Pròleg

—Gràcies, ai, moltes gràcies! —La Sophie ballava per la sala amb els resultats de l’anàlisi genètica que li acabava de dur la seva amiga Jenna—. No et pots imaginar que alleujada que estic i com me n’alegro!

La Jenna va riure.

—Doncs ara ja podeu fixar la data del casament —va comentar, i es va instal·lar a la cadira de l’escriptori de la Sophie.

El despatx de la seva amiga a la Universitat Victoria de Wellington era minúscul. No hi cabia res més que una taula per a l’ordinador i dues cadires. De tota manera, la Sophie l’havia decorat amb un estil molt personal. Les parets estaven guarnides amb reproduccions ben expressives de pintures rupestres d’arreu del món, fetes feia molts milers d’anys: cavalls galopant, ramats de bisons que fugien de depredadors o de colles de caçadors, empremtes de mans i símbols misteriosos. La Sophie es dedicava a intentar desxifrar el llenguatge d’aquells dibuixos. Era especialista en art parietal i havia escrit la tesi doctoral sobre les imatges de les coves de Carnarvon, a Austràlia. Des d’aleshores treballava a la universitat: hi feia investigació i docència.

—Aviam, ens hauríem casat igualment —va explicar ara una mica ofesa, i es va tirar enrere els llargs cabells negres. De fet, a la feina els acostumava a dur lligats al clatell, però amb la dansa de celebració la goma li havia caigut—. Sense cap dubte. Però si ens hauríem atrevit a tenir fills o no...

—També us podríeu haver fet la prova sense la meva ajuda —va dir la Jenna—. Fins i tot és probable que l’hagués pagat l’assegurança. Al cap i a la fi, hi ha antecedents de malaltia en totes dues famílies...

La Sophie havia conegut el seu nòvio, el Norman, mig any enrere, i s’havien enamorat pràcticament a primera vista. Tot i que no semblava que tinguessin gaires coses en comú: la Sophie, la científica realista, i el Norman, el dissenyador de pàgines web, que treballava en una empresa projectant efectes especials i éssers extraterrestres i fabulosos per a pel·lícules. Segurament, si la companyia del Norman no hagués valorat tant la credibilitat dels seus mons fantàstics, no s’haurien conegut mai. Havien contractat la Sophie com a assessora per al disseny d’una cova de l’edat de pedra. El Norman l’havia guiat per l’interior d’una muntanya virtual i se n’havia rigut quan ella li havia explicat amb tot detall que, per descomptat, tan endins de la muntanya la il·luminació i les estructures de roca havien de ser molt diferents de les de la pel·lícula.

—Això és a Exanaplanatooch, un planeta que només s’assembla a la Terra de lluny —havia explicat ell, despreocupat—. Però bé, si t’hi encaparres, encara hi podem col·locar un parell de cuques de llum, com a les coves de Waitomo, que il·luminin el conjunt. Potser fins i tot mosseguen! Això podria donar un tou d’idees noves als guionistes...

La Sophie havia rigut amb ell i havia trobat les rastes rosses del Norman igual d’irresistibles que els seus ulls verds radiants i la seva cara, que sempre semblava com si tingués algunes arrugues d’acabar de sortir del llit.

De seguida s’havien fet inseparables. La felicitat només s’havia enterbolit una mica quan van conèixer les famílies respectives: en les últimes dècades, en totes dues famílies havien aparegut casos de fibrosi quística. Era ben possible que tant la Sophie com el Norman presentessin el defecte genètic que provoca aquesta malaltia hereditària. Això feia que tenir fills plegats semblés un gran risc.

El Norman s’ho agafava amb calma. De moment no havia volgut pensar en proves genètiques i altres complicacions de la vida en comú. Però la Sophie no aconseguia tranquil·litzar-se, i al final s’havia confiat a la Jenna.

—Au, vinga, Sophie, si només és això... —li havia dit la seva amiga—. Cada setmana envio al laboratori material genètic d’algun descendent dels morioris per a aquest estudi tan important, ja ho saps. Si fem analitzar un parell de mostres més no se n’adonarà ningú.

La Jenna era antropòloga forense i en aquell moment s’ocupava de l’herència genètica i de l’origen d’un poble gairebé extingit. Els morioris havien viscut en gran manera aïllats de la resta del món a les illes Chatham fins a la primeria del segle XIX i havien desenvolupat una cultura única. Però després gairebé van ser exterminats com a conseqüència d’una invasió maori i just ara es tornava a despertar un gran interès pel seu origen i els seus costums. En especial, els descendents mateixos dels morioris volien documentar-los tant com fos possible, i això incloïa fer un registre del patrimoni genètic existent.

Així que la Sophie havia pispat, amb una certa mala consciència, un cabell del raspall del Norman, i ella havia donat una mostra de sang. Aquell dia havia arribat el resultat de la prova: ni ella ni el Norman tenien el gen funest.

—En tot cas, ara soc ben feliç de saber-ho —va repetir la Sophie—. Ara mateix, no en qualsevol altre moment. I, a part d’això, no han trobat res, no? —Es va tornar a mirar l’amiga amb por. Pensant-hi bé, era estrany que la Jenna hagués vingut en persona a comunicar-li el resultat. Per telèfon hauria anat més ràpid, sobretot perquè el seu despatx era en una zona completament diferent de la universitat—. Seguim sent..., d’això..., compatibles en tots els aspectes?

La Jenna va tornar a riure.

—Si ho vols dir així —va fer, rient-se de la Sophie—. Aviam, des del punt de vista mèdic no hi ha cap objecció perquè us caseu. Com a molt em plantejaria que el Norman sempre sembla que sigui als núvols. Però vaja, potser ja va bé... —Va fer una petita pausa i va joguinejar amb un bolígraf de colors que tenia la forma d’un dels nans que en l’última pel·lícula del Norman vivien a les coves d’Exanaplanatooch—. Potser és que encara no has descobert la teva espiritualitat...

—Què vols dir? —La Sophie va seure al seu davant—. Per què de cop i volta hauria de començar a veure fantasmes? Esclar que l’ambient a les cavernes de vegades és una mica espectral, però...

La Jenna es va mossegar el llavi.

—Pensava que, amb els teus orígens... —va xiuxiuejar aleshores, i després es va posar tensa—. Hi ha... Doncs sí que hi ha una altra cosa que t’he de dir, Sophie... Ja saps que faig fer les proves d’ADN per a un estudi sobre els morioris. L’anàlisi genètica sobre malalties hereditàries me l’ha fet la del laboratori com un petit favor. Però, esclar, també ha fet la prova per veure si potser un de vosaltres era descendent dels morioris. I..., Sophie, en el teu cas és que sí.

La Sophie va arrufar el front.

—Impossible —va dir—. La meva família ve d’Austràlia i té arrels irlandeses... No ho sé exactament, la genealogia no ens ha importat mai gaire. Però la meva àvia era una rossa irlandesa de debò: cabells d’un ros vermellós, ulls blaus...

—Tu, en canvi, ets fosca de mena —va comentar la Jenna.

La Sophie es va posar dreta i es va donar un cop d’ull al mirall, que semblava una mica fora de lloc entre tots aquells dibuixos rupestres. Es va escrutar la pell, que en efecte era relativament fosca, i els cabells negres, però en els seus trets simètrics no hi va poder advertir res que fes pensar en cap altra ètnia que l’europea.

—Però tinc els ulls blaus... —Va fer un somriure de gairell—. I el gen de la fibrosi quística a la família. Només es troba entre els europeus...

—I què és això d’aquí? —va preguntar la Jenna, i va assenyalar una peça artística petita que la Sophie tenia damunt l’escriptori. Al contrari que els pòsters de les parets, no era cap reproducció, sinó un dibuix a llapis d’una jove, clarament d’origen polinesi—. Una herència familiar, vas dir un cop.

La Sophie va fer que sí amb el cap, pensativa.

—Sí —va dir—. El vaig trobar. En una carpeta on, a part d’aquest, només hi havia dibuixos de la natura. Es veu que el meu rerebesavi va viatjar amb el Ludwig Leich­hardt, el naturalista. Els altres dibuixos mostren la flora i la fauna d’Austràlia.

—Aquesta jove segur que no era una aborigen australiana —va remarcar la Jenna—. No podria ser que aquesta fos la connexió?

La Sophie va arronsar les espatlles.

—No ho sé. En el fons és igual. Tinc una mica de material genètic dels morioris. Pot molt ben ser i no és pas greu.

La Jenna va fer que no amb el cap.

—Al contrari. És una cosa especial. Fa que siguis part d’un poble ben excepcional. I... pensava... Bé, que em podries fer un favor...

—A les illes Chatham? Una expedició? —El Norman joguinejava amb la copa de xampany.

