Les vies del tren

Va sortir del cinema després d’una sessió doble i amb les audàcies de les estrelles de Hollywood encara a la retina. Res com una pel·lícula d’aventures per aixecar l’ànim i creure’t, novament, capaç de tot. I El mundo en sus manos era ben bé així: vaixells que solquen les aigües gèlides d’Alaska, un capità de goleta enamorat d’una comtessa russa i un príncep malvat, també rus, que vol casar-se amb la bella noble sigui com sigui, sense comptar amb un Gregory Peck que, naturalment, s’endurà la noia cap a un final feliç de naus a tota vela conquerint els oceans.

Durant la primera pel·lícula, com que l’argument de les de l’Oest no demanava una atenció excessiva, Josep havia aprofitat per menjar-se l’entrepà de sardines que duia de casa, tirat avall amb quatre glops del vi de Batea que li envellia a la petaca. Havia sopat, doncs, i no tenia cap pressa. Aquella nit ja calorosa de finals de maig no l’esperava ningú.

L’esplanada de davant del cinema Albéniz, que n’era el nom oficial per bé que tothom a Sants l’anomenava Manelic, donava al descampat de les vies del tren, i Josep va aprofitar per seure una estona al pedrís que les vorejava i fer un Ideales, aquell cigarret baratot que superava lleument els mataquintos. Amb el contacte fred de la pedra i l’escalfor del tabac als llavis, va començar a recordar els tres anys de guerra, els dotze de llarg exili i el retorn a Barcelona, just a temps d’emmerdar-se altre cop amb la vaga dels tramvies.

No l’havien tornat a caçar per ben poc. D’allò, però, ja havien passat dos anys i feia una temporada en què semblava que la fortuna li somreia, potser per primera vegada. Havia trobat feina de manyà i mig festejava amb una dona del barri que havia enviudat jove, quan la guerra, i necessitava, tant com ell, la companyia d’algú.

Tot i així, el seu estat anímic després de tanta garrotada era més aviat de desconfiança, d’anar molt amb compte abans d’enlairar els coets de l’alegria. Feia bona la dita aquella de «qui està acostumat a perdre, de guanyar s’espanta».

La gent que sortia del cinema anava desfilant cap a casa. Uns vorejaven el mercat de Sants, on en aquella hora de la nit només es despatxava silenci, uns altres buscaven la Carretera pel tros curt del carrer Jocs Florals, i uns tercers, no gaires, pujaven les escales del pont que salvava les vies del tren per baixar després cap a la Bordeta. La senyora dels tramussos i els cacauets feia estona que havia plegat i la seva barraqueta blava al peu del pont estava tancada i barrada. Aquella esplanada sense urbanitzar on Josep fumava, cau d’escombraries i de brutícia de tota mena, estava deserta.

Només ell romancejava, assegut a la pedra grisa, tot deixant anar una fumarada espessa amb cada pipada mentre reconeixia internament que la pel·lícula bona, que era sempre la segona, l’havia animat i, sobretot, l’havia distret. No sabia pas d’on li podia venir aquella passió obsessiva, aquell encanteri pel mar, pel poder hipnòtic de l’onatge, per la delícia de solcar la immensa superfície d’aigua cap a un horitzó desconegut però terriblement atractiu. I havia sortit del cine amb ganes de somiar, perquè el mar era somni, era repte i era futur.

Tant l’havia abstret aquella pel·lícula d’intrèpids mariners que desafiaven la mar embravida amb els seus vaixells de vela que no va percebre l’ombra que se li acostava per darrere.

Era una silueta jove, d’algú àgil i de complexió forta. Semblava haver sortit també del cinema i haver-se quedat endarrerit per alguna raó. Caminava lentament cap a les vies com si volgués travessar-les per estalviar-se les escales del pont o com si tingués intenció de conversar amb Josep, l’única persona de l’esplanada a qui podia adreçar-se.

Ja era negra nit i Josep estava ara entotsolat en una altra dèria que l’aferrava feia mesos: refer la vida com més aviat millor després de disset anys de patiment continu des d’aquell juliol en què va rebentar tot.

No va tenir temps de res. Va notar el drap a la boca i al nas, va ensumar aquella fortor coneguda, aquell èter que ja havia tingut ocasió d’olorar a França, quan el van haver d’operar de l’apèndix durant els anys de l’ocupació. Tota la resta ja ho va somiar, o més exactament ho va patir, en aquell estat de subconsciència, imperceptible per a la resta del món, en què tu vols explicar que estàs despert, i els altres, amb eines tallants a la mà, diuen que dorms.

Va notar que algú el baixava fins a les vies i l’arrossegava un bon tros. Sentia com els talons li anaven ensopegant amb els rails, les pedres i les travesses. Què li volien fer? Deixar-lo al mig de les vies perquè li passés un tren per sobre? Volia rebel·lar-se, però no podia, li era impossible moure un sol múscul i tenia cega la visió i sorda l’oïda. Només notava aquell tacte aspre i forçut que volia endur-se’l cap a la mort.

Va demanar-se qui li podria voler mal. Algú que el volgués robar? Si es tractava d’això, aquell individu anava mal assessorat o era curt de vista. Una represàlia de la guerra? Al cap de catorze anys encara quedava algú amb ànim de venjança? Va trobar innocent la seva pròpia pregunta. L’oli del ressentiment no es dilueix mai per molt que plogui.

Al cap d’una llarga estona i després de rebre la ventada al rostre de l’últim tren nocturn, aquell del fanalet vermell que ell ara no veia, el silenci es va fer més profund. Va notar la presència d’algú altre perquè el tocaven més de dues mans i va percebre amb més intensitat la fresca de la nit. Va ser llavors quan va sentir que l’enlairaven i, tot seguit, una pressió terrible a la part baixa del dors i un dolor indescriptible que li travessava budells i pit. Va recuperar mitja consciència just per veure com la punta esmolada d’una estaca li sortia per la clavícula dreta, nua de roba. Va notar la pròpia sang que li corria cames avall fins a degotar-li pels peus i tacar el terra pedregós del ferrocarril. Després, un xiscle mut, un horror diabòlic i la completa foscor.

El doctor Francès

Havíem quedat a les quatre a casa seva. Com que faltava mitja hora llarga i no havia dinat, vaig entrar al restaurant Irati, que es troba entre la plaça del Pi i la Rambla, i em vaig quedar a la barra, matant el cuc amb pintxos variats i una bona sidra, tot i que la part del fons del local era un dels meus territoris de caça preferits, però no hi havia prou temps per entaular-se.

Havia escoltat el doctor Constantí Francès per pura casualitat en un programa de ràdio en què parlaven de casos criminals no resolts. Quan vaig sentir que esmentava un crim horrorós de feia seixanta-set anys, vaig pensar que podria ser-me útil o donar-me alguna informació fora dels circuits habituals que jo freqüentava en la meva tesi. La veritat és que porto ja temps barallant-m’hi i cada cop que se m’acudeix alguna línia de recerca nova, resulta que ja hi ha passat algú abans i em trobo el camí trillat.

Per a un filòleg, encara que sigui de mitja jornada com jo, voler fer la tesi sobre el Tirant no és cap originalitat, i el primer que em vaig haver de sentir és que m’ho tragués del cap. Però com que soc tan tossut com gansoner, vaig insistir fins que la meva directora de tesi, mig per treure-se’m de sobre i després d’un bon grapat de converses, va assenyalar-me el camí. Que em deixés de literatura, que l’estil narratiu, els motius argumentals i el llenguatge emprat per descriure les gestes del fill de Blanca de Bretanya ja estaven repassats del dret i del revés, i que més aviat m’inclinés cap a tota la part històrica i política del personatge, perquè, per més novel·la que fos, va dir-me, Tirant lo Blanc no deixava de ser una reacció desesperada a la gran desfeta moral i econòmica que va provocar la caiguda de l’Imperi d’Orient i que el Gran Turc es fiqués pràcticament a la cuina de les nacions cristianes d’Europa.

Va ser també com si el llibre s’hagués escrit perquè els regnes cristians, i especialment el d’Aragó, es netegessin la consciència, em va assegurar la directora. Com si volguessin guanyar, a través de la ficció, la guerra que havien perdut miserablement en la realitat del camp de batalla. I com que encara em devia veure poc decidit o senzillament curtet, em va fer el repicó: «Tu has vist Rambo, oi? Doncs això».

