Guia del lector

Relació dels principals personatges que intervenen en aquesta obra (per ordre d’aparició):

MARGARIT, Max. Un «jove» assessor a qui el seu assessorat li diu «Marga».

VIDAL, Frank. L’assessorat, actor i número dos de la candidatura.

BOSCH, Àstrid. Líder del partit i cap de cartell.

ANDRADE, Mila. Tertuliana famosa i directora del diari més poderós del país.

NOGUERA, Rosa Maria. Cap de comunicació de la lideressa.

SUST, Oriol. Redactor gracioset de l’autobús de campanya.

DUART, Xavier. Caporal del cos de Mossos d’Esquadra a punt de jubilar-se.

CARABAL, Irene. Mossa d’esquadra acabada de sortir de l’ou.

BERBOIS, Martí. Responsable de Logística i Actes del partit.

RIUS, Cristian. El xofer de la jefa, amb ínfules de guardaespatlles.

OLIVÉ, Mimi. La fotògrafa del partit.

CARDENAL, Bel. Cap de Secretaria del partit.

BOIRA, Dani. Jove i impacient redactor del segon diari del país.

LAMA, Mar. Redactora en cap del digital més progre del país.

RODRIGO, Pere. Tertulià amargat i amargant.

ARASA, Enric. Tertulià amb ànima de bohemi i butxaca de burgès.

CARROZA, Emma. Ex cap de premsa del partit reconvertida en tertuliana absurda.

PUIG, Cesc. Secretari d’Organització del partit.

TORRENTS, Aurora. Diputada i alcaldessa del Vendrell.

JUANOLA, Núria. Vicesecretària general del partit i cap de campanya.

JUNQUERA, Mariona. Cap de premsa del partit.

MASÓ, Joel. Antic alt executiu d’una tecnològica, ara portaveu del partit.

DEXEUS, Sergi. Community manager del partit.

DÍEZ, Marc. Cap de gabinet de la vicesecretària general.

1

L’enganxada

Divendres d’obertura de campanya

El gran líder tenia uns ous com un piano i sobre ells va edificar un partit de collons. Va ser com allò de Nostro Senyor quan va decidir construir la seva Església sobre Sant Pere. Amb la diferència que aquí el mític manaire ho concentrava tot en un, Pare, Fill i Esperit Sant. Passats els anys, ell i els seus testicles van passar, i d’allò en queda bàsicament un partit per descollonar-se. Jo hi feinejo.

El pròxim Onze de Setembre farà vint anys clavats que em vaig afiliar a les joventuts del partit i no puc amagar que ja és molta la merda empassada. Ronya dels altres, per descomptat, i d’aquella que si te la guardes tota per a tu, somatitzes, mínim un mussol que et fot l’ull enlaire. Has de tenir alguna vàlvula d’escapament.

N’hi ha que tiren de festa a l’Apolo, dijous, divendres, dissabte i fins i tot diumenge, i així entre setmana s’empas­tillen de medicaments per recuperar-se de les altres pastis, menys medicinals, que han engolit el cap de setmana. N’hi ha que fan pònting. N’hi ha que beuen més que una esponja. I jo vaig decidir fer-ne un dietari personal, per si algun dia m’atreveixo a petar-ho tot i instants després opto per exiliar-me a Waterloo, a la Casa de la República, que diuen en Paco Marhuenda i rodalia que la paguem entre tots. Si és així, un raconet entenc que me l’hi faran segur.

Algun dia passarà. En vida o ja finat, però tot això que vaig escrivint basat en fets reals ha de veure la llum, i, si cal, que peti tot. Perquè la gent, que no sap de la missa la meitat, ja ens té prou creuats a tots, polítics, periodistes i mallerengues que hi voletegem fent d’assessors o del que calgui. Així que si algun dia algú des de dins explica un tros de com va de veritat la pel·lícula, sortim volant en globus.

Perquè riu-te’n, de la «foguera de les vanitats» del psicòpata frare Savonarola, veí florentí de Maquiavel. Riu-te’n, d’aquella mala tarda, sense marxa enrere, de Maria Antonieta a Versalles. Riu-te’n, de l’assalt dels revolucionaris russos al Palau d’Hivern. Riu-te’n, de la Primavera Àrab. Ai, si la gent sabés!

Personalment, ja fa temps que no puc amb la fanfàrria de les campanyes electorals, no puc amb aquest partit friqui que ens ha sortit després de tanta provatura absurda i no puc amb la gent que em diu «Marga» per fer la gràcia amb el meu cognom, Margarit. Però aquí estic, enganxat com una paparra a la mamella del diner públic. I com em dic Max que, mentre no em toqui la grossa, podré amb tot això i d’aquesta en surto amb despatxàs amb vista al Pati dels Tarongers. D’aquestes eleccions no passa.

Passar. El concepte. El cas és que pensava passar d’escriure el diari aquests dies de campanya, perquè sé el que són aquestes setmanes frenopàtiques. Però això ha arrencat molt fort. Algú em dirà, «Max, hola? Benvingut a una campanya electoral». Però no. Una cosa és com comencen d’habitude les campanyes electorals, que han d’exagerar la nota perquè la gent capti que són moment de festa major. Però com ha arrencat això d’ara no és d’eixe món.

Per entendre’ns, i partint de la base que fa molts anys que no trepitjo Port Aventura: si el govern tripartit de Pasqual Maragall el van batejar com el Dragon Khan, comparat amb allò, un inici de campanya acostuma a ser una atracció amb aigua tipus Tutuki Splash, mentre que l’inici de campanya que acabem de tenir és el Shambala.

D’entrada, per obrir boca, ja s’ha donat el fet inèdit de dir una cosa pel seu nom. L’acte d’enganxada de cartell, en què ja ben bé ningú no enganxa res i tot va (òbviament) de pantalletes, aquest cop i a casa nostra ha estat exactament això. Una enganxada. L’Enganxada, de fet. Així, amb majúscula. Una col·lisió entre dues petardes siderals que en general quan s’hi posen no ho fan pas per poc.

Perquè avui venien totes dues amb ganes de brega, i l’han tinguda. El que no sé exactament és si eren conscients que tot quisqui se n’assabentaria, però ha estat el cas. Fins al punt que m’he repensat allò de no fer dietari personal aquests dies. I au, som-hi. Si algun dia aquestes notes d’un pobre assessor veuen la llum, que no sigui dit que no tenien teca per distreure el personal. Això pel cap baix.

D’emocions fortes en el meu espai polític fa anys que no en falten. Vaig començar a militar en un partit que fa no gaire va acabar saltant pels aires i que, mentre traspassava, en va parir un altre que finalment va donar-ne a llum involuntàriament un tercer que ara és el que ens posa el plat a taula. Per la part que em toca, ho fa també amb els «survivors», que és com ens autoanomenem alguns dels treballadors de la seu nacional, fent-ne conya a l’hora del cafè. Som supervivents de ben bé tot.

A mi, com a molts altres, Charles Darwin i la seva teoria de l’evolució de les espècies ens va inspirar, i aquí em tenen. No som de partit petit. Mínim, que sigui mitjà. Sempre, això sí, amb opcions de tocar cuixa. La pagueta que no falti. I en el meu cas, consti que utilitzo el diminutiu per referir-me al que cobro, no amb to sarcàstic, sinó bàsicament perquè és una porqueria de sou.

Vaig estudiar Polítiques i tenia clar que, per dedicar-se a això, fora dels partits fa molt de fred. I així vaig fent, trampejant de fa anys. Salvant els mobles amunt i avall a polítics i politiquets a qui assessoro perquè el partit així m’ho encarrega i perquè per a això (no oficialment) a mi i a tants altres ens paga uns euros la Diputació.

A uns els he fet discursos. A d’altres els he portat l’agenda. A alguna, també el bolso. I a uns quants els he gestionat les xarxes, menys les que ells remenen personalment, bàsicament perquè fan servir la bústia de missatges directes per lligar fora del matrimoni o per enviar i rebre porcades. Els neguiteja que jo ho vegi. Deuen témer que en faci captura de pantalla per extorquir-los en el present o en el futur.

D’aquests, n’hi ha un bon grapat, i òbviament no només en el meu partit. I també per descomptat que els practicants d’aquest frenesí demandant i repartidor de nudes no són només gais, desarmaritzats o no. Conec un patrici, ben veterà i ben hetero, ell, que tela. Fa likes a fotos de jovenetes amb poca roba de l’Instagram i els diu que encara està «en forma». El seu taca-taca, deu ser.

Xarxes enllà, però, aquesta campanya m’han encarregat que assessori «el Fitxatge» de la candidatura. El número dos de la llista. I algú pot pensar «caram, Max, quin puntasso! Si que et valoren, no?». Doncs no. L’home en qüestió (un portent, de fet) es diu Francesc Vidal i és actor. El seu nom artístic és Frank Vidal i quan es presenta acostuma a recordar que el seu cognom, efectivament, el lliga amb Nacho Vidal. Diu que és nebot del mític actor porno i que comparteixen genètica. Tot seguit pica l’ullet. Tot seguit a mi em venen basques i també un apunt d’erecció. La vida. Contradiccions.

En tot cas, ni ell va políticament enlloc ni jo d’entrada tinc pensat acompanyar-lo gaire tram de camí. En acceptar l’encàrrec, així ho vaig pactar amb les altures. Jo m’empassava el gripau de fer de nanny d’aquest noi durant la campanya, però després, quan hàgim guanyat i ell remeni entre poc i gens, tindré càrrec d’assessor guai a l’Ala Oest de Palau. Per­què sí, acabem d’arrencar campanya per les eleccions al Parlament.

Al Frank el van fitxar perquè és independent i un actor jove i famós. Tot plegat, amb l’argument oficial (i fals, evidentment) que, un cop de nou amb nosaltres al govern, per fi la cultura tindrà el paper i el pressupost que mereix.

A les fotos llueix que t’hi cagues, és més influencer que intèrpret, i ja només per això troben que pot arrossegar molt de vot fan. Rosset, ara mateix amb un tall de cabells com medieval, per l’última pel·lícula que acaba de rodar, està boníssim es faci el que es faci al cap. I, a banda de ser l’home pel qual sospiren les adolescents del país i tot el col·lectiu LGTBIQ+, és el gendre que totes les mares voldrien (o això creuen), sobretot arran del paper que durant anys i des de ben petit va protagonitzar a TV3 en el seu serial de més èxit.

De fet, quan era un marrec, semblava una mica guenyo. Ara jo juraria que també, però d’això d’ell els fans (és a dir, tothom) en diuen «mirada felina». A mi, en tot cas, no em fa cap nosa. Tots sabem què diuen dels guenyos i les seves habilitats amatòries, no? Jo ho he comprovat. Això sí, quan obre la boca, acostuma a esguerrar-m’ho tot. A mi, consti. No a la resta de l’univers. A tot Catalunya sembla que li encanti com parla, sempre com si estigués a punt d’esclatar a riure. A mi no, a mi em destrempa. Però em passa ràpid. Me l’imagino callat, i oli en un llum.

L’harpia que el va fitxar és la líder del partit, cap de cartell electoral i coprotagonista de l’enganxada del segle que acabem de viure només d’obrir la campanya. Es diu Àstrid Bosch. És la cosa més antipàtica que hagi parit mare. Però amb la seva veueta de flauta (no pas dolça) i amb un somriure tàctic que riu-te’n de l’urbanisme ídem de la Colau, encara té entabanada força més gent de la que seria raonable imaginar.

Té al cap, en comptes de cabells, un niu ingovernable, com el seu caràcter. I no sap vestir, però intenten arreglar-la, entre altres, alguna soferta assessora d’imatge que per culpa d’ella es replanteja cada dia la seva vocació. Com a mostra del drama: amb aquells malucots que té, que només el vestit de Las Meninas mig dissimularien, s’encaparra en enfundar-se pantalons de tub, com si fos la Batwoman. Aquest és el seu criteri estètic, que en reflecteix força el polític, també.

De fet, jo diria que té l’olfacte polític d’un lluç (és a dir, gens), però calcula molt i amb tota la mala llet del món. Per això ha arribat on la tenim ara. I no és poc. L’han acompanyat, igualment, els diners a raig que hi posa per darrere el seu mecenes particular. I també ha tingut sort del desert de lideratges que ha quedat en aquest espai electoral antas fèrtil, ara erm. El panorama dels partits veïns val a dir que ha sumat a posar-l’hi fàcil.

Total, que l’Àstrid fitxa una estrella mediàtica de número dos, a veure si se li enganxa alguna cosa popu ni que sigui per osmosi, per fregament, i també perquè així descarta tenir professionals del ram polític ensumant-li el clatell. A en Frank l’utilitzarà com un clínex i l’endemà de les eleccions, si guanyem, tindrà mans lliures per posar al Govern el dos, el tres i tota la resta, a plaer. No suporta tan sols la perspectiva de tenir a prop algú que li faci ombra, i d’aquí ve en part l’enganxada còsmica d’avui.

Per a la gent del meu ram (el de l’aigua), sempre s’ha dit que poble petit, infern gran. En el cas de la nostra cap de llista, va al revés. Poble petit, el Cel a la Terra, perquè així hi poden destacar més, ella i el seu ego. Coherents amb això, vam decidir fer l’acte d’enganxada de cartell i d’obertura de campanya al poble més petit de Catalunya: Gisclareny, un poble sense poble, format per veïnats i masies. A partir d’aquí, metàfores a dojo. Orgia de xerrameca spindoctoral, per menjar l’orella als periodistes amb mil i una històries i simbolismes.

La idea ens la va inspirar l’indret on Pasqual Maragall va voler obrir la seva campanya catalana de l’any 2003: Sant Jaume de Frontanyà, que fins al 2018 va ser considerat oficialment el més petit de Catalunya. Ja no. Ara ho és Gisclareny.

Ell volia iniciar la seva campanya precisament al llavors municipi més minúscul del país, però finalment, per problemes de cobertura, ho va fer a Sant Llorenç de Morunys. Val a dir que a caparrut no el guanyava ningú i, tres anys després, sí que acabaria fent un acte a Sant Jaume de Frontanyà, en aquest cas per presentar la reforma de l’Estatut del 2006.

Tot això, dades curioses en clau de relat per a la campanya, d’aquelles que expliquem en off the record als periodistes perquè després ells ho garlin al seu públic com si haguessin descobert la sopa d’all (i tots contents). Val a dir que en detallets d’aquests és on jo destaco i aporto valor afegit, perquè la meva memòria, en general força lamentable, fa una excepció amb qualsevol mena de detall que tingui a veure amb fricades d’aquestes. Ser un malalt de la cosa, en dic. Malaltada.

La tria de poble que el 2003 havia fet Maragall anava, segons tot plegat, amb missatge de fons per a la Catalunya interior i per afirmar que ningú, ni el poble més petit del país, quedaria al marge de l’acció de govern i del pensament del seu futur president. Ara nosaltres faríem el mateix, però actualitzat, amb la futura presidenta que, ella sí, obriria campanya triomfant al poble oficialment més petit, sense problemes de cobertura. I a fe de Déu que no n’hi ha hagut, perquè la distribució de la bronca del segle a través de les xarxes ho ha petat quan no feia ni deu minuts que les dues púgils s’hi havien posat.

L’Àstrid, «Ash» per a en Frank, que tot ho fa curtet (com ell), entrava triomfant a la placeta del poble quan, només de posar-hi un peu, ha topat amb la seva nèmesi. El seu Salieri, amb el benentès generós que ella fos Mozart i no el seu envejós adversari a la pel·li Amadeus. La kriptonita més implacable contra els seus poders de Superwoman. La seva aixafaguitarres oficial i més efectiva. La seva ex.

Ha estat com allò de l’Ayuso, que reivindicava Madrid entre altres coses perquè es veu que és un lloc on et pots separar d’algú i no tornar-t’hi a creuar mai més a la vida. Com allò però al revés. Vas al poble més petit del país, allà amb quatre ànimes i un públic d’attrezzo fet per a l’ocasió, i et fots de lloros amb l’ex amb qui has acabat a sonades clatellades fa quatre telenotícies.

El pitjor de tot, allò que ha revoltat més la lideressa, ha estat, en primer terme, que per descomptat aquell moment havia estat buscat per l’altra. No debades, la Mila Andrade és molta Mila Andrade. La tertuliana més famosa i torracollons, a qui tothom odia i alhora fa la pilota. Motiu principal d’això últim, per cert: a banda de tertuliana també és la directora del diari més poderós del país.

De fet, primer va ser tertuliana estrella i després va aterrar al capdavant del rotatiu en plena crisi de vendes, per aquelles llegendes sobre la societat de l’entreteniment, que van fer pensar a l’editor que una cara coneguda de la tele i les xarxes podria fer remuntar la presència del diari entre els joves. Error. Evident. Però ella ja és allà, arrapada com una sangonera.

El cas és que la tertuliana també havia estat fins fa quatre dies parella de la cap de cartell, i tothom del mundillu ho sap. De fet, ha estat força evident que, per aquesta relació avortada i per com la Mila ha portat de malament el trencament, aquesta nit ha decidit venir a l’acte d’enganxada de cartell. Aquest tipus de desplaçament, d’entrada, només pertocaria als matats redactors de base i a algun cronista circumstancial de temps. Però no, ella, la senyora directora abandonada, volia ser allà per refregar-li per la cara a l’altra les mil i una vegades que li havia promès que aquella campanya la farien juntes de la mà i que les duria a totes dues a la Casa dels Canonges.

Es veu que s’hi volien instal·lar amb totes les lletres, com per fer d’aquell raconet de palau gòtic la Moncloa catalana. A la Mila li feia una certa il·lusió fetitxista. Volia aprofitar algun dels dormitoris amb parets i sostre emmirallats dels temps de Joan Antoni Samaranch com a president de la Diputació franquista. Encara recordo, per cert, quan l’home estava a tocar de la norantena i me’l vaig trobar al Corte Inglés de la plaça Francesc Macià triant una lligacama, segurament per fer-ne present a una «amiga entranyable». Quin fletxa.

Però torno a les dues ratotes del moment. La foto campanyera que teòricament somiaven quan estaven enamorades els hauria donat un aire al clàssic concepte senyor i senyora Amèrica que acostumen a treballar els candidats presidencials als Estats Units, aquí versionat per elles estil Modern Family, com a senyora i senyora Catalunya. La bomba. Però no. Aquell momentàs ja no arribaria i, bàsicament, la bomba que avui ha esclatat ha estat una de fètida i per culpa d’aquests dos egos amb pits i potes.

La Bosch posa un primer peu a la plaça del poble i l’Andrade se li planta enmig del passadís d’accés al centre de l’acte. A més, anava vestida igual que l’altra. Model clavat. No sabria dir com, però la paia tenia clar com aniria vestida la candidata i s’hi ha plantat amb el mateix modelet. El diàleg (els que em vinguin al cap intentaré reproduir-los el més fidelment possible) ha anat així, amb l’Àstrid obrint amb una escopinada maca:

—Caram, Mila, que ja t’han fotut fora de directora i t’han enviat a fer la carrera?

—Ja t’agradaria, reina. Però no passis pena que la portada i l’editorial de demà les dibuixo jo. —La Mila ha aixecat l’iPad que tenia a la mà com si fos el botó d’ignició d’un coet… nuclear.

—De pena potser me’n fa que no hagis trobat un altre vestit que aquest groc clavat al meu de la bona sort, i precisament avui…

—Los colores no son de nadie. Hay que exorcizarlos, son de todos.

I semblava impossible d’assolir, però aquí l’Andrade ha aconseguit fer més ràbia que la seva imitada Cayetana Álvarez de Toledo quan va dir aquesta frase en la prèvia d’un debat a TV3, quan el periodista Jordi Pons li va preguntar pel seu je

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X