Va passar un altre dia sense que em fessin res, i un altre… però a partir del tercer ja hi vam tornar a ser. Una traveta només d’entrar a classe que em va fer caure a terra davant el riure o el silenci dels altres: totes dues coses em feien igual de mal. Un altre dia una empenta al passadís, una trompada just quan tornava del pati, la cartera buida amb tot el que hi duia a dins per terra…

La meva esperança era que el verí d’aquelles vespes fes efecte d’una vegada i em donés algun poder amb què poder vèncer els meus enemics. Superforça, supervelocitat, supervisió, superaudició, super-el-que-fos… però de moment l’únic que passava és que no passava res, i l’MM i els seus amics cada cop eren més violents amb mi.

Per exemple, a classe, al començament només em llançaven guixos, gomes o papers a l’esquena, però de mica en mica m’anaven tirant coses més grans: el seu objectiu era fer-me cridar. Jo mirava d’evitar-ho, provava d’aguantar el dolor com podia, però hi havia cops en què m’era impossible. Com aquella vegada que em van tirar una maquineta de fer punxa d’aquelles de metall, que la van llançar amb tanta força que semblava com si m’haguessin clavat una navalla, o com un altre dia que em van tirar una pedra tan fort que la crosta de la ferida no em va marxar en tot de dies. Però fins llavors el professor no se n’havia assabentat mai. Fins al dia que ho va saber, i va ser a classe d’anglès.

Acabàvem de començar i de sobte vaig notar l’impacte d’una piloteta de paper a l’esquena.

I rialles de tots els altres monstres, i silencis.

Després una altra. I més rialles, i també silencis.

Després una cosa més dura, un guix, gairebé a l’altura del coll, això ja va fer una mica més de mal.

I rialles. I diversos trossos més de guix, molts.

I al cap d’uns quants minuts…

—Aiii! —vaig cridar, i amb ganes.

M’acabaven de tirar tan fort un no-sé-què que per un moment vaig pensar que havia estat un dard: em va fer tant de mal que em pensava que encara el duia clavat.

—Què passa aquí baix? —va preguntar el professor.

Però ningú no va dir res. Silenci.

I va continuar escrivint a la pissarra.

Vaig veure que allà al costat, a terra, hi havia un bolígraf metàl·lic; vaig suposar que era el que m’havia picat a l’esquena.

I diria que aquí, just en aquest moment, va ser la primera vegada que vaig sentir el verí de les vespes, ja que va passar una cosa que no vaig arribar a controlar.

Em vaig ajupir lentament, vaig agafar el bolígraf, em vaig girar i el vaig llançar amb tota la força que vaig poder contra l’MM.

Alguna cosa havia canviat en mi: havia gosat plantar-li cara i això no ho havia fet jo, ho havien fet les vespes.

El cas és que l’MM va esquivar el bolígraf i va anar a parar a la noia que s’asseu darrere d’ell, que és la Betty, la seva xicota.

—Ai, ai, ai —va començar a cridar d’una manera exagerada.

El professor va aturar la classe i se’ns va acostar.

La Betty no va dubtar a dir-li que era jo qui li havia tirat un bolígraf.

De fet l’havia tocada a l’espatlla i no li havia fet mal, tot i que tampoc no havia estat aquesta la meva intenció.

El professor va fer el que feia sempre.

—Bé, s’ha acabat la comèdia —va dir mentre tornava a escriure a la pissarra.

Em vaig asseure de nou a la cadira amb ràbia en tot el cos, vaig estrènyer els punys i vaig procurar calmar-me. I vaig saber que en aquell moment m’estava tornant a posar vermell.

—Tomàquet, tomàquet! —es va sentir des del fons, i rialles de tots els monstres que hi havia a classe.

—Supertomàquet! —Tornem-hi, i vinga rialles.

La classe va continuar així fins que al cap de poc la Kiri va aixecar la mà.

—Digues, Kiri, què passa? —va demanar el professor.

—Té sang a l’esquena.

—Qui?, qui és que té sang a l’esquena? —va dir el professor tot esverat mentre s’acostava a la Kiri.

—Ell —va dir.

I aquest ell era jo.

* * *

El professor em va dir que anés a la infermeria, però no hi vaig anar, no volia que ningú em veiés l’esquena. A l’hospital, quan em van atacar les vespes, van estar a punt de descobrir-ho, encara sort que tenia tot el cos inflat i es van centrar sobretot en la mà i el braç.

Per això, quan vaig sortir de classe me’n vaig anar al lavabo i vaig intentar de curar-me jo tot sol.

Vaig obrir la porta, vaig entrar, em vaig treure la camisa, em vaig girar i vaig fer una cosa que procurava evitar des de ja feia molts dies: veure’m l’esquena al mirall.

Vaig començar a plorar.

* * *

Un noi de nou dits i mig s’ha quedat mut quan han enviat el noi vespa a la infermeria. No sap què li preguntaran i no sap què els dirà. Està espantat, com cada vegada que pensa que el poden delatar.

Només busca una excusa per atacar-lo més, quan sap que en el fons no té res en contra d’ell, no li ha fet pas res, però li cal la debilitat d’algú per demostrar la seva fortalesa, igual que el foc necessita continuar cremant el bosc per no desaparèixer.

Això i veure que els altres li riuen les gràcies, que alguns fins i tot l’animen; veure que té el suport de la resta de la classe, destacar davant dels altres.

També sap que, d’alguna manera, està protegit a l’institut. Els professors no diuen res, la directora no l’ha cridat mai i a les sortides i entrades a l’institut no hi ha cap pare que vegi res, cadascú va a la seva, amb els seus fills.

Així i tot deixarà passar uns quants dies abans de tornar a atacar, perquè ves a saber si aquell idiota del cabàs no deu haver dit alguna cosa.

Això sí, tard o d’hora s’haurà de prendre la revenja del que li ha fet. Ha gosat tirar-li un bolígraf, a ell, davant de tots els altres, i això és una cosa que no pot permetre. A més, ha tocat la Betty, i això tampoc no ho pot aguantar: l’únic que pot pegar a la seva xicota és ell.

Ara només ha de trobar un moment en què no hi hagi ningú per donar-li el que es mereix: no el deixarà de petja ni un moment, i quan l’enxampi allà sol…

* * *

El mirall és l’únic testimoni del que passa; l’únic que no diu mentides, que no dissimula, que li mostra la realitat encara que li faci mal: una constel·lació de piquets negres sobre una esquena que fa de cel blanc. Uns pics que ara brillen tot i que s’han format fa temps. Alguns amb el pas dels dies aniran desapareixent, però d’altres li deixaran petites marques per sempre, i no només al cos.

I ara, quan mira els estels que hi ha al cosmos de la seva esquena, hi descobreix un nou planeta, de color vermell sang, que destaca en la immensitat de la impotència.

No sap encara què farà quan arribi l’estiu, quan totes aquestes marques siguin visibles, quan algú li pregunti com han crescut tants forats negres en una constel·lació tan jove…

* * *

Van acabar les classes, i la Kiri, en Zaro i jo vam tornar a casa.

Durant els primers minuts només hi va haver silenci, però al cap d’una estona va ser la Kiri qui va parlar.

—Però per què no dius res? Per què no has dit res avui?

—Deixa-ho córrer —li vaig contestar.

—No, no ho vull deixar córrer! —em va cridar—. Per què ets així?

—Així com?

—Així tan… —I vaig notar que no era capaç de dir la paraula.

—Tan covard? —li vaig contestar.

—Sí! —em va cridar.

—Deixeu-me estar! —vaig cridar-li—. Deixeu-me estar tots dos! Aneu a pastar fang.

I allà vaig treure la violència que no era capaç de treure contra l’MM. Me’n vaig separar i me’n vaig anar a casa per una altra direcció.

Allò em va doldre, em va doldre molt més que la ferida de l’esquena, que quan m’atonyinaven al passadís, que les travetes a classe, que les escopinades que em tiraven a l’esquena allà a classe… Em va doldre tant que la Kiri pensés això de mi… tot i que no anava pas errada.

Vaig arribar a casa i vaig aprofitar que els pares encara no hi eren per curar-me jo mateix. Vaig buscar l’alcohol i una gasa per desinfectar la ferida. Vaig amagar la samarreta entre la roba bruta perquè ningú no sospités res i vaig mirar l’hora. Encara era d’hora.

Vaig sortir de casa en direcció al meu racó preferit, a l’únic lloc on ningú no m’empipava. D’alguna manera havia de treure fora tota la tristesa que portava a dins.

Quan ja hi vaig ser vaig mirar el rellotge: encara faltaven quinze minuts. Vaig agafar el guix que tenia allà amagat i vaig començar a escriure noms sobre la llista fins que van passar uns quants minuts.

Al cap d’una estona vaig fer uns quants passos, em vaig col·locar al lloc de sempre i em vaig preparar. Deu, nou, vuit, set… I vaig començar a cridar, a cridar, a cridar tant com vaig poder. I quan vaig acabar em vaig sentir tan bé! M’havia quedat buit d’odi, de rancúnia, de ràbia.

Aquell dia vaig tornar a casa tard, els pares ja hi eren i els vaig dir que m’havia quedat a la biblioteca mirant-hi uns llibres. El que no vaig comentar és el que m’havia passat a l’esquena.

Tampoc no ho vaig comentar quan la meva germana em va pujar a cavall. Tampoc no vaig dir res a l’hora de sopar ni quan em van preguntar com m’havia anat el dia.

Aquella nit, quan la Lluna va venir al meu llit, li vaig explicar el conte d’«El nen que tenia un univers a l’esquena».

* * *

L’endemà, quan em vaig despertar, tenia deu nous missatges al mòbil i tots deu eren iguals:

Cuan em vas tirar el buligraf vas faiar pero li vas fer mal a la meba xicota. Et custarà cara la broma.

L’MM va complir la seva promesa, sempre ho feia. No va ser l’endemà, ni l’altre. Però jo sabia que arribaria, només esperava que els meus poders arribessin abans que la seva revenja.

Però no, va arribar abans ell.

I el pitjor del cas és que va ser culpa meva perquè vaig cometre un error: vaig anar tot sol al vàter.

Des que vaig començar a anar amb por a l’institut, des que em van començar a insultar, a pegar, a llançar la cartera a terra, a escopir… vaig decidir seguir una sèrie de regles perquè no em fessin més mal del compte.

Una d’aquestes regles era mirar de no ser tan espavilat, no treure notes tan altes als exàmens, no aixecar la mà a classe quan el professor preguntava una cosa que jo sabia; una altra era no portar mai res de valor a escola; i la més important de totes: no anar mai sol enlloc, i encara menys al vàter. Per complir aquesta última regla era molt important sortir de casa havent pixat i no beure res, absolutament res, durant tot el dia, encara que em morís de set, encara que tingués la boca tan seca que se m’hi enganxés la llengua: era bàsic no quedar-me mai tot sol al vàter.

Així i tot, de vegades no podia controlar el cos. Si em passava això, el que feia era esperar que algú entrés als lavabos i llavors hi entrava jo també.

Però aquell dia feia calor, molta més del que era habitual, i havia begut. També és veritat que l’MM feia uns quants dies que no m’emprenyava i jo anava confiat. A més a més, per acabar-ho d’adobar, aquell dia m’havia endut fruita per dinar, de manera que es va ajuntar tot. Vaig esperar i esperar fins que va sonar el timbre del pati i vaig veure que l’MM i els seus amics se n’anaven cap a classe. Vaig aprofitar aquell moment i me’n vaig anar corrents al vàter, que si no m’ho faria a sobre.

