Estic asseguda al despatx del director. Una altra vegada. Al passadís, a l’altre costat de la porta de vidre, el director Merritt aguanta amb resignació l’esbroncada que li clava la mare de l’Emily Grant. Amb tots aquells gestos tan exagerats, qualsevol diria que a la princeseta tan estirada de la seva filla li he fet alguna cosa més que donar-li una empenta de no res. Ha estat l’Emily la que m’ha buscat les pessigolles, que quedi clar. Quina culpa en tinc jo, que hagi perdut l’equilibri i que hagi caigut de cul a terra davant de tothom?

L’Emily és darrere la seva mare, envoltada de la seva colla. Es tapen la boca i xiuxiuegen entre elles, observant-me a través del vidre de la porta com si no poguessin esperar el moment d’enxampar-me sola. Em reclino a la cadira perquè no em vegin. «Aquest cop sí que l’has feta bona, Amari».

Miro el retrat d’un noi de pell fosca que està penjat a la paret, darrere l’escriptori del director Merritt, i arrufo el front. El Quinton aguanta amb orgull el trofeu que va guanyar al concurs estatal de matemàtiques. A la mare i a mi no se’ns veu, però som al costat de l’escenari, aclamant-lo.

Ara ja no hi ha gaires raons per cridar d’alegria.

La porta s’obre i la senyora Grant entra feta una fúria, seguida de l’Emily. Cap de les dues no busca el contacte visual i seuen a les cadires que estan més apartades. L’antipatia que els inspiro es palpa de sobte a tot el despatx. Arrugo el front i plego els braços; el sentiment és mutu.

Aleshores entra la mare; va amb la bata blava de l’hospital. Un cop més, ha hagut de sortir de la feina per culpa meva. M’assec bé, preparada per defensar-me, però ella em llança una mirada fulminant i soc incapaç de dir res.

El director Merritt finalment s’asseu i ens mira d’una en una amb cara de cansat.

—Ja sé que la història entre aquestes dues nenes ve de lluny, però com que avui és l’últim dia de classe...

—Vull que retirin la beca a aquesta nena! —explota la senyora Grant—. No pago la matrícula que pago perquè a la meva filla l’agredeixin pels passadissos!

—L’agredeixin...? —repeteixo, però la mare aixeca la mà perquè calli.

—L’Amari sap molt bé que no ha de pegar a ningú —explica la mare—, però això ja es veia venir. Aquestes nenes no han fet altra cosa que assetjar la meva filla des que va posar els peus en aquest centre. Els missatges que li publicaven a les xarxes socials eren tan indecents que fins i tot ens vam plantejar cancel·lar els comptes de l’Amari.

—I ens vam ocupar d’aquest assumpte tan bon punt se’ns en va informar —aclareix el director Merritt—. Les quatre alumnes van rebre una amonestació per escrit.

—I què passa amb tot el que em diuen a la cara? —M’inclino cap endavant, amb la cara tota vermella—. Em diuen «pelacanyes» i «morta de gana», i sempre que poden em recorden que les noies com jo no hi pintem res, aquí.

—Perquè és veritat! —exclama l’Emily.

—Calla! —li etziba la senyora Grant a la seva filla, que fa una ganyota.

La senyora Grant es posa dreta i mira la mare.

—Tindré una conversa amb la meva filla sobre el seu comportament, però la seva filla l’ha agredit físicament... Podria denunciar-la. Doni gràcies que no vulgui anar més lluny encara.

La mare està enfurismada, però es mossega la llengua. Em pregunto si és perquè la mare de l’Emily té raó en això de la denúncia. De fet, gairebé tota l’escola ho ha vist.

—Anem! —indica la senyora Grant a la seva filla, i es dirigeixen cap a la porta. A mig camí, la senyora Grant s’atura en sec i es gira cap a nosaltres—. Espero rebre una notificació tan bon punt se li revoqui la beca. En cas contrari, sentiran l’associació de famílies a la propera reunió.

Surten amb un cop de porta.

Estic tan enrabiada que em costa estar-me asseguda. Que injust... Les persones com l’Emily i la senyora Grant no entendran mai què significa no tenir diners. Poden fer el que els doni la gana sense que això tingui conseqüències, mentre que els altres sempre hem d’anar amb peus de plom.

—De debò que li revocaran la beca a l’Amari? —pregunta la mare amb un fil de veu.

El director Merritt abaixa els ulls.

—Pel que fa a les agressions físiques, tenim una política de tolerància zero. Segons la normativa de l’escola, l’hauríem d’expulsar. Revocar-li la beca és el càstig més lleu que puc oferir.

—Ja ho entenc... —fa la mare, que s’enfonsa a la cadira.

La meva ràbia es transforma en vergonya. La mare ja està prou trista per això del Quinton. Només faltaria que li donés més maldecaps perquè no soc capaç de mantenir a ratlla unes buscabregues sense escrúpols.

—Ja sé que les coses no han estat... fàcils —em diu el director Merritt— des de la desaparició del Quinton. Era un noi excepcional amb un futur realment prometedor. No cal ser un geni per adonar-se que els teus problemes de conducta van començar després de l’incident, Amari. Si et sembla bé, et puc buscar un terapeuta que et visiti de franc...

—No necessito cap terapeuta —l’interrompo.

El director Merritt arrufa el front.

—Hauries de parlar amb algú sobre la teva ràbia.

—Vol saber per què he donat una empenta a l’Emily? Doncs perquè li ha semblat graciós riure’s de mi i anar dient que el meu germà és mort. Però això no és veritat. Tant me fa el que diguin els altres. És allà fora, en alguna banda. I quan el trobi, tothom m’haurà de donar la raó!

Estic tremolant i les llàgrimes em rodolen galtes avall. El director Merritt no diu res. La mare es posa dreta a poc a poc i m’abraça.

—Ves al cotxe, bonica. De seguida acabo.

Tornem a casa en silenci. Ja han passat gairebé sis mesos des que el Quinton va desaparèixer, però no sembla que faci tant. Tinc la sensació que va ser tot just ahir quan va trucar al mòbil de la mare per dir que passaria el Nadal a casa. Va ser tota una novetat, perquè el Quinton sempre era fora de casa des que va aconseguir aquella feina tan estranya quan va acabar l’institut. La mena de feina que fa que no els puguis dir als altres a què et dediques.

Jo estava seguríssima que el Quinton era una mena de superagent secret, de l’estil James Bond, però ell em feia una rialleta de murri i em deia: «T’equivoques, però no del tot». Sempre que intentava treure-li informació, es posava a riure i deia que ja m’ho explicaria quan jo fos més gran.

La veritat és que el Quinton és una llumenera. Es va graduar amb les millors notes a l’Acadèmia Jefferson, i dues universitats de l’Ivy League li van oferir una beca completa. Malgrat tot, ell les va rebutjar per poder continuar treballant per a qui fos que treballés. Quan va desaparèixer, no vaig dubtar que la seva feina secreta hi tenia alguna cosa a veure. O, almenys, que alguna de les persones que treballaven amb ell potser sabia què havia passat. Però quan els vam parlar als detectius sobre aquesta feina, ens van mirar a la mare i a mi com si ens faltés un bull.

Van tenir la barra de dir-nos que, pel que tenien entès, el Quinton no treballava. Que no hi havia cap declaració d’impostos que confirmés que havia treballat mai. Però allò no tenia ni cap ni peus, perquè no hauria mentit mai en una cosa així. Quan la mare els va explicar que el Quinton ens enviava diners de tant en tant per ajudar-nos a pagar les factures, els detectius van insinuar que podia estar ficat en alguna història de què no ens volia parlar. Alguna cosa il·legal. Això és el que sempre diu la gent quan vens del «Wood», és a dir, dels habitatges de protecció oficial de Rosewood per a famílies amb pocs ingressos.

El cotxe sotragueja quan passem per les vies del tren; això vol dir que ja hem arribat al barri. No penso mentir: tornar aquí se’m fa estrany després d’haver estat a l’altra part de la ciutat. És com si el món fos més brillant a l’Acadèmia Jefferson i en totes aquelles cases tan grans de colors vistosos que l’envolten. En canvi, el meu barri sembla gris. Passem per davant de botigues de vins i licors i cases d’empenyorament, i veig camells recolzats als senyals de trànsit amb una expressió que intimida, com si tot el món fos seu. Veig el Jayden, un noi que conec des de primària, amb un grup de xavals més grans. Porta una cadena d’or gruixuda al coll. Reconeix el cotxe i em somriu quan passem.

Intento tornar-li el somriure, però no sé si em surt gaire convincent. No hem parlat des que el Quinton va desaparèixer, des que el Jayden va començar a quedar amb la gentalla de qui s’havia de mantenir allunyat, segons va prometre al meu germà.

Quan aparquem davant del nostre bloc de pisos, la mare es duu les mans a la cara i es posa a plorar.

—Estàs... estàs bé? —li pregunto.

—Tinc la sensació que t’estic fallant, bonica. Faig torns de dotze hores, cinc dies a la setmana. Hauries de tenir algú amb qui poder parlar.

—Estic bé. Ja sé que treballes tant perquè no tens altre remei.

La mare fa que no amb el cap.

—Mira, no vull que hagis de lluitar tant com jo. La beca de l’Acadèmia Jefferson era el teu bitllet a una bona universitat, a una millor vida. Saps perfectament que jo sola no et puc pagar els estudis en una escola com aquella. No sé què se suposa que hem de fer ara.

—Em sap greu, però no he encaixat mai en aquell lloc —confesso. Plego els braços i em giro per mirar per la finestreta. Que el meu germà aconseguís que tot semblés molt fàcil no significa que jo pugui fer el mateix—. No soc el Quinton.

—No et demano que siguis el teu germà —diu la mare—. Només et demano que facis un esforç. Aquella escola era una oportunitat perquè veiessis que hi ha un món molt més gran fora d’aquest barri. Una possibilitat per ampliar horitzons. —Sospira—. Ja sé que és injust, però la veritat és que quan ets una noia pobra del Wood, algunes persones ja tenen interioritzats una sèrie de prejudicis. No els donis motius per pensar que l’encerten.

No responc. Em parla com si allò no m’ho hagués dit almenys un milió de vegades.

—Quan no ets a l’escola fent-ne de les teves —diu la mare—, et passes hores asseguda davant d’aquell ordinador. Això no és bo, Amari.

Sí, té raó, ho sé. Però no és fàcil concentrar-se en els deures quan sents que altres alumnes parlen de tu en veu baixa. I penjar fotos del Quinton en tants webs com puc em fa sentir que faig alguna cosa per buscar-lo. Sé que trobar-lo és una possibilitat molt remota, però fer això em dona esperança.

—Quan entris a casa —continua la mare—, vull que passis aquest portàtil per sota de la porta de la meva habitació i el deixis allí.

—Però, mama...

Fa un gest amb la mà.

—No vull sentir-te. Fins que no decideixis prendre’t el teu futur més seriosament, l’ordinador es queda amb mi. Ja continuarem parlant d’això demà. Ara haig de tornar a l’hospital.

Baixo del cotxe i tanco la porta amb un cop. Ni tan sols em molesto a mirar enrere mentre em dirigeixo feta una fúria cap al nostre bloc. Què se suposa que faré ara?

Tan bon punt entro al pis, em deixo caure al sofà i enfonso la cara entre els coixins. Ha estat el pitjor dia de la meva vida.

Finalment, amb un gemec, m’assec i trec de la motxilla el portàtil vell i tronat. El va guanyar el Quinton fa segles quan va quedar segon en un concurs internacional de ciències. Me’l va regalar l’any següent, quan en va guanyar un altre de millor.

No em sorprèn que la pantalla encara estigui de color negre un cop obert.

L’obro i el tanco diverses vegades, però res, no s’engega. Com que és evident que l’ordinador no té el dia, el deixo estar i me’n vaig a la cuina a picar alguna cosa.

El pitjor de tot és que, quan torno, després d’haver calmat els sorolls de la panxa, el portàtil continua sense funcionar. Tanco els ulls i me l’acosto al front.

—La mare diu que t’haig de deixar, i no hi ha manera de saber quan et tornarà. Sisplau, engega’t.

Aquest cop, s’encén. Encara sort.

La wifi gratuïta del barri és lentíssima, però aconsegueixo copiar i enganxar el cartell de la desaparició del Quinton en diverses pàgines web.

En general, el que faria a continuació és comprovar el seu correu (vaig descobrir la contrasenya ja fa mesos: «Amari-Meravella», que era el meu nom de superheroïna de quan érem petits), però em pica la curiositat i entro a l’Instagram de l’Emily Grant per veure si avui hi ha publicat alguna cosa. I què trobo? Una foto meva al seu perfil, amb aquest text:

Vacances d’estiu! I sabeu què?

Al final hem fet neteja a Jefferson. Expulsada!

La seva publicació rep una pila de comentaris d’altres estudiants. En llegeixo només uns quants abans de tancar de cop el portàtil. «Aquí ningú no la volia... He sentit a dir que robava a les taquilles... I tot perquè el ximple del seu germà va i la dinya».

Ni a mi m’han expulsat ni el meu germà l’ha dinyat. Serrant les dents amb força, torno a obrir el portàtil, disposada a escriure una resposta per fer-los callar a tots, però aleshores apareix una notificació al marge superior de la pantalla i em quedo absolutament paralitzada. És un correu electrònic per al Quinton.

1 missatge nou: de Lliuraments Discrets

Potser no n’hi ha per a tant, però el Quinton mai no rep correus nous. Mai. Ho he estat comprovant des del dia que vaig descobrir la seva contrasenya.

Obro el missatge:

Paquet entregat.

Rebràs un altre correu electrònic tan bon punt l’Amari Peters hagi signat, tal com es va sol·licitar.

Gràcies per usar els serveis de Lliuraments Discrets, on tothom rep el que se li envia, tant si ho sap com si no!

Aquest correu s’autodestruirà en 3... 2... 1...

El correu electrònic desapareix.

Faig un bot, sorpresa. Aquest missatge s’acaba de...

Què se suposa que haig de signar?

Tusten a la porta.

—Un paquet!

Vaig corrents cap a la porta principal i l’obro d’una revolada.

Arraulit a la porta, hi ha un home vestit amb roba esparracada. M’inclino cap a ell per donar una ullada a un costat i a l’altre de la vorera. On és el repartidor?

—Hola —diu l’home sense aixecar el cap—. Que tens un moment?

