Sense càstig

Tura Soler
Jordi Grau

Fragment

sense-castig-1

Pròleg

Autors a l’escena dels crims

Corria la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, quan Tura Soler, a punt d’acabar la seva llicenciatura en periodisme, a cavall d’un Renault-8 de color verd violent, amb un motor estrident que retrunyia pels carrers de la ciutat, va aterrar com a becària a la redacció del Punt Diari a Girona. Els directius li pregunten a quina secció li agradaria escriure. No ho tenia clar, però va demanar anar a esports, i sense pensar-ho gota la van enviar a «Punt Divers», és a dir, a successos.

La becària inexperta que baixava de la feréstega Garrotxa coincideix pels carrers de Girona amb Jordi Grau, que ja fa onze anys que treballa als mitjans: primer a la ràdio, punxant discos, i després al Diari de Girona, on passa per esports, comarques i política, i, finalment, per un càstig, va a parar a successos. En Grau, per la seva veterania, trepitja ferm, i amb la seva ironia fina i el puro a la boca sempre, es mou com un peix a l’aigua de comissaria a comandància i de la prefectura a qualsevol dels bars on es pugui trobar material fresc per a la secció. La Tura i en Grau s’avenen i, tot i la rivalitat dels diaris, surten junts a caçar notícies. I es fan amics. I ho conti­nuen sent, més de trenta-cinc anys després, tot i que els que no els coneixen poden pensar que les seves disputes dialèc­tiques contínues els fan enemics irreconciliables.

Poc temps després, els rivals que es van fer amics de carrer i de comissaria es converteixen en companys de diari. Joan Vall Clara, far i guia del Punt Diari, fitxa Jordi Grau quan la Tura ja ha acabat la llicenciatura i forma part de la plantilla de periodistes. Ja no han d’amagar el seu idil·li periodístic.

Sota el mestratge d’en Vall Clara, valent, contundent i arriscat —per no dir temerari—, en Grau i la Tura miren de fer-se forts com a periodistes de carrer. S’anomenen amb orgull «rates de claveguera» o «putes de carrer». No volen estar tancats a la redacció picant teletips ni notes de premsa. S’ha de veure, preguntar, escoltar i malfiar-se de tot i de tothom. La feina els porta a conèixer advocats i procuradors (a l’infern de dos en dos), fiscals i jutges, policies i guàrdies civils, municipals i mossos. Aprenen que a les forces de l’ordre hi ha molt de desordre. Tracten amb metges forenses, que els obren les sales d’autòpsies, i amb veïns amb els ulls sempre ben oberts, i amb senyores i senyors que treballen de nit, amb comer­ciants i cambrers, amb agents de duanes, amb treballadors de funeràries, amb escriptors. I amb gent que cau a les grapes dels cossos policials o de la justícia: alguns, autèntics delinqüents i assassins; d’altres han tingut autèntica mala sort. I amb col·legues diversos, sempre a l’aguait de la notícia; uns, amics; d’altres, adversaris.

Els temps canvien. Abans, quan s’assabentaven d’alguna cosa —sempre amb roba, sabates i botes de recanvi al cotxe, per si de cas, i amb el dipòsit ple—, calia comprovar si portaven monedes a la butxaca per a les cabines telefòniques i alguns diners per sortir del pas. No, no hi havia mòbils ni targetes de crèdit d’ús freqüent. Els mapes de paper eren necessaris i, si no, es preguntava i sempre s’arribava allà on calia. Abans de res, s’havia de trucar al fotògraf i tenir, previsorament, una càmera de fotos preparada. I ja al lloc dels fets, identificar un telèfon públic per després poder passar la crònica al diari. I fer-ho intentant que la competència no en sabés res, per arribar-hi abans i, si es podia, ser els únics a publicar-ho. Altres temps, és clar. Necessitaven ajuda. Les fonts, sempre les fonts. S’han de tractar bé, protegir-les. I et responen. Al marge d’oficines de comunicació o de portaveus, en els primers temps tot era més fàcil, més humà, menys complicat.

Cada cop hi ha més entrebancs per treure informació, però allà on la llei tanca una porta, es pot intentar que l’astúcia t’obri una finestra. O si et barren el pas d’un camí, potser podràs agafar una senda. Com va fer la Tura per poder veure una reconstrucció d’un crim en una masia de la Vall del Bac. Els Mossos havien tallat el pas a l’única pista que hi arribava. Però al bosc i a la riera no hi havia cintes. La Tura va travessar a peu un bon tram de bosc, marges i riera embardissats, i es va plantar a l’era de la casa. Va arribar ben esgarrinxada, però va poder veure-ho tot des de primera fila i sense haver transgredit cap prohibició. I quan la jutgessa que dirigia la diligència, l’entranyable Anna Agustí —en pau descansi—, va veure la periodista, va exclamar, entre enrabiada i admirada: «Ai mare, aquesta Tura sempre ho ha de voler veure tot!». Immers en l’escena de la investigació, una vegada, a Corçà, en Grau va propiciar la detenció d’un sospitós que havia despistat la Guàrdia Civil, però no pas el periodista, que el va veure passar en moto.

Ser periodista de successos és especial. Les veus de tots colors. Un dia, en Grau es va trobar amb un ganivet al coll; l’aguantava el protagonista d’una història que havia escrit la Tura, i que el va atacar quan el periodista va sortir a atendre’l per escoltar-ne les queixes. A vegades se saben coses, però no es poden explicar perquè no esta

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos