Corro per la vorera, deixant enrere boutiques de dissenyadors, botigues de luxe i una sofisticada galeria d’art. Unes illes més enllà hi ha el gran campus de l’Acadèmia Whitman. L’edifici principal, que per fora és tot de vidre, resplendeix amb la llum del matí i, al davant, hi ha una filera de cotxes que envolta una gran font; en baixen nois i noies que segurament arribaran a classe abans que soni l’últim timbre, el d’un quart de nou. No com jo.

I és que ara mateix hauria d’estar anant cap a l’escola, encara que sigui tard. Tot i així, m’aturo davant d’una caseta vella i mig ruïnosa encabida entre dos edificis més grans i molt més elegants. El rètol mig esborrat que hi ha penjat a la façana diu: «Minisúper del Marco».

Quan he recuperat l’alè, agafo el mòbil per tornar a escoltar el missatge de veu:

Missatge de veu de l’Elsie

«Arriba’t a cal Marco abans de classe. Alerta màxima!».

Si hi ha una cosa que he après de l’Elsie Rodríguez durant el nostre primer curs com a companyes d’habitació, és que és una exagerada. Quan jo dic «alerta màxima» és perquè n’ha passat alguna de grossa. En canvi, per a l’Elsie una situació d’alerta màxima pot ser el retard del missatger que li ha de dur les peces del robot que està creant per al seu darrer projecte científic.

En qualsevol cas, ser millors amigues vol dir ajudar-se l’una a l’altra passi el que passi, encara que això em suposi una falta en el meu registre d’assistències. Que, per cert, seria impecable si aquell malaguanyat dia de gener no ens n’haguéssim anat a la neu.

Entro a la botiga. Si per fora l’establiment és rústic, per dins encara és pitjor. Hi ha molt poqueta llum, però prou per veure les clapes de pintura escrostonada de les parets. En teoria, és una botigueta que gairebé sempre està oberta i on venen begudes i aperitius, però tot el que hi he comprat està caducat. Crec que la nevera on guarden els refrescos no ha funcionat mai.

Ja he dit que la botiga fa sempre pudor d’ous podrits? I quan dic sempre, vull dir sempre.

Arrufo el nas i recorro el passadís dels dolços. Al final, un individu amb cara de llàstima no sembla gens impressionat per l’assortiment de patates xips. «Què me n’ha de dir, senyor», penso. Passo ràpidament pel seu costat i vaig de dret a la caixa.

Darrere del taulell hi ha un homenot calb amb aspecte de culturista que porta una samarreta molt cenyida. Arrufa el front quan veu que me li acosto.

Jo també me’l miro amb recel. De sobte, li surten uns manyocs de pèl d’un vermell viu al cap i al coll, i dos ullals corbats de la mandíbula.

Però aleshores parpellejo, i torna a tenir una aparença humana. Aquest és el benefici dels encanteris més cars; fins i tot les gotes per als ulls Visió Real només fan efecte uns segons abans que torni a funcionar l’encanteri de la disfressa. Sens dubte, aquesta disfressa ha sortit de la col·lecció esport de camuflatge urbà de Vivi LaBoom.

M’escuro la gola i li pregunto educadament:

—Que podria anar al lavabo?

Ell encreua aquells braçots i m’inspecciona.

—I per què t’hi hauria de deixar anar? —rondina.

Li faig un somriure d’orella a orella i poso els ulls en blanc.

—Au, va, Tiny. Faig tard a classe.

A poc a poc se li dibuixa un somriure a la cara i llavors deixa anar una riallada eixordadora.

—Ni «Hola»..., ni «Com va?» —fa el Tiny—. Només «Dona’m la clau» i prou.

—I si t’ho demano sisplau? —insisteixo.

—Entesos, entesos. El que calgui per a un col·lega humà.

M’inclino cap a ell i li dic a cau d’orella:

—Només perquè ho sàpigues, normalment no ens diem humans a nosaltres mateixos.

El Tiny es grata el cap calb i el seus ulls perplexos emeten durant uns segons un esclat de llum groga.

—Però per què? Sou humans, oi?

Faig que sí amb el cap.

—Només és que.. donem per fet que tothom que coneixem és humà, o sigui que no cal dir-ho cada vegada.

Abaixa les espatlles amb exageració.

—Massa coses dels humans per recordar.

Li dono un copet al braç per animar-lo.

—Ja t’hi acostumaràs.

El Tiny assenteix amb el cap i remena sota el taulell. Li allargo la mà i em deixa la clau del lavabo al palmell.

—Eh... perdoni? —L’individu d’abans surt de darrere el prestatge de les patates xips—. Fa uns minuts li he demanat d’anar al lavabo i m’ha dit que estava avariat.

El Tiny arrufa el front.

—Està avariat per a vostè. Per a ella funciona perfectament. Alguna pregunta més?

L’individu es disposa a replicar, però el Tiny deixa anar un grunyit inhumà que fa que s’ho repensi.

—Ves amb compte —m’adverteix el Tiny en veu baixa—. Aquest fa cara de ser un observador.

Em mossego el llavi. Els observadors són gent que està convençuda que al món hi ha més coses de les que es veuen a simple vista. Segons ells, hi ha una immensa conspiració mundial per ocultar que les criatures sobrenaturals dels mites i les llegendes són reals i viuen secretament entre nosaltres.

Aquesta gent té webs, sales de xat i col·laboradors pertot arreu. Busquen pistes que demostrin al món que tenen raó. Això podria explicar per què el senyor observador volta per una petita botiga com aquesta, que, en realitat, no és el que sembla ni de bon tros.

La majoria de gent pensa que els observadors són, simplement, uns teòrics de la conspiració i no els fan cas. Però jo sí que els haig de vigilar de prop perquè no solament tenen raó, sinó que, a més, formo part d’una organització, l’Agència d’Afers Sobrenaturals, que ha de garantir que les proves que busquen amb tant d’afany no surtin mai a la llum.

No falla. Quan giro el cap enrere, comprovo que l’observador m’està mirant fixament. Es fica la mà a la butxaca, en treu un mòbil i ens comença a gravar. Quines penques!

—El podries distreure? —pregunto fluixet al Tiny.

Ell em fa un somriure d’orella a orella i surt de darrere el taulell.

—I tant! —Obre els braços i crida—: Felicitats, senyor! Li ha tocat el primer premi!

L’home arruga el front mentre el Tiny li posa un braç fornit sobre les espatlles i se l’enduu cap al taulell.

—Pe-però si no he participat en cap concurs...

El pobre home mira frenèticament a banda i banda, intentant localitzar-me, però ja m’he esmunyit cap al passadís dels dolços. Vaig al fons de la botiga, on és el lavabo.

No faig cas del rètol gegant on diu «Fora de servei» que hi ha enganxat a la porta i introdueixo la clau al pany. A continuació, torno a mirar enrere per tal d’assegurar-me que no hi ha roba estesa.

L’observador mira el Tiny amb desconfiança.

—Dius que he guanyat... una galleda de fregar?

—Sí, una galleda de fregar de qualitat —puntualitza el Tiny—. Totalment antidegoteig, Superresistent.

Faig un somriure d’orella a orella i giro el pany.

El cal Marco de debò, el que hi ha darrere d’aquesta porta, no és solament una altra mena de botiga, sinó que és ben bé un món diferent. Postres Gurmet Cal Marco només és accessible per a la comunitat sobrenatural de la ciutat, amb la qual cosa no calen disfresses ni encanteris, i té les millors exquisitats màgiques d’Atlanta. Els batuts Mides, que et cobreixen les dents d’un daurat brillant; els brioixos de pols estel·lar, que et donen una lluïssor tènue a la pell, i fins i tot, el pitjor cafè del món, que té un gust tan fastigós que et desvetlla per a una bona estona. Tan bon punt hi entro, una flaire dolça m’omple els narius i, de cop i volta, estic de bon humor.

Passo entremig d’un parell d’harpies, procurant esmunyir-me sota les seves ales. Un ieti espigat amb un barret de xef em saluda amb una mena de lladruc des de darrere el taulell, i jo el saludo amb la mà.

—Ei, Marco!

Però em despisto i de poc ensopego amb un boggart, que m’assenyala amb el nas ganxut i murmura alguna cosa sobre els «humans mal educats» abans d’anar-se’n caminant com un ànec.

Veig l’Elsie en una taula amb una altra noia de l’Agència, la Julia Farsight, que té unes parpelles tan gruixudes que sembla que sempre estigui adormida. Vaig corrents cap a elles.

—Bé —dic, seient just al davant de totes dues—. Què és això tan important que hem hagut de quedar abans de classe?

L’Elsie arruga el front.

—Crec que no he fet servir la paraula «important» en cap moment.

—Has dit literalment «alerta màxima».

—No —replica—. Bé, sí. Però volia dir que has d’estar alerta al màxim. —Fa un somriure maliciós—. Perquè fliparàs amb el que t’ensenyaré!

La Julia riu per sota el nas.

—Els... M’estic jugant el certificat al millor registre d’assistència. I ja saps que a la mare li agraden molt aquestes coses. Ja ha triat el lloc a la paret on penjar-lo, imagina’t.

—No t’hi amoïnis —diu—. L’Os ha demanat el teletransportador que el seu pare té de sobres, o sigui que ens plantarem a l’escola en un moment. Mentre arribem a temps a l’autobús per anar a l’aquari de Geòrgia, el senyor Ames no ens posarà falta.

—Està permès fer servir el teletransportador per anar a l’escola? —pregunto—. Perquè he estat agafant l’autobús urbà tot el curs...

—«Permès» potser és una paraula massa forta —admet l’Elsie.

—Pel que sé, no és que no estigui permès... —afegeix la Julia amb una cantarella.

Em ve una esgarrifança.

—Tinc moltes ganes de començar demà els campaments d’estiu. Què us sembla si intentem que no ens expulsin de l’Agència el dia abans?

L’Elsie somriu i comença a tamborinar amb els dits sobre el mòbil.

—Com vols que facin fora algú que és notícia a tot arreu? —Gira el mòbil cap a mi i m’ensenya tots els resultats de cerca del meu nom que ha trobat a l’Altranet, la part protegida d’internet reservada al món sobrenatural—. Tots els articles parlen molt bé de tu.

—Fins i tot Els Millors Gnoms i Jardins ha escrit sobre tu —diu la Julia—. Tenim una colònia de gnoms a la nostra propietat i el cert és que costa una barbaritat que parlin d’una altra cosa que no siguin flors, o sigui que és tot un èxit. Ets gairebé una celebritat.

—Sí —confirma l’Elsie—. Mira al teu voltant.

No cal que ho faci, sé que té raó. Els éssers sobrenaturals que volten per la pastisseria m’han estat assenyalant i mirant des que m’he assegut. M’he fixat que uns quants fins i tot han fet fotografies que estic segura que acabaran penjades a Eurgphmthilthmsphlthm —Eurg, abreujat—, la xarxa social més popular del món sobrenatural.

Tot i així, agafo el mòbil de l’Elsie i clico en el primer enllaç que hi surt.

AMARI PETERS: LA MAGA BONA?

La polèmica adolescent torna a l’Agència aquest estiu

Els mags són famosos per dues coses: per uns nivells de màgia fora de sèrie i per una llarga història com els més grans malvats del nostre món. Malgrat tot, sembla que una noia de tretze anys està disposada a demostrar que els mags no forçosament han de ser dolents. Ja ha salvat el món una vegada i ha guanyat adeptes a tot arreu. Però ni tan sols això ha evitat que els crítics li preguntessin quines són les autèntiques raons que la mouen. Què més es podria plantejar aconseguir com a força del bé? Una cosa és clara: tot el món sobrenatural està a l’aguait!

Arrufo el front quan llegeixo la paraula malvats. Quan es tracta de mags, el món sobrenatural pensa en primer lloc en els Germans de la Nit, el Vladimir i el Moreau, , i amb tota la raó. No solament van iniciar la guerra antiga, sinó que, a més, el Moreau va sobreviure i va cometre uns crims horribles durant set segles, fins l’estiu passat, quan va ser traït pel seu mag protegit, el Dylan van Helsing, a qui jo tenia per amic. El Dylan va aconseguir robar un llibre d’encanteris per al Moreau, i així es va encarar amb el seu tutor; després se’l va guardar. Em va proposar que jo fos la seva nova col·lega, però m’hi vaig negar. La nostra màgia xocava, i vaig guanyar jo. Per molt poc, però.

