac cap mi, empenyent-la al mateix temps.

Ella crida, aferrant-se als meus canells.

I ho torno a fer una vegada. I una altra.

—Christian —em suplica mirant al sostre mentre m’agafa el ritme i ens movem plegats. Alhora. Com un tot. Fins que es desploma sobre meu, m’arrossega en la seva excitació i desferma la meva alliberació.

Li entaforo el nas entre els cabells i li acarono l’esquena amb els dits.

Em deixa sense alè.

Això també és nou. L’Ana és qui lidera. L’Ana és qui pren la iniciativa. M’agrada.

—Per a mi és aquest, el culte de diumenge —li xiuxiuejo.

—Christian! —Gira el cap d’una batzegada i em mira amb uns ulls grossos de reprovació.

Jo esclato a riure sorollosament.

Pot ser que arribi el dia que deixi de sorprendre la senyoreta Steele?

L’estrenyo entre els braços i rodolem perquè ella quedi sota meu.

—Bon dia, senyoreta Steele. Sempre és un plaer obrir els ulls al seu costat.

Ella m’acaricia la galta.

—I al seu, senyor Grey. —La veu és tendra—. Ens hem de llevar? M’agrada ser aquí, a la teva habitació.

—No. —Miro el rellotge a la tauleta de nit. És un quart de deu—. Els meus pares deuen ser a missa.

Em poso al seu costat.

—No sabia que fossin creients.

Faig una ganyota.

—Sí. I tant. Són catòlics.

—I tu?

—No, Anastasia.

Déu i jo fa temps que anem per camins separats.

—I tu? —li pregunto, recordant que quan en Welch va investigar el seu passat no hi va trobar cap afiliació religiosa.

Ella fa que no amb el cap.

—No. Els meus pares no són practicants. Però avui m’agradaria anar a l’església. Haig d’agrair… a algú que t’hagi tornat viu de l’accident d’helicòpter.

Jo sospiro, visualitzo un llamp que em fulmina i em redueix a cendres tan bon punt poso un peu al terra sagrat d’una església, però per ella hi aniré.

—D’acord. Miraré aviam què hi podem fer. —Li faig un petó fugisser—. Va, vine amb mi a dutxar-te.

Hi ha una bossa de pell petita fora de la porta de la meva habitació: en Taylor ha deixat la roba neta. Recullo la bossa i tanco la porta. L’Ana s’ha embolicat amb una tovallola, l’aigua perlada li llisca per les espatlles. Està mirant el suro que tinc penjat a la paret i s’atura a la fotografia de la puta addicta al crac. Es gira i em mira amb un interrogant en la seva preciosa cara… un interrogant que no penso contestar.

—Encara la tens —diu.

Sí. Encara tinc la foto. I què?

Mentre la seva pregunta es queda sospesa en l’aire entre tots dos, els seus ulls cada vegada són més lluminosos amb el sol del matí; em xuclen, em supliquen que digui alguna cosa. Però no puc. No és un terreny que vulgui trepitjar. Per uns instants, recordo el cop de puny que vaig sentir a l’estómac quan en Carrick em va allargar la fotografia fa una colla d’anys.

No, Grey. En aquest tema no hi entris.

—En Taylor ha portat una muda per a tots dos —li xiuxiuejo mentre llanço la bossa damunt del llit.

Es fa un silenci increïblement llarg abans que respongui.

—Entesos —diu, i es dirigeix al llit i obre la cremallera de la bossa.

He menjat fins a la sacietat. Els meus pares han tornat de missa i la meva mare ha preparat el tradicional brunch: un plat deliciós, inductor d’infart cardíac, a base de cansalada, salsitxes, croquetes de patata i ceba, ous ferrats i panets. La Grace està una mica callada, i m’imagino que deu tenir ressaca.

He estat tot el matí evitant el pare.

No li perdono el que em va dir ahir a la nit.

L’Ana, l’Elliot i la Kate estan immersos en un debat encès sobre la cansalada i tota la pesca i es discuteixen per l’última salsitxa. Me’ls mig escolto amb un somriure mentre llegeixo un article sobre la taxa de risc dels bancs locals a l’edició de diumenge del The Seattle Times.

La Mia xiscla i reclama el seu lloc a taula, agafant el portàtil a força de braços.

—Mira això. A la web del Seattle Nooz hi ha una xafarderia sobre el teu compromís, Christian.

—Tan aviat? —diu la mare amb sorpresa.

Aquests malparits no tenen res millor a fer?

La Mia llegeix l’article en veu alta:

—«Ens ha arribat la notícia, al Nooz, que a la fi han caçat solter més preuat de Seattle, en Christian Grey, i que ja sonen les campanes de boda».

Miro l’Ana, que es queda pàl·lida mentre ens observa amb ulls de xai degollat ara a la Mia, ara a mi.

—«Però qui és la superafortunada dama?» —continua la Mia—. «Nooz està a l’aguait. Segur que la futura té un munt de capítols prematrimonials per llegir.»

A la Mia se li escapa el riure.

Jo l’assassino amb la mirada. Calla aquest coi de boca, Mia.

S’atura i serra els llavis. No vull saber res d’ella ni de totes les mirades de neguit que s’intercanvien a taula, i em torno a fixar en l’Ana, que encara està més pàl·lida.

—No —gesticulo amb la boca per tranquil·litzar-la.

—Christian —diu el pare.

—No en vull tornar a parlar —li responc de mala gana. Ell desplega els llavis per dir alguna cosa—. Res de capítols prematrimonials! —L’hi engalto amb tanta vehemència que tanca la boca a l’instant.

Calla d’una vegada, Carrick!

Agafo el diari, em trobo llegint la mateixa frase de l’article de la banca reiteradament mentre trec foc pels queixals.

—Christian —murmura l’Ana—, signaré el que vulgueu tu i el senyor Grey.

Alço la vista i ella em mira amb ulls de súplica, hi veig el reflex de les llàgrimes no vessades.

Ana. Prou.

—No! —exclamo jo, implorant-li que deixi estar aquest tema.

—És per protegir-te.

—Christian, Ana, em sembla que n’hauríeu de parlar a soles —ens amonesta la Grace, i mira amb el front arrufat en Carrick i la Mia.

—No té res a veure amb tu, Ana —murmura el pare—. I digue’m Carrick, sisplau.

Ara no l’utilitzis a ella per fer les paus. Estic que rebento per dins, i tot d’una tothom s’activa. La Kate i la Mia s’aixequen a desparar la taula i l’Elliot ràpidament ataca amb la forquilla l’última salsitxa que quedava.

—Sense cap mena de dubte, m’estimo més la salsitxa —exclama amb una indiferència forçada.

L’Ana té la mirada clavada en les seves mans. La veig compungida.

Déu meu, pare. Mira què has fet.

Allargo els braços per agafar-li les mans i li dic a cau d’orella perquè només ho pugui sentir ella:

—Deixa-ho córrer. No facis cas del meu pare. Està emprenyadíssim amb l’Elena. Tot allò anava per mi. Ja podria haver tancat la boca, la mare.

—Té raó, Christian. Tu ets molt ric i tot el que aporto jo al casament són els préstecs que vaig demanar per anar a la universitat.

Nena, faré el que sigui per tenir-te. Ja ho saps!

—Si em deixes, Anastasia, tant se val que t’ho emportis tot. Ja m’has deixat un cop. I sé quin pa s’hi dona.

—Allò va ser diferent —murmura. I torna a arrufar les celles—. Però… tu em podries voler deixar.

Això sí que són ximpleries.

—Tu saps que podria fer alguna cosa excepcionalment estúpida, Christian… i tu… —S’atura.

Ana, això no crec que passi.

—Prou. Ja n’hi ha prou. Tema resolt, Ana. Que no se’n parli més. Res de capítols prematrimonials. Ni ara… ni mai.

Rebusco mentalment, intento trobar un terreny més segur, i tinc un cop d’inspiració. Em giro cap on és la Grace, que s’està fregant les mans i em mira amb inquietud, i li pregunto:

—Podem celebrar el casament aquí, mama?

La seva cara passa del neguit a l’alegria i a la gratitud.

—Oh, això seria fantàstic, rei. —I afegeix com si li vingués després al cap—: I no voleu casar-vos per l’Església?

La miro de reüll i ella claudica immediatament.

—Ens encantaria celebrar aquí, a casa, la vostra boda. Oi que sí, Cary?

—Sí, sí. I tant.

El meu pare ens dirigeix un somriure benèvol a tots dos, a l’Ana i a mi, però jo no el puc mirar a la cara.

—Ja teniu alguna data pensada? —pregunta la Grace.

—D’aquí a quatre setmanes.

—Christian. És massa just!

—Hi ha temps de sobres.

—Com a mínim en necessito vuit!

—Mama. Sisplau.

—Sis? —suplica.

—En sis setmanes seria magnífic. Gràcies, senyora Grey —intervé l’Ana, i em clava una mirada d’advertència que em diu que ni se’m passi pel cap portar-li la contrària.

—Sis va bé —sentencio—. Gràcies, mama.

L’Ana està callada al cotxe quan tornem cap a Seattle. Segurament està pensant en el rampell que he tingut aquest matí amb en Carrick. La discussió que vam tenir a la nit encara cueja… la seva reprovació és com una bola eriçada, remenuda, que se m’enganxa al jersei i m’irrita la pell. En el fons, em preocupa que tingui raó; potser no puc ser un marit com cal.

I un rave, li penso demostrar que s’equivoca.

No soc l’adolescent que es pensa que soc.

Miro a la carretera, desanimat. Tinc la meva nena al costat, tenim una data de casament i hauria de sentir que soc la persona més feliç del món, però encara em rosega per dins la filípica del meu pare sobre l’Elena i el contracte prematrimonial. Per si no fos prou, crec que sap que l’ha cagat. Ha intentat compensar-ho quan estàvem a punt de marxar, però encara conserva l’habilitat de ser un inepte i un matusser quan es tracta d’arreglar les coses.

Christian, sempre he fet tot el que estava a les meves mans per protegir-te. I no me n’he sortit. Hauria d’haver estat al teu costat.

Però jo no el volia escoltar. M’hauria d’haver dit això, ahir a la nit. I no ho va fer.

Sacsejo el cap. Vull fer fora aquests pensaments depriments.

—Ei, tinc una idea.

Allargo la mà i estrenyo el genoll de l’Ana.

Potser la meva sort ha canviat: hi ha una zona d’aparcament a fora de la catedral de Saint James. L’Ana observa entre els arbres el majestuós edifici que senyoreja tota una illa de la Novena Avinguda, després ella es gira i m’interroga amb la mirada.

—L’església —li dic, per explicar-me.

—És massa gran com a església, Christian.

—Tens raó.

Ella riu.

—És perfecta.

Agafats de la mà, ens dirigim a una de les portes d’entrada al vestíbul, i tot seguit ens endinsem a la nau central. Inconscientment, allargo el braç a la pica de l’aigua beneita per persignar-me, però m’aturo a temps, perquè sé que si ha de caure un llamp, caurà en aquest moment. Veig que l’Ana s’ha quedat bocabadada, però desvio la vista per contemplar l’impressionant sostre mentre espero el judici de Déu.

No. Avui res de llamps.

—És el costum —murmuro avergonyit però alleujat perquè no m’han reduït a una pila de cendres. L’Ana es fixa en la magnificència de l’interior: els sostres alts ornats, les columnes de marbre d’un taronja rovellat, els vitralls de colors. La llum del sol entra a raig per l’òcul de la cúpula del creuer, com si Déu s’ho mirés des de dalt i rigués. Se sent un murmuri somort que omple la nau, i ens embolcalla en una calma espiritual interrompuda només per l’estossec que ressona de tant en tant d’un dels pocs feligresos. Aquí hi ha quietud, un refugi del renou de Seattle. Ja no recordava la pau i la bellesa que se sent aquí dins, però és cert que feia segles que no hi havia entrat. Sempre m’ha agradat la pompa i la cerimònia d’una missa catòlica. El ritual. Les respostes. La flaire de l’encens cremant. La Grace es va preocupar que els seus tres fills fossin ben versats en el catolicisme, i hi va haver una època que jo hauria fet el que fos només per acontentar la meva nova mare.

Però va arribar la pubertat i tot plegat se’n va anar en orris. La meva relació amb Déu no es va refer mai, i va canviar, també, la meva relació amb la família, especialment amb el meu pare. Així que vaig fer els tretze anys, estàvem tot el dia com el gat i el gos. Espanto el record. És dolorós.

I ara, plantat en l’esplendor màxima de la nau, m’aclapara un sentiment de pau que m’és familiar.

—Vine. Et vull ensenyar una cosa.

Parlem a la nau lateral, els talons de l’Ana repiquen sonorament sobre les lloses fins que arribem a una capelleta. Les parets daurades i el terra fosc són l’escenari perfecte per a la imatge exquisida de Nostra Senyora, envoltada de les flames trèmules de les llànties.

L’Ana fa un esglai quan la veu.

Sens dubte aquest és un dels santuaris més bonics que he vist en la meva vida. La Verge, amb la mirada baixa i modesta, agafa el seu infant. La seva roba, de tons daurats i blaus, llambrega amb la llum de les llànties enceses.

És espectacular.

—La meva mare de vegades ens portava a missa aquí. Aquest era el meu lloc preferit. El santuari de la Santíssima Verge Maria —li xiuxiuejo.

L’Ana s’amara de l’escena, la imatge, les parets, el sostre fosc cobert d’estrelles daurades.

—Aquí és on et vas inspirar per a la teva col·lecció? Les teves madones? —pregunta, i la seva veu denota admiració.

—Sí.

—La maternitat —murmura, i em mira de reüll.

Jo arronso les espatlles.

