1

Curar les ferides

Diuen que el temps passa a poc a poc quan no estàs bé… i no hi podria estar més d’acord.

Havia tingut la meva dosi de patiment, i el pitjor era que jo mateixa n’era la culpable. Havia pres una decisió que, malgrat que em semblava encertada, se’m feia difícil d’afrontar: abandonar el noi que estimava.

Potser «abandonar» era un terme una mica exagerat. Al noi en qüestió, li feien costat tots els amics. En Will, la Naya, la Sue, fins i tot el seu germà, en Mike… Tots continuaven acompanyant-lo. Jo era la que m’havia desviat del camí, havia tornat a casa els pares i ho havia deixat tot enrere.

Un any abans havia decidit anar a estudiar a la universitat una carrera que no m’entusiasmava, potser motivada pel desig d’allunyar-me tant com pogués del que havia estat la meva vida fins llavors. Allà havia conegut tothom… i en Jack Ross, el qual em costava considerar només un amic.

Ell va fer que m’adonés que la relació que tenia amb en Monty no era amor, que havia d’aprendre a pensar per mi mateixa, que havia dedicat tota la vida a complaure els altres independentment de si ells em volien fer feliç.

Suposo que ell no havia calculat que la primera decisió sobre mi mateixa fos, precisament, deixar-lo. En Jack necessitava complir els seus somnis i jo no estava preparada per acompanyar-lo. Primer havia de trobar els meus.

M’atorgaria el mèrit d’aquestes frases d’autoajuda, però la veritat és que les havia pronunciades la que havia estat la meva terapeuta durant aquest últim any. Vaig poder fer la teràpia gràcies als meus germans grans, l’Spencer i la Shanon, que em van ajudar a pagar les sessions fins que vaig tenir prou ingressos per pagar-me-les jo mateixa.

En un any vaig treballar de caixera, de dependenta d’una benzinera, d’ajudant en un magatzem i de monitora d’atletisme amb l’Spencer. Alguna vegada les feines s’encavalcaven i m’ocupaven tantes hores que no em deixaven pensar en res més que no fos en com n’estava, de cansada. I, curiosament, això va ser el que em va ajudar més.

Tenir l’oportunitat de moure’m tota sola, guanyar els meus diners, començar a decidir per mi mateixa…, va ser tot un canvi. Un canvi que no vaig pensar mai que faria. Aquest fet, juntament amb la teràpia, em va ajudar a veure les coses des d’una altra perspectiva.

I una de les coses que vaig començar a veure amb uns altres ulls…, va ser la meva família.

Les paraules que m’havia dit en Jack sobre com aconseguien que fes sempre el que volien em ressonaven al cap constantment. Havia intentat ignorar-les, deixar passar els senyals que li donaven la raó, fer veure que tot anava bé…, fins que una nit va explotar tot.

Estava asseguda a la taula de la cuina amb els meus germans bessons (en Sonny i l’Steve), els pares i l’Spencer. L’únic so que interferia en el sopar era el d’un partit que se sentia des d’un televisor petit al costat de la nevera. Els meus germans i el meu pare miraven la pantalla fixament, mentre que la mare i jo menjàvem sense gaire interès.

Que ella i jo fóssim les úniques que no fèiem res i que no hi hagués altre remei que interactuar va ser, segurament, el fet que va desencadenar la discussió.

—No tens gana? —em va preguntar en veure que empenyia una col de Brussel·les amb la forquilla.

Estava massa cansada per tenir-ne. Després de cinc hores a la benzinera i quatre més al camp d’atletisme amb prou feines m’aguantava desperta.

—No gaire. Em sembla que m’ho guardaré per demà.

La mare no va dir res. Amb els ulls castanys, gairebé idèntics que els meus, mirava amb un punt de rancúnia el plat, pràcticament intacte.

—És igual —va sentenciar, finalment, i va deixar la forquilla—. Jo tampoc tinc gaire gana. Potser no m’ha quedat gaire bé, el sopar, avui.

—No he dit això, mama.

—No cal que ho diguis. Últimament tot et va malament.

—Estic cansada.

—Sempre tens una excusa.

La notava una mica seca amb mi des que havia tornat a casa, però no m’havia atacat mai d’una manera tan directa i, sobretot, tan injustificada. Passava alguna cosa, n’estava segura, però no s’atrevia a dir-m’ho.

Així que, per algun motiu, aquell vespre vaig decidir que seria jo qui tragués el tema.

—Es pot saber què passa?

Tenia un to diferent. Serè, però directe. Un to que no havia fet servir mai amb els pares. Potser no l’havia fet servir amb ningú. La terapeuta en diu «assertivitat». Va fer que tots els de la taula deixessin de mirar la pantalla i es giressin per mirar-me, sorpresos.

La mare, per descomptat, ja tenia una mà al cor.

—De què parles?

—Estic segura que te’n passa alguna i no entenc per què no me’n vols dir res —vaig explicar amb calma.

El meu pare i ella es van mirar. Llavors ho feien sovint. Vaig entendre que n’havien parlat i que tots dos tenien ben clar què els deia. Em va fer ràbia que, tot i això, cap dels dos no ho admetés.

—Què passa, doncs? —vaig insistir amb la mateixa calma.

—No parlis així a la teva mare —em va advertir el pare.

—No li he parlat de cap manera, només he preguntat què passa i per què noto que no pareu de buscar excuses per trobar-me defectes.

En Sonny i l’Steve van deixar anar unes rialles burletes. Vaig agafar la forquilla ben fort.

—Estàs tocada del bolet —em va dir l’Steve sense deixar de mirar la pantalla.

—Sí —va afegir en Sonny—. Des que ha tornat que pensa que el món li va en contra.

—No ho penso, però em molesta veure que tots heu parlat de mi i no me n’heu dit res.

