S’està morint.

Dins l’habitació tancada amb clau, la noia jeu davant del sofà amb els ulls esbatanats, els llavis entreoberts i la pell freda, cada cop més freda, mentre la sang se li estén a poc a poc pel vestit.

Una mica més enllà, sobre la catifa blava, la pistola, ara inerta, apunta cap a la finestra. Per a la noia només era un objecte fins fa poc, un objecte qualsevol. Ara és el més important de la seva vida, la meta cap a la qual, sense saber-ho, es dirigia des del principi.

Un xap, soroll de passes. A l’altra banda de la porta, la vida de l’apartament continua regular, ignorant la seva presència, que aviat es transformarà en absència. La noia voldria moure’s, cridar algú, però el tret l’ha deixat sense energia. Només queda la consciència, a intervals que no sap calcular.

Quant de temps es tarda a morir així? Una hora, cinc, deu? La ment de la noia mira d’unir horaris i cares, calcular si algú, i qui, i quan, s’adonarà del que ha passat, del que encara està passant i es podria aturar.

Però són raonaments massa abstractes, i la llum continua minvant. El món exterior no té temps per a una ximpleta eixelebrada que es mor sola dins la seva cambra. Les poques persones que se l’estimen són lluny.

I així, la noia es queda a terra, sense veu, sense alè, amb els ulls clavats en un cel de motllures, i mentre el fred es fa acceptable de mica en mica, espera que algú, qui sigui, arribi per salvar-la, o, si més no, per confortar-la.

DISSABTE,

19 DE SETEMBRE DE 1931

1

Durant la nit havia caigut una pluja lleugera portada pels primers núvols de la tardor, ja a les portes, però a l’alba, a les places i els carrers de la vella Munic, hi havia entrat amb prepotència el föhn, el vent càlid que a intervals imprevisibles bufava des dels Alps, al sud de la ciutat, transformant fins i tot els dies més glacials en bocins de primavera.

Assegut a una taula a l’aire lliure, entre les parades del Viktualienmarkt, en Siegfried Sauer, inspector criminalista, mirava els arbres centenaris que l’envoltaven. El föhn els despullava amb alegria de les primeres fulles esgrogueïdes, que, després d’un breu vol, acabaven surant com barquetes als bassals del mercat o enriquint els àpats d’obrers i cotxers, que ja menjaven salsitxes i leberkäse, un embotit fet amb porc, vedella i cansalada, a les deu del matí. Era un espectacle que no deixava mai de fascinar-lo, dibuixant-li a la cara un somriure malenconiós: en Sauer havia crescut al Markt; la seva mare havia regentat durant dècades una petita peixateria i ell també s’havia assegut de petit a les mateixes taules de fusta per observar-ho tot i escoltar les històries del poble, aprenent potser més així que als llibres de l’escola. Malgrat els esdeveniments dels últims trenta anys —la decadència de l’Imperi, la Gran Guerra, la República i la caiguda de Wall Street—, el mercat continuava allà amb els seus clients, que mantenien converses sempre diferents i sempre iguals estació rere estació.

—Bon dia, tinent! —va refilar la veu d’una dona que es va apropar a la seva tauleta—. S’ha despertat tard aquest matí?

—Sap prou bé que ja no soc tinent, frau Keller —va respondre a l’anciana mestressa de l’Obersalzberg, la cerveseria més popular del mercat.

—És clar, és clar. Prou que me’n recordo —va replicar ella en el to jovial de sempre—. Encara no soc una vella xaruga!

En Sauer va somriure. Xaruga no, per descomptat, però no hi havia manera de saber quina edat tenia. Cap dels altres propietaris no recordava una època anterior a la Meni Keller, que era, més que una institució, l’encarnació mateixa del Viktualienmarkt. Deien que un cop havia servit el mateix Bismarck, circumstància que tenia desenes de versions més o menys versemblants.

—Que li ve de gust una cerveseta per començar bé el dissabte? Anirà al Wies’n avui? M’han dit que enguany l’envelat de la cerveseria Paulaner és una meravella...

—Frau Keller, ja sap que, a més de no ser tinent, sinó inspector, jo no bec. Soc abstemi.

—Abstemi! Senyor! I es pot curar?

La vella va fer una rialla mirant al seu voltant, com si volgués recollir la solidaritat dels altres clients, tots amb una gerra de cervesa a la mà. La major part duia els pantalons de pell i l’armilla tradicionals, mentre que les seves acompanyants lluïen els dirndl escotats i ajustats a la cintura que havien fet Baviera famosa al món. Malgrat la crisi, se celebrava l’Oktoberfest, la festa d’octubre de Munic.

Mentre en Sauer i frau Keller repetien les ocurrències de sempre com si fos un ritu que portés bons auspicis, una dona més jove que també vestia dirndl va deixar damunt la petita taula de l’inspector una gerra de ceràmica fumejant.

—Dolç o salat? —va preguntar, sense ni tan sols alçar els ulls.

—Salat, Margit. Gràcies.

La dona va fer que sí amb el cap i va treure del cistell de vímet que portava al braç un brètzel gros com un plat.

—Bon profit —va dir, deixant-lo al centre de la taula, al costat d’un cartonet que deia TINENT SAUER i d’un ganivet d’acer.

Tot seguit, va afegir una porció de mantega embolicada i se’n va anar tal com havia arribat.

—La Margit té feblesa per vostè, tinent —va comentar la vella Meni.

—Ni tan sols em mira —va protestar en Sauer, a qui, al capdavall, l’assumpte li era indiferent.

—Faci’m cas, que conec la meva filla —va concloure la dona, i, després de picar-li l’ullet, el va deixar amb el seu àpat.

En Sauer es va concentrar en el brètzel, que va tallar al llarg i va començar a untar amb mantega de manera metòdica, sense presses. Una cadernera es va posar damunt la taula al cap de pocs instants i es va dedicar a observar l’operació amb impaciència, movent el cap amb gestos espasmòdics. En Sauer li va oferir una engruna de pa i la cadernera va sacsejar emfàticament el cap un cop més abans d’alçar el vol amb un batec d’ales.

—Déu-n’hi-do! —va dir una veu d’home darrere l’inspector—. Mira que ets solitari! Ni els ocells volen menjar amb tu!

—Mutti —va saludar en Sauer sense girar-se—. Quin bon vent.

—Vent càlid —va respondre el nouvingut, donant la volta a la tauleta i aturant-se davant d’ell—. Els antics en deien Favoni; de vegades, Zèfir. Un vent alegre i inquiet, com jo mateix. —Va somriure mostrant una dentadura amb algunes peces de menys. A continuació, va fer aparèixer amb un gest de prestidigitador una cadira de metall i hi va seure—. Et fa res? Em moro de gana.

En Sauer va fer que no amb el cap: per descomptat, no el molestava. Va tallar el brètzel pel mig, com un cor trencat, i va donar la meitat més gran a l’amic.

En Helmut Forster, inspector adjunt de la secció de crims violents, era el seu oposat en tots els aspectes, i potser per això s’avenien tant, dins i fora de la feina. En Sauer semblava una il·lustració vivent de l’ideal nòrdic —alt, ros, mirada de glaç en un rostre esculpit i barbamec—, mentre que en Mutti, amb el seu metre seixanta, amb prou feines li arribava a les espatlles, i tenia una pell tan fosca que no semblava fill de la mare Alemanya, sinó d’algun país més assolellat de les ribes del Mediterrani. L’home, de cabells negres i ulls castanys, amb un perenne vel de barba a les galtes malgrat que s’afaitava cada dia, havia sortit de la guerra amb un apetit insaciable de menjar, de cervesa, de tabac, de tot. Aquest apetit se li reflectia tant en l’amplitud de les camises com en la lleugeresa de la cartera, ja posada a prova per les necessitats de la família que havia format amb una noia dòcil de l’Est quinze anys enrere. Per això, en Sauer, que no tenia mai gana i tampoc no havia de mantenir una dona i tres fills, compartia de bon grat els àpats amb ell. Era el seu millor amic; si hagués calgut, li hauria regalat el sou.

—Esperem que sigui un dissabte tranquil —va dir en Mutti quan es va acabar el mig brètzel.

En Sauer es va plantejar la possibilitat de donar-n’hi una mica més, però de seguida es va dir que a la Lina no li agradaria que tota aquella mantega acabés dins les venes del seu marit.

—Aquest any me n’ha tocat una dotzena i han estat força tranquils, només borratxos i baralles familiars.

En Mutti va assentir.

—Sí, la gent s’estima més matar-se entre setmana. El dissabte i el diumenge són per descansar. —Va alçar el braç en un gest cap a la Margit—. Tinc una set increïble. On s’és vist un setembre tan càlid? El clima està canviant, tenen raó els vells. Tu també comences a les onze?

—Sí —va respondre en Sauer alçant els ulls a l’Alte Peter, la torre del rellotge que s’alçava com un sentinella sobre el Viktualienmarkt. Malgrat l’edat venerable, el Vell Pere no es despistava mai, dictant la llei a les altres torres més joves que l’envoltaven. Per a l’inspector, que vivia en unes golfes abocades al mercat, era un amic de tota la vida—. Tinc un torn llarg, fins demà al matí.

—Jo també. Aleshores quan pleguem vine a dinar a casa meva, et sembla bé?

—La Lina hi està d’acord?

—És idea seva. Diu que fa molt que no vens, i ves a saber com menges, sempre que mengis.

En Sauer va assentir. La dona d’en Mutti tenia deu anys menys que ell i gairebé vint menys que el marit, però els tractava a tots dos com si fossin noiets, renyant-los i aviciant-los com una mare. Allò no li desagradava gens.

Estava a punt d’acceptar la proposta quan un crit desesperat va esquinçar l’atmosfera del Markt.

—Socors! —va exclamar un home gairebé sense alè—. Ajudeu-me!

Arribava a tot córrer de l’església de l’Esperit Sant, amb la cara pàl·lida com la d’un mort o d’algú que aviat ho serà. Alt, prim, amb el rostre descarnat i un nas important, duia un vestit de vellut i sabates brillants, però devia haver perdut el barret pel camí.

—Em persegueixen!

En Sauer es va aixecar, preparat per intervenir. Llavors va veure els perseguidors, tres homes d’aspecte marcial vestits de marró de cap a peus. Un d’ells portava una porra a la mà, i venien de la cantonada situada al nord del mercat.

—Atura’t! —va cridar el que anava més enrere.

—Que no se’ns escapi! —va afegir el segon.

—SA —va xiuxiuejar una cambrera a pocs metres d’en Sauer.

En un segon, com si fos un procediment d’emergència assajat una vegada i una altra, la multitud del Markt va reaccionar com un sol home: es va obrir just el que calia per deixar passar el fugitiu, que va seguir corrent sense reduir la velocitat. Tot seguit, la gentada es va tornar a tancar i va reprendre les ocupacions d’abans, fingint indiferència. Els tres homes de marró van arribar de seguida i es van trobar amb una barrera de clients ebris. Es va abocar cervesa a terra, van volar insults. El perseguidor de la porra va provar de desfer-se del conat de baralla, però quan se’n va sortir, l’home del vestit de vellut ja havia desaparegut a l’altra banda del gran mercat de l’Schrannenhalle.

—L’heu ajudat a escapar! —va cridar el cap de les SA (la Sturmabteilung, o secció d’assalt del Partit Nacionalsocialista dels Treballadors), no se sabia si adreçant-se als seus camarades o als clients amb què havien ensopegat. Escumejava de ràbia i d’orgull ferit—. Era un delinqüent! Un lladre! Ben fet, felicitats!

Després va agitar la porra, una mica per desfogar-se i una mica per fer un gest de comandament, i se’n va anar cap a Spar­kassenstrasse seguit pels seus sequaços.

—Nazis! —va remugar un home que anava vestit amb els pantalons de cuir típics de Baviera, els lederhose, quan tot plegat es va acabar—. Odio aquesta gent.

En Sauer va torçar la boca.

—No era un lladre. Has vist la roba que duia?

—Ni tampoc un delinqüent —va respondre en Mutti—. Feia cara d’estar a punt d’emportar-se una descàrrega sense haver fet res. Més ben dit, justament per no haver fet res.

En Sauer va mirar el Vell Pere, que, com ell, havia seguit tota l’escena sense badar boca.

—Falten cinc minuts per a tres quarts d’onze —va comentar—. Hauríem d’anar passant.

—Som-hi —va fer en Mutti, alçant-se—. I confiem que sigui un dissabte tranquil.

—Sí, confiem que millori —va respondre en Sauer sense convicció, com si ja sabés què els esperava.

Més tard, quan la seva vida ja hagués descarrilat i fos impossible tornar-la a encarrilar, l’inspector pensaria sovint en aquell últim esmorzar amb en Mutti al Viktualienmarkt; en el fet que ningú no s’adona del moment precís en què el seu destí comença a acomplir-se, tant si ho vol com si no ho vol.

2

La seu central de la policia s’havia traslladat feia poc al número 2 d’Ettstrasse, un edifici imponent de cinc plantes que ocupava tota una illa de cases en ple casc antic. Ja des del carrer, gràcies a la façana severa de color verd pàl·lid, atapeïda de finestres decorades amb estucs, produïa una sensació de poder i determinació, gens atenuada pel vermell alegre de les teulades inclinades o per la torre octogonal plena de bellesa que s’alçava sobre el conjunt, amb el rellotge ben visible.

El despatx d’en Zavi Tenner, comissari general d’investigació criminal, estava disposat de tal manera que el gran escriptori de caoba donés l’esquena a aquell rellotge, i el significat era clar tant per a en Mutti com per a en Sauer: el temps, allà dins, no era un problema per a ell, sinó per als seus hostes.