—Pot ser bona o dolenta, les he viscut totes dues.

—La teva mare biològica? —pregunta ella.

Jo assenteixo, i els seus ulls s’obren com dues taronges; em revelen una emoció profunda que ara mateix no vull entendre.

Li defujo la mirada. És massa penetrant.

Deixo un bitllet de cinquanta dòlars al caixonet d’almoines i li allargo una espelma. L’Ana m’agafa la mà breument en senyal d’agraïment, tot seguit encén el ble de l’espelma i la col·loca en una llàntia de ferro a la paret. La flama tremola amb tota la seva brillantor entre la resta.

—Gràcies —diu amb un fil de veu a Maria, i em passa el braç per darrere la cintura abans de recolzar el cap a la meva espatlla. Tots dos junts contemplem en silenci un dels santuaris més esplendorosos mai vistos al cor de la ciutat.

La pau, la bellesa i ser aquí amb l’Ana em fan recuperar el bon humor. Aquesta tarda res de treballar. És diumenge. Tinc ganes de passar-m’ho bé amb la meva nena.

—I si anem al partit?

—Quin partit?

—Els Phillies juguen contra els Mariners a Safeco Field. L’empresa hi té una sala VIP.

—Genial. Sembla un bon pla. Anem-hi.

L’Ana somriu amb satisfacció.

Agafats de la mà, ens en tornem a buscar l’R8.

Dilluns, 20 de juny del 2011

Aquest matí ha estat un malson, una mica més i li hauria arrencat el coll al primer amb qui hagués topat. Hi havia un exèrcit de periodistes, fins i tot dos equips de televisió, fent guàrdia a la porta de l’Escala i de Seattle Independent Publishing.

Que no tenen res millor a fer?

A casa ha estat fàcil esquivar-los perquè hi hem entrat i n’hem sortit per l’aparcament subterrani. A SIP ja és un altra història. Estic desconcertat i m’esgarrifa veure que aquests voltors han localitzat l’Ana tan ràpidament.

Com s’ho han fet?

Els hem evitat fent el tomb a l’edifici de SIP i accedint per la porta d’entrada de mercaderies del darrere. Però ara l’Ana està atrapada dins del seu despatx i no sé ben bé què fer. Com a mínim allà es mantindrà segura, però estic convençut que no aguantarà confinada gaire temps.

El meu desconsol és absolut. Era evident que els mitjans informatius de Seattle tindrien curiositat per saber qui és la meva promesa. És el preu que pago per ser en Christian Grey. Només demano a Déu que tota aquesta atenció mediàtica no l’allunyi de mi.

En Sawyer s’atura a fora de Grey House, on també hi ronda una altra parella de periodistes, però amb en Taylor al meu costat m’obro pas entre ells rabiosament, sense fer cas de les seves preguntes.

Quin fàstic començar el dia així!

Encara afectat per tot aquest enrenou, espero l’ascensor. Tinc una llista de temes pendents més llarga que el meu penis i m’haig d’ocupar de les conseqüències del cap de setmana: les trucades perdudes del meu pare, la meva mare i l’Elena Lincoln.

No sé per què collons m’està trucant. Ja hem acabat. L’hi vaig deixar clar dissabte a la nit.

M’estimaria més ser a casa amb la meva nena.

Un cop a l’ascensor miro el telèfon. L’Ana m’ha escrit un correu electrònic.

De: Anastasia Steele

Data: 20 de juny de 2011 9:25

Per a: Christian Grey

Assumpte: El plaer d’una dona promesa

Estimat futur marit meu,

Crec que seria molt lleig per part meva no donar-te les gràcies per:

a) haver sobreviscut a un accident d’helicòpter

b) demanar-me la mà envoltada de flors i cors

c) un cap de setmana meravellós

d) un viatge de tornada a la Cambra Vermella

e) un diamant preciós, en què tothom s’ha fixat!

f) l’espavilada matinera d’avui (sobretot aquesta! ;))

A x

Anastasia Steele

Editora en funcions, Ficció, SIP

PS: Tens alguna estratègia per afrontar la premsa?

De: Christian Grey

Data: 20 de juny de 2011 9:36

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: El plaer d’un home

Estimada Ana,

Gràcies de tot cor.

Gràcies per un cap de setmana fantàstic.

T’estimo.

T’escriuré més tard amb una estratègia per afrontar la p*** premsa.

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holding, Inc.

PS: Crec que l’espavilada matinera val la penis.

PPS: BLACKBERRY DELS C******!!!

Quantes vegades més t’ho hauré de dir!

Surto de l’ascensor més animat i tranquil gràcies als correus electrònics que ens hem enviat amb l’Ana. L’Andrea és al seu escriptori, a la porta del meu despatx.

—Bon dia, senyor Grey —diu ella—. Mmm… m’alegro que encara estigui entre nosaltres.

—Gràcies, Andrea. T’ho agraeixo. I gràcies per tot el que vas fer per mi divendres a la nit. No té preu.

Es posa vermella, de vergonya, crec, pels meus agraïments.

—On és la noia nova? —pregunto.

—La Sarah? Ha sortit a fer un encàrrec. Cafè?

—Sisplau. Sense llet. Ben fort. Tinc una feinada de por.

Ella s’aixeca.

—Si truquen el meu pare, la meva mare o la senyora Lincoln, que et deixin el missatge. Desvia totes les trucades dels mitjans de comunicació a en Sam. Però si són els de l’Administració Federal d’Aviació, d’Eurocopter o és en Welch, passa-me’ls.

—Sí, senyor.

—I, evidentment, l’Anastasia Steele.

L’expressió de l’Andrea s’entendreix amb un dels seus pocs somriures.

—Enhorabona, senyor Grey.

—Ja ho sap?

—Ho sap tothom, senyor.

Esclato a riure.

—Gràcies, Andrea.

—Ara mateix li porto el cafè.

—Perfecte, gràcies.

Un cop al meu escriptori, desperto el meu iMac. Hi ha un altre correu electrònic de l’Ana.

De: Anastasia Steele

Data: 20 de juny de 2011 9:38

Per a: Christian Grey

Assumpte: Les limitacions del llenguatge

****, ****. ****** ***** ** *****’*!

******* *** **** **** ****.

*’******, **** ***.

A x

Esclato a riure sorollosament, tot i que no m’imagino gens què ha escrit. L’Andrea entra amb el cafè i s’asseu per revisar plegats com es presenta el dia abans que jo faci la primera trucada.

He estat al telèfon durant tres hores ben bones, o aquesta és la sensació que he tingut. Quan finalment penjo, m’aixeco i estiro les cames i els braços, ja és un quart de dues. Avui recuperaran el Charlie Tango i es preveu que aquesta nit ja sigui a Boeing Field. L’Administració Federal d’Aviació ha passat la investigació sobre l’aterratge d’emergència a la Junta Nacional de Seguretat en el Transport. L’enginyer d’Eurocopter, que va ser un dels primers que va arribar al lloc dels fets, diu que sort que vaig sufocar les flames amb els extintors. Això ajudarà a avançar més ràpid la seva investigació i la de la Junta Nacional de Seguretat en el Transport. Espero tenir un primer esborrany de l’informe demà.

En Welch m’ha informat que, per si de cas, ha guardat en un lloc segur totes les gravacions de la setmana passada del circuit tancat de televisió de la pista d’aterratge de l’heliport de Portland, també les de l’interior i l’exterior de l’hangar privat del Charlie Tango a Boeing Field. Em recorre una esgarrifança per la columna. En Welch creu que es podria tractar d’un sabotatge, i haig de reconèixer que en el fons sempre he tingut en ment aquesta possibilitat, perquè es va calar foc als dos motors.

Sabotatge?

Però per què?

Li he demanat que posi tot el seu equip a revisar les gravacions, a veure si hi troben algun detall sospitós.

En Sam, l’encarregat de Relacions Públiques, m’ha acabat convencent i he accedit a donar una breu conferència de premsa aquesta mateixa tarda. La veu insistent d’en Sam encara em ressona al cap. «Has de donar la cara, Christian. Que hagis sobreviscut miraculosament encara és notícia. Tenen gravacions aèries de l’operació de rescat.»

Per ser honestos, crec que a en Sam li va l’espectacle. Espero que amb un comunicat de premsa deixin de perseguir-nos a l’Ana i a mi.

Una trucada de l’Andrea fa vibrar el meu mòbil.

—Què passa?

—Tinc un altre cop la doctora Grey al telèfon.

—Punyeta —murmuro entre dents. Suposo que no la podré seguir evitant—. Està bé, passa-me-la.

Em recolzo a l’escriptori, espero que m’arribi la seva veu melodiosa.

—Christian, aniré ràpid, que ja sé que tens molta feina. Només dues coses.

—Sí, mare.

—He trobat una planificadora de bodes que vull que contractem. Es diu Alondra Gutierrez. Va organitzar el Ball Solidari d’aquest any. Crec que l’hauríeu de conèixer amb l’Ana.

Jo m’exaspero.

—És clar.

—Perfecte, doncs. Quedo amb ella per a finals d’aquesta setmana. I, en segon lloc, el teu pare vol parlar amb tu sí o sí.

—La nit que us vaig comunicar el compromís ja vaig parlar extensament amb ell. També celebràvem els vint-i-vuit anys que fa que estic en aquest món i, com bé saps, tinc una mica d’al·lèrgia a marcar aquestes fites. —Estic en ratxa—. I tot just acabo de sobreviure a un accident d’aterratge que esgarrifa. —Elevo el to de veu—. El pare em va esguerrar el dia. Crec que amb ahir ja n’hi va haver prou. No tinc intenció de parlar més amb ell.

És un pretensiós i un malparit.

—Christian. No t’enfadis. Parla amb el teu pare.

Que no m’enfadi! Si em té putejat, Grace.

El silenci de la mare s’imposa entre tots dos, barrejat amb la seva reprovació.

Jo sospiro.

—D’acord, m’ho pensaré. —L’altra línia de telèfon fa pampallugues—. T’haig de deixar.

—Molt bé, rei. Ja et diré quin dia hem quedat amb l’Alondra.

—Adeu, mama.

El mòbil torna a vibrar.

—Senyor Grey, tinc l’Anastasia Steele al telèfon.

Les rancúnies s’esvaeixen.

—Genial. Gràcies, Andrea.

—Christian? —diu amb un fil de veu irregular; sembla espantada.

Se’m fa un nus a la gola.

—Ana, estàs bé?

—He sortit perquè em toqués una mica la fresca. Em pensava que ja se n’haurien anat. I resulta que…

—Els periodistes i els paparazzi?

—Sí.

Malparits.

—No he parlat amb ningú. He girat en rodó i me n’he tornat corrents cap a l’edifici.

Merda. Hauria d’haver enviat en Sawyer perquè se’n cuidés, i sort que, un cop més, en Taylor em va convèncer que me’l quedés després de l’incident amb la Leila Williams.

—Ana, tot anirà bé. T’anava a trucar. He accedit a fer una roda de premsa aquesta tarda sobre el Charlie Tango. Em preguntaran pel nostre compromís. Els donaré quatre detalls. Jo crec que amb això en tindran prou.

—Molt bé.

Me la jugo i li dic:

—Vols que t’enviï en Sawyer perquè et protegeixi?

—Sí —diu ella immediatament.

Caram. Que fàcil. Deu estar més espantada del que em pensava.

—Segur que estàs bé, oi? No t’hi havia vist mai tan disposada.

—Tinc moments de tot, senyor Grey. Normalment empitjoren després que els mitjans de comunicació em persegueixin pels carrers de Seattle. He fet una cursa. He arribat a l’oficina sense alè.

Està intentant treure importància a la situació.

—Què em diu ara, senyoreta Steele? Però si vostè normalment aguanta bé.

—Per què ho diu, senyor Grey? Què vol dir amb això?

Fa una rialleta.

—Em sembla que ja m’entén —li murmuro.

La seva respiració entretallada m’arriba directament a l’entrecuix.

—Que m’està seduint? —pregunta ella.

—Això espero.

—Vol provar, després, com aguanto? —La seva veu és lenta i seductora.

Oh, Ana. El desig m’esclata dins el cos amb la força d’un llamp.

—Res no em donaria més plaer.

—Estic feliç de sentir això, Christian Grey.

És boníssima en aquest joc.

—Que bé que m’hagis trucat —li dic—. M’has arreglat el dia.

—Soc aquí per complaure’l. —Fa una rialleta nerviosa—. Hauré de trucar al seu entrenador personal, per poder seguir el seu ritme!

Jo també ric.

—En Bastille estaria encantat.

Ella guarda silenci.

—Gràcies per fer-me sentir millor.

—Que no és això el que havia de fer?

—Sí. I hi tens la mà trencada.

Gaudeixo de les seves paraules tendres.

Ana, en tu he trobat la meva meitat.

Piquen a la porta, i sé que és l’Andrea o la Sarah, que em porta el dinar.

—T’haig de deixar.

—Gràcies, Christian —diu.

—Per què?

—Per ser tu. Ai, i una altra cosa. La notícia que compraràs SIP encara no es pot fer pública, oi?

—No, com a mínim fins d’aquí a tres setmanes.

—D’acord. Intentaré recordar-ho.

—Sisplau. Fins després, bonica.

—Fins després, Christian.

L’Andrea i la Sarah avui estan pletòriques. M’han portat el meu entrepà preferit —gall dindi amb cogombrets, un rajolí d’oli i patates fregides— servit en una safata coberta amb estovalles i tovallons que porten marcades les inicials de GEH, un got de vidre gravat ple d’aigua amb gas i un gerro que hi fa joc amb una rosa esplendorosa.

—Gràcies —murmuro, perplex, mentre totes dues deixen la safata a la taula amb gran rebombori.

—De res, senyor Grey —diu l’Andrea amb un somriure que ja no sembla tan estrany. Avui a totes dues les veig una mica despistades i neguitoses. Quina en porten de cap?

Quan em disposo a dinar comprovo els missatges. N’hi ha alguns de l’Elena.

Hòstia santa.

ELENA

Truca’m. Sisplau.

ELENA

Truca’m. M’estic tornant boja.

ELENA

No sé què dir. He estat pensant tot el cap de setmana en el que va passar. I no entenc per què tot se n’ha anat de mare. Ho sento. Truca’m.

ELENA

Sisplau, respon les meves trucades.

Haig de fer alguna cosa amb ella. Els meus pares volen que talli la relació amb la senyora Lincoln i, francament, no sé com volen que es recuperi després de tot el que ens vam arribar a dir dissabte al vespre.

Vaig dir-li coses molt lletges.

I ella també.

Ha arribat l’hora de posar-hi punt final.

Vaig dir a l’Ana que donaria l’empresa a l’Elena.

Passo amb el dit els contactes del mòbil i localitzo el número de la meva advocada. Ironies de la vida, va ser l’Elena qui ens va presentar. La Debra Kingston és una advocada mercantil que li agrada el mateix estil de vida que a mi. Ha redactat tots els meus contractes de Domini i Submissió i acords de confidencialitat, i ha portat tots els temes amb la senyora Lincoln i el negoci que tenim en comú.

Premo el botó de trucar.

—Bona tarda, Christian. Feia temps que no parlàvem. Enhorabona!

—Gràcies, Debra.

Que fort! Ella també ho sap.

—Què volies?

—Vull donar el negoci del saló a l’Elena Lincoln.

—Com dius? —fa amb veu d’incredulitat.

—M’has sentit perfectament. Vull fer una donació de negoci a l’Elena. Redacta’m el contracte, sisplau. Que hi consti tot. Préstecs. Propietat. Actius. Tot. L’hi deixo tot.

—N’estàs segur?

—Sí.

—Vols tallar qualsevol vincle amb ella?

—Sí. No hi vull tenir res a veure. Cap obligació.

—Christian, com a advocada teva t’ho haig de preguntar: estàs segur que vols fer això? És una donació extraordinàriament generosa. Perdràs centenars de milers de dòlars.

—Debra, en soc perfectament conscient.

Ella esbufega al telèfon.

—Entesos, si hi insisteixes. T’enviaré un esborrany en un parell dies.

—Gràcies. I tota la correspondència que hagi de tenir amb ella vull que sigui a través teu.

—Veig que aquest cop us les heu tingut, i de valent.

No penso parlar de la meva vida privada amb la Debra. En tot cas, no d’aquest aspecte de la meva vida privada.

—És clar, ja ho entenc —afegeix—. Vols tenir contenta la dona?

Però què collons diu?

—Debra, tu redacta el coi de contracte.

Em respon amb la boca petita.

—D’acord, Christian. I ho comunicaré a la senyora Lincoln.

—Perfecte, gràcies.

En principi, amb aquesta maniobra ja m’hauria de treure l’Elena del damunt.

Penjo.

Caram. Ho he fet.

I que bé que em sento. Quin alliberament. Acabo de dir adeu a una petita fortuna per als estàndards de GEH, però li dec tot això. Sense ella no existiria GEH.

—He estat pensant en la conversa que hem tingut, Christian.

—Sí, Senyora?

—Que vols deixar Harvard. Et deixo cent mil dòlars per engegar el negoci.

—Faria això per mi?

—Christian, crec cegament en tu. Estàs destinat a ser l’amo de l’Univers. Et faré un préstec i després ja m’ho tornaràs.

—Elena… Jo…

—M’ho pots agrair ensenyant-me el que has après fa unes hores. Tu a dalt. Jo a baix. I no em deixis marca.

Sacsejo el cap; així és com va començar la meva formació de dominant. L’èxit com a empresari està lligat a l’estil de vida que he triat. Somric de satisfacció per aquesta associació d’idees i arrufo les celles. No em puc creure que fins ara no hagués pensat en aquesta connexió.

Merda. No puc amagar el cap sota l’ala. Li dec una trucada.

Comença l’espectacle, Grey.

Sense tenir-les totes, selecciono el seu contacte al mòbil.

Em respon a la primera timbrada.

—Christian, com és que no m’has trucat?

—T’estic trucant ara.

—Què collons els passa a la teva mare i a la teva… promesa? —L’última paraula la diu amb menyspreu.

—Elena, és una trucada de compliment. Et dono el negoci. Ja he parlat amb la Debra Kingston; ja està preparant la paperassa. S’ha acabat. Ja no podem continuar més junts.

—Com? Però què dius, ara?

—De debò t’ho dic. Ja no tinc energia per les teves idioteses. Et vaig demanar que deixessis l’Ana en pau i no m’has fet cas. Qui la fa la paga, senyora Lincoln. S’ha acabat. No em truquis.

—Chris… —Sento la seva veu alarmada quan penjo.

El mòbil vibra immediatament, el seu nom apareix a la pantalla. L’apago i miro la llista de tasques que tinc pendents.

Em queda aproximadament una hora abans de la roda de premsa, així que em trec del cap l’Elena, agafo el telèfon de sobretaula i truco al meu germà.

—Ei, fenomen. Que t’ho estàs repensant?

—Ves a cagar, Elliot.

—És ella qui s’ho està repensant, doncs? —Se li escapa el riure.

—Pots fer callar el pocasolta que portes dins encara que siguin dos minuts?

—Tanta estona? Ho veig difícil.

—Estic a punt de comprar una casa.

—Caram. Per a tu i per a la futura senyora Grey? Que ràpid. Ja l’has prenyat?

—No!

Per l’amor de Déu.

L’Elliot riu a l’altre extrem del telèfon.

—No m’ho diguis. És a Denny-Blaine o a Laurelhurst?

Ah, els barris residencials preferits dels magnats de la tecnologia.

—No.

—A Medina?

Ric.

Això queda massa a prop dels pares. És a l’aigua, al nord de Broadview.

—De debò?

—Sí. Vull veure com es pon el sol al Sound, i no com surt pel llac.

L’Elliot esclafa a riure.

—Ostres. Qui ho diria que ets tan romàntic!

Ric per sota el nas. Jo segur que no ho diria.

—S’hi ha de fer una reforma integral.

—Ah sí? —Veig que això l’interessa—. Vols que et recomani algú?

—No, nano. Vull que ho facis tu. Vull una casa que sigui sostenible i que respecti el medi ambient. Ja m’entens, tota la mandanga que defenses als àpats familiars.

—Ostres. Caram. —Sembla sorprès—. Puc veure la casa?

—Oi tant. Encara no he signat el contracte, però. La setmana que ve o l’altra en fem la taxació.

—Molt bé. De puta mare. Però necessites un arquitecte. Jo no hi puc fer gran cosa.

—Com es deia aquella dona que va supervisar les reformes d’Aspen?

—Mmm… Gia Matteo. És maca. Ara treballa per a un estudi d’arquitectura i disseny de luxe del centre de la ciutat.

—Ho va fer molt bé, a Aspen. I si no ho recordo malament, el dossier que tenia de feines anteriors era espectacular, molt creatiu. Me la recomanes?

—Sí. Sí… és clar.

—No et veig convençut.

—És que no ho sé. No és la mena de dona que accepta un no.

—Què vols dir?

—És… ambiciosa. Té una fam voraç. Farà el que calgui per aconseguir el que vol.

—No hi tinc cap problema, amb això.

—Ni jo —diu l’Elliot—. De fet, prefereixo les dones depredadores.

—Ah sí?

Doncs la Kavanagh encaixa amb aquest requisit.

—És que ella i jo… —L’Elliott ho deixa aquí.

No puc evitar exasperar-me. El meu germà pateix incontinència sexual.

—Es crearà una situació estranya?

—No. I ara. És una professional.

—Li trucaré. I donaré un cop d’ull al seu dossier actualitzat.

Anoto el seu nom amb un gargot.

—Perfecte. Avisa’m quan puguem anar a donar un cop d’ull a la casa.

—D’acord. Fins després.

—Genial.

Penjo, i no em puc deixar de preguntar quantes dones s’ha fet. Sacsejo el cap. Ja sap que la Katherine Kavanagh ha posat els ulls en ell? Que no ho veia, aquest cap de setmana? Espero que no acabi amb ella. Segurament és la dona més avorrida que conec.

En Sam ha enviat el comunicat per a la roda de premsa, que serà d’aquí a mitja hora. Me’l reviso i hi faig alguns canvis; com sempre, la seva prosa és crispada i pretensiosa. De vegades no sé per què li he donat feina.

Al cap de vint minuts ja pica a la porta.

—Christian, estàs a punt?

—Senyor Grey, insinua, doncs, que es podria tractar d’un sabotatge? —pregunta la periodista del The Seattle Times.

—Jo no he dit això en cap cas. No descartem res i estem esperant l’informe de l’accident.

—Enhorabona pel compromís, senyor Grey. Com va conèixer l’Anastasia Steele?

Crec que aquesta dona és del Seattle Metropolitan.

—No penso contestar cap pregunta sobre la meva vida privada. Només insistiré en una cosa: estic emocionat perquè ha acceptat ser la meva esposa.

—Aquesta és l’última pregunta, gràcies a tothom.

En Sam em ve a rescatar i em treu de la sala de conferències de GEH.

Gràcies a Déu que ja s’ha acabat.

—Ho has fet molt bé —diu en Sam, com si em calgués la seva aprovació—. Segur que la premsa voldrà una imatge de tu amb l’Anastasia. Crec que no pararan de perseguir-vos fins que l’aconsegueixin.

—Ho tindré en compte. Ara mateix el que vull és tornar al despatx.

En Sam somriu amb satisfacció.

—És clar, Christian. T’enviaré un recull del seguiment que els mitjans han fet de la roda de premsa així que el tingui.

—Gràcies.

Per què diantre té aquest somriure de satisfacció?

Entro a l’ascensor i m’alegro de tenir-lo per a mi tot sol. Miro el mòbil. Tres trucades perdudes de l’Elena.

Hòstia, senyora Lincoln. Tu i jo ja hem acabat.

També hi ha un correu electrònic de l’Ana.

De: Anastasia Steele

Data: 20 de juny de 2011 16:55

Per a: Christian Grey

Assumpte: Les notícies!

Senyor Grey,

El felicito per la roda de premsa.

Per què no m’ha sorprès?

Estava per sucar-hi pa.

M’ha agradat la corbata.

A x

PS: Sabotatge?

La mà se me’n va a la corbata. La corbata Brioni. La meva preferida. «Estava per sucar-hi pa.» Aquestes paraules em donen més plaer del compte. M’agrada que l’Ana em vegi així, i el seu correu electrònic em dona una idea.

De: Christian Grey

Data: 20 de juny de 2011 17:08

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Et demostraré que estic per sucar-hi pa

Estimada futura esposa,

Potser em puc posar aquesta corbata a la nit, quan comprovi fins on aguantes.

Christian Grey

Director impacient, Grey Enterprises Holdings, Inc.

PS: El sabotatge només és una hipòtesi. No t’hi capfiquis; és una ordre.

La porta de l’ascensor s’obre.

—Per molts anys, senyor Grey!

Se sent un guirigall de veus. L’Andrea és al costat de la porta, amb un gran pastís cobert de glaça. Al damunt hi diu «Per molts anys i enhorabona, Sr. Grey» escrit amb lletres blaves de punta a punta de la cobertura. Hi ha una espelma daurada solitària que crema.

Què collons?

Això no ha passat mai. Mai de la vida.

La pinya de gent, entre els quals hi ha la Ros, en Barney, en Fred, en Marco, la Vanessa i tots els vicepresidents dels departaments, arrenca a cantar enèrgicament «Per molt anys» a l’uníson. Forço un somriure per ocultar la sorpresa i, quan acaben, bufo l’espelma. Tots criden i comencen a aplaudir, com si jo hagués fet res que mereixi celebrar.

La Sarah m’ofereix una copa de xampany.

Hi ha crits de «Que parli, que parli».

—Vaja, això ha estat una sorpresa. —Em giro per mirar l’Andrea, que arronsa tímidament les espatlles—. Però gràcies.

La Ros intervé.

—Estem feliços de tenir-te aquí, Christian, especialment jo, perquè això significa que encara soc aquí. —Se senten les quatre rialles de rigor i aplaudiments—. El cas és que et volíem expressar la nostra gratitud d’alguna manera. Tots nosaltres. —Ella allarga la mà als companys i companyes—. També et volem felicitar pel teu aniversari i per les bones notícies. Alcem les copes. —Ella ho fa—. Per en Christian Grey.

El meu nom ressona per l’oficina.

Alço la copa fent-li una salutació i en bec un glop generós.

Se senten més aplaudiments.

De debò que no entenc què li passa al personal. Per què ara? A què treu cap?

—Ha estat idea teva? —pregunto a l’Andrea quan m’allarga un tall de pastís.

—No, senyor. Ha estat de la Ros.

—Però ho heu organitzat totes dues juntes.

—Ho hem fet jo i la Sarah, senyor.

—Ah, doncs gràcies. Molt agraït.

—De res, senyor Grey.

La Ros em mira amb un somriure afectuós i fa un glop a la meva salut, i recordo que li dec unes Manolos blau marí.

Fins al cap de trenta-cinc minuts no aconsegueixo escapolir-me de la petita reunió que s’ha organitzat a l’oficina. M’ha commogut, i em sorprèn que m’hagi commogut. Amb l’edat em dec anar estovant. Però com sempre, estic ansiós per tornar a casa… ansiós per veure l’Ana.

