AGRAÏMENTS I, SI CAL, APOLOGIES

«Josep Pla no em fa fàstic», podria començar dient una Mercè Rodoreda jove si fos l’autora d’aquest llibre. Per dissort per a l’eventual i actual lector i/o lectora d’aquesta obra, Rodoreda no n’és l’autora. Ni Josep Pla, és clar. M’avanço, però, a més d’un possible «llegidor», que diria Caterina Albert, que, si és persona de bon gust i està familiaritzat amb els Homenots planians que jo admiro totalment, serà la primera obra, la de Josep Pla, en la qual pensarà. No s’errarà i, fins a un cert punt, sí, s’errarà. Ho escric per advertir-los que no he pretès, des de la primera línia, ni emular Pla ni convertir-me en un epígon seu, ans al contrari. Per més que sempre he pensat —i he escrit en un poema— que tot allò que escric és producte de lectures o, dit d’una altra manera, perquè «llegeixo, ergo escric», que podria dir Descartes, l’obra actual no la va esperonar la lectura ni la relectura dels Homenots de Josep Pla. Un exercici, llegir Pla, que sempre em delecta, val a dir. Seguiré succintament la gènesi d’aquesta obra.

Donasses va néixer d’una conversa amb un editor i segueix ara amb una editora, Anna Jolis. El primer editor em va demanar una cosa semblant a un llibre sobre dones catalanes importants, diguem, i Anna Jolis ha estat d’acord a revifar-les. Era una proposta que em va agradar de seguida i que, si em calgués justificar-ho, s’explica perquè ja he «retratat» sobre el paper en els darrers anys cinc de les dones que apareixen en aquestes pàgines, encara que ara narrades i revisades de nou, bo i augmentant la nòmina de les qui formaran la segona sèrie de Donasses. Un títol que va aportar el primer editor i que es corresponia amb una de les tantes memòries que tinc dels meus pares. Ells l’empraven per palesar admiració enfront d’una dona determinada.

Per altra banda, als anys noranta del segle passat vaig escriure i publicar un llibre titulat Fauna, que incloïa una mena de brevíssim retrat de gent coneguda i amiga (cap dels retrats corresponia a l’apartat de gent «saludada»). Va ser un encàrrec que em vaig fer jo mateixa i, per tant, també vaig haver de ser jo qui establís les regles. Els retrats de Fauna no ultrapassa­ven i a vegades no arribaven a les trenta línies i eren de persones, en aquell moment, vives. Molt dissortadament, Montser­rat Roig i Mercè Vilaret, per exemple, que figuren en aquesta obra, van quedar-ne fora. Amb recança ara hi són (preferiria trobar-me-les per prendre una copa), però ho explico per justificar, si cal, que entre aquestes donasses no n’hi ha cap de viva. Una regla que vaig establir i que sempre se m’ha respectat. Donasses és un llibre que vaig començar a escriure tot just acabat el meu segon llibre sobre Mercè Rodoreda i que, com sol passar, m’ha donat molta més feina, aquesta obra —i no pas de redacció—, del que em pensava. Des del primer moment, la tria de personatges, o, com es diu en teatre, de «dramatis personae», em vaig proposar no anar a la farmàcia amb recepta mèdica, com exigeixen els apotecaris per als tranquil·lit­zants, si un cop publicat descobria que faltava alguna donassa. Ja ho avanço: n’hi falten, encara que les tinc en cartera. Un tast: Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Anna Lizaran, Maria Mercè Marçal, i un etcètera que no vull fer llarg. Ahir i ara, amb el material que he utilitzat i que he combinat amb l’experiència —o coneixença— personal, sé que aquest volum podria ser tres vegades, com a mínim, més voluminós. Passa, però, que soc poeta i acostumo a mesurar molt cada mot. Un exercici que sempre fa sintètics els meus textos, fins quan no són estrictament poètics. Em disculpo, si cal.