Si bé tot plegat era considerat un assumpte secret, va córrer la veu i els mitjans de comunicació sobrenaturals van començar a fer preguntes. Així doncs, l’Agència va haver d’emetre les imatges de la nostra batalla, i el món sobrenatural va poder veure que un mag triava no ser un malvat. El vídeo es va fer viral per Altranet de seguida. Fins i tot hi ha mems on surto amb una armadura i les mans enlaire per invocar els llamps.

Torno el mòbil a l’Elsie.

—Un vídeo viral no et converteix en una celebritat.

L’Elsie aixeca una cella.

—Has entrat al teu compte de seguidors últimament?

Agafo el mòbil, obro Instagram i els mostro els meus vint-i-tres seguidors, dos dels quals estan asseguts davant meu.

—No n’hi ha per a tant.

L’Elsie fa una ganyota i deixa el mòbil a la taula.

—Ja saps què vull dir. —Entra al meu perfil d’Eurg.

@Amari_Peters

1,73 milions de seguidors

—No sabia que en tenies tants —diu la Julia—. Fins i tot tens el compte verificat.

—La pàgina Fora Tots els Mags té el doble de seguidors —apunta una veu rondinaire darrere meu.

Ecs. L’Os.

Li van posar aquest renom perquè és l’estudiant més alt de l’institut i un perdonavides integral. També és el quart membre, tot i que no és de l’últim curs, del Club SL —o sigui, el Club Sobrenatural— del centre. És per als nois i noies de l’Agència que coneixen el món sobrenatural. N’hi ha a tots els instituts; de vegades fins i tot surten a la guia de l’estudiant. Per sort per a nosaltres, els nois i noies que no són de l’Agència no tenen cap interès a dedicar el temps lliure a un club que té nom d’empresa de pa sucat amb oli.

—Os... —La Julia mou el dit en senyal d’advertiment—. Porta’t bé.

L’Os es deixa caure al seient del meu costat, procurant quedar-se tan apartat de mi com pot. Tot i que en el darrer any el món sobrenatural ha començat a acceptar els mags, encara hi ha gent que m’odia perquè soc una maga com els Germans de la Nit. Tant és el que faci.

—Ja hi som tots —remuga l’Os—. De què va aquesta reunió estúpida?

L’Elsie llança una mirada a l’Os i, tot seguit, redreça l’esquena.

—Bé... Només volia dir-vos que m’ho he passat molt bé sent la presidenta del Club SL de Whitman. I se m’ha acudit que podríem fer una última reunió tots quatre abans d’anar-nos-en als campaments. Tinc un regalet per a cadascú!

La Julia pica de mans.

—M’encanten els regalets!

Fins i tot l’Os s’anima una mica.

Però reconec aquella mirada de l’Elsie: en porta alguna de cap.

—Què has fet?

L’Elsie fa un senyal al Marco, i quatre plats s’acosten volant cap a la taula.

—He demanat galetes de la sort. Les autèntiques.

Observo bocabadada com els plats aterren suaument a la taula, davant nostre.

—Però si costen un ull de la cara! Sí que estem de sort, sí.

L’Elsie assenteix amb el cap.

—Això és perquè costen molt de fer. Has de posar en infusió la massa amb fulles de te que ja s’hagin usat en una predicció encertada. A més, a la sala hi ha d’haver una bola màgica del 8, els estels han d’estar en l’alineació correcta, el foc amb què l’has cuit ha d’haver generat almenys tres visions en el darrer any... i aquestes són només les condicions que recordo. M’he polit tot el que he guanyat en les fires de ciència, però sabeu què us dic? Que us ho mereixeu!

La Julia somriu visiblement contenta i obre la seva. En treu el paperet, que deixa sobre la taula. No hi ha res escrit. Però a continuació tanca els ulls i diu alguna cosa en veu baixa abans de ficar-se un tros de galeta a la boca.

Tot d’una, apareixen unes lletres vermelles al paper.

—Què hi diu? —pregunta l’Elsie.

La Julia l’agafa i ens l’ensenya.

«L’herba no és sempre més verda a l’altra banda».

—He preguntat a la galeta si hauria de canviar de departament aquest estiu —explica la Julia—. Suposo que m’hauria de quedar al Departament dels Difunts. Ser mèdium fa ben bé per a mi.

