Va passar un altre dia sense que em fessin res, i un altre… però a partir del tercer ja hi vam tornar a ser. Una traveta només d’entrar a classe que em va fer caure a terra davant el riure o el silenci dels altres: totes dues coses em feien igual de mal. Un altre dia una empenta al passadís, una trompada just quan tornava del pati, la cartera buida amb tot el que hi duia a dins per terra…
La meva esperança era que el verí d’aquelles vespes fes efecte d’una vegada i em donés algun poder amb què poder vèncer els meus enemics. Superforça, supervelocitat, supervisió, superaudició, super-el-que-fos… però de moment l’únic que passava és que no passava res, i l’MM i els seus amics cada cop eren més violents amb mi.
Per exemple, a classe, al començament només em llançaven guixos, gomes o papers a l’esquena, però de mica en mica m’anaven tirant coses més grans: el seu objectiu era fer-me cridar. Jo mirava d’evitar-ho, provava d’aguantar el dolor com podia, però hi havia cops en què m’era impossible. Com aquella vegada que em van tirar una maquineta de fer punxa d’aquelles de metall, que la van llançar amb tanta força que semblava com si m’haguessin clavat una navalla, o com un altre dia que em van tirar una pedra tan fort que la crosta de la ferida no em va marxar en tot de dies. Però fins llavors el professor no se n’havia assabentat mai. Fins al dia que ho va saber, i va ser a classe d’anglès.
Acabàvem de començar i de sobte vaig notar l’impacte d’una piloteta de paper a l’esquena.
I rialles de tots els altres monstres, i silencis.
Després una altra. I més rialles, i també silencis.
Després una cosa més dura, un guix, gairebé a l’altura del coll, això ja va fer una mica més de mal.
I rialles. I diversos trossos més de guix, molts.
I al cap d’uns quants minuts…
—Aiii! —vaig cridar, i amb ganes.
M’acabaven de tirar tan fort un no-sé-què que per un moment vaig pensar que havia estat un dard: em va fer tant de mal que em pensava que encara el duia clavat.
—Què passa aquí baix? —va preguntar el professor.
Però ningú no va dir res. Silenci.
I va continuar escrivint a la pissarra.
Vaig veure que allà al costat, a terra, hi havia un bolígraf metàl·lic; vaig suposar que era el que m’havia picat a l’esquena.
I diria que aquí, just en aquest moment, va ser la primera vegada que vaig sentir el verí de les vespes, ja que va passar una cosa que no vaig arribar a controlar.
Em vaig ajupir lentament, vaig agafar el bolígraf, em vaig girar i el vaig llançar amb tota la força que vaig poder contra l’MM.
Alguna cosa havia canviat en mi: havia gosat plantar-li cara i això no ho havia fet jo, ho havien fet les vespes.
El cas és que l’MM va esquivar el bolígraf i va anar a parar a la noia que s’asseu darrere d’ell, que és la Betty, la seva xicota.
—Ai, ai, ai —va començar a cridar d’una manera exagerada.
El professor va aturar la classe i se’ns va acostar.
La Betty no va dubtar a dir-li que era jo qui li havia tirat un bolígraf.
De fet l’havia tocada a l’espatlla i no li havia fet mal, tot i que tampoc no havia estat aquesta la meva intenció.
El professor va fer el que feia sempre.
—Bé, s’ha acabat la comèdia —va dir mentre tornava a escriure a la pissarra.
Em vaig asseure de nou a la cadira amb ràbia en tot el cos, vaig estrènyer els punys i vaig procurar calmar-me. I vaig saber que en aquell moment m’estava tornant a posar vermell.
—Tomàquet, tomàquet! —es va sentir des del fons, i rialles de tots els monstres que hi havia a classe.
—Supertomàquet! —Tornem-hi, i vinga rialles.
La classe va continuar així fins que al cap de poc la Kiri va aixecar la mà.
—Digues, Kiri, què passa? —va demanar el professor.
—Té sang a l’esquena.
—Qui?, qui és que té sang a l’esquena? —va dir el professor tot esverat mentre s’acostava a la Kiri.
—Ell —va dir.
I aquest ell era jo.
* * *
El professor em va dir que anés a la infermeria, però no hi vaig anar, no volia que ningú em veiés l’esquena. A l’hospital, quan em van atacar les vespes, van estar a punt de descobrir-ho, encara sort que tenia tot el cos inflat i es van centrar sobretot en la mà i el braç.
Per això, quan vaig sortir de classe me’n vaig anar al lavabo i vaig intentar de curar-me jo tot sol.
Vaig obrir la porta, vaig entrar, em vaig treure la camisa, em vaig girar i vaig fer una cosa que procurava evitar des de ja feia molts dies: veure’m l’esquena al mirall.
Vaig començar a plorar.
* * *
Un noi de nou dits i mig s’ha quedat mut quan han enviat el noi vespa a la infermeria. No sap què li preguntaran i no sap què els dirà. Està espantat, com cada vegada que pensa que el poden delatar.
Només busca una excusa per atacar-lo més, quan sap que en el fons no té res en contra d’ell, no li ha fet pas res, però li cal la debilitat d’algú per demostrar la seva fortalesa, igual que el foc necessita continuar cremant el bosc per no desaparèixer.
Això i veure que els altres li riuen les gràcies, que alguns fins i tot l’animen; veure que té el suport de la resta de la classe, destacar davant dels altres.
També sap que, d’alguna manera, està protegit a l’institut. Els professors no diuen res, la directora no l’ha cridat mai i a les sortides i entrades a l’institut no hi ha cap pare que vegi res, cadascú va a la seva, amb els seus fills.
Així i tot deixarà passar uns quants dies abans de tornar a atacar, perquè ves a saber si aquell idiota del cabàs no deu haver dit alguna cosa.
Això sí, tard o d’hora s’haurà de prendre la revenja del que li ha fet. Ha gosat tirar-li un bolígraf, a ell, davant de tots els altres, i això és una cosa que no pot permetre. A més, ha tocat la Betty, i això tampoc no ho pot aguantar: l’únic que pot pegar a la seva xicota és ell.
Ara només ha de trobar un moment en què no hi hagi ningú per donar-li el que es mereix: no el deixarà de petja ni un moment, i quan l’enxampi allà sol…
* * *
El mirall és l’únic testimoni del que passa; l’únic que no diu mentides, que no dissimula, que li mostra la realitat encara que li faci mal: una constel·lació de piquets negres so