Un banquet de plomes

L’únic que quedava de Wintlòria era el bosc, i del bosc tampoc no en quedava gaire cosa.

Es deia que els arbres posseïen una màgia antiga i misteriosa: fulles capaces d’eliminar cicatrius, fruits tan nutritius que podien alimentar una família sencera durant una setmana, escorça que gratava qualsevol picor, per molt irritant o inconvenientment situada que estigués. Per tots aquests motius, el bosc atreia l’atenció no desitjada de moltes persones incapaces d’apreciar la bellesa, llevat que poguessin arrancar-la i posseir-la.

A mesura que el bosc s’anava fent petit i els caçadors de trofeus es tornaven més avariciosos, molts dels animals van anar desertant de les branques que habitaven. Tanmateix, hi havia un grup de criatures que es resistia tossudament a abandonar casa seva.

Només quedaven dinou lloros wintlorians de pit lila arreu del món, i gairebé tots vivien al bosc pluvial de Wintlòria. Eren una espècie sorollosa i profundament inútil; sempre estaven cercant una nova ocasió per cantar una cançó o celebrar una altra desfilada de plomes, quan el que haurien hagut de fer era preocupar-se més per la seva supervivència.

Aquell dia concret, els lloros s’havien congregat en el tronc buit de l’arbre més gran de tots, per celebrar el tercer banquet de la setmana. El primer havia tingut lloc per commemorar el mig aniversari del gos gal·lès favorit de la reina, i el segon havia servit per celebrar el fet que un dels lloros per fi havia trobat el tros de cordill que havia estat buscant tota la tarda. Aquest tercer banquet, en canvi, prometia ser el més especial de tots.

Tots els lloros anaven abillats amb els millors plomalls. Ponien àpats deliciosos en forma d’ou els uns per als altres, i el volum de les cançons estava a punt d’assolir un nivell que alguns podrien haver descrit com a «agressiu». A la capçada de l’arbre, un lloro jove i mascle anomenat Mortimer penjava una pancarta que deia: BENVINGUDA A CASA, CLAUDETTE.

—Una pancarta estupenda, Morty! —va exclamar la Giulietta, un lloro extremament ben vestit—. Necessites una miqueta d’ajuda per penjar-la?

En Mortimer va fer una ganyota. Per començar, l’única persona a qui permetia que li digués «Morty» era la Claudette. En segon lloc, odiava l’obsessió de la seva espècie per fer totes les coses junts.

—Estic bé —li va etzibar—. No necessito ajuda.

—Ja sé que no en necessites —va respondre la Giulietta—, però és maco tenir-ne igualment, oi que sí? Si només ens centréssim en les coses que necessitem a la vida, no existirien el txa-txa-txa ni el pastís de gerds amb formatge.

Entusiasmada amb la seva meravellosa observació, la Giulietta es va posar a taral·lejar una melodia a ritme de txa-txa-txa, mentre remenava un cul de dimensions considerables i ponia un ou que contenia un pastís de gerds amb formatge. Va aixecar el vol i va engrapar una de les puntes de la pancarta d’en Mortimer.

—Deixa’m estar! —va cridar en Mortimer, arrabassant-li la pancarta.

—No penso fer-ho —va dir la Giulietta, recuperant-la—. Tots els lloros sabem que quatre urpes són millors que dues.

La batalla va continuar, amb la Giulietta entestada a oferir ajuda i en Mortimer encara més entestat a no acceptar-la, fins que la pancarta es va estripar pel mig.

—Ostres —va dir la Giulietta.

—Ostres? —va deixar anar en Mortimer—. M’he passat tota la setmana treballant-hi perquè quedés perfecta per a la Claudette, i ara tu te l’has carregat, tros d’ocellot!

Els ulls de la Giulietta es van omplir de llàgrimes de color lila. No estava acostumada a sentir paraules tan poc amables al bosc, perquè tots els wintlorians solien ser considerats mútuament i amb el món que els envoltava.

—H-h-ho sento, M-M-Morty —va tartamudejar—. Hauria d’haver anat més amb compte.

—No m’hauries d’haver molestat, per començar —va respondre en Mortimer—. Fuig i ves a desgraciar la vida a algú altre.