Surt com una esperitada per la porta del darrere de SIP i el cor em fa un bot quan la veig. En Sawyer és a tocar d’ella; ell obre la porta de l’Audi i ella s’hi esmuny. Seu al meu costat mentre en Sawyer puja al davant amb en Taylor.

—Hola. —Té un somriure enlluernador.

—Hola. —Li agafo la mà i li faig petons als artells—. Com ha anat el dia?

Dimarts, 21 de juny del 2011

Els ulls de l’Elena són com dues pedres fogueres. Freds. Severs. M’odia a mort. Està molt enfadada.

—Jo he estat la millor cosa que t’ha passat mai. I mira’t, ara. Un dels empresaris més rics i de més èxit dels Estats Units, controlat, manat. No necessites res, tu. Ets el mestre del teu univers.

Ara està agenollada. Davant meu. Inclinada endavant.

Despullada. El front encastat contra el terra del soterrani. La seva cabellera, una diadema brillant que projecta rajos de llum contra els taulons de fusta. La mà allargada. Desplegada.

Rematada amb ungles envernissades de vermell escarlata. Em suplica.

—Abaixa la vista.

La meva veu ressona entre les parets de ciment. Vol que pari. Ja n’ha tingut prou.

Aferro bé el fuet.

—Ja n’hi ha prou, Grey.

M’agafo amb tota la mà el penis, rígid pel contacte amb la boca d’ella, tacat de carmesí del seu pintallavis corregut. Llisco el palmell, ara amunt ara avall. Més ràpidament. I més. I encara més.

—Sí.

M’escorro i m’escorro. Amb un crit gutural sinistre. Li pinto l’esquena amb el meu semen. Em quedo dret sobre d’ella.

Panteixant. Embriagat. Saciat.

Se sent un cruixit. La porta s’obre. S’obre de bat a bat. Ell brama, i aquest so que fa glaçar la sang omple l’habitació.

—No.

L’Elena crida.

—Hòstia. No. No. No.

És aquí. Ho sap. L’Elena s’aixeca i se situa entre tots dos.

—No —crida ella, i ell l’estomaca amb tanta força que cau a terra.

Ella crida. I crida. I crida.

—Deixa’l. Deixa’l.

Però ell m’estomaca. Un ganxo directe a la barbeta. Caic a terra. I caic. El cap em roda. Estic fluix. No.

—No cridis més. Para.

I continua. Continua.

Soc sota la taula de la cuina. Les mans em tapen les orelles. Però no silencien el soroll. Ell és aquí. Sento les seves botes. Són grosses. Amb sivelles. Ella crida. I crida. Què ha fet, ell?

On és ella? Sento la seva flaire pudent abans de veure’l. Ell mira a sota la taula, amb un cigarret encès a la mà.

—Així que eres aquí, eh, mocós?

Em desperto a l’instant, panteixant per recuperar l’alè, amarat de suor i amb la por que em batega per les venes.

On soc?

Els ulls s’adapten a la claror. Soc a casa. A l’Escala.

Les primeres albors del dia projecten una llum tènue rosada sobre la cara adormida de l’Ana, i m’envaeix immediatament una alenada d’alliberament com l’airet fresc de la tardor.

Gràcies a Déu.

Ella és aquí. Amb mi.

Sospiro llargament mentre intento aclarir les idees.

Què cony ha estat, aquell somni?

Poques vegades somio en l’Elena, i encara menys en aquell moment tan terrible d’un passat compartit. Sento una esgarrifança mentre em tombo de cara al sostre, i sé que estic massa excitat per adormir-me.

Em plantejo despertar l’Ana, vull evadir-me amb ella un cop més, però sé que no és just. Ahir a la nit em va demostrar i de sobres que té aguant; avui ha de treballar i necessita dormir. A més, m’he quedat amb mal cos, tinc la pell de gallina, i el malson m’ha deixat un regust amarg a la boca. El fet d’haver tallat l’amistat i les relacions empresarials amb l’Elena em deu estar trastocant. Al capdavall, la senyora Lincoln ha estat el meu nord durant una dècada ben bona.

Quina merda.

S’havia de fer.

S’ha acabat. S’ha acabat tot.

M’assec i em passo la mà pels cabells, a poc a poc per no fer nosa a l’Ana. És d’hora, passen cinc minuts de les cinc del matí, i ara mateix necessito un got d’aigua.

M’aixeco rodolant pel llit i trepitjo la corbata, que va acabar abandonada a terra després de les entremaliadures d’ahir a la nit. M’envaeix un record de l’Ana exquisit, les seves mans lligades per damunt del seu cap, el cos d’ella rígid, el cap tirat enrere extasiat mentre s’aferra als llistons gris pàl·lid del capçal del llit i jo, amb la llengua, centro totes les meves atencions en el clítoris. És un record molt més agradable que els residus del malson que he tingut. Agafo la corbata, la plego i la deixo sobre la tauleta de nit.

No és habitual que jo tingui malsons quan l’Ana dorm al meu costat. Espero que sigui un cas aïllat. Sort que avui tinc visita amb en Flynn, així podré analitzar aquest nou episodi amb ell.

Em poso els pantalons de pijama, agafo el mòbil i surto de l’habitació. Una mica de Chopin o de Bach potser m’ajudaran a recuperar la calma.

Mentre sec al piano, dono un cop d’ull als missatges, i n’hi ha un d’en Welch d’aquesta mitjanit que m’atrau l’atenció.

WELCH

Sospita de sabotatge.

Informe preliminar a primera hora del matí.

Hòstia. Sento un formigueig al cap mentre la sang em baixa als peus.

Les meves pors s’han confirmat. Algú em vol mort.

Qui?

Faig una llista mental dels pocs socis a qui he passat per davant al llarg d’aquests anys.

En Woods? L’Stevens? En Carver? Qui més hi ha? En Waring?

S’haurien rebaixat a fer un acte semblant?

Tots van fer calés; a carretades. Acaben de perdre les seves empreses. No em crec que això pugui estar connectat amb les meves activitats comercials.

Potser és personal?

En aquest sentit, només hi ha una persona que s’emporta tot el protagonisme i és en Linc. Però l’exmarit de l’Elena ja es va venjar d’ella, i d’això ja fa uns quants anys. Per què hauria d’entrar en escena, ara?

Potser és algú altre.

Un empleat emprenyat? Una ex? No em ve al cap ningú que pugui fer una cosa així. A part de la Leila, a totes la vida els va bé.

Necessito assimilar la notícia.

No! L’Ana!

Si em van al darrere, potser també li volen fer mal a ella. La por em travessa el cos com un fantasma, i em deixa la pell eriçada al seu pas. Haig de protegir l’Ana costi el que costi. Escric a en Welch.

Reunió aquest matí. 8 h

Oficines de GEH

WELCH

Rebut

Escric un missatge de mòbil a l’Andrea perquè pugui cancel·lar totes les cites del dia, i després escric un correu electrònic a en Taylor.

De: Christian Grey

Data: 21 de juny de 2011 05:18

Per a: JB Taylor

Assumpte: Sabotatge

En Welch m’ha informat que el Charlie Tango pot haver estat sabotejat. Al matí tindrem l’informe preliminar. Quedem a la seu de GEH a les 8 h.

Reincorpora en Reynolds i en Ryan si encara estan disponibles. Vull que l’Ana tingui escorta en tot moment. En Sawyer es pot quedar amb ella, avui.

Gràcies.

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holding, Inc.

Necessito alliberar tota l’energia dels nervis continguts i decideixo fer exercici. Entro sigil·losament al meu vestidor, em canvio ràpidament i sense fer soroll, no vull despertar l’Ana.

Mentre faig esport sobre la cinta de córrer, miro com està la borsa a la televisió, escolto els Foo Fighters i em pregunto qui collons em vol matar.

L’Ana fa olor de son i de sexe, i de la fragància d’una orquídia pansida. Per un moment, em transporto a temps més feliços, quan estava lliure de complicacions i només érem jo i la meva nena.

—Ei, bonica, desperta.

Li faig moixaines a l’orella amb el nas.

Obre els ulls, i la cara, ara ja fina perquè ha descansat, li llueix com una alba daurada.

—Bon dia —diu, i em passa el dit gros pels llavis; després em fa un petonet.

—Has dormit bé? —li pregunto.

—Mmm… quina bona olor que fas. I que guapo estàs.

Ric obertament. Només és un vestit fet a mida.

—Haig de ser d’hora a l’oficina.

Ella s’incorpora.

—Ja?

L’Ana comprova l’hora al radiodespertador. Són les 7.08.

—Hi ha hagut un imprevist. Avui tindràs en Sawyer tot el dia a prop teu i mantindrà la premsa a ratlla. D’acord?

Ella assenteix amb el cap.

Perfecte. No la vull espantar amb les novetats sobre el Charlie Tango.

—Ens veiem més tard.

Li faig un petó al front i me’n vaig abans no tingui temptacions de quedar-me.

L’informe és concís.

Administració Federal d’Aviació (AFA): Sistema d’Investigació d’Accidents i Incidents (SIAI)

INFORMACIÓ GENERAL

Font d’informació: BASE DE DADES D’ACCIDENTS I INCIDENTS

Número d’informe: 20110453923

Data: 17/06/2011

Ciutat: CASTLEROCK

Estat: WASHINGTON

Aeroport: HELIPORT DE PORTLAND

Tipus d’actuació: INCIDENT

Col·lisió en l’aire: NO

INFORMACIÓ DE L’APARELL AERI

Danys: CONSIDERABLES

Fabricant: EURCPT

Model: EC-135

Sèrie: EC-135-P2

Hores de fuselatge: 1.470

Operador: GEH INC

Tipus d’operació: AEROTAXI/TRANSPORT DE PASSATGERS

Núm. de registre: N124CT

Persones a bord: 2

Víctimes mortals: 0

Ferits: 0

Categoria de pes: per sota de 5.670 kg

Motors: 2

Fabricant del motor: TURBOM

Model del motor: ARRIUS 2B2

INFORMACIÓ METEOROLÒGICA/OPERACIONS

Condicions de vol primàries: REGLES DE VOL VISUAL

Condicions de vol secundàries: EL TEMPS NO VA SER UN FACTOR EN CONTRA

Pla de vol presentat: SÍ

PILOT DE VOL

Llicència de pilot: PILOT COMERCIAL

Habilitat per: AERONAU D’ALES GIRATÒRIES/HELICÒPTER

Qualificació del pilot: QUALIFICAT

Hores de vol acumulades: 1.180

Total d’hores amb fabricant/model: 860

Total en els últims 90 dies: 28

DESCRIPCIÓ DELS FETS

EL 17 DE JUNY DEL 2011, APROXIMADAMENT A LES 14.20 H, HORA DE PORTLAND, UN EC-135, N124 CT, PROPIETAT I OPERAT PER GREY ENTERPRISES HOLDINGS, INC., VA PATIR UN INCIDENT GREU. L’APARELL VOLAVA ESTABLE QUAN, DE SOBTE, VA COMENÇAR A CAURE EN PICAT I EL LLUM D’INCENDI DEL MOTOR NÚM. 1 ES VA ENCENDRE. EL PILOT VA APAGAR EL MOTOR NÚM. 1 AMB L’EXTINTOR I VA INTENTAR TORNAR A L’AEROPORT DE SEA-TAC AMB L’ALTRE MOTOR OPERATIU. EL LLUM D’INCENDI DEL MOTOR NÚM. 2 ES VA ENCENDRE. EL PILOT VA HAVER DE FER UN ATERRATGE D’EMERGÈNCIA A L’ANGLE SUD-EST DE SILVER LAKE. EN L’ATERRATGE EL PILOT VA UTILITZAR EL SEGON EXTINTOR I VA APAGAR I EVACUAR L’APARELL. NO HI VA HAVER LESIONS. EL PILOT VA UTILITZAR L’EXTINTOR PORTÀTIL DE BORD. EL FABRICANT DE L’APARELL ESTÀ EXAMINANT ELS MOTORS DE L’HELICÒPTER I EL PRIMER PERITATGE APUNTA QUE L’AVARIA ÉS SOSPITOSA I QUE PODRIA SER INTENCIONADA. LA JUNTA NACIONAL DE SEGURETAT EN EL TRANSPORT SOL·LICITARÀ UNA INVESTIGACIÓ MÉS A FONS.

Al meu despatx, en Welch, en Taylor i jo estudiem l’informe. La cara grisosa d’en Welch encara es veu més envellida amb la llum inclement del matí, el posat greu.

—De moment la Junta Nacional de Seguretat en el Transport només considera la possibilitat del sabotatge, però hauríem d’actuar com si fos un accident intencionat. Per això, hem analitzat totes les gravacions del circuit tancat de televisió de l’heliport de Portland i no hem trobat cap activitat sospitosa. —Es remou a la cadira i s’escura la gola—. Ara bé, tenim un problema amb l’hangar de GEH a Boeing Field.

Ostres!

—Dues de les càmeres no estaven operatives, per tant la gravació està incompleta.

—Què dius! Com pot ser?

Per què coi pago tota aquesta gentussa?

—Estem fent tot el que podem per descobrir-ho —respon en Welch, amb una veu greu i aspra com la del tub d’escapament d’un cotxe vell—. És una infracció greu.

No fotis, Sherlock!

—Qui n’és el responsable?

—Hi ha un sistema de rotació de torns. Així que hi ha entre quatre i cinc persones possiblement responsables.

—Si descobriu que han comès una imprudència, els vull al carrer. A tots.

—Senyor. —Mira a en Taylor.

—Ara com ara, no tenim cap pista sobre qui hi ha darrere de tot això —diu en Taylor.

—Es farà un peritatge forense a l’aparell —afegeix en Welch—. Tinc l’esperança que esbrinin alguna cosa.

—Vull alguna cosa més que una refotuda esperança! —exclamo molest.

—Sí, senyor —diuen tots dos alhora; tant l’un com l’altre semblen compungits.

Vinga, Grey. Que no és culpa seva. Controla’t.

Continuo amb un to més pausat.

—Trobeu els cabrons que eren a l’hangar en aquell torn. Foteu-los al carrer. I així que esbrinem alguna cosa del que va passar, ho vull saber. De moment, comproveu que l’helicòpter és segur i que s’hi pot viatjar sense perill.

—Sí, senyor —diu en Taylor.

—Ja hi estem treballant —remuga en Welch. Té mala lluna. I ja la pot tenir, això ha passat quan la vigilància estava sota la seva tutela—. La Junta Nacional de Seguretat en el Transport hi està al damunt i suposo que n’informaran a les autoritats mentre continuen endavant amb les indagacions. Posat el cas, suposo que col·laboraran mútuament en la investigació. Després ho acabaré de parlar amb la Junta perquè ens ho confirmi.

—La policia? —pregunto jo.

—No. Serà l’FBI.

—Molt bé. Potser esbrinen alguna cosa. I com tenim el tema dels guardaespatlles de reforç? —pregunto a en Taylor.

—Tant en Reynolds com en Ryan estan disponibles i comencen avui mateix.

—Vull que l’Anastasia quedi al marge de tot això. No cal que s’amoïni. I vull saber qui hi pot haver darrere d’aquesta història. Haig de reconèixer que vaig totalment perdut.

—El meu equip està elaborant una llista de sospitosos potencials —diu en Welch.

—Jo faré el mateix.

—Senyor, ara que el tema surt a la web de la Federació, potser la premsa ho veurà i començarà a fer preguntes —diu en Taylor.

Hòstia.

—Tens raó. N’has d’informar en Sam immediatament. Ja el faig venir jo.

—Ara hi vaig —respon.

Si això s’acaba fent públic, n’haig d’informar l’Ana, també.

Com ens pot haver passat això?

Sabotatge!

Ara mateix no necessito aquesta merda.

Deixo els dos homes parlant sobre els possibles sospitosos i trec el cap per la porta. L’Andrea aixeca els ulls del seu ordinador.

—Senyor Grey?

—Avisa en Sam i la Ros que vinguin.

—Ara mateix.

Algú truca a la porta del meu despatx. És l’Andrea.

—Vol un altre cafè? —pregunta.

—Sisplau.

A la pantalla de l’ordinador hi ha la llista de les adquisicions que he fet des que vaig fundar l’empresa. Les reviso una a una per veure si hi puc trobar sospitosos potencials. Estic totalment perdut; és desmoralitzador. En el fons estic amoïnat per l’Ana: si algú em vol fer mal, de retruc, podria acabar rebent ella. Com puc estar tranquil si hi ha aquesta possibilitat?

—Amb llet?

—No. Sol. I fort.

—Sí, senyor.

L’Andrea tanca la porta i apareix un missatge de la meva nena a la pantalla.

De: Anastasia Steele

Data: 21 de juny de 2011 14:18

Per a: Christian Grey

Assumpte: Calma abans/després de la tempesta?

Benvolgudíssim senyor Grey,

Avui està callat com una tomba. I això em preocupa.

Espero que estigui bé en el món de les grans finances i els acords comercials.

Gràcies per ahir a la nit. Quina llengua més generosa que tens. ;)

A xx

PS: Al vespre em veuré amb el senyor Bastille.

Ana! M’agafa una calentor al coll que m’haig d’afluixar la corbata. Que descarada que és l’Ana a l’hora de triar les paraules. Li responc.

De: Christian Grey

Data: 21 de juny de 2011 14:25

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: La tempesta ja ha arribat

Estimada promesa,

Enhorabona perquè t’has recordat de la BlackBerry.

Aquí els núvols de tempesta s’estan arremolinant i t’informaré de les previsions del temps i del diluvi que caurà quan arribi a casa.

Mentrestant, espero que en Bastille no sigui massa dur amb tu. D’això ja me n’ocupo jo. ;)

GRÀCIES per ahir a la nit. El teu aguant i la teva boca continuen sorprenent-me meravellosament. ;) ;) ;)

Christian Grey

Meteoròleg i president de Grey Enterprises Holding, Inc.

PS: M’agradaria passar a recollir les coses que encara tens al teu pis aquesta setmana. No hi ets mai…

De: Anastasia Steele

Data: 21 de juny de 2011 14:29

Per a: Christian Grey

Assumpte: Previsions del temps

El teu correu electrònic no m’ha ajudat gaire a calmar-me.

Em consola saber que, si fos necessari, ets propietari d’una drassana i sens dubte pots construir una arca. Al cap i a la fi, ets l’home més competent que conec.

Sempre teva,

Ana xxx

PS: Aquest vespre parlem de quan em trasllado a casa teva.

PPS: Realment la meteorologia és el teu fort?

El seu correu em fa riure i llisco el dit índex sobre les x.

De: Christian Grey

Data: 21 de juny de 2011 14:32

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Tu ets el meu fort

Sempre.

Christian Grey

President bojament enamorat, Grey Enterprises Holding, Inc.

Són dos quarts de sis de la tarda quan el doctor Flynn em fa passar a la seva consulta.

—Bona tarda, Christian.

—John.

Camino sense pressa cap a la chaise-longue, m’hi assec i espero que ell faci el mateix a la seva cadira.

—Veig que has tingut un gran cap de setmana —diu, amb un to afable.

Jo desvio la mirada. No sé per on començar.

—Què passa? —pregunta.

—Hi ha algú que em vol matar.

En Flynn es queda pàl·lid; crec que per primera vegada.

—Té relació amb l’accident? —pregunta.

Jo assenteixo.

—Si que em sap greu. —Arrufa el front.

—Tinc tota la meva gent treballant-hi. Però és que estic ben perdut, no sé qui pot haver estat.

—No en tens cap idea?

Faig que no amb el cap.

—Bé —diu—, espero que la policia s’hi impliqui i que trobeu el culpable.

—Se n’ocuparà l’FBI. Però a mi qui em preocupa ara és l’Ana.

En John assenteix.

—Que no li passi res?

—Exacte. He reforçat la seguretat amb guardaespatlles, però no sé si amb això n’hi haurà prou.

M’empasso l’ansietat que m’està sobrevenint.

—Ja n’hem parlat, d’això —em contesta ell—. Sé que no suportes sentir que no tens el control de tot. Sé que pateixes enormement per l’Ana, i entenc per què et sents així. Però tens els recursos i has activat les mesures perquè ella no corri perill. No hi pots fer res més. —Té una mirada serena i sincera, i les seves paraules reconforten l’esperit. Somriu—: No la pots tenir tancada.

La meva rialla és catàrtica.

—Ho sé.

—També sé que t’agradaria posar-te en la seva pell.

—Sí. Ho sé. Ja ho entenc. No la vull espantar.

—Exactament. Perfecte.

—No volia parlar d’això, només.

—Hi ha alguna altra cosa?

Deixo anar un llarg sospir i explico amb la màxima brevetat la discussió que vaig tenir amb l’Elena a la meva festa d’aniversari, i les baralles que vaig tenir després amb la mare i més tard amb el pare.

—Val a dir, Christian, que amb tu no hi ha temps per avorrir-se. —En Flynn es frega la barbeta en resposta al meu somriure de resignació—. Només tenim una hora, sobre què vols que parlem?

—Ahir a la nit vaig tenir un malson. Hi sortia l’Elena.

—Ja.

—He tallat tots els vincles amb ella tal com em van demanar els meus pares. Li he regalat el negoci.

—Que generós.

Arronso les espatlles.

—Ho sé. Però crec que ja m’està bé així. Evidentment, ella continua trucant-me; avui, però, només ho ha fet dues vegades.

—Ha estat una influència brutal en la teva vida.

—Sí. Però ha arribat el moment de fer un canvi.

Ell sembla pensarós.

—I quina discussió és la que t’ha molestat més, la que has tingut amb l’Elena o la dels teus pares?

—La de l’Elena ha sigut molt estranya, perquè l’Ana era a la mateixa sala. Tots dos hem anat a fer-nos mal. —La meva veu denota clarament el penediment que sento, i dins del meu cor em sap greu no haver trencat d’una manera més apropiada—. I la Grace estava tan emprenyada amb mi… No l’havia sentit dir mai paraules gruixudes. Però la discussió amb el meu pare ha estat la pitjor de totes. És un cabronàs.

—Estava enfadat?

—Molt.

No faig cas de la punxada de culpabilitat que sento a les entranyes per ser deslleial amb en Carrick.

—Qui sap si està projectant en tu la ràbia que sent contra ell mateix. Pots entendre per què s’ha sentit així, oi?

No. Sí. Potser sí.

En Flynn continua.

—Pots estar-hi d’acord o no, però el teu pare segurament pensa que l’Elena es va aprofitar d’un adolescent vulnerable. Era feina seva protegir-te. I en això va fallar. Segurament és així com ho veu ell.

—No es va aprofitar de mi. Jo estava més que disposat a deixar-me fer.

La frustració que sento ressona en les meves paraules.

N’estic tip, d’aquest debat.

En John sospira.

—D’això ja n’hem parlat mil vegades, i no vull debatre-ho amb tu una altra vegada, però potser vols intentar veure la situació des del punt de vista del teu pare.

—M’ha dit que no puc ser un marit com cal.

En Flynn sembla desconcertat.

—Oh. I com t’ho has pres, això?

—Molt malament. Tinc por que tingui raó.

M’he sentit avergonyit.

—I en quin context ho va dir?

Jo faig un gest displicent amb la mà.

—M’estava alliçonant sobre la santedat del matrimoni. Em va dir que si no tenia respecte per això, no tenia res a fer amb el matrimoni. —En John arqueja les celles—. Perquè l’Elena era una dona casada —li aclareixo.

—Ja. —En Flynn arronsa els llavis—. Christian —diu amb molt de tacte—, el teu pare potser no s’equivocava del tot.

Però què diu?

—O bé participaves per pròpia voluntat d’una relació amb una dona casada, una relació que ella va pagar amb el seu matrimoni… i amb moltes més coses, tenint en compte el que li va passar, o bé eres un adolescent vulnerable i es va aprofitar de tu. Has de triar una de les dues raons. Totes dues no s’hi val.

Jo li clavo la mirada. De què. Coi. Va?

—El matrimoni és una cosa seriosa —diu.

—Cony, John. Això ja ho sé. Parles com ell!

—Ah sí? No és la meva intenció. Només soc aquí per obrir-te una mica la perspectiva.

Perspectiva? I una merda.

El miro fixament; després em fixo en les meves mans mentre el silenci s’instal·la entre tots dos.

Perspectiva, i un colló.

—Crec que en Carrick s’equivoca —dic finalment entre dents, i m’adono que he parlat com l’adolescent esquerp que el meu pare considera que soc.

—I és clar que s’equivoca. Tant és el que jo pensi sobre la relació que tens amb la senyora Lincoln; amb els anys m’has demostrat el teu compromís inequívoc amb ell. Diria que el que et rosega la consciència és que et penedeixes d’haver trencat tot contacte amb ella.

—No em penedeixo de res! —li etzibo—. Ho he fet de bona gana.

—Aleshores, et sents culpable?

Sospiro.

—Culpable? No, no em sento culpable.

De debò no me’n sento?

En John es manté impassible.

—Per això tinc malsons? —pregunto.

—Potser. —Es repica els llavis amb el dit índex—. Estàs trencant una relació que durant molt de temps ha estat fonamental per a tu i ho fas per complaure els teus pares.

—No ho faig pels meus pares. Ho faig per l’Ana.

Ell assenteix amb el cap.

—Estàs renunciant a tot el que tens per l’Anastasia, la dona que estimes. És un pas de gegant. —Torna a somriure—. En la direcció bona, si em permets dir-ho.

Jo me’l miro, no sé què dir.

—Pensa en tot el que hem conversat. Ja és l’hora —afegeix—. Podem continuar parlant-ne el pròxim dia que ens veiem.

M’aixeco, d’alguna manera em sento confús. Com sempre, en Flynn m’ha donat molta teca per rumiar. Però abans que no el torni a veure, tinc una pregunta pendent que li vull fer:

—Com està la Leila?

—Va millorant.

—Oh, quin descans.

—Sí. Ens veiem la setmana vinent.

En Taylor m’espera a fora amb el Q7.

—Me n’aniré a casa a peu —l’informo. Necessito temps per pensar—. Ja ens veurem a l’Escala.

Em mira amb pena.

—Què passa?

—Senyor, seria millor per a tots que hi anés en cotxe.

Oh, és veritat. Hi ha algú que em vol matar.

Faig cara sorruda mentre en Taylor obre la porta del darrere, però hi entro resignat.

Ja no soc amo del meu univers?

Encara em poso de més mala llet.

—On és l’Ana? —pregunto a la senyora Jones quan entro a la sala d’estar.

—Bona nit, senyor Grey. Crec que és a la dutxa.

—Gràcies.

—El sopar, d’aquí vint minuts? —pregunta mentre remena una olla al foc. Fa una flaire temptadora.

—Millor en trenta.

Si l’Ana és a la dutxa, la cosa promet. La senyora Jones intenta ocultar el seu somriure, però jo el veig i l’ignoro. Vaig a buscar la meva nena. No és al lavabo, sinó a l’habitació, al costat de la finestra, amb una tovallola enrotllada i encara molla per la dutxa.

—Ei —diu amb un gran somriure que s’esvaeix quan jo m’hi apropo—. Què passa?