Després d’una argumentació acadèmica tan contundent, no vaig tenir cap altra opció que enfocar la tesi cap al vessant històric, polític i geogràfic del fill del senyor de Tirània. La meva directora estava tan convençuda del meu poc entusiasme que fins i tot em va suggerir el títol de la tesi, perquè no hagués de rumiar ni això: «El Tirant o la frustració de l’Occident cristià».

Després de cinc pintxos mal comptats i dues sidres ben abocades, ja s’havien fet gairebé les quatre i vaig caminar els pocs metres que em separaven del carrer d’en Roca, un dels més llargs del barri del Pi i un dels més recòndits i solitaris. Just quan el carrer feia una mica de queixal, hi havia l’escala del doctor. Encara vaig haver d’atendre una trucada de la meva filla petita, la Ramona, que volia que li fes un encàrrec per a la seva botiga d’artesania, i una altra de feina: a la impremta de casa, quan no hi falta paper, hi falta tinta, i tothom ho vol tot amb presses. Solucionats els entrebancs, vaig trucar al timbre. Van obrir-me el portal sense fer preguntes.

La porta del pis ja estava franca quan vaig arribar al replà. M’esperava un senyor bastant més corpulent que jo, vestit una mica a l’antiga, amb corbatí i armilla negra, que em va fer passar amb un gest que podia voler dir «el doctor l’està esperant». Va fer que el seguís per un passadís no gaire llarg, estret, guarnit amb precioses cartografies antigues penjades a les parets, i em va fer entrar en una sala d’estar atapeïda de llibres actuals i de vell, un globus terraqüi, més mapes, quadres i objectes de tota mena. D’esquena, mirant per les finestres del balcó, el doctor.

Després de les formalitats prèvies i de demanar-li excuses pel que podia semblar una intromissió no gaire justificada, el doctor Francès em va fer seure en una butaca que havia conegut segles millors. Ell va acomodar-se en una gandula que feia gronxar lentament i que emetia un xerric continu.

—Vostè dirà, senyor Julià. En què el puc servir?

El seu català era prou formal, però clarament estranger; no vaig saber identificar-ne l’accent.

—Doncs miri, doctor Francès, tal com vaig explicar per telèfon a la seva secretària, un dia que estava escoltant la ràdio em va cridar l’atenció un comentari que vostè va fer sobre un crim en concret, per la crueltat de la mort, però també per dues raons segurament ben poc científiques: jo m’he criat a Sants i havia anat de petit al cinema que vostè va esmentar, i el crim es va produir justament l’any que jo vaig néixer.

—Sí, ja sé quin vol dir. Realment la mort d’aquell pobre home va ser terrible i, a més, completament impune, perquè la policia de l’època, que tampoc no era cap joia, com comprendrà, no va saber trobar cap sospitós ni cap explicació per a aquell crim ni per a la seva execució tan violenta.

Just en aquell instant va entrar l’home que m’havia rebut. Duia una safata amb una cafetera de plata, una sucrera i una gerreta de llet de ceràmica anglesa, i una plateta, també argentada, de pastes de te. Tot plegat era una posada en escena si més no decadent, però vaig constatar que les visites d’abans es devien sentir obsequiades i sobretot benvingudes quan es complien aquests requisits a les cases.

—Però vostè —va continuar el doctor mentre aquell teòric criat ens servia i la gandula grinyolava— va dir que treballava en una tesi doctoral sobre Tirant lo Blanc, oi?

—Exactament.

—I quina relació creu que pot tenir aquell crim de les vies del tren amb la seva tesi?

—Veurà, sempre m’ha apassionat la criminologia, des d’un punt de vista d’aficionat, és clar, i vostè n’és un autèntic mestre. Però en el cas concret del crim de Sants, a part dels detalls de proximitat que ja li he comentat, vostè va citar una frase que van trobar escrita en una mena de rètol al costat del mort.

—Sí, de fet eren unes quantes línies, no només una frase. I el rètol el duia penjat del coll.

—Ah...

—Però digui’m, quina va ser la que li va cridar l’atenció? Ara no recordo exactament què vaig dir a la ràdio.

