Estic asseguda al despatx del director. Una altra vegada. Al passadís, a l’altre costat de la porta de vidre, el director Merritt aguanta amb resignació l’esbroncada que li clava la mare de l’Emily Grant. Amb tots aquells gestos tan exagerats, qualsevol diria que a la princeseta tan estirada de la seva filla li he fet alguna cosa més que donar-li una empenta de no res. Ha estat l’Emily la que m’ha buscat les pessigolles, que quedi clar. Quina culpa en tinc jo, que hagi perdut l’equilibri i que hagi caigut de cul a terra davant de tothom?
L’Emily és darrere la seva mare, envoltada de la seva colla. Es tapen la boca i xiuxiuegen entre elles, observant-me a través del vidre de la porta com si no poguessin esperar el moment d’enxampar-me sola. Em reclino a la cadira perquè no em vegin. «Aquest cop sí que l’has feta bona, Amari».
Miro el retrat d’un noi de pell fosca que està penjat a la paret, darrere l’escriptori del director Merritt, i arrufo el front. El Quinton aguanta amb orgull el trofeu que va guanyar al concurs estatal de matemàtiques. A la mare i a mi no se’ns veu, però som al costat de l’escenari, aclamant-lo.
Ara ja no hi ha gaires raons per cridar d’alegria.
La porta s’obre i la senyora Grant entra feta una fúria, seguida de l’Emily. Cap de les dues no busca el contacte visual i seuen a les cadires que estan més apartades. L’antipatia que els inspiro es palpa de sobte a tot el despatx. Arrugo el front i plego els braços; el sentiment és mutu.
Aleshores entra la mare; va amb la bata blava de l’hospital. Un cop més, ha hagut de sortir de la feina per culpa meva. M’assec bé, preparada per defensar-me, però ella em llança una mirada fulminant i soc incapaç de dir res.
El director Merritt finalment s’asseu i ens mira d’una en una amb cara de cansat.
—Ja sé que la història entre aquestes dues nenes ve de lluny, però com que avui és l’últim dia de classe...
—Vull que retirin la beca a aquesta nena! —explota la senyora Grant—. No pago la matrícula que pago perquè a la meva filla l’agredeixin pels passadissos!
—L’agredeixin...? —repeteixo, però la mare aixeca la mà perquè calli.
—L’Amari sap molt bé que no ha de pegar a ningú —explica la mare—, però això ja es veia venir. Aquestes nenes no han fet altra cosa que assetjar la meva filla des que va posar els peus en aquest centre. Els missatges que li publicaven a les xarxes socials eren tan indecents que fins i tot ens vam plantejar cancel·lar els comptes de l’Amari.
—I ens vam ocupar d’aquest assumpte tan bon punt se’ns en va informar —aclareix el director Merritt—. Les quatre alumnes van rebre una amonestació per escrit.
—I què passa amb tot el que em diuen a la cara? —M’inclino cap endavant, amb la cara tota vermella—. Em diuen «pelacanyes» i «morta de gana», i sempre que poden em recorden que les noies com jo no hi pintem res, aquí.
—Perquè és veritat! —exclama l’Emily.
—Calla! —li etziba la senyora Grant a la seva filla, que fa una ganyota.
La senyora Grant es posa dreta i mira la mare.
—Tindré una conversa amb la meva filla sobre el seu comportament, però la seva filla l’ha agredit físicament... Podria denunciar-la. Doni gràcies que no vulgui anar més lluny encara.
La mare està enfurismada, però es mossega la llengua. Em pregunto si és perquè la mare de l’Emily té raó en això de la denúncia. De fet, gairebé tota l’escola ho ha vist.
—Anem! —indica la senyora Grant a la seva filla, i es dirigeixen cap a la porta. A mig camí, la senyora Grant s’atura en sec i es gira cap a nosaltres—. Espero rebre una notificació tan bon punt se li revoqui la beca. En cas contrari, sentiran l’associació de famílies a la propera reunió.
Surten amb un cop de porta.
Estic tan enrabiada que em costa estar-me asseguda. Que injust... Les persones com l’Emily i la senyora Grant no entendran mai què significa no tenir diners. Poden fer el que els doni la gana sense que això tingui conseqüències, mentre que els altres sempre hem d’anar amb peus de plom.
—De debò que li revocaran la beca a l’Amari? —pregunta la mare amb un fil de veu.
El director Merritt abaixa els ulls.
—Pel que fa a les agressions físiques, tenim una política de tolerància zero. Segons la normativa de l’escola, l’hauríem d’expulsar. Revocar-li la beca és el càstig més lleu que puc oferir.
—Ja ho entenc... —fa la mare, que s’enfonsa a la cadira.
La meva ràbia es transforma en vergonya. La mare ja està prou trista per això del Quinton. Només faltaria que li donés més maldecaps perquè no soc capaç de mantenir a ratlla unes buscabregues sense escrúpols.
—Ja sé que les coses no han estat... fàcils —em diu el director Merritt— des de la desaparició del Quinton. Era un noi excepcional amb un futur realment prometedor. No cal ser un geni per adonar-se que els teus problemes de conducta van començar després de l’incident, Amari. Si et sembla bé, et puc buscar un terapeuta que et visiti de franc...
—No necessito cap terapeuta —l’interrompo.
El director Merritt arrufa el front.
—Hauries de parlar amb algú sobre la teva ràbia.
—Vol saber per què he donat una empenta a l’Emily? Doncs perquè li ha semblat graciós riure’s de mi i anar dient que el meu germà és mort. Però això no és veritat. Tant me fa el que diguin els altres. És allà fora, en alguna banda. I quan el trobi, tothom m’haurà de donar la raó!
Estic tremolant i les llàgrimes em rodolen galtes avall. El director Merritt no diu res. La mare es posa dreta a poc a poc i m’abraça.
—Ves al cotxe, bonica. De seguida acabo.
Tornem a casa en silenci. Ja han passat gairebé sis mesos des que el Quinton va desaparèixer, però no sembla que faci tant. Tinc la sensació que va ser tot just ahir quan va trucar al mòbil de la mare per dir que passaria el Nadal a casa. Va ser tota una novetat, perquè el Quinton sempre era fora de casa des que va aconseguir aquella feina tan estranya quan va acabar l’institut. La mena de feina que fa que no els puguis dir als altres a què et dediques.
Jo estava seguríssima que el Quinton era una mena de superagent secret, de l’estil James Bond, però ell em feia una rialleta de murri i em deia: «T’equivoques, però no del tot». Sempre que intentava treure-li informació, es posava a riure i deia que ja m’ho explicaria quan jo fos més gran.
La veritat és que el Quinton és una llumenera. Es va graduar amb les millors notes a l’Acadèmia Jefferson, i dues universitats de l’Ivy League li van oferir una beca completa. Malgrat tot, ell