Abans que no pugui contestar-li, l’abraço i l’estrenyo amb força, inhalant la seva fragància dolça, de dutxa acabada de fer. És un bàlsam per a la meva ànima.

—Christian. Què tens?

Em recorre l’esquena amb les mans, arrambant-me més a ella.

—Només et vull abraçar.

Enfonso la cara en els seus cabells que estan recargolats en un monyo caòtic.

—Soc aquí. No me’n vaig enlloc.

La seva veu denota tensió. No ho suporto, quan està neguitosa. Li bressolo el cap amb la mà, l’hi tiro enrere, poso els meus llavis contra els seus i la beso abocant la meva angoixa en el nostre petó. Ella respon immediatament, m’acaricia la cara, s’obre de ple a mi, la seva llengua lluita amb la meva.

Oh, Ana.

Quan ella se separa sobtadament de mi, tots dos estem panteixant, i jo vaig empalmat.

Empalmadíssim. Per ella.

—Què et passa? —pregunta, intentant estirar-me la llengua i escrutant-me la cara buscant-hi pistes.

—Després t’ho explico —murmuro contra els seus llavis, i me l’emporto al llit.

Ella m’agafa les solapes de la jaqueta i intenta treure-me-la mentre la seva tovallola cau a terra i la deixa completament nua als meus braços.

Allargo la mà per estirar-li la goma elàstica que li recull el monyo mal girbat i li allibero la cabellera perquè se li escampi sobre les espatlles i els pits. Li passo les mans arran de pell per l’esquena, li agafo el cul amb les dues mans, i l’atrac cap a mi.

—Et desitjo.

—Ja ho veig.

Ella es refrega amb la meva erecció.

Per Déu. Ric i l’empenyo suaument perquè caigui al llit i ella s’eixancarra amb tota la seva gloriosa nuesa, mentre jo em quedo dret davant d’ella, amb les cames entre els genolls d’ella.

—Això ja m’agrada més —li xiuxiuejo, i el ressentiment de fa un moment ja és aigua passada.

—Senyor Grey, per més que m’agradi amb vestit jaqueta, crec que porta massa roba.

L’angoixa que ella tenia s’ha esvaït; els seus ulls brillants em miren carregats d’un desig murri. Com m’excita.

—Oh, mirarem què podem fer per arreglar-ho, senyoreta Steele.

Ella es mossega el llavi inferior i es passa els dits entre els pits. Té els mugrons rosats, erectes i a punt. Per a la meva boca.

Haig d’arreplegar tota la meva força de voluntat per no arrencar-me la roba i abalançar-me sobre ella. Però no ho faig, sinó que agafo el nus de la corbata i l’estiro una mica perquè es desfaci lentament. Quan ja s’ha afluixat, llenço la corbata a terra i em descordo el primer botó de la camisa.

L’Ana obre la boca amb un esglai sexi, agraït.

A continuació, em trec la jaqueta sacsejant les espatlles, i cau a terra amb un cop esmorteït. Crec que ha estat el telèfon mòbil. Però no faig cas del cop i trec d’una estrebada els baixos de la camisa de dins dels pantalons.

—Amb o sense? —pregunto.

—Sense. I ja. Sisplau.

L’Ana no s’ho ha pensat dues vegades.

Faig un somriure i em descordo els botons de puny del canell esquerre, després repeteixo el gest amb els del dret.

L’Ana es recargola al llit.

—No et moguis, nena —li murmuro mentre descordo l’últim botó de la camisa, i després segueixo amunt i em descordo l’altre i l’altre, sense treure-li la mirada de sobre. La camisa segueix el mateix destí que la jaqueta, i passo a agafar-me el cinturó. Els ulls de l’Ana s’esbatanen i tots dos ens devorem amb la mirada. Passo l’extrem del cinturó per la traveta i descordo la sivella, i me’l trec tan lentament com puc.

Ella decanta lleugerament el cap, observant-me, i veig que s’accelera el puja-i-baixa dels seus pits al ritme que se li dispara la respiració.

Doblego el cinturó pel mig i me’l passo entre els dits.

Oh, Ana… el que et faria ara mateix amb aquest cinturó.

Els malucs d’ella també pugen i baixen.

Agafo el cinturó pels dos extrems i l’hi faig una estrebada, de manera que emet un cruixit sec. No s’esgarrifa, però sé que a ella no li ve de gust, així que el deixo caure a terra. Sospira breument, d’alleujament o potser desil·lusionada, no ho sé. Però ara no és el moment de pensar en això. Em trec les sabates i em desprenc dels mitjons, després em descordo els pantalons i m’abaixo la cremallera.

—Preparada? —pregunto.

—I a l’espera. —Té la veu ronca, delerosa de sexe—. Però m’agrada l’espectacle.

Ric i deixo caure els pantalons i els bòxers; la meva polla abans enclaustrada ara està lliure. M’agenollo a terra, recorro un camí de petons per l’interior del tou de la cama fins a les cuixes, pels marges del seu parrús fins al melic, a cadascun dels seus pits, fins que em regiro per sobre d’ella, preparat, a punt per a l’atac.

—T’estimo —li xiuxiuejo, i a poc a poc entro dins d’ella sense deixar de besar-la.

Ella gemega.

—Christian.

I jo em començo a bellugar. A poc a poc. Assaborint-la. La meva dolça, dolça Ana. El meu amor. Ella m’encavalca amb les cames, els dits enfonsats als meus cabells, que aferra amb ganes.

—Jo també t’estimo —em remoreja a cau d’orella i es belluga amb mi, i ens sincronitzem.

Junts.

Nosaltres.

Com un tot.

I quan es desploma als meus braços, se m’emporta amb ella.

—Ana!

M’acaricia el pit amb el nas i jo em poso tens, a l’espera que arribi la foscor, així que ella s’atura i alça el cap.

—El teu striptease improvisat i les seves conseqüències m’han encantat, però em penses donar la previsió del temps que esmentaves en els teus missatges i em diràs què passa?

Amb els dits recorro la seva esquena, ara amunt, ara avall.

—Sopem primer?

Ella riu.

—Sí. Tinc gana. I em sembla que m’haig de tornar a dutxar.

Jo esbosso un gran somriure.

—M’agrada embrutar-te. —M’assec i li vento una cleca afectuosa al cul—. Amunt! Que li he dit a la Gail que en mitja hora ja hi seríem.

—Això li has dit? —L’Ana s’atabala.

—Sí.

Ric.

El curri verd tailandès de la senyora Jones està exquisit, així com la copa de Chablis que estem assaborint.

—Ens ha arribat l’informe preliminar de l’Administració Federal d’Aviació, i tard o d’hora es farà públic.

—Ostres.

L’Ana alça la mirada del plat.

—Es veu que van manipular el Charlie Tango.

—Hi ha hagut sabotatge?

—Exacte. He incrementat les mesures de seguretat fins que n’enxampen el responsable. I crec que és millor si de moment et quedes en aquesta casa.

Ella assenteix amb els ulls grossos i alarmats.

—Hem d’anar amb compte.

—Entesos.

Arquejo una cella.

—Cap problema —s’afanya ella a afegir.

Perfecte. Ha estat fàcil.

Però la veig moixa.

—Ei, no t’amoïnis —murmuro—. Faré tot el que estigui a les meves mans per protegir-te.

—No em preocupo per mi, sinó per tu.

—En Taylor i la seva gent s’ocupen de tot. No t’amoïnis.

Arronsa les celles i deixa la forquilla sobre el plat.

—I menja.

L’Ana es mossega el llavi superior i allargo el braç per atrapar-li la mà.

—Ana, tot anirà bé. Confia en mi. No permetré que et passi res. —Canvio de tema, amb l’esperança que passem a una qüestió menys delicada.

—Com ha anat amb en Bastille?

La cara se li il·lumina amb un somriure afectuós.

—Ha estat bé. Professional. Crec que m’agradaran les classes amb ell.

—Em moro de ganes de tenir un combat amb tu.

—Em pensava que ja l’havíem tingut, Christian.

Jo esclato a riure. Ah, touché, Anastasia… touché.

Dijous, 23 de juny del 2011

El sol del matí penetra a raig per la finestra del despatx quan entra la Ros, i ens asseiem a la taula petita de reunions.

—Com et trobes per l’accident amb l’helicòpter? —li pregunto.

—Bé, gràcies, Christian. Crec que m’he recuperat del tot de la setmana passada a aquesta.

—I els peus?

—Bé, ja tinc controlades les butllofes —diu rient—. I tu?

—Bé, també. Em sembla. Però és una putada saber que va ser un sabotatge.

—Qui podia fer una cosa així?

—No ho sé pas.

—Creus que pot ser algun empleat descontent?

—L’equip d’en Welch estudia tots els expedients dels empleats i exempleats, a veure si troben possibles sospitosos. Nosaltres només hem identificat en Jack Hyde, el tipus que van despatxar de SIP.

—L’editor? —L’exclamació aguda que fa la Ros evidencia incredulitat, i la cara d’ensurt que posa gairebé em fa riure.

—Sí.

—Costa de creure.

—Sí. En Welch intenta localitzar-lo, ja que, pel que sembla, no ha estat al seu pis des que el van despatxar. Ara ho investiga.

—I en Woods? —suggereix ella, com si se li hagués acudit de sobte.

—Sens dubte és sospitós. En Welch també l’investiga.

—Sigui qui sigui, espero que enxampeu aquest malparit.

—Jo també ho espero, i com més aviat millor. Quin és el primer punt de l’agenda d’aquest matí?

—Kavanagh Media. Ens hem de posar de seguida amb aquest tracte. N’has aprovat els costos?

—Sí, sí, ja ho sé. Tinc un parell de dubtes que he de comentar amb en Fred. Però una vegada resolt això, ja podrem formular una proposta definitiva. Si la seva gent dona el vistiplau al preu per metre, ja podrem tirar endavant les prospeccions per a la fibra òptica.

—Entesos. Ho deixo pendent fins que hagis parlat amb en Fred.

—He quedat amb ell d’aquí una estona. Ja l’hi comentaré llavors. M’ha d’ensenyar una l’última versió de la tablet. Crec que ja estem a punt per fer el nou prototip.

—Bona notícia. Has pensat en el pas següent amb Taiwan?

—He llegit els informes, i són interessants. És evident que les drassanes els van vent en popa. Entenc que es vulguin expandir. Però el que no em quadra gens és per què busquen inversions als Estats Units.

—L’oncle Sam està de part nostra —assegura la Ros.

—Això sí. Estic segur que hi haurà avantatges fiscals, però això de traslladar les tasques de construcció fora de Seattle és un gran pas. M’he d’assegurar que són fiables i que treballen per a GEH.

—Christian, a la llarga serà més barat. Això ja ho saps.

—Sens dubte. I tal com va pujant el preu de l’acer ara mateix, potser és l’única manera de mantenir les drassanes GEH obertes a llarg termini i poder conservar els llocs de treball aquí.

—Crec que hauríem de fer una avaluació completa de l’impacte, del que això suposarà per a les nostres drassanes i per la plantilla.

—Sí —responc—. És una gran idea.

—D’acord. Parlaré amb en Marco perquè el seu equip s’hi posi. Però no ens podem encantar gaire, o se n’aniran a una altra banda.

—Entesos. Què més?

—La planta. Detroit. En Bill ha identificat tres possibles solars industrials, i ara esperem que prenguis una decisió. —Em mira directament als ulls: sap que ho he estat ajornant.

Per quins set sous ha de ser a Detroit?

Faig un sospir.

—Sí, ja sé que Detroit ofereix els millors incentius. Fem una anàlisi comparativa de costos i després repassem els pros i els contres de cada localització. A veure si ho podem tenir enllestit la setmana vinent.

—D’acord. Bé.

Passem a comentar el tema d’en Woods una altra vegada, i de quina via jurídica prendrem, si és que fem cap pas respecte de l’incompliment de l’acord de confidencialitat amb nosaltres.

—Crec que s’ha penjat ell tot sol —mormolo amb menyspreu—. La premsa no hi ha tingut miraments.

—He redactat una carta amenaçant-lo de prendre mesures legals.

—Hi deixes clar que estem decebuts?

—Sí —respon rient.

—A veure si així tanca la boca, l’imbècil dels collons —dic fluixet. La Ros, però, arrufa les celles perquè no li agrada l’epítet.

—És que és un imbècil dels collons —exclamo en defensa pròpia—. I sospitós, a més.

La Ros, sempre tan professional, fa cas omís d’aquesta grolleria.

—A títol personal, estem fent passos de cara a la compra de la teva nova casa. Hauràs de posar els diners en dipòsit. Te n’enviaré els detalls i ja podem donar llum verda als estudis.

—He dit al contractista que els començarem la setmana que ve, encara que no tinc clar que els necessiti. Faré canvis en la casa.

—No et faran cap nosa. Al contractista li anirà bé saber amb què se les hauran.

—Tens raó —dic tot assentint amb el cap.

La Ros arrufa les celles altra vegada.

—Saps? Pensava… —S’atura.

—Què pensaves?

—Amb l’amenaça de mort que has rebut, has pensat a instal·lar-te una habitació del pànic al pis?

Això m’agafa per sorpresa.

—No, no se m’havia acudit mai. Visc en un àtic. Però tens raó, potser ho hauria de fer.

Fa un somriure sever.

—Ja he enllestit la feina, aquí.

—No del tot. —De sota la taula agafo la bossa Nordstrom que en Taylor m’ha portat aquest matí—. Això és per a tu. Tal com et vaig prometre.

—Què? —La Ros es queda seriosa i estranyada quan agafa la bossa i mira què hi ha.

—Unes Manolo Blahnik —dic—. Del teu número, espero.

—Christian, ets… —protesta.