Vaig obrir la porta dels lavabos, vaig obrir la porta d’un dels vàters i em vaig tirar avall els pantalons tan ràpid com vaig poder. I vaig començar a pixar.

Però quan ja acabava vaig sentir que s’obria la porta, i silenci. I unes passes que es van quedar a dins.

Aquell dia vaig descobrir dues coses: que els monstres existeixen i que els superpoders també.

* * *

Vaig començar a tremolar, em vaig tirar els pantalons amunt tan ràpid com vaig poder i em vaig quedar en silenci. Sabia que el temps m’anava a favor: com més estona m’hi estigués més possibilitats hi havia que el professor ens trobés a faltar i ens vingués a buscar, per tant no pensava obrir.

Però de sobte van picar a la porta.

—Au va, surt, que sabem que hi ets!

Em vaig quedar en silenci.

—Vinga, tomàquet, surt, que encara tenim pendent allò del bolígraf! Au, surt!

Jo continuava tremolant, no vaig sortir, no volia sortir.

—Sembla que t’agrada molt d’estar-te al vàter, però al final hauràs de sortir, tant si vols com si no.

Silenci.

Ja no parlaven, només se sentien murmuris, i de sobte un cop sec contra una porta que va tremolar, un so que també em va fer tremolar a mi. Allò anava de debò: el cop de peu havia estat tan fort que havia fet desplaçar el baldó i tot.

Des d’allà dins jo sabia que la porta no aguantaria més de dos o tres cops com aquells. Després va venir un altre cop de peu i un altre i un altre d’encara més fort, tant que va saltar el baldó i la porta es va obrir cap endins i em va picar contra les cames.

—Ja has acabat? —em va preguntar l’MM mentre mirava cap a la tassa—. Sí, sí que ha acabat, però mireu, no ha estirat la cadena i això no es pot fer, li haurem de donar una lliçó perquè n’aprengui.

El que va venir després m’estimo més no explicar-ho, només us diré que allà vaig descobrir un dels superpoders que m’havien donat les vespes.

* * *

I mentre tres nanos juguen contra un altre als lavabos, la classe —amb quatre cadires buides— ja ha començat.

—I els que falten? —pregunta el professor.

No contesta ningú, per bé que en realitat tots s’imaginen el que deu estar passant.

—Molt bé, així que falten quatre alumnes i ningú no en sap res, perfecte doncs… començarem la classe.

En Zaro llavors està a punt de demanar permís per anar al lavabo. Però tot seguit se li acudeix de pensar què farà si arriba allà i hi veu l’MM estovant el seu amic. No res, vet aquí el que farà, no res, perquè també ell té por, molta por que tot el que li passa ara al seu amic li pugui passar després a ell. I entre l’amistat i la por, aquesta vegada pesa més la segona.

El professor oblida les quatre absències i prossegueix l’explicació. En la seva assignatura, història, no han canviat gaire les coses, de manera que continua amb els mateixos apunts amb què va començar ara fa vint anys. Els agafa, els llegeix i escriu no sé què a la pissarra.

També pensa en els alumnes que falten, els coneix i sap que tres d’ells són amics, però l’altre… En fi, ell va escrivint: ja no li falta pas gaire per jubilar-se i no és moment per complicar-se la vida.

I així van passant els minuts fins que de sobte truquen a la porta i entren tres alumnes a classe.

—On éreu? —els demana el professor.

—Al lavabo —contesten.

—Tots tres alhora?

—Sí, és clar.

—I el que falta?

—Em sembla que s’ha quedat encallat al vàter —diu l’MM sense amagar la rialleta—, potser és que hi ha alguna cosa que no se li ha posat bé.

I quan el professor es gira per escriure a la pissarra, l’MM es mira la resta de la classe i veu que algú li torna el somriure. Aquesta és la veritable benzina de la seva vida, l’únic que el fa funcionar cada dia.

* * *

Potser tot allò que passa en aquella classe tampoc no és gaire diferent del que passa a la resta del món. Perquè allà, igual que a l’exterior, entre tots els companys del noi vespa, hi ha tants monstres com víctimes.

Hi ha, per exemple, un noi ros, assegut a la tercera fila, que s’estima més riure i ser un monstre que no pas protestar i esdevenir una víctima. N’hi ha un altre a qui passa el mateix, no li segueix la veta però fa tots els possibles per mantenir-se’n al marge. I així, un a un, tots tenen la seva raó particular per ser monstres, i la principal és no convertir-se en víctimes.

Tots saben distingir entre el bé i el mal, entre les brometes i el maltractament, entre el joc i l’assetjament… però cap d’ells no sap com aturar-ho sense sortir-ne escaldat.

I és aquí, en aquest ambient de por, on creixen les persones com l’MM. Aquí és on pot exercir tot el seu poder, sap que mentre hi hagi més monstres tot anirà bé, el problema de debò el tindrà el dia en què la massa no li segueixi la veta, però això no passarà pas.

I mentre succeeix tot això, una noia amb cent polseres està a punt de demanar permís per anar al lavabo. El seu cor vol aixecar la mà però el cap no l’hi deixa, és una lluita interna entre el que és més assenyat i el que sent.

Ves què diran els altres, una cosa tan important en aquestes edats en què tot s’exagera tant, en aquesta edat en què la cosa més simple és analitzada pel grup, per la massa. Aquesta és una de les raons per les quals mai no ha fet cap pas endavant per estar amb el noi tomàquet.

I és que, cada dia, a cada classe, sempre que ell no se n’adona, el mira, l’observa des de la distància, sospira a cada moviment, pateix amb ell cada atac, sent cada vergonya com si fos seva. I és que, tot i tenir-lo al costat, allà tan a la vora, el troba molt a faltar.

«És ben bé d’idiotes que les meves accions depenguin tant de l’opinió dels altres…», pensa mentre acaba un dibuix en què hi ha una pistola que apunta contra dues inicials, MM, així és com dia a dia allibera el seu odi.

I de sobte, mentre té la mà ocupada a dibuixar una bala que va de dret cap a la primera M, el seu cos s’aixeca. No ha estat cosa del cap, d’això en pot estar ben segura, ha estat el cor que, durant una badada d’aquell, ha actuat pel seu compte.

I allà es queda, enmig de la classe, com el mico que ha desobeït la filera, com l’ovella negra que ha decidit de sortir del ramat, com la sirena que es va quedar encallada a les roques quan va baixar la marea… Visible, més visible que mai.

—Sí, Kiri? —demana el professor.

—Puc anar al lavabo?

—Ara?

—Sí, ara, coses de noies… —li diu mentre aconsegueix arrencar el somriure d’uns quants dels seus companys.

—Au va, i no t’encantis.

I la Kiri surt de la classe.

* * *

Aquell dia, mentre em rentava la cara i intentava d’eixugar-me els cabells amb l’aparell d’eixugar les mans del lavabo, vaig descobrir un dels meus grans poders: el de respirar sota l’aigua durant molt de temps. Sabia que era un dels efectes de les picades de vespa. Jo no hauria aguantat mai tot allò si no hagués tingut un superpoder a dins. Sabia que el que m’havia passat m’havia fet més fort, que ja no era pas el mateix, que hi havia alguna cosa en mi que havia canviat.

Em vaig estar més de mitja hora eixugant-me els cabells i la samarreta, tot i que no vaig ser capaç d’eliminar-ne del tot aquella pudor de pixats.

Mentre mantenia la roba sota l’eixugamans em vaig adonar que no m’havia vingut a buscar ningú, ni tan sols el professor, ningú.

Si en aquell moment hagués tingut un superpoder l’hauria fet servir contra tothom: si hagués tingut un raig de foc l’hauria disparat contra l’MM però també contra tots els que li reien les gràcies, contra tots els meus companys, contra els professors, contra tots els monstres que miraven i no feien res.

I allà estava, mirant d’eixugar-me tota la vergonya que duia a sobre, quan va entrar ella.

* * *

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X