—Us esperava abans —va dir fitant-los des de darrere dels enormes bigotis de manubri que li cobrien la meitat de la cara, vermella com un ocàs a causa de la temperatura de la sala. En Tenner provenia d’una zona de muntanya i, independentment de l’estació de l’any, la llar de foc del racó del seu despatx havia d’estar sempre encesa; els vidres, sempre tancats.

—No sabíem que ens estiguessis esperant —va respondre en Mutti—. Hem vingut tan bon punt hem rebut el missatge.

—M’han dit que hi ha hagut moviment al mercat —va dir el comissari.

—Sí —va fer en Sauer—. Tres milicians perseguien un civil.

En Tenner va aixecar una cella.

—I?

—El mercat s’ha defensat.

La cella va tornar a baixar i el llavi superior va reaccionar dibuixant un arc.

—Munic té els seus anticossos —va dir el comissari, clavant els colzes a l’escriptori i deixant descansar la barbeta damunt les mans entrellaçades. Va mirar els dos homes una estona i es va repenjar contra el respatller de la butaca—. No hi vull donar més voltes; seria perdre el temps. Això sí, em sap greu que us hagi de tocar a vosaltres, però no hi podem fer res. Si teniu sort, ens en sortirem prou bé. Si més no, així ho espero.

—Encara sort que no hi vols donar més voltes —va comentar en Mutti, exhibint el somriure bonàs que sempre l’ajudava a sortir dels mals passos.

En Tenner no va semblar molest. Va deixar anar un sospir.

—Tenim un problema. Més ben dit, teniu un problema.

El mal presagi que havia niat al pit d’en Sauer després de l’escena del Viktualienmarkt es va obrir com un ou. En va néixer una munió d’hipòtesis reptants, totes funestes.

—Aquest matí s’ha trobat un cadàver —va afegir en Tenner—. Una dona de raça germànica, d’uns vint anys.

«Raça germànica —va pensar en Sauer—. Des de quan la policia fa aquesta mena de distincions?». El concepte estava tenint èxit a la República de Weimar, i la Universitat de Munic havia instituït ja feia anys una càtedra d’Higiene de la raça, però que l’expressió hagués arrelat fins a infiltrar-se en les paraules d’un home com en Tenner era un senyal inquietant.

—La mort s’ha produït al pis on vivia la noia amb un familiar —va continuar el comissari—. Ell no hi era, sembla que per causa de la feina, però sí que hi havia el servei, que és bastant nombrós.

—Una família benestant —va comentar en Sauer, serrant els llavis. Això podia explicar la delicadesa del cas.

—Nous rics. L’home en qüestió està ascendint de pressa a l’escala social.

—Un industrial? —va aventurar en Mutti.

Munic, amb el seu aspecte de ciutat artística italiana trasplantada al nord dels Alps, era en realitat un centre tecnològic en fort ascens, bressol d’empreses que començaven a ser famoses al món, de BMW a Osram passant per Siemens. La ciutat havia crescut desmesuradament durant la Gran Guerra. S’hi movien molts diners, amb l’acostumat seguici de problemes.

—Un home que s’està fent un nom —va respondre en Tenner—, i que no deu pas voler que corrin rumors descontrolats sobre una tragèdia que s’ha produït entre les quatre parets de casa seva. Ara com ara, a vosaltres no us ha de preocupar qui pugui ser. La que us ha d’importar és la noia, que, com ja us deveu imaginar, ha mort en circumstàncies...

—Sospitoses?

—No naturals. No us puc dir res més. Sereu els primers investigadors que arribaran al domicili. Acabem de rebre l’avís. Quina hora és?

En Sauer va mirar l’esfera de la torre.

—Un quart de dotze.

—Ens ho han comunicat fa mitja hora, i ho hem de resoldre tot amb la màxima rapidesa per evitar un escàndol.

—Però, en definitiva, qui és aquest paio? —va saltar en Mutti—. Per dictar els temps a la policia ha de ser com a mínim el fill secret d’en Hindenburg.

En Sauer es va imaginar el vell president de la República entrant i sortint de llits il·legítims per engendrar futurs entrebancadors d’investigacions. La idea li va fer gràcia.

—Aquesta mena de casos acostuma a durar si fa no fa una setmana —va dir—. Amb una mica de sort, podrem tancar l’expedient dijous. Fent hores extres, dimecres i tot.

—Vuit hores —va respondre en Tenner amb la mirada clavada a la taula. El seu to de veu era tan fred que justificava la llar de foc encesa—. El cas s’ha de tancar abans del vespre.

Un tió es va esllavissar entre la cendra, deixant anar un núvol de guspires.

—És broma? —va fer en Mutti—. Una mort violenta no es tanca en un dia.

—Un dia, no. Vuit hores —va reiterar en Tenner—, a partir d’ara. I ningú no ha parlat de mort violenta. Eviteu aquesta mena d’expressions si no voleu problemes. Hi ha diverses persones, aquí a la seu central però també a fora, que tenen molt d’interès que les investigacions siguin ràpides, discretes, objectives.

—I concloents —va afegir en Mutti.

—Si hi ha les bases necessàries, sí —va confirmar en Tenner—; altrament, no. En tot cas, aneu amb peus de plom. Qualsevol acusació s’haurà de basar en proves evidents o, millor, aclaparadores. Si hi ha el més petit dubte, ho arxivem. Que quedi clar: no us estic demanant que no investigueu o que feu els ulls grossos. Gràcies a Déu, som la policia, no pas una branca dels serveis secrets. Però heu de saber que això afecta persones que donen la màxima importància a la discreció. Tenim una mort delicada, en un lloc delicat, en un moment molt delicat. Cal que sigueu molt prudents.

—Entesos —va respondre en Mutti, probablement l’home menys prudent de Baviera—. L’adreça?

—Bogenhausen. Us hi portarà en Julian amb el meu cotxe.

Tots dos es van quedar sense paraules. Ningú de la comissaria havia tingut mai aquell honor.

En Tenner se’n va adonar.

—Sí, és tal com penseu. Per tant, sigueu discrets i, si us venen dubtes o descobriu coses estranyes, torneu a parlar amb mi —va concloure, posant-se encara més seriós—. Amb mi i amb ningú més.

En sortir per la porta que donava a Löwengrube, van trobar el petit BMW d’en Tenner amb el motor ja engegat, preparat per allunyar-se de la vorera i llançar-se al trànsit urbà. Al volant, el sergent Karl Julian els esperava amb el rostre imberbe i les ulleres de metall apuntant a una novel·la esgrogueïda. Quan els va veure arribar va fer un bot i la va amagar, però no va ser prou ràpid.

—Ei, Juli —el va saludar en Mutti quan va pujar al cotxe amb en Sauer—. Encara perds el temps amb la literatura? No saps que són temps novel·lescos? Totes les grans històries són allà fora. Surt a viure-les!

El sergent va esbossar un somriure educat.

—Hi ha qui està fet per a la realitat, inspector Forster, i qui està fet per a la ficció.

—I tu no podries fer veure que t’interessa la realitat?

—La realitat és un lloc terrible per viure-hi. M’estimo més estar-m’hi el mínim possible —va respondre el jove, va posar la primera marxa i va dirigir l’automòbil cap a Schäfflerstrasse.

Mentre les cúpules bessones de la catedral els llambregaven des de dalt de les teulades, en Sauer es va sorprendre pensant que potser l’opinió del seu xofer no mancava de saviesa. I ves a saber quants raonaven de la mateixa manera en aquells temps durs que prometien temps encara més durs.

En arribar a Weinstrasse, el cotxe va girar a mà esquerra i es va ficar entre els edificis decorats de Theatinerstrasse, cap a la inconfusible silueta de l’església dels Teatins.

—Tu què n’has entès? —va preguntar en Mutti per sobre de l’estrèpit del cotxe descobert.

Però en Sauer estava distret, com sempre que recorria els carrers que duien a la Feldherrnhalle, la Llotja dels Generals, que tancava al sud Odeonsplatz. Només després de deixar enrere l’entrada del Hofgarten va tornar en si, al present.

—Com dius?

—Dic si tens idea del que està passant.

En Sauer va arrufar les celles. Va llançar una ullada furtiva al xofer, i després va adreçar al seu company un gest de desaprovació. «Davant d’ell no! Sempre dius que és un espia...»

En Mutti es va afanyar a canviar de tema: va començar a parlar del trànsit, dels cotxes, dels carrers del casc antic i dels carrers dels barris nous. El sergent Julian, concentrat en el trajecte fins a Prinzregentenstrasse, assentia amb el cap sense intervenir gaire en la conversa. Quan va girar a mà esquerra per enfilar la gran avinguda imperial, una de les últimes que havia projectat el difunt rei Ludwig, tots tres van veure de lluny l’Àngel de la Llibertat. La magnífica estàtua daurada amb les ales desplegades, que vetllava per Munic des de dalt d’una columna situada a la riba de l’Isar, semblava a punt d’arribar al centre. En Sauer es preguntava sempre si qui l’havia concebut, esculpit i col·locat dalt d’aquella columna s’havia plantejat mai el significat que acabaria adquirint una llibertat inassolible, aturada eternament fora de les muralles de la ciutat.

Un cop passat el pont, l’avinguda s’estenia fins a arribar a l’estàtua, que rodejava dibuixant una corba ampla i arbrada abans de sortir a Europaplatz. Allà començava Bogenhausen, un barri ric, elegant i apassionat per l’art, motiu pel qual no sorprenia que al mig del llarg passeig que estaven recorrent s’alcés el teatre d’art dramàtic en una plaça rodona plantada de til·lers i tancada per una bigarrada filera d’edificis.

Només després de llegir el nom de la plaça, en Sauer es va fixar en el grupet d’homes de marró que hi havia davant d’un edifici que feia cantonada. Aleshores, amb una esgarrifança, va comprendre on els estava enviant en Tenner, a qui pertanyia la casa on havia mort la noia i per quin motiu s’esperava que investiguessin de pressa i amb discreció.

Tothom, a Munic, coneixia aquella adreça.

Prinzregentenplatz número 16.

L’edifici on vivia el líder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, l’Adolf Hitler.

3

Així que en Julian va parar al costat de la vorera, tres milicians de marró van deixar l’entrada de l’edifici, que custodiaven amb una solemnitat marcial, i es van apropar al cotxe.

—S’acosten problemes —va dir el jove, deixant el motor encès.

—S’acosten torracollons —el va corregir en Mutti mentre saltava a terra.

En Sauer el va imitar.

—Ves a aparcar a un lloc més tranquil —va dir a en Julian.

Parelles elegants passejaven sense pressa per la plaça empedrada sota el sol enlluernador. Desenes de cotxes descoberts corrien per la calçada, i un dels nombrosos tramvies que anaven a Marienplatz o al Theresienwiese arribava xerricant, a punt per recollir les famílies amb vestits tradicionals que anaven als envelats de l’Oktoberfest. «Un dia de festa per a tots —va pensar en Sauer—, tret de nosaltres. Tret dels morts i de qui se n’ha d’ocupar.»

—Bon dia —va saludar un dels homes de marró amb una amabilitat inesperada. Les SA eren famoses per moltes coses, com ara l’obediència, la disciplina i la brutalitat, però no pas per les bones maneres—. Els inspectors Forster i Sauer?

En Sauer va arrufar les celles. En Mutti, perplex, el va mirar als ulls.

—Els esperàvem —va dir l’home allargant-los la mà—. Rainer Hartmann, de la guàrdia personal de herr Hitler. Seré jo qui els acompanyarà. Vinguin.

Després d’encaixar la mà d’en Hartmann sense gaire convicció, en Mutti i en Sauer el van seguir cap a l’immoble. Era un edifici imponent, cinc pisos d’arrebossat gris i rosat, rematats per una costeruda teulada de color pissarra amb lluernes a dues finestres que recordaven els timpans dels temples antics. La façana corria al llarg de gairebé cent metres entre Prinzregentenplatz, on s’obria la gran entrada arcada, guardada per les SA, i el començament de Grillparzerstrasse, a la qual regalava el seu escorç més original: dues tribunes octogonals que sortien de l’edifici com torres, unides per tres llargs balcons de maó. En Sauer es podia imaginar fàcilment un polític arengant la plaça des d’aquells balcons, i no va dubtar ni un instant que herr Hitler vivia en aquella part de l’edifici.

—Vinguin —va repetir en Hartmann quan els altres SA es van apartar per deixar lliure el pas.

—Però hi viu només el seu cap? —va preguntar en Mutti.

—No, no —va respondre l’altre—. És un edifici d’apartaments. A més del de herr Hitler, que és el més gran, n’hi ha sis més: un a la primera planta, dos a la tercera, dos a la quarta i un altre a l’àtic, molt ampli. Tot són famílies d’un cert nivell —va afegir amb orgull.

Després de la grandiositat de la façana, l’entrada defraudava les expectatives. Allà on el visitant podia esperar marbres, estucs o, si més no, plafons de fusta noble hi havia una escala de veïns amb graons de pedra i, a les parets, vulgars rajoles esmaltades amb una tonalitat d’hospital, grises amb motius recurrents d’un verd malaltís. Al capdamunt del primer tram de graons, un feble llum elèctric il·luminava la garita del porter, tancada per festa amb un cartell escrit a mà que desitjava a tothom un BON WIES’N, i la gàbia metàl·lica de l’ascensor, que en aquell moment no hi era.

—Per aquí —va dir en Hartmann, que va enfilar amb pas enèrgic l’escala que rodejava la gàbia, pujant cap als apartaments en una penombra reconfortant.

—Després de vós —va dir en Mutti, fent una reverència i agitant el barret.

En Sauer va alçar una cella.

—Fumes massa, amic meu. Ja no tens alè.

—Si no fumés —va respondre el company—, no podria respirar. Un home ha de tenir si més no un vici.

Sacsejant el cap, en Sauer va seguir en Hartmann. Astorat, va descobrir que els graons passaven de la pedra clara de l’entrada a una fusta fosca i ressonant. Les passes dels tres homes, multiplicades per l’escala, semblaven les d’un escamot.

Al primer replà, il·luminat per una finestra de vidre opac, s’obria una sola porta. Davant el llindar hi havia una estora gruixuda, decorada amb motius refinats; la fusta era massissa i brillant; no s’hi veia cap nom, a sobre del timbre. Devia ser una família d’un cert nivell, o almenys que volia fer aquella impressió.

En arribar a la segona planta, en Hartmann va trucar a la porta de dos batents. Mentre esperaven que obrissin, en Sauer va donar una llambregada per la finestra. L’edifici tenia un pati interior en comú amb els edificis adjacents, i tots junts formaven un oval ben tancat. Des de fora, l’existència d’aquell pati ni tan sols es podia endevinar.

—Que bé —va dir en Mutti panteixant i posant-se al seu costat—. Un jardí secret.

En Sauer va fer que sí amb el cap i va assenyalar un punt situat al centre del verd.

—Dividit amb bardisses. Cadascú el seu, però a primera vista sense divisions.

—Com Alemanya —va fer l’altre amb una rialla, i li va clavar una plantofada a l’espatlla—. Som-hi.

Havien obert la porta, i en Hartmann ja s’havia introduït al pis. En Sauer es va afanyar: ningú no havia d’entrar al lloc del delicte abans que la policia. Però després va recordar que la trucada s’havia rebut a la seu central gairebé una hora abans. Ves a saber quanta gent havia estat ja en aquell pis.

Va entrar deixant anar un sospir.

—Em permet que li guardi la gavardina? —va preguntar una veu delicada a la seva dreta.

En Sauer es va girar i va veure, mig amagada pel batent obert, una dona d’uns quaranta anys vestida de negre de cap a peus, tret d’un davantal i una mena de còfia, tots dos blancs. Els cabells eren més grisos que rossos, i la cara, tèrria com la d’un malalt. Als costats del nas, fi i bonic, dos ulls de color acer estaven enfonsats en profundes ulleres.

—Anni Winter —es va presentar la dona—. Soc la majordoma de herr Hitler. Em permet? —va afegir allargant les mans cap a la gavardina.

En Sauer va fer un pas enrere.

—No, l’hi agraeixo. Tinc les butxaques plenes de coses útils, val més que no me la tregui.

—Jo també —va dir en Mutti, que no duia gavardina.

—Vinguin —els va exhortar en Hartmann, dret al centre del llarg vestíbul que s’obria cap a la dreta i cap a l’esquerra.

—Un moment —va dir en Sauer, i es va parar a observar l’entrada.

Al lloc del delicte —li agradava repetir als companys amb els quals treballava quan en Mutti feia festa—, el primer que calia estudiar no era el delicte, sinó el lloc. La solució de molts casos, encara que fossin complexos, no derivava de la lògica, sinó de la planimetria.

Era un pis gran que devia tenir set o vuit habitacions, més encara si el servei vivia a la casa. Ja des de l’entrada, àmplia i decorada amb un sofà d’estil imperial que recordava la sala d’espera d’un metge adinerat, era fàcil endevinar quin tipus d’home volia semblar herr Hitler: catifes de bona confecció, gruixudes i ben cuidades; una pintura a cada metre de paret amb una regularitat geomètrica; escultures clàssiques als racons i fins i tot un bust davant de la porta del carrer.

—Wagner —va dir en Mutti. El seu to de veu semblava una sentència, i no pas favorable.

Al costat del bust del compositor hi havia un telèfon de baquelita negra i un mirall gran decorat amb volutes daurades, un toc que en Sauer no s’hauria esperat a la casa d’un polític subversiu i populista. Però probablement era aquell l’efecte que buscava.

L’única porta que s’entreveia des de l’entrada devia conduir a la sala d’estar. Ara era tancada, però l’amplada dels batents i l’absència de frontisses van portar en Sauer a imaginar que eren corredisses. Si la finestra que donava al jardí era darrere d’ells, Prinzregentenplatz devia trobar-se a l’altra banda d’aquella porta. Era una sala, sí, i molt lluminosa.

Va deixar de banda els raonaments.

—Disculpin. Podem continuar.

En Hartmann va mostrar la seva aprovació amb un gest del cap.

—Per aquí.

Els va conduir cap a l’esquerra, on el vestíbul es transformava en una mena d’avantcambra, també decorada amb sofàs, pintures i estàtues, abans d’acabar davant d’una porta tancada. A la seva dreta, una altra porta entreoberta mostrava un escorç de prestatges plens a vessar de llibres. Probablement un estudi.

En Hartmann va trucar a la porta tancada, que, al cap de pocs segons, es va obrir una escletxa, mostrant el rostre seriós d’un home gran. Tenia molt poc cabell, elegants bigotis blancs i, sobre el nas, un parell d’ulleres rodones que li donaven l’aspecte d’un avi burleta. Aquell matí, però, no devia tenir gaires ganes de fer broma.

—Digues —va ordenar en to dur.

—En Sauer i en Forster, de la policia —va respondre en Hartmann assenyalant amb un polze els homes darrere seu.

L’avi burleta va alçar els ulls sobre ells i, després d’observar-los un instant amb fredor, va fer que sí amb el cap. La porta es va obrir del tot.

A l’altra banda, el vestíbul s’estrenyia de sobte i esdevenia un passadís angost, d’uns deu metres de llarg, al qual donaven cinc portes, tres a l’esquerra i dues a la dreta. El terra, que a l’entrada i al vestíbul era de marbre fosc, es transformava aquí en un mosaic alegre de ceràmica color maragda, una elecció insòlita per a un pis senyorial, però no pas per a les estances destinades a serveis. No calia obrir les portes per saber què hi havia en aquella part de la casa: rebost, cuina, sens dubte un bany, potser les habitacions dels criats. La porta a la qual havia trucat en Hartmann servia per aïllar les dues parts de la casa, els dos mons completament oposats que hi vivien.

—El cos és per aquí —va dir l’home de les ulleres rodones—. Vinguin.

—No ens hem presentat —va protestar en Mutti—. O sigui, vostè sembla saber qui som nosaltres, però nosaltres...

—Franz Xaver Schwarz —va respondre l’altre a l’instant, com si tingués el tret al canó i un gallet molt sensible. No els va allargar la mà; al contrari, es va mantenir a distància, com si en Mutti i en Sauer no fossin oficials de policia sinó individus infectes.

—I és el... majordom? —va aventurar en Mutti.

L’home anava vestit amb elegància i es movia amb la seguretat d’algú que conegués molt bé l’apartament i la funció que ell hi tenia.

En Schwarz s’ho va prendre com un acudit, encara que la seva mirada va continuar sent glacial.

—Treballo per a herr Hitler, però no pas en aquesta casa. Soc el tresorer del Partit. M’ocupo d’administrar-lo per compte del nostre Führer.

En l’instant de silenci que va seguir, ell mateix es devia adonar que es tractava d’una resposta incongruent: tret que el cadàver de l’habitació pertanyés financerament al Partit Nacionalsocialista, no s’entenia què hi feia allà el tresorer de l’NSDAP.

—No hi hem deixat entrar ningú —va continuar explicant, mentre tombava cap a l’última porta de la dreta del passadís.

Després va posar una mà a la maneta i, al cap d’un moment de vacil·lació, com un actor que es preparés per entrar en escena, la va obrir.

L’olor de la sang va omplir els narius d’en Sauer. Per molt que hi pogués estar acostumat, amb tots aquells anys a la policia i abans i tot a la guerra, la maleïda guerra a les trinxeres al costat de companys morts que no podien ni enterrar, cada vegada que percebia la pudor metàl·lica i dolçassa produïda per la sang vessada en grans quantitats, l’estómac se li contreia com una agulla de cap, i el front se li cobria de suor freda. Devia ser un instint animal, primordial: hi ha sang a terra, fuig, el llop.

Es va armar de valor: en Schwarz havia desaparegut dins l’habitació. En Hartmann s’havia quedat enrere, probablement sense permís per entrar, i en Mutti no s’hauria avançat mai al seu company, que, encara que fos més jove, tenia un grau superior. A ell li tocava fer el pas següent. Llavors es va treure un mocador de la butxaca de l’abric, es va eixugar el front xop i va entrar a l’habitació.

Al principi no es va fixar en cap detall de l’estança: ni en la disposició dels mobles, ni en les vistes des de la finestra, ni en res més. El cos va atreure tota la seva atenció, anul·lant la resta.

Era una dona. Se sabia pels cabells llargs, ben cuidats, d’un color castany que sota els raigs del sol podia semblar ros, i per la pell llisa dels turmells, que sortien pàl·lids de sota la faldilla llarga. De la resta se’n veia ben poca cosa, a banda de la roba: el cadàver estava de bocaterrosa, amb els peus apuntant a la porta, i el cap, cap a la finestra, al centre exacte de la peça. El braç esquerre estava doblegat sota el cos. El dret, en canvi, estava estirat cap endavant, una mica plegat, amb el palmell damunt una catifa verda que fregava lleument el bassal de sang que s’estenia al voltant de la dona com si fos lacre. «El segell de la mort», va pensar en Sauer.

—No s’hi han acostat. Ben fet —va comentar en Mutti cap enrere.

S’adreçava a en Schwarz, que va obrir les mans com dient: «Per qui ens han pres?».

—Mira —va continuar dient en Mutti, aquesta vegada parlant amb en Sauer—. El bassal de sang està intacte. Ni una rebava. Ni una empremta.

L’altre va assentir. La seva mirada començava a eixamplar-se i, pujant des del braç descobert fins a la mà i més enllà, es va acabar aturant en la responsable d’aquell desastre: a sobre de la catifa hi havia un petit sofà i, a sobre del sofà, dirigida cap a la paret i inclinada respecte del cadàver, va veure una pistola.

«És estrany», va pensar en Sauer, però no va dir res. De moment, havia de limitar-se a observar.

En Schwarz va escurar-se la gola.

—Quan han obert la porta i l’han vist a terra d’aquesta manera s’han adonat de seguida que feia hores que havia mort. En Winter, el marit de la majordoma, va servir a la guerra, sap reconèixer un cas perdut, i ha tingut la sang freda de tornar a tancar la porta i trucar-los.

—Quina hora era? —va preguntar en Mutti.

Va treure un bloc de notes i una ploma, com un d’aquells reporters de les seves estimades pel·lícules americanes.

—Un quart d’onze —va respondre el tresorer, un cop més massa de pressa, com si les respostes estiguessin ja totes alineades a la pista de llançament i la paciència d’esperar el seu torn estigués sempre al límit.

—I qui l’ha trobat?

—En Georg Winter ha forçat la porta. Amb ell hi havia la dona, que és la majordoma, una rellogada de herr Hitler que es diu Maria Reichert i una altra criada de la qual no recordo el nom.

—Ningú més?

—Ningú més. Els he demanat que estiguessin disponibles i són a la cuina, esperant que els convoquem.

—I vostè?

—Jo?

—Quant de temps fa que és aquí? Qui l’ha cridat?

—Herr Hitler és fora per qüestions de feina. Després de trucar a la policia, els senyors Winter han pensat que potser convenia avisar-nos també a nosaltres. He vingut tan bon punt ho he sabut, en representació del Partit.

Mentrestant, en Sauer s’havia ajupit, vigilant de no tocar res, de no moure res. Amb els ulls a l’altura del cadàver es va posar a bufar sobre la sang. La superfície no es va encrespar. Era sòlida. Si havien forçat la porta a un quart d’onze, era veritat que ja no es podia fer res per la noia, que devia haver expirat molt abans, probablement a la nit.

—I n’han informat el propietari de la casa? —estava preguntant el seu company.

—No pas del tot —va respondre en Schwarz.

En Sauer es va incorporar, es va girar cap al tresorer.

—No pas del tot?

—L’hem hagut d’avisar per dir-li que li ha succeït alguna cosa a la seva neboda, és clar. Li té molt d’afecte i, com comprendran, no li podíem dir per telèfon què ha passat exactament. Ara està tornant cap a la ciutat. Hauria de ser aquí abans de la una.

—Bé —va concloure en Mutti—. Així el coneixerem també a ell.

A en Sauer li va venir una altra esgarrifança, que per sort ningú no va notar. Va tornar a mirar l’habitació, veient-la plenament per primera vegada: era una estança gran, amb una sola entrada i una sola finestra, però molt àmplia. El sostre feia almenys tres metres i mig d’alçada, i la llum de Prinzregentenplatz no trobava gaire resistència, amb els vitralls que cobrien gairebé del tot la paret curta. Sota els seus raigs, amb prou feines atenuats per una cortina de lli de motius florals, s’alineaven un petit sofà de dues places, un bancal d’estil salzburguès, un llit individual ben fet, una calaixera rústica i un gran armari pintat. L’única superfície horitzontal era una tauleta sota la finestra, sense llibres, revistes ni altres objectes amb l’única excepció d’una carta i d’un tinter amb la seva ploma.

En Sauer es va girar cap a en Mutti, que estava mirant el mateix punt i pensant la mateixa cosa. Amb dues passes va saltar el cadàver i va assolir la carta. Va ser una decepció descobrir que no es tractava d’una nota de suïcidi, sinó només d’una carta interrompuda a algun conegut:

Quan vingui a Viena, i espero que sigui ben aviat, anirem plegats amb cotxe a Semmering i

—Què hi feu, aquí dins? —va tronar una veu darrere seu—. Digueu-me que no heu mogut el cos!

—Doctor Müller! —va exclamar en Mutti—. Estigues tranquil. Hem fet el mateix que fas tu amb la teva dona: no hem tocat res.

En Sauer va apartar els ulls de la carta i els va dirigir cap al nouvingut, un homenàs tan ample i alt com la porta, que, per la seva forma física i l’espessor de la cabellera, aparentava uns cinquanta anys i en canvi s’acostava ja als setanta. Tan sorprenent com el seu aspecte era el seu bon humor, que molts trobaven poc adient per a un forense.

—La meva dona, benvolgut Forster, continua esperant a co­nèixer la teva per donar-li uns quants consells —va dir en Müller avançant cap al cadàver i deixant a terra una bossa d’acordió de pell negra—. «La pobra Lina», li diu. Si vols jo també li puc fer alguns suggeriments.

—No, gràcies —va respondre en Mutti—. La vaig triar més jove perquè em sobrevisqués. No voldria quedar-me amb un pam de nas.

En Sauer va donar una ullada a en Schwarz, que, des del llindar de l’habitació, semblava jutjar l’escena amb poca indulgència.

—Tranquil, Müller. Acabem d’arribar i ni tan sols hem fregat el cos.

—Que pertanyia a...? —va preguntar el metge, agenollant-se al costat del cadàver tal com havia fet en Sauer poc abans.

Hi va haver un instant de silenci.

—Angela Maria Raubal —va respondre en Schwarz—. Anomenada Geli. Neboda predilecta de herr Hitler, el líder del...

En Müller va alçar una mà sense apartar els ulls del cadàver.

—Ja en tinc prou, gràcies. —Va abaixar el to de veu i va repetir el nom de la noia amb dolcesa, com un pare que al matí, ben d’hora, provés de despertar la filla adormida—: Geli...

—En la teva opinió, quantes hores fa que és morta? —va preguntar en Mutti, sempre amb el seu bloc de notes a la mà.

—Abans potser que esbrinem com va morir, no creus? —va replicar el forense. Es va aixecar—. Doneu-me un cop de mà. Li donarem la volta.

—Sense fotografiar-la? —va preguntar en Sauer.

En Müller no va respondre. Es va situar al límit del bassal de sang, va introduir les mans enguantades sota les aixelles del cadàver i va esperar que en Mutti l’agafés pels turmells. Després va assentir.

—Quan digui tres. Un... dos...

Amb un cruixit sinistre, com una sabata que es desenganxa d’un paviment acabat d’encerar, el cos de la Geli Raubal es va desprendre del terra. En Sauer es va afegir a en Mutti i en Müller, subjectant el cap de la noia. Junts, van aconseguir girar-la i estirar-la sobre l’esquena.

Quan es van incorporar per recuperar l’alè, en Mutti va ser el primer que va enfocar el cadàver, el primer a adonar-se del seu rostre.

—Per l’amor de Déu! —va dir aleshores, apartant la mirada.

4

Veient com li havia quedat la cara després de la mort, ningú no hauria pogut saber si la Geli Raubal havia estat una noia bonica. Que era alta i robusta, sí, i també que es cuidava, tal com demostraven les ungles perfectes i les llargues pestanyes arrissades al voltant dels ulls de color gris clar, però els seus trets eren inescrutables: els cabells amb sang incrustada, el front badat, els llavis blavosos, la barbeta esqueixada, mostrant el blanc de l’os, els pòmuls lívids i inflats fins a confondre’s amb el nas, que semblava trencat i esclafat a la punta... Un cop, a en Sauer l’havien apallissat tres gamarussos en un carreró d’Hamburg, i, malgrat que va acabar a terra amb el nas sagnant com una aixeta, els ulls de vellut i una commoció cerebral que va fer que hagués de passar dues setmanes a l’hospital, al mirall hi feia més bona cara que la pobra noia ajaguda amb el vestit llarg, abans verd maragda i ara negre de sang.

—Per l’amor de Déu! —va repetir en Mutti, assegut al llit intacte.

L’inspector adjunt no era un passerell, als seus anys de servei havia vist de tot, però ara semblava incapaç de mirar el cadàver durant més de pocs instants. En Sauer el coneixia prou per imaginar-ne el motiu: el seu amic tenia dos nens i una nena, la Karoline. Un pare no accepta fàcilment la mort de qui podria ser el seu fill.

Ajupit al costat del cos, en Müller tocava la cara de la difunta amb els dits enguantats. En alguns punts hi premia amb força, en d’altres hi palpava delicadament, mentre que en d’altres passava el dors de la mà per la pell en una mena de carícia. Un conjunt de gestos que semblaven casuals, però gràcies als quals herr Doktor, amb la seva experiència de quaranta anys, havia establert els dos punts de partença de la investigació que els esperava: la causa i l’hora de la mort.

Des d’alguna banda, al fons del passadís, un telèfon es va posar a sonar. Passes apressades, l’auricular que es despenjava, una veu de dona amortida per la distància i per l’ocasió. Després altres passes, aproximant-se, i, finalment, l’Anni Winter que apareixia al llindar.

—Herr Schwarz —va dir, adreçant-se al tresorer del Partit—. Demanen per vostè al telèfon.

En Schwarz va assentir, es va disculpar i va desaparèixer pel passadís, seguit per frau Winter, que no havia mirat dins l’habitació ni un sol moment.

—Per fi sols —va dir en Mutti aixecant-se i reactivant-se a l’instant, com si el tresorer Schwarz hagués projectat un camp magnètic capaç de blocar les seves funcions vitals fins a aquell moment—. Què ens pots dir, Heinrich?

—Primer de tot —va respondre el vell metge, que ara tocava el coll i les espatlles de la morta—, no em consta que t’hagi donat mai permís per dir-me pel nom.

En Sauer va esbufegar: aquells dos es passaven la vida burxant-se i fent-se retrets com un matrimoni d’opereta. Després es va recordar de la circumstància i va recuperar la serietat.

—En segon lloc —va continuar en Müller, traient de la seva bossa d’acordió un embolcall de tela—, sense una autòpsia serà difícil donar-vos certeses, ja ho saps. —Va desenrotllar la tela i en va extreure un parell de pincetes metàl·liques que va apropar a la camisa de la noia, amarada de sang quallada. Amb gestos precisos i delicats va començar a descordar-la—. De tota manera, la causa probable de la mort és aquesta —va prosseguir mentre separava les dues peces de la camisa fins a mostrar les clavícules i el pit de la jove. Al centre, tot just a sobre de la samarreta lleugera, hi havia un forat rodó tancat per un grumoll de sang—. Un sol tret a l’altura del cor.

—Suïcidi? —va preguntar en Sauer, donant un cop d’ull a la pistola del sofà.

En Müller va assentir.

—Podria ser, però us ho podré dir millor després de despullar-la. A jutjar per la zona que envolta l’orifici, la pistola no s’ha repenjat al pit abans de fer foc. El tret devia sortir des d’una certa distància, almenys trenta centímetres, o hi hauria marques d’ustió a la pell o de cremada a la roba. Ha caigut endavant, no pas endarrere, senyal que s’ha disparat des de dalt cap a baix. No ha mort a l’instant, ha tingut temps de deixar caure la pistola al sofà.

En Sauer va provar d’imaginar la dinàmica, però no era fàcil: habitualment els suïcides es disparaven a la boca, o a la templa, i mantenint l’arma repenjada al cos, no pas a distància.

—No es podria haver disparat estant asseguda? —va preguntar en Mutti.

En Müller es va girar a mirar-lo amb una expressió indefinida.

—No estaria ajaguda amb el cap prop del sofà, oi? Hauria caigut endarrere. No, la pistola es deu haver disparat cap a terra, impulsant el cos cap avall. La noia s’ha quedat dreta uns instants i després s’ha desplomat endavant. Un cop trobat l’orifici de sortida, podré calcular amb precisió l’angulació i la trajectòria del tret, però ja veureu com la cosa haurà anat així. —Va tornar a girar-se cap a la Geli—. A l’esquena del vestit no hi he vist estrips, encara que, tal com ha quedat, no s’hi pot veure gaire. Seria útil trobar el projectil, però també podria haver quedat dintre del cos.

En Sauer va donar una ràpida ullada circular a l’habitació sense observar res de particular. L’examinaria millor més tard.

El forense va treure de la seva bossa un sobre de plàstic transparent.

—Forster, em podries recollir la pistola? Fes servir un mocador i fica-ho tot aquí —va demanar, allargant-l’hi.

En Mutti va agafar el sobre i va passar fent un salt per sobre del cadàver per recuperar l’arma.

—Una Walther 6.35 —va considerar a mitja veu, com si els altres presents no l’haguessin reconegut a primera vista—. La preferida de milicians i petits delinqüents, sempre que hi hagi una distinció entre les dues categories.

Mentrestant, en Müller havia passat a palpar el braç allargat, baixant des de l’espatlla fins a la mà oberta. Encara que s’hi va esforçar, només va aconseguir doblegar-lo uns pocs graus.

—La rigidesa cadavèrica s’ha produït fa força temps —va dir.

—Podries aventurar-te a indicar un lapse de temps?

—No ho sé dir, deu o dotze hores —va respondre el metge.

—Així doncs, entre la mitjanit i l’alba —va calcular en Mutti.

—I la mort es podria haver produït fa de dotze a divuit hores. Però no ho escriguis al teu bloc de notes. Fins que no hagi obert aquesta pobra noia...

—No tindrem certeses. Ho hem entès.

—Quant a l’aspecte físic del cadàver —va prosseguir en Müller, com si no l’haguessin interromput—, no cal imaginar ves a saber què per explicar el color i els traumatismes del rostre. Si després del tret la noia ha caigut endavant com un pes mort, l’impacte s’haurà concentrat al front, al nas i a la barbeta, els punts més danyats. Si hi afegim unes quantes hores de bocaterrosa, amb la cara esclafada contra el terra, i la formació natural de taques hipostàtiques al voltant dels ulls i dels pòmuls, ja tenim el perquè d’aquesta destrossa.

—Per tant, un quadre compatible amb el suïcidi —va tornar a dir en Sauer.

En Müller va assentir mentre col·locava les peces del vestit sobre el cadàver.

Llavors va tornar en Schwarz. Se’l veia clarament contrariat.

—Em sap greu, però herr Hitler no arribarà a l’hora prevista.

—I com és això? —va preguntar en Sauer, alleujat.

—Quan ha sabut la notícia es trobava a Nuremberg i de seguida ha pujat al cotxe per tornar a la ciutat, però el xofer ha corregut massa i una patrulla de la policia de trànsit els ha parat a Ebenhausen. Sembla que anaven molt per sobre del límit i els han portat a la central d’Ingolstadt per signar una acta d’infracció.

—D’acord —va respondre en Mutti—, però Ingolstadt és a una hora i mitja de Munic, anant a poc a poc. Si no arriba a la una, de tota manera serà aquí a les dues. Podem esperar.

En Schwarz va fer que no amb el cap.

—Herr Hitler no vindrà tampoc a les dues. A la central d’Ingolstadt l’han informat de la situació de la neboda. Ara, lògicament, està trasbalsat, i ha decidit que un cop sigui a la ciutat s’aturarà a casa d’uns amics per recuperar-se del xoc. Potser a la tarda estarà disposat a parlar amb vostès, si ho consideren necessari.

—Què et sembla? —va preguntar en Mutti, adreçant-se al company—. Ho considerem necessari?

En Sauer va provar de respondre objectivament, sense deixar-se influir pel seu desig d’evitar la trobada:

—Si era fora de la ciutat, no està obligat a sotmetre’s a un interrogatori, però la noia ha mort al seu pis, i ell n’és un familiar proper...

—Veurem què es por fer —va concloure en Schwarz.

—Prou —va dir en Müller, es va aixecar amb esforç i es va treure els guants de làtex amb dos espetecs sonors—. Me l’he d’emportar, per saber més coses necessito els meus instruments. Heu de fer més observacions del cos?

—Diria que no —va respondre en Sauer—. Tu? —va preguntar a en Mutti.

—No, al contrari. Com abans se l’endugui, millor. Hem d’escorcollar l’habitació, però amb ella aquí, a terra, no en seria capaç.

—Figaflor —va dir en Müller—. Aleshores truco per organitzar el transport. Però abans, si no us sap greu, faré unes quantes fotos —va afegir mentre treia de la bossa una càmera compacta que semblava acabada de sortir de la capsa.

—És una Leica? —va preguntar en Mutti.

—Quin bon ull, inspector Forster.

—I què n’has fet, de la Rolleiflex?

—Massa vella i massa lenta —va respondre en Müller—. La meva dona va pensar que jo ja era prou vell i prou lent i em va regalar això pel nostre aniversari. Però ara, abans que facis algun acudit estúpid sobre la Margarethe, hauria de posar fil a l’agulla. Sol.

En Sauer va donar una última ullada a la pobra Geli Raubal, que fitava els estucs del sostre amb una expressió desconcertada ja definitiva.

—Te n’encarregues tu, de tancar-li els ulls?

—Naturalment.

En Mutti va sospirar i es va girar cap a en Schwarz, dret al llindar:

—Anem a interrogar el servei. Fa vostè les presentacions?

En Schwarz va assentir i, sense perdre temps, va desaparèixer al passadís.

—Llàstima que no sigui el majordom —va dir en Mutti, sortint davant d’en Sauer—. Trobo que li escau.

—Soc l’administrador de la casa —va dir l’home que responia al nom de Georg Winter—. Treballo per a herr Hitler des de fa dos anys, d’ençà que va llogar l’apartament. Herr Hitler és un bon amo, exigent però no pas difícil de servir. No sé de quin partit són vostès, però en la meva opinió...

—Si no li fa res, no parlem de política, herr Winter —el va interrompre en Sauer—. Atengui’s als fets que ens ocupen. Ens interessa saber a quina hora han trobat el cos de la senyoreta Raubal i tots els detalls que recor

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X