La lectora (genèric intencionat que no exclou el lector) advertirà que, a part de sor Isabel de Villena, la primera escriptora en llengua catalana a qui reservo per a la segona sèrie, les meves donasses són de la Renaixença ençà. Una puntualització que em mena a agrair in memoriam al net de Carme Karr i gendre de Conxita Badia, Josep Maria Ainaud de Lasarte, tan marcat per dues d’aquestes donasses (va ser d’una generositat que va anar més enllà de la mera informació). Eulàlia Riba Arderiu i la historiadora Eulàlia Duran Grau, filles de donasses, han palesat una paciència exemplar amb mi. In memoriam també als meus amics Jordi Pi de la Serra i Maria Ventalló pel que fa a una donassa tan decisiva en la meva vida com va ser la seva germana i cunyada. Finalment, si és que l’agraïment pot trobar alguna vegada un punt final, Maria Rosa Morera va ser i en el record és un suport que gairebé no puc ni expressar. A tots ells i elles: gràcies, moltes gràcies.

A tall de conclusió, si bé és veritat que fins al segle XX la història l’han escrit els nostres avis, pares, etc., tots homes, i segons Virginia Woolf suposava (imagino que amb recança) l’escriurien els nostres fills i nets —reals o figurats—, he de dir que intentant conèixer aquestes donasses, per mor d’explicar-les, jo conec més el meu país, Catalunya. És un desig foll cobejar que el mateix li passi a qui ho llegeixi?

MARTA PESSARRODONA

Mira-sol Alt

Octubre del 2022

I

DOLORS MONSERDÀ, ENTRE

LA NOVEL·LA I EL «LLIURECANVI»

(1845-1919)

És la primera novel·lista en llengua catalana? Segurament, sí. És la primera feminista pública? Segurament, sí. Perquè Dolors [Amàlia Beatriu] Monserdà Vidal, una barcelonina tan de soca-rel i tan de Ciutat Vella com ho va ser, uns anys més tard, Maria Aurèlia Capmany, va ser totes aquestes coses i més. Va néixer al carrer de la Palla de la capital de Catalunya (fixem-nos que el pare de la Capmany va ser, a part de folklorista, cisteller, treballador de la palla, a pocs metres d’on va néixer Monserdà). El pare, Josep Monserdà, era relligador de llibres en una època en què els llibres es relligaven i les pàgines no queien una a una, com ara. El pare tenia botiga i, per tant, una rebotiga o «terrabastall», amb tertúlia, fet segurament determinant per al futur de la nostra autora. Entre els contertulians del pare, hi havia noms tan insignes com Josep Anselm Clavé, Milà i Fontanals, Frederic Soler, Narcís Monturiol, Emili Vilanova, etc. La mare, de nom totalment renai­xentista italià, Beatriu, ens diuen que era una dona culta per a l’època i ella, la filla, Dolors, va ser de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora diplomada en francès que s’establí a Barcelona.

La seva cronista de cambra, la senyora Roser Matheu, tan antinormista com el seu pare, don Francesc (o Francesch), ens diu que va ser, precisament, en una diada tan catalana com la revetlla de Sant Joan, la del 1858, quan va conèixer el qui seria el seu marit, Eusebi Macià, membre d’una família d’argenters del carrer ídem, segurament també amb rebotiga i tertúlia inclosa. Des de les noces, sempre va signar «de Macià», després del seu gentilici. En qualsevol cas, si els seus orígens i la seva actuació posterior els esbiaixem una mica cap a l’esquerra, ens trobem una Capmany ja esmentada. El tàlem, per altra banda, ens l’apropa als orígens familiars de Clementina Arderiu. És a dir, a l’argenteria. Ras i curt: va ser tan novel·lista (i la primera catalana) com qualsevol altra; va ser tan feminista com, al cap dels anys, ho va ser Simone de Beauvoir a França. Sortida de la burgesia, en conseqüència, encara que hi ha algú que s’entesta a col·locar-la entre la menestralia. Un incís: és que a la segona meitat del segle XIX, la menestralia freqüentava el Liceu? Perquè Eusebi Macià, el marit, era un fervent liceista de precària salut, cosa que els va facilitar escapar de la bomba a la platea per la porta dels músics aquell fatídic 1893. A diferència de la Beauvoir, però, Monserdà no va creure (o no va poder) que el matrimoni i la maternitat eren incompatibles amb l’escriptura. O sí:

Jo estich plenament convençuda de que una dóna pot exercir, ab la mateixa perfecció que un home, qualsevulla car­rera, però ja no ho estich tant en que puga afegir sobre’l trevall y responsabilitats d’aquesta, los cuydados, lo pes y les preocupacions inherents a la mare de família...

