Les vies del tren
Va sortir del cinema després d’una sessió doble i amb les audàcies de les estrelles de Hollywood encara a la retina. Res com una pel·lícula d’aventures per aixecar l’ànim i creure’t, novament, capaç de tot. I El mundo en sus manos era ben bé així: vaixells que solquen les aigües gèlides d’Alaska, un capità de goleta enamorat d’una comtessa russa i un príncep malvat, també rus, que vol casar-se amb la bella noble sigui com sigui, sense comptar amb un Gregory Peck que, naturalment, s’endurà la noia cap a un final feliç de naus a tota vela conquerint els oceans.
Durant la primera pel·lícula, com que l’argument de les de l’Oest no demanava una atenció excessiva, Josep havia aprofitat per menjar-se l’entrepà de sardines que duia de casa, tirat avall amb quatre glops del vi de Batea que li envellia a la petaca. Havia sopat, doncs, i no tenia cap pressa. Aquella nit ja calorosa de finals de maig no l’esperava ningú.
L’esplanada de davant del cinema Albéniz, que n’era el nom oficial per bé que tothom a Sants l’anomenava Manelic, donava al descampat de les vies del tren, i Josep va aprofitar per seure una estona al pedrís que les vorejava i fer un Ideales, aquell cigarret baratot que superava lleument els mataquintos. Amb el contacte fred de la pedra i l’escalfor del tabac als llavis, va començar a recordar els tres anys de guerra, els dotze de llarg exili i el retorn a Barcelona, just a temps d’emmerdar-se altre cop amb la vaga dels tramvies.
No l’havien tornat a caçar per ben poc. D’allò, però, ja havien passat dos anys i feia una temporada en què semblava que la fortuna li somreia, potser per primera vegada. Havia trobat feina de manyà i mig festejava amb una dona del barri que havia enviudat jove, quan la guerra, i necessitava, tant com ell, la companyia d’algú.
Tot i així, el seu estat anímic després de tanta garrotada era més aviat de desconfiança, d’anar molt amb compte abans d’enlairar els coets de l’alegria. Feia bona la dita aquella de «qui està acostumat a perdre, de guanyar s’espanta».
La gent que sortia del cinema anava desfilant cap a casa. Uns vorejaven el mercat de Sants, on en aquella hora de la nit només es despatxava silenci, uns altres buscaven la Carretera pel tros curt del carrer Jocs Florals, i uns tercers, no gaires, pujaven les escales del pont que salvava les vies del tren per baixar després cap a la Bordeta. La senyora dels tramussos i els cacauets feia estona que havia plegat i la seva barraqueta blava al peu del pont estava tancada i barrada. Aquella esplanada sense urbanitzar on Josep fumava, cau d’escombraries i de brutícia de tota mena, estava deserta.
Només ell romancejava, assegut a la pedra grisa, tot deixant anar una fumarada espessa amb cada pipada mentre reconeixia internament que la pel·lícula bona, que era sempre la segona, l’havia animat i, sobretot, l’havia distret. No sabia pas d’on li podia venir aquella passió obsessiva, aquell encanteri pel mar, pel poder hipnòtic de l’onatge, per la delícia de solcar la immensa superfície d’aigua cap a un horitzó desconegut però terriblement atractiu. I havia sortit del cine amb ganes de somiar, perquè el mar era somni, era repte i era futur.
Tant l’havia abstret aquella pel·lícula d’intrèpids mariners que desafiaven la mar embravida amb els seus vaixells de vela que no va percebre l’ombra que se li acostava per darrere.
Era una silueta jove, d’algú àgil i de complexió forta. Semblava haver sortit també del cinema i haver-se quedat endarrerit per alguna raó. Caminava lentament cap a les vies com si volgués travessar-les per estalviar-se les escales del pont o com si tingués intenció de conversar amb Josep, l’única persona de l’esplanada a qui podia adreçar-se.
Ja era negra nit i Josep estava ara entotsolat en una altra dèria que l’aferrava feia mesos: refer la vida com més aviat millor després de disset anys de patiment continu des d’aquell juliol en què va rebentar tot.
No va tenir temps de res. Va notar el drap a la boca i al nas, va ensumar aquella fortor coneguda, aquell èter que ja havia tingut ocasió d’olorar a França, quan el van haver d’operar de l’apèndix durant els anys de l’ocupació. Tota la resta ja ho va somiar, o més exactament ho va patir, en aquell estat de subconsciència, imperceptible per a la resta del món, en què tu vols explicar que estàs despert, i els altres, amb eines tallants a la mà, diuen que dorms.
Va notar que algú el baixava fins a les vies i l’arrossegava un bon tros. Sentia com els talons li anaven ensopegant amb els rails, les pedres i les travesses. Què li volien fer? Deixar-lo al mig de les vies perquè li passés un tren per sobre? Volia rebel·lar-se, però no podia, li era impossible moure un sol múscul i tenia cega la visió i sorda l’oïda. Només notava aquell tacte aspre i forçut que volia endur-se’l cap a la mort.
Va demanar-se qui li podria voler mal. Algú que el volgués robar? Si es tractava d’això, aquell individu anava mal assessorat o era curt de vista. Una represàlia de la guerra? Al cap de catorze anys encara quedava algú amb ànim de venjança? Va trobar innocent la seva pròpia pregunta. L’oli del ressentiment no es dilueix mai per molt que plogui.
Al cap d’una llarga estona i després de rebre la ventada al rostre de l’últim tren nocturn, aquell del fanalet vermell que ell ara no veia, el silenci es va fer més profund. Va notar la presència d’algú altre perquè el tocaven més de dues mans i va percebre amb més intensitat la fresca de la nit. Va ser llavors quan va sentir que l’enlairaven i, tot seguit, una pressió terrible a la part baixa del dors i un dolor indescriptible que li travessava budells i pit. Va recuperar mitja consciència just per veure com la punta esmolada d’una estaca li sortia per la clavícula dreta, nua de roba. Va notar la pròpia sang que li corria cames avall fins a degotar-li pels peus i tacar el terra pedregós del ferrocarril. Després, un xiscle mut, un horror diabòlic i la completa foscor.
El doctor Francès
Havíem quedat a les quatre a casa seva. Com que faltava mitja hora llarga i no havia dinat, vaig entrar al restaurant Irati, que es troba entre la plaça del Pi i la Rambla, i em vaig quedar a la barra, matant el cuc amb pintxos variats i una bona sidra, tot i que la part del fons del local era un dels meus territoris de caça preferits, però no hi havia prou temps per entaular-se.
Havia escoltat el doctor Constantí Francès per pura casualitat en un programa de ràdio en què parlaven de casos criminals no resolts. Quan vaig sentir que esmentava un crim horrorós de feia seixanta-set anys, vaig pensar que podria ser-me útil o donar-me alguna informació fora dels circuits habituals que jo freqüentava en la meva tesi. La veritat és que porto ja temps barallant-m’hi i cada cop que se m’acudeix alguna línia de recerca nova, resulta que ja hi ha passat algú abans i em trobo el camí trillat.
Per a un filòleg, encara que sigui de mitja jorna