1

Bala

Diuen que el primer cop se senten una mena de pessigolles als dits. Una sensació tan tènue que fins i tot pot semblar un producte de la mateixa imaginació.

En el meu cas, no va ser així.

No hi va haver cap subtilesa.

El primer cop que vaig sentir la màgia va ser com si una força devastadora m’arrossegués des de les profunditats de l’estómac, em dominés completament i em canviés la vida en tan sols un instant.

Jo no ho sabia, és clar. Era impossible saber-ho.

Però des d’aquell moment, res va tornar a ser com abans.

—Ei, Bala!

Ja hi tornàvem a ser. Quina era ja? La cinquena vegada aquell dia? Ah, no, la sisena. La sisena vegada, si comptàvem la de la fila de l’esmorzar. Cert, com me’n podia oblidar: la Leire havia partit un tros de la torrada per crear una mena de pegat per a l’ull com els dels pirates i havia insistit que me l’emprovés, «pel meu bé». La veritat és que, com a mínim, havia de reconèixer que aquesta broma havia estat una mica original.

Però això d’anomenar-me Bala no era cap novetat. No sé gaire bé com, però és un malnom que, tard (a vegades els costava més) o d’hora, sempre hi ha algú que s’il·lumina com per inspiració divina, amb prou feines aconsegueix reprimir el riure i l’exclama per primer cop. Ja hi estava acostumada, qui no ho estaria! Malgrat tot…, sis vegades abans de les quatre de la tarda? Potser ja començava a ser massa, fins i tot per a mi.

Els campaments d’estiu són una experiència força intensa per a qualsevol noia de tretze anys, però si a més resulta que ets una noia de tretze anys que no encaixa enlloc, t’asseguro que tot plegat pot ser un malson. Normalment, a l’escola… Bé, sí, les bromes, les imitacions i tot plegat començaven tan bon punt creuava la porta. Ho feien passar com a salutació, com «Ei, Bala» o «Bon dia, Ull-foll», però, si tenia sort, em donaven una mica de treva durant les classes. Llevat que haguéssim de fer algun treball en grup o que toqués classe d’educació física, és clar, però, en qualsevol cas, a l’escola les classes s’acabaven. I ja estava. Per molt horrible que fos, sempre arribaven les tres de la tarda i te n’anaves a casa, un lloc on els malnoms i les burles desapareixien i, en secret, podies engegar a tothom a fer punyetes. Però en un campament? Ui, no, i ara! Tot el dia estava ple d’activitats i de dinàmiques! Vinga, som-hi, que això no pari! Si no tocava un esport de grup (mateu-me, si us plau), era hora de fer una activitat ben cursi com xerrar al voltant d’una foguera i compartir anècdotes o dir alguna cosa bonica de la companya que seia a la dreta o alguna cosa per l’estil. Per fer penya, deien. Sí, solia funcionar de meravella, sobretot per a persones com jo. En realitat, si no eres una d’Elles (ja m’entens, una d’aquelles noies pràcticament perfectes, que duen una cua llisa i amb tots els cabells a lloc, tenen una pell fantàstica que no ha conegut mai cap gra i són atlètiques i alhora delicades com una flor), era força probable que t’enduguessis una brometa innocent. Amb mi, per exemple, sempre aconseguien trobar la manera de recordar-me com n’era, jo, d’especial, de diferent, i com els agradaven els meus ulls.

Elles amb prou feines es podien aguantar el riure. I mira que s’hi esforçaven.

I els monitors?

Bé…

Direm que no s’adonaven de res. O que no volien adonar-se’n, la veritat. O bé els comentaris els semblaven innocents de debò o decidien que no era cosa seva intervenir en les nostres picabaralles. Que quedi entre tu i jo: la primera opció em sembla més difícil de creure, així que tampoc no s’havien convertit en les meves persones preferides, precisament. No aconseguia entendre per què s’esforçaven tantíssim a crear un ambient carregat de paraules grandiloqüents com «companyonia», «fraternitat», «convivència»… si després estaven massa ocupats per veure què passava, cada dia, davant dels seus nassos.

Però… per on anava? Ah, sí.

—Ei, Bala!

Per aquí.

Pel precís instant en què la Laura i jo intentàvem escapolir-nos del joc de matar que estaven organitzant totes al pati, encapçalades per la Montse, una monitora que tocava el xiulet amb insistència. L’Ana ens havia descobert. I no només l’Ana, és clar, perquè ella no anava mai sola. En realitat, si ho pensava fredament, cosa que m’esforçava a fer sovint, m’adonava que tot aquest rotllo semblava que fos part d’una coreografia. Cada dia passava una mica el mateix. Si ho pensava així, m’era una mica més fàcil encaixar-ho i deixar que passés ràpid. Era com observar un espectacle des de fora.

Primer, se m’acostaven. Sempre juntes. Sempre en grup. Si estaven soles, no em miraven, acceleraven el pas. Però juntes s’envalentien. Mantenien la formació, quasi idèntica cada dia. Fins i tot hauria jurat que es posaven d’acord en la manera de caminar: l’Ana al mig, amb el cap ben dret, el pas ferm i una ganyota foteta que li sortia amb una naturalitat sorprenent; la Paula, a la seva esquerra, i la Sonia i la Leire, a la dreta.

A hores d’ara, hi hauria d’estar acostumada. Com a mínim, ja tenia el posat assajat: m’encongia d’espatlles, m’encreuava de braços, evitava mostrar cap mena d’emoció fos com fos i esperava que passés. Perquè normalment passava.

—Què passa, Bala? —va dir l’Ana, amb una expressió exa­geradament trista als llavis—. No t’animes a jugar a matar?

—És per si et fem mal? No et preocupis, que anirem amb compte…

L’Ana va assentir i va afegir:

—Leire, saps què passa? Que està preocupada perquè li donis un cop i li caigui l’ull de vidre —va dir, mentre m’assenyalava l’ull esquerre—. Imagina’t: la bala rodant per terra, ves a saber si la trobaria després, pobreta…

Òndia, dos insults seguits sobre l’ull!

Quina imaginació! Quin enginy!

Com si fossin les primeres que se n’havien adonat. Si hagués estat una mica més valenta o més replicaire, m’hauria encantat fer-los veure que no eren gens originals. Tant de bo fos capaç de riure-me’n i de fer-los entendre que qualsevol cosa que elles em diguessin jo ja l’havia sentida. Que potser es pensaven que, fins llavors, en cap de les tres escoles a les quals havia anat, ningú s’havia adonat que tenia un ull de cada color? Si fins i tot els podria escriure una llista per enriquir el seu repertori de malnoms: husky, pirata, ull-foll, bala, ull de caca…

Al meu costat, la Laura tenia els ulls clavats a terra, en silenci com jo, sigil·losa, com si volgués fondre’s amb l’entorn i que ningú es fixés en ella.

La monitora Montse va xiular amb més força i això va distreure el grup de noies un moment, un parell de segons en què la Laura va aprofitar per agafar-me de la mà i estrènyer-me-la per enviar-me un missatge que coneixia a la perfecció: «Fugim d’aquí».

—De debò que no ho veus? —vaig dir, al cap d’una estona.

L’herba em feia pessigolles a les orelles. De fons, molt de fons, se sentien esmorteïts els crits de les que jugaven a matar, tan lluny que era reconfortant. La Laura i jo havíem descobert un lloc que els monitors sempre passaven per alt, ves a saber per què, i l’havíem convertit en el nostre amagatall oficial.

El campament es trobava enmig de la muntanya, relativament a prop d’un poble, però prou lluny per haver d’agafar la furgoneta per anar a comprar. Sospitava que en algun moment havia estat una escola, un internat o alguna cosa per l’estil. Tenia moltes habitacions grans, plenes de lliteres i amb les parets blanques amb gotejat. A fora hi havia un pati amb gronxadors vells. No hi havia tanques. Res no separava el campament de la natura. El formigó s’acabava i es fonia amb el bosc. La Laura i jo havíem après que, darrere de la palanca groga, si ens desviàvem una mica cap a la dreta, trobàvem un desnivell que ens amagava sota l’horitzó. Allà, estirades sobre l’herba, protegides pels pins més alts, no ens trobava ningú. Ens sentíem invencibles.

—Que no veig què? —va murmurar enmig d’un badall.

—El vaixell.

—Què dius? On veus, tu, un vaixell?

—Allà —vaig insistir, i vaig estirar el braç per assenyalar el núvol que, sense cap mena de dubte, tenia forma de nau—. Mira aquell tros, que és més allargat, el veus? És la vela.

—A mi em sembla una albergínia.

Allò em va fer riure.

Molt més del que m’esperava. I em vaig adonar que probablement feia sis dies que no reia d’aquella manera: era una rialla tranquil·la, d’aquelles de veritat, que surten soles de l’estómac i et fan acabar amb mal de panxa. Que com ho sabia? Bé, era fàcil: feia sis dies que érem al campament. En quedaven vuit i seríem lliures. Fins i tot havíem trobat un arbre en el qual marcàvem amb ratlletes cada dia que passava, com si fóssim en una presó. «És que hi som!», em deia la Laura, tan positiva com sempre.

No, allò distava molt de ser una presó.

Si no fos per Elles, podria arribar a reconèixer que no estava tan malament. Al cap i a la fi, ens trobàvem en plena natura, vèiem les muntanyes a l’horitzó i verd pertot arreu… i tot allò em recordava casa meva. Suposo que per això els pares van decidir apuntar-m’hi. Des que tinc memòria sempre hem viscut en una caravana: el pare, la mare, la nostra gossa i jo. Ens movem molt, no ens estem gaire temps en un mateix lloc, de manera que el paisatge canvia sovint, però sempre hi ha un element que es manté: verd, molt de verd pertot arreu, un riu a prop, la flaire de terra molla, l’olor de la muntanya. «Som uns privilegiats», em deien sempre.

I no podia estar-hi més d’acord, tot i que, com ja et deus imaginar, a més d’uns privilegiats, érem persones estrambòtiques. A veure com explicaries tu als nous companys d’escola (perquè amb tants canvis ja en duus uns quants) que els teus pares viuen en una autocaravana enmig de la muntanya i que tots dos tenen una feia una mica estranya. El pare és escriptor; per tant, no necessita gaire més que un ordinador portàtil i «espai, molt d’espai», com ens deia, i per això feia passejades llarguíssimes amb la nostra gossa Guspira. I la mare té una feina encara més estranya! És ornitòloga, és a dir, que va d’un costat a l’altre estudiant els ocells, els seus moviments migratoris… En resum, com que cap dels dos no tenia una feina que els obligués a anar a una oficina, això ens havia permès viure d’aquesta manera, com sempre havien volgut, a la vora del camp, dels animals i de «tot allò que és important», com deia la meva mare.

Aquest últim cop, feia un parell de mesos, ens havíem traslladat més a prop d’una ciutat. En una zona una mica apartada a la muntanya, és clar, però relativament a prop de Madrid i d’un poble amb un institut al qual em podria matricular. Començaven a adonar-se que tants canvis no m’ajudaven a fer amigues. Tampoc no és que jo em queixés! De debò, jo estava ben tranquil·la amb les meves coses, passejant la Guspira, escoltant la meva música i sense que ningú no em molestés, però els meus pares havien començat a preocupar-se una mica per aquest tema, a desgrat meu.