Immediatament em sento culpable per no haver-li fet cas.

—No tinc diners. Però tinc una empanada al congelador si la vols. És que la meva mare encara no ha anat a comprar.

—Ets molt amable, però de fet acabo de sortir d’un restaurant de luxe.

—Ah —dic—. Aleshores, no és un sensesostre?

—Un sensesostre? És clar que no —respon l’individu, que al final alça el cap. És més gran del que semblava i té una barba canosa molt arreglada. Ara veig que estava inclinat sobre una tauleta—. Què t’ho ha fet pensar?

Clavo els ulls en els parracs que porta.

—No, res.

L’home segueix la direcció de la meva mirada i es posa vermell.

—Doncs hauries de saber que això és l’últim crit en moda a... Bé, tant és. Tu deus ser l’Amari Peters, oi?

Ostres! Faig un parell de passes enrere.

—Com és que sap el meu nom?

—Perquè ho posa aquí a la pantalla —respon, assenyalant la tauleta—. Només has de signar l’entrega i toco el dos.

—Vostè és... el repartidor? —pregunto amb cautela—. I té un paquet per a mi?

—Correcte. —Gira la tauleta—. D’un tal Q. Peters.

M’aguanto un crit.

—A veure, m’està dient que m’ha portat un paquet del meu germà?

L’home assenteix amb el cap.

—Doncs sí, si resulta que aquest tal Q. Peters és el teu germà. Aquí diu que t’ha enviat un joc per «ampliar horitzons».

«Ampliar horitzons?». No és pas això el que ha dit abans la mare?

—Deu ser una broma, oi?

—Em fa l’efecte que no —em respon l’home, que arrufa el front—. Només treballo de repartidor mitja jornada, però m’ho prenc seriosament.

—Bé, doncs sigui el que sigui el que m’ha d’entregar, ho accepto —No és fins llavors que m’adono que no duu cap sobre ni cap capsa—. On és el paquet?

—Primer has de signar.

L’individu m’acosta la tauleta. L’agafo i signo com puc, recolzant la punta del dit a la pantalla.

Me’l quedo mirant, expectant.

—I el paquet?

L’home toca dos cops més la pantalla de la tauleta.

—L’he deixat a l’armari de l’habitació que abans ocupava Q. Peters.

El miro fixament.

—Ha entrat a casa meva?

—Amb el permís de Q. Peters, per descomptat —aclareix mentre s’escura sorollosament la gola—. Bé, em sembla que necessitaré el teu record d’aquesta trobada. T’he de dir que a Lliuraments Discrets estem orgullosos de mantenir l’anonimat dels nostres clients. No t’hi amoïnis, que se’t lliurarà igualment el paquet. En algun moment durant el dia, de sobte experimentaràs una necessitat inexplicable de netejar aquest armari i allí trobaràs el paquet.

—Que necessitarà el meu... què? —faig nerviosa, reculant un pas.

—Només el record. —L’home treu una mena de comandament a distància i, a continuació, torna a mirar la pantalla tancant una mica els ulls—. Oh, m’he confós! Pel que sembla, el teu nom és a la Llista de Records Intactes. Bé, algú se’n va de pet a l’Agència. Els millors trenta anys de la meva vida. En fi, bona tarda!

En un tancar i obrir d’ulls, l’home desapareix. Es pot saber què és tot això que acaba de passar?

I què hi ha a l’armari del meu germà?

Fins i tot després de tot aquest temps, continuo tenint la sensació que el Quinton em clavarà un crit per haver-me colat a la seva habitació sense permís. Entro i dono un cop d’ull als pòsters arrugats de rapers que estan penjats al costat de fotografies emmarcades de Stephen Hawking i Martin Luther King. El llit està ben rebregat, com sempre, i la paret del fons és tota plena dels seus trofeus acadèmics i diplomes de quadre d’honor.

Els detectius van deixar l’habitació damunt davall quan van venir a buscar pistes sobre el que li havia pogut passar al Quinton, però la mare i jo ens vam assegurar de tornar-ho a col·locar tot exactament al seu lloc. Crec que totes dues desitjàvem en el fons trobar alguna cosa que a la policia li hagués passat per alt, alguna cosa que només la família pogués reconèixer. Però no va ser així. Ni ella ni jo hem tornat a entrar-hi des d’aleshores. És massa dolorós.

Tan bon punt soc dins, m’assalten tots els records. Totes les vegades que el Quinton i jo jugàvem aquí. O aquelles vegades en què ell posava una llista de reproducció, jèiem a terra i comentàvem de broma que algun dia el món seria nostre. Que li demostraríem tot el que valíem al perdedor del nostre pare, que havia abandonat la mare. Que sempre ens ajudaríem l’un a l’altre, passés el que passés. Encara que el Quinton tingués deu anys més que jo, sempre havíem estat molt units.

Tic... Tic... Tic...