La Giulietta va tornar a baixar aletejant fins al peu de l’arbre, mentre deixava anar una pluja de llàgrimes de color lila. En Mortimer va penjar la part que quedava de la pancarta, que ara deia: GUDA A CASA, CLAUDETTE.

L’aclaparava una sensació de culpabilitat per com havia tractat la Giulietta, per molt que hagués estat ella qui li havia destruït la pancarta. Sabia que la Claudette el forçaria a demanar-li disculpes quan arribés, de manera que, de mala gana, va baixar d’una revolada fins al peu de l’arbre.

El tronc buit era un rebombori de color lila, amb tot d’ocells que cantaven i ballaven una alegre melodia que feia referència al retorn del seu lloro favorit. Cantaven sobre l’exquisida esponjositat de les plomes de la Claudette, sobre la melositat sedosa de la seva veu, sobre l’amabilitat que mostrava a tothom que coneixia. Hi havia fins i tot una estrofa sencera dedicada a la lluïssor del seu ull esquerre.

A diferència de la resta de membres de l’espècie, en Mortimer no era gaire aficionat als banquets. Normalment posava excuses per evitar-los, i si havia fet una excepció en aquest cas era per l’afecte que sentia per la Claudette. De fet, de tots els lloros del bosc, en Mortimer era probablement el que més estimava la Claudette. Ella li havia fet de mare quan els seus pares havien mort víctimes dels caçadors de trofeus.

Si en Mortimer hagués estat un lloro aficionat a cantar i a ballar, hi podria haver afegit una estrofa que hauria commogut els ocupants de l’arbre fins a fer-los plorar. Va pensar que potser faria bé de provar-ho, en honor de la Claudette. A contracor, tremolant lleugerament, es va endinsar una mica més en la reunió. Però abans de tenir ocasió de cantar una sola nota o de remenar el cul ni que fos una miqueta, el bosc sencer va començar a tremolar.

Un bassal va prendre forma davant de l’arbre. Al principi semblava un bassal ben normal, com els que podríeu trobar al paviment després d’un dia de pluja, o al gimnàs després d’un partit especialment intens de joc de matar. Però de sobte va començar a escopir i a xiuxiuejar.

—Està venint! —va exclamar en Mortimer—. En qualsevol moment, la Claudette serà aquí!

Les setmanes anteriors, la Claudette les havia passat sota la vigilància de la Divisió per Eliminar Brivalls en Secret (DEBS per als amics), una organització secreta en la qual els agents viatjaven gairebé exclusivament a través de portals en forma de bassal. Cap dels lloros no sabia exactament per quin motiu la Claudette havia requerit la vigilància de la DEBS, però tots estaven extraordinàriament emocionats davant la perspectiva de tornar-la a veure. En Mortimer va estarrufar les plomes per assegurar-se que tenien un aspecte impecable, i els altres van continuar cantant la cançó de la Claudette a un volum cada vegada més eixordador.

El bassal va escopir tres agents de la DEBS, també coneguts com a Debers: un humà, un ésser més o menys humà i, finalment, un que no era humà en absolut. Tots ells duien armes tan diverses com el seu aspecte.

—Qui és el lloro de rang més alt de tots vosaltres? Duc un missatge especial de l’agent en cap de la DEBS, el senyor Nicholas Nickle —va dir l’agent Hughie, un home afable que duia una pistola làser.

—A Wintlòria no existeix cap sistema de rangs —va respondre un dels lloros amb una forta cantarella—. Tots els homes, lloros i gripaus vivim al bosc en igualtat.

—Això és simplement inacceptable —va dir l’agent Louie, que era més o menys humà i tenia escames taronges en comptes de pell—. Hi ha d’haver algú que mani. No podem mantenir una conversa amb tots vosaltres a la vegada.

—Per què no, si es pot saber? Nosaltres, els wintlorians, som uns grans conversadors. Poseu-nos a prova en qualsevol tema i us asseguro que no us decebrem —va respondre un altre lloro.

—Nomeneu… un… líder —va proposar l’agent Stewie, que semblava el producte d’un enamorament entre un cactus i una mostela grossa—. En cas contrari, no podrem transportar la Claudette a aquesta ubicació.