—Te’n vaig donar la paraula —dic alçant les mans—. Espero que et vagin bé.

Inclina el cap i em mira amb el que sembla afecte. Em fa posar nerviós.

—Gràcies —diu—. I que consti que, malgrat el que va passar, tornaria a volar amb tu quan sigui.

Uau! El millor compliment possible.

Quan se n’ha anat, m’assec a la taula i truco a la Vanessa Conway, d’Adquisicions. Des de fa un parell de dies que ho vull fer.

—Senyor Grey —respon.

—Hola Vanessa, tinc un encàrrec quasi impossible, però te’l faig: quan l’helicòpter es va estavellar, a la Ros i a mi ens va rescatar un tipus que es deia Seb, que portava un camió. Treballa pel seu compte. No sé si li podríem donar feina… Porta un camió enorme.

—Vols que m’hi posi en contacte?

—Sí. Però primer l’hauràs de trobar. No en tinc les dades.

—Mmm… A veure què hi puc fer.

—Normalment fa la ruta entre Portland i Seattle. Crec.

—Entesos. Ja me n’ocupo.

—Gràcies, Vanessa.

Penjo desitjant una altra vegada que en Seb m’hagués donat una targeta. Almenys té la meva, si no és que l’ha llençada. El voldria compensar d’alguna manera.

Em giro cap a l’ordinador per veure si tinc correus. Hi ha un missatge de l’Ana.

De: Anastasia Steele

Data: 23 de juny de 2011 11:30

Per a: Christian Grey

Assumpte: Et trobo a faltar

Res més.

A xx

De: Christian Grey

Data: 23 de juny de 2011 11:33

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: Jo encara més

Tant de bo canviïs de parer i vinguis amb totes les teves coses a l’Escala aquest cap de setmana.

De fet, ets amb mi cada nit.

Quin sentit té pagar un lloguer per un pis on no t’hi estàs mai?

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holdings, Inc.

Amb molt de tacte, intento convèncer l’Ana perquè vingui a viure amb mi del tot. Però de moment no vol.

Per què dubta? Des que va traslladar-se a Seattle gairebé no s’ha estat al seu pis.

Ha accedit a casar-se amb mi… però en això no cedeix. No ho entenc. M’empipa.

Vine a viure amb mi, Ana.

De: Anastasia Steele

Data: 23 de juny de 2011 11:39

Per a: Christian Grey

Assumpte: Vine a viure amb mi

Bon intent, Grey.

Tinc alguns records meravellosos de tu al meu pis.

Ja t’ho vaig dir. En vull més.

Sempre en vull més.

Queda’t amb mi aquí.

A xx

Oh, Ana, Ana, Ana. Sempre en vols més. I hi vindria, si estiguéssim segurs.

De: Christian Grey

Data: 23 de juny de 2011 11:42

Per a: Anastasia Steele

Assumpte: La teva seguretat

Ara mateix, això per a mi val més que fer records.

A la meva torre d’ivori et puc tenir segura.

Sisplau, pensa-hi.

Christian Grey

President de Grey Enterprises Holdings, Inc.

PS: Espero que t’agradi l’organitzadora de casaments.

Aquest vespre hem quedat a l’Escala amb la mare i amb l’organitzadora del casament.

No és pas així com m’agradaria passar la vetllada.

Per què no podem anar a Las Vegas i casar-nos i punt?

Ara ja seríem marit i muller.

Potser tot plegat no em faria tanta nosa si l’Ana deixés d’ajornar el fet de venir a viure amb mi.

Per què s’hi resisteix tant?

Necessita el pis per tenir un refugi per si de cas canvia de parer?

Hòstia.

Dubte és una paraula lletja que designa un sentiment lleig.

Com és que no es compromet del tot?

Prou, Grey.

S’ha avingut a casar-se amb tu!

Per distreure’m d’aquests pensaments inquietants, agafo el telèfon per trucar a en Welch perquè em posi al dia sobre la investigació de l’accident, per preguntar-li si ha localitzat en Jack Hyde i per demanar-li informació sobre les habitacions del pànic.

En Taylor no em deixarà que vagi a peu al despatx de l’alcalde ni que en torni, així que després d’un llarg dinar amb l’alcalde, pujo de mala gana al seient del darrere de l’Audi per fer el curt trajecte fins a Grey House. No sé pas si valoro gaire que corri al meu voltant com una gallina amb els pollets.

M’ofega.

Deixo anar una alenada llarga, a poc a poc, quan em ve al cap que l’Ana m’acusava de fer justament això.

Hòstia.

Espero que pugui aguantar la vigilància d’en Sawyer.

La part bona és que en Taylor m’ha aconsellat que deixi de jugar a golf. Es veu que hi ha massa arbres al voltant del camp on un assassí es podria amagar. No soc fan de l’esport, així que no em costa gaire renunciar-hi, encara que em fa l’efecte que en Taylor en fa un gra massa.

Dono un cop d’ull al sostre solar panoràmic i veig un blau resplendent d’estiu per damunt de l’acer i el vidre del centre de Seattle. Per un moment, voldria ser allà dalt.

La llibertat de moure’t pel cel.

Necessito tornar-hi amb l’Ana.

Estaríem segurs, en un planador, solcant el cel. I sense la vigilància constant de l’equip de seguretat.

Aquesta idea em crida moltíssim.

L’única pega és que si m’hi vull endur l’Ana, necessito un altre planador; un model per a dos ocupants. Em frego les mans entusiasmat perquè això m’ofereix una oportunitat de comprar. Em trec el mòbil de la butxaca i començo a repassar el web d’Alexander Schleicher per veure els últims models d’avions que tenen.

—Moltes gràcies, Christian, Ana. Estic encantada d’haver-vos conegut, i prepararem un casament absolutament màgic.

—Gràcies, Alondra —respon la Grace—. M’agraden molt les teves idees.

La mare pica de mans amb un entusiasme gens habitual en ella mentre jo faig un esforç suprem per mantenir el somriure als llavis i no girar els ulls enlaire d’avorriment. Em comporto de la millor manera que sé. Les idees de la senyora Gutierrez són fantàstiques. L’únic que vull és posar-les en pràctica, i ben de pressa, perquè ens puguem casar.

—Ens veiem a fora —diu l’Ana, i se l’endú al vestíbul.

—Què et sembla? —em pregunta la Grace.

—Està bé.

—Oh, Christian —diu la mare, empipada—. Està molt més que bé.

—D’acord. És un regal diví per a l’organització del casament.

Vesso tot el meu sarcasme en la resposta. La Grace prem els llavis, i suposo que ara em vol renyar, però l’Ana torna a entrar a la sala.

—Què t’ha semblat? —em pregunta escrutant-me el rostre cercant respostes.

—M’ha semblat bé. T’ha caigut bé, a tu? —És la pregunta important.

—És clar. He vist que té moltes idees originals. Doctora Gre…

—Sisplau, Ana. Digue’m Grace.

—Grace —diu l’Ana amb un somriure incòmode—. Així que hem de fer participacions de casament per a tots els convidats? —L’Ana parpelleja de pressa, tota sobtada—. Però si no tenim ni llista —xiuxiueja.

—Això és fàcil —la tranquil·litzo. A banda de la família, crec que tenim dos convidats: la Ros i el doctor Flynn amb les respectives parelles. Potser en Bastille… i en Mac.

—Hi ha una altra cosa —diu la Grace.

—Què?

—Sé que no voleu una cerimònia catòlica, però us heu plantejat de demanar al reverend Michael Walsh que oficiï?

El reverend Walsh. Aquest nom em sona.

—És el capellà del meu hospital. És un amic que aprecio molt, i sé que cap dels sacerdots que coneixem no us cauen bé.

—Ah, sí. Ja me’n recordo. Sempre ha estat molt amable. No vull una cerimònia religiosa, però per mi va bé que l’oficiï ell, i a l’Ana ja li està bé.

Ella assenteix una mica pàl·lida; fa cara d’estar atabalada.

—Perfecte! Hi parlaré demà. Mentrestant, us deixo tranquils perquè feu la llista. —La Grace m’atansa la galta i li faig un petó fugisser—. Adeu, rei —diu—. Adeu, Ana. Us trucaré.

—Genial —respon l’Ana, per bé que diria que sense convicció.

No està contenta de l’organitzadora del casament?

Està tan desorientada com jo?

Li estrenyo la mà per tranquil·litzar-la, i junts acompanyem la mare cap al vestíbul. La Grace es gira cap a mi mentre esperem l’ascensor.

—Sisplau, truca al pare, Christian.

Faig un sospir.

—M’ho rumiaré.

—No posis aquesta cara —m’avisa fluixet.

—Grace! —Deixa’m en pau!

L’Ana ens fa una llambregada, però és prudent: es mossega la llengua i no diu res.

Em salva el so de l’ascensor que arriba i de les portes que s’obren. Agafo la mà de l’Ana quan la Grace hi entra.

—Bona nit —diu, i les portes es tanquen.

—Que no et parles amb el teu pare? —vol saber l’Ana.

—Jo no diria tant com això —faig arronsant les espatlles.

—És per l’últim cap de setmana? Hi vas discutir?

Li torno la mirada encuriosida, però no dic res.

Això és entre ell i jo.

—Christian, és el teu pare. Només es preocupa per tu.

Alço una mà amb l’esperança que ho deixi córrer.

—No vull discutir d’això. —Ella plega els braços i alça aquella barbeta obstinada dels Steele—. Anastasia. Deixa-ho estar.

Els ulls de color blau cobalt li espurnegen, però fa un sospir i abaixa els braços i em mira amb el que crec que és una barreja de frustració i de compassió.

Cinquanta Ombres, nena.

—Tenim un altre problema —diu—. El pare vol pagar el casament.

—Ah sí? Ara?

Ni pensaments. Valdrà una fortuna, i no la té. No penso portar a la ruïna el meu sogre.

—Crec que això està descartat.

—Què? Per què? —A l’Ana se li han posat els pèls de punta.

—Nena, ja saps per què. —No vull parlar-ne—. La resposta és no.

—Però…

—No.

A la boca se li forma aquella línia tossuda que conec tan bé.

—Ana, tens carta blanca en aquest casament. Fes el que vulguis. Però això no. Ja saps que no és just per a ell. Som al 2011, no al 1911.

Fa un sospir.

—No sé què li puc dir.

—Digues-li que el meu cor només vol proveir-ho tot per a nosaltres. Digues-li que és una necessitat que tinc arrelada profundament.

Perquè és la veritat.

Ella torna a sospirar; resignada, diria.

—Va, ens posem a fer la llista de convidats? —li pregunto, esperant que si ens hi posem es relaxarà i li fugirà del cap això d’en Ray.

—D’acord —accedeix, i llavors sé que he guanyat la batalla.

Li acarono l’orella amb el nas mentre ella inspira fondo just després de tenir l’orgasme. La suor li perleja el front, i encara m’agafa els cabells entre els dits.

—Què me’n dius, Anastasia?

Barboteja el meu nom i crec que diu «fantàstic».

Somric.

—Sisplau, vine a viure amb mi.

—Sí, però no aquest cap de setmana. Sisplau, Christian. —Li falta l’alè. Obre els ulls parpellejant i em suplica amb la boca petita—: Sisplau.

Fes-te fotre, Grey.

—D’acord —xiuxiuejo—. Em toca a mi.

Li mossego l’orella suaument i la faig girar de cara enlaire.

Dimarts, 28 de juny del 2011

–La Leila vol parlar amb tu —em diu en Flynn, i per la manera com entretanca els ulls sé que està atent a com reacciono. Crec que és una prova, però no n’estic segur.

—De què? —pregunto circumspecte.

—Diria que et vol donar les gràcies.

—Hi he de parlar?

En John es deixa anar cap enrere a la cadira.

—Doncs… No crec que sigui bona idea.

—Quin mal em pot fer?

—Christian, té sentiments molt forts envers tu. Ha desviat tot el que sentia pel seu amant difunt cap a tu. Es pensa que està enamorada de tu.

Noto un formigueig entre els cabells i l’angoixa em tenalla el cor.

No! Com vols que m’estimi?

Aquesta simple idea em resulta intolerable.

Només hi haurà l’Ana, sempre.

El sol, la lluna, les estrelles…, tots surten i es ponen amb ella.

—Pel bé de la Leila, crec que hauries de marcar uns límits clars, si et vols comprometre amb l’Ana —diu en Flynn.

I pel meu bé, també, segurament.

—Podem fer que tota comunicació entre ella i jo continuï passant per tu? Té el meu correu electrònic, però no m’ha escrit mai.

—M’imagino que és perquè tem que no li respondràs.

—Doncs l’encerta. No li perdonaré mai que retingués l’Ana a punta de pistola.

—Per si et serveix de consol, es mor de remordiments.

Exasperat, deixo anar una alenada d’aire bufant fort: no m’interessen els seus remordiments. Vull que es curi i desaparegui.

—Però va millorant? —demano.

—Sí. Molt. La teràpia d’art fa miracles. Crec que vol tornar a la seva ciutat natal i seguir un programa de belles arts.

—Ha trobat alguna escola?

—Sí.

—Si no s’atansa a l’Ana, ni a mi, evidentment, li pagaré els estudis.

—Això és molt generós per part teva. —En Flynn arrufa les celles, i m’ensumo que hi posarà alguna objecció.

—Em puc permetre de ser generós. Simplement, m’alegro que es recuperi —afegeixo de seguida.

—Aquesta setmana li donaran l’alta. Se’n torna amb els seus amics.

—A Connecticut?

Fa que sí amb el cap.

—Bé. —Serà a l’altra punta del país.

—Li he recomanat un psiquiatre de New Haven perquè no s’hagi de desplaçar gaire lluny. Estarà ben cuidada. —Calla un moment i llavors canvia de tema—: Ja t’han passat, els malsons?

