1

El pare

Quan encara falten molts anys perquè passin tantes i tantes coses, un cop sec a la porta —a casa seva no tenen timbre— està a punt de transformar la vida de la Joana Biarnés, que, com moltes adolescents, no té clar cap on encaminar el seu futur. En principi, aquella visita inesperada només altera la calma d’un vespre de febrer de 1953. En realitat, però, ho acabarà capgirant tot, però ella no en serà conscient fins molts anys més tard.

Els dos homes, coneguts de la família, entren al petit menjador. Necessiten els serveis del pare de la Joana. Però, precisament, ell tot just fa una estona que, mentre sopaven, els deia a ella i a la mare que cada cop té més feina. Per això a cap de les dues els estranya que, amb la seva educació habitual, doni una resposta negativa als nouvinguts.

—Ho sento, però tinc tot el cap de setmana ple. Potser un altre dia.

En Joan Biarnés és un dels pocs fotoperiodistes que hi ha a Terrassa. És una professió de cap de setmana —de dilluns a divendres treballa a l’empresa subministradora d’aigua de la comarca— que li permet, en plena postguerra, disposar d’uns diners extres, sobretot ara que, arran de tenir la segona filla, la Montse, han augmentat les despeses.

El pare, però, és un fotògraf d’un sol ull i d’ungles negres. La manca de visió és fruit de la Guerra Civil, quan, sent soldat del bàndol republicà, la camioneta des de la qual retransmetia els missatges en codi Morse va bolcar enmig d’un camp de blat i una espiga li va segar la retina. La negror de les ungles, en canvi, és posterior, causada pel procés químic propi del revelat del laboratori. Els pocs que es dediquen a la fotografia solen utilitzar guants, però ell prefereix tocar les imatges quan prenen forma. Les ungles ennegrides delaten la passió d’aquell home que s’està fent un nom al Vallès, on la seva figura esprimatxada amb una Leica penjada al coll ja és habitual en les diferents competicions esportives.

A més de ser corresponsal a la comarca per a publicacions com Destino, El Mundo Deportivo, Vida Deportiva o Lean, també revela carrets i fa còpies a aficionats a la fotografia que s’acosten fins al seu laboratori casolà, situat al costat del menjador. Per a la Joana, és una habitació màgica on, des de les cubetes fins al revelador i passant pel fixador, les provetes, les ampliadores, l’esmaltadora i la paret de rajola s’embolcallen d’aquella llum vermellosa de baixa intensitat que impedeix velar els materials fotogràfics.

Quan la Joana entra en aquella cambra, ho fa amb cura, evitant obrir gaire la porta, no fos cas que la llum natural veli el paper. Un cop dins, a vegades el pare li demana que vagi movent, amb suavitat, la cubeta on es revelen les imatges. Ella obeeix i tot sovint es queda absorta observant l’evolució del procés químic. En alguns casos, embadalida, deixa pujar massa els negres i la còpia s’ha de llençar.

—Estaves badant! —li recrimina el pare de manera dolça però exigent, perquè el desesperen les distraccions de la filla.

«És llesta, però es distreu amb una mosca», ja els havia advertit l’Óscar, un professor de Valladolid de posat seriós amb qui la noia feia classes de reforç.

Alguns caps de setmana la Joana ajuda el pare quan, en lloc de competicions esportives, ha de fotografiar casaments, batejos o comunions. Ho fa més per donar un cop de mà que per passió fotogràfica. I perquè ell se senti orgullós d’ella. Li agrada sentir-se útil.

—Telefonista. M’agradaria ser telefonista —va deixar anar un dia als pares.

Quan, per feina, van a Barcelona han d’esperar sovint el ferrocarril que els ha de tornar a Terrassa i fan temps a l’edifici que Telefónica té a la plaça de Catalunya, al xamfrà amb Fontanella i Portal de l’Àngel. És una gran sala amb butaques molt còmodes. Mentre s’hi estan, la Joana va al taulell, darrere del qual hi ha les telefonistes, a qui observa amb admiració. Sempre li han cridat l’atenció aquelles fileres de noies que, assegudes davant el quadre de cables i clavilles de les centraletes, aconsegueixen que una multitud de veus anònimes vagin, en qüestió de segons, de Badajoz a Girona, de Barcelona a Terol, de Bilbao a Madrid. La Joana fantasieja tot imaginant les converses anant amunt i avall. El pare, però, li fa entendre que aquella feina aviat es veurà superada per la tecnologia. Així que, aigualida la il·lusió de ser telefonista, no té més remei que seguir buscant una professió que la motivi.

Perquè la fotografia ja li agrada, tot i que ni es planteja la possibilitat de dedicar-se al mateix que el pare. Això no treu, però, que no vulgui saber-ne més.

—Que vas a Barcelona? —pregunta la Joana a en Ramon Masats.

Alguns caps de setmana ha anat a la capital catalana amb aquell jove aficionat a la fotografia quatre anys més gran que ella i que revela al laboratori del pare. El noi havia anat robant diners al seu progenitor per comprar-se una càmera i, un cop va obtenir-la, va mentir dient-li que li havia tocat en una tómbola. Treballa al negoci familiar —una botiga de pesca salada— i a vegades s’escapa per anar al laboratori d’en Joan Biarnés. Entra amb el seu davantal curt i amb pudor de bacallà. El tuf de peix també impregna la furgoneta amb què ell i la Joana se’n van els caps de setmana fins al port a fotografiar línies, corbes i ombres. Se centren en la figura humana. La Joana observa, encuriosida, com en Ramon, amb moviments calculats, va fent fotos.

Al migdia, amb la llum dura i zenital que provoca ombres desagradables, ja se’n tornen cap a Terrassa. I quan la Joana revela les imatges que ha fet amb en Ramon, el pare li dona consells per seguir millorant. Les instantànies del port són fotografia artística, però a la Joana li agrada més el que fa el pare: el fotoperiodisme.

A diferència dels casaments, els batejos i les comunions, els esports semblen un terreny exclusiu del pare, vedat per a ella. Només en una ocasió, quatre setmanes abans que aquells dos excursionistes es presentessin a casa, la Joana ha fotografiat —i signat— un torneig internacional d’hoquei al Real Turó de Barcelona que el pare no podia cobrir. Dues de les fotografies del partit entre el Terrassa i el Wacker de Munic es publiquen a El Mundo Deportivo, el diari esportiu de referència. Tanmateix, és un fet puntual, perquè s’adona que el pare no se la imagina com una possible ajudant seva.

Qui sí que resulta una peça clau en l’engranatge del negoci fotogràfic dels Biarnés és la Roser, la mare. De caràcter casolà, es queda a casa cuidant la Montse, dotze anys més petita que la Joana, mentre el seu marit està a les competicions esportives. Però, un cop les imatges estan revelades, és ella qui va fins a Barcelona i les distribueix per les redaccions. Si se li fa tard i perd el tren, s’espera llegint revistes a l’edifici de Telefónica fins que, ja de nit, agafa el darrer.

Aquella feinada que la fotografia comporta a la família és necessària. Calen més ingressos, sobretot des que la Roser ha deixat la feina a la fàbrica, on feia el torn matinal com a remalladora, per dedicar-se, exclusivament, a cuidar la Montse. Una decisió que ha deixat les companyes de la fàbrica de gènere de punt sense les històries romàntiques que la Roser improvisava per amenitzar la monòtona jornada laboral. Històries que feien saltar més d’una llàgrima a les que, atentament, l’escoltaven.

A casa, en canvi, no hi ha temps per a històries. Els caps de setmana el pare cada cop té més feina amb la premsa esportiva —cobreix, sobretot, ciclisme, hoquei herba, motociclisme, futbol i atletisme—, així que, a poc a poc, va relegant els encàrrecs socials per centrar-se en el fotoperiodisme. Tot i que no dona l’abast, en Joan Biarnés continua sense ni imaginar que, en aquell ambient tan masculí, la Joana el pot ajudar.

—Si fossis un noi podríem fer un equip i donar un servei millor als diaris i a les revistes —li diu en més d’una ocasió.

A la Joana aquelles paraules la remouen per dins.

—Potser no m’estima prou —pensa sense atrevir-se a verbalitzar-ho.

Tot canvia, però, el vespre que aquells dos homes van a casa seva per demanar a en Joan Biarnés que immortalitzi la troballa que, amb uns altres cinc aficionats a l’espeleologia, han fet quan, seguint les indicacions d’un pastor, han localitzat un avenc als afores de Terrassa. En Llest, el gos petaner d’un d’ells, ha sentit el ressò del seu propi lladruc en una cavitat natural en la muntanya i s’hi ha endinsat. I així han trobat, a cinquanta-vuit metres sota terra, una gruta desconeguda fins llavors amb un munt d’estalactites i d’estalagmites. Emocionats pel descobriment, tenen previst tornar-hi l’endemà, a primera hora, i volen deixar-ne constància fotogràfica.

La feina, però, es menja el temps d’en Joan Biarnés —a primera hora ha de cobrir una cursa de bicicletes—, així que no pot acompanyar-los. La Joana observa com als excursionistes se’ls dibuixa la decepció a la cara i, quan es disposen a marxar, s’hi ofereix.

—Veniu a buscar-me a mi.

Li surt de dins, sense pensar.

Després de la sorpresa inicial per l’oferiment, acorden passar-la a buscar a trenc d’alba.

Hores més tard, sota la primera llum del dia, la Joana surt amb els excursionistes cap a l’avenc. Porta la Leica i un flaix Blaupunkt, mentre que ells carreguen motxilles i cordes per al descens. Es desplacen amb autocar fins a l’entrada de la finca on es troba la gruta i després caminen un parell de quilòmetres. Fa molt fred.

Una hora i mitja després d’haver sortit de casa seva, la Joana s’endinsa en aquella gruta subterrània convenientment lligada i carregada amb el material fotogràfic. Tant ella com la resta descendeixen molt a poc a poc els quasi seixanta metres que té.

Un cop a baix, tot és humitat i foscor, i caminen per un passadís d’uns quinze metres ple de pedres i còdols. Finalment, arriben a la seva destinació: una sala de quaranta-set metres de llargada, vint-i-tres d’amplada i vint-i-sis d’alçada. Quan les llanternes la il·luminen, la Joana queda impressionada per aquell espectacle de la natura. Hi ha un munt d’estalactites i d’estalagmites. També centenars de ratpenats agrupats al sostre que, quan encén els flaixos, es posen a voletejar incessantment al voltant de tots ells.

Quan els ratpenats es calmen, la Joana comença a fotografiar tant la cova com els excursionistes, orgullosos de la troballa. En total, una trentena d’imatges. Una estona després, ja a l’aire lliure, un pessigolleig a l’estómac li diu que allò és ben diferent del que ha fet fins aleshores.

—Ostres! —exclama el pare quan el revelat comença a mostrar les imatges i adverteix uns contrastos i uns tons interessants. Va fent que sí amb el cap, conscient de la qualitat i del valor del material que té al davant. Ell mira les fotografies mentre ella se’l mira a ell. I s’adona de l’indissimulat orgull patern per aquella filla que es distreu amb el vol d’una mosca però que és capaç de concentrar-se darrere de l’objectiu d’una càmera.

El pare selecciona les millors imatges i les fa arribar a El Mundo Deportivo. Quan el 6 de febrer del 1953 en aquest rotatiu surt publicada i signada una de les seves fotografies, a la Joana li fa un salt el cor.

El pare ja no en té cap dubte: si la Joana ha estat capaç de baixar a dins d’aquell avenc, és l’ajudant que necessita per a les competicions esportives.

Poc s’imagina llavors la Joana que, gràcies al camí obert per aquelles fotografies, acabarà immortalitzant grans personatges i que viurà de ben a prop fets històrics. Però encara falten molts anys per a tot això. Ara només és una adolescent de disset anys que ha publicat una fotografia en un diari esportiu després que un gos petaner descobrís un avenc. El camí cap al futur era allà baix, amagat a cinquanta-vuit metres sota terra.

2

L’àrbitre

—T’agradaria venir a una carrera de bicicletes i així veus com va?

Després de les fotos de l’avenc del Llest, el pare ja confia en la seva filla perquè l’ajudi els caps de setmana. Vint dies després d’aquell descens de quasi seixanta metres, la Joana publica una altra fotografia, aquest cop d’una competició infantil d’hoquei sobre patins, que es publica a la portada d’El Mundo Deportivo, i a poc a poc es va introduint en altres esports. La seva presència amb la càmera comença a ser habitual en competicions esportives, on provoca mirades i comentaris d’incredulitat.

—I aquesta què hi fa, aquí?

—És la filla d’en Biarnés —argumenten.

La Joana compta amb l’escut protector del pare, a qui tothom respecta.

A mesura que s’introdueix en el món dels esports, sobretot en l’hoquei, la Joana agafa confiança, i el pare hi respon comprant-li un equip fotogràfic propi. Ara ella també disposa d’una Leica i d’un flaix Blaukpunt.

Mentre que els caps de setmana ajuda el pare, els matins de dilluns a divendres dona un cop de mà a la mare amb la Montse. La seva germana petita és la seva nina. De la mateixa manera, però, que els caps de setmana desperta estranyesa entre alguns veure una noia amb la càmera penjant del coll, els dies laborables, quan surt a passejar amb la Montse, també ha de fer front a comentaris malpensats de dones que, per la diferència d’edat, creuen que és la seva filla.

—On anirem a parar! Quina vergonya!

—És la meva germana! —exclama la Joana, ofegant els comentaris malintencionats.

Els divendres el pare organitza el calendari per al cap de setmana en funció de les competicions previstes. L’equip format per pare i filla es pot permetre ser més ambiciós i dividir-se per cobrir competicions que tenen lloc a la mateixa hora. Per a la Joana l’esport més fotogènic és l’hoquei herba —amb una gran tradició a Terrassa—, mentre que el pare és un apassionat del ciclisme.

En finalitzar les curses ciclistes, la Joana se n’ha d’anar a buscar la classificació. El pare, però, l’adverteix que estigui atenta al sobre on teòricament només ha d’haver-hi l’ordre dels classificats —i que fan arribar a les redaccions amb les fotografies—, ja que els organitzadors hi acostumen a introduir diners per comprar la complicitat de la premsa i que parlin bé d’ells. Un petit suborn que en Joan Biarnés vol evitar.

Un dia la Joana hi troba dues-centes pessetes.

—I això, què és? —pregunta, recordant l’advertència del pare.

—Perquè et compris bombons —li responen.

—Ho sento, no m’agraden els bombons —els diu mentre retorna els diners.

El pare mai ha acceptat cap sobre amb diners i ella tampoc ho farà.

En realitat, el pare no només la introdueix al món de la fotografia i de l’esport, sinó que també li inculca uns valors i una manera de treballar. Això no impedeix, però, que el pare no tingui clar que s’ha de fer el possible per obtenir les fotografies.

—Primer dispara i després demana permís —li diu sempre.

Una de les obsessions del pare és l’autoria de les imatges, que ell sempre reivindica. Per això ha creat uns tampons que diuen MENCIÓN OBLIGATORIA i PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓN SIN MENCIONAR AL AUTOR perquè a les redaccions no s’oblidin de posar el nom als crèdits, com acostuma a passar. A dalt del recordatori hi ha el nom de l’autor de la fotografia. La Joana comença signant «Foto Biarnés hija», i més tard ja comença a fer-ho amb «Fotos Juanita Biarnés», un diminutiu habitual entre la gent jove de l’època.

Un any i mig després de començar a ajudar el pare, ell li demana si pot cobrir, tota sola, la 34a edició de la Volta a Catalunya del 1954. Ella accepta la proposta, però sorgeix un problema logístic: la casa de pneumàtics Pirelli, patrocinadora de la competició, vesteix els informadors amb unes granotes de treball amb gorra inclosa, però les obertures de les cremalleres i la forma de la peça de roba estan pensades per a cossos masculins.

—Hi haurà la meva filla. Com s’ho faran amb la granota? —pregunta el pare al cap de premsa de l’empresa.

—Cap problema. N’hi farem una d’especial.

La granota de la Joana —feta a mida— no té bragueta, i s’adequa a la silueta femenina.

Durant diversos dies, des del jeep oficial, fotografia amb la seva Leica tota la Volta, que passa per les principals localitats catalanes. A les cròniques es refereixen sovint a la Joana com una novetat de la competició —«la chica de nuestro fotógrafo Biarnés, primera fémina que hace fotografías para la Vuelta de Cataluña», escriuen— i fins i tot destaquen el seu caràcter alegre i que li agrada la música i ballar.

En poc temps la Joana s’ha fet un lloc al món de l’esport pel seu caràcter desenfadat però, sobretot, gràcies a la confiança i mestratge del seu pare. La relació entre tots dos s’intensifica per la feina dels caps de setmana, però també per les aficions compartides, com les sortides a la muntanya i el cant. Pare i filla formen part de la Massa Coral de Terrassa. La Joana no oblidarà mai el primer cop que va trepitjar el Palau de la Música Catalana.

—Avui anem a la catedral de la música —va advertir-li el pare.

Allà, sota la lluerna central i rodejada de les muses de l’escenari, de les valquíries de Wagner, dels mosaics i dels vitralls, la Joana hi acabarà actuant com a cantaire amb la Massa. Altres cops hi va simplement com a espectadora.

La música sempre li ha agradat. És relaxant, terapèutica. En una ocasió queda impactada quan descobreix la increïble i cremosa veu de la soprano italiana Renata Tebaldi —rival de Maria Callas— cantant la Novena simfonia de Bee­thoven.

Un dia el pare li demana d’anar a una altra catedral, però no és precisament a escoltar un concert. És la catedral del futbol, tal com es coneix popularment el camp de les Corts, on juga el Barça de Ladislau Kubala.

És un partit important i un diari de Madrid ha demanat al pare si pot cobrir-lo. La Joana no ha fotografiat encara cap partit de futbol, però el pare pensa que si els caps de setmana ja fan més feina a base de dividir-se les competicions, aquell dia poden oferir un millor servei cobrint les dues porteries, i així podran immortalitzar tots els gols. La Joana, doncs, s’estrena al futbol en un dels millors estadis d’Europa.

Però el dia del partit, un cop dins del camp, ràpidament s’adona que l’ambient d’aquell estadi —amb capacitat per a seixanta mil espectadors— difereix molt del d’esports minoritaris com l’hoquei o el ciclisme. A la gespa de les Corts, a més, no només hi ha els fotògrafs, sinó també gent asseguda, ja que les grades, a tocar de la porteria, estan plenes a vessar. Per tant, està rodejada d’homes. Només sortir al camp, el públic, sorprès per la presència d’aquella noia de quasi metre vuitanta, comença a xiular-la i a increpar-la.

—On vas? A fregar plats?

—Vine’m a escombrar a casa!

—Que busques xicot? T’espero a la sortida!

Allò no ho havia viscut encara. En els altres esports, tot i les mirades de desconcert i els murmuris puntuals, no ha tingut excessius problemes pel fet de ser dona. Aquí és diferent. Aguanta en silenci, com pot, la cridòria.

—Paciència —li diu el pare abans de marxar cap a l’altra porteria.

La Joana s’asseu a terra. Les seves faldilles —que vesteix per comoditat, ja que en el dia a dia acostuma a portar pantalons— li reforcen la feminitat.

Els crits continuen. El pare ja li havia estat sincer quan havia començat a fer-li d’ajudant.

—Estàs en un món d’homes, Joana. No serà fàcil. Tindràs problemes i no estaré sempre al teu costat per defensar-te. Hauràs de fer-ho tu sola.

I ara allà, a la gespa de les Corts, enmig de la cridòria, aquelles paraules prenen tot el sentit. Ho suporta com pot. És una qüestió d’amor propi.

Quan el partit està a punt de començar, l’àrbitre, conscient dels crits d’una part del camp, es dirigeix a aquella noia rossa amb faldilles i una càmera.

—Escolti, vostè aquí no hi pot estar, això és per als fotògrafs. 

—És que jo soc fotògraf.

La presència de l’àrbitre encara excita més els que criden.

—No, no, però és que vostè és una dona.

—Soc una dona, però estic autoritzada a estar aquí.

La Joana obre la maleta on guarda les càmeres i treu el carnet de premsa de la Federació Espanyola de Futbol. Des del primer moment que va començar a ajudar el pare, ell havia insistit en la importància d’anar ben acreditat.

—Com que tindràs problemes, l’únic que t’ajudarà seran les credencials.

Per això, des d’un principi s’havia encarregat d’obtenir-li els pertinents carnets de premsa de les diferents federacions esportives.

En veure el carnet federatiu, l’àrbitre es queda sorprès.

—Ah, esperi un moment —diu, i després crida el delegat de camp.

El públic, encoratjat per la presència de l’àrbitre, segueix increpant-la.

El delegat de camp veu la credencial de premsa i ho té clar.

—Està autoritzada per la Federació. Pot quedar-se.

Fi de la discussió. La Joana respira alleujada i l’àrbitre comença el partit, tot i que els crits continuen. Uns crits que no tenen res a veure amb la Renata Tebaldi ni amb la Novena simfonia de Beethoven. Sonen molt diferent. Aquella catedral del futbol és immensa, imponent, però les formes d’alguns assistents disten molt de les del públic refinat del Palau de la Música.

En acabar el partit, està tocada.

—Em sap greu el que ha passat, Joana, però estic orgullós de com ho has afrontat —li diu el pare un cop al tren, de tornada a Terrassa.

Mentre el comboi passa pels túnels de la part alta de Barcelona i travessa la serra de Collserola, el pare li recorda que la societat no està preparada perquè les dones facin aquell tipus de feina, però l’anima a no rendir-se.

—Pensa que ets la primera. No hi ha altres dones fotoperiodistes.

Ella l’escolta atentament. Sempre ha vist el seu pare com un visionari, com algú que intueix amb antelació els canvis que s’acosten. Com quan li va treure del cap allò de treballar davant del quadre de cables i clavilles de les centraletes telefòniques.

Ella l’escolta atentament i no diu res sobre com l’han afectada els crits. No vol preocupar-lo. Durant uns dies, però, es pregunta si val la pena seguir fotografiant enmig d’un ambient hostil com aquell. Li ha quedat clar que, si ho fa, haurà de bregar inevitablement amb retrets i insults. El pas dels dies, però, dilueix el record amarg del que ha viscut a la gespa de les Corts i, finalment, decideix no claudicar davant dels prejudicis dels qui no l’accepten amb una càmera a coll. Després de tot, guanya el seu amor propi. Guanya Renata Tebaldi.

3

Del Arco

El pare sempre va un pas per davant.

A les Corts, l’acreditació de premsa havia permès a la Joana sortir airosa d’aquell tràngol, però un dia el pare suggereix una possibilitat que sembla molt millor que totes les acreditacions possibles.

Fa dos anys que l’Escola Oficial de Periodisme ha obert una subseu a Barcelona. La seu de Madrid fa deu anys que funciona, i des de llavors és obligatori cursar aquests estudis per obtenir el carnet oficial de premsa.

—És el moment que decideixis si vols dedicar-te a aquesta professió. Amb el carnet oficial la teva situació seria totalment legal. Te’n veuries capaç?

La Joana promet pensar-hi. Aquells estudis —que duren dos anys, i s’imparteixen en un primer pis de l’antic convent de Santa Mònica, a la part baixa de la Rambla— li permetrien disposar de l’acreditació oficial, però ella mai ha estat bona estudiant, sinó tot el contrari. Ha necessitat anys de classes de repàs per superar el Batxillerat. Els estudis han estat sempre la seva creu. En una ocasió, el pare, frustrat pel rendiment acadèmic de la seva filla, fins i tot havia anat a parlar amb en Jaume Biosca, propietari d’una fàbrica tèxtil dedicada a les filatures.

—Senyor Biosca, m’ha d’agafar la filla a la fàbrica.

L’empresari li va explicar que tenia totes les feines cobertes, tret d’una que implicava carregar llaunes d’oli per a les màquines amunt i avall.

—Doncs això.

—Home, Biarnés, una noia no...

—Li vull donar una lliçó.

—Bé, bé, doncs que vingui.

La lliçó va durar dues setmanes. La Joana entrava al torn de les cinc de la matinada. A la son s’hi sumava l’esforç físic d’haver de carregar les llaunes tot el dia. El llenguatge groller dels treballadors de la fàbrica va fer la resta.

—No puc més. Em poso a estudiar, de debò.

Ara, la possibilitat d’estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme li obre una doble finestra d’oportunitat: no només li permetria aconseguir el carnet oficial de premsa, sinó també compensar els pares pels maldecaps que els ha donat amb els estudis. Finalment, després de donar-li voltes, un matí, abans que el pare marxi a treballar, li confirma que es presentarà a l’examen d’ingrés.

L’examen consisteix en una entrevista amb els diferents professors del centre. Un d’ells és Manuel del Arco, reconegut periodista que dirigeix una coneguda secció d’entrevistes a La Vanguardia titulada «Mano a mano», per on desfilen personalitats de tota mena, des d’en Di Stéfano fins a en Gary Cooper. Les seves entrevistes, breus, incisives i espontànies, s’acompanyen d’una caricatura de l’entrevistat elaborada per ell mateix. És famós per aconseguir despullar l’ànima dels seus interlocutors. En una ocasió, gairebé de manera literal, perquè en Dalí se li va presentar totalment nu a l’entrevista. Del Arco, lluny d’immutar-se, amb tota naturalitat va començar a fer-li preguntes.

Molts famosos, Del Arco els aconsegueix gràcies a la seva relació amb els conserges dels hotels de Barcelona, que l’avisen quan tenen una celebritat allotjada. Llavors ell s’hi desplaça i els entrevista mentre pren notes a mà amb la seva lletra enrevessada.

—Veig que vostè vol ser fotògraf —comenta a la Joana.

—Sí, sí.

—Molt bé.

La Joana ha de convèncer-lo que es mereix formar part de la tercera promoció de l’Escola Oficial de Periodisme. Del Arco és un dels periodistes més famosos de Barcelona, mentre que la Joana és només una noia un quart de segle més jove que mira d’obrir-se camí en un món d’homes. A ell tothom l’escolta quan parla. A ella els àrbitres de futbol no la creuen quan els diu que és fotògraf. Un veterà i una principiant cara a cara.

—I a vostè li agraden els toros? —pregunta ell.

—Els toros? No, no —diu la Joana davant d’aquell gir inesperat de la conversa.

Del Arco es mostra distant, fred. La Joana es fixa que té un rictus a la boca. Sembla que vol riure però no riu.

—I per què no li agraden?

—No és un problema dels toros, sinó de la sang. A casa fins i tot me’n vaig quan la mare mata un conill o una gallina. No puc suportar-ho.

—Ah, molt bé. Ja pot marxar. Ja hem acabat —diu se­cament.

La conversa ha estat ràpida, concisa, com les seves entrevistes.

Després, la Joana comenta la conversa amb els altres joves que s’han presentat a les proves d’accés.

—I li has dit que no t’agraden els toros? No saps que Del Arco és un apassionat i defensor dels toros?

—I com volíeu que ho sabés? —es queixa, sorpresa.

Malgrat aquella relliscada, uns dies després el nom de la Joana apareix a la llista d’alumnes admesos. La seva promoció —anomenada Marroc— es concentra en una única aula on tenen lloc totes les assignatures. Cada dia un professor dona una classe diferent. Els docents són periodistes de renom com Lluís Marsillach, Néstor Luján o Luis Ezcurra. Del Arco imparteix Reporterisme.

El primer dia de classe amb Del Arco, aquest l’agafa, de nou, a contrapeu.

—Qui és la Juanita Biarnés?

—Soc jo —respon ella, estranyada.

—Quan acabi la classe vingui’m a veure.

Un cop finalitzada, la Joana va a parlar-hi.

—Miri, com a pràctica vull que em faci un reportatge complet de l’Escorxador de Barcelona. I ja li avanço que el dia que maten de tot és el dimecres, i que comencen a les cinc de la matinada.

Es queda glaçada. És clar que Del Arco recorda perfectament la conversa de l’examen d’ingrés, i també que ara dispara, periodísticament parlant, al seu punt dèbil.

—Seràs capaç d’aguantar-ho? —li pregunta el pare, un cop a casa.

Tot just ha començat uns estudis que espera que no tinguin res a veure amb el seu trist precedent acadèmic, i no vol que sigui amb mal peu. Haurà de fer un gran esforç.

La Joana contacta amb l’encarregat de l’escorxador i queden per al dimecres. Quan surt de casa és negra nit. Com que a aquelles hores no hi ha trens, el pare l’acompanya amb el cotxe i el xofer que utilitza per desplaçar-se amunt i avall, ja que ell no pot conduir a causa de la lesió a l’ull.

L’Escorxador General de Barcelona ocupa quatre illes de l’Eixample i està situat al límit amb el barri d’Hostafrancs. És com un submon dins de Barcelona. Un cop hi accedeix, tota sola, ràpidament s’adona que, al costat de tot allò, l’empresa del senyor Biosca, amb les llaunes plenes d’oli, era un joc de nens. Allò sí que és un ambient hostil, amb sang i mort per tot arreu. Amb dinou anys i la càmera penjant del coll, desentona enmig d’aquells homes habituats a la fortor, als crits dels cabrits, les vaques, els porcs... Els treballadors de l’escorxador l’observen amb sorna.