Un moment... Aquest sorollet no l’havia sentit mai a l’habitació del Quinton. De cop i volta, em ve una esgarrifança.

Potser aquell repartidor tan estrany parlava seriosament i resulta que el paquet és a l’armari del Quinton. El cert és que, a cada passa que faig, més fort se sent el so. Qui m’ha enviat un rellotge?

Em mossego el llavi i obro la porta de l’armari. És pràcticament buit; l’únic que hi ha és aquell enorme bagul vell i lletjot que el Quinton va aconseguir en una botiga de segona mà fa uns quants anys. Mentre jo remenava a dins del cistell de les nines per veure si hi trobava una Barbie negra, ell havia clavat els ulls en aquest bagul tronat al qual li faltava la meitat del folre de pell. Va dir que necessitava un lloc on pogués desar tots els seus plans mestres.

Pel que sembla, el que el Quinton m’ha enviat, sigui el que sigui, és aquí dins. Per sort, el meu germà en va trencar el pany fa anys, o sigui que per obrir-lo només cal aixecar-ne la tapa. Busco, entre una infinitat de carpetes rebregades i quaderns antics, alguna cosa que pugui fer aquell sorollet metàl·lic.

No és fins que arribo al fons del bagul quan trobo un maletí negre; evidentment, allò és el que produeix aquell clic. Té una nota adhesiva blanca enganxada, i hi ha escrit això amb la lletra del Quinton:

Només per als ulls de l’Amari

Trec ràpidament el maletí del bagul i el deixo a terra. Què hi deu haver a dins? En toco les tanques, però no s’obre, i llavors intento obrir-lo a la força. Sense èxit. Just en aquell moment, veig una altra nota adhesiva a l’altre costat del maletí:

S’obrirà a mitjanit,

després de l’últim dia d’escola

M’empasso la saliva, amb el cor martellejant-me al pit. El Quinton no em va dir mai que tingués un maletí per a mi. Però aquesta és la seva lletra.

Potser vol explicar-me on és i què li ha passat. Després de sis mesos de pura angoixa..., és així com el trobaré?

Dono un cop d’ull al rellotge despertador del Quinton. Les 16.13. Falten poc menys de vuit hores perquè sigui mitjanit, però... què estic esperant?

23.58

Soc a la meva habitació, asseguda al capçal del llit, amb les cames arronsades, que m’agafo amb els braços. El maletí és al peu del llit i té un aspecte sospitós.

Dono un altre cop d’ull al passadís. La mare ha arribat a casa ja fa unes hores, però no es veu llum sota la porta. Segur que dorm. Bé. Sigui el que sigui el que amaga aquest maletí, el Quinton ha deixat clar que només l’haig de veure jo.

23.59

Començo a caminar d’una banda a l’altra de l’habitació. Sí, d’acord, sembla que no hi toqui. Què és el que crec que passarà realment?

0.00

CLIC. SSSH...

Faig un bot; crec que salto mig metre enlaire. M’arrossego altre cop al llit i m’assec. Després de recuperar l’alè, aixeco la tapa del maletí i em trobo unes ratlles verdes i liles.

Hi fico la mà, en trec una tela molt suau i acosto a la llum el que sembla la jaqueta d’un vestit d’home. Sens dubte, és el més lleig que he vist en ma vida. Hi torno a ficar la mà i en trec uns pantalons a joc. No tinc ni idea del que passa, però se m’escapa una rialleta. Segur que és una mostra del sentit de l’humor tan dolent que té el meu germà.

Però al maletí hi ha alguna cosa més: un sobre i unes gruixudes ulleres de sol metàl·liques. Enganxades a les ulleres trobo unes quantes notes adhesives:

#1 Sisplau, ajeu-te abans de posar-te-les.

#2 Això d’ajeure’t primer és molt important.

#3 Però superimportant, t’ho juro pel que vulguis!

Entesos, entesos, ja ho he captat! M’acosto una mica les ulleres de sol. Deixant de banda que pesen molt, semblen força normals. Almenys no sembla que hagin de ser tan perilloses per merèixer tres advertiments. Potser és que, quan te les poses, et mareges o alguna cosa per l’estil. Però bé, si el nivell d’advertiment és «t’ho juro pel que vulguis», aleshores val més que m’ajegui.

Empenyo el maletí fins a la vora del llit i m’ajec boca amunt abans de posar-me les ulleres. No sé a què treu cap tot...

—Amari? —fa una veu que reconeixeria en qualsevol lloc.

Quinton?!

Giro el cap de cop i em trobo el meu germà allí, palplantat al mig de l’habitació, amb un somriure neguitós. M’aixeco del llit tan de pressa que ensopego amb els meus propis peus. Al cap de no res, soc a l’altre costat de l’habitació, aferrada a la cintura del meu germà. Tremolo quan ell també m’abraça.

—Jo també t’he trobat a faltar —diu rient.