—De moment.

—I l’Elena?

—Hi he evitat tot contacte, però ahir vaig signar els contractes. Ja està fet. El grup Esclava és seu, ara.

El nom que l’Elena va escollir per als salons i el grup sempre m’ha fet somriure. Encara a dia d’avui.

—I quina sensació tens?

—No és que hi hagi pensat gaire. —Tinc massa preocupacions al cap—. De fet, és un descans que això s’hagi acabat.

En Flynn m’observa un moment, i em fa l’efecte que continuarà indagant en aquesta qüestió, però no: canvia de tema.

—I com et sents, en general?

Em prenc un moment per rumiar-ho i la veritat és que, a banda del sabotatge del meu estimat Charlie Tango i que algú em vol veure mort, em sento… bé. Estic nerviós, és clar, i m’emprenya que l’Ana no vulgui venir a viure a l’Escala, encara, però també comprenc que vulgui passar una altra nit amb mi al seu pis, i això podria passar aquest cap de setmana. Ens posaran les habitacions del pànic al meu àtic, i no ens hi podrem estar. O anem a un hotel, o al The Grace, o a casa de l’Ana.

—Estic bé.

—Ja ho veig. I em sorprens. —En Flynn s’ha quedat pensatiu.

—Per què? Com és? —inquireixo.

—És bo veure que exterioritzes l’angoixa, en lloc de quedar-te-la per a tu mateix.

—Jo diria que l’amenaça que pesa sobre la meva vida és externa —dic amb mala cara.

—Sí —fa assentint amb el cap—, però fa que t’oblidis de castigar-te a tu mateix.

—No ho havia pensat d’aquesta manera.

—Has parlat amb el pare?

—No.

En Flynn es mostra impassible, però prem una mica els llavis.

—Ja hi parlaré —dic fent un sospir.

Dona una ullada al rellotge.

—S’ha acabat el temps.

Divendres, 1 de juliol del 2011

Fan un truc a la porta del despatx, i quan l’Andrea entra, alço els ulls de la selecció de participacions de noces que m’ha enviat l’Ana.

—Sí? —faig estranyat de la intrusió.

—Ha vingut el seu pare.

Què?

—Al despatx?

—Ara puja.

Hòstia puta!

—Em sap greu, senyor Grey —continua l’Andrea—. No l’he volgut deixar al vestíbul. És el seu pare —diu arronsant les espatlles, com disculpant-se.

Per l’amor de Déu! Miro l’hora. És un quart de sis, i marxo d’aquí a un quart d’hora de cap de setmana llarg.

—Demana-li que s’esperi.

—Sí, senyor. Surt i tanca la porta.

Qui el va matricular!

No em ve de gust tenir una altra conversa amb el meu sant pare. L’última va anar prou bé. Però gràcies a la meva secretària personal, no tinc altre remei.

Punyeta!

No es presenta mai sense avisar, a diferència de la mare. Inspiro fondo, m’aixeco i m’estiro. M’abaixo les mànigues de la camisa i em poso els botons de puny que eren sobre l’escriptori. Agafo la jaqueta que tinc penjada al respatller de la cadira, me la poso i em cordo un botó. M’estiro els punys de la camisa, m’alliso la corbata i em passo les mans pels cabells.

Comença la funció, Grey.

En Carrick és davant la porta del despatx amb el maletí atrotinat de sempre a la mà.

—Pare —dic amb un to de veu neutre.

Els llavis li formen un somriure ample que deixa veure vint-i-quatre anys d’amor i d’orgull patern.

Uau! Això em desmunta.

—Fill —respon.

—Entra. Vols prendre res? —li pregunto, intentant controlar les emocions, tot d’un plegat enfrontades.

Deu voler discutir? Fer les paus? O què vol?

—L’Andrea ja m’ha preguntat si volia alguna cosa. Estic bé —diu—. No m’hi estaré gaire estona.

Entra i dona una ullada ràpida al despatx mentre tanco la porta.

—Feia temps que no venia.

—Sí —murmuro.

—Quin retrat tan bonic de l’Ana.

A la paret de davant de l’escriptori, una Ana monocroma està captivadora. Ens mira fixament amb un somriure dolç i tímid, senyal que es divertia i indici que desmenteix la força que té. M’agrada pensar que es riu de mi tal com sol fer-ho: aconseguint que em rigui de mi mateix.

—L’acabo de comprar. Li va fer un amic seu de la Universitat de Washington, en José Rodriguez. Va fer una exposició a Portland. El vas conèixer al meu pis. La nit que va caure el Charlie Tango. Forma part d’una sèrie. Set en total. Me’l van penjar aquí a la paret a primers de setmana. Té un somriure molt bonic —parlotejo sense parar.

En Carrick, amb una mirada càlida però reservada, es passa la mà pels cabells.

—Christian, jo… —S’atura com si li hagués vingut un pensament particularment dolorós.

—Què?

—He vingut a disculpar-me.

De sobte em quedo desconcertat. Estic tranquil, però com perdut al mig del mar.

—No està bé el que vaig dir. Estava enrabiat. Amb mi mateix. —La seva mirada se’m clava als ulls mentre agafa el vell maletí que té des de fa anys. Se’m fa un nus a la gola que em crema mentre rumio què li puc dir, i llavors recordo que el maletí sempre era en una cadira vella i tronada del seu estudi.

—Christian, és la segona escola on s’han vist obligats a expulsar-te per comportament agressiu. —El pare està que s’enfila per les parets, absolutament emprenyat—. Això no pot ser de cap manera. La mama i jo ja no sabem què fer.

Va d’un costat a l’altre per davant de la taula amb les mans agafades a l’esquena.

Jo soc davant seu amb els punys en carn viva, i em couen molt. També em fa mal un costat per la puntada de peu que m’han clavat. Però se me’n fot. En Wilde s’ho mereixia. Sempre fent la vida impossible, l’imbècil. Li agrada fotre’s amb els nens més petits que ell. Més pobres que ell. És un desgraciat, i al molt cabró també l’han expulsat.

—Fill, se’ns acaben les opcions.

El pare i la mare estan conxorxats. Sé que poden buscar una altra escola. A prendre pel sac, no em cal estudiar més.

—Fins i tot ens hem plantejat l’acadèmia militar.

Es treu les ulleres com ho fan a les pel·lícules, i em mira enfurismat esperant que jo reaccioni. Però que el bombin. A la merda l’acadèmia militar. Si això és el que volen fer per desempallegar-se de mi, que els bombin. Abaixo la mirada i clavo els ulls en la maleta ridícula que porta a tot arreu i no faig cas de la cremor que tinc al coll.

Per què no es posa de part meva?

Mai.

Aquell nen se m’ha llançat a sobre.

Jo no he reculat.

Que es faci fotre.

Ara les arrugues que té al voltant dels ulls són més marcades i els vidres de les ulleres, més gruixuts. Se m’ha quedat mirant, esperant una resposta a la disculpa, amb aquell aire tan calmat i pacient.

Pare.

Assenteixo amb el cap.

—Jo també —murmuro.

—Bé. —S’aclareix la veu i dona una altra ullada a l’Ana de la paret—. És una noia molt maca.

—Sí que ho és. En tots els sentits.

Se li estova la mirada.

—Bé, no et vull entretenir.

—D’acord.

Em fa un lleu somriure fugisser, i abans que pugui tornar a agafar aire ja és fora i la porta es tanca darrere seu.

Deixo anar l’aire i el nus que tenia a la gola s’estreny i em tiba el cor.

Collons! Una disculpa. Del pare. Això no havia passat mai. Em costa de creure i tot. Miro l’Ana amb aquell somriure secret, i és com si ella sabés que això passaria. Christian, és el teu pare. Només es preocupa per tu. Li sento la veu dins del cap, i m’adono que necessito sentir-la en temps real. Ara.

Em giro cap a l’escriptori i agafo el telèfon.

L’Ana respon al primer truc, com si esperés aquesta trucada.

—Hola —diu amb un to suau com un xiuxiueig, un bàlsam agradable per a la meva ànima trasbalsada.

—Hola —xiuxiuejo—. T’enyorava.

Gairebé sento com somriu.

—Jo també t’enyorava, Christian.

—Preparada per al vespre?

—Sí.

—Consell de guerra?

—Sí. —I fa una rialleta.

Aquesta nit. Planifiquem el casament. Al seu pis.

L’Ana obre la porta de casa seva i la veig a contrallum sobre la claror que ve de la cuina. Porta un vestit vaporós estampat amb flors que no li havia vist mai, i que transparenta, així a contrallum. Totes les seves línies, superfícies i corbes estan dibuixades com en una bona escultura, ressaltades només per a mi. Està imponent.

—Hola —diu.

—Hola. Quin vestit tan bonic.

—Això? És vell. —Fa una volta ràpida, la roba se li agafa a les cames, i sé que se l’ha posat expressament per mi.

—Ja tinc ganes de treure-te’l després. —Li allargo el pom de peònies rosades que he comprat al Pike Place Market.

—Flors? —La cara se li il·lumina quan les agafa i hi enfonsa el nas.

—Que no puc comprar flors a la meva promesa?

—Ho pots fer, i ho fas. Encara que crec que és la primera vegada que me les has portat en persona.

—Crec que tens raó. Puc entrar?

Es posa a riure i obre els braços. Jo em lliuro a l’abraçada i l’agafo fort. Li poso el nas entre els cabells inspirant la seva fragància embriagadora.

L’Ana és casa meva.

És la meva vida.

—Estàs bé?

Em posa una mà a la galta i els seus ulls de color blau viu escruten els meus.

—Ara sí.

M’inclino per fer-li un petó ràpid. Els seus llavis toquen lleument els meus, i el que havia de ser un petó agraït per dir-li com m’alegrava de veure-la… esdevé molt més. Molt més. Amb els dits de la mà que té lliure m’envolta la nuca i s’obre per a mi com una flor exòtica, amb aquella boca càlida i acollidora. La sento inspirar mentre li faig baixar la mà per la tela suau que se li arrapa al cos i la premo per la part de baix de l’esquena. La seva llengua rep la meva en tots els idiomes fins que tots dos panteixem, i el desig em corre per les venes cercant una sortida.

Deixo anar un ronc fluixet i m’aparto una mica per mirar de fit a fit el seu rostre preciós i atordit.

—Bé, Taylor, te’n pots anar —dic.

—Gràcies, senyor.

Des de darrere meu, en Taylor surt de les ombres de l’escala, diposita la meva bossa de mà de pell al vestíbul, ens saluda amb un moviment del cap i se’n va escales avall.

L’Ana riu per sota del nas.

—No sabia que era aquí.

—I jo ja no me’n recordava. —Somric.

L’Ana em deixa anar, cosa que em decep molt.

—He de posar aquestes flors tan esplèndides en aigua.

L’observo mentre se’n va a l’illa de la cuina i em ve al cap l’última vegada que vaig ser aquí, quan ella s’enfrontava amb una Leila armada i trastornada. Em baixa un calfred per l’esquena. Aquell encontre podia haver tingut un desenllaç tràgic. No és estrany que l’Ana hagi insistit perquè passem una altra nit aquí. Estic segur que li encantaria canviar l’últim record que té de nosaltres dos en aquest pis per un altre. Per sort, la Leila s’ha recuperat i és a l’altra punta del país, a casa dels pares, a Connecticut.

—On és la Kate? —li pregunto quan recordo que no viu sola.

—Ha sortit amb el teu germà. —Omple un gerro amb aigua.

—Així que tenim el pis per a nosaltres sols. —Em trec la jaqueta i la corbata i em descordo els dos botons de dalt de la camisa.

—Sí. —L’Ana alça un portàtil—. I he fet una llista de tot el que hem de comentar del casament.

—Ho podem deixar per un altre dia?

—No. Ja sé què suposarà aquest ajornament. Això ho hem de fer, Christian. Consell de guerra, te’n recordes? —Alça una mica el portàtil, i tira la barbeta Steele cap endavant amb determinació.

Està fantàstica, quan fa això.

Sé que se sent estressada pel casament, encara que no entenc per què. La senyora Gutierrez sembla prou competent, i s’ocupa de tots els preparatius d’una manera eficient i sense atabalar-se. No hauríem de trigar gaire a tenir-ho resolt.

—No posis mala cara —afegeix amb el somriure murri tan familiar seu.

—D’acord. Som-hi —dic rient.

Una hora després estem asseguts als tamborets del taulell de la cuina i hem emplenat la sol·licitud digital de llicència matrimonial. Ens hem posat d’acord en les participacions. En la combinació de colors. Els menús. El disseny del pastís. I els obsequis.

Obsequis!

—Christian, jo no faria llista de noces.

—Llista de noces?

—Perquè ens facin regals.

—No, i ara!

—Però la gent vol regalar alguna cosa. Potser podrien contribuir a l’ONG dels teus pares, Coping Together.

Me la quedo mirant astorat, m’ha donat una lliçó d’humilitat.

—Ets un geni!

—M’alegro que t’agradi la idea —diu movent el cap.

M’inclino endavant per fer-li un petó.

—És per això que em caso amb tu.

—Em pensava que era per com cuino.

Assenteixo.

—Això també.

Fa una riallada tota alegre.

—Escolta, he demanat a la Kate que em faci de dama d’honor —diu l’Ana.

—És lògic. —Faig cas omís de la decepció que tinc. La Katherine és la dona més exasperant que conec. Però és la millor amiga de l’Ana…, així que… T’aguantes, Grey.

—I li demanaré a la Mia que em faci de dama.

—A la Mia li encantarà, segur.

—Tu hauràs de buscar un padrí de boda.

—Un pa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X