2

Pine

L’Elizabeth Zott, que temps enrere s’havia dedicat a la recerca en el camp de la química, era una dona amb una pell impecable i l’aire inconfusible de qui ni era normal ni ho seria mai.

Com totes les estrelles de debò, la van descobrir. Tot i que, en el cas de l’Elizabeth, no va ser en un cafè, ni la van veure per casualitat asseguda en un banc, ni va tenir la sort que li presentessin algú. Va ser un robatori, concretament d’aliments, el que va propiciar que la descobrissin.

Era una història senzilla: una nena que es deia Amanda Pine, que gaudia del menjar d’una manera que alguns terapeutes considerarien significativa, es cruspia el dinar de la Madeline. Això passava perquè el dinar de la Madeline no era normalet. Mentre la resta de criatures endrapaven entrepans de mantega de cacauet i melmelada, la Madeline obria la carmanyola i hi trobava un bon tall de la lasanya que havia sobrat el dia abans, acompanyada de carbassó amb mantega, un kiwi exòtic tallat a quarts, cinc tomàquets cirerol rodonets, un minisaler Morton, dues galetes de xocolata acabades de sortir del forn i un termos de quadres vermells ple de llet ben freda.

El contingut de la carmanyola era el motiu pel qual tothom volia el dinar de la Madeline, inclosa la Madeline. Tanmateix, l’oferia a l’Amanda perquè l’amistat requereix sacrificis, però també perquè l’Amanda era l’única de tota l’escola que no es reia d’ella per ser tan estranya. La Madeline ja n’era conscient, de la seva estranyesa.

L’Elizabeth no va començar a preguntar-se què passava fins que es va adonar que a la Madeline li penjava la roba del cos esprimatxat com si fossin unes cortines mal posades. Segons els seus càlculs, la ingesta diària de la Madeline era exactament el que li calia a la filla per a un desenvolupament òptim, i, per tant, la pèrdua de pes era científicament inconcebible. Llavors, estava fent una estirada? No. Ja havia tingut en compte el creixement quan n’havia fet els càlculs. Trastorn alimentari d’inici precoç? Improbable. A l’hora de sopar, la Madeline es podia menjar un bou amb banyes. Leucèmia? Segur que no. L’Elizabeth no era alarmista, no era de les que no podia dormir a les nits imaginant-se que la filla patia una malaltia incurable. Com a científica, sempre buscava una explicació assenyada, i en el moment que va conèixer l’Amanda Pine, amb la boqueta tacada del vermell de la salsa de tomàquet, va saber que havia trobat el què.

— Senyor Pine — va dir l’Elizabeth, entrant a l’estudi de televisió local sense fer cas de la secretària un dimecres a la tarda —, fa tres dies que li truco, i ni una sola vegada ha arribat a tenir la cortesia de tornar-me la trucada. Em dic Elizabeth Zott. Soc la mare de la Madeline Zott, les nostres filles van plegades a l’escola Woody, i he vingut a dir-li que la seva filla li ofereix amistat a la meva amb xantatges — i com que l’home semblava desorientat, hi va afegir —: La seva filla se li menja el dinar a la meva.

— El dinar? — va aconseguir dir en Walter Pine, mentre observava la dona que tenia al davant. La bata blanca de laboratori emetia una aura de llum sagrada, llevat d’un detall: duia les inicials «E. Z.» estampades de color vermell just a sobre de la butxaca.

— La seva filla, l’Amanda — va tornar a carregar l’Elizabeth —, es menja el dinar de la meva. Pel que sembla, des de fa mesos.

En Walter no podia parar de mirar-la fixament. Era allà, alta i angulosa, amb els cabells (del color d’una torrada una mica cremada untada amb mantega) tirats enrere i agafats amb un llapis, amb les mans als malucs, els llavis vermells i atrevits, la pell lluminosa, el nas recte. La dona se’l mirava des de dalt, com si fos una metgessa al camp de batalla decidint si pagava la pena salvar-lo o no.

— I és absolutament reprovable que faci veure que és amiga de la Madeline per menjar-se-li el dinar — va continuar.

— Perdoni, com ha dit que es diu? — va balbucejar en Walter.

— Elizabeth Zott! — va tornar a bordar ella —. La mare de la Madeline Zott!

En Walter va fer que sí amb el cap, intentant entendre què passava. Feia molts anys que produïa programes de televisió de la franja de la tarda i havia vist molts drames. Però això? Va continuar mirant-se-la de fit a fit. Era impressionant. L’havia deixat estupefacte. Venia a fer una prova per a algun paper?

— Em sap greu — va dir, al final —. Però tots els papers d’infermera ja els hem donat.

— Com diu? — va saltar ella. Va fer una pausa llarga —. L’Amanda Pine — va repetir.

Ell va parpellejar.

— La meva filla? Ah — va dir; de sobte s’havia posat nerviós—. Què li passa? És metge? Ve de l’escola? —Va posar-se dret d’un bot.

— No, i ara! — va respondre l’Elizabeth —. Soc química. Vinc des de Hastings aprofitant l’hora de dinar perquè no s’hi posa quan li truco. —I com que l’home encara semblava desconcertat, va aclarir—: L’Institut de Recerca Hastings. «On s’innova amb investigacions innovadores», no li sona? — L’eslògan buit li havia sortit com un sospir —. El cas és que dedico molts esforços a fer-li un dinar nutritiu a la Madeline, i segur que vostè també n’hi dedica a la seva filla. —Com que l’home continuava mirant-se-la bocabadat, hi va afegir —: Perquè li importa el desenvolupament cognitiu i físic de l’Amanda. Perquè sap que aquest desenvolupament depèn d’oferir-li l’equilibri correcte de vitamines i minerals.

— La qüestió és que la senyora Pine...

— Sí, ja ho sé. Està desapareguda en acció. He intentat contactar-hi, però m’han dit que viu a Nova York.

— Estem divorciats.

— Em sap molt greu, però el divorci no té res a veure amb el dinar.

— Ja sé que no ho sembla, però...

— Els homes poden fer el dinar, senyor Pine. No hi ha cap impediment biològic.

— I tant — va dir, i va graponejar una cadira —. Si us plau, senyora Zott, segui, faci el favor.

— Tinc una cosa al ciclotró — va dir, irritada, mirant el rellotge—. Ens hem entès o no?

— Ciclo...

— L’accelerador de partícules subatòmiques.

L’Elizabeth va mirar-se les parets. Eren plenes de cartells emmarcats que anunciaven telenovel·les melodramàtiques i concursos efectistes.