—Va ser l’esment que va fer d’una petita illa del Dodecanès propera a Rodes. I com que el Tirant, per allà, va voltar-hi bastant...

—Ah, sí, ja me’n recordo. —Va fer un petit glop de cafè abans de continuar—. Es deu referir a Megisté. El nom d’aquesta illa formava part d’una de les frases que l’executor va escriure al rètol de l’home empalat a les vies... —Tot d’una va deixar la tassa a la taula i es va aixecar de la gandula—. Oi que em permetrà un moment?

El doctor Francès va sortir de la sala i em va deixar amb el parament generós del cafè i amb l’estaquirot que l’havia servit observant-me, davant meu, clavat a les rajoles del terra. De lluny, se sentia una conversa. Quan el doctor va tornar, es va excusar i em va pregar que reprenguéssim el fil del que dèiem.

—Empalat... —vaig assenyalar—. Em vaig quedar de pedra quan ho vaig sentir. Quina salvatjada i quin sadisme. També ho vaig relacionar amb el Tirant, no pas directament, però tot allò del príncep Vlad era de la mateixa època del llibre.

—Sí, realment. Després se n’ha fet un mite literari i, sobretot, cinematogràfic, molt depauperat, per cert. —El rostre del doctor va fer un lleu somriure burleta i després va mostrar un rigor més eixut—. Però l’empalament històric, el de Vlad de Valàquia i tants d’altres per aquelles terres de l’altra banda de mar, és una forma d’execució que denota crueltat per part del botxí, voluntat de fer patir la víctima, com si s’hagués acumulat un odi ancestral que calgués evidenciar-se, com si el càstig volgués equiparar-se a un gran greuge sofert. I amb una voluntat clara de ser exemplificatiu.

—Sembla indicar un desig de venjança... perquè ha de ser per força una mort premeditada.

—És clar. Vlad Tepes planificava a l’engròs, a mesura que volia exterminar enemics o contraris a la seva voluntat. L’executor de Sants va treballar a la menuda, però va haver d’estudiar molt bé com i quan eliminaria aquell home, i què deixaria al darrere per justificar el seu acte —va concretar, denotant un punt d’admiració.

—Vostè recorda de memòria què deia el rètol que li van penjar al coll?

—No. —Va fer un gest que semblava preventiu—. Ho hauria de buscar. Però recordo que, en un primer moment, el text es va considerar indesxifrable per a la policia i se’l va titllar de proclama satànica o una ruqueria semblant, fins que algú amb un mínim de coneixements va evidenciar que allò era grec. Tot això consta en expedients policials molt antics, la majoria dels quals encara no s’han estudiat a fons. Ni s’han digitalitzat, és clar.

—Falta de pressupost, segur —vaig acotar.

Ni un somriure per part del doctor.

—Però ho puc trobar, no s’hi amoïni —va prosseguir—, perquè em sembla recordar on ho vaig veure. Tinc un munt de papers vells aquí a casa i també tinc col·legues criminòlegs que guarden arxius personals tan secrets com interessants.

—I com és que tot aquest material no es conserva en els arxius de les administracions públiques? —Encara no havia acabat de formular la pregunta i ja vaig notar la seva inconveniència.

—Vostè sap els anys i la feina de recerca que hi ha en cadascun d’aquests arxius personals? Miri, aixequi’s, sisplau.

El to, ara més imperatiu, havia canviat d’ençà del seu retorn a la sala. El gest, també, més aspre i esquerp. El vaig seguir, conscient que li havia trepitjat l’ull de poll. El suposat criat, que no havia abandonat la sala en cap moment fent veure que feinejava o fent descaradament el ronso, em va llançar una mirada que foradava l’acer.

Vam entrar en una habitació gran, amb un empaperat de color bistre a les parets amb motius de gerres i sanefes, i una certa olor d’humitat. La cambra acumulava en prestatges, racons, calaixeres i cadires una quantitat gegantina de paperassa, on el color sèpia i les vores ratades eren predominants. El doctor Francès va començar a remenar papers sense gaire sentit, amunt i avall, només per fer-me evident la grandària del tresor.

—Veu tot això?

Diuen que quan la pregunta és retòrica val més no contestar.