—Ningú ha parlat de tu —em va assegurar el pare.

Va ser tan evident que mentia, que fins i tot es va posar vermell. Va intercanviar una mirada ràpida amb la mare.

—No? —vaig insistir—. I per què us mireu així?

—No ens mirem de cap manera —va exclamar la mare, aïrada.

—Sí que ho feu!

—Paranoica. —L’Steve va fer veure que tossia, i en Sonny va esclafir a riure.

En aquell punt, ja tenia els artells blancs. Estava frustrada. I cansada. Aquesta mala combinació va fer que, per primera vegada des de feia molt de temps, cridés als meus germans.

—Calleu d’una vegada!

—Jennifer! —La mare va replicar el meu crit—. Ja n’hi ha prou! Ningú està en contra teva. No siguis tan paranoica!

—No soc paranoica, puc veure què feu!

—I què veus? Que els teus germans riuen? És dolent, això?

—No riuen. —El to anava pujant i la veu es començava a trencar de desesperació—. Se’n riuen! Fa anys que es riuen de mi, i tu mai dius res! I el papa tampoc!

El darrer al·ludit va arrufar les celles, però va respondre la mare:

—Es pot saber d’on surt, això, ara? Estem intentant sopar en pau!

—Has començat tu! I em mires malament des que vaig tornar a casa! No ho entenc, no volies que tornés? Ara et faig nosa?

El crit ofegat de la mare va fer que el meu pare es regirés una mica, com si li hagués donat una bufetada i es preparés per intervenir-hi.

—T’estàs passant! —va cridar, una cosa poc pròpia d’ell.

—I què? Negaràs que estan fent mofa?

—Deixa de fer sentir malament els altres —va protestar en Sonny mentre em tirava un tovalló a la cara.

—I tu deixa’m en pau d’una vegada —li vaig etzibar amb un crit, que va deixar bocabadat el seu germà bessó—. No tens res més a fer amb la teva vida que molestar la teva germana petita? No teniu un negoci ruïnós al garatge? Aneu a encarregar-vos-en i deixeu-me tranquil·la.

Per primera vegada a la història, els vaig deixar callats i amb un pam de nas.

—Ja n’hi ha prou. —La mare s’havia posat ben vermella, com sempre que s’enfadava. Fins i tot em va assenyalar amb un dit—. No pots anar per la vida fent que els altres ens sentim com si fóssim uns miserables, Jennifer!

—Els altres? I jo què? Algun cop us heu preguntat com em sento, o això queda totalment fora de l’equació?

—Des de quan ens parles així? —Després d’una pausa, com si li faltessin les paraules, va continuar—: Segur que tot plegat t’ho van ficar al cap els teus amiguets de la universitat, sobretot aquell noi amb qui sorties!

Des que havia tornat, la mare no es referia mai a en Jack pel nom. Era «aquell noi amb qui sortia». Fins i tot, el to, que abans era tendre, havia passat a ser absolutament despectiu.

—Doncs sí! —vaig exclamar, deixant la forquilla sobre la taula amb un cop—. En Jack em va fer obrir els ulls sobre moltes coses!

—Vet-ho aquí! —Va semblar que li donava la resposta que buscava—. Et va inflar el cap per posar-te en contra nostra! Fins i tot va fer que denunciessis aquell pobre noi!

Volia respondre, però aquella última frase em va deixar glaçada. A mig camí entre parlar i quedar-me petrificada, per fi vaig notar que l’Spencer, que fins llavors no havia dit res, s’alçava.

—No —va advertir amb un to fred—. No tiris per aquí, mama.

Ella, que no estava acostumada que ningú em defensés, i encara menys en contra seva, va fer un salt.

—Només dic les coses tal com són!

—Si va denunciar aquell malparit va ser perquè era el que havia de fer, així que vigila què dius.

—Spencer! —El pare també es va posar dret, furiós.

—Ni Spencer ni res!

—Aquella denúncia no només l’afecta a ella!— va cridar la mama, molt alterada—. Saps com em miren al barri des que la va posar? Saps què diuen de nosaltres? Tota la seva família ens ha girat l’esquena!

—Va pegar a la Jenny!

—Això és el que diu ella!

Crec que aquesta va ser la frase que va fer que el cos em reaccionés. M’havia quedat petrificada des que en Monty havia sortit a la conversa, però llavors per fi ho vaig entendre. Els menyspreus no eren perquè hagués tornat a casa, sinó perquè les meves decisions havien afectat les seves vides. No els molestava que el meu benestar estigués en risc, sinó que hi estigués el seu.

No sé ben bé quan vaig començar a moure’m, però de sobte vaig sentir el soroll de la cadira que s’arrossegava cap enrere i vaig descobrir-me a mi mateixa encaminant-me cap a les escales. Em movia com si fos un autòmat. I estava plena de ràbia. Ràbia pels meus pares, pels meus germans, perquè al cap d’un any i diverses patacades, la gent continuava sense creure’m.

Perquè…, no, no em creien. Llevat d’unes quantes persones del barri, però ningú comentava res. En Monty no era el tipus de noi que encaixés en l’estereotip d’un abusador. Era maco, encantador i un bon jugador de bàsquet. El prototip d’home perfecte. Jo, en canvi, era la filla rareta dels Brown que havia decidit anar-se’n uns quants mesos i en tornar li havia arruïnat la vida amb una denúncia.

És clar que no em creien. Gairebé no em coneixien. I, encara que ho fessin, no els interessava creure’m. Però podia viure amb això.

El que em feia mal era que la mare tampoc no em cregués.

A l’habitació vaig treure la maleta de sota el llit. No sabia què faria quan tornés a sortir per la porta de casa, però sabia que no m’hi podia quedar més temps. No podia permetre que em fessin qüestionar si la denúncia havia estat justa.

No ho era. Recordava els cops, els missatges, les humiliacions i els insults. Recordava la roba i les ulleres destrossades. No podia viure amb la por que allò es repetís, perquè algun dia aquells crits es convertirien en agafades, les agafades en empentes, les empentes en cops contra la paret…, i aquells cops, algun dia, tornarien a dirigir-se contra meu. I llavors deixaria de controlar què em passaria. No podia viure així.

Vaig percebre crits, però no els podia distingir. De cua d’ull, em va semblar que veia un moviment. L’Spencer entrava a l’habitació enmig d’una discussió a crits amb el meu pare, al qual va tancar la porta als morros. Mai no l’havia vist tan enfadat, i que només fos per defensar-me, que algú em cregués, va fer que em vinguessin ganes d’abraçar-lo.

—No t’hi amoïnis, Jenny —em va dir el meu germà gran en un to molt més suau, gairebé com un xiuxiueig—. Et trauré d’aquí, d’acord?

No sé si vaig contestar, però, com si fos una molla, vaig saltar del llit i vaig obrir l’armari per entaforar la roba de qualsevol manera a la maleta. Quan ja havia agafat tota la que necessitava, vaig tancar-la i em vaig posar dreta, però l’Spencer me la va agafar de les mans per baixar-la ell mateix. No m’havia fixat que tenia les claus del cotxe a l’altra mà, però vaig sentir que dringaven. Marxàvem de debò.

Els pares van cridar mentre sortíem. Diria que fins i tot els meus germans hi van intervenir. Però no va servir de res. Vaig acabar dins del cotxe de l’Spencer mentre ell conduïa a tota vela cap a una destinació desconeguda. I només llavors, quan ens vam quedar sols, vaig ser incapaç de retenir més les llàgrimes. El meu germà em va passar una mà per l’esquena, però no va dir res. Vaig agrair-li-ho.

Va aparcar el cotxe davant de casa l’àvia.

Ens va rebre asseguda al porxo, així que vaig deduir que hi havia parlat abans de sortir, sense que jo me n’adonés. Només de veure’ns, es va alçar i va acostar-se cap a mi amb un mig somriure afligit.

—Entra, reina. Vols una tassa de xocolata desfeta?

Des d’aquella nit, vaig començar a viure amb ella.

La solució no m’agradava gaire. Em feia por ser-li una càrrega, ja era gran i tenia prou maldecaps. Em vaig oferir diverses vegades a donar-li una part del sou, però no en volia ni sentir parlar. Finalment vaig desistir-ne i vaig optar per portar-li menjar preparat per estalviar-li feina abans que se n’anés a dormir.

Els pares hi van parlar la primera nit i, si bé el pare va intentar contactar amb mi per telèfon fins que ho va aconseguir, la mare no va tornar a dirigir-me la paraula.

Arran d’aquella nit, la família es va dividir. La Shanon i l’Spencer es van distanciar una mica dels pares. Els bessons, per la seva banda, van decidir no tornar a parlar amb mi. Suposo que ho entenia. Jo tampoc no tenia ganes de parlar amb ells.

Aquella època parlava amb la Naya almenys un cop per setmana, però no li vaig comentar mai res de tot això. Per a ella, la meva vida era totalment ideal. Tenia una feina de professora d’atletisme, vivia amb la meva àvia per ajudar-la a casa, tota la família m’adorava… Sospito que també li hauria agradat sentir que en Monty havia caigut d’un cinquè pis, però no em vaig atrevir a inventar-me tantes coses. Prou culpable em sentia de dir-li mentides.

Però, és clar, coneixent la Naya…, si li hagués explicat la veritat, s’hauria presentat a casa per fer-me tornar al pis.

—Segur que estàs bé? —em va preguntar una d’aquelles nits en una de les nostres trucades.

—Sí —vaig insistir. Estava asseguda al porxo de l’àvia amb un braç al voltant dels genolls—. És clar que sí, per què?

—No ho sé, et noto una mica apagada.

Volia dir-li que tot anava bé perquè no s’amoïnés, però no vaig ser capaç de fingir més.

—Estic cansada —vaig admetre en veu baixa.

La Naya no sabia fins a quin punt estava esgotada, tant físicament com mentalment. Fins a quin punt no podia més.

Tot i això, em va oferir tot el consol que va poder, perquè ella era així.

—Sigui el que sigui el que et cansa, Jenna… No val la pena que t’hi amoïnis. Et mereixes ser feliç.

—Vaja, no esperava que ens poséssim tan profundes —vaig fer broma com vaig poder—. Hauria portat una ampolla de vi.

—Deixa que et consoli, idiota. Intento dir-te que potser necessites canviar d’aires. Potser el problema és el lloc on vius.

—Potser, no. N’estic segura.

—Llavors podries tornar, oi? Encara que només fos per un semestre. Així desconnectaries una mica.

El pitjor era que no em semblava una mala idea. Al cap i a la fi, em venia de gust allunyar-me de l’entorn. Volia oblidar-me de tot plegat uns quants mesos.

La preocupació que tenia era que…

—No em vull trobar en Jack.

—Ja ho sé… Però no crec que sigui cap problema. Se’n va anar a estudiar a França.

Això ja ho sabia. Se n’havia anat poc temps després que jo marxés. En Will m’ho va explicar i me’n vaig alegrar molt per ell.

—Ja ho sé, però podria tornar en qualsevol moment, encara que només vingués uns quants dies. No me’l vull trobar i que estigui incòmode.

La Naya va deixar anar un sospir.

—No crec que passi per aquí, Jenna. En Ross no ha tornat ni una vegada des que se’n va anar.

Allò sí que em va sorprendre.

—I no en sabeu res?

—En Will li truca de tant en tant, però poca cosa més.

