Eufòria

Enric Esteban

Fragmento

cap-1

 

Why, why can’t this moment last forever more?

Tonight, tonight eternity’s an open door

No, don’t ever stop doing the things you do

Don’t go, in every breath I take I’m breathing you

Euphoria

Forever, ’till the end of time

From now on, only you and I

We’re going u-u-u-u-u-u-up

Euphoria

An everlasting piece of art

A beating love within my heart

We’re going u-u-u-u-u-u-up

We are here

We’re all alone in our own universe

We are free

Where everything’s allowed and love comes first

Forever and ever together, we sail into infinity

We’re higher and higher and higher

We’re reaching for divinity

 

«Euphoria», Loreen.

Eufòria ho petarà molt fort. Hi haurà un abans i un després d’aquest programa a TV3.

Sense tallar-se un pèl, Jordi Cubino va deixar anar aquesta afirmació a la roda de premsa de presentació del projecte. Tots els de l’equip ens vam posar les mans al cap. Aquella frase, quan encara no s’havia fet ni una gala, era tota una temeritat! Potser per això el Cubino és un productor musical internacional de primera divisió i la resta de l’equip, no. Quin olfacte que tenen alguns per detectar l’èxit! Què hi devia veure per llançar-se així a la piscina? Per ensumar-se un èxit i un fenomen com aquest?

Devia veure que, per aconseguir l’èxit, Eufòria havia de ser molt més que un talent show. La decisió de posar la Marta i en Miki com a presentadors, això, per si mateix, ja converteix un projecte gran en gegant. La Marta és una bèstia de la tele. Bèstia en el bon sentit, eh?! S’hi sent tan a gust, en un plató imponent com el d’Eufòria, que es mou com si fos a casa. Amb tota naturalitat. Segurament és el que la fa més encantadora. És tal com la veieu, dins i fora del plató. Natural per deixar anar alguna petardada, però elegant en cada passa i mirada que fa. I el Miki… us ho puc resumir ben fàcil: tothom qui ha treballat amb el Miki té ganes de repetir. M’hi jugo el que vulgueu! És amable, divertit, proper… és d’aquell tipus de persona extraordinària que, si algú et diu que li cau malament, hauries de sospitar d’aquest «algú». Però és que, a més, ja ho heu vist cada divendres, és un presentador espectacular! Un fora de sèrie!

Doncs sí, amb aquest parell, amb la Marta i el Miki, ja es podia entreveure que Eufòria seria molt gran. Però encara hi havia més ingredients…

Hi havia un trio que feia de jurat que ens tenia enamorats. Vam fer molts càstings per triar-los. Vam veure cantants, actrius, productors musicals, periodistes, publicistes i qui sap quantes professions més! No és fàcil trobar un triplet que faci de jurat! Hi ha moltes peces que, per separat, t’encanten, però aquestes peces han d’encaixar. El Dami, el Marc i l’Elena no només encaixaven: tenien química, i ens van captivar des del dia que van fer i patir el càsting. Sí, «patir», perquè no els ho posàvem gens fàcil! En una sala de TV3 els fèiem veure actuacions de cantants d’altres programes internacionals i, després d’observar-les, havien de criticar-les. En poques paraules, havien de fer de jurat. Per no deixar-los sols, l’equip de direcció del programa jugàvem a fer el paper de concursant «extrem», i així podíem donar rèpliques a les seves opinions. Alguns dies interpretàvem el concursant ultramotivat que passava d’escoltar els arguments de qui feia el càsting i es dedicava a saludar i fer petons al públic; d’altres, érem el concursant que té talent «perquè li han dit els seus amics i familiars», però desafina com una gaita tocada amb el peu, i altres vegades, fèiem el paper del concursant hipersensible que, diguis el que li diguis, se’t posarà a plorar amb tanta intensitat que pot arribar a inundar un plató. No sé si més d’un dels qui van passar pel càsting devia flipar perquè, realment, ens posàvem en els rols «extrems» i ho donàvem tot. El que sí que sé és que rèiem. Rèiem tots molt. Ens ho passàvem bé nosaltres i qui venia a fer el càsting. Estic convençut que aquesta energia s’ha pogut veure, cada nit de divendres, en l’Elena, el Marc i el Dami. Tres artistes de cap a peus que, ja des del primer dia, ens van deixar clar que ells no venien a fer mal. El que ells volien era ajudar els concursants a ser cada cop millors. Acompanyar-los, gala a gala, amb els seus consells. No van dubtar en cap moment del talent de cap dels setze eufòrics i, sabent que tots tenien un gran potencial, el seu objectiu era posar-los reptes, fer que aquest talent es veiés a l’escenari d’Eufòria. Està clar que ho han aconseguit, sobradament.

Sembla evident que, si veus un programa que té un jurat com el que hi havia a Eufòria, pots sospitar que el programa ho petarà. Però encara hi havia més...

Hi havia un grup de coaches que ens feien al·lucinar. No només als espectadors, també als concursants. En les pàgines d’aquest llibre aniràs descobrint com han acompanyat, aconsellat, dirigit i consolat tots els eufòrics i eufòriques quan ho han necessitat. Daniel Anglès, Jordi Cubino, Carol Rovira i Albert Sala ho han fet tot —a totes hores— per convertir-los en uns grans professionals, tal com ho són ells. És cert que l’exigència era màxima, però perquè els quatre coaches estimen l’escenari per sobre de moltes coses. Per a ells, pujar-hi ha de ser el fruit d’hores d’esforç i de preparació. Dit en altres paraules, d’hores de formació i d’assaig. Però també, i sobretot, de talent, que és el que van saber detectar al càsting en què van escollir els concursants, com qui troba un diamant en una mina.

Amb els presentadors, el jurat i els coaches ja es podia explicar allò de «hi haurà un abans i un després» del Cubino, però encara hi havia més...

Hi havia setze concursants que mai no ho van ser. No ho van ser perquè pensàvem en ells com a part de l’equip del programa. Com un càmera, com un tècnic de so, com un redactor…, ells formaven part del funcionament de l’engranatge del programa, i n’eren una gran peça. Quan un dels eufòrics marxava eliminat, tot l’equip el plorava. Vestuari, producció, atrezzo… tothom lamentava aquell moment de les nits de divendres en què havíem de dir adeu a algú amb qui ja, en tan poc temps, però amb tanta intensitat, havíem compartit tant.

I tampoc van ser mai concursants perquè no van concursar. Entre ells no hi va haver cap mena de competició. Al contrari. S’estimaven (i s’estimen) com germans. Les alegries i les penes de cadascun d’ells eren compartides per la resta dels quinze companys. Són setze grans arti

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos