Personatges

Amanda Black. Viu amb la tieta Paula d’ençà que van desaparèixer els pares al cap de poc d’haver nascut. Ara, amb tretze anys, ha descobert la veritat sobre els seus orígens: és l’hereva d’un antic culte dedicat a la deessa egípcia Maat, que té la missió de trobar i robar objectes màgics —i no tan màgics— que, en males mans, podrien ser perillosos per a la supervivència de la humanitat. A més a més, ha de bregar amb els problemes típics d’una adolescent, que no són pas pocs, i entrenar diàriament perquè els poders que se li van començar a manifestar el dia que va fer els tretze anys es puguin desenvolupar fins a la màxima potència.

Tieta Paula. És la germana de l’àvia de l’Amanda, a més de la seva tutora i entrenadora exigent. Ningú no sap quina edat té, ja que aparenta entre trenta-cinc i cinquanta-cinc anys. Afirma que ja no està en forma, però l’Amanda no s’ho acaba de creure: ha vist la tieta fent autèntiques proeses durant els entrenaments a què la sotmet cada dia.

La tieta Paula faria qualsevol cosa per l’Amanda, i el que més l’amoïna és mantenir-la apartada de tots els perills que comporta l’herència que va rebre quan va fer els tretze anys.

Eric. És el millor amic de l’Amanda: no només van junts al mateix institut, sinó que, a més a més, l’Eric l’acompanya allà on la portin les seves missions. És un autèntic geni dels ordinadors i pot piratejar qualsevol xarxa. Abans de conèixer l’Amanda, era un noi solitari amb qui tothom s’hi veia amb cor; ara ha guanyat confiança i no hi ha res ni ningú que li barri el pas... Una cosa ben normal quan t’enfrontes contínuament a perills que et poden costar la vida. Les tres persones que més s’estima del món són la seva mare, l’Amanda i l’Esme, de qui, a més a més, està superenamorat.

Benson. És el misteriós majordom de la família Black. Sembla que pugui endevinar els desitjos i les necessitats de l’Amanda abans que la noia obri boca. Apareix i desapareix sense que se n’adonin i sembla que és a la Mansió Black des de temps immemorial: l’Amanda va descobrir una fotografia molt antiga on apareixia en Benson i... estava igual que ara!

S’encarrega de tot l’equipament necessari per a les missions de l’Amanda i l’Eric, i és capaç d’inventar artefactes sofisticadíssims. També sap pilotar els automòbils, avions i helicòpters que hi ha al taller de la Mansió Black i els ensenya a fer anar a l’Amanda i a l’Eric. Per a l’Amanda i la tieta Paula, en Benson és un membre més de la família i li ho han fet saber cada cop que n’han tingut l’ocasió.

Esme. Va a l’institut amb l’Amanda i l’Eric i, de fet, els tres són inseparables. Coneix l’herència de l’Amanda i està disposada a ajudar-la sempre que la seva amiga la necessiti. Li agradaria amb bogeria acompanyar-la en les seves missions i espera que algun dia li ho demani, però mentrestant, s’alegra de ser amiga seva i que li expliqui les seves últimes aventures. Fa poc que ha començat a sortir amb l’Eric i estan enamoradíssims. Als dos els encanta passar temps amb l’Amanda, però ella sempre està buscant la manera d'aconseguir que l’Esme i l’Eric passin temps tots dos sols.

Lord Thomas Thomsing. Aquest lord anglès pertany a una família que, temps enrere, va ser una valuosa aliada dels Black. Després que un dels avantpassats de la nissaga fes servir un amulet màgic que va comportar unes conseqüències desastroses, la família del lord va ser expulsada del culte a la deessa Maat. Ara, un cop Lord Thomas ha demostrat de sobres la seva fidelitat i el seu coratge, els Thomsing han recuperat la confiança de la família de l’Amanda, i la tieta Paula n’està encantada. Encantada de la vida!