— Treballo d’això — va dir en Walter; de sobte, li feia vergonya que fossin tan grollers —. Potser ha vist algun programa d’aquests?

Ella es va girar per mirar-lo als ulls.

— Senyor Pine — va dir, més conciliadora —, em sap greu no tenir temps ni recursos per fer-li el dinar a la seva filla. Ja sabem que el menjar és el catalitzador que ens desbloqueja el cervell, uneix les famílies i determina el nostre futur. I tanmateix... — va perdre el fil i va entretancar els ulls en veure un cartell d’una telenovel·la on sortia una infermera cuidant un pacient d’una manera poc habitual —. Hi ha algú que tingui temps per ensenyar tot el país a cuinar àpats que tinguin substància? Tant de bo pogués, però no tinc temps. I vostè?

Quan es va girar per marxar, en Pine, perquè no volia que se n’anés o perquè entenia perfectament el que estava a punt de sorgir, va dir ràpidament:

— Esperi, si us plau, aturi’s, faci el favor. Què... Què és això que acaba de dir? Això d’ensenyar tot el país a cuinar àpats amb... amb substància?

Al cap de quatre setmanes s’estrenava Sopem a les sis. I encara que a l’Elizabeth no l’entusiasmava la idea (feia recerca en química), va acceptar la feina pels motius de sempre: cobrava més i havia de mantenir la filla.

Des del moment que l’Elizabeth es va posar el davantal i va entrar al plató, era evident: «tenia alguna cosa»; i «alguna cosa» volia dir aquell do esquiu, aquell magnetisme indiscutible. Però també era una persona sòlida, una persona tan directa, tan pràctica, que la gent no sabia què pensar-ne. Mentre que altres programes de cuina presentaven xefs bondadosos que feien anar el xerès amb alegria, l’Elizabeth Zott era seriosa. No somreia mai. No feia mai bromes. I els seus plats eren tan directes i assenyats com ella.

Fins i tot el vicepresident Lyndon Johnson mirava el programa.

— Vol saber què en penso? — deia, mentre acomiadava un periodista insistent —. Crec que hauria d’escriure menys i veure més la televisió. Comenci per Sopem a les sis. La Zott aquesta sí que sap el que es fa.

I tant que ho sabia. No trobaríeu mai l’Elizabeth Zott explicant com es fan els canapès de cogombre o els suflés delicats. Les seves receptes eren consistents: guisats, cassoles, coses que es feien amb olles metàl·liques ben grosses. Destacava la importància dels quatre grups d’aliments. Li agradaven les porcions generoses. I insistia que qualsevol plat que valgués la pena s’havia de poder fer en menys d’una hora. Al final de cada programa deia la frase característica: «Canalla, a parar taula. A la mare li cal un moment de calma». Però llavors un periodista conegut va escriure un article que es deia «Per què ens menjaríem qualsevol cosa que ens servís» i, de passada, s’hi va referir com a «Lizzie Deliciosa.» Com que era un sobrenom adient i al·literant, se li va enganxar tan ràpid com s’havia enganxat al paper on l’havien imprès. A partir d’aquell dia, els desconeguts li deien Deliciosa, però la seva filla, la Madeline, li deia «mare». Encara que només era una nena, la Madeline ja veia que el sobrenom menystenia el talent de la seva mare. Era química, no cuinera de la tele. I l’Elizabeth, cohibida davant la seva única filla, passava vergonya.

De vegades, l’Elizabeth no podia dormir pensant com havia acabat així. Però no li calia pensar gaire, perquè ja ho sabia.

La resposta a aquella pregunta tenia un nom: Calvin Evans.

3

Institut de Recerca Hastings

Deu anys abans, gener de 1952

En Calvin Evans també treballava a l’Institut de Recerca Hastings, però, a diferència de l’Elizabeth, que treballava en un espai ple de gent, en Calvin tenia un gran laboratori tot per a ell.

Tenint en compte la seva trajectòria, potser sí que es mereixia el laboratori. Als dinou anys ja havia contribuït a investigacions vitals que van ajudar el famós químic britànic Frederick Sanger a aconseguir el premi Nobel; als vint-i-­dos, va descobrir una manera més ràpida de sintetitzar proteïnes simples; als vint-i-quatre, va fer un descobriment en la reactivitat del dibenzoselenofè que va fer que sortís a la portada de Chemistry Today. A més, havia publicat setze articles científics, l’havien convidat a deu congressos internacionals i li havien ofert una beca a Harvard. Dos cops. Que havia rebutjat. Dos cops. En part perquè Harvard no havia acceptat la seva sol·licitud per fer-hi la carrera uns quants anys abans, i en part perquè, bé, en realitat, no hi havia cap altre motiu. En Calvin era un home brillant, però si tenia un defecte, era la seva capacitat per guardar rancúnia.

A més de tenir rancor, tenia fama d’impacient. Com tantes persones brillants, en Calvin no entenia per què els altres no ho captaven. També era introvertit, que no és ben bé un defecte, però és un tret que sovint es manifesta en forma de distanciament. I encara pitjor, remava.

Com diria qualsevol que no remi, els vogadors no són divertits. Això és perquè els vogadors només volen parlar de rem. Si fiques dos vogadors o més en una habitació, la conversa passa de temes normals com la feina o el temps a explicar històries llargues i absurdes sobre barques, butllofes, rems, empunyadures, ergòmetres, escàlems, entrenaments, vogues, repalejades, estropades, fissures, seients, braçades, guies, sortides, ciavogues, esprints i si l’aigua era «plana» de veritat o no. A partir d’aquí, generalment es passa al que va fallar a l’última sortida, al que podria fallar a la propera i de qui va ser i/o serà la culpa. En algun moment els vogadors s’ensenyaran les mans i compararan les durícies. Si tens molt mala sort, després podria haver-hi diversos minuts d’humil reverència mentre un explica la sortida perfecta en què tot semblava fàcil.

A part de la química, l’única altra passió que tenia en Calvin era el rem. De fet, en Calvin volia entrar a Harvard precisament pel rem: vogar amb Harvard, l’any 1945, era vogar amb els millors. O, de fet, amb els segons millors. La Universitat de Washington era la millor, però la Universitat de Washington era a Seattle i Seattle tenia fama que hi plovia molt.

En Calvin odiava la pluja. Per tant, va mirar més enllà, a l’altra Cambridge, la d’Anglaterra, i així desmentia un dels mites més grans sobre els científics: que són bons fent recerca.

El primer dia en Calvin va vogar al riu Cam, va ploure. El segon dia, va ploure. El tercer dia: també.

— Sempre plou així? — es va queixar en Calvin mentre amb els companys aixecaven la barca de fusta pesada sobre les espatlles i sortien trontollant cap al moll.

— No, mai — el van tranquil·litzar —. A Cambridge acostuma a fer-hi bon temps.

I es van mirar com per confirmar el que ja feia temps que sospitaven: els americans eren idiotes.

Malauradament, era igual d’idiota amb les cites. I això era un problema gros, perquè en Calvin tenia moltes ganes d’enamorar-se.

Durant els sis anys que va passar a Cambridge sol com un mussol, va arribar a demanar per sortir a cinc dones, i, d’aquestes cinc, només una va accedir a una segona cita, i només perquè quan va agafar el telèfon es va pensar que era una altra persona. El seu problema principal era la inexperiència. Era com un gos que, després d’anys d’intentar-ho, al final atrapa un esquirol i llavors no té ni idea de què fer-ne.

— Hola... eh — havia dit, amb el cor desbocat, les mans humides, la ment de sobte completament en blanc quan la noia va obrir la porta —. Debbie?

Durant el sopar, la conversa oscil·lava de la divisió molecular dels àcids aromàtics (Calvin), a quina pel·lícula devien fer (Deirdre), a la síntesi de proteïnes no reactives (Calvin), a si li agradava ballar o no (Deirdre), fins a mirar l’hora, ja eren dos quarts de nou i l’endemà havia de vogar així que la portaria directament a casa (Calvin).

No cal dir que després de les cites hi va haver molt poc sexe. De fet, no n’hi va haver gens.

• • •

— És increïble que no te’n surtis — li deien els seus companys de Cambridge —. A les noies els encanten els vogadors.

La qual cosa no era veritat.

— I tot i que siguis nord-americà, no ets lleig.

La qual cosa tampoc era veritat.

En part el problema era la postura d’en Calvin. Feia un metre noranta-tres d’alçada, esprimatxat i llargarut, però s’encorbava cap a la dreta, segurament un efecte secundari de vogar sempre d’aquell costat. Però el pitjor era la cara. Feia cara d’estar abandonat, com un nen que s’hagués hagut de criar sol, amb els ulls grisos i grossos, els cabells rossos despentinats i els llavis lilosos. Gairebé sempre els tenia inflats perquè tendia a mossegar-se’ls. Tenia la mena de cara que n’hi ha que en dirien oblidable; una composició per sota de la mitjana que no donava cap indici dels anhels o la intel·ligència que pogués amagar, llevat d’un tret fonamental, les dents, que eren rectes i blanques, i que feia perdonar tota la resta de la cara sempre que somreia. Per sort, sobretot després d’enamorar-se de l’Elizabeth Zott, en Calvin somreia contínuament.

Es van conèixer (o, més aviat, van parlar) un dimarts al matí a l’Institut de Recerca Hastings, el laboratori privat de recerca assolellat del sud de Califòrnia on en Calvin, després d’haver-se graduat a Cambridge amb un doctorat en un temps rècord i amb quaranta-tres ofertes de feina per avaluar, va acceptar una oferta, en part, per la reputació, però, sobretot, per les precipitacions.

A Commons no hi plovia gaire. L’Elizabeth, en canvi, va acceptar l’oferta de Hastings perquè era l’única que va rebre.

Davant del laboratori d’en Calvin Evans, va veure un seguit de grans cartells que advertien:

NO HI ENTREU

EXPERIMENT EN CURS

PROHIBIT PASSAR-HI

NO S’HI PERMET L’ENTRADA

Llavors va obrir la porta.

— Hola — va cridar per sobre de Frank Sinatra, que sonava a tot drap en un equip de música que hi havia al mig de la sala, tot i que no hi enganxava gens —. He de parlar amb qui sigui que mani.

En Calvin, sorprès de sentir una veu, va treure el cap per darrere d’una gran centrifugadora.

— Perdoni, senyora — va cridar, irritat. Duia unes ulleres enormes que li protegien els ulls del que fos que feia bombolles a la seva dreta —, però en aquesta zona no s’hi pot entrar. No ha vist els cartells?

— Sí — va cridar l’Elizabeth, ignorant el to d’en Calvin i travessant el laboratori per apagar la música —. Ara. Ara ens sentirem.

En Calvin es va mossegar els llavis i va assenyalar.

— Aquí no hi pot entrar — va dir —. Els cartells.

— Sí, miri, m’han dit que el seu laboratori té un excés de vasos i a baix ens en falten. És tot aquí — va dir, llançant-li un tros de paper —. Ho ha aprovat el director d’inventari.

— No me n’han dit res — va dir en Calvin, mirant-se el paper —. I em sap greu, però no. Necessito tots els vasos. Potser val més que parli amb un químic d’allà baix. Digui-li al seu cap que em truqui. —Va girar-se per tornar a la feina i va engegar un altre cop l’equip de música.

L’Elizabeth no es va moure.

— Vol parlar amb un químic? Algú que no sigui jo? — va cridar per sobre de Sinatra.

— Sí — va respondre ell. I llavors es va estovar una mica —. Miri, ja sé que no és culpa seva, però no haurien d’enviar una secretària perquè els faci la feina bruta. Ja sé que potser li costa d’entendre, però estic fent una cosa important. Si us plau. Digui-li al seu cap que em truqui.

L’Elizabeth va entretancar els ulls. No li feia cap gràcia la gent que feia suposicions basades en el que a ella li semblava que eren percepcions visuals antiquades, i tampoc li feien cap gràcia els homes que creien, encara que ella no fos secretària, que ser-ho significava que era incapaç d’entendre paraules que anessin més enllà de «mecanografia-­m’ho per triplicat».

— Quina coincidència — va cridar mentre s’acostava directament a un prestatge i agafava una caixa gran de vasos —. Jo també tinc feina.

I va marxar.

A l’Institut de Recerca Hastings hi treballaven més de tres mil persones. Per això en Calvin va trigar més d’una setmana a localitzar-la, i quan finalment la va trobar, semblava que ella no se’n recordava.

— Sí? — va dir, girant-se per veure qui havia entrat al seu laboratori. Duia unes ulleres de protecció que li augmentaven els ulls, i les mans i els avantbraços embolicats amb uns grans guants de goma.

— Hola — va dir ell —. Soc jo.

— Jo? — va preguntar ella —. Podria concretar una mica?

Se’n va tornar a la feina.

— Jo — va dir en Calvin —. Treballo cinc plantes més amunt. Se’m va endur els vasos!

— Val més que es quedi darrere de la cortina — va dir l’Elizabeth, i va girar el cap a l’esquerra —. La setmana passada vam tenir un petit accident.

— M’ha costat trobar-la.

— Si em disculpa — va fer ella —. M’enganxa enmig d’una cosa important.

En Calvin va esperar pacientment mentre ella acabava de prendre mides, de fer anotacions a la llibreta, de tornar a mirar-se els resultats de la prova d’ahir i d’anar al lavabo.

— No ha marxat? — va preguntar ella en tornar —. Que no té feina?

— Moltíssima.

— No li tornaré els vasos.

— Així doncs, sí que em recorda.

— Sí. Però sense gaire afecte.

— He vingut a demanar perdó.

— No cal.

— I si dinem?

— No.

— I si sopem?

— No.

— Fem un cafè?

— Miri — va dir l’Elizabeth, amb els guants enormes recolzats als malucs —, li he de dir que ja comença a molestar-me.

En Calvin va apartar la mirada, avergonyit.

— Li demano disculpes sincerament — va dir —. Me’n vaig.

— Aquest era en Calvin Evans? — va preguntar un tècnic de laboratori mirant en Calvin obrir-se pas entre quinze científics que treballaven braç a braç en un espai que feia una quarta part del seu laboratori privat —. Què hi feia, aquí baix?

— Un petit problema amb la propietat dels vasos — va dir l’Elizabeth.

— Els vasos? — Va dubtar —. Un moment. — Va agafar un vas dels nous —. La caixa grossa de vasos que vas dir que havies trobat la setmana passada era seva?

— No vaig dir que els trobés. Vaig dir que havia aconseguit uns vasos.

— D’en Calvin Evans? — va dir —. Estàs sonada?

— Tècnicament, no.

— Et va dir que els podies agafar?

— Tècnicament, no. Però duia un formulari.

— Quin formulari? Saps que m’has de consultar les coses. Saps que és feina meva, demanar subministraments.

— Ho entenc. Però fa més de tres mesos que m’espero. T’ho he demanat quatre vegades, he emplenat cinc peticions, n’he parlat amb el doctor Donatti. Sincerament, no sabia què més podia fer. Sense aquests subministraments no puc fer recerca. Només són vasos.

El tècnic del laboratori va tancar els ulls.

— Mira — va dir, reobrint-los lentament com per deixar clara l’estupidesa de l’Elizabeth —. Fa molt més temps que tu que soc aquí i sé coses. Saps per què és famós en Calvin Evans, oi? A més de la química?

— Sí. Perquè li sobra material.

— No — va dir ell —. És famós perquè és un rancuniós. Rancuniós!

— De veritat? — va dir ella, sense cap interès.

L’Elizabeth Zott també era rancuniosa. Però es guardava la rancúnia sobretot per a la societat patriarcal basada en la idea que les dones eren menys. Menys capaces. Menys intel·ligents. Menys inventives. Una societat que creia que els homes anaven a treballar i feien coses importants (descobrien planetes, desenvolupaven productes, creaven lleis) i les dones es quedaven a casa i criaven els fills. No volia fills, en això es coneixia bé, però també sabia que moltes altres dones sí que volien tenir fills i una carrera. I això era un problema? No. Era exactament el que tenien els homes.

No feia gaire havia llegit que en algun país tant el pare com la mare treballaven i s’implicaven en la criança dels fills. On era, això? A Suècia? No se’n recordava. Però el resum era que anava molt bé. La productivitat era més alta; les famílies eren més fortes. S’imaginava vivint en una societat així. Un lloc que no sempre la confonguessin automàticament amb una secretària, un lloc on, quan presentava les conclusions en una reunió, no s’hagués de preparar perquè els homes sempre parlessin per sobre d’ella o, encara pitjor, s’atribuïssin el mèrit de la seva feina. L’Elizabeth va fer que no amb el cap. Pel que fa a la igualtat, el 1952 era una autèntica decepció.

— Li has de demanar perdó — va insistir el tècnic de laboratori —. Quan li tornis els maleïts vasos, arrossega’t. Has posat en risc tot el laboratori i m’has fet quedar malament.

— No passa res, home — va dir l’Elizabeth —. Només són vasos.

Però l’endemà al matí, els vasos havien desaparegut. Els substituïen les males cares d’alguns companys químics que ara també creien que els havia posat en perill de patir la llegendària rancúnia d’en Calvin Evans. Va intentar parlar-hi, però tots li van girar l’esquena a la seva manera. Més tard, quan anava cap a la cafeteria, va sentir les queixes de sempre: que s’ho tenia molt cregut, que es pensava que era millor que ells, que els havia donat carbasses a tots, fins i tot als solters. I que només havia pogut treure’s el màster d’UCLA en química orgànica bolcant-s’hi tota: quan deien «tota» feien gestos grollers i reien de valent. A més, per qui es prenia?

— L’haurien de posar al seu lloc — va dir un.

— A més tampoc és tan intel·ligent — va insistir un altre.

— És una puta — va afirmar una veu coneguda. El seu cap, en Donatti.

L’Elizabeth, acostumada a les primeres paraules però sorpresa per l’última, es va recolzar a la paret, presa per les nàusees. Era la segona vegada que li deien això. La primera vegada (que va ser horrible), havia estat a UCLA.

Havia passat feia gairebé dos anys. Era estudiant de màster i només li quedaven deu dies per graduar-se. A les nou del vespre encara era al laboratori, segura que havia trobat un problema al protocol de la prova. Estava picant amb un llapis del número dos al qual acabava de fer punta contra el paper, valorant el pressentiment que tenia, i va sentir que s’obria la porta.

— Hola? — va cridar. No esperava ningú.

— Encara ets aquí — va dir una veu gens sorpresa. Era el seu tutor.

— Ah. Hola, doctor Meyers — va dir ella, mirant-se’l asseguda —. Sí. Estava repassant el protocol de la prova per demà. Crec que hi he trobat un problema.

L’home va obrir la porta una mica més i va entrar.

— No t’ho he demanat pas — va dir, amb la veu irritada i nerviosa —. Ja t’he dit que estava tot a punt.

— Ja ho sé — va dir ella —. Però volia fer-hi una última mirada.

A l’Elizabeth no li agradava plantejar-ho així, però sabia que havia de fer-ho si volia mantenir el lloc a l’equip de recerca de Meyers. No és que li importés realment la investigació del tutor, en realitat: ell anava sempre sobre segur, no era gens innovador. Malgrat una notable manca de creativitat i una absència alarmant de nous descobriments, es considerava en Meyers un dels principals investigadors sobre l’ADN dels Estats Units.

A l’Elizabeth no li agradava en Meyers; ni a ella ni a ningú. Excepte, segurament, a UCLA, que els encantava perquè publicava més articles que ningú en aquell camp. El seu secret? No els escrivia ell, els escrivien els seus estudiants de postgrau. Però sempre s’atribuïa el mèrit de cada paraula. De vegades només en canviava el títol i algunes frases aquí i allà i els feia passar per articles totalment diferents. Podia fer-ho perquè qui es llegeix un article científic de dalt a baix? Ningú. Per això els seus articles es multiplicaven i, amb els articles, la seva reputació. Així era com en Meyers s’havia convertit en un dels principals investigadors sobre l’ADN: per la quantitat.

A més del seu talent per fer articles superflus, en Meyers també era conegut per ser un fastigós. No hi havia gaires do­nes als departaments de ciències d’UCLA, però les poques que hi havia, la majoria secretàries, es convertien en el centre de la seva atenció no desitjada. Normalment marxaven al cap de sis mesos, amb la seguretat en si mateixes tocada i els ulls inflats, dient que marxaven per motius personals. Però l’Elizabeth no se’n va anar; no podia, necessitava treure’s el màster. Així que suportava les degradacions de cada dia (les grapejades, els comentaris lascius, les propostes vomitives) i li deixava clar que no hi tenia cap interès. Fins al dia que la va cridar al seu despatx, aparentment per parlar de l’admissió al programa de doctorat, però li va ficar la mà per sota de la faldilla. L’Elizabeth, furiosa, l’hi va treure amb força i després va amenaçar de denunciar-lo.

— A qui? — Va riure ell.

Aleshores la va renyar per ser «una avorrida», li va picar el cul i li va exigir que anés a buscar-li l’abric de l’armari de l’oficina, conscient que quan l’Elizabeth obrís la porta la trobaria folrada de fotos de dones en topless, algunes eixarrancades, amb expressions buides, de quatre grapes, amb una sabata d’home triomfal a sobre l’esquena.

— És això — va dir al doctor Meyers —. Punt noranta-un a la pàgina dos-cents trenta-dos. La temperatura. Estic força segura que és massa alta, i això vol dir que l’enzim quedarà inactiu i afectarà els resultats.

El doctor Meyers se la mirava des de la porta.

— Ho has ensenyat a algú altre?

— No — va dir ella —. Ho acabo de veure.

— Així que no n’has parlat amb en Phillip.

En Phillip era l’ajudant de recerca principal d’en Meyers.

— No — va dir ella —. Acaba de marxar. Segur que encara podria atrapar-lo...

— No cal — la va interrompre ell —. Hi ha algú altre, aquí?

— Que jo sàpiga, no.

— El protocol és correcte — va dir bruscament —. Tu no n’ets experta. Deixa de qüestionar la meva autoritat. I no en diguis res a ningú. Entesos?

— Només volia ajudar, doctor Meyers.

Ell la va mirar, com si sospesés si deia la veritat o no.

— I tant que em pots ajudar — va dir. I després es va girar cap a la porta i la va tancar.

El primer cop va ser una bufetada amb la mà oberta que li va girar el cap a l’Elizabeth cap a l’esquerra com si fos una pilota lligada amb un cordill. Ella va ennuegar-se de sorpresa, després es va arreglar, amb la boca sagnant i els ulls com dues taronges d’incredulitat. Ell va fer una ganyota, com si no estigués satisfet amb el resultat, i va tornar a pegar-li.

Aquesta vegada la va fer caure del tamboret. En Meyers era un home gros (pesava més de cent quilos), i la seva força era producte de la densitat, no de la forma física. Es va ajupir fins on l’Elizabeth havia quedat estesa a terra i, agafant-la pels malucs, la va aixecar com una grua aixecaria un palet de fusta malgirbat, i la va tornar a deixar caure sobre el tamboret com si fos una nina de drap. Llavors la va fer girar i, apartant el tamboret, va estampar-li la cara i el pit contra la taula d’acer inoxidable.

— Estigues quieta, puta — va exigir-li mentre ella lluitava. Els dits grassos de l’home se li clavaven sota la faldilla.

L’Elizabeth es quedava sense aire, el gust del metall li omplia la boca mentre ell l’escometia. Amb una mà li apujava la faldilla per sobre de la cintura i amb l’altra li retorçava la pell de l’interior de les cuixes. Amb la cara plana contra la taula, l’Elizabeth amb prou feines podia respirar, i encara menys cridar. Picava de peus enrere furiosa com un animal atrapat en una trampa, però que es negués a cedir només enfurismava l’home encara més.

— No te’m resisteixis — va advertir, i la suor de la panxa li regalimava al darrere de les cuixes d’ella.

Però quan en Meyers es va moure, l’Elizabeth va recuperar la llibertat del braç.

— Estigues quieta — va exigir ell, enfurismat.

Ella es regirava cap aquí i cap allà, panteixant del xoc, amb el tors protuberant de l’home que li aixafava el cos com una fulla. En Meyers va fer un últim esforç per recordar-li qui manava: li va agafar els cabells i els va tibar. Llavors es va ficar dins d’ella com un borratxo descuidat. Va gemegar de satisfacció fins que el va tallar un crit de dolor.

— Collons! — va cridar en Meyers, i va sortir de sobre d’ella —. Hòstia puta! Què ha sigut, això?

La va empènyer, confós per la ràfega de dolor que li brollava del costat dret del cos. En Meyers es va mirar la cintura grassa, intentant trobar-li sentit al dolor, però només veia una gometa d’esborrar rosa que li sortia de la cresta ilíaca dreta. L’envoltava un bassalet de sang.

El llapis del número dos. Amb la mà lliure, l’Elizabeth l’havia trobat, l’havia agafat i l’hi havia clavat directament al costat. No una part i prou; tot sencer. La mina esmolada, la fusta groga coneguda, la tira daurada i brillant: els divuit centímetres de llapis contra els divuit centímetres de carn. I, en fer-ho, no només va perforar l’intestí gros i el prim a l’home, sinó que també va foradar la seva pròpia carrera acadèmica.

— De veritat que estudia aquí? — va preguntar el policia del campus quan ja s’havien endut el doctor Meyers amb l’ambulància —. Em caldrà veure el carnet d’estudiant.

L’Elizabeth, amb la roba esquinçada, les mans tremoloses, una gran contusió que començava a sortir-li al front, se’l va mirar, incrèdula.

— És una pregunta legítima — va dir l’agent —. Què hi fa, una dona, en un laboratori a aquestes hores de la nit?

— Soc estudiant de màster — va quequejar. Tenia ganes de vomitar —. De química.

L’agent va sospirar com si no tingués temps per a aquesta mena de bajanades, i llavors va treure un petit bloc de notes.

— Per què no m’expliques què et sembla que ha passat?

L’Elizabeth n’hi va donar tots els detalls, amb la veu esmorteïda per la sorpresa. El policia feia com si s’ho estigués apuntant, però quan es va girar per dir-li a un altre agent que «ho tenia tot sota control» l’Elizabeth va veure que el bloc de notes estava en blanc.

— Si us plau. He de veure un metge.

El policia va tancar el bloc de notes.

— Vols declarar que te’n penedeixes? —Aleshores li va donar un cop d’ull a la faldilla, com si només la tela ja fos una invitació òbvia—. L’has apunyalat. Tindràs menys problemes si dius que te’n penedeixes.

Ella el va tornar a mirar, amb els ulls buits.

— No ho ha entès, agent. M’ha atacat. M’he defensat. Em cal un metge.

El policia va sospirar.

— No te’n penedeixes, doncs? — va preguntar, tancant el bolígraf.

Ella se’l va mirar, amb la boca lleugerament oberta i el cos tremolós. L’Elizabeth va mirar cap avall, a la cuixa. L’empremta de la mà d’en Meyers es perfilava de color vio­leta clar. Va empassar-se les ganes de vomitar.

Va aixecar la mirada a temps per veure’l mirant el rellotge. En va tenir prou amb aquell petit moviment. L’Elizabeth va allargar la mà i va agafar-li el carnet d’estudiant d’entre els dits.

— Sí, agent — va dir, amb la veu més tensa que un filat de pues —. Ara que hi penso, me’n penedeixo.

— Molt millor. Ara ens entendrem. — Va tornar a destapar el bolígraf —. Quan vulguis.

— Llapis — va dir ella.

— Llapis — va repetir ell, i ho va escriure.

L’Elizabeth va aixecar el cap per mirar-lo als ulls. De les temples li regalimava un filet de sang.

— Em sap greu no tenir-ne més.

L’atac, o «la situació lamentable» com en va dir la comissió de valoració just abans de rescindir formalment la seva admissió al programa de doctorat, havia sigut culpa d’ella. El doctor Meyers l’havia descobert fent trampes. Havia intentat canviar un protocol de prova per esbiaixar els resultats de l’experiment (en tenia la prova aquí mateix) i quan li havia demanat explicacions, la dona se li havia llançat a sobre i li havia ofert sexe. Com que ell no s’hi va avenir, hi va haver una baralla i de sobte l’home tenia un llapis clavat a la panxa. Tenia sort d’haver-ne sortit viu.

Gairebé ningú no es va empassar aquesta història. Al doctor Meyers ja el coneixien. Però també era important, i UCLA no tenia cap intenció de perdre algú de la seva categoria. L’Elizabeth se n’anava al carrer. Havia acabat el màster. Se li curarien les ferides. Algú li faria una carta de recomanació. Fora.

Va ser així com va acabar a l’Institut de Recerca Hastings. I ara era aquí, fora de la cafeteria de Hastings, amb l’esquena enganxada a la paret, a punt de vomitar.

Va aixecar la vista i va trobar el tècnic de laboratori que la mirava.

— Estàs bé, Zott? — li va preguntar —. No fas bona cara. —Ella no va respondre —. És culpa meva, Zott — va admetre —. En vaig fer un gra massa, d’això dels vasos. I pel que fa a aquells — va dir, inclinant el cap en direcció a la cafeteria; era clar que havia sentit la conversa —, ja saps com són els homes. Passa d’ells.

Però no podia passar d’ells. De fet, l’endemà, el seu cap, el doctor Donatti, el que li havia dit puta, la va reassignar a un altre projecte.

— Serà molt més fàcil — va dir —. Més adequat a la seva velocitat intel·lectual.

— Per què, doctor Donatti? — va preguntar ella —. Feia res malament, a la feina?

L’Elizabeth havia estat la impulsora del projecte del seu grup de recerca actual i, gràcies a ella, estaven a prop de publicar-ne els resultats. Però en Donatti va assenyalar la porta. L’endemà, la van assignar a un estudi d’aminoàcids de baix nivell.

El tècnic de laboratori, que la veia cada cop més insatisfeta, li va preguntar per què volia ser científica, al cap i a la fi.

— No és que vulgui ser científica — va saltar —. És que soc científica!

I tenia clar que no permetria que un home gras d’UCLA, o el seu cap, o un grapat de col·legues amb poques mires li impedissin assolir els seus objectius. Ja s’havia enfrontat a coses difícils. Aguantaria el que vingués.

Però se’n diu «aguantar» per un motiu: erosiona. Amb el pas dels mesos, van posar a prova la seva fortalesa una vegada i una altra. L’única cosa que li servia per respirar una mica era el teatre, i fins i tot el teatre de vegades la decebia.

Va ser un dissabte al vespre, aproximadament dues setmanes després de l’incident dels vasos. Havia comprat una entrada per al Mikado, una opereta que se suposava que havia de ser divertida. Tot i que feia temps que tenia ganes d’anar-hi, a mesura que s’anava desplegant la història, es va adonar que no la trobava gens divertida. Les lletres eren racistes, els actors eren blancs i era evident que la protagonista femenina acabaria carregant amb les culpes de les maldats de tots els altres. Tot plegat li recordava la feina. Va decidir tirar pel dret i marxar a l’entreacte.

Per sort, en Calvin Evans també hi era, aquella nit i, si hi hagués pogut parar atenció, potser n’hauria pensat el mateix que l’Elizabeth. Però havia sortit per primera vegada amb una secretària del Departament de Biologia, i estava a punt de vomitar. La cita havia sigut un error: la secretària l’havia convidat a veure l’opereta perquè es pensava que si era famós també devia ser ric, i ell havia parpellejat diverses vegades com a reacció al perfum d’ella, que li feia plorar els ulls, cosa que la secretària havia pensat que volia dir: «Serà un plaer.»

En Calvin va començar a trobar-se malament al primer acte, però, al final del segon, la cosa havia empitjorat ostensiblement.

— Em sap greu — va xiuxiuejar en Calvin —, però no em trobo bé. Me’n vaig.

— Què vols dir? — va dir ella, desconfiada —. No fas mala cara.

— Tinc mal de panxa — va murmurar ell.

— Mira, perdona, però m’he comprat el vestit especialment per a aquesta nit — va dir ella — i no me’n penso anar fins que no l’hagi ensenyat les quatre hores senceres.

En Calvin va llançar uns diners per al taxi més o menys en direcció de la cara al·lucinada de la noia i va córrer cap al vestíbul, amb una mà al ventre, directament cap al lavabo, vigilant de no sacsejar gaire la panxa, que tenia hipersensible.

I per aquelles coses de la vida, l’Elizabeth havia arribat al vestíbul en el mateix moment i, com en Calvin, també anava cap al lavabo. Però quan va veure la cua tan llarga, va girar cua frustrada i, en fer-ho, va xocar directament contra en Calvin, que va vomitar-li a sobre immediatament.

— Ai, redeu! — va dir, entre arcades —. Mare meva!

Al principi, presa per la sorpresa, l’Elizabeth es va recompondre i, ignorant com li acabava de deixar el vestit, va posar-li una mà sobre el tors plegat per consolar-lo.

— Aquest senyor està malalt — va cridar l’Elizabeth a la cua del bany, sense haver-se adonat encara de qui era—. Podríeu avisar un metge?

Però no es va moure ningú. Tots els assistents del teatre que anaven al lavabo, davant la pudor i els sorolls violents dels vòmits, van abandonar la zona immediatament.

— Ai, redeu! — deia en Calvin una vegada i una altra, agafant-se la panxa —. Ai, redeu!

— Vaig a buscar un tovalló de paper — va dir l’Elizabeth, amable —. I un taxi. —I llavors se’l va mirar bé a la cara i va dir —: Escolta, oi que ens coneixem?

Al cap de vint minuts, estava ajudant en Calvin a entrar a casa.

— Crec que podem descartar la dispersió en aerosol de difenilamina arsina — va dir l’Elizabeth —, perquè no hi ha cap altre afectat.

— Guerra química? — va exclamar en Calvin, amb les mans a la panxa —. Això espero.

— Deus haver menjat alguna cosa que no se t’ha posat bé — va dir ella —. Intoxicació alimentària.

— Ai! — va gemegar ell —. Quina vergonya. Em sap molt greu. El vestit. Pagaré la tintoreria.

— No passa res — va dir ella —. Només m’ha esquitxat una mica.

El va ajudar a seure al sofà, i en Calvin s’hi va deixar caure com un sac de patates.

— No recordo l’última vegada que vaig vomitar. I encara menys en públic.

— Són coses que passen.

— Estava amb una noia, en un cita — va dir —. T’ho imagines? L’he deixat allà plantada.

— No — va dir ella, intentant recordar l’última vegada que havia sortit amb algú.

Van estar en silenci uns minuts, després en Calvin va tancar els ulls.

L’Elizabeth va pensar que era un bon moment per marxar.

— T’ho repeteixo, em sap greu — va xiuxiuejar ell en sentir-la anar cap a la porta.

— No pateixis. No cal que et disculpis. Només ha sigut una reacció, una incompatibilitat química. Som científics. Aquestes coses les entenem.

— No, no — va dir ell feblement. Volia explicar-se —. Vull dir que em sap greu haver donat per fet aquell dia que eres secretària, i haver-te dit que em truqués el teu cap. Em sap molt greu.

L’Elizabeth no hi tenia res a dir, sobre això.

— No ens han presentat formalment — va dir en Calvin —. Em dic Calvin Evans.

— Elizabeth Zott — va respondre ella mentre agafava les seves coses.

— Doncs sàpigues, Elizabeth Zott — va dir ell, i va aconseguir somriure una mica —, que m’has salvat la vida.

Però era evident que l’Elizabeth no l’havia sentit.

— La meva investigació sobre l’ADN se centrava en els àcids polifosfòrics com a agents de condensació — va dir a en Calvin mentre bevien un cafè a la cafeteria de la feina al cap d’una setmana —. I fins ara anava molt bé. El mes passat em van canviar de projecte. A un estudi d’aminoàcids.

— Però, per què?

—En Donatti. No treballes per a ell, tu també? Sigui com sigui, va decidir que la meva feina era innecessària.

— Però la investigació d’agents de condensació és fonamental per entendre millor l’ADN...

— Sí, ja ho sé, ja. —L’Elizabeth hi estava d’acord —. Era el que volia investigar al doctorat. Tot i que el que real­ment m’interessa és l’abiogènesi.

— L’abiogènesi? La teoria que la vida va sorgir de formes simples i no vives? Fascinant. Però no has fet el doctorat.

— No. Però l’abiogènesi és matèria de doctorat. Tinc un màster en química. D’UCLA.

— L’acadèmia — va assentir ell amb simpatia —. Te’n vas cansar. En vas fugir.

— No exactament.

Hi va haver uns llargs segons de silenci incòmode.

— Mira — va començar ella de nou, respirant profundament —, la meva hipòtesi sobre els àcids polifosfòrics és la següent.

No se n’havia adonat que ja havia parlat amb en Calvin durant més d’una hora. Ell anava assentint amb el cap mentre prenia notes, i la interrompia de tant en tant amb preguntes elaborades, que ella responia fàcilment.

— Hauria pogut avançar més — va dir —, però ja t’he dit que em van «reassignar». I, abans i tot, era pràcticament impossible aconseguir els materials bàsics per tirar endavant la meva feina de veritat.

Li va explicar que per això s’havia vist forçada a robar equipaments i materials d’altres laboratoris.

— Però per què era tan difícil aconseguir els materials? — va preguntar en Calvin —. Hastings té molts diners.

L’Elizabeth se’l va mirar com si acabés de preguntar com era possible que, amb tants arrossars com tenien, hi hagués nens que es morissin de fam a la Xina.

— Masclisme — va respondre, i va agafar el llapis del número dos que sempre duia darrere de l’orella o als cabells i va picar a la taula amb èmfasi —. Però també, política, favoritisme, desigualtat i injustícia general.

En Calvin es va mossegar els llavis.

— Però, sobretot, masclisme — va dir.

— Quin masclisme? — va preguntar ell innocentment —. Per què no hauríem de voler dones a la ciència? No té cap sentit. Ens calen tots els científics que hi hagi.

L’Elizabeth se’l va mirar, al·lucinada. Li havia fet l’efecte que en Calvin Evans era un home intel·ligent, però ara s’adonava que era una persona d’aquelles que potser només era intel·ligent d’una manera limitada. Se’l va mirar amb més atenció, com si sospesés fins on hauria d’arribar perquè l’entengués. Es va recollir els cabells amb totes dues mans i els va entortolligar dues vegades per fer-se un monyo alt, que es va subjectar amb el llapis.