Comences a sospitar-ho, oi? Exactament: per això havien insistit tant a enviar-me de campament per primer cop a la vida, a mi, que només havia estat envoltada de tants humans durant tant de temps a l’escola, i no havia estat una experiència satisfactòria, ben mirat. Volien que fes amigues de la zona, perquè, quan comencés l’institut el mes de setembre, em fos més fàcil.

M’ho van dir un dia mentre sopàvem. El pare va preparar un àpat per llepar-se’n els dits i es van asseure per explicar-me «el Pla». I quin era, el pla? Doncs bàsicament que tot això de canviar tant de lloc amb l’autocaravana s’aturaria durant una temporada, com a mínim fins que acabés l’institut, perquè era un moment important per a mi i volien que tingués una vida «tan normal com fos possible». I els campaments eren part del pla, és clar: eren una idea genial, una experiència… Com ho va dir la meva mare? «Enriquidora»?

Ho vaig acceptar, és clar. No els podia dir que no. És molt difícil veure els teus pares així, amb els ulls vidriosos, preocupats per la teva vida social (encara que a tu no t’importi gens ni mica). Però ningú no vol decebre els seus pares, o sigui que els vaig oferir el meu millor somriure forçat, em vaig posar la samarreta espantosa del campament i aquí em teniu.

Pobres pares meus. No podien saber-ho, però el seu experiment estava sent un fracàs espectacular. És que…, a veure…, és veritat que canviar tantíssim d’escola no hi ajudava, però aquesta no era la raó principal per la qual sempre em convertia en la riota de tothom. Ni de bon tros. Pensar això era fer curt o no adonar-se de res.

El meu problema era… eren els meus ulls.

Ras i curt.

Encara que els pares haguessin hagut de viatjar d’una punta a l’altra del món i m’haguessin dut de Nova York fins a Pequín, segurament no hauria estat tan difícil fer alguna amiga de tant en tant. Si jo hagués estat una noia com qualsevol altra, vull dir. Si hagués pogut passar una mica desapercebuda al principi, si els meus ulls fossin tots dos del mateix color, és a dir, com els de tothom. És clar que cridaven l’atenció, era impossible no veure-ho. Tinc un ull marró, ben fosc, tan poc cridaner com el de la gran majoria de les persones que et trobes a qualsevol lloc. L’altre, en canvi, és d’un blau clar impressionant, amb vetes d’un to més fosc que fan que sembli…, bé, una bala de vidre. No és que siguin una mica diferents, no. És que són com la nit i el dia.

A hores d’ara, ho havia intentat tot per amagar-ho. Durant una època, vaig preferir tapar l’ull fosc amb un serrell una mica més llarg del compte cap al costat dret de la cara, perquè al principi el meu ull preferit era el clar, evidentment. Oi que les persones d’ulls blaus agraden a tothom? N’estava convençuda. Tenia la sensació que els meus ulls estaven destinats a ser així, ben clars i vistosos, i que el marró era un error, una marca de naixement, un defecte o alguna cosa per l’estil. A més, el blau s’adeia molt més amb el meu to de pell, molt pàl·lid, i amb les pigues del nas i amb el color ataronjat dels cabells.

Un error dels grossos.

No vaig trigar gaire a adonar-me’n.

L’ull blau, blavíssim, claríssim i tan estrany cridava molt l’atenció i atreia massa mirades. I aleshores, quan descobrien el secret, era molt molt pitjor. Ah, que l’altre ull, el que no es veia, era lleig? Els abusadors es fregaven les mans. Llavors va néixer el malnom «ull de caca»: l’ull marró, descobert després de l’esforç d’amagar-lo, es convertia sense remei en el protagonista de tots els insults.

Ara, el meu serrell pèl-roig es corbava cap a l’esquerra per tapar lleugerament l’ull blau, amb l’esperança de simular una suposada normalitat. Però aquesta estratègia tampoc no funcionava gaire bé. I el meu ull, un ull que en una altra època m’havia semblat bonic, cristal·lí, enigmàtic…, ara havia quedat reduït a una trista bala de vidre que a mi tampoc no m’agradava.

És curiós com els comentaris dels altres poden arribar a afectar la percepció del nostre cos.

—Ingrid.

Em vaig sobresaltar. Estava tan absorta en els meus pensaments que vaig trigar uns segons a recordar que continuava ajaguda sobre l’herba, jugant a endevinar formes als núvols amb la Laura, i que ella, estirada al meu costat, m’estava cridant.

—Eh? —vaig murmurar.

—Què és aquest anell que portes?

—Què? —Em vaig mirar la mà. M’estava tocant sense pensar l’anell que duia al polze. El feia girar i girar amb el dit cor. Era un moviment mecànic que feia sense adonar-me’n—. Ah, era de la meva tia àvia.

—És molt gros, oi? —Es va incorporar—. Però és bonic. Me’l deixes veure?

Me’l vaig treure i l’hi vaig atansar, tot i que a l’instant em vaig sentir una mica estranya. No me’l treia mai. Mai. Formava tant part de mi com els cabells o la boca. Em dutxava amb l’anell posat, dormia amb l’anell posat, el duia a tot arreu.

En realitat, no em sorprenia que li hagués cridat l’atenció. A mi també me l’havia cridat el primer cop que l’havia vist, i per això havia demanat a la tia àvia un cop rere l’altre que me’l deixés emprovar, fins que finalment me’l va regalar, suposo que de tan pesada que havia estat. Era d’or, tot i que la part metàl·lica estava una mica ennegrida a causa del pas del temps, i tenia encastada una pedra ovalada d’un to blau verdós que semblava partida, com si hi faltés una meitat. A vegades, no sabia gaire per què, semblava que canviés una mica de color. Era un anell força imperfecte, la veritat, els rivets daurats que n’adornaven la pedra estaven torts. Però crec que això era el que més m’agradava, perquè li donava un aspecte antiquíssim, com si l’haguessin recuperat d’un tresor enfonsat al mar.

La Laura va alçar la mà cap al cel i va mirar-se l’anell. Li quedava enorme en tots els dits, fins i tot al polze.

—És gegant —va dir.

—Oi que sí? Doncs ella el duia a l’anular. —Vaig somriure—. Sempre em deia que tard o d’hora m’aniria bé, però… no ho sé pas. M’han de créixer molt, les mans.

—Hauràs de fer exercici. —Va riure i va començar a fer moviments enèrgics, obrint i tancant la mà—. No hi ha cap rutina enlloc per muscular els dits?

—Sempre me’l puc posar com un penjoll.

Me’l va tornar i me’l vaig posar de seguida al polze. La Laura em va mirar, encuriosida.

—Ara de debò —va començar—, per què no te’l fas ajustar? No et fa por que et caigui?

Em vaig quedar en silenci un instant, reflexionant la resposta i sense saber ben bé com explicar-ho. No sabia què dir-li per fer-li entendre que per res del món volia tocar l’anell, ajustar-lo o modificar-lo de manera que deixés de ser exactament com era l’últim cop que vaig veure la meva tia àvia amb vida, la iaiona, com jo l’anomenava, que va ser la tarda que me’l va regalar.

I d’això no en volia parlar pas.

Pensant en aquests últims anys, era força probable que la Laura fos el més semblant a una amiga que havia tingut. Si més no, era una persona amb qui compartia un amagatall secret, oi? Era una persona amb qui m’escapava per endevinar les formes dels núvols, per parlar de qualsevol cosa o per no fer res, perquè les dues ens volíem estalviar de jugar a matar i d’estar amb la gent, en general. A més, i això pot ser que fos el més extraordinari, la Laura mai no m’havia fet cap pregunta sobre els ulls. Mai. El segon dia de campament, durant una guerra de globus d’aigua, va sentir com el grupet d’Elles maquinaven el malnom de Bala i es recreaven repetint-lo un cop i un altre amb pretextos cada vegada més absurds. Recordo que jo me’n vaig allunyar per omplir un globus a la font i ella se’m va acostar, em va ajudar a tancar-lo (amb els nervis que em provocava la situació, la goma em relliscava i no me’n sortia) i em va dir que no els fes cas, que eren idiotes. Se’m va fer un nus a la gola tan estrany… No era un nus que m’haguessin provocat Elles, més aviat al contrari: era una resposta a aquella manifestació d’empatia tan espontània i sincera. L’endemà, em vaig asseure al seu costat per esmorzar i ja no ens vam separar.

M’havia costat molt tenir una connexió com aquella amb algú. No sabia gaire bé què havia de fer per mantenir-la i encara em sentia estranya quan estava amb ella, una mica recelosa o alerta, com si en el fons estigués esperant el moment en què li diria o faria alguna cosa prou estranya per espantar-la a ella també.

Parlar-li de la iaiona seria…, no ho sé. És que la iaiona no era una tia àvia normal. No sé si hi ha gaire gent que tingui tanta relació amb la seva tia àvia, per començar. Però és que la meva era increïble. No la vèiem gaire perquè viatjava per tot el món. L’havia recorregut d’una punta a l’altra. Sencer, de debò. I cada cop que tornava a Espanya, trobava un moment per venir-nos a veure a la caravana, fóssim on fóssim, per explicar-m’ho tot i dur-me regals d’indrets remots. La iaiona sempre va tenir una connexió especial amb la mare. Crec que sempre va sospitar que, de tota la família, era qui més se li assemblava. Les dues eren dones d’esperit molt lliure i presumien d’haver fet tota la vida el que havien volgut. Però em semblava, o com a mínim això és el que volia creure, que sobretot tenia una connexió especial amb mi. Que hi havia alguna cosa entre ella i jo, una complicitat especial que no teníem amb ningú més. Els regals estaven molt bé, però a mi el que realment m’agradava era que sempre m’explicava contes. Després de sopar, quan els pares recollien, la iaiona m’acotxava i em parlava de pobles carregats de misteri, d’històries màgiques, increïbles, que deia que vivia quan viatjava, de llocs estranyíssims que visitava i sobre els quals era millor que no parlés amb ningú.

No em va importar mai si eren veritat o mentida. Per a mi, si ho deia ella, era veritat i no hi havia res més a dir. Jo l’escoltava fascinada, emocionada, com si compartíssim un secret.

Quan se’n va anar, les històries van marxar amb ella.

Només me’n va quedar l’anell.

No cal dir que m’hauria agradat parlar amb la Laura de la iaiona, però crec que, en el fons, encara no estava preparada per fer-ho. A més, una part de mi volia semblar-li, no ho sé, una mica més normal? No calia que conegués totes les meves rareses de cop, que prou en sabia ja. Si algú organitzés un joc del bingo de persones estrambòtiques, segur que jo cantaria línia massa de pressa. Ho tenia tot: pocs amics, un ull de cada color, uns pares hippies, viure en una caravana, haver passat per tres escoles diferents, ah, i una fòbia irra­cional a l’aigua que m’obligava a mentir cada cop que algú suggeria d’anar a la piscina. Quasi me n’oblido! No. Decididament, no calia que, a més, sabés que m’aferrava com una desesperada a l’anell de la meva tia àvia perquè no havia superat la seva mort. Prou en tenia, amb tota la resta.

Un crit llunyà va atreure la seva atenció i es va reclinar sobre els colzes.

—Ens criden per sopar —va dir.

Durant uns segons em vaig alegrar d’haver-me deslliurat de respondre. Fins que vaig processar el que m’estava dient i què comportava. Llavors vaig arrufar el front.

—Ja? —vaig preguntar.

Com podia ser? Si tenia la sensació que feia només cinc minuts que érem allà.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X