Aquell vespre la seva nòvia li havia donat algunes notícies difícils de pair. Allò de la prova genètica secreta ja era prou fort! Però, d’altra banda, si hagués sabut com la preocupava, a la Sophie, aquell assumpte, per descomptat que s’hauria fet la prova voluntàriament. De vegades el molestava que fos tan reservada. Ell era una persona que anava amb el cor a la mà i que s’agafava les dificultats de la vida amb una certa lleugeresa. No sempre entenia la tendència de la Sophie a donar voltes a les coses, i de vegades fins i tot li sabia greu per ella, quan s’obsessionava amb una idea. Ara tampoc no s’havia enfadat, sinó que havia decidit simplement alegrar-se’n i obrir una ampolla de xampany amb ella. Quan li va explicar allò dels seus orígens morioris va reaccionar amb calma.

—Així almenys no ens sorprendrem quan els nostres fills surtin una mica exòtics —va dir rient—. Una bellesa del sud... O un noi que s’assembli al Bob Marley.

—Bé, d’arrels caribenyes no en tinc —va descartar la Sophie—. És cert que els morioris venien originalment de Hawaiki, igual que els maoris, però després van viure a les illes Chatham...

—On dius que són, exactament?

La Sophie hi va pensar un moment.

—Al Pacífic Sud. Uns vuit-cents quilòmetres al sud-est d’aquí. Una mica apartades, però pertanyen a Nova Zelanda. I... em penso que les coneixeré aviat. —Precisament aquella era la tercera confidència d’aquell vespre. S’uniria a una expedició d’investigació de la universitat a les illes Chatham—. Els morioris són famosos pel que se’n diu tree carving. Tallaven imatges i símbols a l’escorça dels arbres. A més a més hi ha pintures rupestres en un lloc que es coneix com la cova del Nunuku, a la llacuna Te Whanga —el va informar la Sophie—. En qualsevol cas, a la Jenna li agradaria tenir-hi una experta en art parietal i, per ser-te sincera, m’interessa. Els morioris van viure durant segles a les illes Chatham. Tanmateix, n’has sentit a parlar mai? A més, se suposa que tenien una cultura molt especial. I eren molt pacífics; això és el que va fer que gairebé els exterminessin. Sigui com vulgui, allà hi ha moltes coses que s’han de redescobrir i conservar. Això dels arbres, per exemple: ningú no sap per què hi gravaven aquells símbols. Són únics, igual que les pintures rupestres. Els petròglifs, les imatges treballades a la roca, els dibuixos d’ocells, els relleus..., no es troben en cap altre lloc de la Polinèsia.

—Ja està bé, ja està bé! —El Norman va aixecar les mans, rient, perquè parés—. No em calia saber-ho amb tant de detall. Ja ho entenc, estàs captivada. I quant ha de durar, el viatge? I quan marxeu?

La Sophie es va mossegar el llavi. Ara començava la part difícil de la història.

—Al... gener —va admetre—. Perquè... aleshores és quan hi fa més bo, a les illes Chatham. Perquè, si no, hi fa més aviat fred, saps...

El Norman va arrufar el front.

—I ja te’n recordes, que al gener m’he agafat vacances? —va preguntar—. I que volíem anar a Austràlia? A fer submarinisme?

El Norman feia temps que tenia el carnet de submarinista, i la Sophie planejava treure-se’l durant aquelles vacances i explorar amb ell la Gran Barrera de Corall.

Ella va fer que sí amb el cap sentint-se culpable.

—És que jo no ho puc decidir —va dir—. Les dates ja estan fixades. I a la Jenna... no li podia dir que no, després d’això de la prova.

El Norman va sospirar.

—Molt bé —va dir—. Llavors, ara tens —es va mirar el rellotge— exactament tres minuts per convence’m de l’atractiu turístic de les illes Chatham. Per què aquest any hauria de passar les vacances allà, en lloc d’estar-me de panxa al sol d’Austràlia gaudint de l’indret més bonic del món per fer submarinisme mentre encara existeix?

La Sophie es va il·luminar.

—Tu també hi vindries? —va preguntar.

—El temps passa —es va limitar a respondre ell.

La Sophie va pensar un moment.

—Entesos, és..., vaja, el paisatge està força intacte...

—Així que res d’hotels de quatre estrelles amb bar a la platja —va comentar el Norman.

—I hi ha..., daixò..., ocells rars com el colom de les Chatham o la petroica de les illes Chatham... Són espècies en risc d’extinció i...

—Res d’especialitats delicioses preparades amb carn d’ocell... —va observar el Norman.

—Però hi ha dents de tauró fossilitzades! —La Sophie va intentar animar-lo.

—Cada cop millor —va dir el Norman amb ironia—. I com deies que era, el clima? Temperatura màxima a l’estiu de divuit graus?

La Sophie es va passar la mà pel front.

—D’acord, admeto que les illes Chatham no són gaire atractives per al turista típic. Però per a tu, estimat... —va somriure—, especialment aquest mes de gener, seran del tot irresistibles... —Va fer una pausa per dramatitzar la situació abans de formular el seu argument més sòlid—. Perquè aleshores hi seré jo!

El Norman no va dir res més. Es va limitar a agafar-la entre els braços i li va fer un petó.

L’avió des de Wellington, la capital de Nova Zelanda, que és a l’extrem meridional de l’illa del Nord, fins a l’illa de Chatham, la principal de l’arxipèlag, va ser curt però turbulent. Els temuts vents de l’oest que determinen el temps a la regió de les illes Chatham van fer honor a la seva fama. La Jenna, a qui ja normalment no li agradava volar, va haver de lluitar tota l’estona contra el mareig, mentre que el Norman va trobar emocionants les pujades i baixades constants del petit avió. Els altres participants de l’expedició van aguantar les turbulències amb estoïcisme. A més de la Jenna i la Sophie, al grup d’investigadors també hi havia un lingüista i cinc estudiants que volien aprofundir de manera intensiva en la cultura dels morioris. Les últimes recerques s’havien dut a terme als anys setanta. La Sophie xerrava amb una de les estudiants, una noia rossa d’Auckland. La Kirsty era l’única que ja havia estat un cop a les Chatham.

—Amb el meu nòvio —va explicar la noia—. Fa estudis per la pau i la resolució de conflictes i la seva facultat col·labora amb el Hokotehi Moriori Trust. Organitzen seminaris i tallers plegats, a les instal·lacions on ens estarem nosaltres. El Kopinga Marae disposa d’una casa d’hostes agradable i està ben situat.

La Sophie havia esbrinat que el Hokotehi Moriori Trust vetllava pels interessos dels descendents dels morioris. Havia rebut algunes compensacions econòmiques després que el Tribunal de Waitangi reconegués finalment el dret dels morioris al seu patrimoni. Els diners s’havien fet servir, entre altres coses, per a la construcció de la casa d’hostes, les sales de reunions, les aules per als seminaris i un museu. Per als morioris, el Kopinga Marae era sobretot un centre espiritual.

—És gaire lluny de l’aeroport? —va preguntar la Sophie, que després d’aquell vol tan agitat estava feta pols.

La Kirsty va fer que no amb el cap.

—Només a uns quants minuts en cotxe. Ens venen a buscar. De fet, a l’illa de Chatham no hi ha res que sigui gaire lluny. L’illa fa poc més de nou-cents quilòmetres quadrats de superfície, i gairebé un terç els ocupa una llacuna. En qualsevol cas, podrem anar a descansar de seguida.

»Vosaltres fins i tot heu llogat habitacions al Lodge, oi? Són molt còmodes. La casa de reunions és més..., daixò..., rústica. Però també és bonica.

La Kirsty semblava fàcil d’acontentar, en general. Però, en tot cas, el Norman havia agafat una habitació per a la Sophie i ell al Henga Lodge, un hotel contigu al Kopinga Marae que també regentava el Moriori Trust.

—Al cap i a la fi, és on passaré les vacances —havia dit rient.

A l’hotel no calia fer-se un mateix el llit ni ocupar-se del menjar com a la casa d’hostes, on, en canvi, l’equip de l’expedició s’allotjava sense pagar.

L’avió es va acostar a les illes Chatham, i la Sophie va distingir platges abruptes i rocoses, pastures de color verd pàl·lid i pendents boscosos. L’illa era accidentada però no pròpiament muntanyosa. A les planes hi pasturaven ovelles, com a tot arreu de Nova Zelanda. La Sophie sabia que aquells animals havien estat importats a mitjan segle XIX. El clima era bo per a la producció de llana. Les illes semblaven fredes i inhòspites, i també hi plovia, quan l’avió es va aturar per fi a la pista d’aterratge del minúscul aeroport Tuuta. Quan van sortir a fora, el Norman es va estirar per desentumir-se, mentre que la Jenna semblava que volgués petonejar el terra. La delicada amiga rossa de la Sophie encara estava blanca com el paper.

—A la tornada agafo el ferri —va afirmar.

La Sophie va remenar el cap.

—Abans del vol de tornada ja hauràs oblidat les turbulències —la va consolar.

Era possible arribar a les illes Chatham en vaixell, però el trajecte era llarg i incòmode i de segur que les onades molestaven tant els passatgers com el viatge en avió.

Com que l’arxipèlag pertanyia a Nova Zelanda, no hi havia cap tràmit d’entrada, i efectivament ja hi havia un minibús del Hokotehi Moriori Trust esperant els investigadors. El conductor els va donar cordialment la benvinguda a Rekohu, el nom que els morioris donaven a la més gran de les illes Chatham.

—El primer lloc habitat del món on es veu sortir el sol al matí —va explicar orgullós.

El Norman es va mirar el cel ennuvolat, sorprès.

—De debò? —va preguntar.

L’amable home va riure.

—Té a veure amb la línia internacional de canvi de data —va explicar—. Les illes Chatham hi són a prop. En aquest sentit, el nou dia comença aquí abans que a qualsevol altre lloc del món. En la vida quotidiana no és important, però la nit de Cap d’Any la petem!

La Sophie va recordar aleshores les grans festes pel canvi de mil·lenni. La gent havien pagat uns preus altíssims per poder veure la primera albada del segle XXI en aquell illot tan inhòspit.

El xòfer va obrir les portes del minibús als seus hostes i, en efecte, el trajecte només va durar deu minuts en direcció oest, circulant per carrers en gran part buits.

—No hi passa gaire cosa, aquí —va observar el Tonga, el lingüista.

Com el conductor, era d’origen maori.

El jove va arronsar les espatlles.

—A les illes Chatham només hi ha uns sis-cents habitants permanents. —Va somriure—. Així que no tenim gaires problemes d’embussos.

El Kopinga Marae estava molt ben situat, enmig d’una prada i no gaire lluny de la platja. Estava format per un edifici de fusta de grans dimensions i diversos de més petits; una part tenia la teulada a dues aigües, i una altra, la teulada plana. L’estil arquitectònic era més modern que no pas tradicional. No tenia res a veure amb les típiques cases maoris de Nova Zelanda. No hi havia talles elaborades ni enormes estàtues de déus. Tan sols el carener de la teulada estava decorat amb una figura petita que, al contrari que els tiki dels maoris, no era gens amenaçadora.

La Jenna i la major part dels membres de l’expedició van baixar allà, i el simpàtic conductor va portar el Norman i la Sophie fins al Lodge.

—També s’hi pot anar a peu —va dir—. Només són uns dos-cents metres.

La Sophie va assentir i va quedar amb la Jenna i els altres l’endemà al matí per fer una reunió preliminar.

—Però, sisplau, no gaire d’hora —va demanar la Jenna—. Primer m’he de recuperar del vol. Què us sembla? A les onze?

—Molt bé, així abans podem anar a la platja —va dir el Norman, optimista.

El Lodge era a prop del mar, i se suposava que hi havia fins i tot una platja de sorra. En qualsevol cas, si el vent i la pluja continuaven, la Sophie no tenia gaires ganes de fer passejades per la platja.

A la recepció els va saludar una noia. Era molt bonica i tenia uns trets típicament maoris.

—Em permet que li pregunti si és moriori o maori, vostè? —va inquirir el Norman amb un somriure amable—. I es pot distingir visualment d’alguna manera?

La dona li va tornar obertament el somriure.

—Jo em considero moriori —va explicar solemne—. Però malauradament ja no queden membres de sang pura del nostre poble. L’últim, el Tame Horomona Rehe, Tommy Solomon, va morir el 1933. Hi ha un monument, el poden anar a veure, i la seva tomba... Però, de tota manera, no és tant cosa de l’ascendència com de l’actitud —va opinar la noia. Es deia Marara, segons una placa que duia a la jaqueta—. Tenim la nostra pròpia cultura i l’hem de conservar. O més ben dit, reanimar.

El Norman va aixecar les celles.

—Vist així, qualsevol podria dir que és moriori —va observar.

La Marara va riure.

—També cal sentir-ho a dins. Però en principi convidem a tothom a compartir el nostre pensament i les nostres creences. El món seria molt més pacífic si hi hagués més gent que visqués d’acord amb les nostres tradicions i els nostres conceptes culturals. —Després d’allò els va donar la clau i els va indicar el camí cap a la seva habitació, que en conjunt resultava realment còmoda i acollidora—. A la cafeteria encara hi queda alguna cosa per menjar —els va explicar.

La Sophie va assentir.

—Però després ens n’anem directes al llit —va decidir.

El Norman va somriure.

—I demà ja ens ocuparem dels esperits.

En efecte, la Sophie i el Norman se’n van anar a dormir aviat, i per això l’endemà es van despertar d’hora.

—Mira, fa sol —va anunciar el Norman després de donar un cop d’ull per la finestra.

De fet, el cel no semblava resplendent, però almenys no feia un temps tan desastrós com el dia anterior.

La Sophie, molt animada, es va posar uns texans, una samarreta i una càlida camisa de franel·la. Després es pensava posar un anorac gruixut al damunt.

—Llavors anem a esmorzar i mirem què ens ofereix el matí —va proposar—. Fins a les onze encara falta molt. Així que podem anar a veure alguna cosa. Els arbres, per exemple...

—Ja et vols posar a treballar? —va preguntar el Norman.

La Sophie va fer que no amb el cap.

—Res de treballar. Només mirar. I millor arbres que tombes, no?

El Norman va riure.

—Si t’ho mires així... D’acord, al Tommy Solomon ja li presentarem els nostres respectes més tard. I pel que fa als arbres..., potser fins i tot hi ha una manera de connectar la platja i el bosc. Preguntem-ho a la recepció.

La recepcionista —ara n’hi havia una altra, que es va presentar amb el nom de Riria— semblava entusiasmada amb l’interès de la Sophie i el Norman per l’art del seu poble.

—Doncs esclar que han de veure els arbres —va dir radiant—. I el bosquet més pròxim no és gaire lluny. Quan arribin al mar, simplement segueixin cap al nord. Hi ha un camí que en alguns trossos té unes vistes espectaculars de la costa. I des d’allà no poden passar per alt els arbres.

El Norman va mirar la Sophie.

—Així què...? Una caminadeta abans de la reunió?

Entre anar i tornar, la passejada se suposava que havia de durar potser una hora, i acabaven de tocar dos quarts de nou. La Sophie va estar d’acord a escurçar l’esmorzar.

—Després, a la reunió, igualment ens tornaran a donar cafè —va dir—. Allà on hi ha la Jenna sempre hi ha cafè.

Als penya-segats que vorejaven la costa hi bufava un altre cop un vent fred. Agitava les rastes al Norman, que se les havia lligat al clatell en una mena de cua de cavall. La Sophie trobava que allò feia que tingués un aspecte temerari, com si fos un mariner o un pirata. Ella s’havia fet una trena amb els seus cabells, negres i llisos, i li penjava ben gruixuda a l’esquena. Al damunt s’hi havia posat una gorra de llana. El Norman també anava ben abrigat, així que a cap dels dos no els importava el vent. Anaven pel camí agafats de la mà, respiraven l’aire fresc i gaudien del paisatge majestuós.

—En qualsevol cas, no voldria viure aquí —va dir el Norman—. És bonic, però la natura em sembla més aviat hostil. Segur que les coses no eren gens fàcils, per als morioris.

La Sophie va arronsar les espatlles.

—Era la seva terra —va dir—. No coneixien res més. I no crec que percebessin la natura com a hostil. Al contrari, vivien en harmonia amb la natura i amb els seus déus. I sembla que tenien un bon olfacte per saber fins a quin punt hi podien intervenir i fins a quin punt no. Per exemple, només caçaven foques mascle, però mai les joves. D’aquesta manera se’n va mantenir la població durant segles, fins que van arribar els caçadors de foques blancs.

—I els teus avantpassats, incomprensiblement, no els van fer fora abans que poguessin destruir una part de la base de la seva alimentació. —El Norman va guaitar pel penya-segat, però no va descobrir cap nova colònia de foques.

La Sophie va sospirar.

—Eren molt pacífics. Ja vas sentir la noia d’ahir. Rebien a tots els visitants amb els braços oberts.

—I tot i així caçaven? —va preguntar el Norman—. Vull dir..., en general no semblava que els fes res vessar sang.

La Sophie va riure.

—La veritat és que, per a uns vegetarians, les illes Chatham no devien ser cap paradís. Els vegetals no és que hi creixin en abundància. Els morioris mastegaven arrels de lli, collien llavors de karaka i torraven brots de falguera, que no devien ser gaire bons per a la salut. Contenen substàncies cancerígenes. No tenien agricultura, perquè aquí no hi creixia cap de les plantes que havien dut originalment dels Mars del Sud. A Nova Zelanda hi va bé el moniato, però a les illes Chatham senzillament hi fa massa fred. Així que els habitants es van convertir en caçadors i recol·lectors. Naturalment, també menjaven molt de peix. I tens raó, era una vida dura.

Van albirar un bosquet i la Sophie i el Norman es van encaminar terra endins. Els arbres karaka estaven relativament a prop els uns dels altres, com si es volguessin ajudar mútuament contra el vent. Feien uns quinze metres d’alt, amb copes denses. En qualsevol cas, a la Sophie li interessaven més els troncs.

—Allà, mira —va cridar excitada, i va assenyalar un motiu ben visible a l’escorça llisa d’un dels arbres—. La primera talla.

L’obra mostrava un homenet amb una cara en forma de cor que semblava el dibuix d’una criatura. Era com si ballés.

—Realment, sembla molt alegre —va dir el Norman—. No vas dir que potser tenien alguna cosa a veure amb el culte a la mort?

La Sophie va arronsar les espatlles i es va mirar la talla de més a prop.

—Això ho vaig suposar —va dir relativitzant—. I mira el pit del ninotet. Se li veuen les costelles. Així doncs, podria ser un esquelet.

—Més aviat semblen espines de peix —va observar el Norman—. Potser és alguna mena d’ésser mixt? Quants anys tenen, aquestes talles? Es pot determinar?

Mentrestant, la Sophie havia descobert diversos arbres amb talles i anava de l’un a l’altre. La majoria mostraven figures similars, i només ocasionalment s’hi distingien siluetes d’animals que es podia interpretar que eren ocells o foques.

—Malauradament, determinar-ne l’edat és difícil perquè el karaka no té anells anuals —va explicar—. De tota manera, una cosa sí que la puc dir..., els motius es van tallar tots més o menys en el mateix període. És com si un sol tallista hagués treballat en gairebé tots els arbres. Mira-t’ho, els homenets estan fets sempre amb el mateix estil, només alguns se n’aparten. Esclar que pot ser casualitat; compararé aquestes obres amb d’altres, però sembla evident. La direcció que segueix el ganivet també és característica. Les línies no són ara més profundes, ara menys, sinó sempre bastant iguals. I no hi pot haver un interval de temps gaire gran entre les diferents obres. És a dir, potser tres o quatre anys, deu a tot estirar. S’ha de veure com de ràpid creixen els arbres aquí.

El Norman es va passar la mà pel front.

—Ja ho entenc —va dir—. Perquè les imatges estan totes més o menys a la mateixa altura. Al cap i a la fi, els arbres creixen. Si els dibuixos s’haguessin fet al llarg de diversos segles, els podríem observar a diferents altures. Ara bé, què ens diu, això? Era un cementiri que pertanyia a un assentament d’aquí a prop? S’enterrava la gent sota els arbres? Els va tallar un enterrador, aquests motius?

La Sophie va agafar la càmera de la bossa i va fer unes quantes fotos.

—El bosquet no era cap cementiri —va explicar—. Els morioris tenien uns ritus funeraris molt particulars. Enterraven els seus morts a la platja, però no del tot, els enterraven asseguts, mirant el mar. Així, el cap quedava descobert.

—I els parents havien de veure com es descomponien els seus familiars? —El Norman va començar a passejar entre els arbres.

—És una mica morbós, ho admeto —va observar la Sophie—. Em penso que el vent assecava els cadàvers... I els ocells hi devien fer la seva. Segurament, ben aviat només en quedava l’esquelet. En tot cas, els morts no s’enterraven al bosc. Això podria ser com a molt una mena de memorial. Una manera de fer que els avantpassats continuessin vivint als arbres...

—Mira, sí que hi ha una espurna d’esperança —va cridar el Norman de sobte, i va assenyalar un arbre que estava una mica apartat del bosquet.

Ben bé a dos metres d’altura hi havia tallat un cor que a dins tenia dos noms.

La Sophie es va posar de puntetes per examinar-lo amb més detall.

—Kim i Bran... on? —va dir, intentant desxifrar la inscripció—. En tot cas, sembla més recent. Segurament, turistes. La gent s’ha d’immortalitzar pertot arreu. I, a més, aquest arbre no és un karaka. És un tarahinau. Que jo sàpiga, els morioris no hi tallaven mai res.

—Turistes? I enamorats? Lluna de mel a les illes Chat­ham? Això ja està fet, en la relació som únics. —Li va somriure—. I com ho devien tallar, tan amunt? Ell va pujar a cavallet d’ella o al revés? —Va riure—. No, sens dubte l’arbre ha crescut considerablement des del dia que hi van gravar això.

La Sophie li va haver de donar la raó.

—Esclar —va dir—. A més, la lletra ja està una mica borrosa. Els noms amb prou feines es poden llegir. És un altre enigma, doncs...

—Que difícilment desxifraràs amb la dendrocronologia —va dir el Norman, i va passar la mà gairebé amb afecte per l’escorça de l’arbre—. Encara que aquest arbre tingui anells anuals. Per què no fas com els maoris? Abraça l’arbre i deixa que et parli.

La Sophie se’l va mirar tota seriosa.

—No crec en esperits —va dir fingint severitat.

El Norman va somriure.

—Però els teus avantpassats, els morioris, segur que hi creien. —Va agafar suaument les mans de la Sophie, les va col·locar al tronc de l’arbre i hi va posar les seves al damunt—. Si ens hi obrim... potser els esperits crearan un pont a través del temps i de l’espai..., d’una parella d’enamorats a l’altra...

En un primer moment, la Sophie volia retirar les mans, però llavors va sentir la calidesa de l’escorça, la vitalitat de l’arbre..., i al final va fer just el contrari: també va repenjar el front al tronc. De seguida va sentir l’alè del Norman al clatell.

—Simplement deixa’t caure —va xiuxiuejar—. Tens la sang dels morioris, converteix-te en part de l’arbre...

La Sophie no sabia si l’amor i la tendresa que la van atreure de sobte, en una abraçada irreal, només venien del Norman o si, en efecte, sentia l’eco dels sentiments que tenien els enamorats l’un per l’altre.

—Però llavors seria l’arbre que no tocava —va observar en un últim rampell de realisme—. Els morioris només tallaven els karaka. Que, per cert, no en deien així. En deien kopi.

El Norman li va fer un petó al clatell.

—Oblida’t d’això, per una vegada —va xiuxiuejar—. De l’arbre digue’n simplement «arbre».

La Sophie va somriure. Envoltada càlidament pel Norman, va deixar que el seu esperit es fongués amb la història del seu poble.

EL RIGOR DE LA LLEI

Whangaroa, illa de Chatham

Kororareka, illa del Nord, Nova Zelanda

1835-1836

1

—Mira, m’has fet sang! —La Nakahu va aixecar acusadora el braç, que efectivament tenia algunes esgarrapades.

La Whano, la seva germana petita, li havia clavat les ungles a la pell sense vacil·lar, quan la discussió entre les noies havia pujat de to.

—Has anat contra la llei de Nunuku —va explicar la Nakahu severa, assenyalant amb el dit la Whano, que semblava espantada—. I ara se’t podriran les entranyes...

A la Whano, que acabava de fer cinc anys, de cop li va semblar que l’arrel de lli sucada amb mel per la qual acabava de lluitar tan aferrissadament ja no era tan bona.

—És veritat, matahine? —va preguntar temorosa, però la mare no semblava que la sentís.

La Pourou, la dona sàvia dels morioris de Whangaroa, estava submergida en un trànsit profund. Parlava amb les abelles a les quals ella i les nenes estaven prenent les provisions de mel. Esperava que els animals acceptessin la seva invocació amb clemència.

—Kimi?

La nena, insegura, es va girar impacient cap a la més gran. La Kimi, que tenia catorze anys, ajudava la fetillera: mantenia el foc encès i hi cremava unes herbes; el fum que feien atordia les abelles.

—Què dius ara, Whano, amb nenes tan petites els déus encara són indulgents. —La Kimi, una noia delicada de cabells llargs i negres, cara ampla, nas recte i ulls ametllats molt clars per al seu poble, gairebé del color de la mel de la flor de lli, va tranquil·litzar la nena sense pensar-hi gaire. Estava del tot concentrada en la cerimònia: no només per devoció a l’esperit de les abelles, sinó també per evitar que els animals les piquessin, si es posaven furiosos pel robatori—. Sobretot quan ha sigut la Na­kahu que ha començat. Ho he vist! I ara estigueu tranquil·les i deixeu-nos treballar. Així aviat tindrem mel per a tothom.

Es va acostar hàbilment al rusc i, ràpida com un llamp, amb un estri especial en va treure dues bresques plenes a vessar de mel. Era la temporada en què els morioris es bevien la mel de la flor de lli: allò era tota una festa, per a una gent poc acostumada a les llaminadures que habitaven unes illes més aviat inhòspites.

En efecte, les abelles estaven tranquil·les, però la Kimi no s’esperava una altra cosa. La Pourou era tohunga ahu­rewa, una fetillera poderosa. Sabia parlar amb els animals i la Kimi estava molt orgullosa que no ensenyés aquell art només a les seves filles, sinó també a ella.

Va ficar de pressa el botí dins el cistell mentre la Pourou es despertava lentament del trànsit i cantava unes últimes karakia. Després es van allunyar de les abelles a poc a poc i amb precaució. S’havia de tenir present que aviat es despertarien de la seva embriaguesa i potser sí que trobarien a faltar la mel que s’havien endut les morioris.

La Whano semblava haver oblidat la baralla amb la seva germana, però la Nakahu, que tenia tres anys més, encara no estava del tot convençuda que els déus haguessin de deixar la petita fera sense càstig. Va plantejar el conflicte a la Pourou, la seva mare, tan aviat com la seva atenció va tornar a aquest món.

—Matahine, no pot ser que la llei de Nunuku no valgui per a les criatures! I qui ha començat no hi té res a veure!

La Pourou, una dona alta i forta, amb un nas llarg una mica ganxut i llavis carnosos, va fer mala cara. No havia sentit res de la baralla entre les seves filles, però en tot cas no semblava que estigués interessada a aclarir qui en tenia la culpa. En lloc d’això, es va girar cap a la Whano amb una mirada severa.

—Filla, com has pogut! Has vessat sang, i a més a més davant dels esperits!

La Whano va tornar a semblar espantada.

—Les entranyes..., se’m podriran? —va preguntar horroritzada.

La Pourou va sospirar.

—No de seguida, Whano. Haurem de fer una cerimònia de purificació i has de demanar perdó a la teva germana i a l’esperit del Nunuku, el nostre cap. I, per descomptat, no ho pots tornar a fer!

—Però ha començat ella! —La Whano, novament, va assenyalar queixosa la Nakahu, que somreia complaguda.

—Això és cert, tohunga —va dir la Kimi per ajudar-la—. La Nakahu li volia prendre la mel i...

Ara la mirada severa de la Pourou es va adreçar a la Kimi.

—Com a aprenent meva, Kimi, ho hauries de saber millor que ningú —la va renyar—. Tu ja saps la història, però potser ens l’hauries de tornar a explicar a mi i a les nenes...

La Kimi va fer que sí amb el cap, resignada. Com a futura tohunga, una part de les seves responsabilitats seria conservar les llegendes del seu poble. Els morioris no escrivien res, sinó que atresoraven les històries al cap. Per retenir-ho tot, la futura fetillera havia de repetir sovint les narracions.

—Va succeir a Karewa, a la riba oest de la llacuna Te Whanga —va narrar la Kimi, ara amb veu sonora—. Les tribus dels wheteina, els rauru i els hamata no feia gaire que havien arribat a Rekohu, procedents de Hawaiki. I no sabien estar en pau. Es pegaven, lluitaven... Fins i tot gosaven fumar els caps dels seus enemics i menjar-se’n la carn. —La Kimi va observar que les dues nenes s’horroritzaven de sentir aquella descripció, com era d’esperar. Les germanes havien oblidat la baralla i es repenjaven l’una en l’altra buscant protecció. Mentrestant, totes quatre s’havien aturat al costat d’un rierol per descansar. La Kimi explicava la seva història mentre la Pourou examinava les nanses que havia parat al matí, per veure si algun peix havia caigut a la trampa—. I així, les tribus es barallaven entre elles i la sang corria i el foc cremava, fins que el Nunuku Whenua, el cap dels hamata, es va posar entre els combatents. —Les nenes s’ho escoltaven bocabadades, tot i que com a mínim la Nakahu ja havia sentit la història prou sovint per poder-la repetir—. El cap es va alçar entre els guerrers i la saviesa i la força dels déus l’omplia quan els va parlar ben fort: «Atureu-vos! Guardeu els ganivets i deposeu les destrals de guerra i les porres. La lluita s’ha d’acabar. No hi haurà mai més una guerra com la que hem vist en el dia d’avui. No vessareu mai més la sang dels vostres germans. I oblideu el gust de la carn humana. Que potser sou peixos, que es mengen els seus fills? A partir d’avui haureu de ser millors. Haureu de mantenir la pau, caçar plegats, pescar plegats: la terra i el mar ens donen aliment per a tots».

—Però i si un pren una cosa a un altre? —va objectar la Whano.

Encara no volia acceptar que sa mare la renyés només a ella per l’incident.

—Aleshores se’n parla, i els més grans fan de mediadors de la baralla —va explicar la Kimi, que va haver d’interrompre la narració per dir això.

La qüestió era que, en aquell primer discurs, tan commovedor, el Nunuku no havia establert cap jurisdicció.

—Naturalment, al principi els homes no se’l volien escoltar —va continuar—. Gairebé semblava que se’n volguessin riure, del cap. Però aleshores el Nunuku va invocar la còlera dels déus, perquè caigués al damunt de tots aquells que contravinguessin les seves paraules: «Que se us podreixin les entranyes el dia que no obeïu la llei!». Amb això la seva veu va unir el cel i la terra, i els guerrers es van espantar tant que van deixar caure les armes i es van inclinar davant del cap. Des d’aleshores la lluita va quedar desterrada del poble dels morioris. Tan aviat com corre la sang, ni que sigui una gota, es compleix la llei de Nunuku. Ningú no pot fer mal a un altre o matar-lo.

—I això ho aprenem des de petits —va afegir la Pourou, que just aleshores tornava del rierol amb dos peixos platejats dins un cistell—. Val per a nenes i nens, homes i dones. Així que demana disculpes a la teva germana, Whano, i després, com a utu, li has de donar la teva part de la mel. Llavors els déus no et jutjaran amb tanta duresa, sempre que no et tornis a deixar portar fins al vessament de sang.

La Whano va fer que sí amb el cap, resignada, tot i que segur que li va semblar molt difícil haver de compensar la seva germana. La Kimi no sabia si la mare havia convençut la nena, però no la tornaria a contradir.

A la Nakahu se la veia triomfant, però va acceptar amb benevolència la disculpa de la nena. La Kimi va decidir mentalment que després, quan es repartís aquella llaminadura, donaria una mica de la seva ració de mel a la més petita. Entenia la Whano. Per descomptat, la nena s’hauria d’haver esperat fins que la seva mare hagués administrat justícia. Però aleshores la Nakahu ja s’hauria acabat la mel feia estona i si la Kimi i la Pourou no haguessin aconseguit agafar-ne més, la Whano no n’hauria tingut gens.

—Però d’animals sí que en podem matar? —va preguntar la Whano, i va assenyalar, encara amb una última guspira d’obstinació, els peixos morts del cistell de la Pourou.

La dona sàvia va sospirar.

—D’animals n’hem de matar, filla, perquè, si no, no podríem sobreviure. Igual com robem les arrels de la planta del lli i tallem els brots de la falguera i prenem els ous als ocells. Però demanem permís als esperits i ens disculpem davant seu abans de llevar cap vida.

—I si diuen que no? —va preguntar la Whano.

La Pourou va somriure.

—No ho fan, sempre que no siguem insaciables. Els déus estimen les seves criatures i volen que visquem tots. Però si ens excedim...

A la cara de la Pourou hi va aparèixer una expressió trista i la Kimi sabia que pensava en les foques que ha­vien viscut a milers a les platges de Rekohu fins feia uns quants anys. Els morioris n’havien caçat regularment, però sempre havien vigilat de matar només els mascles de més edat i de seguida se n’havien endut els cadàvers de la platja, per no espantar les altres foques. Però llavors havien arribat els caçadors de foques, uns homes alts d’aspecte estrany, de pell blanca i sovint amb els cabells clars. Els morioris els havien donat la benvinguda, igual com feien amb tots els visitants, però els estralls que els nouvinguts havien fet entre les foques per agafar-ne la pell els havien enfurismat. Les foques no havien trigat a buscar altres llocs on criar els seus fills, i les platges de Rekohu s’havien quedat gairebé desertes.

—De tota manera, avui necessitem molts animals morts per obsequiar tots els hostes —va dir la Nakahu ficant-hi cullerada.

A primera hora del matí havia arribat un vaixell ple a vessar de gent procedent de terra ferma, la llunyana Aotearoa. El viatge havia sigut molt dur, tots estaven afamats i mig morts de set. Els morioris els havien convidat al seu poblat i havien compartit amb ells les seves escasses provisions, i després els caçadors i els recol·lectors havien sortit a buscar alguna cosa de menjar per poder alimentar tots aquells hostes. Aquell vespre tota la comunitat els donaria la benvinguda de manera solemne.

La Pourou va assentir.

—Sí, avui hem de confiar tots en la generositat dels déus i els esperits —va confirmar—. I ara hauríem de tornar al poble. S’ha de preparar el menjar, i també les cerimònies. Segur que ja ens hi esperen.

La Whano i la Nakahu van començar a passar de bon grat, però la Kimi va vacil·lar.

—Em necessites per als preparatius, tohunga? —va preguntar—. Vull dir, ara mateix? M’agradaria...

La Pourou va somriure.

—T’agradaria anar a veure l’home dels cabells del color del sol que viu al bosc i portar-li una mica de la teva mel? —va dir, completant la frase de la Kimi, abans que a la noia se li acudís cap excusa.

La Kimi es va passar la mà pel front.

—Ell..., a canvi, m’ensenya la seva llengua —va explicar—. I també com es planten les patates.

No feia gaire que hi havia patates a les illes. Els caçadors de foques havien regalat als morioris patates per sembrar. En certa manera era una compensació per l’extermini i l’expulsió de les foques...

La Pourou va fer un gest de deseiximent amb la mà. No volia sentir les explicacions de la Kimi.

—És benvingut —va dir amb calma—. He mirat dins del seu cor i he vist que té bon caràcter. No pateixo per tu quan ets amb ell. I tampoc no tinc por que et pugui robar l’ànima quan... fa aparèixer un color gris damunt d’unes fulles primes fins que sembla que s’hi pugui reconèixer el teu rostre.

Ara era la Kimi que somreia.

—Dibuixar —va dir en la llengua dels blancs—. En diuen dibuixar. I les fulles primes es diuen paper, que de fet es fabrica amb la fusta dels arbres. En aquest sentit, el que fa ell no és gaire diferent del que fem nosaltres quan tallem símbols a l’escorça dels arbres kopi.

La Pourou va arrufar el front.

—Amb això evoca els esperits? —va preguntar.

La Kimi va arronsar les espatlles.

—Jo crec que sí, però ell diu que no. No té cap mena de contacte amb els esperits. Cap dels blancs no en té.

—Mentre els esperits no s’hi enfadin, no té importància —va dir la Pourou—. Tot i això, potser algun dia pots fer que els vegi. Ves, doncs, però no tornis gaire tard. Bé hauràs de fer d’intèrpret. A més a més, no seria gens cortès davant dels nostres convidats que la filla del cap no hi fos. Ja saps que per al seu poble té una posició especial.

Entre els morioris no era així. El pare de la Kimi era el cap electe. Dirigia la comunitat perquè era intel·ligent i s’havia distingit com a caçador. Però això no feia que la Kimi tingués un rang més elevat. La seva posició privilegiada com a aprenent de la dona sàvia tan sols la devia al seu propi talent: la Kimi aprenia molt de pressa a parlar les llengües estrangeres. Havia après la llengua dels caçadors de balenes i foques amb la mateixa facilitat que la dels maoris d’Aotearoa, que tenien un assentament al nord de l’illa, a Wharekauri. Els hostes que havien arribat al matí parlaven aquesta llengua. S’assemblava molt a l’idioma dels morioris, però, per descomptat, seria de gran ajuda que la Kimi fos al costat dels ancians quan parlessin amb els visitants.

—Hi seré —va prometre la Kimi abans de separar-se de la Pourou i les seves filles i seguir uns camins sinuosos i gairebé invisibles pel bosc on el seu amic Brandon s’havia construït la cabana.

El bosc també oferia refugi a altres blancs. De vegades passava que un membre de la tripulació dels vaixells baleners que atracaven a la badia de Whangaroa, al nord-oest de Rekohu, no volia continuar amb el seu capità. Sovint als homes no els agradava l’ambient rude que hi havia a bord ni la dura vida a alta mar. I, de tant en tant, com era el cas del Brandon, els repugnava la feina en si: haver de matar i esbudellar balenes.

El Brandon Halloran, que encara era molt jove, venia d’una illa anomenada Irlanda que es veu que era a l’altra punta de món. Havia anat des d’allà fins a Amèrica —un altre país encara més llunyà— i s’havia enrolat en un vaixell balener. Però el Brandon havia odiat la vida a bord des del primer dia, i encara més després de la quarta o la cinquena captura, quan haver d’esquarterar les balenes i bullir-les en el seu propi greix li havia fet venir basques. Hauria preferit dibuixar aquells animals majestuosos. La Kimi amb prou feines es podia creure que al paper semblessin tan reals.

—Gairebé sembla que n’hagin de sortir en qualsevol moment —havia dit un cop, d’una manera gairebé reverent, però el Brandon s’havia limitat a riure.

I aleshores va dibuixar la Kimi. De les seves mans hàbils en va sortir la imatge d’una delicada noia moriori amb una cara seriosa i cabells llisos fins als malucs. La Kimi se l’havia mirat tota parada.

—I qui és? —va preguntar, cosa que havia tornat a fer riure el Brandon.

—Ets tu —li va explicar—. Més ben dit, és un dibuix que et representa a tu. Igual que els dibuixos de les balenes només són representacions d’aquests animals.

Quan després li va regalar el dibuix, la gent del poble van confirmar perplexos que la noia que hi havia allà se li assemblava com una gota d’aigua. Alguns havien temut que amb allò el Brandon li hagués robat l’ànima, però la Pourou va visitar el jove i tot seguit va tranquil·litzar els membres de la tribu.

—El noi té la benedicció dels déus —va explicar—. Li han atorgat un do especial, tot i que no sé dir quina utilitat té. No fa servir les imatges per fer encanteris i encara menys per maleir ningú. Ell diu que serveixen per recordar. Amb les imatges manté viu el record. En això no hi ha cap mal.

2

La Kimi pensava agraïda en les paraules de la Pourou mentre anava cap a la cabana del Brandon. Si la dona sàvia no ho hagués aprovat, la Kimi no hauria pogut tornar a veure el Brandon. No hauria incomplert una prohibició de la Pourou, malgrat que aquell noi li agradava molt, no només perquè amb ell podia practicar la seva llengua, sinó també perquè li encantava la manera com parlava i perquè se l’escoltava a ella amb atenció. El Brandon li explicava històries de la seva terra, que devia ser molt diferent de la d’ella, encara que, naturalment, les pedres i els arbres també hi estaven habitats per esperits. Allà en deien fades i leprechauns.

La Kimi va riure quan ell els hi va dibuixar. No tenia cap imatge dels seus propis esperits, ja que en el millor dels casos els podia notar o sentir-ne les veus, portades pel vent. De tota manera, sovint es manifestaven a través d’animals, i després els morioris en tallaven les figures a l’escorça dels arbres kopi quan es moria un dels seus. Esperaven que els esperits que hi havia als arbres vetllessin per la seva ànima.

Quan la Kimi va arribar des del bosc, el Brandon estava assegut davant la cabana i treballava en un parany per a ocells. Ella li havia explicat feia algun temps com es construïen aquells paranys i des d’aleshores ell ho anava provant. Fins aquell moment sense sort; per desgràcia, encara no li havia entrat cap taiko a la xarxa, així que quan la va veure va deixar de bona gana la feina de banda. Li va somriure i ella el va imitar a l’instant. El somriure del Brandon era encomanadís, li brillaven els ulls i a les galtes se li feien unes petites incisions que en la llengua d’ell en deien «clotets».

—Kimi, que bé! Vine, seu al meu costat. Em pots tornar a ensenyar com es fa aquest nus amb les tires? No sé per quin motiu als meus paranys no s’hi queda mai atrapat cap ocell, tot i que els arbres n’estan plens, d’aquestes bèsties. De vegades em sembla que els sento com es riuen de mi.

La Kimi també el va saludar i després es va acostar amb una certa timidesa al banc més aviat tosc on ell la convidava a seure. No estava gens acostumada als mobles, perquè els morioris seien a terra. Tampoc no s’esforçaven gaire en la construcció de les cabanes, que eren molt senzilles. El Brandon, en canvi, tenia una cabana sòlida, feta de troncs, però per construir-la havien hagut de morir més arbres que per a un habitatge dels morioris. Els altres blancs que vivien amagats al bosc l’havien ajudat a obrir una petita clariana i a serrar els arbres, i també li havien recomanat que abans de fer-ho demanés permís als morioris. Els blancs que vivien als boscos tenien una bona relació amb la tribu i compartien amb ells les preses que caçaven i els productes de l’hort. El dia que el Brandon havia arribat al poblat amb un cistell ple de patates, la Kimi va traduir el que deia, i era així com s’havien fet amics.

El Brandon parlava un anglès molt clar, molt entenedor; «anglès» era el nom de la llengua dels blancs. A la major part dels altres irlandesos —n’hi havia molts, entre els caçadors de balenes i de foques—, la Kimi amb prou feines els entenia. Al Brandon, explicava ell mateix, li havia agradat anar a escola, fos el que fos allò. Parlava de coses com ara llibres, dels quals es veia que se’n podien treure històries, i era capaç de comptar més enllà del que la Kimi podia imaginar. Aprenien coses l’un de l’altre. Ella li ensenyava com capturar ocells i peixos, quines arrels i quines baies eren comestibles, i moltes altres coses sobre la vida a Rekohu; el nom de l’illa en moriori també el va haver d’aprendre. En la llengua del Brandon, de Re­kohu i les illes veïnes en deien illes Chatham.

—Les illes Chatham —havia repetit lentament a la Kimi fins que ella ho va poder dir sense accent—. El primer anglès que va passar per aquí els va posar el nom del seu vaixell.

—Però si ja tenien nom —va protestar ella.

Pel que es veia, donar un nom nou a tots els llocs on anaven era una característica dels blancs. En realitat, els maoris tampoc no havien sigut diferents. Els immigrants d’Aotearoa donaven el nom de Wharekauri no només al seu poblat, situat al nord, sinó a tota la terra de la Kimi.

—T’he portat mel —va dir la Kimi ara, sense ocupar-se dels paranys per a ocells, i va ensenyar al Brandon les bresques que duia al cistell.

Quan el Brandon va mostrar admiració pel seu botí, es va sentir contenta i orgullosa.

—Com l’has aconseguit sense que et piquessin? —va preguntar sorprès, i es va llepar el dit després de ficar un tros de bresca en un bol que havia fet ell mateix.

La Kimi va somriure misteriosa i li va parlar de la Pourou i la seva capacitat de captivar l’esperit de les abelles. Com sempre, el Brandon se la va escoltar amb interès, tot i que també una mica estranyat.

—I tot això només és per a un festí que voleu preparar per a la gent d’aquest vaixell —va dir, resumint el que la Kimi li havia explicat dels nouvinguts. Ell havia vist arribar el vaixell des dels turons—. Dius que són maoris de Nova Zelanda? —Nova Zelanda era el nom que els blancs donaven a Aotearoa—. I què hi venen a buscar, aquí?

La Kimi va arronsar les espatlles.

—Això encara no ho sabem. Estaven tan afamats i tan febles que no els hem volgut importunar amb preguntes. Segur que ens ho revelaran aquest vespre. En qualsevol cas, són molts. En els nombres de la teva terra... —va fer un gran esforç per recordar-los—, uns quatre-cents.

—Què? —El Brandon semblava alarmat. La preocupació se li veia a la cara. Els ulls blaus i amables se li van entelar, va arrufar el front i es va allisar nerviós els rínxols del color del sol—. Quatre-centes persones? Que no us fa por, això, Kimi? Quina mena de persones són? Homes, dones, famílies?

—Sobretot homes —el va informar la Kimi—. Però també dones i nens. Pensem que es volen establir aquí.

—Aquí? —El Brandon es va sorprendre—. A on? A la terra de qui? Hi ha prou terra que no sigui de ningú, a les illes Chatham, perquè pugueu acollir quatre-centes persones? I de què se suposa que han de viure, abans no puguin construir els seus poblats i llaurar els seus camps? Els donareu el menjar vosaltres?

La Kimi es va mossegar el llavi. El seu pensament encara no havia arribat tan lluny. Simplement, formava part de les lleis del seu poble acollir els forasters amb cordialitat. Per descomptat, en algun moment els ancians farien preguntes; però no fomentaven la desconfiança.

—I com han vingut fins aquí? —va seguir preguntant el Brandon—. Era un vaixell anglès, oi? No han vingut amb canoes.

—No —va fer la Kimi—. Diuen que els ha portat un capità anglès. Jo només l’he vist un moment, ha tornat a salpar de seguida.

El Brandon es va passar la mà pel front.

—Tu li podries haver preguntat d’on venen aquesta gent i què hi volen aquí. Devia saber alguna cosa. En qualsevol cas, ho trobo molt estrany, Kimi, i penso que ho tracteu una mica massa a la lleugera. Aquests maoris... El Tom Peterson, ja saps qui dic, el pèl-roig que viu al turó, va ser a Nova Zelanda, en un centre balener. I deia que eren una gent força grollera. Caníbals, va dir. Ara bé, fins a quin punt es pot creure...

La Kimi va arrufar el nas.

—Abans els morioris també eren caníbals —va recordar al seu amic perplex, i va explicar per segona vegada aquell dia la història de la llei de Nunuku.

El Brandon s’ho va escoltar fascinat.

—I de debò que heu seguit aquesta regla durant segles? Increïble. Molt bé, esperem que els vostres hostes siguin igual de pacífics.

La Kimi va fer que sí, optimista.

—Aquest vespre la Pourou unirà les tribus amb un ritual —va dir—. Els seus esperits i els nostres quedaran enllaçats. Llavors no podran fer res més que mantenir la pau. —Es va mirar el seu amic, però va notar que no semblava convençut—. Doncs vine-hi tu també —el va convidar—. Pots menjar amb nosaltres i participar en la festa i conèixer la gent nova. Potser fins i tot parlen anglès. Allà a Aotearoa hi ha més blancs que aquí, no?

El Brandon va assentir.

—Nova Zelanda fa més temps que està colonitzada pels europeus que les illes Chatham, i ofereix més possibilitats als immigrants; entre altres coses, té un clima menys rigorós. —La major part dels maoris, que de fet devien saber feia segles on eren les illes Chatham, fins aleshores havien preferit viure a Nova Zelanda. Si ara en venien tants, no era probable que volgués dir res de bo. El Brandon va compartir els seus pensaments amb la Kimi—. Potser aquesta gent fugen d’alguna cosa —va dir al final, preocupat.

La Kimi va arronsar les espatlles.

—Podria ser. Potser han perdut la seva terra i se l’han quedat els blancs o altres tribus. És possible que vinguin directament de la guerra i que ara busquin la pau.

El Brandon es va passar la mà pel front. No va fer cap comentari a les reflexions de la Kimi, però ella es va adonar que encara dubtava.

Al capdavall, en efecte, va seguir la Kimi en direcció al mar fins al seu poblat portant un sac de patates i altres productes del camp per contribuir al festí. Pel que feia a l’agricultura, els colons blancs eren molt superiors a la tribu; tradicionalment, els morioris no eren pagesos. En canvi, proveïen el Brandon i els homes del bosc de peix i marisc. Als baleners fugitius no els agradava deixar-se veure a la platja.

—De fet, quina és exactament la diferència? —va preguntar el Brandon—. Vull dir, entre els maoris i els morioris. A mi el nom em sona gairebé igual...

La Kimi va arronsar les espatlles.

—Tenim llengües diferents i costums diferents —li va respondre—. Però tens raó, les llengües s’assemblen i cap dels dos pobles no és indígena, sinó que tots dos van arribar en canoa des de Hawaiki, fa moltes generacions. Els uns es van establir a Aotearoa, i nosaltres aquí. Físicament també som una mica diferents. Nosaltres tenim la pell més fosca, molts de nosaltres som més alts i prims... —Va riure—. I tenim el nas més estret i de vegades una mica ganxut. Jo mateixa no ho havia notat mai, però els caçadors de foques i els baleners ho diuen. Que nosaltres tenim nassos com els jueus, diuen. Ni idea de què són els jueus.

El Brandon no ho sabia explicar en poques paraules, i, per tant, ho va deixar estar. La diferència principal entre l’aspecte dels morioris i el dels maoris se li va fer evident de seguida quan va arribar al poble de la Kimi, que bullia d’animació i activitat. Sobretot a la zona de cuinar, al centre del poblat, s’hi treballava de valent. Les dones morioris ficaven els plats que estaven preparant dins dels forns tradicionals, fets a terra, i els homes preparaven fogueres i excavaven sots per cuinar.

Els hostes, en canvi, s’estaven més aviat apartats, drets o asseguts en grupets, i es miraven els seus amfi­trions; se’ls podia identificar a primera vista com a maoris, ja que una part d’ells duien la cara decorada amb tatuatges marcials. Molts homes tenien unes línies blaves que els travessaven tota la cara. Les dones portaven sobretot tatuatges en forma d’espiral al voltant de la boca i a la barbeta.

El Brandon no havia vist mai res semblant i va demanar a la Kimi que l’hi expliqués.

—És un costum que tenen —va dir la Kimi, tranquil·la, quan ell l’hi va preguntar—. Em penso que els moko, que és com es diuen les incisions a la pell, també tenen un significat, però no sé exactament quin. I per què nosaltres no ho fem? Potser perquè, per fer-ho, la sang ha de córrer per força. Ja t’he parlat de la llei de Nunuku... En qualsevol cas, a mi no m’agrada. I a tu?

El Brandon va fer que no amb el cap. Va admetre que les cares tatuades gairebé li feien por, però que de tota manera li hauria agradat dibuixar-les.

Després va ajudar a apilar la llenya per al foc, mentre la Kimi donava un cop de mà en la preparació del menjar i de les cerimònies de la Pourou.

Al capvespre, els morioris es van reunir amb els seus hostes a la plaça del poble. El Brandon va notar que els grups d’hostes i amfitrions no es barrejaven, sinó que seien a banda i banda, però potser allò era part del seus costums. Ell es va unir als homes morioris, i la Kimi es va dirigir cap a la seva família. El seu pare estava dret davant la tribu i al seu darrere seien els seus fills. La mare de la Kimi feia anys que era morta, però ella encara tenia dos germans. Els morioris no s’havien vestit de festa. Els homes duien uns senzills cinturons de lli per tapar-se les vergonyes, i les dones, faldilles, i també unes capes fetes de lli o de pell de foca a les espatlles i als malucs. Els dignataris dels morioris s’havien trenat plomes d’albatros a la barba.

La vestimenta dels maoris era clarament més complexa. Les seves faldilles de lli eren més llargues i treballades, i les dones duien parts de dalt teixides. El qui els dirigia —almenys l’home que el Brandon va suposar que n’era el cap, un home tatuat relativament jove, fort i cepat, que ara es posava davant de la seva gent com ho havia fet el pare de la Kimi— duia sobre les espatlles un mantell voluminós, amb plomes d’ocell entreteixides.

Poc abans de començar la cerimònia, el Brandon va descobrir que entre els morioris hi havia un altre blanc. El Tom Peterson, també un antic balener, s’estava dret al costat d’una noia que es deia Raukura, que el Brandon sabia que sovint passava la nit amb ell.

Quan va veure el Brandon, va dir alguna cosa a la Raukura i després va anar cap a ell.

—Què, també vens a donar un cop d’ull a aquesta invasió? —va preguntar al Brandon—. O només t’atreuen el menjar gratuït i la bonica filla del cap? —va dirigir la mirada cap a la Kimi. Per descomptat, l’altre home blanc havia notat que el Brandon es trobava sovint amb ella—. Per cert, aquells d’allà —el Tom va assenyalar els mao­ris— només que l’ombra d’una princesa com aquesta et toqués una mica, com a mínim t’esquarterarien.

Abans d’arribar a les illes Chatham, el Tom havia viscut un temps a Nova Zelanda i havia conegut una mica els maoris.

—Sentint-te a tu, sembla que els nadius de Nova Zelanda només tinguin al cap l’assassinat i l’homicidi —va dir el Brandon, indignat.

Tot i que la impressió que li feien els nouvinguts no era gaire bona, encara volia creure en la visió pacífica de la Kimi.

El Tom va negar amb el cap.

—De cap manera. En general són molt afables. Només que són ben diferents dels morioris. Serveixen per als negocis, per exemple. La seva terra no la regalen, la venen. I de seguida comprenen el valor que té. Però poden resultar molt desagradables quan s’adonen que els han enganyat.

—Tens alguna idea de què és el que hi volen, aquí? —va preguntar el Brandon.

El Tom va fer que no.

—Només un mal pressentiment. En tot cas, després m’enduré la Raukura. Amb mi, a la meva cabana, hi està segura.

—Creus de debò que tenen ganes de brega? —La preocupació del Brandon va augmentar.

El Tom va arronsar les espatlles.

—No ho sé, però no m’hi penso arriscar. No vull que acabin posant la meva noia a la graella...

—Però vols parar ja? —va voler protestar el Brandon, però aleshores el Takaroa, el pare de la Kimi, va fer una passa endavant i va dirigir la paraula al seu poble i als convidats.

La Kimi es va col·locar al seu darrere i va traduir als maoris el que deia l’home.

—Que malament, que no s’entengui res —es va empipar el Brandon—. O tu parles maori?

El Tom va arronsar les espatlles.

—Algunes paraules —va dir—. Però això no és gaire difícil. El cap es presenta, pregunta als convidats com es diuen i què és el que volen i els proposa dir plegats una pregària als déus. Sempre és més o menys així. En tot cas, els maoris fan un ritual més elaborat que els morioris. La Raukura diu que el seu powhiri dura com a molt una hora, mentre que les tribus de Nova Zelanda fan tot un espectacle, amb danses i cançons i pantomima...

Per la banda dels maoris, en aquell moment es va avançar l’home del mantell de plomes i va començar a parlar en nom del seu poble. Efectivament, va parlar molta més estona que el Takaroa.

—Es diu Anewa —va traduir el Tom—. I diu que és el cap dels ngati tama. Per a això encara em sembla massa jove, però com a mínim es presenta així. Els ngati tama venen de la regió de Taranaki, a l’oest de l’illa del Nord, i ara explica alguna cosa sobre muntanyes i rius i les canoes amb què en algun moment el seu poble va arribar a Aotearoa.

—Per què és aquí? Això no ho diu? —va demanar el Brandon.

El Tom va negar amb el cap.

En lloc d’això, el jove cap es va treure el mantell, va deixar anar un crit penetrant i va avançar fins al mig, entre les dues tribus. El Brandon es va adonar espantat que duia una llança i una mena de maça a la mà. Va témer que ataqués el Takaroa, però, de fet, l’Anewa es va posar a ballar. Mentre algunes dones maoris tocaven la flauta i picaven els tambors, el jove guerrer agitava les armes i tot el cos en uns moviments fascinants, insinuava atacs, es girava i feia unes ganyotes espantoses amb la cara tatuada.

Semblava que als morioris els espantava tant com al Brandon; en canvi, el Tom s’ho mirava amb calma.

—Sempre comença amb un guerrer que balla per mostrar la seva força a l’altra tribu —va explicar—. Les tribus es volen avaluar mútuament. Encara que els hostes vinguin explícitament en so de pau.

L’Anewa i la seva gent semblava que esperessin que ara els morioris, per la seva banda, traguessin un home a ballar, però el Takaroa no va fer cap moviment en aquest sentit. En lloc d’això, va entonar una cançó i els membres de la seva tribu el van acompanyar. Segurament invocava els déus. Al final, la Pourou es va posar al mig i va dir algunes paraules, que la Kimi va traduir.

—Diu més o menys el mateix que ha explicat abans el cap —va dir el Tom—. Dona la benvinguda als hostes i fa una crida a la pau. Això ho vol reforçar invocant els déus i establint un vincle entre les tribus. Ara prepara’t, que de seguida començarà a cridar. Ho vaig sentir una vegada a Nova Zelanda, en diuen karanga. Però entre els morioris es fa al final de tot de la cerimònia, quan l’últim guerrer ja ha agitat la seva llança.

—Però els morioris no en tenen, de llances —va observar el Brandon.

El Tom va assentir.

—Això escurça la cosa —va explicar satisfet.

La Pourou va inspirar profundament i, en efecte, va llançar un crit que va semblar que feia tremolar la terra. «Si hi ha déus en algun lloc —va pensar el Brandon irrespectuós—, com a mínim no ho poden passar per alt.»

Un cop el crit es va acabar, al principi es va fer el silenci, però llavors l’Anewa va tornar a fer una passa endavant. A la seva cara tatuada s’hi va formar un somriure, però no era un somriure cordial.

El Brandon va veure que la Kimi s’espantava quan l’Anewa va començar a parlar. Quan li va tocar traduir, semblava que li costés trobar les paraules.

—Què diu? —va preguntar el Brandon al Tom amb urgència.

L’antic balener va sacsejar el cap.

—No ho entenc tot —va admetre—. Aquest Anewa sí que ha donat les gràcies per la unió entre les tribus, però sembla que ho hagi dit amb ironia. Si els déus el beneeixen i els morioris estan decidits a no lluitar en contra seva, li serà molt més fàcil complir la missió que l’ha dut aquí. Per tant, a partir d’ara els ngati tama prenen possessió de la terra dels morioris. Des d’avui les illes Chatham els pertanyen a ells i els morioris passen a ser els seus súbdits. —Es va posar dret mentre els morioris esclataven en murmuris—. Ara em disculparé. Agafo la meva dona i desaparec d’aquí. Per si de cas els morioris no ho diuen de debò, això de la seva pau eterna.

3

Els membres de la tribu dels morioris es van quedar de pedra quan van sentir la traducció de l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X