La Joana intenta no pensar en la repulsió que li produeix tot plegat mentre observa a través del visor el munt de cossos que es dessagnen. La sang corre per un canal que va a parar a la claveguera.

—Haig d’aguantar —es va repetint a ella mateixa.

A poc a poc, però sense aturar-se, va fent fotos. Un cop executats i fotografiats tots els animals que havien de morir, es dirigeix a l’encarregat.

—No hi ha res més? —pregunta, agosarada. És com si estigués drogada de fortor, borratxa de sang, i ja res de tot allò l’afectés.

—Home, si vol anar a la sala a on tenim els monstres... —li diu amb un somriure irònic.

—D’acord, porti’m a la sala dels monstres.

Així és com anomenen l’habitació plena d’animals dissecats amb diferents deformacions. Alguns tenen dos caps, tres potes, un sol ull. Són la part deforme i grotesca d’aquell submon. Clic.

Un cop a casa, revela les fotografies i s’adona que tenen força, que són bones. El pare, impressionat per les imatges, s’alegra de veure que, després de les fotos de l’avenc del Llest i dels crits de les Corts, la Joana ha tornat a sortir-se’n amb nota d’una prova difícil.

A la classe següent amb en Del Arco, li entrega la carpeta amb una trentena de fotografies. Ell els dona una ullada.

—Quan acabi la classe vingui’m a veure —li diu.

La Joana s’està tota la classe amb nervis i neguit. Està convençuda que ha fet una bona feina, però no sap si en Del Arco serà de la mateixa opinió.

Un cop finalitza la classe, se’n va a parlar amb ell.

—El seu treball està molt bé. Felicitats! —reconeix el periodista de cop i volta—. I aquest esforç que ha fet té premi. Hi ha un veterinari a Barcelona que està fent un llibre sobre com maten els escorxadors, i li comprarà les fotografies.

Tot i dissimular-ho, la Joana està entusiasmada. S’ha enfrontat a les seves pors i n’ha sortit victoriosa. Encara haurà de passar força temps perquè s’adoni realment de la importància d’aquelles hores a l’escorxador, de com l’han endurida, de com l’han fet més forta.

—Ah, i una cosa més —afegeix Del Arco—. Vostè serà una gran reportera.

4

Bofarull

En Valentí Popescu s’havia quedat sense passat. Nascut a Bucarest, quan tenia tretze anys la seva mare va intuir que la Segona Guerra Mundial —Romania era aliada dels nazis— comportaria canvis catastròfics, i que el millor era emigrar. I va encertar-ho.

Un cop a la capital catalana, els pares d’en Valentí —arquitecte ell, advocada ella— no podien exercir. La manca de reconeixement entre països enfrontats —els comunistes romanesos havien arribat al poder un cop finalitzada la guerra— convertia els seus títols acadèmics en paper mullat per al franquisme. Cap document —ni la partida de naixement— tenia cap mena de valor.

Fruit de tot això, els Popescu van haver de començar de zero. D’un dia a l’altre, aquella família romanesa de classe mitjana va començar a passar gana. La mort del pare d’un atac de cor un any i mig després d’arribar a Barcelona complicaria encara més les coses. El context no convidava a tornar a una Romania devastada amb milers de víctimes mortals i on s’havia instaurat una dictadura prosoviètica, però tampoc a aixecar el vol a Espanya, entre l’autarquia i la pobresa de milions de ciutadans.

En Valentí n’era un. Durant aquells primers anys lluny del seu país, la fam li havia obert els ulls. Moltes nits se n’anava a dormir havent menjat un sol àpat, i allò, més que cap altra cosa, li havia ensenyat a detectar l’essència de l’ésser humà.

Un aprenentatge que, una dècada després d’arribar a Barcelona, aplica a l’Escola Oficial de Periodisme, on no només és més gran que la resta d’alumnes, sinó també diferent. La majoria dels seus companys són fills de casa bona que veuen els estudis com un entreteniment que els permet sortir de la bombolla acomodada on han crescut. Amb la seva mirada modelada per les circumstàncies, en Valentí observa el gruix d’estudiants com una massa amorfa enmig de la qual sobresurten, excepcionalment, unes poques personalitats cristal·lines. La Joana n’és una.

En Valentí admira la gent intel·ligent que toca de peus de terra, i s’adona que ella ha tastat la vida real i que, per tant, actua amb sentit comú. Tot i ser quatre anys més gran que la Joana, pot parlar-hi de moltes coses, a diferència de l’infantilisme que destil·len les converses amb altres companys. En una ocasió, un estudiant ha de llegir davant de la classe la redacció que ha escrit. El text, carregat d’idealisme i ingenuïtat, provoca que la Joana i en Valentí es creuin mirades còmplices, conscients que aquelles paraules tenen poc a veure amb el món real.

La realitat també és que, per primer cop, la Joana se’n surt amb els estudis. Conscient del seu més que millorable passat acadèmic, opta per un perfil discret. A classe escolta molt i pregunta poc. No vol perdre aquest tren.

Hi ha dies que, després de classe, s’endinsa al Barri Xino amb alguns companys i en algun bar a mitja llum parlen de tot i de res. A part d’en Valentí, també es porta bé amb algunes de les poques noies, una desena entre la quarantena d’alumnes de la seva promoció. Moltes, igual que ella, han après la professió a casa. Com la Montserrat Campañà, filla de l’Antoni Campañà, un dels grans fotògrafs de Barcelona i amic del seu pare.

La Joana s’adona, però, que molts companys seus no es plantegen ni el periodisme ni la fotografia com a objectiu professional. I a més, pocs combinen els estudis amb alguna feina. Ella, en canvi, no només estudia per aconseguir l’acreditació oficial, sinó que els caps de setmana segueix treballant com a fotògrafa esportiva amb el pare.

A diferència de l’apatia professional de bona part dels estudiants, abans d’iniciar els estudis ella ja ha publicat desenes de reportatges a El Mundo Deportivo. Les seves fotografies han ocupat nombroses pàgines i fins i tot la portada del rotatiu. En aquest sentit, no pot evitar sentir-se diferent. A vegades, s’adona que alguns companys l’observen amb estranyesa. Però després de tres anys treballant amb el pare en entorns tan masculins, ja s’ha habituat a les mirades de desaprovació. Entre els estudis i la feina no descansa ni un dia, però se sent realitzada, així que tampoc veu cap raó per abaixar el ritme.

Un ritme intens que s’accelerarà encara més durant el primer curs, quan la figura imponent i voluminosa de l’Antoni Bofarull fa acte de presència a l’escola. Bofarull és propietari del restaurant Los Caracoles, situat al carrer Escudellers, però no ha anat a l’Escola per parlar de gastronomia, sinó de cinema. Perquè, a part de ser, amb el seu germà, l’amo d’un dels restaurants més emblemàtics —i el segon més antic— de Barcelona, també és actor (ha aparegut com a secundari en diverses pel·lícules), guionista i productor de cinema.

La seva intensa activitat al món del setè art, sumada a una innegable habilitat per a les relacions públiques, provoca que tot l’star system s’acosti fins al Gòtic a degustar els plats del restaurant. L’Ava Gardner —aficionada al pernil i al suquet de peix del local —, l’Ingrid Bergman, l’Alain Delon o en John Wayne són algunes de les estrelles cinematogràfiques, a les quals se sumen altres celebritats com en Christian Dior, en Dalí o en Charles Aznavour, que s’entaulen a Los Caracoles.

En Bofarull no és només una persona multifacètica amb contactes entre els famosos, també és un excèntric que cada matí baixa fins al restaurant des de la Bonanova, a la part alta de la ciutat, a dalt d’un carruatge de dues rodes tirat pel seu cavall blanc, Regalado, obsequi de l’empresari i ramader Álvaro Domecq. La seva figura voluminosa, muntada a la calessa, desperta la curiositat de nombrosos ciutadans que a primera hora del dia esperen el seu pas per la rambla de Canaletes.

Les excentricitats del restaurador, actor i empresari no afecten el dia a dia de la Joana fins que Titan Films, la productora d’en Bofarull, comença a preparar el rodatge d’Escuela de periodismo, pel·lícula que dirigirà en Jesús Pascual i que tractarà sobre els somnis d’un grup d’estudiants de Periodisme.

En Bofarull visita l’escola en diferents ocasions per conèixer millor com funciona, ja que l’argument de la pel·lícula transcorre en un centre similar, però també perquè necessita localitzacions i col·laboradors per al llargmetratge, i l’Escola Oficial de Periodisme li sembla el lloc ideal tant per a una cosa com per a l’altra.

La Joana no desaprofita l’oportunitat que li brinda en Bofarull i, com que en el càsting de la pel·lícula no l’agafen per interpretar cap personatge, ni com a secundària, s’apunta per formar part de l’equip tècnic, concretament com a foto fixa, feina que consisteix a immortalitzar seqüències del film —que es repeteixen expressament després de gravar-les— per tal de promocionar la pel·lícula als mitjans de comunicació i les cartelleres dels cinemes.

La pel·lícula es roda en exteriors de Barcelona, Mataró i París, mentre que les escenes d’interiors tenen lloc als estudis Orphea Films, els primers d’Espanya on es roden pel·lícules sonores i doblades, i que s’han convertit en un autèntic centre de producció cinematogràfica. Set anys abans que les flames els devorin en un incendi d’origen desconegut, allà s’hi grava Escuela de periodismo, tot i que algunes escenes s’enregistren en una aula de l’Escola on alumnes reals exerceixen de figurants al costat d’actors professionals que interpreten alumnes ficticis. Hi ajuda el fet que uns i altres tinguin una edat similar, com ara una jove actriu, només tretze dies més gran que la Joana, anomenada Núria Espert, que fa una col·laboració especial.

La pel·lícula aborda el dia a dia d’uns estudiants de Periodisme i reflexiona sobre les capacitats femenines i els prejudicis masclistes. I ho fa a través d’uns alumnes que s’aventuren en contextos poc femenins, com la boxa o els toros. El punt de partida és una discussió a classe, promoguda pel professor, sobre el paper de la dona en el periodisme, després que una quinzena de noies de l’escola hagin entrevistat el torero Antonio Borrero, Chamaco —que s’interpreta a ell mateix— i hagin escrit la crònica de la posterior cursa de braus.

—Jo opino que la dona està perfectament capacitada per al periodisme —argumenta a l’inici del debat una alumna que, en la pel·lícula, respon al nom d’Alicia Campos. És ella qui s’ha encarregat de les fotografies de l’entrevista amb Chamaco.

Aquella afirmació desperta comentaris jocosos, somriures irònics i mirades burletes d’alguns nois. La Joana —que en l’escena apareix a la segona fila de la classe, simulant escoltar amb atenció— no necessita cap guió cinematogràfic per saber del que parlen. Coneix aquells prejudicis. Se’ls va trobar al camp de les Corts, entre altres llocs, però a diferència de l’Alicia Campos fictícia ella feia fotos reals.

—No negaré —argumenta un altre actor que fa el paper d’alumne— que la dona es posa de moda en el periodisme. Però jo pregunto: la dona té aptituds i condicions per cultivar el periodisme en tota la seva extensió?

La pregunta provoca reaccions dividides. La Joana, en la faceta de figurant, assenteix visiblement mentre al seu costat un alumne nega amb el cap. Un contrast de gestos als quals ella també s’enfronta al món real. Mentre uns discrepen de la seva feina els caps de setmana, d’altres en fan crítiques força positives.

Més que en la seva tasca puntual de figurant, on la Joana s’esforça és en la seva nova feina de foto fixa, que, a més, realitza sense l’ajut del pare. Lluny del ritme frenètic de la fotografia esportiva, com a foto fixa aprèn a treballar l’enquadrament i el control de la llum.

El problema és que entre el material fotogràfic, els desplaçaments i el menjar, li queden uns honoraris minsos. Per això planteja a Bofarull que li deixi menjar al restaurant o li apugi el sou. Davant la disjuntiva, l’empresari accepta la primera opció i la primera setmana de rodatge la Joana s’entaula cada dia a Los Caracoles.

Un cop a la setmana l’equip de la pel·lícula ha d’anar al xalet d’en Bofarull a cobrar els honoraris. Els treballadors s’estan en filera al jardí, davant d’una finestra amb reixa, rere la qual hi ha la figura voluminosa d’en Bofarull, que, assegut darrere una tauleta amb el llistat amb les nòmines, va pagant el personal. La Joana es fixa que cada cop que dona els diners, desvia la mirada, com si tingués alguna mena de pudor.

En canvi, quan li arriba el torn, en Bofarull repassa la llista i la mira fixament.

—Vostè és la foto fixa, no?

—Sí.

—Escolti, s’ha acabat això de dinar a Los Caracoles, entesos? Que cada dia escull el millor plat. Ja li augmento els honoraris, però al restaurant s’hi va pagant.

A partir d’aquell dia la Joana no té més remei que dinar amb la resta de l’equip tècnic en alguna de les tavernes de la ciutat.

El rodatge de la pel·lícula, que la Joana combina sense problemes amb els estudis i la fotografia esportiva, s’allarga fins al segon curs. I quan l’agost del 1956 els cinemes Windsor i Pelayo de Barcelona acullen l’estrena d’Escuela de periodismo amb gran èxit de públic, el nom i cognom de la Joana apareix als crèdits del film i, setmanes després, al seu títol de periodista gràfic. És una de les primeres dones del país formades com a tal, i ja pot disposar del carnet oficial, tot i que encara tarda uns mesos a ser expedit.

Aquell mateix estiu s’inicia el rodatge de Cuando el valle se cubra de nieve, pel·lícula produïda per Imperial Films que tracta de dos contrabandistes que, després d’un crim, s’amaguen al Pirineu català, on un d’ells troba l’amor. És l’estrena com a director de José Luis Pérez de Rozas, operador en cap d’Escuela de periodismo i membre de la saga de fotògrafs més coneguda de Catalunya, que treballen per bona part dels mitjans de Barcelona. Així doncs, hi ha poques places vacants. Allò, sumat al fet de ser una dona, suposa un problema per a la Joana, que veu com se li complica l’accés a treballar per a un diari.

—Una dona fotògrafa? És que ja saps.... —li deixen anar en més d’una ocasió.

En canvi, en José Luis Pérez de Rozas confia plenament en ella, i li encarrega tota la producció fotogràfica de la pel·lícula, que es grava al Pirineu lleidatà, al port de Barcelona i en alguns platós cinematogràfics.

Malgrat haver finalitzat els estudis, la majoria dels companys de l’Escola Oficial de Periodisme no exerceixen la professió, excepte uns pocs, com en Valentí, que ha trobat feina en capçaleres de Madrid. La Joana té força feina com a fotògrafa, però quasi sempre a Barcelona. Amb l’obtenció del carnet de premsa ja no depèn del seu pare per a la feina, però se li presenta un problema logístic. Després de centenars de viatges amunt i avall en tren, sap que té una conversa pendent amb ell.