—Doncs és una petita, potser ínfima, part de tota la documentació que hem aconseguit aplegar els meus col·legues i jo sobre les terribles atrocitats que és capaç de concebre i de dur a terme la ment humana.

Ell em mirava amb fixesa, però vaig creure prudent continuar en silenci.

—Vostè creu que tot això, en cas que me’ls oferissin, es pot pagar amb diners?

Jo, en unes altres condicions i a casa meva, li hauria esbossat algun raonament sobre el bé públic i el gran avantatge que tindrien els estudiosos si tot aquell material estigués dipositat en arxius amb servei de consulta i digitalització, visitables de les nou del matí a les vuit del vespre, però vaig intuir que, en les meves circumstàncies, aquell plantejament pecaria d’ingenu.

—És la feina de tota una vida, i això no es regala així com així, o no es ven per quatre xavos, que és el valor que li donarien tota aquesta colla de buròcrates que manen.

Em va enxampar fent una mirada panoràmica a l’habitació, que em va permetre comprovar que aquell escampall vessava pertot arreu.

—No es cregui pas que aquí regna el desordre, perquè ja veig com s’ho mira. Sé perfectament on és cada cosa. De vegades he de remenar una mica perquè quan ens reunim alguns professionals del ram s’hi crea un cert batibull, però no trigo gaire a tornar-ho a tenir tot endreçat i a mà. Aquest ordinador no es penja mai —va dir, assenyalant-se la clepsa.

Jo, davant d’aquell lluïment arxivístic, no sabia què fer per reprendre el tema que m’interessava, fins que va venir tot sol.

—Parlava d’una traïció, aquella frase de Megisté... —Mentre el doctor enraonava, consultava el contingut d’una carpeta verda que, de cop i volta i amb un canvi d’expressió a la cara, va tornar a desar a l’últim calaix d’una mena de calaixera amb escambell—. Ho buscaré, no pateixi; en aquestes carpetes verdes hi és tot. —I amb un gest brusc de la mà em va convidar a tornar a la sala, on el criat del criminòleg continuava palplantat, impàvid però recelós.

—Doncs, doctor, si fos tan amable d’enviar-m’ho per correu electrònic, jo li...

—Però què diu, home? Què vol? Que aquesta colla de dropos sàpiguen què remenem i ens ho arrabassin sense cap esforç gràcies a la nostra pròpia incompetència?

—No, és clar que no, jo només...

—Ara, abans d’anar-se’n, doni al meu secretari una adreça a on se li pugui lliurar un sobre.

Si aquell era el secretari, on era la secretària amb qui havia parlat per telèfon? Fos com fos, no hi hauria oportunitat d’acabar-me el cafè, quedava clar. I el gest amb la mà de l’home corpulent del corbatí i l’armilla negra era indicatiu i inequívoc. La porta.

Abans de traspassar-la, però, i deixar enrere aquell pis que enyorava mirinyacs, vaig oferir una targeta —sort que en portava alguna— al senyor secretari del doctor. Encara no s’havia tancat la porta que la vaig veure volar cap al fons del paraigüer.

El balcó

El sobre amb la documentació no va arribar mai, és clar. Havien passat dos mesos i jo no havia rebut res del doctor Francès, ni el seu hieràtic secretari ni la secretària invisible no s’havien dignat a trucar-me per endossar-me qualsevol excusa improvisada. Contràriament, jo sí que els havia trucat, però sempre em trobava la muralla freda del contestador.

El cert, però, és que, durant aquells seixanta dies, el meu cap no havia parat de barrinar sobre l’afer de l’assassinat de Sants. Hi havia una barreja d’elements que no em fugien de la ment i em començaven a provocar un estat de nervis que no podia considerar-se normal de cap manera.

Un home empalat feia seixanta-set anys, una inscripció en grec més o menys llarga i de significat desconegut, una conjectura sobre una traïció relacionada amb una minúscula illa grega de nom Megisté i una suposada venjança com a possible mòbil; del doctor Francès, era tot el que n’havia pogut treure. Després, havia buscat pertot, primer a les xarxes, després a hemeroteques, anuaris, cròniques i revistes de successos, que havien començat a popularitzar-se just en l’època d’aquell crim.