—Oh…

Es va fer un moment de silenci abans que la Naya sospirés.

—Tu…, pensa-hi, d’acord? Encara som a principis de gener. Crec que fins a finals de mes pots matricular-te al segon semestre.

—D’acord, hi pensaré. Però no et prometo res.

—Que bé! —Va semblar tan sincerament alegre que em van venir ganes d’abraçar-la—. Si tornes, vull ser la primera de saber-ho!

—Sempre ho ets.

—Privilegis de besties.

Gairebé vaig notar que em feia una picada d’ullet. Vaig començar a riure.

—Demà et truco, Naya. He d’anar a sopar.

—D’acord. Fes una abraçada a la teva àvia de part meva!

—I tu a tota la colla! Vigila amb la de la Sue. Potser t’esgarrapa la cara.

—Per a la seva em posaré una màscara de protecció.

Després de penjar amb un somriure, em vaig quedar mirant el mòbil uns quants segons. De seguida vaig tornar a la realitat. M’agradava molt parlar amb ella. Era el meu oasi de pau del dia. Amb la Naya tot semblava sempre més senzill, com si els problemes no pesessin tant i les alegries duressin més. Potser per això era la primera persona en qui pensava quan no estava bé i m’agradava tant ser-ho per a ella quan la situació era a l’inrevés.

Però l’alegria del moment es va esfumar. Va ser instintiu. Malgrat que no havia sentit res, un calfred em va pujar per l’espinada. Vaig aixecar el cap inconscientment i, horroritzada, vaig trobar-me davant d’en Monty.

Estava dret a l’entrada del jardí amb les mans a les butxaques de l’abric i amb una expressió una mica ambigua que no vaig aconseguir entendre del tot. Tant me feia. En aquell moment només vaig poder processar que havia de sortir corrents.

Abans que obrís la boca, ja m’havia alçat d’un salt i l’assenyalava.

—No te m’acostis ni una passa més —vaig advertir-lo en veu baixa.

En Monty va deixar anar un sospir mentre jo retrocedia fins a la porta.

—Només vull que parlem, Jenny.

—Tens una ordre d’allunyament, vols parlar amb la policia?

Em movia molt a poc a poc a causa del pànic que em feia quedar-m’hi d’esquena. Amb una mà cap enrere vaig buscar la porta.

—Pots parar de fugir? —El seu to tranquil no va canviar, però va fer una passa cap a la meva direcció i totes les alarmes es van disparar—. T’he dit que només vull parlar.

El vaig ignorar. Per fi havia trobat la porta.

A punt de somriure, em vaig veure sorpresa per la pitjor situació en un moment com aquell: la porta s’havia tancat.

Merda, tenia les claus? Les havia tret? En dubtava. Normalment, quan es tancava, esperava que l’àvia sortís a veure per què trigava tant. Acostumava a ser cosa de cinc minuts.

Morta de por, vaig trucar al timbre insistentment. A la tercera vegada, en Monty va començar a avançar cap a mi amb les mans enlaire en senyal de rendició.

—T’he dit que no t’acostis! —M’hauria agradat semblar menys espantada.

—No et faré mal, t’ho juro!

Desesperada, vaig tornar a trucar. Massa tard. En Monty pujava les escales de l’entrada.

Què podia fer? Vaig pensar a saltar la tanca del porxo i córrer carrer avall. Feia atletisme. Podia ser més ràpida que ell. N’estava seguríssima.

Tanmateix, per fer-ho havia de passar pel seu costat, i sabia, per altres vegades, que no tindria cap problema per atrapar-me.

Així que només em va quedar l’opció d’enganxar l’esquena a la porta i suplicar que s’aturés. En Monty es va quedar a una passa de distància, encara amb les mans enlaire, i em va contemplar com si gairebé li fes llàstima veure’m d’aquella manera. Això encara em va fer més ràbia que tota la resta.

—Ves-te’n —vaig repetir remugant.

—He sabut això dels teus pares —va replicar en un to suau, i per fi va abaixar les mans.

—Ves-te’n! No he de parlar de res amb tu!

—A vegades ajudo els teus germans al taller per fer quatre calerons —va continuar explicant-me com si no m’hagués sentit—. Els teus pares m’aprecien molt i els ho agraeixo, però…

—Ves-te’n —vaig repetir, i aquesta vegada va sonar com una súplica.

Sisplau, necessitava que vingués algú d’una vegada. Per què havia sortit per parlar amb la Naya? Per què no havia parlat amb ella des de la sala? Per què justament aquell dia s’havia de tancar la porta?

En Monty va serrar les dents.

—No me n’aniré fins que no m’hagis escoltat.

Els meus ulls no paraven de rastrejar-li el cos. Durant els mesos que havíem estat junts, havia après a detectar els moviments i els senyals que m’indicaven la proximitat d’un moment de perill. En el moment que en veiés un, no tindria altre remei que arrencar a córrer.

—El que volia dir és que valoro que m’apreciïn. —Va continuar mirant-me fixament malgrat que jo no li tornava la mirada—. Però si això és un problema per a la teva relació amb ells, puc deixar d’anar-hi.

Allò em va descol·locar tant que gairebé vaig esclafir a riure. Ara anava de bon noi?

—Deixa’m en pau —vaig murmurar després de moure el cap.

—No m’agrada veure’t així, allunyada de la teva família per un noi amb qui ni tan sols estàs sortint.

Vaig analitzar les seves paraules. Com sabia que m’havia allunyat de la família? Hi havia parlat?

—Per última vegada… Ves-te’n, si no vols que truqui a la policia.

—No entenc per què continues deixant que et separi de la família si ni tan sols em veus —va continuar—. Jenny, són la teva família. Ho estan passant molt malament per tot això.

No només es pensa que és un bon noi, també es pensa que és terapeuta familiar.

—T’adoren i volen el millor per a tu. Encara que de vegades no ho sembli perquè no fan servir les paraules adequades, t’asseguro que estan molt amoïnats per tu i només volen que tornis a casa. Si per fer-ho necessites que me n’aparti, digue-m’ho i…

Va callar de cop. La porta s’havia obert d’una estirada i jo gairebé vaig caure enrere, però em vaig agafar al marc just a temps. Vaig veure que l’àvia passava pel meu costat d’una revolada i, en un instant, en Monty retrocedia a tota velocitat.

—Fora del meu jardí! —va cridar, furiosa—. No t’atreveixis a acostar-t’hi mai més!

Em va sorprendre que en Monty es fes enrere amb aquella cara de pànic, però ho vaig entendre ràpidament en veure que l’àvia duia l’escopeta vella de caça del seu germà.

—Ves-te’n! —va tornar a cridar mentre ell s’afanyava a anar-se’n—. La propera vegada sortiré sense el fiador posat! M’has entès?!

En abaixar l’arma, l’àvia va entretancar els ulls.

—T’ha fet mal?

—No —li vaig assegurar de seguida.

—I estàs bé? Necessites res?

Curiosament, no podia estar més bé. Veure com em defensava gairebé m’havia fet riure, nerviosa com estava.

—Saps…? Pensaves fer-la servir?

—L’escopeta? No funciona des de fa vint anys. —Va fer una ria­lleta i em va tocar l’esquena amb la mà—. Vinga, Jenny, anem cap a dins.

Després del que havia passat, tant els meus germans com l’àvia van estar d’acord que havíem de trucar a la policia. Dos agents van passar per casa, però de seguida vaig deduir que no s’ho acabaven de creure. Mentre ens prenien declaració, es miraven entre ells i insistien en uns punts determinats. Els costava d’assumir que algú amb una ordre d’allunyament s’hagués arriscat a fer una cosa tan greu pel simple fet de parlar amb la víctima. La Shanon es va enfadar tant que, per primera vegada, vaig sentir com deixava anar una tirallonga d’insults davant del seu fill, l’Owen, que es va quedar amb la boca oberta de la impressió.

Per sort, en Monty no ho va tornar a intentar. La meva vida va tornar a entrar un altre cop en el bucle del cansament. De la benzinera a la classe d’atletisme. Dels sopars amb l’àvia a les nits de pel·lícula amb el nebot.

I va continuar així, fins que, amb el temps, em vaig animar a mirar el web de la universitat.

Només volia mirar els preus, les dates…, imaginar-me com seria acabar aquest primer any de carrera que al final, no sé com, havia aconseguit aprovar.

Com qui no vol la cosa, vaig anar clicant fins a arribar a la pàgina de la prematrícula amb les cinc assignatures que em tocarien aquell semestre. No semblaven gaire més complicades que les del primer. Em vaig mossegar el llavi de sota en veure el preu total. M’ho podia permetre.

Que estrany que sona, això.

Estirada al sofà i sense saber ben bé per què, vaig marcar el número de l’únic company de classe amb qui no havia perdut el contacte després d’un any fora.

Es deia Curtis. Havíem coincidit en diversos treballs en grup i sempre aportava l’espurna que faltava al projecte. Era genial.

—Jeeeeeenna! —va exclamar quan va despenjar el telèfon—. Admeto que no m’esperava que em truquessis.

No vaig poder evitar somriure.

—Hola, Curtis. Et puc preguntar una coseta?

Al final va resultar que el meu estimat company havia suspès gairebé la meitat de les assignatures perquè s’havia passat una gran part del primer any de festa. Les hauria de repetir i, per tant, aniríem junts a algunes classes. Sentir que la majoria de les assignatures eres fàcils em va ajudar força.

—El més fumut serà la residència —va afegir, una mica menys animat—. A aquestes altures del curs, no crec que hi hagi places.

La trucada següent va ser per a la Naya, que es va posar a cridar quan va sentir que estava considerant l’oferta.

—Què passa amb la nostra habitació? —li vaig preguntar, esperançada—. T’han assignat alguna companya o estàs sola? Potser podria intentar…

—Eeeeeem… És que ja no visc a la residència.

Silenci. Vaig obrir i tancar els ulls.

—Eh?

—Visc amb en Will i la Sue. Només des de fa unes setmanes —va afegir de seguida—. No t’ho vaig dir perquè no hi vaig pensar, t’ho prometo.

—Bé, espero que us ho passeu genial. Segur que tindreu una bona convivència.

—No sé pas si la Sue hi estaria d’acord… Espera, puc trucar a en Chris per veure si la meva plaça està lliure.

—T’ho agrairia moltíssim.

Tanmateix, quan em va tornar a trucar no tenia bones notícies.

—Assignada —es va lamentar, tot i que l’humor li va canviar de seguida—. Però he parlat amb en Will i la Sue i hem pensat una so­lució.

Ja començava a sospitar cap a on anava la cosa.

—Naya…

—Podries venir amb nosaltres!

—Sí, és clar…

—Per què no? Tots som amics i hi ha una habitació lliure!

—Una habitació que pertany al meu ex-xicot. No hi puc anar.

—Mare meva, Jenna… No ha tornat a venir per aquí des de fa gairebé un any. Creus que tornarà, ara que comença el seu segon semestre?

—Amb la sort que tinc, segur que sí.

—Vols que li pregunti si té previst tornar?

—No és només això, Naya, és que no vull dormir a la seva habitació. És violent i intrusiu. Si m’ho fessin a mi, em sentiria molt malament.

La Naya va deixar anar un sospir de llàstima.

—D’acooord… I si comprem un sofà llit? Almenys fins que trobis una plaça en una residència… En Chris ha dit que si surt cap plaça, m’avisarà de seguida.

La conversa va durar força estona més, i d’alguna manera la Naya em va acabar convencent que era una bona idea.

Així que allà em teníeu: després de deixar les dues feines, per primera vegada a la vida amb diners meus a la butxaca i a punt de tancar la maleta. L’àvia m’havia fet dues gorres de llana, i la Shanon havia vingut amb una bossa de roba per si en necessitava. L’Spencer era al pis de baix amb el nostre nebot. Els sentia riure des de l’habitació.

—Llavors… —La Shanon em va mirar a través del mirall, encara asseguda al llit—. Estàs nerviosa?

Jo també em vaig mirar a mi mateixa. Era cosa meva o aquell dia res, absolutament res, no em quedava bé? Feia molt mala fila. Roba estúpida. Cos estúpid. Em vaig treure d’una revolada la roba que portava posada i vaig llançar-la a terra al costat d’una pila considerable de roba que havia descartat en un temps rècord.

La meva germana gran semblava que s’ho passava pipa amb la si­tuació.

—M’ho prendré com un sí.

—Per què tot em queda tan malament?

—Només et veus malament pels nervis. I per la roba. —Va fer una ganyota—. De debò, necessites renovar l’armari. Sort que t’he portat coses.

—La meva roba està bé —vaig protestar murmurant.

—Jenny, nena, saps que t’estimo molt i que ets la millor germana que tinc, però el sentit de la moda que tens…

—Un moment, soc l’única germana que tens.

—Exactament.

Vaig girar els ulls en blanc.

Després d’aquella pausa, vaig reprendre l’aventura de trobar roba adequada. Remenant una mica, vaig aconseguir rescatar un jersei vermell que havia portat alguna vegada durant la breu etapa universitària.

—T’agrada aquest? —vaig preguntar.

—Doncs sí, perquè és meu!

—Ah, sí…, te’l vaig robar fa temps. Ara és meu.

—Si et quedes això, les botes amb plataforma són meves. I el collaret blau.

—Sí, és clar. I l’armari sencer, ja que hi som posats.

—Dona gràcies que estigui massa cansada per discutir. A més a més, encara em queda més bé a mi.

—Això és el que et penses.

El vermell no em quedava malament. Seria l’escollit, juntament amb la selecció escassa que ja s’esperava a la maleta. El procés havia consistit que la meva germana em tirava la roba i jo l’arreglava de pressa i corrents perquè no quedés tot fet un nyap. Com a mínim, la selecció ja semblava força completa.

—Això no tancarà —va comentar la Shanon.

Vaig seure a sobre la maleta i vam començar a estirar amb força la cremallera per les dues bandes.

—Aclareix-me una cosa —va remugar mentre continuàvem intentant tancar la maleta.

—Què?

—Fa…, mmm…, com odio les maletes…

—Shanon, estaves a punt de dir-me alguna cosa.

—Ai, sí, sí… Fa un any que no els veus, oi? La Naya, en Will, la Sue… i tot l’etcètera que els segueix i que no anomenaré per no ferir sensibilitats.

—Això mateix…

—Un any exacte.

—Bé…, exacte no. Ja som a finals de gener.

—I el teu xicot no hi serà, oi? És a França per…

Vaig fer una ganyota quan va dir la-paraula-prohibida-amb-x i ella es va interrompre a si mateixa.

—No l’anomenis d’aquesta manera —li vaig demanar en veu baixa.

—Perdona —es va afanyar a dir—. Vull dir si estàs segura que no et trobaràs en Ross, no?

—Completament.

—I dormiràs a la seva habitació?

—En un sofà llit. O amb la Sue, tot i que no crec que em deixi entrar a la seva habitació. I els pagaré el lloguer, és clar. Encara que s’hi neguin.

—Ja, i tot això està molt bé. Però… —Va fer una pausa—. Estaràs bé, Jenny?

Sabia què volia dir amb això.

M’ho havia passat fatal durant aquell any. Més enllà de les discussions amb els meus pares, tot el tema d’en Monty…, l’única que m’havia vist realment afectada pel Jack havia estat la meva germana. No n’havia parlat amb ningú més. I, per descomptat, no m’havia mostrat vulnerable amb ningú més.

Però ella ho sabia. Era conscient que el primer mes havia estat el pitjor. I que, tot i que la resta de l’any havia aconseguit portar-ho bé, encara el trobava a faltar i volia parlar-hi.

De fet, va ser l’única persona a qui vaig explicar què havia passat el dia de l’aniversari d’en Jack.

M’havia passat tot el matí donant-hi voltes, comprovant l’horari de França per no enxampar-lo a deshora, i després m’havia assegut al llit amb el mòbil a la mà.

El volia felicitar, però no sabia com estaria ni si ja es devia haver oblidat de mi, si la meva intervenció irrompria un altre cop a la seva vida de manera desagradable, si voldria parlar amb mi… Totes les opcions semblaven força viables, però tot i així necessitava sentir-li la veu. Encara que fos egoista, volia que sabés que havia pensat en ell el dia del seu aniversari i que només li volia desitjar que tot li anés bé.

De manera que, després de deu intents fallits d’escriure-li un missatge, vaig aguantar la respiració i vaig marcar el número de telèfon.

Contestaria?

Penjaria?

Potser no tenia intenció de mirar el mòbil en tot el dia. Coneixent-lo, segur que ni tan sols havia donat gaire importància a l’aniversari. L’any anterior, jo mateixa li havia dit que ho havia de celebrar i havíem anat de copes amb els altres. Potser era més bona idea deixar-lo tranquil.

Però trobava tant a faltar parlar amb ell…

Estava tan centrada en això que gairebé no em vaig adonar que havien despenjat.

—Amb qui parlo?

Si havia aguantat la respiració fins aquell moment, vaig deixar anar tot l’aire de cop.

Era una veu de noia.

Durant el que va semblar una eternitat, vaig ser incapaç de dir res. M’havia preparat per a tot menys per a això, però era natural. Potser havia refet la seva vida. Pràcticament havia passat un any. No tindria gaire sentit que estigués de dol durant tant de temps. Qui podia retreure-li-ho?

No obstant això, el nus a la gola creixia cada segon de silenci que passava.

—Hola —vaig dir per fi amb una veu una mica ofegada—. S-soc… una amiga d’en Ja…, d’en Ross. Em dic Jennifer. Que hi és?

La noia es va quedar callada força menys estona que jo. Tenia un accent una mica estrany, marcava molt les vocals, tot i que amb una certa elegància.

—Jennifer? —va repetir confosa.

Ni tan sols li sonava el nom. Fos qui fos, en Jack no li havia parlat de mi. Potser jo no era tan rellevant a la seva vida com m’havia pensat. Potser m’havia tornat una mica creguda.

—Ara mateix és a la dutxa —va replicar—. Vols que l’avisi?

A la dutxa? Havien…?

No, no era problema meu. Vaig tancar els ulls, vaig empassar saliva amb dificultat i després vaig negar amb el cap tot i que no em pogués veure.

—No cal, deixa que es dutxi tranquil. —Vaig dubtar un instant—. Però quan acabi…, em podries fer un favor?

—Sí, és clar. Digue’m.

—Podries dir-li que la Jen el volia felicitar, sisplau?

No sé per què hi vaig insistir. Ni per què em vaig sentir tan invasiva. Ell no em volia a la seva vida. Per què no desistia una vegada per totes?

La noia va emetre un so d’aprovació.

—Ho faré. Au revoir!

I malgrat aquell comiat, mai vaig obtenir resposta.

Suposo que en Jack sí que havia estat capaç de girar full. Era jo, qui s’havia quedat estancada entre línies.

—Jenny?

La Shanon, en el present, em mirava com si estigués en trànsit.

—Que em sents?

—Què? —vaig parpellejar.

—Només vull… A veure, segur que estaràs bé? Durant un temps ho has passat molt malament. Segur que hi vols tornar? Podria ser com reiniciar-ho tot.

—Ja està decidit, no?

Ella va sospirar.

—Sí, suposo que sí. Som-hi, t’acompanyaré a l’aeroport.

Vaig baixar les escales, carregant l’enorme maleta com vaig poder. El Biscuit, el meu gos, va ser el primer a rebre’m amb aire de tristesa, com si sabés que me’n tornava a anar. L’Spencer l’havia anat a buscar a casa dels meus pares perquè com a mínim li pogués fer una última abraçada.

—És hora de marxar —va anunciar la Shanon.

—Que puc venir? —L’Owen va fer cara de pena—. Sispli, sispli, sispli.

—És clar que sí, nanet.

—Visca!

—Vine aquí, reina. —L’àvia se m’havia acostat amb els braços oberts. Em va fer una petita abraçada i va sospirar—. Porta’t bé. I si canvies d’opinió…

—Aquí sempre hi haurà xocolata calenta, ja ho sé. —Quan la vaig rodejar amb els braços, tots els nervis van desaparèixer—. T’estimo molt, àvia.

Es va separar i em va somriure.

—I jo a tu. Això sempre serà casa teva.

—No us poseu sentimentals, segur que aquest cop podrem anar a visitar-la —va intervenir l’Spencer.

Així i tot, acomiadar-me de l’àvia i del Biscuit des de la finestreta va ser desolador. D’alguna manera, deixava enrere la comoditat per enfrontar-me amb una situació que quedava fora de la meva zona de confort. I, malgrat que estava aterrida…, per primer cop en molt de temps vaig sentir que recuperava les regnes de la meva vida.

A l’aeroport, tots tres em van acompanyar a la zona de seguretat. Aleshores no van tenir altre remei que plantar-se al meu costat i aco­miadar-se. Em va sorprendre que l’Owen fos el primer d’abraçar-me, envoltant-me els genolls.

—M’agradaves molt com a entrenadora, tieta…

—I què et fa pensar que no ho seré, quan torni? —Li vaig esbullar els cabells amb una mà—. Només seran uns mesos. A l’estiu recuperarem el temps perdut.

No semblava gaire convençut.

—Si veus el teu xicot, no tornaràs tan aviat.

Els meus germans van fer cara de pànic, com cada cop que algú mencionava en Jack en presència meva. No sabien dissimular.

—No molestis la tieta, va. —La Shanon va renyar-lo amb suavitat abans de mirar-me—. Em sap greu, li vaig demanar que no digués res.

—No passa res.

Però l’Owen començava a somicar. Ai, no.

—No vull que la tieta torni a marxar… —Va tirar els mocs amunt.

—Escolta, Owen —va intervenir l’Spencer—, vols que anem a veure si tenim sort amb la màquina dels peluixos?

Va parar de plorar gairebé immediatament. Després va fer que sí entusiasmat. Era molt fàcil de subornar. La Shanon va aprofitar el moment per fer-me una abraçada d’os. Vaig somriure tan bon punt li vaig posar la mandíbula a l’espatlla.

—Estic molt orgullosa de tu —em va assegurar, en veu baixa—. Encara que siguis insuportable i tinguis un sentit de la moda estranyíssim.

Vaig esclafir a riure.

—Jo també et trobaré a faltar.

Mentre feia un pas enrere, l’Spencer se’m va acostar i em va abraçar les espatlles per fer-me un petó molt sorollós al front.

—Truca’m si necessites res.

—Fa una setmana que m’ho dius.

—Qualsevol cosa, eh?

—Que sííí —Vaig somriure.

—Bé. I, sisplau, no tornis embarassada. Ja en vam tenir prou amb una sorpreseta, a la família.

La Shanon li va clavar un cop de colze. L’Owen semblava que no s’havia adonat de res. Estava ocupat jugant amb el peluix nou, un cavall blanc amb taques marrons.

—No crec que això sigui un problema —vaig remugar.

—No costa gens repetir-ho. En fi…, passa-t’ho bé, d’acord? És el moment de gaudir, no d’amoïnar-te.

—Sí —va somriure la Shanon—. Gaudeix d’aquests mesos. Et vindrem a veure quan vulguis.

Havia arribat l’hora de marxar. Vaig agafar fort la maleta i, després de mirar-los per última vegada, vaig assentir i ja em disposava a girar-me, però l’Owen em va aturar tot estirant-me el canell.

—Tieta, endú-te el Taquetes!

O sigui que el cavall de peluix ja tenia nom. Sorpresa, em vaig ajupir al seu costat.

—N’estàs segur? No el trobaràs a faltar, Owen?

De seguida va fer que no amb el cap i em va posar el Taquetes a les mans. Era molt suau.

—Si te l’emportes, no t’oblidaràs de nosaltres —va dir en veu baixa.

Oh, el que em faltava. Es pot saber com havia de fer la dura si em deia aquestes coses? Els meus germans també semblaven emocionats. L’Spencer somreia i la Shanon va arquejar lleugerament les celles amb tristesa.

—Mai m’oblidaré de vosaltres —vaig assegurar a l’Owen—. Però me l’enduré encantada.

Ell va semblar molt il·lusionat.

—De debò?

—De debò. I dormirà amb mi.

—Mami, n’hem d’aconseguir un altre. Així tots dos dormirem amb el Taquetes!

L’Spencer es va posar a riure per la ganyota de cansament de la nostra germana, i després ja no em va quedar altre remei que anar-me’n.

2

Tornar a casa

Tenia la sensació que havia passat una vida sencera des que les havia vist per darrera vegada.

En travessar la porta d’arribades de l’aeroport, se’m va regirar l’estómac. Em vaig trobar de cara amb el grup de persones que esperaven els coneguts respectius. Hi havia la Naya i la Lana, allargant el coll per intentar-me veure.

Un moment, la Lana m’havia vingut a buscar?

Això mateix.

La Lana? La mateixa de l’any passat?

Esperem que no sigui el seu clon.

D’acord, potser em moria de curiositat per veure com es comportaria amb mi.

Vaig avançar entre la gent, vaig esquivar unes quantes maletes per no entrebancar-me… i, tot just quan ja em pensava que havia pogut evitar totes les situacions vergonyoses que em podien passar en un aeroport, la Naya va fer l’aparició estel·lar.

Quan em va veure, li vaig dedicar un somriure d’il·lusió. Va durar poc. Es va posar a cridar com si hagués vist un assassí en sèrie i, literalment, va saltar la tanca d’entrada per córrer cap a mi enmig de les protestes de la resta de passatgers.

Gairebé em va tirar a terra quan va llançar-se sobre meu per abraçar-me. La Lana va fer exactament el mateix. Totes dues em van estrènyer ben fort entre crits.

D’acord, ho podia entendre en el cas de la Naya, però…, la Lana?! M’havia perdut alguna cosa? Havia entrat en un univers paral·lel en baixar de l’avió?!

—QUE FORT! —la Naya continuava entusiasmada, fins i tot feia saltirons mentre m’abraçava amb força—. Mira’t!

—Sembla que hagi passat una eternitat! —va assentir la Lana, tan contenta com la Naya.

—M’alegro de veure-us —vaig admetre avergonyida. Tothom ens mirava.

—Estàs preciosa! —La Lana va arquejar les celles.

—Sí, mare meva! —li va donar la raó la Naya—. Què has fet? Estàs radiant.

No havia fet gaire cosa a banda de posar-me morena prenent el sol i estar en forma gràcies a les classes. A part daixò, el meu aspecte era el mateix. Ulls marrons, cabells castanys, cul més gros del que voldria, pit més petit del que voldria i ganyota de vergonya perenne.

—Podria dir el mateix de vosaltres. —Els vaig agafar les espatlles. Jo també les havia trobat a faltar. Fins i tot a la Lana.

I tenia tota la raó. La Naya s’havia tallat els cabells rossos a l’altura de les espatlles. Mantenia aquell estil únic de tons pastel que encaixaven tan bé amb els ulls blaus i els trets angulosos. Era com una nina. La Lana, per la seva banda, s’havia deixat créixer la cabellera, del mateix color, i el maquillatge i l’estil eren perfectes, com sempre. Però el seu somriure era més càlid del que recordava.

En separar-nos, vaig assenyalar la porta.

—Admeto que m’agraden les rebudes, però… i si demanem un taxi?

—Un taxi? La Lana condueix! —La Naya va agafar la meva maleta i va arrencar a córrer—. I té un cotxe superluxós!

—Em sap greu si ha estat estrany que vingués. La veritat és que em feia il·lusió tornar-te a veure.

—Oh, no t’hi amoïnis. M’he alegrat de descobrir que continuem en bona sintonia.

Ella va somriure.

—La Naya està molt emocionada amb la teva tornada. Bé…, tots ho estem. La teva absència s’ha notat una miqueta.

No vaig saber què dir.

Només de sortir de l’aeroport, vaig trobar el paisatge cobert per una capa blanca fina. La neu em feia pensar en les vacances de Nadal, i aquest any les havia passat amb l’àvia, la Shanon i l’Spencer. Havia estat un bon Nadal.

Efectivament, el cotxe de la Lana era espectacular, em sentia com si fos una estrella de Hollywood. Ella, però, hi va pujar com si fos una tartana. L

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X