—Ja me n’ocupo jo —va dir en Mortimer, fent un pas endavant—. Porteu-nos la Claudette, ara mateix.

Hi va haver una pila de murmuris dels altres lloros. Cap d’ells no ho gosava dir en veu alta, però tots pensaven que, si algun dia hi havia d’haver un líder de l’espècie, certament no seria en Mortimer.

L’agent Hughie es va ajupir i va enganxar el nas al bec del jove lloro.

—Digues el teu nom, el rang i l’ocupació.

—No és assumpte vostre, no és assumpte vostre i no és assumpte vostre —va respondre en Mortimer—. On és la Claudette?

L’agent Hughie va fer una indicació a l’agent Louie, que va lliurar a en Mortimer una fitxa mèdica incomprensible. L’agent Stewie va xiuxiuejar unes coordenades a un aparell de ràdio molt peculiar.

—El senyor Nickle creu convenient que us advertim sobre l’estat de salut de la Claudette, perquè sabem que us ha estat ocultant la veritat —va dir l’agent Hughie—. No volia que us amoïnéssiu.

—Què vol dir, això? —va preguntar en Mortimer. Parlava amb un to brusc i antipàtic, però per dins frisava de por i de preocupació—. Parleu.

—La Claudette ha entrat en contacte amb una criatura tan fosca, perillosa i espinosa com un eriçó que aguaités entre les ombres amb un torpede preparat per disparar —va respondre l’agent Louie—. Hem fet per ella tot el possible, però hi ha alguna cosa que li bloqueja la recuperació. La seva experiència amb… aquesta cosa… l’ha afeblit.

—Encara sort que és viva —va fer l’agent Stewie, amb un estremiment—. Aquesta criatura sempre deixa un rastre de mort i destrucció.

—Quina criatura? —va preguntar en Mortimer—. Per què no en pronuncieu el nom?

Els tres agents van intercanviar mirades.

—Només us en volem mentalitzar —va dir l’agent Hughie, fent un gest amb el cap en direcció a l’agent Stewie—. El senyor Nickle ha pensat que és el mínim que mereixeu.

L’agent Stewie va remenar un dispositiu d’alta tecnologia que s’assemblava poderosament a un paraigua. El portal del bassal va començar a xiuxiuejar i a escopir una altra vegada, però ara d’una manera més violenta.

Els lloros que es trobaven més al darrere, com que no havien sentit la conversa, van començar a victorejar, a cridar i a cantar la cançó de la Claudette un altre cop. La resta de lloros s’hi van afegir, amb l’esperança de reforçar l’esperit amb la cançó, però en Mortimer va romandre amb el bec clos.

El cant va pujar de volum, i la intensitat dels sorolls i dels espetecs del bassal va anar en augment, fins que en va emergir una cosa de color lila. El cant es va aturar immediatament.

La cosa lila era la Claudette.

Els lloros van trigar un moment a reconèixer-la, perquè estava molt canviada. Les plomes que abans havien estat esplèndides ara eren pàl·lides i clapejades, la brillantor li havia fugit dels ulls, i duia una petita crossa sota una de les ales. Amb un gran esforç, va dibuixar un somriure amb el bec.

—Hola, tresors —va dir. La veu, abans tan bonica, ara era rogallosa i trencada—. M’alegro molt de veure-us. Cantem una…?

La Claudette havia volgut fer el cor fort, però l’esforç li havia resultat excessiu. Va trontollar sobre les urpes i va caure a terra.

De seguida, en Mortimer va volar al seu costat. Els altres lloros van anar a buscar fulles, escorces, fruits i altres secrets del bosc que poguessin servir per guarir els mals de la Claudette. En Mortimer la va bressolar amb les ales petites, mostrant una delicadesa i un tacte que els altres lloros no havien vist mai.

—Claudette… Jo… —va intentar dir en Mortimer.

No sabia què dir. L’últim cop que l’havia vist, havia ofert un concert sencer sense despentinar-se. Ara ni tan sols era capaç d’acabar una frase. El fet de veure el seu lloro favorit en un estat tan deplorable va fer que sentís por i impotència, però, per damunt de totes les coses, una fúria desmesurada.

—Qui t’ho ha fet, això, Claudette? —En Mortimer va provar de parlar en un to suau, però la veu li va sortir dura i ressentida—. Digues-me’n el nom!

—La bèstia —va murmurar la Claudette. Reunint totes les forces que li quedaven, es va incorporar i li va xiuxiuejar a l’orella—: He vist la ment de la bèstia, Morty. Els actes més esgarrifosos, els records més horribles. I, malgrat tot, res no es pot comparar amb les coses que vol fer a una noia que es diu Bethany. Salva-la, Morty. Fes el que calgui, però SALVA LA BETHANY.

La Bethany i la No-bèstia

—DEIXA’M ANAAAR! —va cridar la Bethany, amb les dues llengües grasses de la bèstia lliscant-li al voltant del coll com una parella de cobres avaricioses.

Estava atrapada entre les parets vermelles i lluents de la gàbia làser de la DEBS. El seu millor amic, el jove de cinc-cents dotze anys Ebenezer Tweezer, jeia a terra, inert.

—Doncs mira, no ho penso fer —va dir la bèstia. La Bethany no sabia com era possible que encara pogués parlar, perquè no li veia la cara—. Aquest festí en concret fa molt de temps que l’espero, i tinc la intenció de gaudir del meu sopar.

Mentre la bèstia parlava, més i més llengües envoltaven la Bethany, primer lliscant-li per les vambes i els texans, després cobrint-li el jersei i, finalment, atacant-li la cara.

—Realment pensaves que podries fugir de mi? —va preguntar la bèstia. La Bethany es cargolava i es retorçava mentre les llengües l’arrossegaven dins de la boca bavallosa i pestilent de la bèstia—. No te n’havies adonat fins ara? Sempre tinc un as a la màniga.

La bèstia va emetre una rialleta greu i llefiscosa. Veient-se cada cop més a prop del final, la Bethany va comprendre que era del tot inevitable. No tenia cap possibilitat de derrotar la bèstia.

I aleshores, just quan estava a punt de ser devorada a bocinades, la Bethany es va despertar.

Es va trobar fent voltes al llit de la seva habitació de la casa de quinze plantes. Estava totalment xopa. Al començament va pensar que estava amarada de bava de la bèstia, però llavors va veure que era la pròpia suor. Frenèticament, es va donar uns copets al cos per comprovar que cada membre, cada dit, cada artell i cada genoll eren a lloc, a punt per fer-se servir, és a dir, que no havien estat devorats.

Quan va sortir del llit, les cames encara li tremolaven i es va haver de fregar els ulls unes quantes vegades per assegurar-se que no estava realment atrapada a la gàbia de la bèstia.

—Cervell estúpid —va grunyir—. Per què sempre em fas tenir malsons?

Feia mesos que el cervell la turmentava amb aquells malsons, des de l’últim cop que havia vist la bèstia dins de la gàbia. De vegades, la seva ment ideava escenaris molt elaborats, amb teteres que explotaven i ruscs d’abelles volcànics; d’altres vegades, anava més per feina i se cenyia a la clàssica decapitació.

La Bethany sempre trigava una estona a recuperar-se’n. Estava eternament agraïda que la criatura que l’havia estat a punt de devorar viva (dues vegades) estigués tancada en una gàbia llunyana. Si no fos perquè encara li tremolaven les cames, podria haver provat fins i tot de saltar d’alegria.

La Bethany es va vestir i va sortir disparada de l’habitació, decidida a oblidar-se de tot plegat. No havia explicat a ningú el tema dels malsons, perquè, d’alguna manera, parlar-ne els feia més reals.

Quan va baixar a la planta principal, va trobar l’Ebenezer esguardant, amoïnat, per la finestra. Normalment, a la Bethany li agradava començar el dia fent alguna broma a l’Ebenezer o burlant-se de les armilles ridícules que portava, però el fet d’haver-lo vist morir en el somni la va posar d’un humor més generós. Va córrer cap a ell i es va limitar a espantar-lo amb un somriure lleugerament terrorífic.

—Bon dia, cara de cretí! —Va trigar un moment a decidir-se, perquè no era gaire hàbil expressant els sentiments—. Només vull que sàpigues… que m’alegro molt que no t’hagin assassinat de manera horrible.

L’Ebenezer es va allunyar de la fin

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X