—Pare, haig de parlar amb vostè —li diu finalment un dia.

La conversa té lloc un matí al menjador de casa.

—Bé, doncs digues.

La Joana està nerviosa. Vol mesurar molt bé les paraules.

—Li voldria proposar d’anar a viure a Barcelona, on crec que disposaré d’un gran angular. Allà puc abastar molt més. Tot i el meu amor per Terrassa, se m’està quedant petita. Què hi faré, aquí? A Barcelona se’m tanquen les portes dels diaris, però puc treballar en altres coses.

Al menjador es fa un silenci interminable.

—T’entenc perfectament —respon, comprensiu, el pare—. Només t’haig de demanar un favor; una súplica: no em facis abaixar mai el cap.

La Joana li promet que no farà mai res que l’avergonyeixi. Encara no ho sap, però aquella promesa la guiarà durant la resta de la seva vida. Tant ella com en Valentí tot just estan construint-se un futur en una Espanya endarrerida i empobrida que, després d’anys d’esquena al món, inicia una lenta i progressiva obertura, alhora que el vell continent es recupera dels estralls de la guerra i estableix les bases per viure en democràcia.

La Joana i en Valentí ja no es veuran mai més. Ell, que ha quedat primer de la promoció a l’Escola Oficial de Periodisme, i que es convertirà en un professional reconegut que durant vint-i-cinc anys exercirà com a corresponsal de La Vanguardia a Alemanya, sempre la recordarà com una noia simpàtica, optimista i bonica. O el que és el mateix, una noia normal. El que no és normal, pensa, és el franquisme.

5

Senyora Lali

El pis es troba al carrer Madrazo, al barri de Sant Gervasi. És un estudi tan reduït que no té més remei que instal·lar el laboratori dins d’un armari encastat, on a les nits positiva i revela. Tot i això, la Joana puja sovint a Terrassa i aprofita per revelar a l’estudi del pare.

Aquell pis a la zona alta de Barcelona l’hi ha aconseguit en Renato, un italià amb qui la Joana fa un temps que surt. Genovès, amb una calvície avançada i uns anys més gran que ella, viu al mateix edifici, dos pisos més amunt, en un apartament força més ampli. En Renato és cap de publicitat de Faema, una marca de màquines de cafè per a qui la Joana fa puntualment de fotògrafa. Tot i ser parella, en Renato no va mai a casa els pares de la Joana, però sí que coneix la Montse, que ja és una adolescent que a vegades va en tren fins a Barcelona per estar amb la seva germana.

En un parell d’ocasions, a l’estiu —quan no hi ha escola—, la Montse assisteix a algun rodatge on la Joana treballa com a foto fixa. Allà al mig, callada i obedient, observa com es mou amb desimboltura entremig d’actors i tècnics. A diferència d’ella, més reservada, la Joana és oberta i decidida. La Montse també veu, amb un punt de preocupació, com aquell caràcter desperta suspicàcies entre algunes noies de Terrassa, malgrat que els seus comentaris no semblen afectar la Joana.

La Montse ha estat als rodatges de Cuando el valle se cubra de nieve, i un temps després al de Las locuras de Bárbara. El film, dirigit per l’argentí Tulio Demicheli, està protagonitzat per la coneguda actriu mexicana Silvia Pinal, que al seu país és un mite eròtic, tot i que a Las locuras de Bárbara s’han rebaixat les connotacions sexuals per evitar problemes amb la censura. És el primer cop que la Joana treballa per al prolífic director i productor cinematogràfic Ignasi F. Iquino. Li ha aconseguit la feina en Federico Canudas, membre de l’equip tècnic, homosexual i bon amic seu.

—Ai, nena, no et preocupis, que et posaré a totes les pel·lícules que pugui —li havia dit.

La pel·lícula, com totes les d’Iquino, es roda als estudis IFI, situats al Paral·lel. L’Iquino havia invertit els seus estalvis a convertir l’antic local d’un club nocturn en un ampli espai amb tres platós, divuit camerinos, cinc sales de muntatge, tres oficines de producció, una sala de maquillatge i perruqueria i fins i tot una sala de projecció, a més d’un magatzem, tallers i garatge.

En aquell món, el del cinema, la Joana cada cop coneix més gent. No només manté una bona relació amb en Canudas i altres membres de l’equip tècnic, sinó també amb les maquilladores. I fa amistat amb Gloria Paraíso Ballarín, una actriu aragonesa que respon al nom artístic de Gisia Paradís. Culta, simpàtica i un any més gran que la Joana, Las locuras de Bárbara és la seva primera incursió en el setè art.

Qui li fa més respecte és l’Iquino. Li imposa el seu semblant seriós, tot i que ningú discuteix la seva professionalitat. Ella s’adona que no només en sap un munt de cinema, sinó també de fotografia. Abans de convertir-se en cineasta, Iquino ha estat fotògraf, dibuixant, violinista i decorador teatral. És un personatge polivalent que ha estat capaç de crear tota una indústria al seu voltant i que produeix pel·lícules de caràcter popular sense aturador, adaptant-se a les necessitats de cada moment.

Allò, per tant, pot assegurar a la Joana un munt de feina. I cal que hi estigui preparada. Ha après del pare la importància d’invertir part dels guanys en material fotogràfic. El problema és que ella desitja una Linhof, una càmera alemanya que utilitzen molts fotògrafs, però que costa una pila de diners. El pare, conscient de la qualitat indiscutible de l’aparell, decideix fer un esforç, s’endeuta i la hi compra.

Gràcies a la Linhof, la Joana afronta molt millor les feines que se li presenten i que l’acosten a l’objectiu de consolidar-se professionalment a Barcelona. Conscient que les portes dels diaris segueixen tancades, es concentra en altres àmbits. A part dels esports, el cinema i encàrrecs puntuals de fotografia industrial, també retrata nens petits. És una feina que exerceix sense problemes —i, sobretot, sense pressió pel fet de ser dona— entre famílies adinerades de Terrassa i Barcelona. Acostumen a ser nens complicats que plorarien en un estudi fotogràfic, així que la Joana es desplaça fins a casa seva. Sap com tractar-los, i com que el resultat agrada als progenitors, corre la veu i va ampliant la clientela.

Curiosament, aquella feina, innòcua i senzilla en un entorn benestant, li permet eixamplar encara més el seu camp professional. Tot comença quan coneix la periodista Pilar de Avia, directora de Moda en España, una revista que s’edita a Madrid. De Avia i el seu marit, jutge de professió, han adoptat unes bessones a les quals la Joana fotografia. Afable i educada, De Avia queda encantada amb la feina d’aquella jove professional, per qui ràpidament sent afecte, així que li comença a encarregar que cobreixi actes de l’alta costura de Barcelona per a Moda en España.

La Joana ho accepta encantada. Li encanta la moda i sempre que pot llegeix revistes estrangeres com la italiana Oggi. L’encàrrec no és menor. L’alta costura barcelonina és la més rellevant d’Espanya. Una de les dissenyadores que més fotografia és l’Assumpta Bastida, que té una casa d’alta costura al passeig de Gràcia.

Definitivament, és una feina que li agrada. A més, és un entorn còmode, ideal per a una dona. Se sent observada, però són mirades diferents de les dels camps de futbol. Ara tenen un punt d’admiració.

Com que cada cop va més atrafegada amb la fotografia de moda, la foto fixa, les fotografies de nens i la fotografia industrial, ja no pot ajudar tant el pare els caps de setmana amb les competicions esportives. En realitat, des que ha iniciat els estudis a l’Escola Oficial de Periodisme ha hagut d’anar reduint la seva implicació en el negoci familiar a mesura que aconseguia altres feines, excepte encàrrecs puntuals.

Com quan, el juliol del 1958, cobreix el Tour, concretament les etapes dels Pirineus. És el primer cop a Espanya que una dona és enviada especial de la ronda francesa. Els organitzadors de la cursa, contrariats, li diuen que una senyoreta no pot cobrir la carrera. Tot i això, la Joana se les acaba empescant per esquivar la seva vigilància i fer la feina que li han encarregat.

En l’àmbit laboral tot sembla anar sobre rodes. Té feina de fotògrafa, se sent reconeguda i viu a Barcelona, on cada cop té més contactes. Però quan menys s’ho espera, li arriba un sotrac important. Un dia, estant amb en Renato, deixen la Linhof al cotxe d’ell mentre pugen a l’apartament. Només és una estona, però quan tornen s’adonen que algú ha forçat el vehicle i ha robat la càmera. El drama és majúscul.

El pare, visiblement preocupat, fa córrer la veu entre companys de professió, i a través de l’Enrique Rubio —conegut periodista de successos— contracta uns detectius perquè intentin recuperar el preuat aparell, però no apareix. La Linhof es dona definitivament per perduda. Allò suposa un revés econòmic important, perquè el pare encara està pagant-la, la Joana necessita una altra càmera i, a més, hi ha el cost dels detectius.

Per tot plegat, el pare es torna a endeutar i li compra una nova càmera. Però davant de totes aquelles despeses extres, cal prendre mesures. La Joana deixa el pis de Madrazo i torna a Terrassa. A partir d’ara només es quedarà a Barcelona, en pisos compartits, quan tingui molta feina. Ja no es pot permetre un apartament només per a ella sola. A més, el pare es veu obligat a treballar més els caps de setmana per saldar el deute acumulat.

—Agafaré més feina, però tu, quan puguis, m’ajudes —li diu.

Així, la Joana s’implica de nou amb el pare. El robatori ho ha trastocat tot fins al punt que, després d’un any d’anar plegats, ho deixa córrer amb en Renato.

El novembre del 1961 la Joana es trasllada a Madrid per cobrir la segona edició dels Sis Dies de Madrid, una carrera de ciclisme en pista que es disputa al Palau d’Esports i on s’imposen una parella de corredors suïssos. Una de les sensacions de l’acte és la presentació de la cyclette, una bicicleta estàtica creada a Itàlia que permet fer exercici sense necessitat de moure’s de casa. La Joana fotografia —i publica— l’Alejandro del Caz, president de la Federació Nacional de Cicilisme, pedalejant amb vestit i corbata a sobre la cyclette. Enmig d’aquell ambient lúdic i esportiu —hi assisteixen tres-centes mil persones—, la presència de la Joana no passa inadvertida als periodistes de Pueblo, un dels diaris més populars de la capital espanyola. Tot i portar més de vuit anys exercint de fotògrafa, la presència d’una dona en una professió com aquella els fascina, així que decideixen entrevistar-la.

«Els presentem la Juanita Biarnés. Encara que costi de creure-ho, és un dels reporters gràfics més capacitats que té Espanya», comença l’entrevista, per després incidir en la seva edat —vint-i-sis anys— i alçada —1,77 d’estatura—. «És guapa, no és rica i té autèntica vocació», afegeixen. Al text comencen parlant dels estudis que no li agradaven, de la influència del seu pare i les primeres fotos a l’avenc del Llest, però després passen a aspectes més concrets amb preguntes incisives.

—T’agrada el futbol?

—L’haig de veure cada diumenge, però m’acovardeix.

—En què gastes els diners?

—En vestits, llaminadures i material fotogràfic.

L’article s’acompanya d’una foto, un pla mitjà curt vertical on surt ella mirant fixament el fotògraf mentre sosté una càmera entre les mans, amb el dit al disparador.

—Si algun dia haguessis de deixar la teva feina?

—No seria ningú. No podria viure.

La Joana també els explica que, a més d’esports, fa fotografia de moda i de cinema, i recorda com al Tour va haver de trampejar la vigilància dels organitzadors. També es queixa dels sous baixos de la professió i té un record per a en Conrad Cadirat, corredor de motos amb qui mantenia una amistat i que ha mort dos anys enrere durant la cursa de les 24 Hores de Montjuïc. La Joana li havia fet l’última fotografia una estona abans de l’accident.

—L’amor?

—Més tard. Ara no és compatible.

Respon allò sense ser conscient que, segons el cens de l’any anterior, la mitjana d’edat de les barcelonines a l’hora de contraure matrimoni és de vint-i-quatre anys.

Al final de l’entrevista els dona la targeta de visita, amb les seves dades.

—És per si les necessiten algun dia.

A la targeta hi posa FOTÒGRAF en lloc de FOTÒGRAFA, tal com destaquen al titular. És la manera de la Joana d’igualar-se amb els homes. D’envair el seu terreny.

La solteria que reconeix a l’entrevista s’acaba quan, temps després, comença a sortir amb en Juan Berenguer, un jove alt, prim i amb bona presència que treballa com a mariner en un vaixell mercant. A diferència d’en Renato, aquest cop la Joana oficialitza la relació i presenta el noi als seus pares, que, des d’un principi, el veuen com un xicot educat, afectuós i bon jan que s’integra ràpidament a la família.

Malgrat la relació amb en Juan, la Joana es concentra, sobretot, en la feina. És la seva prioritat. En Federico Canudas ha complert el que li va dir i la Joana acumula experiència als estudis Iquino com a foto fixa en pel·lícules com Crimen para recién casados, amb en Fernando Fernán Gómez i la Concha Velasco, o Botón de ancla, protagonitzada pel Dúo Dinámico. Hi ha setmanes amb tanta feina que no té més remei que quedar-se a dormir a Barcelona en els pisos on va habitualment. Alguns són de periodistes amics del pare; uns altres, de famílies que en lloguen alguna habitació, com si es tractés d’una pensió. Un d’aquests és el de la senyora Lali, una veïna d’en Federico que viu en un apartament enorme al carrer Floridablanca.

El marit de la senyora Lali, com en Juan, és capità de vaixell, però en aquest cas d’un de molt important: el Ciudad de Toledo, que amb 139 metres d’eslora cobreix la línia marítima de Guinea Equatorial. A la senyora Lali —baixeta, grassoneta, rossa i presumida— no li falten els diners, però, per la feina del marit, que passa llargues temporades fora de casa, té massa temps lliure i està molt sola en aquell pis immens, així que agraeix la companyia. Per distreure’s una mica, fa d’extra en pel·lícules.

En l’ambient cinematogràfic, i malgrat ser només una figurant, la senyora Lali és coneguda, ja que té fama de vident. Molta gent la busca perquè els digui el futur.

—El que dic és el que veig —els assegura.

En canvi, a alguns no els veu res i és incapaç de fer-los cap predicció.

La senyora Lali no fa ostentació dels seus dots, i la Joana, habituada a veure-la fer aquelles prediccions, no li dona més importància fins que un vespre, tot parlant abans d’anar a dormir, la dona li assegura que veu el seu futur.

—Et diré una cosa, Joana. Tu marxaràs de Barcelona, et casaràs amb un estranger, no tindràs fills i seràs molt famosa.

La Joana se’n va a dormir preocupada. Algunes coses de la predicció li queden massa lluny, però

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X