Aquestes paraules les va escriure a Estudi feminista (1909), un volum prologat pel pare Miquel d’Esplugues i publicat emblemàticament l’any de la Setmana Tràgica. El subtítol de l’obra també cal tenir-lo en compte: Orientacions per a la dona catalana (sí, senyor!). Curiosament, l’exemplar que he emprat està endreçat per l’autora a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, una universitat que, a l’època, poques petjades femenines incloïa, ni tan sols en l’alumnat. A part, ella va dedicar, o «endreçar», el volum: «A la bona memòria de la que m’ensenyá lo poch que sé: a la meva mare». D’això se’n diu ser, com la Beauvoir, una bona jeune fille rangée. (Incidentalment, també jo vaig dedicar el meu primer llibre, que era de poemes, als meus pares...).

Com ja he dit, es va casar amb l’argenter i el «de Macià» la va acompanyar tota la vida, encara que, com la reina Victòria anglesa, va exercir llarg temps de vídua. Òrfena ella mateixa de pare des de joveneta, va infantar quatre fills —el primer, un noi, l’hereu, Eusebi, mort als nou mesos— i tres filles de les quals tan sols en van sobreviure dues, Angelina i Dolors, perquè la darrera de la nissaga, Encarnació, va morir a cinc anys. Per tant, una vida puntejada de dol i dansa carnerians. De les dues filles supervivents, Dolors, la tercera, es va casar amb un arquitecte i polític, Josep Puig i Cadafalch, qui, en morir ella, la nostra donassa, ocupava el càrrec de president de la Mancomunitat de Catalunya com a successor —discutit— de Prat de la Riba. L’altra, la segona filla, Angelina, s’havia casat amb un advocat, Antoni M. Borrell. Cal dir que, quan la se­nyora Monserdà mor el 1919, el seu traspàs coincideix amb la tristament famosa vaga de La Canadenca. Significatiu, si més no. Amb la seva desaparició, enterrava tota una època? Segurament. Cal afegir que va morir a casa de la seva filla Angelina, a Sarrià. Una casa que era una «torre voltada de cedres i enramada de glicina», escriu Roser Matheu. En definitiva, seguir els seus habitatges és com seguir la història de la burgesia barcelonina i la seva inserció en la topografia de la ciutat: de Ciutat Vella a l’Eixample, passant per Sarrià, com mantes vegades els seus personatges. Per rematar el capítol luctuós, afegirem que les filles, el dia de la seva mort, seguint els seus desigs, la van amortallar amb l’hàbit franciscà, com corresponia a una senyora del Tercer Orde Caputxí. Un detall prou explícit, si calia, de la seva condició de profunda cristiana.

No sé si, de menuda, va decidir ser una escriptora total (poesia, novel·la, teatre...), encara que, com Proust, va ser una asmàtica. També va ser, però, una escriptora total (ens reservem la categoria), per més que avui, si la recordem, sigui pel seu vessant de novel·lista i perquè és autora d’una novel·la de títol emblemàtic, La fabricanta (1904), amb un subtítol encara més significatiu, Novel·la de costums barcelonines. Un títol que constata que Catalunya ja era la Fàbrica d’Espanya o, dit d’una altra manera, que ja havia arribat la Revolució Industrial. En qualsevol cas, i perquè sembla que és el destí de qualsevol autor català (genèric intencionat) de tots els temps, va començar a escriure en llengua castellana. Va donar-se a co­nèixer com a articulista i, amb el temps, com a directora de publicacions periòdiques. La temàtica dels seus articles era com la d’alguns poemes de la gran poeta victoriana, Elizabeth Barrett Browning. És a dir, sobre l’abolició de l’esclavitud, encara que els esclaus de la senyora Monserdà fossin cubans i els de la mestressa de Flush fossin de l’Amèrica del Nord. Per tant, era una escriptora occidental que, des de Catalunya, abordava els temes que tractaven les seves semblants en altres contrades. Hi havia alguns anys de diferència, però, encara que no tants com entre El paradís perdut de Milton i el Canigó de Mossèn Cinto. Ai las, Catalunya!

A aquest primer cop d’ull, cal afegir-hi que, després, moltes dones li han retut (o li retem) homenatge. «Cara, caríssima amiga: Fa poc que m’han pujat el correu (faig llit encara) i he vist amb gratíssima sorpresa lo que preparen a honor de la Sra. [Dolors] Monserdà (q.a.c.s.); honor ben merescut i que, si d’alguna cosa peca, és sols de massa retardat», deia Caterina Albert a Roser Matheu, en una carta del 17 de maig de 1958.

En un intent de destriar l’activista de l’escriptora, recordaré en el primer vessant la seva creació l’any 1910 del Patronat per a les Obreres de l’Agulla. Un intent per donar millor vida a un dels sectors laborals femenins més deprimits de l’època, les cosidores. Quina feina feia aquell Patronat? Molt senzill, omplir les temporades baixes d’aquelles obreres, que treballaven a casa, sense horaris, a preu fet, un preu que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Per tant, assegurava fins on podia, a base d’un taller propi, vendes i encàrrecs a les associades, i també els oferia una sèrie de serveis: borsa de treball, assistència mèdica gratuïta, fils i roba a preu de fàbrica. Una feina complementada per la Lliga de Compradores, que s’encar­regava de sensibilitzar totes les dones perquè no compressin en establiments que s’abastien amb productes de l’explotació (van sortir unes llistes blanques d’establiments!). Dolors Monserdà ho va predicar en conferències i en va fer literatura popular a la seva novel·la Maria Glòria (1917). Per tot plegat, bo seria que els entusiastes (m’hi compto) del comerç just actual poséssim de tard en tard una floreta a la tomba de donya Dolors al Cementiri de Montjuïc. Si més no, per la seva coherència entre pensament i acció. En els seus mots: «Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris.» (Estudi feminista).

Hi ha també la Dolors Monserdà de literatura paral·lela, que diria Montse Roig. Ergo, la periodista. Monserdà es va encarregar del suplement del Diari Català, creació, el 1879, de Valentí Almirall, «Modas y Labors», un suplement caracteritzat per la qualitat i el rigor tècnic. En definitiva, per saber treballar en equip. Per altra banda, el seu periodisme no va encotillar-se en temes exclusivament femenins. Va col·laborar a La Renaixensa, per exemple, amb un article titulat «La veritat sobre l’Exposició Universal de Barcelona» (1888). Costa poc creure que, el 2004, hauria escrit «La veritat sobre el Fò­rum de les Cultures»! I, potser, el consistori barceloní li ho hauria agraït. O amb títols tan agosarats, en la mateixa publicació, com «Les senyores i el lliurecanvi» (1881), «Les víctimes del treball» (1882), «Lo restabliment del divorci a França» (1884), per rematar-ho amb «La calamitat de lo barato» (1895). En una altra publicació de les emblemàtiques, La Veu de Catalunya, trobem que hi va publicar, tan fascinada pel periodisme com amb el temps ho seria Irene Polo, «Una orientació sobre el problema dels captaires» (1906) i «Els rellogats» (1918). No ens enganyem, però, mentre que Polo era una republicana, una moderna de Barcelona, una dona dels anys trenta, Monserdà va ser sempre una fidel catòlica conservadora, prologada, com ja he dit, pel pare Miquel d’Esplugues, una feminista també conservadora, seguidora de la doctrina social de l’Església, que derivava de l’encíclica «Rerum Novarum», del papa Lleó XIII. De tota manera, si afegim al seu output periodístic les seves col·laboracions en publicacions com Ofrena, Gramalla o La Il·lustració Catalana, Or i Grana i Feminal, també li reclamo més d’un homenatge a càrrec, si volem, de les dones del Col·legi de Periodistes de Catalunya. O no?

Tornant, però, a l’«escriptora total» que, si considerem la seva biografia, imagino que va voler ser sense dir-ho ni dir-s’ho (i escrivint una mena de manuals d’ús intern, perquè les seves dues filles vives fossin unes bones esposes i mares), recórrer els seus títols en poesia, teatre i novel·la ja és tot un poema. El cim, sens dubte, és la seva novel·la La fabricanta, ja esmentada, que tan sols té un problema: és contemporània a Solitud de Caterina Albert. No va ser aquesta l’única coincidència desafortunada en la seva vida: com a poeta havia nascut exactament el mateix any que mossèn Cinto, que ja és desgràcia! Com a novel·les, però, li fan costat la primera, La Montserrat (1893), que mereix una pausa, i cal recordar que la seva primera poesia en llengua catalana és del 1870 i arran d’una nostrada visita a la Santa Muntanya: «A Maria Verge de Montserrat», segons figura en l’àlbum del monestir. A La Montserrat li segueixen La família Asparó (1900), La Quitèria (1906), No sempre la culpa és d’ella (1917), Per lluir (1917), Els rellogats, els captaires i els vells (1918) i, pòstumament, es va publicar Buscant una ànima (1920) i les ja esmentades, reblades per una sèrie de narracions incloses al volum Del món (1908), que, en època contemporània, hem conegut gràcies a un efímer segell feminista, laSal Edicions de les Dones i, més recentment, per Filigrana. En conjunt, però, als meus ulls, em queda força clar que a Monserdà li preocupava més transmetre el seu missatge que un deler estètic. En aquest ordre de coses, diria que amb els anys va tenir una successora que poc es pensava. Em refereixo a Frederica Montseny. On l’una (Monserdà) era catòlica i apostòlica, l’altra (Montseny) era atea, per no dir menjacapellans; on l’una era burgesa, l’altra era anarquista; on l’una era revisionista, l’altra era revolucio­nària. Totes dues, això no obstant, han estat dones més que notables.

Per adobar-ho, hi ha la Monserdà dramaturga i, breument, la memorialista, si recordem que Monserdà va retre tribut —com amb els anys l’hi retria a ella Caterina Albert— a una predecessora poètica, Maria Josepa Massanés, de qui va escriure una biografia (1915). Sens dubte, va ser, proposant-s’ho o no, una escriptora total i, sota cànons conservadors, també una dona total: esposa i mare. En el capítol teatral, també els seus títols són un poema: Sembrad y cogeréis (1874), Teresa o un jorn de prova (1875), Amor mana, comèdia en tres actes (1913), publicada dins l’edició de La Quitèria del 1930, la seva novel·la ruralista tan influïda per Caterina Albert. Sospirar per la revisió del seu teatre en un àmbit nacional, mentre el nostre coliseu ídem menysté un comediògraf tan notable com Salvador Espriu, és certament demanar castellanes «peras al olmo» o octaviopazianes «puertas al campo». Amén.

La poeta montserratina que va ser Monserdà va exercir, naturalment, de jocfloralesca de cap a peus que, això no obstant, no va atènyer el grau que amb els anys aconseguiria una novel·lista, Mercè Rodoreda, i mai no va ser «Mestre (o seria Mestressa?) en Gai Saber», per més que presidís, el 1909, els Jocs Florals de la seva ciutat, una presidència que ocupava per primera vegada una dona. La Pàtria, la Fe i l’Amor, coordenades establertes per la medieval i desconeguda catalana del nord, Clemència Isaura, per als Jocs Florals, sens dubte informen sempre la seva poesia.

Per reblar el clau, Dolors Monserdà tenia un germà artista, Enric, que, oh meravella!, apareix a la Gran enciclopèdia catalana com a «pintor, projectista i director artístic. Germà de Dolors Monserdà i Vidal». Tot un èxit si pensem en la misogínia habitual. Un fet que pot fer-me concloure que, per més que el biògraf d’Enric Monserdà fos Feliu Elias (conegut també com «Apa» i «Joan Sacs»), les obres medievalistes i orientalistes d’Enric són tan poc recordades avui com les de Patrick Branwell Brontë, si exceptuem aquell retrat que Bran­well va fer de les seves germanes novel·listes i que s’exposa a la National Portrait Gallery de Londres, a la Gran Bretanya. (No sabem, però, que el neogòtic d’Enric Monserdà el llancés cap al retrat de la seva germana). Cal dir, però, que va il·lustrar magníficament La fabricanta.

Abreujant i a tall d’epitafi, dono la paraula a una seva exegeta, la ja esmentada Roser Matheu, i estic d’acord amb ella: «La senyora Monserdà va ser això: una gran entusiasta i, per tant, una gran representativa». I afegeixo: llaor i glòria a la il·lustre avantpassada!

II

CARME KARR I ALFONSETTI,

LA UR-FEMINISTA CATALANA

(1865-1943)

Ho tenia tot per ser una perpètua «de» i, en canvi, va arribar a ser Carme Karr i tan catalana, posem per cas, com Caterina Albert, i tan barcelonina com Montserrat Roig o Rosa Leveroni —de cognom que ja és inici d’un poema, que diria la Capmany, una altra indubtable barcelonina—, a desgrat de gentilicis forasters. Anem per parts. Per començar, el primer cognom alemany, Karr, li venia de Baviera, d’un músic muniquès, i el segon, Alfonsetti, d’Itàlia passant per l’Alacant marina (cabotatge). Ara podrien començar ja els «de». Per exemple, era neboda «de» l’escriptor francès Alphonse Karr, famós a l’època i tot un personatge. Era filla «de» pare enginyer dedicat al ferro, de quan es practicava l’arquitectura del ferro, des del barceloní monument a Colom fins a les baranes públiques i privades, passant pel mercat del Born i l’estació de França, que tant enyoro. Podem suposar, per tant, que el negoci del ferro era un bon negoci a l’època. Sempre si pensem en la Barcelona on va néixer ella. A França, l’empresa familiar del ferro fins i tot havia construït la columna de la Bastilla! Ferros a part, el pare era vicecònsol francès a Catalunya, mentre que, per part materna, Alfonsetti, per tant, també hi havia un viceconsolat. De tota manera la nena, Carme, es quedaria òrfena de mare a un any d’edat, perquè la mare, donya Emília Alfonsetti, moriria el 1866. He escrit «donya Emília», perquè crec que a ella també li agradava ser «donya Carme», potser perquè sempre hi ha un component genètic en el nostre capteniment. Mentre que sabem que el pare era enginyer, podem suposar que la mare era una senyora de sa casa, com, segons documents francesos, ho van ser tant Frederica Montseny com Mercè Rodoreda, quan estaven totes dues exiliades a França, encara que no es relacionessin.

Aquests orígens de Carme Karr li van suposar un cert avantatge. Per exemple, s’hi podia casar qualsevol artista nostrat perquè, a desgrat del cognom teutó, era mig francesa. I ja sabem la tendència dels artistes nostrats a les noces veïnals: Josep Pin i Soler, Apeles Mestres, etc. La petita Carme, a més a més, va sovintejar dos col·legis de monges francesos i del mateix orde: les dominiques de la Presentació de la Verge Maria, de Barcelona i de Figueres, perquè la família vivia a temporades al cap i casal i, també, a Perpinyà. No sé si, quan l’escolaritzaven a Barcelona, el seu col·legi, físicament, era la Casa Golferichs, a l’època ocupada per aquesta congregació docent, perquè les dominiques tenien diversos establiments docents a la ciutat. En qualsevol cas, va gaudir d’una educació que suposava passar per la cultura francesa i alemanya tant literària com musical i, imagino, més formal i esponerosa que, per exemple, la de Caterina Albert, gairebé la seva contemporània. Per tot plegat, parlava llengües i, mira per on, va triar la catalana per expressar-se i ésser una escriptora catalana, unes coordenades que no tothom recorda ni ara o, potser, ara menys que mai.

Amb el temps, va fer un casament com calia a l’època amb Josep Maria de Lasarte i de Janer (tornen a sortir els «de»). Hi ha tots els indicis per creure que va ser una unió feliç, encara que no mancada de dificultats, entre les quals cal esmentar les pronunciades depressions maritals que el feien estadant de l’Institut Pere Mata de Reus, moments que, de tota manera, ell aprofitava per escriure a la premsa reusenca. Els Lasarte, d’origen basc i militar, eren catalanistes de pro sense ser estrictament pro-Lliga. Més aviat ho van enfocar cap al Centre Català (1882), en què figurava Valentí Almirall. Un centre que, a part del lema, «Catalunya, avant!» , va impulsar el Segon Congrés Catalanista del 1883 i va redactar el tristament famós «Memorial de Greuges» del 1885, lliurat al rei espanyol i Borbó, Alfons XII. Un Lasarte, Manuel, a més a més, va redactar un programa polític el 1890. En qualsevol cas, sembla que el marit de Carme Karr era de professió les seves rendes no esponeroses i algunes col·laboracions periodístiques, algunes peces teatrals no estrenades i algunes versions catalanes del grec clàssic no publicades. Tot plegat amanit amb la seva militància, si es pot dir així, maçònica, tant de l’època, per cert. Segurament, però, va injectar o va fomentar en la seva muller el verí de la ploma. Mentrestant, van néixer quatre fills del matrimoni: Montserrat, Paulina i Carmen i un noi, Joan, enginyer com l’avi Karr i conco vocacional (qualsevol li presentava una noia a la imponent mare!). Com en una família britànica, tant Joan com Josep Maria Ainaud de Lasarte, de qui sempre s’ha dit que la seva àvia era Carme Karr (i jo sempre n’he dit, d’ell i del seu germà Joan, que eren els seus nets), palesen que també és possible allò que et contemplin cent anys o més quan agafes per primera vegada una ploma amb ambició artística.

Per tot plegat, ja es comprendrà que Carme Karr, per bressol i noces, formava part d’una classe més aviat privilegiada. És clar que era una dona i dins de la societat, maternitat a part, no comptava. Podríem parlar de l’«aristocràcia intel·lectual» britànica aplicada a la societat nostrada? Si fos així, diríem que Carme Karr en formava part. També podríem recordar que la major part d’escriptores dinovenes del món occidental van ser-ho, d’escriptores, precisament, per una certa urgència econòmica. Un pensament que no puc allunyar quan penso en la «feminista» que la meva generació (la dels anys seixanta del segle passat) va salvar de la foguera que, con­venientment, havia encès la Capmany. Aquesta feminista era Carme Karr, vagi per endavant.

Anant per parts, però, recordaré que el 1906, any de la Solidaritat Catalana, també va ser l’any del tret de sortida del Noucentisme, amb un Xènius esponerós glosador, qui, això no obstant, a vegades, segons Maragall, «es un joven y siente co­mo un joven; pero piensa a veces como un viejo y habla como un niño». Xènius ataca la nostra donassa en una de les seves tan lloades gloses. Concretament la glosa es va titular «A “Xènia” de Joventut. Sobre la dona catalana», i es va publicar el 10 d’octubre de 1906. Naturalment, «Xènia» era la nostra donassa. Per què l’atacava, per més que fos una dona culta i ben plantada? Suposo que perquè «Xènia» o «L’Escardot» (als seus llibres figura com «L. Escardot»; per cert i segons sembla va ser el seu amic Apeles Mestres qui li va procurar aquell «escardot», i.e. «card», que sona com «Karr») escrivia en un lloc tan subversiu com a la revista Or i Grana, més significativa en els seus subtítols que, pròpiament, en el seu títol. Els subtítols de la revista eren els següents, segons apareixen en la portada de la publicació: «Setmanari autonomista pera las donas», tres asteriscs, i «Propulsor d’una LLIGA PATRIÒTICA DE DAMAS». Calen explicacions, corol·laris o notes a peu de pàgina? Una revista també apareguda aquell any 1906, el de la Solidaritat Catalana.

Fins aquí, ja calen unes quantes explicacions, crec. Una és la d’una polèmica tan ufanosa com ho seria als anys vint la discuss

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X