Recordo que l’estiu passat la Julia va pujar a l’escenari a la cerimònia de benvinguda per tocar la bola de vidre; no s’hauria imaginat mai que se li concedís la capacitat de parlar amb els esperits. Però la bola de vidre és d’allò més curiosa; no tens ni idea de quin dels teus talents serà potenciat fins al punt de convertir-se en una capacitat sobrenatural. Tant pot ser una cosa ben evident, com ara transformar la meva millor amiga, tan creativa, en una geni dels invents, com una cosa que mai no t’hauria passat pel cap.

En el meu cas, la bola de vidre va despertar la màgia que duia adormida a dins. El que passa és que se suposa que els humans no han de ser màgics fins que entren a l’Agència. Cada membre en rep una modesta dosi d’un 10% a la cerimònia de benvinguda, que és la quantitat justa per atorgar-nos una capacitat sobrenatural. Ara bé, com que jo ja tenia màgia (i molta, un 100% de condició màgica), em van etiquetar de maga. I els mags poden usar la màgia per aconseguir gestes aparentment impossibles.

Això no els va agradar gaire, la veritat sigui dita, i els peixos grossos de l’Agència van posar el crit al cel; alguns, fins i tot, van proposar d’esborrar-me els records o de tancar-me en un laboratori per estudiar-me. Per sort, em van donar l’oportunitat de demostrar que era una més.

L’Os és el següent a tastar la galeta. Arrufa el nas quan se li fa aquesta revelació:

«De vegades, l’enemic de debò és al mirall».

Encreua els braços i s’enretira. No pensa dir-nos què li ha preguntat.

Ara li toca a l’Elsie, i ja sé quina pregunta farà. L’Elsie és una mena de drac que encara no s’ha pogut acabar de transformar. El màxim que ha aconseguit és escopir foc unes quantes vegades. Gràcies als llibres i al que li ha explicat la seva mare adoptiva, una drac experta, sap que per convertir-se plenament cal un acte de pura valentia. Com que és la darrera de la seva espècie, sé que és una cosa que l’amoïna de debò.

La meva millor amiga tanca els ulls i es fica la galeta a la boca. Conté la respiració en el moment que les lletres comencen a aparèixer al paper:

«El teu esforç tindrà una recompensa».

La noia deixa anar un crit tan fort que tothom se sobre­salta d’allò més.

—Això vol dir que... —faig.

—Exacte! —exclama amb un somriure radiant—. Sembla que aquest estiu em convertiré en drac de veritat! Per fi. És clar que les galetes només l’encerten set vegades de cada deu, però ara em sento molt millor.

—És fantàstic! —dic—. Me n’alegro per tu, de debò.

Em toca! Parteixo la meva galeta. Només m’interessa una resposta, una i prou.

L’única raó per la qual vaig entrar a l’Agència l’estiu passat va ser perquè volia descobrir què li havia passat al meu germà, el Quinton, que havia desaparegut. Feia anys que hi treballava d’agent, lluitant contra els delictes sobrenaturals. Al final el vaig trobar, però el Moreau li va llançar una maledicció tan terrible que el Quinton encara no se n’ha despertat.

Al principi pensava que es recuperaria, que un dia tornaria a casa amb mi i la mare i que tot seria altre cop com abans. Però això encara no ha passat, i ara cada dia se’m fa una mica més difícil mantenir l’esperança. Durant aquests dos últims mesos el Quinton ha rebut tractaments experimentals d’experts a trencar maleficis de Sidney, Austràlia, però ni tan sols ells hi han pogut fer res.

Rumio si ho hauria de preguntar. Però, i si la resposta és no? M’hi conformaria?

Aleshores la deixo anar abans que em refredi:

—El meu germà es despertarà?

L’Elsie m’agafa ben fort pel canell abans que em mengi la galeta.

—Perdona... Dues coses. No pots fer la pregunta en veu alta. I, eh... Daixò..., ha de ser una pregunta sobre tu perquè funcioni.

—Ah... —dic amb desànim.

No sé què més puc preguntar. Així doncs, em fico la galeta a la boca i em quedo pensant. Al cap d’uns segons, arronso les espatlles i pregunto:

—Hi ha res important que hauria de saber?

Se senten uns crits ofegats al voltant de la taula i miro què em diu el destí:

«Vigila amb els perills ocults».

Quan finalment arribem a l’Acadèmia Whitman, l’Elsie i jo esperem a l’aparcament lateral amb la resta d’estudiants que s’han apuntat a la famosa excursió de l’últim dia de classe amb el senyor Ames. Sembla estrany, però l’Acadèmia Whitman presumeix de fer que cada dia sigui un dia d’aprenentatge; per tant, o es tractava de visitar l’aquari de Geòrgia o d’anar a l’auditori del centre per cinquena vegada a veure les lectures dramatitzades de diverses obres de Shakespeare a càrrec de la senyora Laurel.

Encara que costi de creure, no ha estat una tria fàcil. Aquesta dona sobreactua tant que fins i tot Romeu i Julieta sembla una comèdia.

L’Elsie em dona un copet amb el colze.

—Encara et sents amoïnada pel que t’ha revelat la galeta de la sort?

—A tu què et sembla? —li engego.

Fa que sí amb el cap.

—Tens l’aura força groga.

Poder llegir aures és un dels avantatges de ser un drac. Les emocions emeten determinats colors, les aures, que l’Elsie és capaç de percebre. Tot i que ja fa un any que som amigues, de vegades encara me n’oblido.

—A vosaltres us ha aconsellat —assenyalo—, però a mi m’ha advertit.

Un esclat de llum procedent dels núvols foscos em fa aixecar els ulls cap al cel. Per un petit moment, em ve al cap la meva batalla amb el Dylan. Gràcies a la màgia puc crear il·lusions, o sigui que encara no entenc com vaig poder invocar un llamp de debò per vence’l.

—Potser els perills són les coses normals que els agents júniors es troben cada estiu —argumenta l’Elsie—. Tothom sap que Investigacions Sobrenaturals és l’especialitat més perillosa de tota l’Agència. I has de saber que t’encararàs amb malvats, tal com ho sents.

—Té sentit —considero—. Però per què ha dit que són ocults?

L’Elsie arrufa el front i m’adono que s’està esprement aquell cervell de geni per trobar les paraules adequades per animar-me. Al final arronsa les espatlles.

—Estaràs envoltada per un formiguer d’altres agents quan aquest perill aparegui. O sigui que no pateixis, d’acord?

—Però...

PIIIIIIP!

Tots els alumnes s’han tapat les orelles en sentir el xiulet del senyor Ames, però no sembla que el nostre professor de biologia se n’hagi adonat.

—Són les nou en punt! Que tothom pugi a l’autocar!

L’Os s’obre pas a empentes.

—Deixeu passar! Que soc més gran!

L’Elsie i jo ens girem i el seguim fins a la porta de l’autocar, on el senyor Ames passa llista.

—Què és aquesta cara tan llarga, senyora Peters? —pregunta el senyor Ames—. Avui és un dia per passar-s’ho bé!

M’empasso la saliva.

—Sí, ja ho sé, és només que...

PUM! L’espetec d’un tro em fa fer un bot i, de sobte, comença a caure un aiguat.

L’Elsie i jo pugem corrents a l’autocar i ens asseiem cap al final. Per la finestra veig que pugen els altres alumnes.

—A veure, no dic que el teu vaticini fos cert —diu l’Elsie amoïnada—, però aquesta tempesta no em fa gaire bona espina, que ho sàpigues.

Miro al cel mossegant-me el llavi intentant veure-hi a través de la pluja. Aquells nuvolots són amenaçadors, o potser és només una sensació meva; penso en la tempesta que va esclatar en aquella pel·lícula de por que el Quinton i jo vam veure fa segles, just després que aparegués l’individu amb mans de motoserra.

I si li estic donant massa voltes a les coses?

Al cap de vint minuts de nervis, passa una cosa que per fi em treu del cap aquella galeta de la sort estúpida: l’Elsie badalla.

Potser això no és un gran què, però és el que explica que ara mateix estigui asseguda totalment quieta, sense fer gens de soroll. Al cap de dos mesos ben bons, per fi guanyaré l’aposta que vam fer.

És possible.

L’Elsie ha estat a punt d’adormir-se unes quantes vegades. Ara farà un superbadall i se li tancaran a poc a poc les parpelles. Però llavors se m’acabarà la bona ratxa perquè l’autocar passarà per un sot de la calçada i el sotragueig la despertarà, o sonarà algun mòbil, o els nois del seient de davant començaran un altre concurs de crits i no hi haurà qui dormi. La darrera vegada van fer un torcebraç entre una gàrgola i l’home més fort del món. A qui se li acut?

A més, és evident que guanyarà la gàrgola, que només ha de convertir el seu braç en pedra i després esclatar a riure fins que algú declari que hi ha un empat. Les gàrgoles tenen fama de ser molt bromistes i els encanta amagar-se en edificis vells per fer ganyotes a la gent sense que les vegin.

Aquest cop, però, quan l’Elsie tanca els ulls, no s’obren. I quan l’autocar branda uns segons més tard i, ja roncant, li cau el cap sobre la meva espatlla, se m’escapa un somriure. Tot serà perfecte, fins i tot millor que la foto que em va fer quan em vaig quedar adormida fa dos mesos en aquella reunió. El cap caigut, la boca oberta... Encara no sé com ho va fer. De debò que només vaig pesar figues un segon...

Més tard, a l’hora de dinar, es va jugar que jo no aconseguiria el que ella havia fet. Vaig acceptar la juguesca i, fins i tot, ho vaig posar més difícil: qui perdés veuria la seva foto publicada a l’Eurg de la guanyadora amb l’etiqueta #EnxampatsClapant.

Amb compte, em fico la mà a la butxaca per agafar el mòbil i el col·loco per fer la selfie perfecta. Espero que estigui a mig ronc, llavors faig una ganyota ben lletja i estic a punt de prémer el botó...

—FANTÀSTIC! —crida tot d’una el senyor Ames, que es posa dret d’un salt.

L’autocar gira en un revolt ample i l’home perd l’equilibri, però s’aferra al respatller d’un seient per no caure. Crec que mai no l’havia vist tan content. Somriu com si li acabés de tocar la loteria o alguna cosa per l’estil.

L’Elsie fa uns ulls com unes taronges, i així que veu el mòbil, se li dibuixa un gran somriure a la cara.

—Què, has guanyat?

—Ha anat d’un pèl —contesto amb un gemec—. T’ha salvat el teu professor de biologia favorit.

En aquest moment, el senyor Ames s’acosta pel passadís, tot inspeccionant els seients. Tan bon punt ens localitza, s’ajup i ensenya el mòbil a l’Elsie.

—Molt bones notícies, senyora Rodríguez! T’han acceptat. El degà acaba de reenviar el correu.

Al principi, és evident que l’Elsie no sap de què parla, però de seguida els ulls li surten de les òrbites.

—Un moment: vols dir Oxford?

—Això mateix! —exclama el senyor Ames—. Vas fer una prova d’accés impecable i t’ofereixen una plaça en el programa especialitzat per a estudiants amb un talent excepcional. Estudiaràs entre les ments més brillants del món!

L’Elsie se’l queda mirant.

—De debò que estudiaré ciències i matemàtiques a la Universitat d’Oxford..., a Anglaterra?

El senyor Ames assenteix amb el cap ple d’entusiasme.

—Te’n vas de dret a Oxford! N’estic molt orgullós, de tu. Tot un èxit!

L’Elsie deixa anar un xisclet en girar-se cap a mi, i intento regalar-li el millor somriure. M’hi esforço de veritat. És la persona més intel·ligent que conec, però, tot i que me n’alegro molt per ella, no puc evitar tenir l’horrible sensació que estic a punt de perdre la meva millor amiga. Aquest últim curs a l’Acadèmia Whitman ha estat el millor de la meva vida. I això és, sobretot, perquè l’he compartit amb ella.

El somriure de l’Elsie s’esfuma quan es torna a girar cap al senyor Ames.

L’home agafa aire amb força i es treu les ulleres per eixugar-se els ulls.

—Que plores? —pregunta l’Elsie, incòmoda.

—Ha estat un plaer donar-te classes —confessa—. L’estudiant més extraordinària que he tingut mai. —Aleshores em mira a mi—. La teva amiga farà unes coses increïbles, oi que sí, senyora Peters?

—Sí. —Faig que sí amb el cap—. Unes coses increïbles.

S’aixeca i li dedica a l’Elsie un altre gran somriure abans de tornar al seient.

Intento mantenir el somriure, però no sé si me’n surto. No deixo de pensar en el que pot significar per a nosaltres que l’Elsie se’n vagi. Continuarem sent amigues?

L’Elsie mou les mans neguitosa i, després d’un moment molt llarg, em torna a mirar.

—I bé, què en penses realment?

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X