1

La casa vora la cala

Llavors l’hi diràs?

La Virginia va aixecar el cap per mirar breument cap a la platja. Alguns companys ja estaven fent el sopar i havien començat a rostir salsitxes i hamburgueses a la foguera. D’altres encara xipollejaven a l’aigua aprofitant els últims raigs de sol. Però els qui li cridaven l’atenció eren els nois que jugaven a vòlei.

Sobretot un.

La Virginia es va posar vermella i tot seguit va abaixar la vista. En circumstàncies normals, li resultava extraordinàriament difícil mirar l’Eric sense que se li accelerés el cor. Ara que ell es passejava per la platja en banyador, sense samarreta..., era molt més complicat, per no dir impossible.

De manera que es va tornar a concentrar en les rugositats de la roca on estava asseguda. Hi havia descobert unes quantes pagellides i mirava d’arrencar-les amb l’ungla, sense gaire èxit.

La Carmen va sospirar.

—No l’hi diràs, oi? —va comprendre.

La Virginia es va posar a la defensiva.

—Per què? Demà se’n va a l’altra punta del món i no el tornaré a veure més.

La seva amiga va esbufegar amb impaciència.

—Doncs per això mateix! No tindràs una altra oportunitat de dir-li a la cara el que sents. A més, se’n va a viure a una ciutat civilitzada, amb internet i tota la pesca. Podríeu mantenir el contacte.

La Virginia va arronsar les espatlles.

—Per què hauria de voler mantenir el contacte amb mi, l’Eric? Ni tan sols sap que existeixo.

—T’ha convidat a la seva festa de comiat, oi?

—Ha convidat tota la classe, no a mi en especial.

La Carmen va deixar caure els braços, derrotada.

—Molt bé, com vulguis. Només et dic que ja fa tres anys que estàs així. És hora de fer-hi alguna cosa, no trobes? Saps que avui és la teva última oportunitat.

La Virginia no va contestar. Què li podia dir? Sabia que la seva amiga tenia raó, però només en part.

S’havia enamorat de l’Eric a primer de secundària. Al principi li havia cridat l’atenció perquè era guapo i semblava simpàtic. A més, deien que era francès, i això li havia despertat la curiositat. Però en aquella època no anaven a la mateixa classe, i la Virginia tan sols el veia al pati, als passadissos, i no tenia mai l’oportunitat d’acostar-s’hi.

Així i tot, se les va compondre per reunir-ne informació. Va descobrir que no era francès, sinó canadenc, i que parlava espanyol perfectament, sense cap rastre d’accent. Amb el temps, la Virginia va saber que era fill d’un diplomàtic de Mont-real i d’una empresària espanyola d’èxit. Per tant, venia d’una família amb diners i contactes. Per això vivien en aquella casa impressionant vora la platja, i per això l’Eric s’havia pogut permetre el luxe de convidar tota la classe a una festa de comiat a la seva cala privada.

I per això, entre moltes altres coses, la Virginia donava per descomptat que ell jugava en una altra lliga.

Perquè, a més, s’havia donat la circumstància que aquell curs finalment havien coincidit a la mateixa classe, i ella havia tingut l’oportunitat de conèixer-lo una mica més. Tot hauria estat més fàcil si l’Eric hagués resultat ser un noi de casa bona vanitós, si hagués tractat els altres amb supèrbia o els hagués mirat de dalt a baix. En canvi, ella no va trigar a descobrir que era un bon company, agradable, generós i fins i tot una mica tímid. I treia bones notes. I tampoc no era mal esportista.

La Virginia no havia trobat absolutament res de l’Eric que li desagradés, ni per dins ni per fora. O sigui que estava condemnada a estar-ne enamorada durant molt de temps.

Ella ho sabia i ho havia assumit amb resignació. L’Eric sempre l’havia tractat amb amabilitat, però només la veia com una companya de classe més.

A la Virginia li era igual. Sabia que tard o d’hora ell començaria a sortir amb una altra noia, però fins llavors es conformava a admirar-lo en secret, a ser a la mateixa habitació que ell, a poder-lo contemplar de tant en tant sense que se n’adonés i a embadalir-se amb el so de la seva veu. Per a la Virginia, el somriure de l’Eric era un raig de sol que li escalfava el cor cada matí, quan el saludava tímidament i ell contestava amb un educat «bon dia». Ella en tenia prou amb aquella simple interacció per sentir-se feliç.

Però tot això s’havia acabat, perquè l’Eric no tornaria a l’institut després de l’estiu. Se n’anava a viure amb el seu pare al Canadà, probablement per sempre.

La Carmen havia insistit que la Virginia no podia deixar que l’Eric se n’anés sense saber el que sentia per ell, però ella no havia tingut mai la més mínima intenció de declarar-s’hi. Per tant..., quin sentit tenia que s’ho plantegés ara?

—D’acord, és probable que et doni carbassa —va continuar la Carmen—, però almenys així ja ho sabries i podries passar pàgina. Si no l’hi dius, sempre et quedaràs amb el dubte. —La Virginia no va dir res, i la seva amiga va afegir alegrement—: Mira-t’ho d’aquesta manera: si t’hi declares i et diu que sí, podreu mantenir el contacte per internet. Si et diu que no, almenys t’estalviaràs la vergonya d’haver-lo de continuar veient cada dia. Tot són avantatges!

—A mi m’agradaven les coses tal com eren abans —va protestar la Virginia—. M’agradava veure’l cada dia, encara que només fóssim companys de classe.

La Carmen va recolzar el cap als genolls, pensativa.

—Saps què? Si algú sentís una cosa així per mi, m’agradaria saber-ho. —La Virginia va sospirar, i ella va aixecar el cap per mirar-la—. A tu no?

—No ho sé. Sempre és incòmode donar carbassa a algú, no trobes? És una escena que ens podríem estalviar tots dos, sincerament.

La Carmen va alçar les mans amb impotència.

—Mira, fes el que vulguis, però no busquis excuses. El que passa és que no t’hi atreveixes i ja està.

La Virginia es va posar vermella.

—Sí que m’hi atreviria, si volgués. En realitat...

Es va dur la mà a la butxaca dels pantalons per treure’n un paper doblegat. L’hi va ficar de nou, tan bon punt es va adonar del que acabava de fer, però la Carmen ja l’havia vist.

—Oooh, què hi tens, aquí? Una carta d’amor?

La Virginia va renegar per dins. Amb la Carmen feia molts anys que eren amigues, i la coneixia massa bé.

—No és exactament «una carta d’amor» —va puntualitzar.

—La puc veure?

—No!

La Carmen va intentar arribar fins a la butxaca igualment, i totes dues van forcejar damunt la roca entre rialles, fins que la Virginia va aconseguir treure’s de sobre la seva amiga.

—Si no me la deixes llegir per opinar, com sabràs que no és ridículament embafadora? —va fer broma la Carmen.

La Virginia va riure.

—No és una carta per a l’Eric —li va explicar—. Bé, sí que és per a l’Eric, però no l’hi pensava donar tal qual. —Va respirar fondo—. És com un guió... del que li diria... si finalment decidís...

Es va enrojolar un altre cop. La Carmen va fer un crit d’alegria i se li va llançar al damunt per abraçar-la.

—O sigui que li penses dir! Així m’agrada, que siguis valenta! Fes que em senti orgullosa de tu!

La Virginia la va apartar amb un grunyit.

—Encara no ho havia decidit, només era per si de cas. De tota manera, aquí hi ha massa gent, no trobes? I no puc parlar amb ell d’aquestes coses davant de tothom.

La Carmen estava a punt de replicar, però no va tenir temps: una companya les cridava des de la platja perquè el sopar ja estava preparat.

La Virginia es va aixecar d’un salt, amb ganes de posar fi a aquella conversa tan incòmoda. Totes dues van baixar de l’escullera i es van reunir amb els altres al voltant de la foguera.

La resta de la tarda va passar en un tres i no res. Van sopar, van riure, van cantar, van compartir bromes i anècdotes i van donar a l’Eric els regals de comiat que li havien preparat, entre els quals hi havia un àlbum de fotos i un llibre de dedicatòries signat per tots. La Virginia va tenir l’oportunitat de contemplar el noi mentre les llegia, i va decidir que el fet que ell conservés la seva firma en el llibre i la seva imatge en algunes fotos li era suficient. Havia sabut des del primer moment que no estaven destinats a estar junts. Era millor així.

Una alerta al mòbil la va avisar que ja eren dos quarts de nou. Va sospirar.

Era millor així.

Va agafar la motxilla i es va aixecar. La Carmen va alçar el cap per mirar-la.

—Ja te’n vas?

—He de ser a casa a les deu, ja ho saps.

Justament aquell dia era l’aniversari dels seus pares, que anaven a sopar fora per celebrar-ho. I ella s’havia compromès a cuidar la seva germana petita.

Sabia que probablement aquella era l’última vegada que veuria l’Eric, però no li feia res anar-se’n d’hora. Els seus pares comptaven amb ella i, d’altra banda, era conscient que no hauria canviat res, si hagués tingut la possibilitat de quedar-se a la platja una o dues hores més.

Es va girar cap als seus companys per acomiadar-se, però la Carmen se li va avançar:

—Ei, Eric! —va cridar—. La Virginia se n’ha d’anar, la pots acompanyar a la parada de l’autobús?

—Carmen! —va protestar ella—. Puc trobar el camí tota sola. No vull molestar...

—No és cap molèstia —va replicar de seguida l’Eric, i també es va aixecar—. Som-hi, t’hi acompanyo.

—Però és la teva festa...

—Per això mateix. Soc l’amfitrió, oi? —Es va girar cap als seus amics i va anunciar—: De seguida torno.

La Carmen va picar l’ullet a la Virginia.

—Després m’ho agrairàs —li va xiuxiuejar.

Així doncs, al cap d’un moment la Virginia avançava pel camí que portava a casa de l’Eric. Caminava al seu costat amb el cap cot i les galtes cremant, però no semblava que el noi hagués detectat que estava nerviosa. Encara anava en banyador, tot i que, per a tranquil·litat de la Virginia, s’havia posat la samarreta. Se’l veia seriós i pensatiu, i de sobte ella es va preguntar què devia suposar per a ell abandonar-ho tot, deixar enrere casa seva, l’institut, els amics i tot el que coneixia..., per començar de zero en un altre país. Pel que ella en sabia, l’Eric no s’havia mostrat mai particularment angoixat per tot allò. Semblava que hagués acceptat aquell canvi radical a la seva vida amb calma i naturalitat.

Potser, al capdavall, la Carmen tenia raó i no n’hi havia per a tant. L’Eric podria mantenir el contacte amb els amics des de qualsevol lloc del món amb connexió a internet.

Si ella també fos amiga seva...

Va ficar de nou la mà a la butxaca dels pantalons, on tenia la nota amb tot el que li podia dir si s’hi veia amb cor, però de seguida la va enretirar.

Independentment del que digués la Carmen, si la Virginia no havia aconseguit arribar a ser amiga de l’Eric en els gairebé tres anys que havien passat des que es coneixien, ara les coses no canviarien en una tarda.

Va abaixar la mirada, indecisa. Ja feia uns minuts que caminaven en silenci, i va suposar que havia de dir alguna cosa, qualsevol, però no se li acudia res que no fos una obvietat o una ximpleria.

Mentre obria la boca per desitjar-li bon viatge, l’Eric es va girar cap a ella i li va preguntar:

—Vols fer servir la dutxa abans d’anar-te’n?

La Virginia va pestanyejar.

—Com dius?

—Tenim un vestidor al costat de la piscina —va explicar ell en to amable—. Si et vols dutxar i canviar de roba abans de tornar a casa, ho pots fer allà.

—Ah. —La Virginia es va enrojolar lleument—. És que... no vull molestar.

—No és cap molèstia, hi és per això. Ara mateix no hi ha ningú a la piscina, tothom és a la platja. Tindràs el vestidor per a tu sola.

La Virginia va dubtar. L’esperava un trajecte llarg en autobús fins a casa, i encara duia el biquini humit sota els pantalons, tenia els peus plens de sorra i els cabells aspres de sal. Estaria molt més còmoda si es pogués dutxar i posar roba eixuta.

Va dirigir la mirada a la carretera. Una mica més avall hi havia la parada de l’autobús. Quan hi arribessin, s’hauria d’acomiadar de l’Eric. Per sempre. Va reprimir un sospir.

—Com vas de temps? —va preguntar ell, que havia notat que estava indecisa.

La Virginia va consultar l’hora al mòbil. L’autobús arribaria de seguida, però en passaria un altre vint minuts després. Si l’agafava, encara arribaria a casa abans de les deu. Va vacil·lar.

—Potser una dutxa ràpida... —va balbucejar, finalment.

L’Eric li va dedicar un somriure càlid.

—Perfecte —va contestar.

Mentre les cames encara li tremolaven com si fossin de gelatina, la Virginia el va seguir pel camí que duia a la part posterior de la casa. Allà hi havia la piscina, i, tal com ell havia dit, estava deserta. L’Eric la va portar fins al vestidor i es va aturar a la porta.

—T’espero a l’entrada principal, d’acord?

—Què? —es va alarmar ella—. Penses deixar-me sola en aquest lloc tan gran?

L’Eric va riure; el so de la seva rialla va provocar un pessigolleig molt agradable a l’estómac de la Virginia, que es va posar vermella un altre cop.

—No et perdràs —li va assegurar ell—. Mira, veus el camí? Continua a través del jardí i arribaràs a la porta principal. Des d’allà només hi ha cinc minuts fins a la parada de l’autobús, però jo t’acompanyaré igualment.

La Virginia estava a punt de contestar que no calia, que hi sabria arribar tota sola, però només va ser capaç de murmurar un tímid «gràcies» abans que l’Eric li somrigués de nou i fes mitja volta per anar-se’n.

El vestidor no era gaire gran, però estava impecablement net. La Virginia va tancar bé la porta abans d’entrar a la dutxa. Es va treure la sorra sota el doll d’aigua i es va rentar el cap. Ho va fer de pressa, en part perquè no li passés l’hora, en part perquè no volia fer esperar l’Eric. Quan ja estava neta i vestida, es va aturar un moment davant del mirall, dubtosa. Mentre es pentinava la llarga cabellera de color castany clar, es va preguntar si s’havia de tornar a posar les ulleres. No les havia dut gairebé en tota la tarda, perquè només les necessitava per veure-hi de prop. Tot i que si havia de consultar les seves notes per dir a l’Eric...

Va negar.

—No l’hi diré —va prometre al seu reflex borrós del mirall.

Però després va pensar que havia estat molt agradable passar aquells minuts al seu costat i que li agradaria molt repetir-ho, encara que fos a través d’una pantalla. Va recordar que al cap d’uns instants pujaria a l’autobús per tornar a casa i que, si no hi feia res, probablement no tornaria a contactar mai més amb l’Eric. Aquella perspectiva li va encongir el cor.

Va tancar els ulls un moment.

«Què m’està passant? —es va preguntar—. Ja havia decidit que ho acceptaria amb paciència i resignació. Quines altres opcions tinc?».

Llavors va evocar les paraules de la Carmen: «A mi m’agradaria saber-ho», havia dit. I a l’Eric? Com reaccionaria, si la Virginia li confessés el que sentia per ell justament el dia abans d’anar-se’n al Canadà? No s’estimaria més que s’ho guardés per a ella?

Es va posar les ulleres i finalment va treure’s de la butxaca el paper doblegat amb cura. Va respirar fondo i el va llegir. «Benvolgut Eric —començava—, sé que te’n vas a viure a un altre país i que probablement no et tornaré a veure, o sigui que potser no té gaire sentit parlar d’això ara, però no tindré una altra oportunitat de dir-t’ho; per tant, m’hi llanço: m’agrades molt des de fa força temps. Sé que tu no sents el mateix, i no passa res, ho tinc assumit. Només volia que ho sabessis. Signat: Virginia».

I ja estava, només era allò. Va somriure, pensant que sens dubte la Carmen se sorprendria si sabés que la seva confessió era tan breu i directa, però és que la Virginia s’havia imaginat a si mateixa plantejant allò a l’Eric de mil maneres diferents, i havia arribat a la conclusió que, com més curt fos el discurs, menys duraria l’experiència humiliant del rebuig.

Seguint un impuls, va arrugar el full de paper i el va entaforar al fons de la motxilla, sota de la tovallola humida. No el necessitaria. «Perquè no l’hi diràs». «Perquè l’hi diràs de memòria». Se li superposaven al cap aquells dos pensaments, i encara se sentia més confosa.

Va fer que no amb el cap abans de tancar la motxilla i carregar-se-la a l’espatlla. Si s’entretenia amb ximpleries, acabaria perdent l’autobús.

Va sortir del vestidor i va mirar al seu voltant, però no hi va veure ningú. La piscina i els voltants estaven deserts, tot i que, si aguditzava l’oïda, encara podia sentir els companys cantant i rient des de la platja. La va envair una emoció càlida dins el pit en pensar que l’Eric havia abandonat la festa en honor seu, només per acompanyar-la. Sabia que ho havia fet perquè era així d’amable i de considerat, i no perquè li tingués un afecte especial, però igualment li semblava meravellós.

Va seguir el camí que ell li havia indicat per arribar fins a la porta principal de la casa i va travessar un jardí sembrat de bardisses laberíntiques. Quan va arribar a la porta, va descobrir que l’Eric no hi era, i va comprendre que devia haver canviat d’opinió i que segurament havia tornat a la cala amb els seus amics. Va sospirar per dins. Sí, podia arribar tota sola fins a la parada de l’autobús, però s’havia fet a la idea que el tornaria a veure una vegada més abans d’anar-se’n. Quan va ser conscient que finalment s’havien separat sense acomiadar-se, es va sentir malament. «Li hauria d’haver dit alguna cosa», es va queixar, però era massa tard.

Acabava de recolzar les mans a la reixa per empènyer-la quan va sentir unes veus a prop. Es va girar amb el cor accelerat, perquè li havia semblat que era l’Eric. Va seguir el so de la conversa fins a l’origen i va treure el cap per una bardissa amb curiositat.

Era ell. S’havia aturat al costat d’una petita font i parlava en veu baixa amb una altra persona, un home amb una presència que semblava totalment incoherent, allà. De fet, la Virginia es va haver de netejar les ulleres per assegurar-se que no se l’estava imaginant.

Era un individu alt, prim i desmanegat. Duia un vestit d’un blanc immaculat que li anava gran, com si l’haguessin dissenyat per a una altra persona. La pell, molt fosca, contrastava amb una cabellera blanca que li queia sobre les espatlles.

Tenia alguna cosa inquietant, que semblava fora de lloc. Potser per això la Virginia va sufocar una exclamació d’alarma en veure que el desconegut passava un braç per damunt de les espatlles de l’Eric i li xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella, com si fossin amics de tota la vida. El noi havia abaixat el cap, pensatiu, però tenia una expressió decidida a la cara que la Virginia no li havia vist mai.

Llavors, tots dos van detectar la seva presència i van alçar la mirada. La noia es va amagar rere la bardissa, amb el cor desbocat. Va sentir passos a la grava del camí i va retrocedir una mica, preguntant-se amb angoixa què pensaria l’Eric si la sorprenia «espiant», i si l’home del vestit blanc s’enfadaria amb ella o l’amenaçaria d’alguna manera.

Però, quan els passos es van apropar, va resultar que l’única persona que va tombar la cantonada va ser l’Eric. El noi es va aturar en veure-la i li va somriure.

—Ja estàs? —va preguntar, com si res—. Doncs t’acompanyo a la parada.

La Virginia no va saber què dir. Va caminar una estona al seu costat, amb el pols encara accelerat, fins que es va atrevir a preguntar:

—Qui era aquell home?

—Quin home? —va preguntar al seu torn l’Eric.

—El del vestit blanc..., el que estava parlant amb tu al costat de la font. —L’Eric se la va quedar mirant, sorprès, i tot seguit la Virginia va afegir—: Perdona, no és cosa meva.

—Era el jardiner —va replicar ell, després d’una pausa—. Res d’important.

La Virginia sospitava que mentia, però no hi va insistir. Havien arribat a la porta, i l’Eric va pitjar el timbre perquè els obrissin des de dins. Mentre esperaven, la Virginia va veure que el noi jugava amb el cordó del penjoll, com feia sempre quan estava nerviós.

La porta es va obrir, i tots dos van sortir finalment al carrer.

—La parada és en aquesta direcció —va assenyalar l’Eric.

Encara tenia dos dits de l’altra mà enganxats al cordó, i la Virginia no podia apartar-ne la mirada. Ell se’n va adonar i els va enretirar immediatament. Ella es va posar vermella.

—És... un penjoll molt curiós —va comentar—. M’he fixat que sempre el portes. És com un amulet de la sort?

De seguida es va penedir d’haver-ho preguntat. Només volia parlar de qualsevol cosa que no fos l’home del jardí, perquè semblava un assumpte complicat, però potser ara encara estava resultant més tafanera.

Per a la seva tranquil·litat, l’Eric es va relaxar i va somriure de nou.

—No exactament. Mira.

Va aixecar el penjoll perquè ella el veiés, exhibint-lo al palmell de la mà. La Virginia es va inclinar cap endavant per observar-lo millor.

No semblava res d’extraordinari, tan sols una mena de pedra plana i polida de color ocre i contorns irregulars, amb una forma que recordava vagament una coma. Llavors, l’Eric el va girar i la Virginia va fer un «oh» de sorpresa.

No era una simple pedra. A la superfície, s’hi distingia perfectament una espiral segmentada. Igual que la closca d’un cargol.

—És un... fòssil? De debò?

L’Eric va assentir.

—És un ammonit, un mol·lusc marí del Cretàcic. Es van extingir fa seixanta-sis milions d’anys. Igual que els dinosaures.

—Oh —va repetir la Virginia, sense saber què més dir.

—Veus aquesta espiral? Segueix la successió de Fibonacci, una fórmula matemàtica present en molts patrons de la natura. Milions d’anys, Virginia. —Ella es va estremir quan l’Eric va pronunciar el seu nom, i es va esforçar a continuar prestant atenció—. Milions d’anys, i hi ha coses que no canvien mai i que continuaran sent iguals, perquè estan enregistrades a la mateixa estructura de l’univers. —Va tancar la mà al voltant del penjoll—. No et sembla increïble?

A ella no se li va acudir cap resposta intel·ligent. L’Eric es va escurar el coll.

—Perdona, no et volia avorrir amb aquestes coses. Si t’entretinc més, acabaràs perdent l’autobús.

Va mirar la pantalla del mòbil amb les celles arrufades, i la Virginia es va adonar que estava preocupat.

—No cal que m’acompanyis, hi aniré tota sola —va dir, finalment.

Ell la va mirar, dubtant.

—N’estàs segura?

Ella va assentir.

—No vull que et perdis la teva festa de comiat per mi.

Va aixecar el cap per mirar-lo, i es va alegrar d’haver-se posat les ulleres, perquè ara li podia veure clarament els ulls de color mel, gairebé daurats al capvespre, i atresorar aquella imatge a la memòria per sempre.

I va prendre una decisió.

—Abans d’anar-me’n..., que te’n vagis, vull dir..., al Canadà..., m’agradaria dir-te una cosa.

L’Eric va alçar una cella, intrigat. La Virginia es va empassar la saliva i va respirar fondo un parell de vegades. Gairebé podia percebre la Carmen contenint l’alè, animant-la en silenci des de la platja, tot i que probablement només eren imaginacions seves.

—El cas és que... —«Au, Virginia, no hi ha dolor: ràpid, clar i directe. Tu pots!»—. M’agrades molt.

Ja estava. Ja ho havia dit.

L’Eric va arrufar les celles, estranyat, com si no l’hagués sentit bé, però no va dir res, i la Virginia va començar a posar-se nerviosa.

—Des de... des de fa molt de temps... Bé, no tant..., o sigui, des de primer..., des que vam començar l’institut..., em vaig fixar en tu i... Però és que llavors no et coneixia, i... i... i ara et conec una mica més, perquè anem a la mateixa classe, però m’hauria agradat... m’hauria agradat... que haguéssim arribat a ser amics... No dic més que amics, perquè... ja sé que això no pot ser, però si... hagués tingut l’oportunitat de... En fi, no té gaire sentit —va deixar escapar una rialla nerviosa—, perquè... perquè te’n vas demà i no ens tornarem a veure, o sigui que... ni tan sols sé per què t’estic dient tot això —va gemegar per concloure, mortificada.

Va enterrar la cara entre les mans, incapaç de mirar-lo als ulls. L’Eric no s’havia mogut. Quan finalment va desenganxar els llavis, tan sols va murmurar:

—No ho sabia.

La Virginia va alçar la mirada. L’Eric semblava aclaparat, no sabia què dir ni com reaccionar. Ella es va penedir al moment d’haver-lo posat en aquella situació tan incòmoda.

—Em sap greu —va dir abruptament—. No t’hauria d’haver dit res, i molt menys avui.

Va parpellejar, perquè de sobte es notava els ulls humits. Se li van entelar les ulleres i, serrant les dents, se les va treure per netejar-les, sense atrevir-se a mirar l’Eric. Se les va tornar a posar i va afegir, lluitant perquè no li tremolés la veu:

—Me’n vaig... a agafar el bus. Que tinguis bon viatge demà i que siguis... molt feliç a Mont-real.

Es va penedir de seguida d’haver dit una cosa tan cursi, i finalment va gosar aixecar el cap.

L’Eric encara estava perplex. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però la Virginia no va arribar a saber què era. Tot d’una, una alarma impertinent els va sobresaltar. L’Eric es va treure el mòbil de la butxaca, precipitadament.

—Les nou! —va exclamar—. Me n’he d’anar. —Va dirigir una mirada de disculpa a la Virginia—. Em sap greu, jo... no puc esperar més, però...

Va vacil·lar un instant, i llavors va fer una cosa sorprenent: es va treure el penjoll de l’ammonit i el va dipositar a la mà de la Virginia. Ella el va agafar per instint, sense assimilar encara el que estava passant.

—Cuida’l bé —li va demanar ell—. Adeu.

Va tenir la sensació que estava a punt de demanar-li alguna cosa més, però finalment no ho va fer. Després d’insinuar un somriure tímid, va fer mitja volta i va entrar corrent a la casa.

La Virginia es va quedar un moment plantada a la vorera, mentre el cor li bategava amb força, amb el penjoll de l’Eric a la mà, preguntant-se què acabava de passar exactament. Llavors va tenir un mal pressentiment i, de sobte, es va oblidar de l’autobús, de l’hora i de l’aniversari dels seus pares.

Passava alguna cosa estranya amb l’Eric. No podia deixar que se n’anés així.

—Espera! —el va cridar.

Es va ficar l’ammonit a la butxaca i va aguantar la reixa abans no es tanqués del tot, per colar-se a l’interior del recinte i dirigir-se al laberint de bardisses.

Havia perdut de vista l’Eric, però tenia la intuïció que el trobaria allà.

I va ser així. Quan va tombar la cantonada on s’havien retrobat feia un moment, el va localitzar uns passos més enllà, de nou amb l’home del vestit. Feien una parella estranya, aquell desconegut en blanc i negre i l’adolescent en xancletes, samarreta i banyador de colors vius, però sens dubte es devien conèixer, perquè l’estrany havia rodejat les espatlles de l’Eric amb el braç i el mantenia molt a prop seu. El noi no semblava incòmode amb aquelles confiances. Al contrari, amb un gest decidit, entregava un quadern amb les tapes gastades al seu acompanyant.

—Eric! —se li va escapar a la Virginia.

Tots dos es van girar i la van mirar, sorpresos. El desconegut va mig aclucar els ulls i va estrènyer amb més força l’Eric, gairebé possessivament. El noi no s’hi va resistir. Per contra, va aixecar el cap per dirigir a la Virginia una mirada que ella només va poder interpretar com de disculpa. Els seus llavis van arribar a formar les paraules «em sap greu»...

I tot seguit els contorns es van començar a difuminar, com un miratge que s’esvaïa davant de la Virginia.

Ella va sentir l’impuls sobtat d’impedir el que estava succeint, fos el que fos. Mentre cridava el nom de l’Eric, va córrer cap a ells allargant la mà per mirar d’atrapar-los, però no va tocar res sòlid, com si tot fos una il·lusió.

No obstant això, allà hi havia «alguna cosa». Una força invisible que li va recórrer el cos com una descàrrega elèctrica i va provocar que llancés una exclamació d’alarma i de sorpresa. Va ensopegar i va caure endavant, travessant la imatge incorpòria de l’Eric, però no va arribar a tocar a terra. Tot d’una, el terra es va obrir sota els seus peus i la va precipitar en un abisme de llums canviants que giraven en espiral. La Virginia va xisclar mentre queia i queia...

2

El bosc dels emplomats

Alguna cosa va alentir la caiguda de la Virginia i la va deixar un moment sense respiració. El so del fullatge en moviment la va embolcallar, i notava que les branques li colpejaven els braços i les cames. Encara lliscava cap avall, ara més a poc a poc. Es va agafar com va poder a la vegetació, però continuava caient..., fins que va aterrar en una superfície humida i tova.

Es va incorporar una mica, marejada i adolorida, i va mirar al seu voltant. Esperava ser en alguna mena de cova o de soterrani, però era... enmig del bosc.

—Què...? —va balbucejar.

Va mirar cap amunt. L’últim que recordava era que corria pel jardí de casa de l’Eric i el terra s’havia obert... o havia desaparegut... sota els seus peus. El més normal hauria estat que hagués caigut per una claveguera oberta o alguna cosa per l’estil, però damunt seu, a través del sedàs que formaven les branques dels arbres, el cel era d’un blau profund, com un safir, il·luminat pel que semblava un sol ataronjat enorme. Va arrufar les celles, confosa. Podia ser alguna mena de decorat?

Va abaixar la vista per palpar la vegetació que hi havia als seus peus. Tot semblava molt real.

—On soc? —es va preguntar, amb una nota de pànic a la veu.

Definitivament, aquell lloc no era la casa de l’Eric. Com era possible? Que potser s’havia desmaiat i algú l’havia portat fins allà? I, si era així, qui havia estat?

Van pensar en l’home misteriós que havia vist amb l’Eric, tot i que ni l’un ni l’altre eren allà.

Eric...

Es va posar vermella en recordar el que li havia confessat a la porta de casa seva. Tot i que potser també ho havia somiat. I ell... què li havia contestat? «No ho sabia», havia dit, simplement. I després... li havia regalat el penjoll. Un fòssil que tenia milions d’anys d’antiguitat.

Va ficar la mà a la butxaca per comprovar que encara el tenia, i el va treure per examinar-lo sota aquella llum crepuscular tan estranya.

Sí, era l’amulet de l’Eric, aquella pedra curiosa en espiral. Allò, almenys, no ho havia somiat. Però... i després? Què havia passat? On era l’Eric? I ella?

Amb les mans tremoloses, es va posar el penjoll al voltant del coll per no perdre’l. Tot i que estava molt espantada, per alguna raó, es va sentir una mica millor quan la pedra li va fregar la pell, com si fos un talismà protector.

Tot d’una, la va sobresaltar un grinyol que li havia ressonat just al damunt del cap. Va alçar la mirada i se li va escapar un crit de pànic.

Plantades davant seu, hi havia dues criatures que l’observaven amb atenció. A simple vista semblaven... ocells. Unes aus enormes amb el coll llarg i un bec similar al de les cigonyes. Tenien el cos cobert de plomes brillants i multicolors que es veien mal posades, com si no se’ls acabessin d’ajustar bé. De fet, mentre la Virginia les mirava, a una de les criatures li va relliscar la capa de plomes sobre l’espatlla. Es va limitar a recol·locar-se-la, com hauria fet amb una peça de roba qualsevol.

En realitat, el més torbador d’aquells éssers no era la similitud amb els ocells, sinó, precisament, tot allò que els n’allunyava. Com l’esclat d’intel·ligència d’aquells ulls negres i rodons. O el fet que les extremitats superiors no fossin exactament ales, sinó braços emplomats acabats en unes urpes inquietantment similars a les mans humanes. O la bossa que un d’ells duia penjada a l’espatlla i l’eina que portava l’altre, i que recordava un rastell o una forquilla enorme.

«Dec estar somiant», es va dir la Virginia. Va intentar retrocedir, però estava arraconada contra el tronc d’un arbre. No es va atrevir a aixecar-se i a córrer en direcció contrària, perquè hauria implicat donar l’esquena a aquelles criatures i no estava disposada a perdre-les de vista.

Llavors, un dels éssers-ocell va obrir i tancar el bec diverses vegades, i en aquest cas, la noia va ser capaç d’entendre les paraules encastades en el grinyol estrany que li sortia de la gola:

—Què se suposa que ets, tu?

La Virginia va fer un salt enrere, aterrida. Aquella cosa... havia parlat! Havia de ser una persona disfressada, oi que sí? Però era impossible que aquell cap..., aquell coll tan llarg... i aquelles... potes... era impossible que amaguessin la silueta d’un cos humà.

—Això ha de ser un somni —va murmurar, i l’au va inclinar el cap a un costat i va allargar el coll cap a ella.

—Què has dit? —va carrisquejar.

—No cridis tant —va demanar l’altra criatura—. L’estàs espantant. No veus que només és un pollet?

—Trobo que és massa gran per ser un pollet. I té el cap cobert d’aquell pelatge repugnant que creix als mamífers.

—Oooh. —La segona criatura es va inclinar sobre la Virginia, igual que la primera, i ella es va encongir sobre si mateixa, aterrida—. És veritat, no sembla que hagi sortit d’un ou.

—Ho veus? Un mamífer que ha caigut de Dalt. Podria ser una nova classe d’esquirol.

Totes dues es van mirar i van començar a emetre alhora un cloqueig molt curiós. La Virginia va trigar uns segons a comprendre que reien.

Tot plegat li continuava semblant estranyament irreal. Els éssers-ocell no havien fet cap intent d’atacar-la, i parlaven d’ella com si no hi fos present, de manera que va decidir intervenir. Es va escurar el coll, i tots dos es van girar a l’instant per mirar-la tan fixament que ella va sentir de nou l’impuls de sortir corrent. Es va empassar la saliva i va reunir el poc valor que li quedava per contestar amb un fil de veu:

—Soc... la Virginia.

—Una vir-gi-ni-aaa? —va repetir una de les criatures mentre l’altra obria el bec, esbalaïda—. Què és això? Una nova classe d’esquirol?

—No soc... cap esquirol —va replicar ella—. Soc una hu... mana, suposo.

—Hu-humana? Hum, tampoc no em sona gens.

—És clar que sí, hi ha hu-humans més al nord, o això diuen —va replicar el company—. A les ciutats de la costa, on van a parar tots els éssers estranys.

La Virginia es començava a sentir molesta.

—Jo no soc un... —De sobte es va aturar, perquè les criatures havien tornat a dedicar-li tota la seva atenció, i la posaven nerviosa. Va inspirar fondo per mirar de centrar-se—. O sigui que no havíeu vist mai ningú com jo?

Les dues aus van creuar una mirada.

—No ho crec.

—No, jo tampoc.

—Jo ni tan sols sabia que els hu-humans fossin capaços de parlar. Em pensava que eren bèsties estúpides, com gairebé tots els mamífers.

Tots dos van tornar a riure, però la Virginia estava massa espantada per enfadar-se. Va tancar els dits al voltant de l’amulet de l’Eric, que duia penjat al coll. La fredor de la pedra la va ajudar a tranquil·litzar-se una mica.

—Estic buscant algú... Un humà, com jo, però jo soc una noia... i ell és un noi. Més alt que jo, amb els cabells més curts. L’heu vist?

De seguida es va adonar que si, efectivament, aquella era la primera vegada que topaven amb un humà, no serien capaços de facilitar-li cap informació sobre l’Eric. Va sospirar, molt preocupada.

—No sé on soc, no sé qui sou vosaltres ni com he arribat fins aquí —va murmurar.

—Doncs, òbviament, ets a Baix —va contestar un dels éssers-ocell—. I has caigut des de Dalt. Amb molt poca gràcia, he de dir. Com si fossis un sac de pedres.

La Virginia va negar.

—Dec estar somiant. Això és un malson i vosaltres..., sigueu el que sigueu..., en realitat no existiu.

Els éssers-ocell van creuar una mirada.

—Està boja —va determinar el segon.

—O potser s’ha donat un cop al cap en caure des de Dalt —va opinar el primer.

—Això li passa per pujar a Dalt. No és un bon lloc per als mamífers.

—Excepte si és un esquirol, és clar.

—No soc un esquirol! —va protestar la Virginia.

Es va posar dreta per mirar cara a cara els éssers-ocell, però ells van estirar m

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X