— Quan eres a Cambridge — va dir amb cura, tornant a posar les mans a sobre la taula —, quantes científiques coneixies?

— Cap. Però la meva universitat era només per a homes.

— Ah, ja ho entenc — va dir l’Elizabeth —. Però, segurament, les dones tenien les mateixes oportunitats a altres llocs, oi? Així, quantes dones científiques coneixes? No diguis Madame Curie.

Ell també se la mirava. Notava que tindria problemes.

— El problema, Calvin — va afirmar l’Elizabeth —, és que estem malgastant la meitat de la població. No és només que no em deixin accedir al material que em cal per fer la feina, és que les dones no poden accedir a la formació que els cal per fer el que estan destinades a fer. I, encara que va­gin a la universitat, no serà mai un lloc com Cambridge. Això vol dir que no se’ls oferiran les mateixes oportunitats ni se’ls oferirà el mateix respecte. Començaran des de sota i s’hi quedaran. Per no parlar dels sous. I tot perquè no han anat a una facultat on, per començar, no les deixen entrar.

— Vols dir — va dir lentament en Calvin — que hi ha més dones que volen dedicar-se a la ciència, en realitat.

Ella va fer uns ulls com unes taronges.

— És clar que sí. A la ciència, la medicina, l’economia, la música, les matemàtiques. Tria l’àmbit que vulguis.

I aleshores va fer una pausa, perquè la veritat era que havia conegut molt poques dones que volguessin dedicar-se a la ciència o a qualsevol altre àmbit. La majoria de les dones que havia conegut a la universitat deien que només hi anaven a lligar amb futurs peixos grossos. L’Elizabeth ho trobava desconcertant, com si totes s’haguessin begut alguna cosa que les hagués fet embogir temporalment.

— I en comptes de fer tot això — va continuar — les dones són a casa, criant la canalla i netejant les catifes. És esclavitud legalitzada. Fins i tot les dones que volen ser mestresses de casa troben que la seva feina no s’entén gens ni mica. Sembla que els homes es pensen que la decisió més important del dia d’una mare de cinc fills és de quin color es pintarà les ungles.

En Calvin es va imaginar cinc criatures i va tenir una esgarrifança.

— Sobre això de la teva feina — va dir, intentant redirigir la batalla—, crec que ho puc arreglar.

— No em cal que arreglis res — va dir ella —. Soc perfectament capaç d’arreglar-me-la jo, la meva situació.

— No, no és veritat.

— Perdona?

— No la pots arreglar tu perquè el món no funciona així. La vida no és justa.

— Mira — va dir —, la vida no ha sigut mai justa, i, tanmateix, tu continues funcionant com si ho fos, com si un cop resolts alguns errors, tota la resta hagués de funcionar bé. No va així. Vols que et doni un consell? — I, abans que tingués temps de dir-li que no, va afegir —: No segueixis el sistema. Enganya’l.

L’Elizabeth no deia res. Sospesava les paraules d’en Calvin. En Calvin tenia raó en un sentit terriblement injust, i a l’Elizabeth li molestava.

— Es dona una feliç coincidència: fa un any que intento repensar els àcids polifosfòrics i no arribo enlloc. La teva investigació podria canviar-ho. Si li dic a en Donatti que he de treballar amb els resultats de la teva recerca, demà hi tornaràs a ser. I encara que no em calgués la teva feina, que sí que em cal, t’ho dec. Per començar, pel comentari sobre ser secretària, i després per haver-te vomitat al damunt.

L’Elizabeth continuava asseguda en silenci. Tot i que no ho volia admetre, la idea no li semblava malament. S’hi resistia: no li agradava la idea que calgués enganyar els sistemes. Per què no podien funcionar de manera intel·ligent, ja d’entrada? I no li agradaven gens ni mica els favors. Els favors feien pudor de trampa. I, tanmateix, tenia objectius, i carai, per què havia d’aguantar-ho tot? Aguantar-se no portava enlloc.

— Mira — va dir l’Elizabeth, contundent, mentre s’enretirava un ble de cabells de la cara —, no és que vulgui arribar a conclusions precipitades, però, com que ja he tingut problemes amb aquest tema, vull deixar-ho clar: no penso sortir amb tu. Això és feina, res més. No m’interessa cap mena de relació.

— A mi tampoc — va insistir ell —. Això és feina. I ja està. Res més.

— I ja està.

Llavors van recollir les tasses i els plats i van marxar cadascun per la seva banda, esperant desesperadament que l’altre no ho digués seriosament.

4

Introducció a la química

Tres setmanes més tard, aproximadament, en Calvin i l’Elizabeth anaven cap a l’aparcament, parlant a crits.

— T’equivoques de mig a mig — deia l’Elizabeth —. Obvies la naturalesa fonamental de la síntesi de proteïnes.

— Al contrari — deia en Calvin, pensant que ningú no li havia dit mai que s’equivocava de mig a mig i que, ara que havia passat, no li agradava especialment —. És increï­ble que ignoris completament l’estructura molecular...

— No ignoro...

— T’oblides dels dos enllaços covalents...

— Són tres enllaços covalents...

— Sí, però només quan...

— Mira — el va interrompre bruscament en aturar-se davant del cotxe d’ella —. Això és un problema.

— El què és un problema?

— Tu — va dir l’Elizabeth amb fermesa, assenyalant-lo amb totes dues mans —. El problema ets tu!

— Perquè no hi estem d’acord?

— No és això — va dir ella.

— I aleshores, què?

— És... — Va fer un gest incert amb la mà, després va mirar a l’horitzó.

En Calvin va sospirar, va posar la mà al sostre del Plymouth blau i vell, i va esperar el desdeny que sabia que vindria.

Durant les últimes setmanes, amb l’Elizabeth s’havien trobat sis cops, dues vegades per dinar i quatre per fer un cafè, i cada vegada havia estat tant el millor moment del dia com el pitjor. El millor, perquè era la dona més intel·ligent, perspicaç, interessant i, sí, alarmantment atractiva que havia conegut mai. El pitjor, perquè semblava que sempre tenia pressa per marxar. I quan l’Elizabeth marxava, en Calvin es passava la resta del dia desesperat i deprimit.

— El que s’acaba de descobrir en relació amb els cucs de seda — deia ella —. A l’últim número del Science Journal. Quan parlava de la part complicada em referia a això.

Ell va fer que sí com si l’entengués, però no l’entenia, i no

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X