Llocs

La Mansió Black. És la casa dels Black des de fa centenars d’anys. L’Amanda va rebre la mansió i tot el que contenia com a herència quan va fer els tretze anys. Si bé per fora està ben conservada, per dins ja és tota una altra cosa. N’han pogut habilitar unes quantes habitacions per a l’ús diari, però la majoria encara estan molt atrotinades, gairebé en ruïnes. De mica en mica, però, la tieta Paula, en Benson i l’Amanda van treballant per tornar-li tota l’esplendor. El pitjor del cas és que, tot i tenir la fortuna que va heretar la jove, no la poden destinar a fer obres perquè els fa por que algú descobreixi els secrets que s’hi guarden. La Mansió Black té passadissos ocults, habitacions que apareixen i desapareixen i moltes coses que l’Amanda encara no ha descobert.

El taller. Així és com en diuen del soterrani de la Mansió Black i és on es preparen totes les missions de l’Amanda i l’Eric. Dins el taller s’amaga la Galeria dels Secrets, on es conserven els objectes robats en cada missió i d’on no tornaran a sortir mentre continuïn sent perillosos. A més a més, disposa dels ordinadors més potents; també té un hangar on es guarden les aeronaus —algunes de les quals, supersòniques— que necessiten per desplaçar-se per tot el món en un temps rècord; així com un enorme vestidor amb tota la indumentària que els pugui fer falta, des de roba d’escalada fins a vestits de festa; una biblioteca; una zona d’estudi, i una part del circuit d’entrenament que ha de fer l’Amanda cada dia. L’altra part és als jardins de la Mansió Black, si bé, tal com estan avui dia, això de dir-ne «jardins» és molt generós.

Pròleg

Diria que no havia estat mai en una situació pitjor... I mira que me n’han passades de tots colors, com aquella vegada que vaig caure des d’una altura de quatre-cents setanta-set metres, o quan vaig haver de saltar a un tren en marxa... També em venen al cap l’ocasió en què vaig haver de sortir cames ajudeu-me d’un temple que s’ensorrava per allà on passava o quan vaig estar penjant d’un estimball, entre d’altres.

N’hi ha per llogar i per vendre.

Però cap com aquesta.

M’han llançat al Nil, estic lligada de mans i peus... De fet, m’han lligat al voltant dels turmells una pedra enooorme perquè no floti.

M’estic ofegant.

I, per acabar-ho d’adobar, ve cap a mi a una velocitat esfereïdora un cocodril immens i amb la pell rugosa com l’escorça d’un arbre. Se m’acosta amb les barres obertes de bat a bat, cosa que em permet veure-li les dents, punxegudes, triangulars i irregulars. Aquests ullals m’ocupen tot el camp de visió... O potser és que hi tinc els ulls tan fixats que no veig res més, que també podria ser.

Encara no entenc com he acabat d’aquesta manera: se suposava que veníem a Egipte a una festa... a no sé què del desvetllament del Nil..., un compromís de la tieta Paula, que va pensar que seria divertit que hi vinguéssim tots plegats i ens agaféssim uns dies de descans.

Bé prou que descansaré, quan se m’esgoti l’aire que he pogut retenir als pulmons abans de capbussar-me amb un xap a les aigües d’un dels rius més llargs del món. Amb un xap ben lleu, tot s’ha de dir, que és el màxim a què puc aspirar, escarransida de mena com soc.

Com us deia, oi tant que descansaré, jo, però per sempre.

El meu únic consol és que moriré al país que va veure néixer els meus ancestres, on va començar tot... El lloc de procedència dels Black..., si és que això és cap mena de consol.

Què voleu que us digui, jo m’estimaria més no haver-la de dinyar, però sent qui soc i fent això que faig, una mort prematura sempre fa de mal descartar. És la pega de ser l’hereva d’un antic culte a la deessa egípcia Maat, dedicat a treure de la circulació objectes que podrien ser perillosos per a la humanitat. I quan dic «treure de la circulació» vull dir robar. Soc una lladregota. Una de ben traçuda.

Em ve de família.

La meva herència inclou poders, com ara la superforça, la supervelocitat i coses així. De tota manera, no crec que en la situació en què em trobo ara em facin gaire profit. Ja he mirat de trencar les cordes que em tenallen els braços i les cames, i són prou gruixudes per evitar que algú com jo les trenqui.

Noto que ja no puc retenir l’aire de dins els pulmons gaire més estona.

D’entremig dels llavis se m’escapen unes bombolletes suaus, unes esferes perfectes i brillants com les bombolles de sabó. Segueixo amb la mirada com van pujant fins a la superfície, cap a l’oxigen, cap a la salvació. M’encantaria acompanyar-les, però les cordes que em tenen lligada —i la pedra, és clar— m’ho impedeixen.

Si no em ve a salvar ningú, aquests seran els meus darrers instants de vida.

1

—Tieta Paula! Espera’m! Vas molt ràpid —vaig exclamar mentre m’afanyava.

Miràvem d’obrir-nos pas entre la munió de gent que atapeïa els carrerons, estrets i en ziga-zaga, del mercat del Caire... Bé, més aviat era jo qui s’hi havia d’escarrassar, perquè la resta de la colla, formada per la tieta Paula, Lord Thomsing, en Benson i l’Eric, anava prou més endavant.

Avançar per aquells carrers era tota una aventura, o gairebé: no només anava topant tota l’estona amb els vianants, els turistes i els comerciants que saturaven la zona, sinó que, a més, el meu nas també ensopegava amb les aromes de les espècies, de vegades dolces, de vegades picants, que impregnaven l’ambient. La pols em feia plorar els ulls, de manera que no em deixava admirar prou bé la bellesa dels edificis i els arcs d’estil mameluc —això m’ho havia dit la tieta Paula, perquè jo no sabia que se’n digués així—, mentre que les presses de la tieta per arribar a la nostra destinació m’impedien aturar-me a contemplar les mercaderies que oferien els artesans als tallers i a les parades. El mercat datava del segle XIV, i m’heu de creure si us dic que era una autèntica meravella. Amb massa gent, això sí, però una meravella de dalt a baix.

Feia tot just un parell de dies que la tieta havia rebut un sobre misteriós amb el seu nom escrit a l’anvers. Era d’un color daurat suau i estava resseguit, tant per davant com per darrere, per una línia fineta d’un negre brillant. Tot el que en vaig poder veure va ser el nom del remitent, un tal Zahi Hewiss, i un segell de lacre negre que assegurava que el sobre no s’hagués obert.

Quan en Benson l’hi va donar, la tieta no es va poder estar de fer un xisclet d’emoció. El va obrir amb reverència i en va treure una targeta també negra i brillant, com el filet de l’exterior; el text estava escrit amb una tinta que brillava amb una lluïssor daurada. La tieta es va acostar la targeta a la cara per llegir-la amb avidesa, i aquella tinta estranya li va il·luminar els trets.

Vaig esperar un temps prudencial —un parell de segons, si fa no fa— abans de dir res, ja que de seguida em vaig adonar que el contingut d’aquell sobre havia transportat la tieta a un indret que jo no sabia pas quin era.

—Què és això, tieta Paula? —vaig preguntar, mirant de dissimular la curiositat que sentia.

—Això? —va repetir ella, alhora que tornava al present. S’havia adonat que hi estava interessada i volia fer-me patir—. Això és el millor que ens ha passat en molt de temps... És una invitació.

—D’invitacions bé que n’anem rebent de tant en tant. Què té d’especial, aquesta? —vaig dir.

—Me l’envia un amic meu. Ens coneixem des de petits.

—Ah, molt bé... —vaig respirar fondo—. I què més?

—És el conservador del Museu Egipci del Caire...

—I què hi diu?! —vaig esclatar finalment, provant d’arrencar-li la targeta de les mans. Vaig ser massa lenta, perquè de seguida la va enretirar amb una ria

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X