La República Catalana (14 d'abril de 1931)

Pere Bosch i Cuenca

Fragmento

g-1

Pròleg

Sens dubte, el 14 d’abril de 1931 és un dia que ha fet Catalunya. Ho és en els diversos sentits que hem donat al concepte «dia històric» —un terme sovint pervertit o devaluat en la vida política. En primer lloc, el 14 d’abril assenyala un punt d’inflexió, una ruptura política i social de gran transcendència. Enrere quedaven dos segles i escaig de sotmetiment al domini borbònic i, per endavant, tot semblava obert i possible.

Però el 14 d’abril té també un contingut de memòria individual i col·lectiva. La Natàlia de La plaça del Diamant recordà sempre aquell dia en què «en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent vo­leiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més». Com el personatge de la novel·la de Mercè Rodoreda, tothom que va viure aquella data podia explicar, passats els anys, on es trobava quan es va proclamar la República, què va sentir i què va fer aquell dia —i probablement també podia compartir el record d’aquell aire fresc i irrepetible.

I encara, per aquests mateixos motius, el 14 d’abril és una data que ha estat descrita i recordada en molts dietaris i memòries personals, però també en novel·les i pel·lícules, a banda de les nombroses obres de recerca i de divulgació històriques que se li han dedicat, aquí i arreu.

Fer un nou llibre sobre el 14 d’abril no era una tasca fàcil. L’autor, Pere Bosch, historiador i periodista, la resol amb agilitat i eficàcia des del seu ampli coneixement dels fets —però també mitjançant la investigació sistemàtica en la premsa de l’època— i, en especial, des de la seva diversitat ideològica i territorial. El resultat és, alhora, una síntesi àmplia dels esdeveniments i un enfilall d’aportacions originals, algunes de les quals probablement sorprendran fins i tot els especialistes.

El «gest d’audàcia» del 14 d’abril, com Bosch el qualifica, té dos protagonistes i dos moments a Barcelona. El primer és Lluís Companys, l’advocat republicà, dirigent dels rabassaires i amb molts vincles amb els líders obrers de l’anarcosindicalisme. Companys aleshores s’acostava a la cinquantena. Al llarg d’una vida de combat contra la monarquia, havia conegut reiteradament la presó, l’assassinat dels millors amics (en especial, Salvador Seguí, El Noi del Sucre, i Francesc Layret) i també la presència al Congrés dels Diputats des dels escons republicans. El segon protagonista, en termes temporals (però el líder indiscutible aleshores), és Francesc Macià, L’Avi. Amb setanta-un anys, el vell tinent coronel que havia renunciat a l’exèrcit tot just vint-i-cinc anys enrere per esdevenir diputat catalanista, que havia fundat Estat Català —el primer partit independentista— i que havia organitzat la mobilització armada de Prats de Molló contra la dictadura, tot just retornava de l’exili.

Companys va encapçalar el gest d’audàcia que va precipitar els esdeveniments, a Catalunya i a tot l’Estat espanyol: la proclamació de la República des de l’Ajuntament de Barcelona. Macià va afegir-hi un ingredient essencial: la proclamació de la República Catalana, poc o molt confederada o federada, en una virtual associació fraternal de Repúbliques Ibèriques. Aquest moviment es realitzà al Palau de la Diputació, la històrica casa dels diputats de la Diputació del General de Catalunya, dissolta el 1714.

Aquell era, sens dubte, un doble acte insurreccional. En fer-lo, els dos líders i els seus companys s’hi jugaven la vida. Com recull Pere Bosch, el mateix capità general de Catalunya, Ignasi Despujol, s’encarregà de fer-­ho saber a Joan Casanelles, un altre dels homes del 14 d’abril, que ben aviat seria nomenat ministre de Defensa del Govern de la República Catalana: «Tendré que fusilarlo junto con los otros rebeldes», li digué. La resposta de Casanelles mostra una convicció i un coratge que van fer que aquell gest col·lectiu esdevingués irreversible: «Mi capitán general, nosotros también pensamos ir a Capitanía a proclamar la República, y si usted se opone [...], también tendremos que fusilarlo».

Què unia, aleshores, aquell nucli heterogeni de persones disposades a jugar-se la vida i la llibertat? En primer lloc, la lluita contra la dictadura i contra la monarquia que l’havia instaurat. Però, en segon lloc, també, i sobretot, un ideal de país, compost des del catalanisme, el republicanisme i la lluita contra les desigualtats socials. Un ideal, encara no un projecte, sostingut per un partit o potser una coalició, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), fundat tot just un mes abans i que, contra tot pronòstic, havia guanyat les eleccions del 12 d’abril.

La proclamació de la República a Barcelona va tenir efectes immediats arreu de Catalunya, i també a la resta de l’Estat —en particular a Madrid, on el bloc republicà es va haver d’afanyar a formar un Govern provisional. El llibre ressegueix amb nombrosos exemples el clima que es va crear aleshores a moltes ciutats i pobles de Catalunya, i el trànsit que suposà en cada cas el canvi de règim.

Però la República Catalana va donar pas a la Generalitat de Catalunya. Com és sabut, el 17 d’abril, una delegació del Govern provisional de la República Espanyo­la va aterrar a Ba

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos