1

Charles Finley

Steelville

Missouri

2017

Tots estem fets de vidre.

Les mans d’en Charles agafaven ben fort el volant mentre el cotxe avançava a tota velocitat per una carretera mullada que brillava sota la implacable tristesa d’una lluna minvant. No podia dissimular la por que sentia.

Plorava. De la mateixa manera que es plora quan has perdut l’esperança, com si l’ànima fos un llac que s’omplia des dels ulls. Havia arribat a un punt en què ni tan sols notava les llàgrimes que li lliscaven cara avall i només veia les gotes de la pluja que baixaven pel vidre del davant. El vehicle rugia cada vegada amb més intensitat. Engolia les ratlles de la carretera al mateix ritme que li bategava el cor. Li feia mal el pit de viure amb por i pensar en el futur.

Va canviar de marxa en un revolt suau i sinuós que es perdia entre els arbres. Quan va deixar enrere el cartell de benvinguda al poble, llavors va recordar la seva cara. Va veure els cabells llargs, els ulls vius, els llavis tristos i el cor que ressorgia del foc. Va recordar la por de perdre-la i el temor de fer-li mal. Havien creat una bombolla i ara l’havia de trencar. L’estimava, d’això no en tenia cap dubte, perquè cada llàgrima que se li escapava estava formada per trossos de tots dos. Es va encreuar amb els fars encegadors d’un cotxe i va tancar els ulls un instant: la va veure rient i abraçant-lo. Llavors li va venir al cap, una vegada més, la idea que el que havien viscut junts era l’única cosa del món que no es podia trencar.

2

Cora Merlo

Hospital Mont Sinaí

Nova York

2017

Oblidem que la vida és fragilíssima

fins que un mal batec

ens ho recorda.

Quan em vaig despertar, sentia el cor en flames, com si un incendi m’estigués arrasant l’interior del pit. Tenia fred, em tremolaven les mans, em faltava aire. Però, per dins, tot era pitjor. El foc devastador que cremava sota el meu estèrnum semblava esgotar tot l’oxigen que inhalava i jo notava com em devorava sense control. La mare estava prostrada als peus del llit, amb la mirada perduda a terra, i feia unes ulleres que insinuaven una llarga vetlla. Plorava. Vaig sentir els seus sanglots barrejats amb el xiulet d’un monitor cardíac que envaïa l’habitació i que marcava, sense que jo encara no en fos conscient, l’inici de la meva caiguda.

Una alarma es va posar a sonar i la mare em va mirar espantada. Em vaig fixar en la pantalla i, en veure que marcava trenta-sis pulsacions per minut, vaig sentir com totes les esperances s’esvaïen. M’havia despertat per morir. Vaig mirar la mare amb pànic i vaig aconseguir exhalar un «t’estimo» abans que fos massa tard. No es mereixia aquest comiat.

—Cora! Cora! —va xisclar esglaiada—. Ajuda! Que vingui un metge!

Jo no tenia forces per dir res més. Vaig tancar els ulls i... de cop i volta vaig caure al buit, engolida per les flames del meu cor.

Tot havia començat un mes abans, just el primer dia de la meva residència mèdica a l’hospital. M’havien admès amb beca en un dels programes més importants del país, i arribava tard a la reunió de presentació del degà, el doctor Mathews, en què se suposava que m’assignarien el meu primer grup de treball. Jo aspirava a l’especialització en oncologia de radiació, una destinació que em recordava la lluïssor de les llàgrimes de la mare. Així doncs, vaig pujar les escales corrents. En arribar a la tercera planta, vaig tenir la impressió d’estar participant en la marató de Nova York, superant les tres hores quaranta de la meva millor marca personal l’any anterior. Notava el cor desfermat i vaig tossir com ja gairebé m’hi havia acostumat des de feia unes quantes setmanes.

—Cora! —va cridar una veu que vaig reconèixer a l’instant. Era l’Olivia, la meva companya de la facultat de Medicina, amb qui vaig plorar de felicitat el dia que ens van admetre—. Som aquí! Ho hem aconseguit! Com em queda? —Va posar al meu davant somrient i lluint la mateixa bata blanca que jo, on es podia llegir el nom de la Icahn School of Medicine del Mont Sinaí brodat al pit, junt amb dues muntanyes de color blau i magenta—. Oi que és increïble? Totes dues juntes durant el període de residència!

—Sí, és al·lucinant. Estic... —vaig respondre entre estossecs, ajupida— nerviosa.

—Que et trobes bé? T’has d’abrigar el cul quan dorms, noia. Aquesta tos sona horrible —va dir rient, sense donar-hi importància.

—Estic bé. És només que... —vaig tornar a respirar— em sembla que he agafat un constipat lleig.

Em va respondre amb un somriure d’il·lusió, però es va preocupar una mica quan un cop més vaig tossir.

—De debò que estàs bé, Cora? T’hauries de fer mirar aquesta tos i la dispnea. O abrigar-te més el cul, ja t’ho he dit.

I va tornar a riure.

—No siguis pallassa.

Es va aturar al meu davant i em va posar un braç a sobre.

—No em puc creure que siguem aquí, Cora. Serem oncòlogues. Oi que vam estudiar medicina per a això?

Vaig assentir amb il·lusió i tot seguit vaig afegir:

—És un somni. I l’aconseguirem. Aquesta nit no he pogut dormir pensant que avui començàvem. Te’n recordes, de quan estàvem a primer? I mira’ns ara!

—Ai, no em recordis el primer curs! Per a mi sempre serà l’any que vaig conèixer el professor Jonan. Com li quedava la bata!

Va sospirar enamorada i a mi gairebé se m’escapa una ria­lla. Jo adorava la jovialitat de l’Olivia. Diuen que per tractar el càncer cal tenir una personalitat de ferro i un cor d’or, i ella tenia totes dues coses amagades en la seva manera de ser.

—Vinga, anem-hi —va dir i, alhora, m’agafava una mà i m’estirava—. Que és guapo, el doctor Mathews? M’han dit que no és molt, molt gran —va afegir fent broma.

Em vaig aturar en sec i vaig tornar a tossir.

—Vols dir que et trobes bé? —va preguntar per fi en un to seriós—. Això no és normal. Com tens el pols?

—Estic bé, Olivia. És un constipat, res més. Entra primer tu. —Vaig assenyalar la porta, on uns quants residents estaven a punt de traspassar el llindar—. Vindré de seguida. Només haig de recuperar l’alè.

—D’acord. Et veuré a dins. —Mentre s’allunyava, es va girar i em va assenyalar d’amagat un resident jove i atractiu que li havia agradat i va gesticular amb la boca—: Me’l quedaré.

I, abans d’entrar a la sala de reunions del degà, em va fer l’ullet. Allà, durant la petita fracció de segon en què em vaig quedar sola a les portes de l’últim esglaó per exercir com a oncòloga i superar d’alguna manera el buit que m’havia deixat el pare, vaig intuir que tot estava a punt d’enfonsar-se.

Jo sempre he estat una noia de ciències, aferrada a les dades, els informes i les revistes científiques, les comprovacions d’hipòtesis i les revisions pas a pas. I... per què ara havia de fer cas del pressentiment que tot estava a punt d’acabar-se? Era innegable que em sentia cansada i vaig mirar de fer memòria sobre quan havia començat la tos. Un mes abans? Dos? Segons les estadístiques, amb vint-i-cinc anys i un estil de vida que consistia a estudiar a casa i trotar pel parc un parell de vegades a la setmana, a més de tenir un saludable IMC de dinou, encara em quedaven ben bé seixanta anys al davant, sempre que controlés les pigues sospitoses de la meva pell pàl·lida. Per què m’havia de passar una desgràcia? Vaig allunyar de mi aquella estranya sensació.

Vaig treure el cap a l’interior de la sala i vaig veure que els residents ja estaven asseguts. El doctor Mathews, una autèntica eminència en bioquímica i ja amb cabells blancs, estava dret. El degà va interrompre el que deia i va desviar la mirada cap a mi.

—I vostè deu ser la senyoreta... Merlo, si no m’equivoco —va dir en un to reconfortant—. Passi i assegui’s. Ja hi som tots. —Va adreçar la mirada cap a la resta dels presents—. Hem d’anar per feina. Avui comença la vostra última etapa per convertir-vos en professionals d’oncologia. Us acostareu als pacients en el moment més dur de les seves vides. Us asseguro que no serà fàcil. Al principi plorareu. Recordareu sempre el primer pacient que se us va escapolir d’una manera injusta. Davant vostre moriran persones de tota mena i condició. Nens, vells, homes i dones de tots els estrats socials i ideologies. Republicans, demòcrates, empresaris rics amb milions al banc, pares de família que no arriben a final de mes. Veterans de guerra que us explicaran les seves batalles durant les sessions de químio i adolescents que us confessaran que encara no han fet el primer petó. No hi ha res que iguali més les persones que el maleït càncer i sou aquí per aprendre a rescatar els pacients d’aquesta malaltia. Pensareu que el món és un lloc cruel, però això, a hores d’ara, ja ho hauríeu de saber. Això és el món real, on conviuen la vida, la mort i, per damunt de tot, la sensació d’injustícia.

Jo encara no sabia la veritat que amagava aquesta última frase, però estava a punt de submergir-me en un viatge en què toparia de cara amb cadascuna de les seves paraules.

—Que pensa quedar-se a la porta tot el dia?

El doctor Mathews em va treure de cop del meu embadaliment.

—Eh... no —vaig respondre desconcertada.

Vaig fer el primer pas ràpid cap a l’única cadira lliure que quedava al voltant de la taula, de sobte tot es va tenyir de blanc, com si un núvol gegantí s’hagués esmunyit per la finestra i hagués engolit tots els allà presents.

—Que es troba bé? —vaig sentir que em preguntava, llunyana, la veu del doctor Mathews.

—Em sembla que... —vaig exhalar sense acabar la frase.

Vaig sentir una rialla des de la distància, després altres veus que no vaig reconèixer. De cop i volta, passos a tota velocitat. Vaig notar que el terra tremolava sota els meus peus i, al cap d’un instant, vaig caure a l’interior d’un pou fosc d’oblit i desesperança. Vaig sentir crits que pronunciaven el meu nom. La meva cara tocava el terra fred.

Després d’això, tinc records eteris i intermitents d’una sala blanca, amb cables de monitorització connectats al pit, intubada i un catèter Swan-Ganz que m’entrava des del coll i que jo sabia que viatjava per la vena cava, em travessava el cor per l’aurícula i el ventricle drets i descansava a l’artèria pulmonar. Quan vaig recobrar la consciència a cures intensives i em van treure l’assistència respiratòria, el doctor Parker, un cardiòleg jove de cabells negres i rostre ben afaitat, va deixar caure aquella bomba amb una franquesa que vaig agrair amb tristesa.

—Has tingut una fallida cardíaca, Cora. Des de fa uns quants dies estàs en coma induït i medicada. Durant els últims dies hem mirat d’identificar la causa i... l’hem trobada: cardiomegàlia. El teu cor és massa gran per bategar correctament. Ara mateix l’ajudem a bombar la sang amb una mica més de força gràcies a la...

—Milrinona —vaig acabar la frase, encara desconcertada per trobar-me allà.

Sabia quina era la medicació adient per a casos com aquell. Darrere la falta d’aire i la tos, s’hi amagava una patologia cardíaca greu, que jo havia estat incapaç d’intuir. El doctor Parker va assentir amb un somriure.

—Has estat a punt de no sortir-te’n —va dir—. Sé que començaves la teva residència aquí, però em fa l’efecte que l’hauràs d’ajornar durant algun temps.

—Durant algun temps? Amb medicació potser podria fer vida normal —vaig protestar—. Només haig de... de tenir-lo sota control.

—Mentre estaves en coma induït, hem fet proves modulant la medicació per veure com responia el teu cor, però empitjora amb rapidesa. Podries estar amb medicació permanent, però no és una solució acceptable. Segons els últims electrocardiogrames, amb la medicació hem aconseguit que el cor bombegi amb força, però també hi apareix una taquicàrdia ventricular que té molt mala pinta. La teva funció renal està cada dia pitjor i, cal que sàpigues la veritat, el teu cor, en el seu estat actual, es col·lapsarà en qualsevol moment. Hauràs d’estar ingressada durant algun temps esperant...

No va acabar la frase, però, per la manera com presentava la pel·lícula, sabia que duia a una sola conseqüència, que vaig témer quan jo mateixa la vaig pronunciar.

—Un donant de cor —vaig assegurar, gairebé sense creure que estigués dient aquelles paraules.

Ell va respondre amb una lleu ganyota.

—Que ho sap, la meva mare? Que ha vingut? —vaig inquirir, preocupada.

Va ser l’única cosa que vaig pensar tan bon punt em vaig visualitzar a mi mateixa sobre una taula d’operacions amb el pit obert pel mig. Ella pairia aquella notícia pitjor que jo.

—És a fora. No s’ha allunyat d’aquesta porta ni un segon durant els últims cinc dies. Si ets tan tossuda com ella, tinc moltes ganes que t’incorporis a l’hospital quan t’hàgim canviat el motor. —Va somriure—. L’hem informat contínuament del teu estat i li he dit que ens disposàvem a despertar-te i que podria passar quan estiguessis estable. Però, de la trasplantació, no en sap res.

—M’ha vist així? —vaig preguntar, assenyalant tots els cables, tubs i vies que sortien de mi.

Em sentia petita en veure que duia posada la bata blava de pacient ingressada en comptes de la flamant bata blanca de resident. Ell va assentir amb un lleu somriure.

—Passava els deu minuts de la visita al teu costat i et cantava una cançó que deia que t’agradava molt quan eres petita.

Em vaig empassar la saliva. Sabia a quina cançó es referia.

El doctor Parker es va acomiadar i al cap de pocs segons va aparèixer la mare, que se’m va acostar ràpidament. No vaig poder evitar trasbalsar-me quan la meva mirada es va trobar amb la seva. Feia ulleres i tenia els ulls inundats de llàgrimes a punt de saltar al buit.

—Reina... —va exclamar, tement tocar-me amb les mans, però abraçant-me amb la veu.

—El pare no s’equivocava quan deia que jo tenia un cor que no m’hi cabia, al pit —vaig comentar, provant de somriure.

El monitor cardíac marcava cent trenta pulsacions per minut. La cosa no tenia bona pinta. Li vaig explicar la situació, i ella es va enfonsar a la meva falda.

—Et donaré el meu. Que et posin el meu cor, filla —va dir tot d’una.

—Mare... no diguis bestieses. No cal, algú donarà el seu. La gent és generosa.

Em van incloure a la llista d’espera per a una trasplantació urgent. Sabia que havien prioritzat el meu cas i que estava als primers llocs, però tot depenia del fet que un donant compatible aparegués abans que el meu cor deixés de respondre a la medicació. Aquells dies vaig saber que, als Estats Units, disset persones moren cada dia mentre esperen una trasplantació. No tot era tan fàcil.

A la tercera nit després de despertar del coma, vaig obrir els ulls enmig dels sanglots de la mare, que amb la mirada perduda s’esperava a la butaca del costat que es produís un miracle. Vaig observar en silenci el mal trago que estava sofrint. No es mereixia passar també per tot això. Totes dues havíem perdut el meu pare i dubtava que pogués aguantar un altre cop. De sobte vaig tenir la sensació de trobar-me dins d’un congelador i em vaig posar a tremolar de fred, encara que estava tapada fins al coll. Al meu interior, però, tot era diferent. Em cremava el pit, em faltava l’aire. Vaig analitzar els símptomes i em vaig adonar que també estava xopa de suor. El meu cos era una contradicció.

—Mare..., no em trobo bé —vaig dir amb un fil de veu, sense força—. Mare! —vaig intentar alçar la veu, però no em sentia.

De sobte, una alarma es va posar a sonar i la mare va alçar la vista espantada. Em vaig fixar en la pantalla i, en veure que marcava trenta-sis pulsacions per minut, vaig sentir com totes les esperances s’esvaïen. Em moria. Vaig mirar la mare amb pànic i vaig aconseguir exhalar un «t’estimo» abans que fos massa tard. No es mereixia aquest comiat. No es mereixia la vida que se li dibuixava al davant.

—Cora! Cora! —va xisclar esglaiada—. Ajuda! Que vingui un metge!

Jo no tenia forces per dir res més. Vaig tancar els ulls i vaig notar els batecs del pit. Vaig sentir els crits de la mare, però no li podia respondre, dir-li que em sabia greu fer-la passar pel mateix sofriment. Vaig percebre llampades a les parpelles al ritme de la meva pròpia mort i vaig saber, d’alguna manera, que era la fi. De cop i volta vaig notar una sotragada, com si algú em sacsegés, vaig sentir una descàrrega fulminant al pit, després vaig sentir més crits sense que jo pogués respondre. Sempre m’havia imaginat la mort com una cosa tranquil·la, com una sortida pacífica, però era més aviat un viatge agònic ple de sotracs i cops. En acabat es va fer el silenci, vaig veure la cara de la mare, vaig sentir la calma del pare i vaig caure en un buit abrusador, engolida per les flames del meu pit.

3

Cora Merlo

Hospital Mont Sinaí

Nova York

2017

Tots els éssers humans neixen almenys

dues vegades al llarg de la vida.

La primera en sortir del ventre matern;

la segona, després d’un error en què

anhelen un nou començament.

Vaig obrir els ulls, cansada, i em vaig trobar amb les llàgrimes de la mare lliscant-li per les arrugues de la cara. Tot semblava igual, però, en realitat, era diferent. Ella duia una altra roba, jo tenia els mitjons posats. El monitor xiulava a un ritme saludable de seixanta-dues pulsacions per minut i, així que vaig moure una mà, la mare em va mirar il·lusionada.

—Cora! —va exclamar de cop i volta—. Doctor! Que vingui el doctor! La Cora s’ha despertat! —va cridar en direcció a la porta.

L’incendi semblava extingit. Em vaig tocar el pit, desconcertada, i vaig sentir per primera vegada els batecs d’un cor estrany carregat de preguntes sense resposta. Estic gairebé segura que la segona vegada que vaig néixer va ser molt semblant a quan vaig venir al món: amb la meva progenitora abraçant-me en una habitació freda, tremolant de por i coberta de llàgrimes.

—Cora, reina, ets aquí —em va dir amb la veu trencada.

Me la vaig imaginar dient les mateixes paraules la primera vegada, vint-i-cinc anys abans.

—Que m’he mort? —vaig preguntar amb dificultat, sobre la seva espatlla.

Sempre havia volgut dir aquesta frase després de despertar-me d’un son profund.

—És clar que no! No diguis ximpleries, dona! —Em va abraçar amb més força i em vaig adonar que no estava per brocs—. Gràcies, Déu meu, gràcies... —em va xiuxiuejar a cau d’orella—. Tot ha sortit bé, maca. Tot ha sortit bé. Sabia que el teu pare ens ajudaria des d’allà on estigui. Ho sabia. El teu pare et cuida des d’allà dalt. Se’n va anar per cuidar-te.

—Mare... què ha passat? —vaig preguntar.

Volia omplir la llacuna gegantina que tenia al cap, que s’estenia com un somni curt de cinc minuts, però que creixia a mesura que m’adonava que la mare era molt distinta de l’última vegada que la recordava, quan em va mirar entre sanglots.

—El teu cor es va aturar. I és un miracle! Em pensava que et perdia. No em podia creure que te n’anaves igual que el teu pare. Han estat uns dies molt difícils, filla. Però estàs bé. Ara estàs bé.

I es va posar a plorar.

—Sí, mare.

—Et van connectar a una màquina que bombava la sang per tu. El doctor Parker va dir que et podia mantenir així durant uns quants dies, però que tot depenia del fet que aparegués un cor compatible. Han estat unes setmanes llargues, reina. Però... tot ha sortit bé.

Em vaig quedar en silenci i per primera vegada vaig entendre d’on provenia l’opressió que sentia al pit. Em vaig tocar l’estèrnum i vaig percebre, sota els apòsits, la nova cicatriu que el recorria de dalt a baix, com una cortina tancada darrere la qual podia intuir un llarg capvespre. A sota vaig notar un pols lleuger i rítmic que, fent memòria, no recordava tan calmat i perfecte. La tos havia desaparegut i tenia la boca tan seca que em costava ajuntar gotetes de saliva per empassar-­me-les.

—Va aparèixer un donant? —vaig dir amb dificultat.

Va assentir, prement els llavis. Em vaig fixar en la lluïssor de les seves llàgrimes, que aquesta vegada eren d’alegria.

—Just a temps, Cora. El doctor Parker ha fet un miracle. —Em vaig aguantar la respiració i vaig mirar les línies que es dibuixaven al monitor cardíac al costat de les meves pulsa­cions, seixanta-quatre—. Oi que és fantàstic? El teu cor està bé. El teu nou cor és sa i fort. I el teu cos l’ha acceptat sense problemes.

Encara em costava assimilar et fet que una cosa tan important dins meu hagués pertangut abans a una altra persona i que em mantingués viva.

—Quin bon ritme que té! —va dir una veu masculina de la porta estant. Era el doctor Parker, que, al contrari de la mare, no havia canviat gens ni mica des de l’última vegada que l’havia vist. Diuen que una setmana de tristesa profunda equival a cinc anys de vida. Semblava que per a la mare havien passat unes quantes dècades, i per al doctor tan sols uns quants minuts—. M’alegro que per fi t’hagis despertat, Cora —va saludar en un to càlid—. Has tingut... una mica preocupada la teva mare. Però em sembla que això canviarà a partir d’ara. Les anàlisis indiquen que tot va bé i el teu cos no mostra senyals de rebuig. Tu com et sents, Cora?

—Que com em sento? El pols està bé i veig a la pantalla que tinc una pressió arterial normal. Estic una mica marejada, però sé que és per culpa de l’anestèsia.

Va somriure, però després em va interrompre en un to una mica condescendent.

—No t’he preguntat pas com estan les teves mètriques, Cora. Fins i tot quan ets pacient et comportes com si estiguessis en aquesta banda. Sé que seràs una bona professional, però ara t’has de centrar en tu i en les teves noves sensacions. Cansada? Algun dolor que no aparegui als monitors?

—Estic... bé, suposo. Una mica... desorientada. Quant de temps fa...?

—Tres setmanes. —Sense voler vaig calcular que a la mare li haurien suposat quinze anys més—. És normal que et sentis així. Però espera’t uns quants dies i veuràs que tot anirà millor. Suposo que saps que convé un període de repòs per veure com respon el teu nou cor i per adaptar-te als seus nous ritmes.

Vaig mirar la pantalla i marcava seixanta-vuit. El cor bategava amb tranquil·litat i força. De cop i volta, un dubte se’m va ficar al cap i no em vaig poder estar de dir-lo en veu alta.

—Qui era el donant?

El doctor va esbufegar amb el nas i va respondre amb un somriure.

—És un registre privat, Cora. No t’ho puc dir.

—No me’n pots dir res? Era una noia? Quina edat tenia?

—És confidencial, Cora. Però pots estar tranquil·la, si tot va bé, aquest cor t’aguantarà tota la vida. Assegura’t de prendre bé els immunosupressors a fi d’evitar un rebuig i tot anirà com una seda.

—Això vol dir que tenia la meva edat o una mica menys.

Pensar en aquella possibilitat em va entristir perquè significava que una altra persona jove, com jo, havia perdut la vida i amb la seva donació havia salvat la meva.

El doctor va somriure com si l’hagués desarmat i després va afegir:

—El teu donant era una persona molt generosa, no et puc dir res més. Així que va aparèixer, i vista la urgència amb què el necessitaves, es va iniciar el protocol per a la donació. Hi ha un protocol que protegeix la privacitat dels implicats en la donació. No totes les persones estan preparades per acceptar que a un familiar li treguin algunes parts del cos per col·locar-­les en algú que les necessita. La gent sol aferrar-se molt als teixits, a la part física del cos, i no vol que ningú els toqui un cop morts. Fins i tot els qui són creients i confien en l’existència d’una cosa que en diuen ànima també són refractaris a donar òrgans. Ets creient, Cora?

—Creient?

Jo dubtava perquè la pregunta em va sorprendre. La mare ho va aprofitar per imposar-se.

—És clar que la Cora és creient —va dir tot d’una—. Sempre hem anat a missa, especialment quan el seu pare es va posar malalt. I no hi ha dubte que, en aquest cas, Déu no ha mirat cap a l’altra banda. És un miracle que el cor d’una altra persona bategui al seu pit.

—És la ciència, mare. Si soc viva és gràcies a la ciència i a la medicina. No m’ha salvat cap déu, sinó el doctor Parker i el seu equip —vaig protestar.

—I la bona sort de tenir un donant a temps. Et penses que això no és obra de Déu?

Vaig esbufegar. No tenia energia per a aquella discussió. El doctor Parker va semblar que no es molestava per l’actitud de la meva mare i em va somriure com si conegués bé el seu discurs. Devia estar tan acostumat a sentir sermons com aquell, que menyspreaven el seu treball i ho atribuïen tot a una mena de gràcia divina, que havia après a distanciar-se d’aquestes situacions. Me’l vaig imaginar tranquil a la taula d’operacions mentre em treia el cor aturat del pit i me’n col·locava un altre, sabent que la meva vida estava, físicament i durant una estona, a les seves mans.

—Puc saber almenys de què es va morir? —vaig insistir.

—Un accident. No et puc dir res més, Cora, de debò. —Va fer una ganyota per mostrar-me la seva empatia i tot seguit va continuar—. Però podem fer una cosa. Si estàs tan interessada, et pots apuntar al registre de receptors i, si la família del donant es vol posar en contacte amb tu, ho podrà fer. Però t’aviso, moltes famílies no prenen mai aquesta iniciativa. D’altres triguen anys a decidir-se. Per a elles és dolorós. Han perdut un ésser estimat i parlar amb el receptor allarga el dol o obre ferides que potser ja s’han tancat.

—D’acord —vaig respondre desconcertada—. Tu què en penses, mare? M’hi hauria d’apuntar?

—En podem parlar en privat?

Jo no entenia els seus dubtes.

—Com vulgueu —va dir el doctor Parker—. No cal decidir-se ara mateix. T’ho pots rumiar, Cora, i més endavant, si continues interessada a apuntar-te al registre, no hi haurà cap problema. L’important ara és que et recuperis aviat i que t’acostumis al nou cor. Si tot continua així, d’aquí a un parell de setmanes te’n podràs anar a casa.

—A casa? —va dir sorpresa la mare, incrèdula—. De debò? Tan ràpid?

—No hem canviat el motor de la Cora per deixar-la ara al garatge, oi? Trigarà uns quants mesos a fer vida normal, però... la idea és que aviat pugui tornar a l’hospital com a resident. El degà a vegades pregunta per tu, Cora.

—Els teus companys, especialment la teva amiga Olivia, han vingut diverses vegades a veure com estaves —va dir la mare.

—Gràcies —vaig xiuxiuejar emocionada.

Alguna cosa se m’havia ficat a la veu i amb prou feines vaig tenir forces per dissimular que m’esperaven uns mesos difícils.

—Demà vindré a donar-te un cop d’ull, entesos? —va assegurar el doctor Parker—. I no t’emocionis massa. Vull que aquest cor bategui com la busca dels segons d’un rellotge.

Vaig assentir amb un nus a la gola. El metge se’n va anar i a la mare i a mi ens va deixar soles a l’habitació, mirant-nos en silenci.

—Mare, m’agradaria apuntar-me a aquest registre —vaig xiuxiuejar per fi.

—Cora... —va protestar.

Però no la vaig deixar continuar amb el que em volia dir.

—Escolta’m, mare. És el mínim que puc fer, no creus? Imagina’t que els seus familiars es volen posar en contacte amb mi i descobreixen que ni tan sols em vaig interessar perquè sabessin qui soc. No els ho puc fer, això. Si mai m’escriuen o es posen en contacte amb mi, almenys estaré tranquil·la sabent que no vaig ser jo qui va tancar aquesta porta.

—No és una bona idea, Cora. No en sabem res, de la família del donant. I si volen alguna cosa més? I si demanen alguna mena de compensació per salvar-te la vida? Jo els estic molt agraïda perquè m’han tornat la filla, però no tinc res. Els estalvis es van volatilitzar amb el tractament del teu pare i ara això, gràcies a Déu, ho ha cobert l’assegurança.

Vaig sospirar amb força i em vaig empassar la saliva. La mare en part tenia raó. Jo no sabia res del donant, i si Amèrica m’ha ensenyat alguna cosa és que no existeix res que sigui gratis. Una part de mi demanava a crits saber més coses de la persona que m’havia salvat la vida, però una altra part —aquella en què domina la por sembrant inseguretats— volia tancar la porta per on podria entrar el rancor i la desesperança d’una família que havia perdut un ésser estimat.

—D’acord —vaig cedir a l’últim, sense estar-ne del tot segura.

Em va agafar la mà i llavors em vaig enfonsar entre llàgrimes:

—T’estimo, mare. Em sap greu que hagis de suportar tot això. Al pare li vaig prometre que et cuidaria i... mira’ns —vaig afegir somrient amb ironia.

Va ser la primera vegada que vaig sentir les contradiccions d’un cor encara estrany per a mi i em vaig adonar que m’hauria d’acostumar a viure amb ell. Encara no sabia, però, que era ple de secrets que es revelarien davant meu com un arbre de branques intricades que s’enredaven fins al cel.

4

Jack i Charles

Steelville

Missouri

2000

Disset anys abans

No volis massa alt.

No t’aventuris més amunt dels arbres.

Els voltors estan a l’aguait,

esperant la teva caiguda.

En Jack caminava furtivament i descalç pel terra de fusta, com havia fet trenta vegades aquell matí, des de l’aigüera de la cuina fins al dormitori del seu germà, on va deixar gairebé sense fer soroll l’última peça de la seva obra mestra. Les seves cames de filferro s’havien mogut amb l’agilitat dels seus deu anys i amb els nervis que el turmentaven en pensar que el podien descobrir abans que enllestís el que estava muntant. Va observar els dos gots de plàstic plens d’aigua que acabava de deixar al costat de seixanta més d’iguals al voltant del llit del seu germà Charles. Eren les sis del matí, la cla­ror de l’alba s’esmunyia per la cortina de gasa blanca i deixava veure les joguines que s’amuntegaven a les prestatgeries. En Jack va veure que el seu germà dormia com un tronc i va passejar la mirada per l’habitació buscant la manera de despertar-lo.

En Charles dormia tan profundament que no s’havia adonat de les anades i vingudes del seu germà i només va rondinar en somnis quan el petit televisor de setze polzades que tenia al dormitori es va encendre i va deixar veure el logotip daurat de Sony sobre el fons blanc que un instant després es va transformar en el de PlayStation.

—Charles, desperta’t. Juguem a Crash?

—Estic dormint —va protestar amb la boca enganxada al coixí—. Quina hora és?

—És l’hora de fer una cursa. Et penso guanyar. He après a derrapar bé i al·lucinaràs. No m’atraparàs pas.

El nen es va incorporar damunt el llit i va badallar, però no podia ignorar aquell desafiament a la seva autoestima.

—Saps que soc el millor! —va dir i, alhora, va fer un salt en direcció al seu germà.

En el mateix moment que en Charles va notar que tocava alguna cosa estranya amb la punta del peu i va mirar a terra, es va adonar que havia caigut en el parany d’en Jack i que era massa tard per evitar el desastre. El dit gros dret va donar un cop al primer got i va abocar l’aigua del seu interior. Llavors va recolzar tota la planta en un terra tan relliscós que eren del tot inútils els moviments que va fer amb les mans per evitar la caiguda. El peu li va relliscar i va xocar amb uns quants gots més i, al cap d’un instant, tot el seu cos va caure de costat arran del llit.

—Ai! —va xisclar amb força.

L’esgarip va fer que en Jack, inconscient, esclafís en riallades.

—Has caigut! —Comptava a correcuita els gots que s’havien abocat. L’aigua es va escampar fins a tocar-li els peus mentre sentia els crits del seu germà, que al principi es va pensar que eren de ràbia—. Sabia que cauries! Te’n devia una per haver dit a l’Amy que m’agrada. Ara ho sap tota la classe i no puc ni mirar-la sense que se’n riguin de mi.

—Ai! —va plorar amb més força en Charles, que ni tan sols havia provat d’aixecar-se de terra—. El braç! —va cridar.

El somriure satisfet d’en Jack se li va esborrar de la cara en el mateix instant que el seu germà va alçar el braç i li va deixar veure, en una fracció de segon, que l’avantbraç s’havia fracturat i la mà penjava com un pèndol.

—Ai! —va xisclar un cop més, i el dolor se li va reflectir a la cara.

—Charles, el teu braç! —va cridar en Jack, esgarrifat.

No havia previst que allò pogués passar. Llavors li van ressonar a les orelles les repetitives paraules dels seus pares: «Vigila amb el teu germà». De sobte es va esmunyir a l’habitació el soroll d’uns passos que caminaven de pressa pel terra de fusta i en Jack va mirar amb por cap al marc de la porta, on va aparèixer la Margaret, la seva mare, vestida amb una arrugada camisa de dormir groga i amb la cabellera morena recollida en una cua de cavall mal feta.

—Què passa aquí?

En Charles plorava amb tanta força que els seus veïns, els Rochester, van sentir els crits i els van ignorar, com feien tantes vegades, dient-se a ells mateixos que aquells plors no eren de la seva incumbència.

—Jo no he sigut, mama —va dir a l’instant en Jack, espantat. La seva mare amb prou feines el podia sentir a causa dels xiscles d’en Charles—. T’ho prometo. Jo no he fet res. En Charles ha caigut i...

La Margaret va entrar al dormitori i va prémer la mandíbula així que va posar el mitjó dins el bassal d’aigua. Es va fixar en el seu fill petit, que, estirat arran del llit, s’agafava el braç i plorava desconsoladament, tot seguit els seus ulls es van clavar en els gots buits escampats per terra i en els altres, plens d’aigua fins a dalt de tot.

—Déu meu, Jack! Però què has fet? —va exclamar—. Charles, fill meu...

Va córrer cap a ell i el va abraçar.

—Mama! —va dir el nen plorant—. En Jack... m’ha...

Provava d’enraonar entre sanglots, però el dolor era tan agut que havia de respirar entre paraula i paraula.

—Tranquil, reiet, deixa-m’ho veure —el va interrompre a correcuita—. On t’has fet mal?

—Mama, jo... no em pensava que... —va balbucejar en Jack, intentant en va que les seves paraules se sentissin per damunt dels plors del seu germà.

En Charles es va assenyalar entre sanglots l’avantbraç, que li feia molt de mal, però la Margaret de seguida es va adonar amb horror d’una protuberància en una zona a la vora del colze. Tenia el radi i el cúbit fracturats a la mateixa altura, i el braç del nen s’anava inflant sense parar i es tornava vermell.

—Déu meu, Charles... —va xiuxiuejar la Margaret. El va abraçar ben fort mentre el gronxava a la falda com si encara fos un nadó—. Ja està, d’acord? La mama és aquí. No ploris, patufet.

Aquella frase li va ressonar al cap com la primera vegada que la va pronunciar quan en Charles va néixer vuit anys abans. Li va recordar que aleshores va pensar que els plors d’en Charles eren senyal que el seu fill tenia els pulmons ben desenvolupats i que saturava l’oxigen sense complicacions. En aquell moment, quan el ginecòleg va col·locar el menut sobre el pit de la Margaret, ella va plorar de felicitat mentre que el nadó, com descobriria més tard, ho feia de dolor per una dislocació d’espatlla que havia sofert durant el part.

—Mama, em sap greu. De debò. Era una broma i... —es va entremetre en Jack, que observava com els baixos de la camisa de dormir de la seva mare ja estaven xops.

—Fora d’aquí! —el va interrompre de sobte, amb ràbia—. Estàs content del que has fet? Fora! —va xisclar.

En Jack va acotar el cap i va sortir de l’habitació amb un nus a la gola i el cor que li bategava al pit amb virulència. Necessitava allunyar-se dels plors del seu germà, que se li clavaven a l’esquena com dagues carregades de culpabilitat. Va córrer cap al dormitori principal i es va aturar sota el marc de la porta, temorós.

—Papa? —va dir adreçant-se a la foscor de l’interior—. Papa? —va repetir.

Va llançar una mirada intentant identificar en la penombra el pare adormit, però va veure el seu costat del llit amb la vànova tan estirada que va comprendre a l’instant que no havia passat la nit a casa. A la tauleta de nit no hi havia les seves ulleres de lectura. L’olor de tabac se li va ficar al nas. El costat de la mare, en canvi, tenia el llençol obert i la Bíblia que llegia cada nit estava prop del cendrer on apagava els cigarrets que fumava mentre buscava el significat de versets inconnexos.

Era dissabte al matí i, d’ençà que ell tenia memòria, el pare no treballava aquest dia tret d’una vegada, el 1998, quan un incendi va assolar les cases de Bird Nest Road, un barri envoltat d’arbres a la vora del riu i als afores de Steelville, i va cremar vives tres persones que no es van poder escapar de les flames. Al poble va ser un trauma i l’Edwin, el pare, va estar tota la nit del divendres i la resta del cap de setmana socorrent els afectats pel foc. En Jack va tornar sobre els seus passos i va treure el cap a l’habitació on el seu germà encara plorava mentre la mare el gronxava i li xiuxiuejava a cau d’orella.

—Val més que l’examini un metge, mama —va dir en Jack, mi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X