I la veritat és que no tenia ni la més petita esperança que tot allò tingués cap tipus de relació amb el Tirant, i encara menys que arribés a ser-me d’utilitat de cara a la tesi, que, amb tot l’embolic, restava en letargia hivernal.

Quan mesos enrere havia comentat als meus antics companys de facultat que, després de tants anys, volia fer la tesi, tothom em va dir que l’intent faria molta pujada, que si la desconnexió, que si la mandra, que si tot té una època a la vida... Era evident, però, que aquella mort horrorosa havia despertat en mi un interès intrínsec, pel seu misteri, per la seva brutalitat, més enllà de les informacions o dels beneficis que en pogués treure des del punt de vista acadèmic. El repte havia traspassat l’àmbit del doctorat. I era això el que em neguitejava fins a un punt extrem.

Havia llegit també molt sobre l’execrable tortura de l’empalament. El sadisme amb què es practicava, afectant o no segons quines parts del cos, deixava la víctima en un patiment agònic que podia durar hores. Que la crueltat humana pogués arribar fins a aquests estadis de perversió ja feia estremir més enllà del que resulta tolerable, i més quan descobries que aquesta pràctica indigna era un invent tan antic com la mateixa civilització, allò que se suposa que ens diferencia del salvatgisme, ja que els remots pobles mesopotàmics havien empalat els seus enemics amb la mateixa facilitat amb què havien desenvolupat l’escriptura.

Era realment el mort de Sants un traïdor per a algú? Què o qui havia traït que pogués desencadenar aquella revenja tan mesquina? Quin havia estat el seu terrible pecat? Tan grossa l’havia feta aquell pobre home perquè algú el volgués sotmetre a aquell turment ignominiós? Qui era aquell paio? I qui, el seu assassí? I per què aquell nom, Megisté, em feia bullir la sang?

En un número de la revista El Caso del juny del 1953 havia trobat una informació sobre l’afer en què es deia, a part dels detalls que jo ja coneixia, que la víctima, J. V., havia estat exiliat a França i havia tornat a Barcelona feia pocs anys. Comptes pendents de la guerra? Alguna malifeta a la França ocupada? Això potser justificaria el mòbil de la traïció, però, com donaríem sentit al grec del rètol i a la bestiesa de l’empalament? Per part del criminal hi havia una voluntat de representar un ritual de càstig, d’escenificar una execució, que no lligava en absolut amb un pobre treballador que feia poc que havia tornat de l’exili i que sortia, segons confirmava la revista, d’un cinema de barriada, com indicava l’entrada trobada a la roba del mort, que s’havia deixat escampada sobre travesses i rails.

I l’únic element que connectava, més poc que molt, aquell lamentable succés amb el meu abandonat Tirant era, precisament, Megisté, l’illa on potser Lo Blanc havia estat o, com a mínim, podia haver-hi recalat en les seves correries nàutiques des de Rodes fins a Xipre, Haifa, Beirut o Jerusalem.

El tema em burxava massa per deixar-lo passar, i cansat de voltar per arxius i biblioteques i de deixar-me els ulls inútilment en portals i webs fins a la matinada, vaig decidir que havia de tornar al carrer d’en Roca. Vaig insistir de nou amb més trucades per mirar de concertar una nova visita, però era ben clar que el fidel i arnat secretari no despenjava el telèfon. Només un dia vaig aconseguir connectar des d’una cabina ronyosa que es negava a desaparèixer del paisatge urbà. També va ser inútil. Aquest cop la secretària em va anunciar, amb el seu marcat accent transalpí, que el doctor havia marxat a un congrés de criminologia forense als Estats Units, i que aprofitaria per fer una gira per unes quantes universitats americanes impartint conferències i participant en taules rodones, i, és clar, no sabia quan tornaria.

Potser va ser aquesta paret infranquejable el que em va girar el cervell, però vaig arribar a un estat d’obsessió malaltissa que em va fer creure capaç de tot, de qualsevol ximpleria que, en una situació normal, m’hauria avergonyit a mi i a tothom que em conegués.

«En aquestes carpetes verdes hi és tot», havia dit.

I vaig fer el cop de cap. Com em dic Arnau Julià que he de tornar a cal doctor Francès, vaig reptar-me. El que passa Ã

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X