Afluixo una mica els braços quan ell retrocedeix i em deixa anar. Crec que no m’havia sentit mai tan feliç. El meu germà gran és aquí. És aquí de debò.

—Com pot ser? On has estat? L’hi hem de dir a la mama! —dic embarbussant-me, mentre observo aquella expressió plena de vida, aquell somriure de babau enorme, aquells ulls tan oberts i el naixement irregular dels seus cabells.

—T’ho explicaré tot, però de moment necessito que confiïs en mi, entesos?

I és clar que confio en ell. Però com és que ha aparegut per art de màgia?

—Ah, d’acord.

—Vine amb mi!

Es gira en rodó i surt corrents de l’habitació.

El segueixo i m’aturo en sec davant de l’habitació fosca de la mare. Li haig de dir que el Quinton ha tornat, perquè deixi d’estar trista. I perquè deixem de barallar-nos. Tot podrà tornar a ser com abans.

—Ara no hi ha temps —crida el Quinton des de la sala d’estar—. Ens hem d’afanyar.

Obre la porta d’entrada i surt ràpidament al passadís.

Em giro i miro altre cop la porta de l’habitació de la mare mentre creuo corrents la sala d’estar. Em pregunto si la veu del Quinton la deu haver despertat. La seva habitació continua a les fosques.

Malgrat tot, no puc deixar que el Quinton se’n vagi, i corro darrere seu per atrapar-lo.

—On anem?

—Al terrat —respon.

Al terrat? El Quinton i jo hi anàvem sovint d’amagat, tot i que la mare sempre deia que era massa perillós. Devia pensar que no érem prou prudents per mantenir-nos allunyats del caire.

Pugem uns quants trams d’escales fins a arribar al terrat, que és un espai ampli i buit. Aquesta nit, però, no és buit.

—Això és... un vaixell? —pregunto.

El Quinton es gira amb una cara somrient.

—Ja ho crec!

El vaixell és tan gran com un autobús escolar i fa la sensació que algú hagi deixat caure literalment una petita cabina de fusta a la popa. De la xemeneia de pedra de la cabina en surt una columna de fum. La coberta de proa està protegida per una barana relluent com l’or.

Tot plegat ho trobo molt ridícul, i se m’escapa el riure. Es pot saber què passa?

—Com ha arribat fins aquí?

—Ens hem d’afanyar! —repeteix el Quinton mentre desapareix a l’altre costat del vaixell.

El segueixo i passo les puntes dels dits pel buc suau de l’embarcació. La fusta brilla tant que hi veig el meu propi reflex a la llum de la lluna.

El Quinton em fa un gest perquè m’hi acosti. Acciona una palanca i una part del vaixell s’obre. Ell hi puja primer i jo el segueixo. Una habitació molt llarga ocupa tota l’eslora del vaixell. Aconsegueixo veure dues lliteres i unes... espases?... abans que el Quinton em faci pujar per una altra escala, al fons de la nau.

Sortim a coberta, i el Quinton em duu fins a dos timons de fusta grossos. El timó que tenim just al davant gira a dreta i esquerra, com el timó de qualsevol altre vaixell. Però el que tenim a la dreta està inclinat de manera que, des d’on som, només el podem moure cap endavant o cap enrere.

Acosto una mà i acaricio el timó amb els dits. De sobte, el vaixell avança bruscament uns centímetres, i faig un bot.

El meu germà es posa a riure.

—Primer hem de guanyar una mica d’altitud —diu assenyalant el segon timó amb la barbeta.

Faig un pas enrere brandant el cap, incrèdula.

—Quan dius altitud, no et deus referir a...

—Oh, i tant que sí.

Fa una rialleta i tot seguit agafa el segon timó i l’empeny suaument cap endavant. Poso tot el cos en tensió quan noto que la nau es comença a elevar. Ràpidament recolzo els braços a la barana i m’hi aferro amb totes les meves forces. El meu bloc de pisos, i tot el que hi ha al meu barri, es va fent cada cop més petit a mesura que pugem. Com pot ser, això?

El meu germà s’ho passa pipa burlant-se de mi.

—Relaxa’t, aquest vaixell té tres estabilitzadors. És impossible que caigui.

—Quinton, estem volant! Com és que fas veure que això és normal?

De nou, aquella rialleta.

—És que potser ho és.

Agafa el primer timó amb totes dues mans i la nau comença a avançar. Tot es torna borrós: al cel, els estels es converteixen en unes franges brillants. Noto el vent a la cara, però tot i que anem molt de pressa, no perdo l’equilibri, com si encara fos a terra.

El meu germà deixa anar el timó i el vaixell frena suaument fins a aturar-se a l’aire.

L’olor de mar em fa pessigolles al nas. Hi ha aigua pertot arreu.

—Això és l’oceà?

Fa que sí amb el cap.

—Acosta’t a aquell telescopi que hi ha al costat de la barana i mira cap avall. Digue’m què veus.

Cap avall? Ara els telescopis serveixen per mirar cap avall?

Tot i així, vaig cap allà i hi acosto l’ull.

—Només veig l’oceà.

—Continua mirant. És un telescopi especial, o sigui que hauràs d’esperar una mica fins que la vista se t’hi acostumi.

Forço un xic els ulls. Res..., però de sobte veig alguna cosa. Apareix només un segon, i llavors desapareix de cop; un deixant blanc, com un raig de llum que traça una corba al fons de l’oceà.

—Què ha estat això? —pregunto.

—Tu continua mirant, i fes servir el dial per enfocar.

Quan giro el dial, la imatge es fa més gran. Ara comprovo que aquells raigs de llum en realitat són uns trens resplendents que circulen pel fons de l’oceà.

—No pot ser —xiuxiuejo.

Amplio el camp de visió i apareixen més trens. La llum és tan intensa que gairebé m’encega. El tren que he vist al principi és només un dels milers, probablement, que es mouen fent ziga-zagues i cercles en totes direccions. Fins on puc veure, l’oceà està il·luminat, com si volgués eclipsar el cel tatxonat d’estels. Tot el món es converteix en un espectacle de llum, només per a mi.

Em giro cap al Quinton amb llàgrimes als ulls.

—És preciós.

Però aquell gran somriure que ha tingut clavat als llavis des que m’ha sorprès a la meva habitació es comença a desdibuixar.

—Els Ferrocarrils Internacionals de l’Atlàntida. Tant de bo te’ls hagués pogut ensenyar en persona.

—No t’entenc —li dic.

—Voldria que sabessis com n’és, d’extens i meravellós, el món. Tot el que has vist, des d’aquests trens fins a aquest vaixell, és real, Amari. Tot és allà, perquè ho puguis veure, sempre que vulguis. Tot... excepte jo.

Brando el cap.

—Però si t’estic veient ara mateix!.

—M’estàs veient a través de les ulleres. Això és només una gravació interactiva. En diem «somni en vigília». Vaig deixar instruccions perquè te la fessin arribar en cas que a mi em passés alguna cosa. I suposo que així ha estat. Vaig acceptar una feina perillosa que m’apassionava, i en coneixia bé els riscos. Tot i així, m’encantaria ser ara aquí amb tu.

Al nostre voltant, el món comença a difuminar-se.

Corro cap a ell i ens abracem.

—Què t’ha passat?

—No ho sé —respon el Quinton en veu baixa—. Però se suposa que només t’havien d’entregar aquest somni si l’Agència em declarava desaparegut... o mort.

—Només estàs desaparegut. —M’estremeixo—. Ho pressento.

Ens abracem encara més fort.

—Sigui el que sigui el que m’hagi passat, sisplau, no has de perdre les ganes d’explorar a fons aquest món. Algunes de les coses que he vist et deixarien al·lucinada. T’he preparat una candidatura amb instruccions.

—Una candidatura? —pregunto—. Per a què?

Tot es torna negre.

—S’acaba el temps, ratolineta. T’estimo.

—Jo també t’estimo —murmuro—. Et trobaré. Trobaré el Quinton de debò. Tant me fa el que tardi a aconseguir-ho.

L’endemà, ben d’hora, la mare truca a la porta de la meva habitació perquè esmorzem juntes. Podríem dir que és l’hora mare-filla.

M’he despertat preguntant-me si el somni en vigília ha estat real, però quan he donat un cop d’ull als altres objectes que hi ha a dins del maletí, no n’he tingut cap dubte... El meu germà ha creat un somni per a mi, l’ha ficat en unes ulleres i me l’ha fet arribar a casa. En quina mena de lloc es pot fer una cosa així?

És just el que penso descobrir.

—Estàs bé, bonica?

La veu de la mare m’arrenca de les meves fantasies.

—Ah... Daixò, sí, estic bé —responc mentre agafo una cullerada de cereals.

La mare m’observa des de l’altre costat de la tauleta de menjador. M’adono que l’amoïna saber com em sento després del que va passar ahir a l’escola.

D’una banda, em moro de ganes d’explicar-li el somni en vigília del Quinton. És just que ho sàpiga. Però com puc explicar, sense que sembli un deliri, que el teu germà desaparegut t’ha vingut a veure en un somni en què navegaves en un vaixell volador per anar a contemplar trens submarins?

I encara que em cregués (cosa que dubto), de debò que em vull arriscar a donar-li esperances? Fins fa no res es passava tot el sant dia plorant a la seva habitació.

Així que callo.

—El que vaig fer ahir va ser pel teu propi bé. —La mare sospira—. Jo també el trobo a faltar. Moltíssim. Però ara mateix només estem tu i jo. Potser et semblarà que soc dura, però és la meva obligació donar-te el millor futur possible. I això no podrà ser si vius tota la vida en pausa, desitjant una cosa que potser no passarà mai.

—Ho entenc —m’afanyo a dir.

El que sigui per no tornar a tenir la mateixa discussió.

—Aleshores, també entendràs per què estàs castigada fins que jo digui el contrari.

De poc escupo els cereals.

—De debò?

—Ja saps que no pots anar pel món clavant empentes a la gent. Encara que s’ho mereixin. —La mare s’aixeca de la taula i agafa la bossa de mà—. Avui haig d’anar a la feina una mica abans. Una de les noies té el seu nadó malalt i no anirà a treballar. Pobra de tu si m’assabento que has sortit de casa, d’acord?

—Sí, senyora.

Aquella resposta fa que la mare s’aturi en sec i em faci un repàs de dalt a baix.

—Només dius «sí, senyora» en lloc de «sí, mama» quan en portes alguna de cap.

La miro amb la cara més innocent que sé fer i nego amb el cap.

—Bé, doncs per si se t’acudís fer-ne de les teves, he demanat a la senyora Walters que estigui a l’aguait mentre jo no hi sigui. I ja saps que no té res millor a fer que estar pendent del que fan els altres.

—Entesos —dic.

La mare només ha dit que no es vol assabentar que he sortit, no que no pugui sortir.

De nou a la meva habitació, col·loco sobre el llit tot el contingut del maletí: la jaqueta i els pantalons de ratlles verdes i liles, dos fulls de paper que eren a dins del sobre i les ulleres que van desencadenar el somni en vigília d’ahir a la nit. Em provo les ulleres per enèsima vegada aquest matí, però no aconsegueixo que tornin a funcionar.

Em disposo a llegir una altra vegada els papers que eren a dins del sobre del Quinton. La primera pàgina diu:

(Obligatori: grapeu a sobre tota la documentació emesa)

ADVERTIMENT

ADVERTIMENT

(per si de cas encara no ho has vist)

ADVERTIMENT

(segur que ara ja ho tens clar)

La informació següent és confidencial, atès que es refereix a una ubicació que conté diversos milions de secrets molt ben guardats. Per consegüent, llegir aquest document sense els permisos corresponents pot comportar una sèrie de conseqüències nefastes que, entre altres, inclouen:

Morir a causa d’una caiguda en un pou insondable.

Estar reclòs en un cilindre metàl·lic que serà llançat a l’espai.

Ser l’aliment de certa criatura, en un cert cau submarí, el nom del qual no s’esmentarà amb la finalitat de mantenir-ne l’existència en secret.

Torno a llegir el primer paràgraf unes tres vegades. Què és tot això d’abismes insondables i criatures marines secretes?

En cas que aquest document hagi anat a parar casualment a les teves mans i vulguis saber com evitar les conseqüències esmentades (perquè ho sabrem, si l’has llegit), has de fer el següent:

Introdueix-lo en un sobre tancat, embolica aquest sobre en almenys tres mantes grogues (si pot ser, del mateix to de groc), desa’l en una capsa, segella aquesta capsa amb cinta i envia-la a l’adreça següent:

No Fiquis el Nas On No Et Demanen

Carrer de No Preguntis Quin

Nova York, NY 54321

Per descomptat, si se t’ha considerat especial i, per tant, disposes dels permisos corresponents, pots passar a la pàgina següent.

C. KRETTS

Abans d’ahir a la nit, m’hauria fet un tip de riure d’aquell advertiment, però alguna cosa em diu que, siguin qui siguin les persones per a les quals treballa el Quinton, parlen molt seriosament. Per sort, el Quinton va deixar ben clar que tot això era per a mi:

Proposta de candidatura

Part proponent: Quinton Javon Peters

A nom de: Amari Renee Peters

No s’ha d’utilitzar abans del dotzè aniversari de la beneficiària ni més tard del divuitè aniversari de la beneficiària.

Sisplau, presenta’t amb aquesta proposta de candidatura a

1440, N. Main Street, Atlanta, GA 30305,

per a l’entrevista obligatòria.

En arribar a l’adreça indicada, agafa sola l’ascensor que està situat més a l’esquerra. Quan se’n tanquin les portes, prem vint-i-sis vegades el botó del soterrani (S) i espera noves instruccions.

Bé, ara només és qüestió d’anar fins allí. Per desgràcia, aquest avís no és el més terrorífic del contingut del maletí. Trobo una darrera nota adhesiva enganxada a un camal dels pantalons:

Posa’t aquest vestit per anar a l’entrevista.

Tinc claríssim que al Quinton li falta un bull. Vol que em passegi pel barri amb un vestit de ratlles verdes i liles? Abans que hagi sortit de l’edifici ja s’hauran rigut de mi. I no em puc permetre una altra baralla. M’assec al llit, mossegant-me el llavi.

Tot plegat sembla molt irreal. Quina bogeria.

Però, i si és real? I si aquesta és la meva única oportunitat de descobrir alguna cosa més sobre el meu germà? La meva única oportunitat perquè torni a c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X